Els qui van passar pel Grup d’Esperanto de València al llarg de més de cent anys. Els posem per ordre de naixement; els qui no en sabem la data —i són molts— els situem en l’època en què els documentem, i ho diem.
Esta llista no és un panteó: és una eina de treball. Està feta amb allò que hem pogut documentar en la premsa, en les revistes esperantistes i, sobretot, en la col·lecció del Boletín de la Federació Espanyola, que durant dècades va anar publicant les necrològiques del grup. Falten persones i hi abunden els buits. Si coneixeu algú que hauria d’aparéixer ací, o si teniu dades, fotos o papers, escriviu-nos.
Índex
Antonio Guinart Aguilar · Pare Garrigós · Augusto Jiménez Loira · José Aguilar Blanch · Julia Lacruz · Miguel de Elizaicín y España · José Seijas · Julio Morató Gil · Carlos Riba y García · Fernando Soler Valls · Román Ayza y Maquén · Rafael Duyós Sedó · General Luis Moncada · Manuel Caplliure Ballester · Vicente Inglada Ors · Vicente Marzal Mustieles · Francisco Máñez Sánchez · La junta de 1908 · Altres noms dels anys vint
Els de la guerra i la reconstrucció (1930-1970)
Luis Hernández Lahuerta · Isabel Mesa Delgado · José Fernando Soler Sempere · Conchita Soler Sempere · Vicente Olcina · Rafael Vizcaíno Olcina · Rafael Herrero Arroyo · Ernesto Tudela Flores · Juan Devís Calpe · Ernesto Pérez · Andrés Candela · Ricardo Quiles · Altres noms de la postguerra · Fernando Manzanera Martínez · Félix Navarro Clemente · Vicente Martí Miñana · Emilio Verdú Ferrandis · Juan Devís · Emilio Prades · Juan Bosch Fornals · Santiago Miquel Planas
Jesús Raposo Montero · Ulises Arquímedes Ballester Vaquero · Trinidad Torregrosa Belvis · Alicia Ballester Torregrosa · Ángeles Fernández González · Pascual Pont Martínez · Vicente Martorell Eixarch · Augusto Casquero de la Cruz · Clara Casquero de la Cruz · Aurora Casquero de la Cruz · Laura Casquero de la Cruz · Enrique Casquero de la Cruz · Jaime Juan Sendra, «Jau el Holandés» · Juan Bautista Fontecha Soto · Ángel Mañero González · José «Pepe» Añó Belda · Rafael Peris Solaz · José Pérez Sempere · Rafael Herrero García · Antonio Madrigal Sáez · Rodolfo Canet Marín · José Miguel Bernabéu Egea · Isidro Rey Serrano · Manuel Gargallo Monforte · Carles Narcís Moya i Seguí · José Venancio Ferrer Tarín · Ramón Diago Marco · Juan Antonio Giménez García · Ricardo Flores Navarro · Adrián Mañas Codes · Francisco Ramírez Baldoví · Amparo Boluda Leal · José Miguel Claudios Domínguez · Antonio León Sánchez · Inmaculada Fonfría Pérez · Conrado Medina Díaz · María Soledad Romero Aguirre · Rosa María Baz Temprano · Francisco Aliaga Rocafull · Darío Cervera Gómez · Fernando Manzanera Mas · Dennis Keefe · Ana Montesinos de Gomis · Juan Carlos Ruiz Sierra · Pedro Vilarroig Aroca
Luis Salag Laguarda · Berta Raposo Fernández · Eduardo Martínez Navarro · Florentino Lozano Arroyo · Francisco Conejero Sánchez · Alberto Bermell Benet · Araceli Terrones Simal · José «Pepe» Manzanera Sapena · Elías Hernández Capdevila · Rosa Zanón Ferrando · Raúl Salinas Monteagudo · Eduardo Alonso Navarro · Carmen López Martínez · Ismael Ejarque Doménech · Adolf Fenollós Vicent · María Isabel Ruiz Ruiz · Niko Voloŝin · Iván García · Darío Rodríguez López de Silva · Amador Ángel García Santos · Garikoitz «Gari» Knörr de Santiago · Diego «Djego» Mascarell · Rodrigo Portela Sánchez · José Vicente Castillo García · Enric Baltasar · Vicent-Lluís Gimeno i Fuset
Els pioners (1900-1930)
Antonio Guinart Aguilar, el «pare Guinart» (Bonrepòs, 4 de setembre de 1867 – València, 2 de juliol de 1939)
Escolapi. El setembre de 1906 la premsa el situa al capdavant del grup esperantista de València, que ja passava del centenar de membres. Una crònica posterior de la Federació el descriu com «el qui va introduir primer l’Esperanto a València». En 1909 va saludar Zamenhof, en nom dels valencians, en la reunió del postcongrés. Les Escoles Pies van ser, en paraules del congrés de 1923, «el niu de l’Esperanto a València».
Quantes persones són? La premsa de 1906 i la crònica de 1909 diuen sempre «el pare Guinart», en singular. La llista del comité de 1922 arreplega un «Antonio Guinart, sacerdot (Castelló)». Un relat difós per la pàgina ABRIL Benicarló parla, en canvi, dels «pares Guinart i Garrigós», dos escolapis, i la pàgina de la Fundació els escriu junts com si foren els dos cognoms d’un sol home. No ho podem resoldre amb el que tenim.
Un candidat amb nom i dates. El diccionari biogràfic dels escolapis documenta Antonio Guinart Aguilar (Bonrepòs, 4 de setembre de 1867 – València, 2 de juliol de 1939), secretari de la Sociedad Española para la Propagación del Esperanto, que «va introduir a València l’esperanto» i va publicar en 1902 una gramàtica i un diccionari de la llengua. Encaixa, i La Suno Hispana, que s’editava a València, ho lliga pel nom, l’orde i la ciutat: en el núm. 16 (abril de 1905) dona com a secretari de la societat el «Reverendo P. Antonio Guinart, Escuelas Pías, Valencia»; en el núm. 5 (1904), que «el R. P. Guinart» havia publicat a València un Vocabulario de raíces; i ja en el núm. 2 (novembre de 1903) anunciava cursos per carta del «P. Guinart, de las Escuelas Pías». Per això la fitxa porta el seu nom, tot i que les cròniques de 1906-1909 només diuen «el pare Guinart».
Pare Garrigós (dates desconegudes; actiu cap a 1905)
Escolapi. Apareix sempre al costat de Guinart en el relat de la difusió de l’esperanto per la regió a partir de 1905. Vegeu l’advertència de dalt: hi ha fonts que el fan una persona distinta i fonts que fonen els dos noms en un.
Pel costat escolapi tampoc no es resol: el diccionari de l’orde no coneix cap Garrigós esperantista, encara que sí un Fernando Garrigós Mascarell (1869-1936) que ensenyava al mateix Reial Col·legi de Sant Joaquim de València on en 1923 es va posar la placa «Escoles Pies, bressol de l’Esperanto a València». Coincidix la casa i res més: no el donem pel mateix.
Augusto Jiménez Loira (dates desconegudes; actiu des d’abans de 1906)
En 1906 el diari Las Provincias l’anomena «degà dels esperantistes valencians». Va impulsar la revista El Sol Español i apareix entre els fundadors del grup.
José Aguilar Blanch (dates desconegudes; actiu almenys entre 1907 i 1909)
Metge oculista i vicepresident del grup en les juntes de 1908 i 1909. És qui va traure l’esperanto de la sala del grup en dues direccions oposades.
Cap als obrers: en desembre de 1907, La Suno Hispana conta que va donar una conferència sobre esperanto a la Sociedad de Obreros en general de València, i que gràcies a eixa xarrada i a l’acollida de la junta directiva de la societat s’hi obriria un curs, a càrrec d’Ángel Novejarque.
I cap a l’Ajuntament: al 5é Congrés Universal de Barcelona (setembre de 1909) hi va anar com a representant de la corporació municipal —l’alcalde Maestre ho va recordar davant de Zamenhof—, i va presidir el comité organitzador del postcongrés de València, amb Inglada: «alma con el Sr. Inglada de la organización del Postkongreso», diu Las Provincias. Va rebre Zamenhof a l’estació, el va acompanyar en les visites oficials, va obrir la sessió del postcongrés i, segons les cròniques esperantistes, va cedir la seua consulta i els seus instruments —i sa casa, on es va fer l’operació— per a l’episodi dels ulls que cada font conta d’una manera diferent. Està tot a «Zamenhof a València».
Les publicacions no es posen d’acord en el càrrec: en setembre de 1909 Las Provincias el presenta com a ex-regidor de l’Ajuntament i la crònica esperantista, com a regidor en actiu.
A la llista de socis de La Suno Hispana i entre els congressistes del Primer Congrés d’Esperantistes Ibèrics de 1923 hi ha un altre metge valencià, Romualdo Aguilar Blanch. No sabem quina relació hi tenien.
Julia Lacruz (dates desconegudes; activa entre 1907 i 1909)
La primera esperantista valenciana de qui tenim la veu. Era d’Utiel, i en desembre de 1907 La Suno Hispana la citava com a «nia klera samideanino» —la nostra il·lustrada correligionària— perquè El Ideal, el diari d’Utiel, li havia publicat un article sobre l’esperanto. Escrivia, doncs, sobre la llengua en la premsa del seu poble abans que el poble tinguera grup: el d’Utiel el va fundar el pare Guinart en abril de 1908, i ella no ix en la junta que es va elegir.
En setembre de 1909 va ser una dels tretze oradors de la sessió del postcongrés de València, davant de Zamenhof, i va parlar per a demanar a les valencianes que aprengueren esperanto. A mitjan discurs es va travar i va dir «…pardonu, mi ne trovas la ĝustan vorton!» —perdoneu, no trobe la paraula justa—, i la crònica conta que eixa naturalitat va agradar al públic més que el discurs. Eixe mateix dia, en la terrassa de la Font Lluminosa, era ella qui feia aire a Zamenhof amb el ventall; i l’endemà va anar a l’excursió de Sagunt. La Suno Hispana li va publicar el retrat amb el peu «F-ino Julia Lacruz — Utiel, (Valencia) Hispanujo».
Els dos diaris de València la van fer «la señorita de La Cruz, de Oviedo». No ho era.
Després de 1909 no l’hem tornada a trobar enlloc.
Miguel de Elizaicín y España (Alacant, 28 de desembre de 1855 – 1932)
Militar —comandant quan va entrar a l’esperanto, general després— i el nom de referència a Alacant. Va presidir el comité directiu de la federació regional que es va constituir en 1922, i va ser el congressista número 1 del Primer Congrés d’Esperantistes Ibèrics de València, en 1923, on consta amb domicili a l’Hort de Sant Lluís d’Alacant.
Va nàixer a Alacant el 28 de desembre de 1855, fill de Manuel de Elizaicín i de María de España Sotelo, i va morir en 1932. Fora de l’esperanto va ser el primer que va intentar crear el Museu Provincial d’Alacant, i va presidir la Comissió Provincial de Monuments entre 1922 i 1926.
Font: Santiago Olcina Lagos, «Miguel de Elizaicín y España (1855-1932)», MARQ. Arqueología y Museos, 9 (2018), pàg. 82. L’estudi no parla de l’Esperanto —l’identifiquem pel nom, el grau i la ciutat— i no dona el dia de la mort.
José Seijas (dates desconegudes; actiu cap a 1905)
Advocat. Se li atribuïx la fundació d’un grup important d’esperanto a Castelló. Font única: el relat difós per la pàgina ABRIL Benicarló; no l’hem pogut confirmar enlloc més.
Julio Morató Gil (dates desconegudes; actiu en 1908)
President del Grup d’Esperanto de Simat de la Valldigna. Ho diu, amb nom i dos cognoms, La Suno Hispana de gener de 1908, que publica les juntes directives de l’any: amb ell hi havia Juan Mansanet Serrano de vicepresident, José Ripoll Mansanet de secretari, Ernesto Serrano Mansanet de vicesecretari, Francisco Mansanet Serrano de bibliotecari, Salvador Jorge Ferrer de dipositari i Tomás Mansanet Ripoll i Rafael Almiñana Ferrando de vocals. Un grup de poble amb junta de huit persones —i mitja d’elles de la mateixa família—.
Carlos Riba y García (Saragossa, 20 de febrer de 1872 – Saragossa, 16 de gener de 1949)
Director de l’Institut d’Idiomes de la Universitat de València i membre del comité de la federació regional en 1922. És la peça acadèmica que explica que l’esperanto poguera entrar a la universitat de la mà de Caplliure quatre anys abans.
Nascut i educat a Saragossa, en 1904 va guanyar per oposició la càtedra d’Història Universal Moderna i Contemporània de València, on va ensenyar vint-i-cinc anys. En 1929 va tornar a Saragossa; allí va ser degà de la Facultat de Lletres des de 1939 fins a la seua mort, en 1949. El seu arxiu personal encara donava sorpreses en 2026: entre els seus papers, a la Universitat de Saragossa, van aparéixer 81 documents dels segles XVIII i XIX de la Universitat de València, que han tornat ací.
Fonts: la inscripció del seu retrat a la Universitat de Saragossa, que dona els dos dies exactes i l’anomena «director de l’Escola d’Idiomes a València i Saragossa». Circula també la forma «León Carlos Riba García»: no la fem servir, perquè ni les seues obres ni la universitat l’anomenen així.
Fernando Soler Valls (Albaida, 15 de març de 1873 – València, 24 de març de 1956)
Fernando Soler Valls, en el retrat que acompanyava la seua entrevista en la «finestra d'honor dels veterans» del Boletín de la Federación Esperantista Española (núm. 29, maig de 1951).
El «mestre dels mestres», com l’anomenaven els seus companys, i cofundador del Grup d’Esperanto de València en 1903 junt amb Román Ayza i Rafael Duyós Sedó.
Telegrafista de professió i militar format a l’Acadèmia d’Infanteria de Toledo; va servir uns quants anys a l’Havana i va arribar al càrrec d’inspector general del cos de Telègrafs. Va ser cap de Telègrafs a València i fundador i president de la Biblioteca de Funcionaris de Telègrafs. A finals de 1928 el van destinar a Cáceres, on va estar fins a 1931 i on va signar en el diari Nuevo Día la secció «Horizontes nuevos. El idioma internacional»; en 1931 el van destinar a Barcelona.
Va conéixer l’Esperanto a Enguera, on estava destinat, per mitjà del coronel d’estat major Román Ayza: aquell li va donar un fullet de dues pàgines amb les setze regles, editat per la Societat Espanyola per a la Propagació de l’Esperanto. Va comprar el seu primer manual a la llibreria Serred de València i va descobrir que l’autor, Inglada Ors, havia sigut company seu a l’Acadèmia de Toledo. Va fundar el Grup Esperantista d’Enguera.
El seu manual Esperanto al alcance de todos el va publicar a Enguera en 1908; la segona edició (1910) va guanyar medalla d’argent en l’Exposició Regional de València de 1909. En 1951 ja s’havien esgotat quatre edicions i la quinta no eixia per falta de diners; al final se’n van fer dotze, l’última pòstuma en 1976, gràcies al seu fill. També va publicar Elementos de Esperanto i El idioma internacional auxiliar Esperanto, alguns d’ells dirigits als xiquets, i va col·laborar en La Suno Hispana. Va dirigir incomptables cursos —alguns d’ells organitzats a València per la Societat Vegetariana— i va participar en el 8é Congrés Espanyol d’Esperanto (Oviedo, 1929).
Quan va morir, en 1956, va ser el doctor Rafael Herrero qui va llegir la seua necrològica per la ràdio.
Una data que balla. Ell mateix contava en 1951 que es va fer esperantista l’estiu de 1905; la necrològica escrita pel seu fill el fa esperantista des de 1904; i la història de la Fundació el fa cofundador del grup en 1903. Donem les tres.
Fonts: entrevista de J. Juan Forné, Boletín núm. 29 (maig de 1951); Boletín núm. 301; Fundació Esperanto de la Comunitat Valenciana.
Román Ayza y Maquén (dates desconegudes; actiu almenys entre 1900 i 1913)
Militar del cos d’Estat Major i professor d’Esperanto. Cofundador del grup en 1903 i segon president de la Sociedad Española para la Propagación del Esperanto. És qui va guanyar Soler Valls per a la causa, a Enguera, l’estiu de 1905, donant-li un fullet de dues pàgines amb les setze regles; va prologar després els dos manuals de Soler, El idioma internacional auxiliar Esperanto al alcance de todos i El Esperanto al alcance de todos. En 1909 va acompanyar Zamenhof en la visita oficial a les autoritats municipals.
Era doctor graduat en Ciències Exactes. En 1900, quan ja firmava com a tinent coronel retirat d’Estat Major, va publicar la Trigonometría rectilínea y esférica, i en 1901, a València, unes Tablas para las cotizaciones de títulos. En el Congrés de Granada de l’Asociación Española para el Progreso de las Ciencias va llegir, el 24 de juny de 1911, la memòria «De las excedencias en Aritmética», on exposa un «mètode Ayza» per a extraure arrels; en 1913 era membre i directiu de la Sociedad Matemática Española. Té article a la Viquipèdia en esperanto.
Compte amb dos Ayza. Per internet circula un 1999 com a any de la seua mort, incompatible amb esta trajectòria. I circula també un Román Ayza y de Vargas-Machuca, II baró de Tormoye (València, 2 d’octubre de 1892 – Paracuellos de Jarama, 7 de novembre de 1936), a qui alguns textos atribuïxen l’obra matemàtica d’este: no pot ser la mateixa persona —tindria huit anys quan va eixir la Trigonometría i tretze quan Soler Valls el va conéixer de tinent coronel—. Del parentiu entre els dos no en tenim cap font.
Rafael Duyós Sedó (dates desconegudes; actiu des de 1903)
Militar. El tercer cofundador del Grup d’Esperanto de València en 1903.
General Luis Moncada (naixement desconegut – 6 de juny de 1908)
Luis Moncada amb uniforme de general, en la portada de La Suno Hispana de febrer de 1906: «Generalo de Divizio, Prezidanto de la Grupo de Valencio».
General de divisió i president del Grup de València durant dos anys, a partir de 1906. Va morir el juny de 1908, abans de la visita de Zamenhof.
Va aprendre l’esperanto la tardor de 1905, quan era general cap d’Estat Major a València. El 20 d’octubre Vicente Inglada li va dedicar el seu Manual i el seu Vocabulario, i eixe mateix dia Moncada li va contestar amb una carta en esperanto que acabava «Tiu ĉi letero estas mia unua leciono» —esta carta és la meua primera lliçó—. Pocs dies després traduïa a l’esperanto un conte publicat en un diari valencià, i el 2 de novembre ja n’escrivia un directament en la llengua, «La plej malfeliĉa el ĉiuj». La carta i el conte ixen en La Suno Hispana de desembre de 1905.
El febrer de 1906 la revista el porta en portada i publica la nova junta del grup: Moncada, president; Ayza i Inglada, vicepresidents; el pare Guinart, caixer; Jiménez Loira, bibliotecari, i Duyós, secretari. En desembre de 1907 figura, com a «General de División», en el comité de patronat de la Sociedad Española para la Propagación del Esperanto.
La necrologia de juny de 1908 diu que va presidir el grup dos anys, fins que les obligacions del servei el van fer deixar València, i que a Cartagena els esperantistes també «trovis en li afablan kaj fervoran samideanon» —hi van trobar un company amable i fervorós—. Va tornar a València buscant remei a una malaltia incurable i va morir el 6 de juny.
No és Mangada. El general esperantista més recordat d’Espanya és Julio Mangada Rosenörn, i a Madrid hi havia a més un Luis Mangada Sanz, en les llistes de socis de 1917 i de 1932. Cap dels dos és este: Julio Mangada encara era comandant d’infanteria el 1929, Luis Mangada Sanz seguia en les llistes quan Moncada feia vint-i-quatre anys que era mort, i les fonts de l’època escriuen sempre Moncada, començant per la carta de 1905, que ell mateix firma «LUIS MONCADA».
Manuel Caplliure Ballester (cap a 1873/74 – 1958)
Mestre de professió. En 1918 va iniciar els cursos d’Esperanto en l’Institut d’Idiomes de la Universitat de València: és qui va introduir la llengua en la universitat de la ciutat. Va ser un dels qui el 12 de novembre de 1922 van acordar en l’Ateneu Científic portar a València el Primer Congrés d’Esperantistes Ibèrics, i va representar la Federació Llevantina en els congressos nacionals dels anys vint. I quan el moviment es va tornar a alçar després de la guerra, hi era: va presidir la primera junta de la Federació Espanyola d’Esperanto, constituïda en 1947, amb Federico Rivelles de vicepresident; el va rellevar en 1951 el metge Daniel Llorens Sastre. És, doncs, un dels pocs noms documentats als dos costats del tall de 1939.
Alicia Ballester conta que son pare, Arquímedes, li parlava d’aquella casa on tota la família parlava esperanto cada dia.
Va morir als 84 anys, després d’una llarga malaltia; el Boletín va escriure que el seu nom «ocupa un lloc destacat en la taula d’or de la primera època de l’esperantisme espanyol».
Fonts: testimoni d’Alicia Ballester Torregrosa (agost de 2026), per a l’esperanto quotidià a casa; Boletín núms. 30 i 31 (1951), per a la presidència de la primera junta i el relleu; núms. 108 (març-abril de 1958) i 109 (maig-juny de 1958): l’any de la mort és segur, el del naixement ix de l’edat que dona la necrològica.
Vicente Inglada Ors (Alacant, 9 de gener de 1879 – Madrid, 7 de gener de 1949)
President del Grup Esperantista de València i, després, president d’honor. Militar, geofísic i un dels grans sismòlegs espanyols del seu temps —va dirigir l’Observatori Geofísic de Toledo i va entrar a l’Acadèmia de Ciències Exactes, Físiques i Naturals—, a més de professor d’Astronomia. Va ser el president que va rebre Zamenhof en 1909: va fer la salutació d’obertura del postcongrés, va traduir el discurs del Mestre i va improvisar els versos que comencen amb «En urb’ de la floroj». Klara Zamenhof li va llançar una rosa des del tren, el matí del comiat.
Va ser autor, amb López Villanueva, de la Gramática y Vocabulario de Esperanto, amb què es va formar bona part de la primera generació valenciana. I, amb Rafael Duyós Sedó, del Curso práctico de Esperanto (Barcelona, José Espasa e hijos, cap a 1906), que duia una carta de recomanació de Zamenhof. És eixe segon llibre, i no el primer, el que va arribar a mans de l’esperantista de Xest: quan el Boletín el va entrevistar en 1964, Francisco Máñez va contar que uns mesos després de sentir parlar de la llengua «vaig trobar a València una gramàtica de Duyos-Inglada i vaig començar a aprendre esperanto completament sol, sense conéixer cap esperantista. Tenia llavors uns vint anys».
Fonts: Real Academia de la Historia, Historia Hispánica, per a les dates; i «Niaj pioniroj… Francisco Máñez Sánchez», Boletín de la HEF núm. 145 (setembre-octubre de 1964), pàg. 12, per al manual amb què va aprendre Máñez.
Vicente Marzal Mustieles (dates desconegudes; actiu 1908-1934)
Advocat i regidor de l’Ajuntament de València. En 1909 va traduir el discurs de l’alcalde davant Zamenhof; en 1927 va ser ell qui va proposar per primera vegada que la ciutat dedicara un carrer al doctor Zamenhof; i en 1934 va parlar, com a regidor esperantista, en la recepció oficial del congrés de SAT.
El segon cognom el dona La Suno Hispana de gener de 1909, on figura com a Vicente Marzal Mustieles, vocal de la junta del grup de València.
Francisco Máñez Sánchez (Xest, 1888 – 31 d’agost de 1969)
Llaurador autodidacte, delegat de la UEA a Xest i el qui hi va introduir l’esperanto cap a 1908 i hi va fundar el grup Lum Radio. Al poble li deien «Sargantana».
Té entrada ací perquè no va ser només un home de Xest: en setembre de 1932 la Hispana Esperanto-Gazeto anuncia que, com que València no en tenia, nomena vocal regional de València de la Hispana Esperanto-Asocio «a D. Francisco Máñez (San Francisco, 4), en Cheste (Valencia)», i encara hi figura en la llista de vocals de juny de 1935. El càrrec regional valencià, exercit des d’un poble de la Foia de Bunyol.
Onze anys abans, en 1921, la revista Hispana Esperantisto el descriu com «ĉi tiu humila sed pova kaj nelacigebla pioniro de Esperanto, D. de UEA en Cheste», i li reconeix que «li atingis per ĝi gastigi en sia regiono nombrajn aŭstriajn infanojn» treballant «preskaŭ izolite», quasi tot sol.
→ «Por los niños austríacos»: la carta en esperanto que va publicar El Pueblo en 1920 → Els esperantistes valencians tornen a Xest en 1950
La fitxa de la Fundación Pablo Iglesias diu que, amb altres grups esperantistes, van portar a Espanya 400 xiquets austríacs i que quinze van quedar a càrrec seu a Xest. En 1928 va rebre la Medalla del Treball en el 7é Congrés Espanyol d’Esperanto, a Sevilla, i va ser representant a Xest del Tribunal Tutelar de Menors.
I va ser, amb la mateixa continuïtat, militant socialista: afiliat a la UGT i a l’Agrupació Socialista de Xest des de 1918, compromissari del PSOE per València-província en abril de 1936 per a l’elecció de Manuel Azaña com a president de la República, comissari polític del 228é Batalló de la 57a Brigada Mixta i director de l’Escola de Comissaris del XXI Cos d’Exèrcit. Acabada la guerra el van detindre: condemnat a mort en consell de guerra a Xiva el 19 de juny de 1939, pena commutada per trenta anys de reclusió el 18 d’octubre; va ingressar a Sant Miquel dels Reis el 30 de novembre de 1939 i va eixir en llibertat condicional el 10 de juny de 1943. El seu nom ix en la llista de 1.286 penats de l’orde de llibertat condicional publicada al Boletín Oficial del Estado del 22 de juliol de 1943. Mig segle després, el mateix conjunt de Sant Miquel dels Reis —avinguda de la Constitució, 284— allotjava el centre d’adults «Reina Doña Germana», on el grup va donar el curs d’esperanto de 1997-98.
Res d’això apareix quan se’n va escriure en morir. Ni el Boletín de la Federació ni el nostre Valencia Luno diuen una paraula de la condemna, de la presó ni del partit: parlen del «simple llaurador» que va fer el miracle i que va escoltar la petició angoixada per a salvar els xiquets d’Àustria. S’escrivia en 1969, amb Franco viu. Van haver de passar huit anys perquè el Boletín deixara caure, de passada i en un article sobre un altre veí, que Máñez havia estat condemnat a mort i que els esperantistes «sobretot els de Saragossa» van aconseguir salvar-lo. Eixa frase de 1977 la firma «Cirano», el pseudònim que el Boletín atribuïx a Rafael Herrero Arroyo. Que fóra la gestió dels esperantistes la que li commutara la pena continua sense documentar-se: és el que contaven els seus.
Del que sí que conten les necrològiques val la pena retindre dues coses: que els diumenges anava a peu a algun poble pròxim a ensenyar esperanto al capellà, al mestre o als llauradors, i que, sense ser cec, dominava el braille per a poder ensenyar-los la llengua.
En 1951 es va traslladar a Saragossa —s’havia casat amb Victoriana Bueno Mendoza, també esperantista— i es va fer de la societat Frateco, on anava cada dia a fer classe o a xarrar, sempre en esperanto, fins que va morir.
On va morir no quadra. La fitxa de la Fundación Pablo Iglesias el fa morir a Xest el 31 d’agost de 1969; el Boletín de setembre-octubre publica el text de Pura Tamarit, escrit a Xest el 14 de setembre, que conta que el grup d’esperantistes de Xest es va traslladar a Saragossa per a assistir a l’enterrament i posar una corona sobre la tomba. Ho deixem anotat sense resoldre-ho.
El poble li ha posat el nom a un carrer, i una placa a la casa on va nàixer. En la festa de Zamenhof de desembre de 1985 els esperantistes de Xest i de València van recórrer els carrers de «Francisco Máñez» i del «Doctor Zamenhof» posant-hi corones de llorer, amb parlaments de l’alcalde, d’Enrique Arnau i del president del grup de València, Diago; en juliol de 1993, en una altra visita al poble, s’inaugurava la placa commemorativa de la casa natal.
I el seu nom continua donant títol a premis. La Federació va concedir el premi «Francisco Máñez» a Félix Navarro Clemente el 18 de desembre de 1971, i la cronologia que va publicar en 1981 anota un «segon premi Francisco Máñez» en 1972. Vint-i-sis anys després el nom tornava, ara des de Xest: en gener de 1998 Kajeroj el la Sudo publicava el veredicte del Premi Literari Francisco Máñez, convocat per la Societat Cultural Ateneu La Alianza de Xest amb els esperantistes del poble, que va decidir no donar-lo a una sola obra i repartir tres mencions —les Kronikoj pri Cheste esperantista d’Antonio Marco Botella (100.000 pessetes), Rakonto iom longa pri leteroj de Kurisu Kei i Konkoj en mia poŝo de Sabira Stålhberg (75.000 cadascuna)—. I el II Concurs Internacional «Francisco Máñez», de les mateixes entitats, es va fallar en 2025 amb 38 treballs de vint països.
Fonts: Hispana Esperantisto núm. 52 (1921); Hispana Esperanto-Gazeto núms. 17 (setembre de 1932), 19 (novembre de 1932) i 49 (juny de 1935); Boletín de la HEF núms. 14 (febrer de 1950), 175 (setembre-octubre de 1969, amb les necrològiques de Miguel Sancho Izquierdo, Pura Tamarit i Enrique Arnau Prósper) i 223 (finals de 1977); Valencia Luno núm. 3 (desembre de 1969); la fitxa «Mañez Sánchez, Francisco» del Diccionario Biográfico del Socialismo Español de la Fundación Pablo Iglesias (còpia arxivada), que cita el CDMH de Salamanca, el sumari 5.319/València de l’Arxiu General i Històric de Defensa, l’AGA i l’Arxiu Històric del PSOE; i el BOE núm. 203, de 22 de juliol de 1943. Per al carrer i la placa, el nostre Valencia Luno núm. 16 (gener de 1986) i núm. 37 (juliol de 1993). Per als premis, la cronologia del Boletín núm. 248 (1981), que anota «Dua Premio «Francisco Máñez»» dins de 1972; Kajeroj el la Sudo núm. 37 (gener de 1998), pàg. 16, per al veredicte del premi literari; i Bandú Cheste, 30 d’abril de 2025, per al concurs internacional. La biografia de referència és la de José Vicente Castillo García, Una estrella verde en las trincheras. Autobiografía apócrifa de Francisco Máñez (Ajuntament de Xest, 2023), que no hem consultat per a esta fitxa.
La junta de 1908
La Suno Hispana de gener de 1908 publica la directiva del grup de València per a l’any: president honorari Román Ayza; president Vicente Inglada; vicepresident José Aguilar Blanch; secretari Rafael Duyós; vicesecretari Benito Virgilio Anguiano; tresorer Andrés Piñó; comptador Narciso Escuín; bibliotecari Ángel Novejarque; i de vocals Augusto Jiménez Loira, Vicente Marzal, Ricardo Picazo, Daniel Martínez, Juan Romero i Vicente Mateu.
D’huit d’ells no sabem res més que això: que en 1908 sostenien el grup. El mateix full dona les juntes d’Enguera —presidida per Fernando Soler Valls, amb Próspero Ibáñez González de vicepresident, Manuel Jordá García de secretari, José Real Cros de vicesecretari, Juan J. Llorca Viguer de tresorer i Santiago Aparicio López i Joaquín Sánchiz Rico de vocals— i la de Simat de la Valldigna, que presidia Morató.
Altres noms dels anys vint
De la generació que va organitzar el congrés de 1923 i la Federació Llevantina en sabem la professió i poca cosa més: l’advocat Andrés Piñó Alegret (València, 20 d’octubre de 1878 – València, 1945), secretari i després president de la Federació; José Ventura, llicenciat en Ciències; Aurelio Yanguas Fleuri —també escrit Fleury—, procurador; el doctor Daniel Llorens —probablement el Daniel Llorens Sastre que PARES documenta com a veí de Pedralba—, metge, i el doctor Juan Francisco Serra Ferrando, president del grup de Llíria.
Fonts: Sergi Arrando Máñez, «L’esperantista Andrés Piñó Alegret (València, 1878 – València, 1945)», Braçal 70 (2024), pàgs. 73-92; i la Gaceta de Madrid del 2 de març de 1916, on «el Procurador D. Aurelio Yanguas Fleuri» porta un plet de veïns d’Enguera.
Els de la guerra i la reconstrucció (1930-1970)
Luis Hernández Lahuerta (València, 1906 – València, 1961)
Luis Hernández Lahuerta.
Fotografia reproduïda de l’article d’Ulrich Lins sobre els esperantistes en la Guerra Civil, en versió de José Antonio del Barrio; part de les imatges d’eixe article procedixen de «Laboristaj kronikoj», d’Antonio Marco Botella.
Escriptor, traductor i el nom més gran de l’esperantisme obrer valencià. Als vint-i-huit anys va presidir el comité local del 14é Congrés de SAT (1934). Durant la guerra va redactar Popola Fronto, un butlletí en Esperanto per a donar a conéixer a l’estranger la posició del govern republicà; quan va acabar, va anar a la presó.
En eixir, va tornar a la faena: va participar en la fundació de la Federació Espanyola d’Esperanto i en va ser el redactor del Boletín, que aleshores s’imprimia a València, de 1949 a 1953. El 27 de febrer de 1954 els seus companys li van retre homenatge com a exredactor; en 1957 el va tornar a redactar, fins a 1960 (Boletín núm. 248, p. 9-12). Firmava anònimament o amb el pseudònim «La legema koboldeto» («el follet lector»), segons va recordar el Boletín en 1987. També va ser secretari de la secció juvenil de Lo Rat Penat. Va traduir a l’Esperanto l’episodi d’El curioso impertinente del Quixot i obres de Wenceslao Fernández Flórez i de Santiago Ramón y Cajal.
València li va dedicar un carrer al barri del Calvari en 1984. → El follet llegidor → Dos carrers de València amb nom en Esperanto → Com va tornar l’esperanto després de la guerra: la reconstrucció, ciutat per ciutat
Isabel Mesa Delgado (Ronda, 30 de desembre de 1913 – València, 25 de febrer de 2002)
Obrera, sindicalista, anarcofeminista i resistent antifranquista, amb una part important de la vida a València. L’Esperanto li va arribar pel camí del qual menys es parla: l’Ateneu Llibertari de Ceuta, on s’ensenyava la llengua, i les Joventuts Llibertàries de Tetuan, que actuaven sota l’aparença d’una societat esperantista. → Isabel Mesa: Esperanto, emancipació i activitat clandestina
José Fernando Soler Sempere (València, 1913 – 20 de març de 1991)
Fill de Fernando Soler Valls, arquitecte tècnic de professió —Medalla d’Or del Col·legi Oficial d’Arquitectes Tècnics en 1985— i continuador dels cursos d’Esperanto del seu pare. Va publicar les últimes edicions de la gramàtica paterna, fins a la dotzena.
La seua faceta menys esperantista és la més sorprenent: es va relacionar amb figures del teatre i de la cançó com Pedrito Rico, Concha Piquer o Juanita Reina, i durant uns anys va ser el representant a Espanya del cantant Antonio Machín, amb qui va recórrer el país. A diversos d’aquells artistes, escriu qui el va conéixer, els va ajudar «humanament i fins i tot econòmicament».
En les trobades esperantistes solia vestir-se tot de verd. En 1988 va posar el seu patrimoni en una fundació per a difondre l’Esperanto i la va crear no amb el seu nom, sinó amb el del seu pare: la «Fundació Esperanto Fernando Soler», que en 2004 va passar a dir-se Fundació Esperanto de la Comunitat Valenciana. Va morir sense fills; pare i fill estan soterrats junts al cementeri de València.
Antonio Madrigal el recorda poc participatiu en la faena diària del grup, encara que pròxim quan t’hi posaves a parlar, i centrat sobretot en la difusió pública de la llengua: segons el seu record, parlava poc esperanto, però no parava de promocionar-lo. Al pis que tenia al port va plantar un cartell gran encarat al mar, amb l’estrella verda i la paraula «Esperanto», que es veia de lluny.
Del verd, ell mateix contava anècdotes. Una: comprant un televisor, i després de fer-li voltes a l’aparell una bona estona, va preguntar al venedor si no li pareixia que la pantalla feia uns reflexos verdosos; el venedor li va contestar que potser era el reflex de la seua roba. Una altra: en un congrés es va presentar un dia vestit de fosc, un poc encorbat i sense la perruca que gastava, i l’endemà va tornar de verd, amb la perruca posada i ben plantat, a dir que qui hi havia estat el dia abans era son pare. I del president de la UEA Ivo Lapenna deia, jugant amb el cognom, que tenia una dona que «també val la pena».
Fonts: Valencia Luno núm. 31 (juny de 1991), butlletí del grup; documentació de la Fundació Esperanto de la Comunitat Valenciana; testimonis d’Antonio Madrigal Sáez (agost de 2026) i de Rafael Herrero García (27 d’agost de 2026).
Conchita Soler Sempere (? – 20 de novembre de 1966)
Filla de Fernando Soler Valls i també esperantista. El seu pare li va dedicar, «en premio a sus virtudes», la sexta edició de la seua gramàtica i les següents (València, març de 1955). En 1966 va assistir al 27é Congrés Espanyol d’Esperanto, a Bilbao, i va morir pocs mesos després; la dotzena edició del llibre la recorda al costat de la seua fotografia.
Vicente Olcina (dates desconegudes)
Fins i tot va dirigir una càtedra d’Esperanto en l’antiga Universitat de València. És un dels tres noms —amb Inglada i Caplliure— que la Fundació destaca com a focus de l’esperantisme valencià abans de la guerra.
Rafael Vizcaíno Olcina (nascut a València; traspassat el 3 de gener de 1973)
Un dels esperantistes més constants de la ciutat. Va aprendre la llengua a la seua ciutat natal cap a 1912: el desembre de 1962 el grup va celebrar les seues noces d’or amb l’Esperanto i el doctor Herrero li va entregar un pergamí. Després de cinquanta anys d’activitat encara feia classe en el Grup Escolar Cervantes, per a xiquets de huit a catorze anys, i en la Universitat de València per a adults.
El Boletín de la Federació posa dates a eixe curs universitari: el va inaugurar el novembre de 1960, quan acabava de ser nomenat president del grup, i el va portar fins que se’n va anar a Barcelona, cap al final de 1962; el juliol de 1961 el següent ja s’anunciava «com en anys passats». Sobre el Grup Escolar Cervantes, en canvi, les fonts no diuen el mateix: el butlletí de setembre de 1961 atribuïx eixe curs —vint-i-sis alumnes, amb l’aprovació de l’alcalde Rincón de Arellano— al doctor Rafael Herrero. Poden haver ensenyat allí els dos en moments distints; no ho sabem.
Fonts: Boletín núms. 135, 157 i 195; este últim, de gener-febrer de 1973, és el que dona la notícia de la seua mort.
Rafael Herrero Arroyo (Sète, França, 1898 – València, 28 de novembre de 1977)
Metge dermatòleg i, durant dècades, la cara pública de l’esperanto a València: professor dels cursos del grup any rere any, veu de l’«Esperantista Mikrofono» de Radio Alerta, autor dels acudits que el Boletín publicava firmats «D-ro Cirano» i president de la Federació Espanyola d’Esperanto entre 1954 i 1962, els anys en què la Federació era, a efectes pràctics, una institució valenciana. President d’honor des de 1963 fins que va morir.
El pseudònim, i Xest. Que «D-ro Cirano» era ell ho diu el Boletín dos vegades: en la necrològica de 1977 —col·laborava «per objektivaj artikoloj, kelkaj el ili subskribitaj sub la pseŭdonimo D-ro Cirano»— i en el número 283 de 1987. Importa perquè eixa firma porta el text que, en 1977, va deixar caure per primera vegada que Francisco Máñez havia estat condemnat a mort i que els esperantistes el van salvar. Ara bé, eixe article ix en el mateix número que anuncia la mort d’Herrero, el 28 de novembre de 1977: o és un dels seus últims textos, o el va firmar un altre amb la mateixa firma, i això no ho podem tancar. El que sí que consta és que la firma no era cap escut: ja signa acudits en el Boletín de 1949, i l’article de 1977 ix dos anys després de morir Franco i mig any després de les primeres eleccions.
Herrero i Xest es creuen tres vegades: en 1950 va parlar al teatre del poble en l’eixida de la Federació, en juny de 1969 va presidir a Xest l’homenatge als pioners i el va dedicar a Máñez —que estava malalt i no hi va poder anar, i que va morir tres mesos després—, i en 1977 ix eixa frase firmada «Cirano».
→ El doctor Herrero, trenta anys de classes i huit de presidència → Els esperantistes valencians tornen a Xest en 1950
Fonts: Boletín de la HEF núms. 7 (1949), 14 (febrer de 1950), 175 (setembre-octubre de 1969), 223 (finals de 1977) i 283 (novembre-desembre de 1987); i Valencia Luno núm. 3 (desembre de 1969).
Ernesto Tudela Flores (Barxeta, 1894 – València, 29 de gener de 1974)
Metge —tocòleg i cirurgià— i el lexicògraf de l’esperantisme espanyol dels anys cinquanta i seixanta. Amb Herrero, va sostindre els cursos de la postguerra. El Boletín el va acomiadar dient que la seua havia sigut una «vida silenciosa però activa» per l’Esperanto.
Feia classe al Montepío de la Dependencia Mercantil, al carrer de Sant Vicent, i d’allí va eixir bona part dels esperantistes valencians dels anys cinquanta i seixanta: entre ells, Rafael Herrero García, que va aprendre la llengua amb ell i no amb son pare.
Els seus diccionaris van omplir un buit que l’esperantisme espanyol arrossegava des de feia dècades. El congrés de València de 1952 havia nomenat una comissió d’experts per a dotar els hispanoparlants d’un diccionari solvent; qui el va traure va ser ell, a soles: el Vocabulario Español-Esperanto (València, Impremta Peris, 1956; 232 pàgines i 22.000 paraules, amb pròleg de Rafael Herrero Arroyo), el Vocabulario Esperanto-Español (1959), un Diccionario elemental per a principiants (1963) i, en 1966, una segona edició del primer molt més extensa —528 pàgines—. El servei de llibres de la Federació també el portava ell des de València. La Viquipèdia en esperanto el considera el lexicògraf més important de l’esperantisme espanyol d’aquelles dècades.
Va ser delegat d’UEA a València durant dècades i representant a Espanya de l’Associació Universal Mèdica d’Esperanto. Escrivia divulgació mèdica en esperanto al Boletín —un dels seus articles explica què és la febre tifoide— i en 1961 Las Provincias el va entrevistar sobre la llengua. En abril de 1954 el butlletí donava una notícia d’ell que no tenia res a veure amb els diccionaris: acabava de guanyar un torneig de pilota valenciana amb pala a jugadors molt més jóvens, «encara que el nostre samideano, «en secret», ja té seixanta anys».
L’orla de la Facultat de Medicina de 1918 de la Universitat de València el dona com a natural de Barcheta —Barxeta—. Va morir el 29 de gener de 1974.
Fonts: Boletín núm. 201 (gener-febrer de 1974), que anuncia la seua mort amb la data, i núm. 202 (març-abril de 1974), amb la necrològica de Luigi Minnaja, que repassa els diccionaris i el càrrec a l’associació mèdica; núm. 96 (desembre de 1956), per a la fitxa del primer vocabulari i la comissió de 1952; núm. 64 (abril de 1954), per a l’ofici i el torneig; núm. 158 (novembre-desembre de 1966), per als comptes del servei de llibres; núm. 127 (maig-juny de 1961), per a l’entrevista de Las Provincias; núm. 14, per a l’article sobre la febre tifoide; l’any de naixement, la Viquipèdia en esperanto, que el fa nascut en 1894 —encaixa amb el butlletí de 1954, que el fa ja sexagenari—; i l’orla de Medicina de 1918.
Juan Devís Calpe (traspassat el 6 de novembre de 1976)
President del Grup d’Esperanto de València i membre de la junta de la Federació Espanyola. Va aparéixer per primera vegada en els papers com a alumne: en 1951, en acabar un curs elemental, va improvisar una salutació en la llengua que acabava d’aprendre. Va morir sobtadament d’una embòlia; la notícia la va donar el programa «Esperantista Mikrofono» de La Voz de Levante i l’esperantisme valencià el va acomiadar massivament.
Font: Boletín núm. 218, de novembre-desembre de 1976. Ací vam posar molt de temps 1968: era una errada nostra, i el butlletí que dona la notícia és de 1976.
Ernesto Pérez (dates desconegudes; actiu als anys cinquanta)
Rellotger i esperantista veterà del cercle valencià. En 1959 el Boletín li va dedicar un article per un motiu que no té res a veure amb la llengua: després d’anys de treball, va inventar un mecanisme per a voltejar campanes sense cordes.
Andrés Candela (dates desconegudes; actiu entre 1954 i 1962)
Joier, i l’alumne veterà del grup. El 10 de juliol de 1954, quan els alumnes del curs que acabava van convidar a sopar els seus professors a l’hotel Munich, va ser ell —«el més antic dels alumnes»— qui va parlar en nom de tots per a donar-los les gràcies; els homenatjats eren Hernández Lahuerta, Rafael Vizcaíno i un tercer professor de cognom Prades.
L’octubre d’aquell mateix any aprovava l’examen de capacitat lingüística de la Federació. La seua marca al Boletín, però, és una altra: hi componia enigmes —crucigrames i, sobretot, problemes d’escacs—. El número 87, d’abril de 1956, demanava recórrer les seixanta-quatre caselles amb el cavall sense trepitjar-ne cap dues vegades.
Fonts: Boletín de la HEF núms. 64 (abril de 1954) i 88 (abril de 1956), pels enigmes; 68 (1954), pel sopar; 70 (octubre de 1954), per l’examen; 135 (desembre de 1962); i testimoni de Rafael Herrero García (agost de 2026), que és qui diu que era joier.
Ricardo Quiles (dates desconegudes; actiu almenys entre 1950 i 1959)
Un dels noms constants del grup en la postguerra, i dels pocs que van deixar firma pròpia al Boletín: va crear i va portar el concurs de traducció «Lernu tradukante!» («Aprén traduint!»), i en desembre de 1953 firma la pàgina de comiat de la secció, «al final de l’any en què va nàixer», passant-la a un nou redactor. En les llistes de donatius de la Federació ix any rere any.
El 22 de gener de 1950 va anar amb l’expedició valenciana a Xest, on «el antiguo y distinguido samideano Ricardo Quiles leyó unas cuartillas en nuestro querido lenguaje». Encara figura en les llistes de 1959, i en 1987 el Boletín encara el recordava entre els qui van sostindre la Federació dels anys valencians, amb Bosch, Santamaría, Hurtado, Forné, Llorens, Tudela, Devís, Prades, Guillén i Vizcaíno.
→ Els esperantistes valencians tornen a Xest en 1950
Fonts: Boletín de la HEF núms. 14 (febrer de 1950), 60 (desembre de 1953), 117 (setembre-octubre de 1959) i 283 (novembre-desembre de 1987).
Altres noms de la postguerra
Del cercle que es reunia a la vesprada a l’orxateria Chaume —Russafa, 7, prop de Colón, que entre 1949 i 1955 va ser també la seu de la Federació— i que feia classe al Montepío de la Dependencia Mercantil, al carrer de Sant Vicent, queden noms que no donen per a més d’un parell de línies. En 1949 el Boletín explicava que els esperantistes valencians s’hi reunien «tots els dies laborables, de tres i mitja a quatre i mitja», i que allí es parlava «en Esperanto i de l’Esperanto, d’art, cultura, viatges», s’ensenyava la correspondència rebuda d’arreu del món i no s’admetien xafarderies ni discussions que portaren a la discòrdia. L’amo, J. Chaume, era ell mateix esperantista: en el mateix butlletí anunciava que volia cartejar-se amb companys de l’Àsia oriental.
Jaime Juan Forné era un dels tres redactors dels programes d’«Esperantista Mikrofono», amb M. Vidal i Antonio Collado. En 1957 la junta de la Federació el va triar per a portar l’oficina central, però va haver de renunciar-hi al cap de poc, perquè l’empresa on treballava el va traslladar a Madrid. Molt catòlic, discutia de política amb Hernández Lahuerta sense que això els llevara l’amistat.
Antonio Collado el va rellevar en l’oficina: havia preparat durant anys, en silenci, la part tècnica de l’emissió setmanal de Radio Alerta, i era ell qui passava per casa del doctor Herrero a arreplegar els guions.
José Seguer García, de Torrent, va ser tresorer del grup ja en 1959 i encara figurava a les llistes de socis en 1990: trenta anys llargs al mateix lloc discret.
El doctor Federico Poveda era un altre dels metges esperantistes de la colla: seua és la crònica del Boletín de febrer de 1950 sobre l’eixida a Xest, la millor descripció de primera mà que tenim de com es vivia l’esperanto al poble. El seu cognom l’havíem escrit ací Pobeda; el Boletín el firma sempre Poveda, i així el corregim.
→ Els esperantistes valencians tornen a Xest en 1950 D’un Guzmán que ensenyava la llengua als seus fills i d’un Santa María no en tenim res més que el cognom.
Fonts: Boletín núms. 2 (1949), per a l’orxateria; 47 (novembre de 1952), 103 (juliol de 1957) i 117 (setembre-octubre de 1959); Valencia Luno núm. 25 (febrer de 1990); i notes d’una conversa amb Rafael Herrero García (27 d’agost de 2026).
Fernando Manzanera Martínez (5 de febrer de 1910 – maig de 2006)
Esperantista de Cheste des dels anys vint i mestre d’Enrique Arnau. Va aprendre la llengua als divuit anys, cap a 1928, amb Francisco Máñez Sánchez, qui la va introduir al poble. El seu fill conta com estudiaven: jóvens que tornaven del camp i s’obligaven a passar la vesprada del diumenge parlant només en esperanto —de matí es treballava—.
Fent el servei militar a Barcelona, cap a 1931, es va acostar al grup esperantista del barri de Gràcia, on hi havia molts ferroviaris.
Va fer la guerra al costat republicà, al front de Madrid, i va treballar en la propaganda del seu partit. En acabar va quedar assenyalat —«el roig», diu el fill, com tants altres al poble—, i entre les represàlies recorda una multa per treballar en diumenge.
Va continuar ensenyant esperanto després de la guerra: Enrique Arnau, el que té carrer a Cheste, va ser dels seus alumnes, «ell i uns quants més».
Figura entre els xestans del llibre del 13é Congrés Espanyol (València, 1952), en la mateixa llista que Enrique Arnau Prósper, Walter Máñez Cariñena i José Soriano Haro.
L’1 de maig de 1993, en el 4t Congrés de la Federació Valenciana d’Esperanto, celebrat a l’ajuntament de Cheste com a preparació del Congrés Universal de València, hi va haver un «ĉarma omaĝo al la veteranaj esperantistoj de Cheste, memorante ĉiam la enkondukanton de E-o en Cheste, S-ro Francisco Máñez Sánchez» —un encantador homenatge als esperantistes veterans de Cheste, recordant sempre qui hi va introduir la llengua— (Valencia Luno núm. 37). El seu fill el recorda homenatjat aquell dia com el més vell del poble.
Una periodista cubana, Marisa Rodríguez, de Ràdio l’Havana, el va entrevistar més d’una hora en esperanto. En acabar li va dir al fill que feia dècades que no el parlava i que se’n recordava de tot. La família no en conserva còpia.
Fonts: llibre del 13é Congrés Espanyol (València, 1952); Valencia Luno núm. 37 (juliol de 1993); conversa telefònica amb Fernando Manzanera Mas, 8 de setembre de 2026.
Félix Navarro Clemente (Caudete de las Fuentes, 20 de novembre de 1908 – València, 28 de juliol de 1999)
Mestre. Va ensenyar esperanto als seus propis alumnes de les escoles del Patronat de la Juventud Obrera durant més de vint anys, hi va dirigir el cor infantil «Esperanto» i, davant l’escassetat de materials, es va fabricar els seus —el Curso práctico elemental de Esperanto (1987), una Gramática práctica i l’Esperanta kanzonaro—. Presidia el grup en 1980, presentava Esperanto en la radio a Ràdio Klara des de 1986, i seua és la cal·ligrafia gòtica de les partitures del Valencia Luno. Premi «Francisco Máñez» en 1971, el 18 de desembre, a Saragossa.
Venia del moviment Freinet —així ho estableix la recerca d’Alfred Ramos i González, Mestres de la impremta. El moviment Freinet Valencià (1931-1939) (Universitat Jaume I, 2015)—: la impremta escolar, el periòdic de classe i la correspondència entre escoles ja les practicava abans de la guerra, i és eixa correspondència la que després faria en esperanto amb els xiquets del Patronat. Encara a mitjan anys setanta feia cursos d’esperanto a les Escoles d’Estiu del País Valencià.
Va ensenyar fins al final: segons Isabel Giménez, filla de Juan Antonio Giménez, amb quasi noranta anys i ja cec encara anava a fer classes d’esperanto a l’ONCE.
Els cursos d’esperanto del grup, els donava en el Col·legi Diocesà Nuestra Señora del Socorro, al carrer de Salas Quiroga d’Arrancapins, on era director Juan Antonio Giménez: el rector de la parròquia ho permetia. D’eixes classes va eixir Giménez mateix, que després faria el curs de conversa mentres Navarro duia l’elemental.
El 15 de desembre de 1982, en la sessió del dia de Zamenhof, va parlar de l’actualitat del poema La Vojo de Zamenhof —«poema que ens incita a no perdre la fe en la victòria de l’esperanto»— i va donar exemples que, deia, mostraven que la introducció final estava prop: entre altres, la proposta que Iugoslàvia faria a favor de l’esperanto en la reunió de països no alineats de Nova Delhi, prevista per al març de 1983.
→ Don Félix Navarro, el mestre que ensenyava esperanto als seus alumnes
→ Finvenkisme i raŭmisme: la victòria final o la comunitat
Vicente Martí Miñana (dates desconegudes; actiu entre 1963 i 1971)
Professor del grup, i «hàbil poliglot» segons el butlletí de la Federació. Quan Rafael Vizcaíno va marxar a Barcelona, el gener de 1963 va ser ell qui va continuar el curs d’esperanto de la Universitat de València, i a més va obrir-ne un altre a la Casa Sindical. El setembre de 1969 feia els cursos ràpids de gramàtica amb què el grup preparava els cursos anuals, i el novembre de 1971 encara donava el cursillo d’iniciació previ al curs normal.
És també qui, entre el 8 i el 23 de juny de 1970, va ensenyar Esperanto a un grupet de principiants, entre els quals estava Jesús Raposo, que anys després encara l’agraïa per escrit.
Emilio Verdú Ferrandis, «Lunatikulo» (dates desconegudes; actiu almenys entre 1960 i 1975)
Jubilat que va dedicar la jubilació a ensenyar esperanto. Valencia Luno el retrata en 1969 en una línia que val per una biografia: «Nia samideano Verdú estas bona, malnova esperantisto, kiu, de sia emeritiĝo, tre imitinde, uzas sian tempon instruante Esperanton. Do, li semas kaj semas konstante…» —el nostre samideà Verdú és un bon esperantista vell que, des que es va jubilar, dedica el temps a ensenyar esperanto, d’una manera ben digna d’imitar; o siga, que sembra i sembra sense parar.
El grup li va pagar el Congrés Universal de Madrid. En els actes del dia de Zamenhof de desembre de 1967 —una lliçó el dia 15, un sopar de seixanta persones el 16 i la missa el 17—, Rafael Herrero Arroyo va dedicar l’homenatge de la nit «al malnova kaj ekzemploplena sam. Emilio Verdú, daŭra propagandisto kaj instruisto, kiu iros al la venonta kongreso en Madrid, stipendiita de la grupo, pro liaj meritoj kaj entuziasmo por Esperanto» —al vell i exemplar company Emilio Verdú, propagandista i mestre constant, que anirà al congrés de Madrid becat pel grup, pels seus mèrits i pel seu entusiasme. El congrés era el 53é Congrés Universal, el d’agost de 1968.
Vivia al Cabanyal —al carrer del Doctor Lluch— i era d’allí que ensenyava. En 1971 el butlletí conta que «nuestro veterano Emilio Verdú se ha encargado de aleccionar a un numeroso grupo de jóvenes, en el populoso barrio marítimo de la Malvarrosa». Ja en 1969 havia donat el curset breu que va eixir del programa de ràdio del grup. La primera vegada que el documentem és molt abans, en un anunci per paraules del Boletín de setembre de 1960: volia cartejar-se amb esperantistes de tot el món «pri ĉiuj temoj», sobre qualsevol tema, i intercanviar segells i postals.
Vocal de la junta. L’assemblea del 9 de novembre de 1974 el va triar vocal sisé de la junta del grup, presidida per Juan Devís Calpe.
«Lunatikulo». Firmava així —el llunàtic, i el joc és amb el nom del butlletí— i escrivia en to de broma. La seua contribució de 1969 a Valencia Luno és una fantasia sobre la Lluna que passa pels cràters de Plató, Copèrnic i Arquimedes, per la mar de la Fecunditat i la de la Serenitat, per la bala de canó de Jules Verne i pels coets dels científics moderns, i acaba baixant a terra: «ankaŭ, ĉe ni, svarmas lunatikuloj, kiuj revas trafi 14 rezultatojn ĉe la intervetoj, kaj fariĝi milionuloj!» —també ací pul·lulen llunàtics, que somien encertar catorze resultats a la travessa i fer-se milionaris. S’acomiadava demanant perdó al lector «se mi, malserioze aŭ ŝerceme, verkis tiun ĉi skribaĵeton, ĉar ankaŭ mi estas LUNATIKULO» —si he escrit este paperet sense serietat i de broma, perquè jo també sóc un llunàtic.
No confondre’l amb els altres Verdús. L’esperantisme valencià en va tindre uns quants i no eren família documentada: Antonio Verdú Caselles, d’Elx, actiu des dels anys huitanta; Evaristo Verdú Gisbert, del grup d’Alacant, mort cap a 1997; i Conchita Verdú Díez, també d’Alacant, secretària del grup als anys setanta.
Fonts: Boletín de la Federació Espanyola d’Esperanto núms. 123 (setembre-octubre de 1960), 165 (gener-febrer de 1968) i 207 (gener-febrer de 1975); i Valencia Luno / Lunradio núms. 2 (1969), 5 (1971) i 7 (1975).
Juan Devís (dates desconegudes; president del grup cap a 1969-1970)
President del Grup Esperantista de València al final dels anys seixanta, i professor seu. El novembre de 1966 duia el curs de perfeccionament, mentres el doctor Rafael Herrero portava el de principiants. El desembre de 1968 presidia el sopar de Zamenhof amb prop de cent assistents, i en 1970 va ser ell qui va entregar a Félix Navarro el pergamí amb què el grup li agraïa la seua tasca.
Emilio Prades (dates desconegudes; actiu entre 1954 i 1955)
Professor dels cursos del grup a mitjan anys cinquanta, sovint al costat de Luis Hernández: el butlletí els nomena junts en acabar els cursos de 1954 i de 1955, quan l’alumnat els va convidar a sopar. En 1955 va escriure en esperanto un article documentat sobre sant Vicent Ferrer, patró de la ciutat, que va eixir a la revista anual de l’associació dedicada al sant.
Juan Bosch Fornals (dates desconegudes; president als anys setanta i huitanta)
Va assumir la presidència del grup després de Devís i la va mantindre durant molts anys —el Boletín l’anomena «el nostre veterà president»—. Sota la seua presidència es va inaugurar la seu de la Gran Via de Ferran el Catòlic, 45, amb un discurs d’Ada Fighiera-Sikorska, i el grup es va fer soci protector número 1187 de la Federació.
El 15 de desembre de 1982, ja de nou president, va obrir la sessió de conferències del grup amb una pregunta: «Està a prop la victòria final de l’Esperanto?». La seua resposta no era lingüística: la condició primera, deia, és que l’home abandone l’egoisme i la maldat; després vindria tot sol l’esperanto com a llengua internacional, «símbol de pau i d’amor entre els hòmens».
→ Finvenkisme i raŭmisme: la victòria final o la comunitat
Font: Boletín de la HEF núm. 256 (març-abril de 1983).
Santiago Miquel Planas (20 de febrer de 1920 – després de 2003)
Catedràtic. Va guanyar la càtedra el 17 d’abril de 1950, amb trenta anys, i l’escalafó oficial publicat al BOE de 1979 —d’on ix la data exacta de naixement— el situa a Estudis Empresarials de València. Ensenyava Economia a l’Escola de Comerç, i el seu nom ix entre els setze professors de l’orla del curs 1963-1964 que es conserva a La Nau. Segons Luis Salag, primer havia sigut perit mercantil, dels d’abans que existira la Facultat d’Economia.
Al grup el recorden com un home que parlava l’esperanto amb fluïdesa i que portava molt bé els comptes de la casa. Els papers li donen la raó al record:
- Soci de la Federació Espanyola, número 1.147; l’adresaro de 1962 el situa ja a València, al carrer d’Artes Gráficas.
- En 1964, president del comité local del 25é Congrés Espanyol d’Esperanto, el del jubileu, celebrat a València del 21 al 24 de juliol (Boletín núm. 141). El Boletín núm. 160 l’anomena president de l’associació valenciana.
- En 1975, vocal de la junta que presidia Juan Devís (Boletín núm. 207).
- I en 1993, als setanta-tres anys, tresorer del comité local del 78é Congrés Universal, amb Augusto Casquero de president i Rafael Peris ocupant-se de la filatèlia (Kongresa Kuriero del congrés).
L’última petjada que li coneixem és de 2003: figura com a inscrit número 62 del 62é Congrés Espanyol d’Esperanto, a València, quan tenia vuitanta-tres anys. No sabem quan va morir, només que va ser després d’eixe congrés.
Fonts: escalafó de catedràtics, BOE de 12 de maig de 1979; orla de l’Escola de Comerç, curs 1963-1964 (Universitat de València, UV004472, CC BY 4.0); Adresaro de la HEF de 1962; Boletín de la HEF núms. 126, 132, 141 (1964), 143, 160 i 207 (1975); Kongresa Kuriero del 78é Congrés Universal; llibre del 62é Congrés Espanyol (València, 2003); testimoni de Luis Salag (agost de 2026).
Els contemporanis (1970-1990)
Jesús Raposo Montero (A Estrada, Pontevedra, 30 d’octubre de 1918 – València, 16 de desembre de 1999)
Jesús Raposo Montero en una setmana cultural esperantista a Calafell, l'octubre de 1998 (Wikimedia Commons, CC0).
Registrador de la propietat, lliurepensador, pacifista i ciutadà del món. Sempre es va declarar «homaranista», adepte de la doctrina de fraternitat humana que Zamenhof va formular al costat de la llengua.
Va aprendre l’Esperanto a València del 8 al 23 de juny de 1970, en un curs de Vicente Martí Miñana. Per motius laborals el va deixar reposar, i quan es va jubilar, en 1990, s’hi va dedicar: va ser vicepresident del Grup d’Esperanto de València en els últims anys de la seua vida.
Va escriure Poema de la Creación y del Destino, Manifiesto por la Paz i l’assaig Homo, homaro, kreanta naturo, que va presentar en congressos i que la Federació va editar en un fullet.
I va deixar una cosa que encara dura: gràcies a les seues gestions, la Facultat de Filologia de la Universitat de València va obrir les portes als cursos oficials d’Esperanto. Va morir als 81 anys pocs dies després de la festa de Zamenhof, que el grup havia celebrat el 11 de desembre als salons del Centre Aragonés de València; ell hi va estar, al dinar de paella. El 22 es va celebrar una missa a l’església de Sant Isidre amb molts esperantistes.
Una data que no quadra. El Boletín diu que «es va fer esperantista a començament de 1972», però ell mateix datava el seu curs el juny de 1970. Donem les dues.
Fonts: entrevista en el Boletín núm. 330 (1997); necrològica, Boletín núm. 344 (2000); testimoni de Raúl Salinas Monteagudo, present en aquell dinar (agost de 2026).
Dues famílies entrellaçades
L’esperantisme d’esta casa travessa quatre generacions i s’entrecreua amb la dels Casquero. Les línies de punts són una contradicció de les fonts: la necrològica del Boletín fa Manuel Caplliure oncle-avi d’Arquímedes Ballester; la família diu que era un oncle.
Figura 1
Ulises Arquímedes Ballester Vaquero (Marsella, 10 de novembre de 1911 – València, octubre de 1990)
Tallista i restaurador de pintura mural —els Goya del Pilar i de San Antonio de la Florida, el Transparent de la catedral de Toledo, Sant Baudeli de Berlanga—, va portar l’esperanto a Alcoi cap a 1951, va presidir el Madrida Esperanto-Liceo i va ser vocal del comité organitzador del 33é Congrés Espanyol (Madrid, 1973). Marit de Trinidad Torregrosa i pare d’Alicia Ballester.
→ Arquímedes Ballester, el restaurador de Goya que va portar l’esperanto a Alcoi
Trinidad Torregrosa Belvis (Cocentaina, setembre de 1919 – València, gener de 2013)
Nascuda a Cocentaina en setembre de 1919, vivia a Alcoi, com Arquímedes Ballester, amb qui es va casar en 1951 segons la família: quan el Boletín ho anuncia, en febrer de 1952, els descriu tots dos com «membres molt actius de la nostra Federació i fervorosos pioners a Alcoi», de manera que ella ja treballava per la llengua abans del casament. En juliol de 1952 s’inscriu al 13é Congrés Espanyol de València amb el número 123, just darrere del seu marit. Als anys setanta va ser secretària del Madrida Esperanto-Liceo mentres ell el presidia. És la mare d’Alicia Ballester Torregrosa. Va morir a València en gener de 2013.
Fonts: Boletín de la HEF núm. 38 (febrer de 1952); llibre del 13é Congrés Espanyol d’Esperanto, València, juliol de 1952; testimoni de la seua filla Alicia Ballester Torregrosa (agost de 2026).
Alicia Ballester Torregrosa (València, juliol de 1952)
Secretària del Madrida Esperanto-Liceo en 1981, en la junta que presidia Augusto Casquero: el mateix paper que hi havia fet sa mare als anys setanta. Filla d’Arquímedes Ballester i Trinidad Torregrosa, i esposa d’Augusto Casquero, amb qui es va conéixer en una festa del Madrida Esperanto-Liceo en 1974, quan son pare en presidia el grup. Ho contava ell mateix en una entrevista al Boletín, on descrivia la seua com «una antiga família esperantista: també l’avi era esperantista, i fins i tot l’oncle-avi», que era Caplliure.
Va nàixer a València en juliol de 1952, el mes del 13é Congrés Espanyol, i conta que la van inscriure allí de nadó, amb els pares. La llista impresa del llibre del congrés només arreplega el pare, amb el número 122, i la mare, amb el 123.
Té la medalla Klara Silbernik, que li va entregar Gian Carlo Fighiera —al seu torn marit d’Ada Fighiera-Sikorska, que va dirigir Heroldo de Esperanto durant més de trenta anys—. El premi el va crear en 1975 Luis M. Hernández Izal, el fundador del Museu Espanyol d’Esperanto, per a distingir cada any l’esposa d’un esperantista espanyol que l’haja secundat en la seua activitat, com va fer amb Zamenhof la seua dona, Klara Silbernik (Boletín núm. 255).
Els fills. En van tindre dos, tots dos esperantistes segons contava el pare en una entrevista de 2011: Augusto Casquero Ballester (n. 20 de gener de 1984) i Víctor Enrique Casquero Ballester (n. 1988). El menut va ser batejat en esperanto el 17 de juliol de 1988, dins la missa del 48é Congrés Espanyol a València, oficiada per mossén Manuel Casanoves i amb el cor Verda Stelo de Madrid cantant-hi; el butlletí de la Federació el va presentar com el primer infant batejat en esperanto. Deu anys després participava en el 31é Congrés Infantil Internacional, a Sommières, durant el 83é Congrés Universal de Montpeller (1998). El major va ser, en el Congrés Infantil de Gresten (Àustria, 1992), qui va anunciar en esperanto —vestit de valencià— que el Congrés Universal de l’any següent seria a València; en el congrés infantil de 1993, al col·legi CEU San Pablo de Montcada, era l’únic espanyol i feia d’intèrpret per a la directora del centre i per a la premsa. També llegia en esperanto a la missa de la trobada valenciana de Cheste, el maig de 1993, als nou anys, i en gener de 1994 son pare reclamava en Levante el dret del xiquet a estudiar esperanto en compte d’anglés al col·legi públic.
Del Liceu madrileny ha contat com era per dins —els locals, les classes en dos i tres torns, el cor Verda Stelo, la pel·lícula en súper 8—: ho hem arreplegat a El Liceu de Madrid, de gom a gom.
Manté des de fa dècades una amistat epistolar en esperanto amb una esperantista de Bydgoszcz, que havia començat escrivint-se amb Casquero quan ell aprenia la llengua: l’amiga es va allotjar a sa casa durant el Congrés Universal de 1993, i ella ha estat moltes vegades a la d’ella, a Polònia.
En 1984 —el seu fill major tenia uns mesos— van anar a El Toboso, on el museu cervantí reunix edicions del Quixot en desenes de llengües, i n’hi van regalar un exemplar en esperanto. Els va rebre l’alcalde, que ix a les fotos amb el xiquet en braços, i després els van oferir un aperitiu de formatge manxec, pernil i vi.
També conta l’escena de tornada d’un congrés, quan la Guàrdia Civil els va parar el cotxe: un d’ells —ella creu recordar que era Juan Carlos Ruiz— es va posar a explicar-los d’on venien i què era allò de l’esperanto, i la cosa va acabar amb un dels guàrdies comprant-li una gramàtica.
Fonts: Boletín de la HEF núms. 246 (1981), 287 (1988), 290 (1989), 299 (1991) i 337 (1998); Valencia Luno núms. 20 (novembre de 1988) i 37 (juliol de 1993); Levante, 27 de gener de 1994 (Bitoteko); entrevista a Augusto Casquero en El Popola Ĉinio, 10 d’agost de 2011; testimoni seu (desembre de 2025 i agost de 2026).
Una generació que balla. L’entrevista de 1989 fa Caplliure oncle-avi d’ella; la nota necrològica de 1991 el fa oncle-avi del pare. Una de les dues compta una generació de més. No la podem resoldre.
Ángeles Fernández González (Ribadavia, Ourense, 14 de novembre de 1921 – Serra, València, 18 de maig de 2003)
Esposa de Jesús Raposo Montero. En 1997, en el 56é Congrés Espanyol d’Esperanto, va rebre el premi Klara Silbernik —el que el Museu Espanyol d’Esperanto va crear per a reconéixer les dones que sostenen la faena esperantista des de casa, seguint l’exemple de la muller de Zamenhof— pel seu suport «abnegat i valuós».
Font: testimoni de Berta Raposo Fernández (agost de 2026).
Pascual Pont Martínez (Xàtiva, 1937 – València, 13 d’abril de 2023)
Humanista, sindicalista i esperantista veterà del grup. L’esperantista intel·lectual i polític: li interessava la llengua, però sobretot allò per a què serveix. Va formar part del comité del congrés de 1988 i, com a president del grup, va ser qui el gener de 1984 va demanar a l’Ajuntament el carrer per a Hernández Lahuerta.
En desembre de 1982 era membre de la junta i bibliotecari del grup, i en juliol de 1983 ja el presidia: així consta, com a president del Grup Esperanto de València, en la relació de professorat que el grup va adjuntar a la petició a la Generalitat de l’experiència pilot d’esperanto a l’ensenyament mitjà. La conferència que va donar el retrata: «Tres esperantistes importants», que per a ell eren Hilda Dresen —la poetessa i traductora estoniana—, Eŭgeno Lanti, el fundador de SAT i de l’esperantisme obrer, i Helmar Frank, el cibernètic que va mesurar el valor propedèutic de la llengua. En la seua activitat esperantista van confluir l’interés per la poesia, el moviment obrer i la divulgació científica. No va ser un cas aïllat: feia moltes xarrades, i al grup el recorden com l’home més intel·lectual de la casa. Segons Antonio Madrigal, va ser ell qui va animar Pont, company seu de faena, a acudir a les classes del grup.
Pascual Pont (esquerra), José «Pepe» Añó (centre) i Elías Hernández (dreta) en un dinar del grup, el 22 de desembre de 2007.
Va ser delegat especialitzat de la UEA durant anys. En setembre de 2022 va tornar a les reunions del grup, en la Kafo-Kunveno que es va fer al seu barri, i va donar als socis dos articles seus, publicats en castellà en una revista no esperantista, que tocaven Zamenhof, els aspectes socials de les llengües, la religió, el valencià, la Viquipèdia i les llengües criolles. També és autor de llibres de matemàtiques que es venien a la llibreria de la Universitat Politècnica de València.
Fonts: Boletín de la HEF núm. 256 (març-abril de 1983); fotografia del 22 de desembre de 2007 i arxiu de la conversa del grup (setembre de 2022); testimonis d’Antonio Madrigal Sáez i de Luis Salag (agost de 2026). → Pascual Pont Martínez, l’Esperanto com a eina per a pensar el món
Vicente Martorell Eixarch (cap a 1939 – 13 de gener de 2026)
Notari de professió i soci del grup. Va morir el 13 de gener de 2026; l’esquela el presentava com a notari jubilat i Cavaller Jurat de Sant Vicent Ferrer.
Va tindre una carrera llarga i molt viatgera: va exercir a Mota del Marqués, Sort, Tremp, Montblanc, Carlet, Carcaixent, Manises, Mislata, València i Mataró, i des de 1998 a Badalona, fins que en 2003 es va traslladar a Burjassot, d’on es va jubilar el desembre de 2004 en complir els seixanta-cinc.
En 1987 va anar de número cinc en la candidatura del Frente Nacional, el partit de Blas Piñar, a les eleccions al Parlament Europeu.
Va defendre l’esperanto per escrit a la premsa. El 8 de març de 2003, des de Badalona, va publicar a La Vanguardia una carta titulada «El esperanto» proposant la llengua internacional en lloc de la campanya perquè el català fóra oficial a la Unió Europea, cosa que qualificava d’«aldeanismo tribal»; li va respondre, tres setmanes després i al mateix diari, el secretari de l’Associació Catalana d’Esperanto —l’intercanvi sencer està reproduït ací—. I al butlletí de la Federació Espanyola va escriure dues vegades, en 1988 i en 2007, defenent el règim de Franco: en la segona deia que, si no es podia ser esperantista i «franquista», llevaria el primer.
Fonts: La Vanguardia, 8 de març de 2003, pàg. 26; BOE de 17 de gener de 2005 (jubilació); llistat notarial de Badalona per als anys d’exercici. Que va ser soci del grup ho aporta el grup mateix. La data de la mort, de l’esquela publicada a Las Provincias.
Augusto Casquero de la Cruz (Plasencia, Càceres, 31 de gener de 1945 – València, 19 de setembre de 2023)
Si l’etapa moderna del grup té un nom, és este. Es va fer esperantista en 1969, al curs del doctor Herrero, i va acabar ensenyant la llengua a Madrid i València, i també a Eslovàquia, Polònia, els Estats Units i la Xina. President del comité local del 78é Congrés Universal (València, 1993) i de mitja dotzena de congressos espanyols, president de la Federació Valenciana des de 1999 i de l’Espanyola de 2005 a 2008, i professor dels primers cursos d’esperanto d’Espanya amb valor en crèdits, a la Universitat de València.
→ Augusto Casquero, mitja vida fent classes d’esperanto pel món → Aŭgusto Casquero de la Cruz, adéu a un esperantista incomparable
Clara Casquero de la Cruz (traspassada a València el 3 de desembre de 2007)
Va entrar en l’Esperanto en 1969, en un curs del doctor Rafael Herrero, i no hi va entrar sola: va anar amb dos germans i dues germanes, els cinc alhora en el mateix curs. D’aquella aula de família sencera ve bona part del grup de les dècades següents. Va ser secretària del Grup d’Esperanto de València i va participar en congressos i trobades, espanyols i internacionals. En juliol de 1971 figura, amb els seus tres germans, a la relació de congressistes del 31é Congrés Espanyol d’Esperanto, a Alacant, tots quatre des d’Alfafar.
Durant el Congrés Universal de 1993 un esperantista polonés va emmalaltir de gravetat, amb una tromboflebitis, i va haver de ser hospitalitzat. L’autobús amb què havia vingut va tornar a Polònia acabat el congrés i ell encara estava a l’hospital; quan li van donar l’alta no tenia on anar, i les germanes Casquero el van acollir a sa casa durant mesos, fins que es va recuperar i va poder tornar. Clara, infermera, va ser qui el va atendre.
Fonts: la necrològica del Boletín de la HEF núm. 381 (2007); testimoni d’Alicia Ballester Torregrosa (agost de 2026).
Aurora Casquero de la Cruz (activa almenys entre 1971 i 1974)
Germana d’Augusto i de Clara. En juliol de 1971 està inscrita al 31é Congrés Espanyol d’Esperanto d’Alacant —números 194 a 197 de la llista: Augusto, Aurora, Clara i Laura, seguits, tots des d’Alfafar—. En 1974 el directori de la Hispana Esperanto-Junulara Societo la torna a llistar amb Augusto i Clara, ara al quarter de la Guàrdia Civil i els tres a la mateixa adreça: son pare era guàrdia civil i la família vivia a la casa-quarter. El directori imprimix el lloc com a «Benimadet», que no existix; el quarter documentat a la ciutat és el de Benimaclet, però el paper no ho diu i no ho donem per resolt.
Mestra de professió, va donar un curs d’esperanto a Ademuz, a l’escola permanent d’adults on estava destinada, i en 1983 va participar en el Congrés Universal de Budapest.
Font d’estes dues dades: testimoni d’Alicia Ballester Torregrosa (agost de 2026).
Laura Casquero de la Cruz (documentada en 1971)
La quarta germana. Apareix a la mateixa relació de congressistes del 31é Congrés Espanyol de 1971, just darrere d’Aurora i Clara. No torna a aparéixer al directori de 1974 ni a cap butlletí que tinguem: de moment és l’única cosa que en sabem.
Sobre les quatre: la relació del llibre del 31é Congrés està tancada «hasta el momento de la edición», o siga que documenta la inscripció, no necessàriament l’assistència.
Enrique Casquero de la Cruz (dates desconegudes; documentat en 1984)
El cinqué germà del curs de 1969. La necrològica de Clara conta que hi van entrar cinc germans alhora —ella, «dos germans i dues germanes»—, però al congrés d’Alacant de 1971 només n’apareixen quatre: Augusto, Aurora, Clara i Laura. El que falta és ell, segons conta la família.
En 1984 el butlletí del grup el presenta com «samideano de nia Grupo»: el 19 de febrer va córrer la quarta Marató Popular de València —42,195 km, 1.379 atletes— i la va acabar en tres hores i cinquanta-huit minuts.
Enginyer de camins, ha treballat de responsable de seguretat viària a la Comunitat Valenciana. Va participar en el 59é Congrés Universal d’Esperanto, el d’Hamburg, en 1974.
Fonts: Valencia Luno núm. 10 (abril de 1984); necrològica de Clara Casquero en el Boletín de la HEF núm. 381 (2007); testimoni d’Alicia Ballester Torregrosa (agost de 2026).
Jaime Juan Sendra, «Jau el Holandés» (Villalonga, 25 de juliol de 1959 – 17 de juliol de 2026)
Esperantista, poeta i músic amateur, vinculat al grup durant dècades. Va comprar el seu primer manual d’Esperanto per vint pessetes, quaranta o cinquanta anys abans de contar-ho. Per a ell la llengua estava lligada a la interna ideo: la fraternitat entre persones de països diferents. Va publicar el poemari Las camelias del amanecer.
En la tardor de 2019, quan el grup es reorganitzava, va ser dels qui van portar els assumptes pràctics: la loteria, el balanç que calia presentar a l’assemblea i l’ordre del dia de les reunions. → En record de Jau «el Holandés» · L’entrevista sobre Las camelias del amanecer
Juan Bautista Fontecha Soto (Aretxabaleta, Guipúscoa, 7 d’octubre de 1960 – València, juliol de 2017)
Professor de secundària. En 1988, als vint-i-huit anys, presidia el grup: és el «Juan Fontecha» que el diari Levante va entrevistar aquell juliol, quan negociava amb la Generalitat la introducció de l’Esperanto en una escola pilot d’EGB i l’associació tenia uns quatre-cents socis. Va presidir el grup fins a 1990. Va ser secretari del primer patronat de la fundació creada per José Fernando Soler Sempere i, a la mort d’este últim en 1991, en va assumir la presidència. Va morir als 56 anys.
Antonio Madrigal recorda que parlava bé l’esperanto i que va acompanyar i cuidar Soler Sempere, amb qui tenia una relació pròxima: «li feia de fill». Madrigal va tindre la impressió que ho feia per afecte i no per interés.
Font del testimoni oral: Antonio Madrigal Sáez (agost de 2026).
Ángel Mañero González (? – 25 de juliol de 2018)
Empleat del Banc de València i un dels socis més veterans. Va ajudar a preparar el diccionari històric de Vicente Tudela i va participar assíduament en les activitats del grup. Els últims anys, quan ja no podia anar als congressos espanyols, s’hi inscrivia igualment «com a ajuda solidària», i li agradava rebre a casa el llibre del congrés.
El seu rastre documental abasta més de mig segle. En 1962 ja apareix al Boletín de la Federació entre els qui resolien els enigmes de la revista. En 1964 era el secretari del comité local del 25é Congrés Espanyol d’Esperanto, el del jubileu, celebrat a València del 21 al 24 de juliol: el presidia Santiago Miquel Planas, amb Miguel Saballs de tresorer i Rafael Herrero, Francisco Amorós, José Pérez Catalá, José Pérez Sempere i Juan Devís com a vocals. Després se’n perd la pista fins als noranta: consta inscrit als congressos espanyols de Màlaga (1994), San Sebastián de los Reyes (2000), Alcalá de Henares (2005) i Ronda (2014), sempre com a valencià, i en 2004 figura entre els 317 socis de la Federació Espanyola. Cinquanta-dos anys de rastre.
Fonts: Boletín de la HEF núms. 131 (1962), 141 (1964) i 366 (2004); llibres dels congressos espanyols de 1994, 2000 i 2005; llista d’inscrits del congrés de Ronda (2014); núm. 423 (juliol-setembre de 2018), que dona la data de la mort; i testimoni de Rafael Herrero García (agost de 2026), que és qui diu on treballava.
José «Pepe» Añó Belda (Sollana, ? – febrer de 2025)
Era de Sollana i vivia al barri de Campanar, a València.
Del seu pas per l’esperantisme queda un llibre que encara circula: AEIOU. Internacia lernolibro por infanoj, un mètode d’esperanto per a xiquets que es venia des del servei de llibres de la Federació i que es podia demanar també directament a ell. Anys després el butlletí encara el citava com «el llibre per a infants de José Añó, obra coneguda en tot el món a través de la UEA»; continua al catàleg de l’associació d’Alacant, i la web que li va dedicar, aeioudesperanto.es —«Bonveno al a e i o u de esperanto»—, encara està en línia.
Va formar part de la redacció d’Internacia Lingvo, la revista que la Fundació va traure en 1989, i apareix en les juntes de la Federació Valenciana.
Va morir en febrer de 2025, després d’anys de lluitar contra un càncer. El butlletí de la Federació Espanyola li va dedicar una nota necrològica.
Rafael Peris Solaz (? – 25 de juny de 2020)
Ferroviari —així ho va escriure ell mateix, en esperanto, a la seua targeta de col·laborador de la Fundació: fervojisto—. Era també col·leccionista: en un congrés a El Puig, en 2006, va presentar una exposició filatèlica amb una àmplia col·lecció de segells relacionats amb l’esperanto, i l’any següent en va fer una altra a Borriana amb Rodolfo Canet. Ja en 1988 s’havia encarregat dels segells i els mata-segells del 48é Congrés Espanyol.
A l’Estació del Nord coneixia mig món, i entre els companys ferroviaris hi venia molta loteria.
Consta com a soci de la Federació Espanyola des de 1984 —número 2.725— i en 1990 va entrar en la junta del grup, com a vicesecretari.
L’1 d’abril de 1990, en l’assemblea extraordinària de la Federació Filatèlica Valenciana, a l’Ateneu Mercantil, va ser ell qui va proposar demanar un mata-segells especial per al Congrés Universal de 1993; l’assemblea ho va aprovar. Era també l’home del grup davant d’IFEF, la federació internacional dels esperantistes ferroviaris, i anava als seus congressos: del de Trieste (2009) va escriure als organitzadors que havia sigut «un bell congrés, especialment per a nosaltres els filatelistes, pel mata-segells, que va ser tot un èxit», i encara va viatjar al de San Benedetto del Tronto (2014).
La seua era, probablement, la millor col·lecció de segells d’esperanto que hi havia, i la prestava als congressos perquè es poguera exposar. Quan va morir va passar a mans de José Pérez Sempere.
La seua última aportació va ser anar al Congrés Espanyol de Màlaga, en 2019, ja malalt i en cadira de rodes. Va morir el 25 de juny de 2020. El número de desembre de 2020 de Valencia Luno li va dedicar la nota necrològica.
Fonts: Boletín de la HEF núms. 263, 287 i 375; Kajero el la Sudo núm. 74 (2007); Valencia Luno núms. 25, 26 i 27 (1990) i desembre de 2020; TEA-Bulteno, juliol-agost de 2009; llista de participants del 66é Congrés d’IFEF (2014); testimoni de Luis Salag (agost de 2026).
José Pérez Sempere (17 de maig de 1935 – 2022)
President del Grup d’Esperanto de València durant quasi trenta anys: va agafar el càrrec en 1990 —segons el butlletí Valencia Luno núm. 26— i el va deixar en desembre de 2019. Com a president del grup va firmar a Cheste, el 3 de febrer de 1991, l’acta fundacional de la Federació Valenciana d’Esperanto, i en va ser vocal de la primera junta. Va continuar assistint a les juntes de la federació ben entrat el segle XXI.
Va nàixer el 17 de maig de 1935. La família no sap com va arribar a l’Esperanto, però sí que el va aprendre amb «don Félix» —el mestre Félix Navarro Clemente, que apareix més amunt— i que va conéixer la seua dona al mateix Grup.
La seua dona era Pepita Górriz, també esperantista, germana de José María Górriz, escultor i pintor que va viure a París, es va casar amb una francesa i va morir jove.
Amb el mateix nom hi ha rastre molt anterior: en 1961 ja enviava al Boletín de la Federació retalls de premsa sobre esperanto perquè quedaren registrats. Ara que sabem la data de naixement, l’edat quadra: en tindria 26.
Compartia amb Rafael Peris Solaz l’afició a la filatèlia, i per això la col·lecció de segells d’esperanto de Peris —probablement la millor que hi havia— va acabar en les seues mans quan este va morir, en 2020.
Luis Salag el descriu com un home conciliador —més que «neutral»—, «del bàndol de la conciliació»: capaç de parlar amb gent d’ideologies polítiques oposades. Potser per això va durar vint-i-nou anys al capdavant del grup.
El grup li va dedicar una missa en homenatge el 19 de novembre de 2022, oficiada pel pare Ángel García, dominic i antic soci del grup.
Fonts: butlletí Valencia Luno núm. 26; acta fundacional de la Federació Valenciana d’Esperanto (1991), al Registre d’Associacions; testimonis del seu fill José María i de Luis Salag (agost de 2026), i notes d’una conversa amb Rafael Herrero García (27 d’agost de 2026).
Rafael Herrero García (21 de desembre de 1934)
Fill del doctor Rafael Herrero Arroyo. Empresari de la confecció, de roba laboral i industrial. L’Esperanto no li’l va ensenyar son pare: el va aprendre a les classes del doctor Ernesto Tudela Flores al Montepío de la Dependencia Mercantil. Es defineix «mal esperantista, però esperantista»: va obtindre el títol d’aptitud de la Federació, va ser durant anys soci protector número 108 de la HEF i en 1988 va entrar com a tresorer del primer patronat de la fundació creada per José Fernando Soler Sempere, cosa que va eixir publicada al BOE. Ho va deixar anys després, quan tocava tornar a firmar davant del notari i ell ja no volia més obligacions; el va rellevar un patró jove.
La família sencera apareix inscrita al butlletí del 19é Congrés Espanyol d’Esperanto (Castelló, 1958) i, l’any següent, a la llista del 20é, a Màlaga —números 36 a 39, seguits—: el doctor Herrero Arroyo, la seua dona Pilar García Villagrasa i els fills Rafael i Enrique Herrero García. També consta com a sòcia protectora una María del Carmen Herrero García, la germana, elegida «Fraŭlino Esperanto» al congrés espanyol de Madrid de 1973 i delegada de València a la secció juvenil l’any següent. Ella va estudiar la llengua amb una amiga i el germà no s’hi va interessar: qui la va mantindre va ser ell.
A sa casa es rebien l’Heroldo de Esperanto i El Popola Ĉinio, i hi menjaven esperantistes de fora: un japonés, holandesos, un policia anglés jubilat. Va anar als congressos espanyols de Gijón, Madrid i Màlaga —el seu germà, al de Barcelona— i hi va tractar el pare Casasnovas, Luis de Otaola i la família Mimó.
Un dels visitants era el francés Jean Pelletier, pilot de la Primera Guerra Mundial i autor d’un llibre sobre els mesos que havia passat a les presons de Franco. Rafael va estar convidat vint dies a sa casa; a son pare, en canvi, no li feia gràcia que Pelletier vinguera per València, perquè algú el podia reconéixer.
Font: notes preses en una conversa a sa casa, amb ell i amb la seua dona Amparo Martínez Esteve, el 27 d’agost de 2026.
Antonio Madrigal Sáez (26 d’agost de 1950)
Manuel Gargallo Monforte, una participant no identificada, Antonio Madrigal Sáez, José Ramón López Tejerina i Juan Carlos Ruiz Sierra, asseguts davant d'una tenda de campanya.
4t campament de la HEJS, a Gandia, l’abril de 1980. D’esquerra a dreta: Manuel Gargallo Monforte, una participant no identificada, Antonio Madrigal Sáez, José Ramón López Tejerina i Juan Carlos Ruiz Sierra. Fotografia cedida per Antonio Madrigal Sáez (setembre de 2026), que data el campament del 3 al 7 d’abril; la crònica del Boletín el situa del 3 al 6. La identificació de López Tejerina la va confirmar Alicia Ballester Torregrosa.
Va entrar als catorze anys d’aprenent a Macosa, la fàbrica de material ferroviari, i es va fer esperantista per la ràdio: cap a 1969 o 1970, escoltant el transistor al llit, li va caure un programa en una llengua que no reconeixia i que acabava anunciant cursos gratuïts al carrer de Sant Vicent. Era «Esperantista Mikrofono», de La Voz de Levante. Hi va anar amb un company de faena i els va rebre el doctor Rafael Herrero, que es va oferir a ensenyar-los.
Segons el seu testimoni, el primer nucli que va començar a alçar el grup en aquells anys el formaven Isidro Rey, Carlos N. Moya Seguí i ell mateix, i Manuel Gargallo Monforte s’hi va incorporar després. Amb José Miguel Bernabéu Egea va passar tres mesos de divendres i dissabtes catalogant a màquina d’escriure la biblioteca del grup al quartet de Sant Vicent. Quan van haver de deixar aquell local va trobar el pis de la Gran Via de Ferran el Catòlic, 45 i hi va portar les cadires: les de pala de l’escola d’aprenents de Macosa, que l’empresa acabava de tancar. Va arribar a fer classe del segon nivell del curs, i per a fer-la usava la gramàtica de Fernando Soler, ben impresa, que el fill continuava reeditant. Conta també que va ser ell qui va animar Pascual Pont, company seu de faena, a acudir a les classes. Es va escriure amb mig món —la primera corresponsal residia a Praga— i copiava les cartes a mà amb paper de calc per a no repetir-se en la següent. El Boletín el registra en 1983 com a soci protector número 2.478, de València.
L’esperanto com a escola. Amb una base d’estudis escassa —havia entrat a treballar als catorze anys—, va ser l’esperanto el que li va ensenyar, anys després, què és un cas, un nominatiu i un genitiu, què són la morfologia i la sintaxi, i a llegir per parts una paraula composta alemanya. És el valor propedèutic de la llengua contat des de dins.
Es va donar de baixa de l’associació en 2024, encara que va mantindre el contacte amb el grup. L’agost de 2026 va aportar el seu testimoni oral per a reconstruir la memòria d’aquella etapa.
Fonts: Boletín de la HEF núm. 256 (març-abril de 1983); testimoni propi (agost de 2026).
Les dues versions de la catalogació. José Miguel Bernabéu Egea no la recorda igual: no parla de tres mesos seguits, sinó d’anar-hi «unes quantes voltes», i ho situa potser en 1977. (Testimoni seu, agost de 2026.)
Rodolfo Canet Marín (1929 – Alacant, 22 de novembre de 2018)
Funcionari del port d’Alacant, esperantista des de 1950 i delegat de la UEA durant més de cinquanta anys, va ser qui va donar continuïtat al moviment alacantí durant mig segle: president del Grup Esperanto d’Alacant, president del comité que va portar el 31é Congrés Espanyol d’Esperanto a Alacant en juliol de 1971 i cofundador de la federació valenciana i murciana.
Ja en maig de 1956 el Boletín contava que havia parlat davant del micròfon de Ràdio Alacant, entrevistat per un redactor de l’emissora, i que havia respost «molt encertadament» a les preguntes sobre la facilitat d’aprendre la llengua, els congressos i el moviment nacional i internacional. La campanya que va fer amb altres esperantistes de la ciutat per estendre la llengua va acabar, segons la seua necrològica, en la creació del Grup Esperanto d’Alacant en 1967.
L’obra més visible és el congrés de 1971. En gener el Boletín publicava el comité local que presidia —amb Miguel Cazorla Vela de vicepresident i, entre els vocals, José M.ª Bernabéu Franco, de Callosa de Segura— i anunciava unes 400 reserves d’hotel apalabrades. En març, la premsa i les emissores d’Alacant s’havien posat en contacte amb el comité «en la persona del seu president don Rodolfo Canet Marín», a qui van fer diverses entrevistes de ràdio i de paper. En la llista de congressistes hi ha, amb els números 13, 14 i 15, Etelvina Castelló de Canet i José Damián i Rodolfo Enrique Canet Castelló: la dona i els fills.
Els càrrecs es poden seguir any per any en el butlletí. En febrer de 1972 era vocal de la junta d’Alacant; en març d’eixe any es presentava a la junta de la Federació Espanyola per la zona de Llevant, Andalusia i Canàries i perdia per dos vots —68 contra 70— davant de Juan Devís Calpe, de València. En 1975 va aprovar el segon curs, el de mestre d’esperanto, en la mateixa convocatòria que Augusto Casquero. En febrer de 1976 l’assemblea provincial el tornava a triar president, amb Francisco Zaragoza Ruiz de vicepresident i Bernabéu Franco de vocal; anys després continuava en el comité, ja presidit per Francisca Sánchez Mayoral. Portava el número 477 de la Federació.
Fora dels càrrecs, dues coses. En 1989 va firmar en Internacia Lingvo, la revista de l’Esperanto-Fundación «Fernando Soler» de València, un article sobre la història de l’esperantisme alacantí que és una de les poques narracions de conjunt que en tenim: d’allí ix la fotografia de la «Miss Esperanto» de 1971. I era filatelista, especialista en el tema esperantista: la seua col·lecció es va exposar en la 16a Exposició Filatèlica de la província d’Alacant —del 15 al 28 de setembre a Benissa i fins al 15 de novembre al Palau de la Diputació—, i el diputat de Cultura li va entregar un diploma.
Va continuar a prop del moviment fins molt major. En 2004 firmava en el Boletín la ressenya de Vojaĝo en Esperanto-lando de Boris Kolker, i és un dels sis patrons que la Gazetoteko Lanti reconeix per haver-la protegida activament des que va aparéixer, en 2003 —l’arxiu es va decidir en el congrés de la federació celebrat a Múrcia aquell mes de maig, i la portada de Kajeroj el la Sudo que li dedicaria la necrològica el retrata allí, al costat de José Miguel Bernabéu Egea—.
I hi ha una part valenciana que no ix en cap butlletí. En 2011, amb 82 anys, apareixia als comentaris de la revista digital de Quatretonda, a la Vall d’Albaida, on havia viscut de xicotet: «he vivido de pequeño en QUATRETONDA (desde 1936-1944), y ese pueblo me ha marcado para bien en toda mi persona, esa marca está más arraigada que si la hubieran hecho al fuego». Contava que hi havia sigut escolanet i que anava amb el seu amic Enrique, «Boleta», a l’ermita a resar davant del Crist de la Fe. Quan una lectora li va retraure que escrivia «Cuatretonda», va acceptar la lliçó i va prometre no oblidar-la; i quan un altre li va contestar en valencià, es va posar a escriure’l ell: «necessite fer-ho en castellá; però no vull fer-ho perquè aço siga una ocasió de practicar el nostre idioma valencià, i ensenyar-me fixant-me molt com ho escrius vosaltres, para poquet a poquet, fer almenys «borumballes»». Havia passat seixanta anys en una llengua internacional i als huitanta-dos aprenia a escriure la que tenia per materna.
La necrològica de la Federació Espanyola diu que va morir el 22 de novembre de 2018. Kajeroj el la Sudo, que li va dedicar la portada del número 101, dona el 21 i li escriu malament el cognom («Canet Martín»). Jesús de las Heras, que hi tenia tracte, el recordava parlant «de l’esperantisme i dels esperantistes, de la Guerra Civil espanyola, dels errors comuns dels esperantistes i, sobretot, de bon humor i d’alegria de viure», i contava que li enviava segells oficials dels congressos universals perquè ell ja no s’atrevia a anar-hi, per l’edat i perquè havia de cuidar la seua dona.
Fonts: Boletín de la HEF núms. 89 (maig de 1956, Ràdio Alacant), 183 i 184 (1971, el comité del congrés i la premsa), 190 (1972, la junta d’Alacant), 191 (maig-juny de 1972, l’escrutini), 210 (juliol-agost de 1975, els exàmens), 214 (març-abril de 1976, la presidència), 257 (juny de 1983, el número de federat), 283 (el comité de Sánchez Mayoral), 365 (2004, la ressenya de Kolker), 408 (l’exposició filatèlica) i 424 (octubre-desembre de 2018, la necrològica); la llista de congressistes del 31é Congrés Espanyol, Alacant 1971; Kajeroj el la Sudo núm. 101; els seus comentaris a QuatretondaDigital, 3 de juliol de 2011 i 8 de desembre de 2011; i la llista de patrons de la Gazetoteko Lanti. L’article de 1989 és a Internacia Lingvo núm. 1 (setembre-octubre de 1989); en tenim l’escaneig, però no n’hem trobat còpia en línia.
José Miguel Bernabéu Egea (6 de febrer de 1957)
D’Alacant. Va estudiar a València de 1974 a 1979, i en aquells anys va tocar el grup de prop: amb Antonio Madrigal va catalogar a màquina d’escriure la biblioteca al quartet de Sant Vicent —«unes quantes voltes», diu ell, potser en 1977, quan tenia vint anys—, i van fer també la llista de les trobades entre València i Alacant, que ell recorda començades a Benidorm cap al principi dels setanta i continuades per Gandia, Dénia, Cullera… fins a 1989 o 1990.
És fill de José María Bernabéu Franco (27 d’agost de 1920 – 8 d’abril de 2004), l’esperantista de Callosa de Segura: esperantista des de 1936, delegat de SAT quan la llengua estava prohibida, tresorer de la Federació Espanyola, secretari del grup del poble durant molts anys —firma com a tal en el Boletín de 1977, anunciant la trobada de Benidorm— i primer president del grup «Ĉiam Esperanto». Cada any, conta el fill, son pare s’ocupava de l’autobús de Callosa i Alacant que pujava a la trobada. És un dels sis patrons que la Gazetoteko Lanti reconeix per haver-la protegida activament des que va aparéixer, en 2003.
El 3 de febrer de 1991 va firmar a Cheste l’acta fundacional de la federació en nom de dues associacions: el Grup d’Alacant, que presidia, i l’associació juvenil Juna Suno, d’Oriola, de la qual l’acta també el fa president. Son pare hi firmava com a president de «Ĉiam Esperanto», i tots dos van entrar de vocals a la primera junta.
En 2002 va rellevar Augusto Casquero al capdavant de la federació d’Alacant, Castelló, Múrcia i València. El 4 i el 5 de maig de 2003 va presidir a Múrcia el 15é congrés de la federació, i allí es va decidir muntar eixa Gazetoteko Lanti: l’arxiu en línia, en PDF, de les revistes esperantistes esgotades d’on ixen la major part dels Boletín que se citen en estes pàgines. El projecte el va presentar Jesús de las Heras, redactor de Kajeroj el la Sudo, el butlletí de HALE.
Fonts: testimoni propi (agost de 2026); acta fundacional de la Federació Valenciana d’Esperanto (1991), al Registre d’Associacions; Boletín de la HEF núms. 220 (1977), 365 (necrològica del pare, 2004) i 356 (relleu de 2002); Valencia Luno núm. 40 (octubre de 1995), que homenatja el pare en complir setanta-cinc anys. Les dates del pare les dona el fill. Per al congrés de Múrcia i la Gazetoteko, Boletín núm. 361 (maig-juny de 2003) i la llista de patrons de la Gazetoteko Lanti.
Isidro Rey Serrano (1951; actiu cap a 1982)
Va ser la veu del grup a la ràdio el dia que es va inaugurar l’estand de l’Expo Jove de 1982: Radio Popular FM —l’emissora que després es diria COPE Valencia— el va entrevistar el primer dia de fira.
Antonio Madrigal recorda que el primer nucli que va començar a alçar el grup als setanta el formaven Isidro Rey, Carlos N. Moya Seguí i ell mateix, i que Manuel Gargallo Monforte s’hi va incorporar després.
Fora de l’esperanto és una de les persones que van fundar la Societat Esportiva Correcaminos, el club que organitza el Marató de València: Miguel Pellicer li va comunicar a ell i a Toni Lastra la idea de crear-lo, l’octubre de 1979, i figura entre els sis primers socis que Pellicer va reunir al bar Danubio.
Fonts: la crònica del quarantè aniversari del club i la de Valencia Ciudad del Running (2019); testimoni d’Antonio Madrigal Sáez (agost de 2026) per als anys setanta del grup. L’any de naixement, de documentació que conserva la família.
Manuel Gargallo Monforte (? – 2020)
Segons Antonio Madrigal, Gargallo es va incorporar al nucli que estava reactivant el grup als anys setanta —«quan els jóvens d’aleshores ja teníem trenta anys»— i es va ocupar sobretot de la seua vida social: sopars, excursions i viatges culturals. Alicia Ballester hi posa l’ofici: treballava en una agència de viatges, i això el va convertir en qui buscava allotjaments barats i organitzava els desplaçaments en grup als congressos. També muntava trobades entre els grups de Madrid i València a mitjan camí, per Conca; d’una d’aquelles ella recorda una acampada de cap de setmana a Las Torcas, al parc natural de la Serrania. Hi anava amb un altre jove molt actiu a qui tots deien Tony. Ella el va situar primer al grup de València, marxat després a viure fora —potser a Elx—, i setmanes més tard, davant de la fotografia del campament de Gandia de 1980, va dir que el Tony que deia era José Ramón López Tejerina, del Liceu de Madrid. Les dues versions són seues i no les podem conciliar.
Els papers li donen la raó. Va ser vocal de la junta almenys en 1982 i en 1985, i el desembre de 1983 projectava al local les diapositives del Congrés Universal de Budapest. En 1988, al 48é Congrés Espanyol celebrat a València, portava excursions i banquet: les inscripcions s’enviaven a sa casa, al carrer de l’Almudaina, i va preparar les eixides a Peníscola, Sagunt i la Vall d’Uixó, Ford Almussafes, Alboraia i l’Albufera. En febrer de 1991 llogava un autobús per a portar els valencians al congrés d’Alcantarilla per 2.000 pessetes, amb la previsió que, si no s’omplien les quaranta places, es completara amb una excursió al Mar Menor. I en juny de 1991 Valencia Luno anunciava un circuit de huit dies per Polònia —«ESTAS TEMPO POR VOJAĜI: AL POLLANDO KUN NIA SAMIDEANO MANOLO GARGALLO»—, amb vol a Varsòvia i visites a Żelazowa Wola, Częstochowa, Wieliczka i Cracòvia, per 88.000 pessetes.
La faena grossa va arribar en 1993, amb el 78é Congrés Universal a València: hi va portar l’allotjament i les excursions dels 1.863 congressistes vinguts de 65 països. La crònica del butlletí encara se n’admira: «no sé què dir del jove i simpàtic Manuel Gargallo; encara em pregunte com va poder organitzar eixes dues tasques». Cada dia el mateix concert —noves peticions d’allotjament, noves inscripcions a les excursions, anul·lacions— i cada vespre «falta això, falta allò»… «però això ja està resolt, d’això me n’he ocupat jo».
De l’agència en tenim el paper. El butlletí de febrer de 1988 reproduïx el programa del viatge en autobús a Rotterdam sobre la capçalera de l’empresa que el preparava: Levante Tours, S.A., carrer d’Albacete, 19, «circuitos nacionales e internacionales, grupos escolares, tercera edad, ski, congresos, ferias». Que el grup viatjara a través d’eixa agència està documentat; que Gargallo hi treballara, encara no.
No era només un company d’organització: en maig de 1985 va ser el padrí de Sara, la filla d’Antonio Madrigal.
Fonts: Valencia Luno núms. 1, 8, 14, 15, 19, 30, 31 i 38; llibre del 48é Congrés Espanyol d’Esperanto (València, 1988) i Boletín de la HEF núm. 287; testimoni d’Antonio Madrigal Sáez (agost de 2026), que és qui diu que va morir en 2020, i missatge d’Alicia Ballester Torregrosa (agost de 2026).
Carles Narcís Moya i Seguí (cap a 1960; secretari en 1982, vicepresident en 1983)
El nom complet el dona el seu aliĝilo del 48é Congrés Espanyol d’Esperanto, que va firmar el 27 de novembre de 1987: Carles Narcís Moya i Seguí, en valencià —les actes i el Boletín el posen sempre com a «Carlos N. Moya Seguí»—, oficinista, de vint-i-set anys, veí de l’avinguda del Cid de València. Va ser el congressista número 69 i, a més de la quota, va afegir-hi 1.700 pessetes de donatiu, tant com el que costava inscriure’s.
El canvi de nom es pot datar. Fins al núm. 5 de Valencia Luno (abril de 1983) firma els seus articles al butlletí del grup «Carlos N. Moya Seguí»; del núm. 6 (juliol de 1983) en avant, i en tots els següents, «Carles N. Moya i Seguí». Quatre anys després, en l’aliĝilo, l’escriu sencer: Carles Narcís. Cap document diu per què va canviar.
Secretari del grup. És qui, el dia de la inauguració oficial de l’Expo Jove, va entregar a Joan Lerma, president de la Generalitat, un exemplar d’El Esperanto de Pierre Janton. El va entrevistar Radio 80 el 28 de desembre de 1982 i, de nou, el 13 de gener, esta vegada amb l’estatunidenc Dennis Keefe, per a anunciar els cursos nous.
El 18 de maig de 1980 havia guiat, amb José Venancio, els jóvens de València i de Bunyol que van organitzar la 8a Trobada Esperantista de la Regió Valenciana. Era secretari en la junta eixida de l’assemblea del 21 de gener de 1982 i, en juliol de 1983, vicepresident del grup: professor titulat per la Federació Espanyola d’Esperanto, dominava castellà, valencià, francés i esperanto, i el grup el va proposar per a l’experiència pilot d’esperanto a l’ensenyament mitjà.
D’una acampada conjunta dels grups a Saragossa en queda una escena que Alicia Ballester encara conta: Moya hi va portar petards i els va tirar —«no estàvem a València»—, i van acabar amb la policia plantada al càmping. Era Setmana Santa i feia un fred de pelar; quan els agents van vore qui eren i els van explicar què hi feien allí, els van dir que no en tiraren més i se’n van anar.
→ Finvenkisme i raŭmisme: la victòria final o la comunitat
Fonts: Valencia Luno núms. 1 (maig de 1982), 5 (abril de 1983) i 6 (juliol de 1983); sol·licitud del grup a la Conselleria de Cultura, Educació i Ciència (30 de juliol de 1983); missatge d’Alicia Ballester Torregrosa (agost de 2026).
José Venancio Ferrer Tarín (actiu des de 1979)
Va arribar a l’esperanto en 1979, per una notícia de dues línies al diari: «curs gratuït d’esperanto». «Jo no tenia ni idea, però ja que em sobrava un poquet de temps, vaig anar a vore», contava en 2025. El seu professor va ser don Félix Navarro. Eixe mateix any va fer un viatge de motxiller en tren per Bulgària, Iugoslàvia i Itàlia, allotjant-se en casa d’esperantistes amb qui havia contactat abans; d’aquell viatge en va traure que l’esperanto, a banda d’una llengua, era «un sentiment de solidaritat de la gent, de poder entendre’s sense que cap llengua s’impose».
Vinculat al grup de Bunyol. Amb Carlos N. Moya Seguí va guiar els jóvens de València i de Bunyol que van organitzar allí la 8a Trobada Esperantista de la Regió Valenciana, el 18 de maig de 1980.
En 1990 era vocal de la junta del grup de València, i el 30 de maig d’aquell any hi va fer una xarrada amb diapositives, música i cartells: «Feriu per biciklo», vacances en bicicleta. Ajudava don Félix en el programa d’esperanto de Ràdio Klara, que s’emetia els dimarts de quatre a set de la vesprada i que havia començat el 17 de març de 1986.
Va treballar tota la vida en Correus, de carter a València. Continua actiu: el 15 de juliol de 2025 va anar a l’estudi d’À Punt Ràdio amb Luis Salag per a l’entrevista d’A poqueta nit.
Fonts: Boletín de la HEF núm. 240 (juliol-agost de 1980); Valencia Luno núm. 26 (maig de 1990) i núm. 27 (juny de 1990); entrevista a A poqueta nit, À Punt Ràdio, 15 de juliol de 2025; testimoni d’Antonio Madrigal Sáez (agost de 2026).
Ramón Diago Marco (Bugarra, 1952)
Nascut a Bugarra en 1952. Ja era alumne del grup en 1972: aprofitant el seu entusiasme, el 12 de març d’aquell any els esperantistes de València van anar al seu poble a fer una xarrada davant de quasi un centenar de jóvens. Estava casat amb María Soledad «Marisol» Romero Aguirre (1956-2015), també esperantista del grup. Va ser vicesecretari del grup des de l’assemblea del 21 de gener de 1982 i secretari en 1983: com a secretari firma, el 30 de juliol de 1983, la petició a la Generalitat de l’experiència pilot d’esperanto a l’ensenyament mitjà; eixe mateix estiu parlava d’esperanto a Ràdio Gandia amb Miguel Ángel Sancho, president de la HEJS.
En l’assemblea general del 7 de febrer de 1985 va ser elegit president del grup, i encara ho era en desembre d’eixe any, quan va parlar a Xest en la celebració del Dia de Zamenhof —davant dels carrers de Francisco Máñez i del Doctor Zamenhof, amb l’alcalde i amb Ramón Sánchez Arnau—. També ha fet de mecenes discret: fa anys va pagar de la seua butxaca l’edició de bona part de la tirada del Curso práctico elemental de Esperanto de Félix Navarro Clemente, el «llibre verd» amb què s’ha ensenyat ací, que el grup va publicar en 1987.
El seu aliĝilo d’aquell congrés porta el número 100: el va pagar el 20 de desembre de 1987 —2.200 pessetes de quota i 600 més de donatiu—, hi va escriure trenta-sis anys —un més dels que li correspondrien per l’any de naixement que ell mateix dona— i el domicili del carrer del Túria de València.
Va ser vicepresident del comité local del 48é Congrés Espanyol d’Esperanto (València, 1988) i és, des de juny de 2026, president de la Fundació Esperanto de la Comunitat Valenciana. Antonio Madrigal el recorda incorporat al grup dos o tres anys després del primer nucli, cap a 1979 o 1980, i participant en 1980 en una excursió a Logroño.
Fonts: Valencia Luno núms. 6 (1972), 1 (maig de 1982), 6 (juliol de 1983), 14 (març de 1985) i 16 (gener de 1986); sol·licitud del grup a la Conselleria de Cultura, Educació i Ciència (30 de juliol de 1983); llibre del 48é Congrés Espanyol d’Esperanto (València, 1988); aliĝilo núm. 100 d’eixe congrés (20 de desembre de 1987), arxiu del grup; testimoni d’Antonio Madrigal Sáez (agost de 2026); informació del grup.
Juan Antonio Giménez García (València, 1 de juny de 1936 – València, 12 de maig de 2026)
«Johano Antono» als butlletins. Primer president de la Federació Valenciana d’Esperanto, professor de conversa al grup durant dècades i cronista de Valencia Luno.
Mestre funcionari i director del Col·legi Diocesà Nuestra Señora del Socorro d’Arrancapins, on al principi es feien les classes d’esperanto del grup. Hi va arribar a finals dels setanta, per un company del col·legi i per les classes de Félix Navarro, i des de principis dels huitanta duia el curs de conversa amb els Amuzaj dialogoj d’Albert Lienhardt mentres Navarro feia l’elemental. Entre els seus alumnes hi ha Fernando Manzanera Mas, veí seu, i Luis Salag.
Va ser secretari del comité organitzador del 48é Congrés Espanyol d’Esperanto (València, 1988) —a la crònica posterior, ja vicepresident—, relacions exteriors del grup en 1990 i, quan es va crear la Federació Valenciana d’Esperanto, el seu primer president; encara seia a la junta en 2007. En gener de 1992 firmava al butlletí «ESPERANTO: ĈU LINGVO?, ĈU MOVADO?», on defenia que l’esperanto és les dues coses alhora i contestava el Manifest de Rauma sense negar-ne el diagnòstic. Va escriure també una història de l’esperanto a la Comunitat Valenciana, l’esborrany de la qual va entregar a Saragossa en 1992, en un homenatge públic.
→ Juan Antonio Giménez, el mestre que es llevava a les quatre per a sentir Varsòvia
→ Finvenkisme i raŭmisme: la victòria final o la comunitat
Fonts: Valencia Luno i el Boletín de la HEF, els títols de la família i una conversa amb la seua filla Isabel i amb Luis Salag (8 de setembre de 2026); el detall i la llista sencera de fonts, al post.
Ricardo Flores Navarro (dates desconegudes; actiu en els anys huitanta)
Tresorer. Soci del grup en la llista de 1985, va ser el tresorer del comité organitzador del 48é Congrés Espanyol d’Esperanto (València, 1988); la crònica el retrata comptant, una a una, les monedes que anaven arribant.
Adrián Mañas Codes (dates desconegudes; actiu entre 1987 i 1993)
Tresorer interí del grup i autor de material didàctic infantil. El novembre de 1988, quan el tresorer Manuel Bermell Bonet va marxar a fer el servici militar, Valencia Luno anunciava que «la laboro de kasisto estas provizore postenita de Adrian Mañas Codes» —la faena de tresorer queda provisionalment en mans d’Adrian Mañas Codes.
La primera vegada que el documentem és com a congressista número 168 del 47é Congrés Espanyol d’Esperanto (Madrid, 16-20 d’abril de 1987), el de l’any del centenari de la llengua: la llista d’inscrits el registra com «MAÑAS CODES, ADRIAN».
L’any següent, en el 48é Congrés Espanyol d’Esperanto de València, va tindre un paper visible. El divendres 15 de juliol de 1988, a les onze del matí, va donar la conferència «La internacia lingvo en la Sanktaj Skribaĵoj laŭ la Bahaa religio» —la llengua internacional en les escriptures sagrades segons la religió bahà’í, un corrent religiós nascut a Pèrsia al segle XIX que defén expressament l’adopció d’una llengua auxiliar universal. Que li dedicara una conferència no vol dir que en fóra membre: no tenim cap document que ho diga ni en un sentit ni en l’altre.
En el mateix congrés va presentar Infana Ludado, obra seua. La crònica del Boletín de la Federació ho resumix en una línia que porta a engany —«S-ro Adrian Manas: Infana ludado kaj libro AEIOU»—, però Valencia Luno separa les dues coses quan enumera les novetats dels valencians: «Curso Práctico Elemental de Esperanto, de Felix Navarro; Infana Ludado, de Adrian Mañas kaj AEIOU de Esperanto, de José Añó». L’AEIOU és de José «Pepe» Añó Belda. En què consistia exactament l’Infana Ludado no ho sabem: no n’hem localitzat cap exemplar ni cap descripció.
El febrer de 1989 el butlletí conta que en els paquets que els esperantistes van enviar amb l’expedició solidària València-Dakar hi anaven, a més de llibres, «200 adaptitaj ludoj, ankaŭ donitaj de la verkisto, Adrian Mañas» —dos-cents jocs adaptats, donats també pel seu autor. Si eren els de l’Infana Ludado, la font no ho diu.
El febrer de 1990 apareix en la llista dels qui havien promés faena per al 78é Congrés Universal de València: «5,- Adrian Mañas Codes — Valencio (p)», on la «(p)» és de promesita, promesa, en contrast amb la «(k)» dels qui ja l’havien començada. Quina va ser al final la seua participació, no consta.
Discutia de gramàtica. L’octubre de 1992 la sèrie «Pri esperantaj verboj», que firmava Vale, li dedicava el lliurament sobre la veu activa: «Dediĉita al sro, Adrian Mañas Codes, granda esperantisto kaj amiko» —dedicat al senyor Adrian Mañas Codes, gran esperantista i amic. L’abril de 1993 l’autor hi tornava amb un article titulat «Klarigoj al S-ro Adrian Mañas», on explicava que «mia amiko Adrián Mañas konfesis min ke li ne komprenis bone la antaŭan artikoleton al li dediĉita» —el meu amic Adrián Mañas em va confessar que no havia entés bé l’articlet anterior que se li dedicava— i aprofitava per a corregir les errates d’impremta que havien invalidat el paràgraf final.
La traducció de Kiel fidela hundo. En 1993 Antonio Ruiz Negre va publicar a València Kiel fidela hundo. Komedio en du aktoj, versió esperantista de la seua comèdia Com un gos fidel; un exemplar és a la col·lecció esperantista de la Biblioteca de València, a la plaça de Magúncia, amb la signatura E/280. El volum acredita la traducció a «Adrià Mañas Comes», amb el segon cognom mal imprés. El desembre de 1993 el butlletí comptava 3.000 exemplars del llibre entre el material produït per al congrés universal.
Enginys per a ensenyar llengües. El fil didàctic li continua molt després de perdre-li la pista al grup. Entre 2006 i 2010 va registrar en l’Oficina Espanyola de Patents i Marques tres models d’utilitat, tots tres d’ensenyament —un model d’utilitat és un registre de propietat industrial per a invents menors, més curt i més barat que una patent: «Dispositivo de piezas concéntricas para enseñanza» (presentat el 23 de juny de 2006), «Dispositivo para la enseñanza de la flexión verbal» (5 de març de 2008) i «Dispositivo para la enseñanza de los numerales» (1 de febrer de 2010). Són peces circulars concèntriques que giren una damunt de l’altra per a combinar els elements de la llengua —lexemes, auxiliars i desinències en un cas; centenes, desenes i unitats en l’altre. Cap dels tres no parla d’esperanto: el dels numerals posa tots els exemples en anglés i diu que val «para el inglés y otros idiomas». Els dos primers els va presentar des del Cubillo (Conca) i l’últim ja des de València.
Del 1993 cap ací no el tornem a documentar dins del moviment, i no en sabem la data de naixement, la professió ni quan va aprendre la llengua.
Fonts: llibre del 47é Congrés Espanyol d’Esperanto (Madrid, 1987), llista de congressistes; Boletín de la Federació Espanyola d’Esperanto núm. 287 (1988), crònica del 48é congrés; Valencia Luno núms. 20 (novembre de 1988), 21 (febrer de 1989), 25 (febrer de 1990), 35 (octubre de 1992), 36 (abril de 1993) i 38 (desembre de 1993); i els models d’utilitat ES 1 063 304, ES 1 067 507 i ES 1 072 445 de l’Oficina Espanyola de Patents i Marques.
Francisco Ramírez Baldoví (dates desconegudes; actiu almenys entre 1986 i 2004)
El mestre d’esperanto d’Almussafes. El 14 de desembre de 1986, els esperantistes valencians van celebrar el 127é aniversari del naixement de Zamenhof al carrer que porta el seu nom a València i després se’n van anar tots a Almussafes, on els esperantistes del poble els esperaven a la porta de la Casa de la Cultura amb un cartell de benvinguda. L’acte central d’aquell dia va ser l’entrega de premis i diplomes a quasi quaranta xiquets que havien passat el curs elemental, i la crònica diu qui els havia ensenyat: «unu el la pli grandaj aplaŭdoj estis por la penanta veterana loka esperantisto Francisko Ramírez, inicianto kaj instruisto de la kursoj» —un dels aplaudiments més grans va ser per a l’esforçat esperantista local Francisco Ramírez, iniciador i mestre dels cursos.
A la sobretaula, els membres del grup de València van informar de tres coses que venien: el congrés espanyol de Madrid d’abril de 1987, el congrés universal del centenari a Varsòvia i el congrés espanyol de València de 1988. Hi van assistir l’alcalde, Vicente Escrivá, i el regidor de cultura, Jesús Gil, que van oferir el suport de l’ajuntament i van obrir la porta a posar el nom d’Esperanto o de Zamenhof a un carrer del poble. La crònica la firma Conrado Medina. No tenim documentat que el carrer s’arribara a posar.
Un club amb bandera. El grup d’Almussafes va créixer fins a tindre nom propi, Klubo Esperanto Kultura Centro, i el 15 de juliol de 1991 va presentar el seu estendard en l’ofrena floral a la Santa Creu de les festes del poble; aquell any, a més, l’alumna Beatriz Sabater Muñoz va eixir a la cort de la reina de festes en representació del club. En maig de 1988, José Añó havia donat a la Casa de la Cultura un curs intensiu del seu mètode AEIOU a vint xiquets.
El grup que no va eixir a la llista. En 1988, Valencia Luno va haver de demanar perdó: «burokrata eraro malebligis aperi en la kongresa listo de hispanaj grupoj tiu de Almussafes» —un error burocràtic va impedir que el grup d’Almussafes apareguera en la llista de grups espanyols del congrés. El butlletí reconeixia públicament la faena de Ramírez, «ĉefe inter la infanaro», sobretot entre la xicalla, i deia amb qui la feia: la seua dona, María Grau Magraner, i el seu amic Blay.
Encara figurava en la llista de socis de la Federació Espanyola d’Esperanto de maig de 2004, com a únic nom d’Almussafes.
Fonts: Valencia Luno núms. 17 (març de 1987), 20 (novembre de 1988) i 32 (setembre de 1991); i el Boletín de la Federació Espanyola d’Esperanto núm. 366 (maig de 2004).
Amparo Boluda Leal (dates desconegudes; activa entre 1988 i 1991)
Secretària del Grupo Esperanto de Valencia. En novembre de 1988 Valencia Luno anunciava que substituïa José Miguel Claudios Domínguez en la secretaria del grup, en la mateixa columna que donava Adrián Mañas Codes com a tresorer interí.
Era també qui organitzava els viatges. En febrer de 1989 el butlletí donava la seua adreça —al carrer de Goya de València— com el lloc on demanar informació i apuntar-se al viatge conjunt al campament de HEJS, la secció juvenil esperantista espanyola, que es feia a Vitòria del 23 al 27 de març. En 1991 havia de ser la coordinadora del cicle de trobades comarcals, però l’assemblea d’eixe setembre va acordar que la rellevara Antonio Verdú, d’Elx.
Fonts: Valencia Luno núms. 20 (novembre de 1988), 21 (febrer de 1989) i 32 (setembre de 1991).
José Miguel Claudios Domínguez (dates desconegudes; documentat en 1988)
Secretari del Grupo Esperanto de Valencia fins al novembre de 1988, quan va haver de deixar el càrrec i el va rellevar Amparo Boluda Leal.
El mateix número del butlletí el documenta en una faena que val la pena recordar: amb José Añó estava preparant un vocabulari i un frasari esportius en esperanto per als Jocs Olímpics, partint d’un llibre canadenc. Era 1988, i els jocs de Barcelona quedaven a quatre anys. No sabem si es va arribar a publicar.
Fonts: Valencia Luno núm. 20 (novembre de 1988).
Antonio León Sánchez (cap a 1959; actiu en els anys huitanta)
Economista i vint-i-huit anys quan es va inscriure, amb el número 91, en el 48é Congrés Espanyol d’Esperanto de València: així ho diu el seu aliĝilo, de 1987, que li posa «Ekonomisto» a la casella d’ofici i el situa al carrer de Marvà de la ciutat. Va pagar la quota de categoria A, 1.700 pessetes.
Relacions exteriors del comité organitzador del 48é Congrés Espanyol. En 1987 va anar a Bolonya —ciutat agermanada amb València— amb Marichi Fonfría i Darío Cervera, convidats pels esperantistes bolonyesos durant el congrés italià; Félix Navarro els va preparar per al grup italià un dels seus escrits ornamentats, amb els cercles fets de lletra microscòpica.
Era llicenciat en Ciències Econòmiques i dominava castellà, valencià, anglés i esperanto, amb coneixements mitjans de francés: així consta en la sol·licitud que el grup va presentar el 30 de juliol de 1983 a la Conselleria de Cultura, Educació i Ciència per a fer una experiència pilot d’esperanto a l’ensenyament mitjà, on figura entre els sis esperantistes proposats.
Va ser vocal de la junta elegida el 7 de febrer de 1985 i donava xarrades al grup: el 25 d’octubre de 1984 va contar, amb Marichi Fonfría i Darío Cervera, el viatge que havien fet per Txecoslovàquia, Alemanya i Itàlia, i el 25 de març de 1988 va parlar de la DLT —el projecte neerlandés de traducció automàtica que usava l’esperanto com a llengua pont— amb el títol «La D.L.T., somni o realitat?». Ramón Diago el recorda també participant en un concurs literari de l’Ajuntament de València.
Fonts: Valencia Luno núms. 12 (octubre de 1984), 14 (març de 1985) i 19 (febrer de 1988); sol·licitud del grup a la Conselleria de Cultura, Educació i Ciència (30 de juliol de 1983); aliĝilo núm. 91 del 48é Congrés Espanyol d’Esperanto (1987), arxiu del grup; testimoni de Ramón Diago Marco (agost de 2026).
Inmaculada Fonfría Pérez (cap a 1958)
ATS de professió. Es va inscriure en el 48é Congrés Espanyol d’Esperanto de València el 12 de desembre de 1987, amb el número 92; en tenia vint-i-nou i vivia a la ciutat de València.
Als mateixos anys apareix al grup una Marichi Fonfría —de viatge per Txecoslovàquia, Alemanya i Itàlia amb Antonio León i Darío Cervera en 1984, i a Bolonya amb ells en 1987—, però no tenim res que confirme que siguen la mateixa persona.
Fonts: aliĝilo núm. 92 del 48é Congrés Espanyol d’Esperanto (12 de desembre de 1987), arxiu del grup.
Conrado Medina Díaz (cap a 1951)
Veu habitual d’Esperanto en la radio, el programa que Félix Navarro feia a Ràdio Klara: donava al micròfon les notícies del moviment i contava les trobades, com la del Dia de l’Esperanto a València i a Almussafes. Va ser el seu enllaç amb Polònia el que va portar a València la jove Janina, corresponsal seua, que va estar ací vint-i-tants dies, va ser entrevistada a l’emissora i va donar una xarrada al grup sobre la vida al seu país.
Es va inscriure en el 48é Congrés Espanyol d’Esperanto de València el 24 de desembre de 1987, amb el número 102; en tenia trenta-sis i vivia a Alaqüàs.
Fonts: transcripció dels programes d’Esperanto en la radio (programes 28, 30 i 32); aliĝilo núm. 102 del 48é Congrés Espanyol d’Esperanto (24 de desembre de 1987), arxiu del grup.
María Soledad Romero Aguirre (2 de febrer de 1956 – 24 de maig de 2015)
Firmava Marisol. Llicenciada en Dret i professora agregada de francés d’institut, dominava castellà, francés i esperanto, amb nocions elementals de rus. El grup la va proposar en 1983 per a l’experiència pilot d’esperanto a l’ensenyament mitjà; era l’única del grup de sis que ja feia classe en un institut. Consta com a sòcia de la Federació Espanyola d’Esperanto —número 2.673, amb domicili a València— als butlletins de 1983, i eixe any figura també entre els socis protectors de la Federació.
Estava casada amb Ramón Diago Marco, secretari i després president del grup. El butlletí del grup va anunciar el naixement de les seues dues filles, en maig de 1983 i en 1988.
Marisol Romero va morir el 24 de maig de 2015, als 59 anys.
Fonts: Boletín de la HEF núms. 256, 257 i 258 (1983); sol·licitud del grup a la Conselleria de Cultura, Educació i Ciència (30 de juliol de 1983); Valencia Luno núms. 6 (juliol de 1983) i 20 (novembre de 1988); informació del grup.
Rosa María Baz Temprano (activa entre 1981 i 1983)
Vocal de la junta del grup fins a l’assemblea general del 21 de gener de 1982, en la qual va presentar la dimissió junt amb Clara Casquero i Darío Cervera. En juliol de 1983 era estudiant de cinqué curs d’Història, dominava castellà, anglés i esperanto, i el grup la va incloure entre els sis proposats per a l’experiència pilot a l’ensenyament mitjà.
Fonts: Valencia Luno núm. 1 (maig de 1982); sol·licitud del grup a la Conselleria de Cultura, Educació i Ciència (30 de juliol de 1983).
Francisco Aliaga Rocafull (actiu entre 1959 i juliol de 2003; traspassat després)
L’home que va fer que el butlletí del grup fóra llegible. Ja apareix a la llista de congressistes de Màlaga, en 1959, i a les actes de 1960-1961, i durant els anys huitanta va omplir Valencia Luno amb la secció «Valenciaj tradicioj», acudits firmats ULEKSO i mots encreuats firmats ALIA-GO —els dos pseudònims són seus—, a banda de traduccions a l’esperanto. Va guanyar el primer premi del concurs de redacció de la revista amb «La kukarto en Valencio», sobre la cuina valenciana.
També dibuixava: seu és el mural de l’estand de 1982 i l’al·legoria de l’esperanto que va acompanyar el butlletí de 1983. Va traure el diploma de capacitació als exàmens del congrés de Màlaga, en 1960, i el diploma superior, amb la qualificació «bona», als del 40é Congrés Espanyol, en setembre de 1980.
El libroservo era seu. Abans d’Internet, el libroservo —el servici de venda de llibres— era l’única manera de posar literatura en esperanto a les mans de la gent: catàleg, comandes a l’estranger, caixes, canvi i taulell, al local i a cada congrés. Això ho va portar ell durant anys, i és el que li agraïx la crònica del congrés de 1994: «el lliurat senyor Aliaga, que constantment i en silenci va estar al servici de llibres i al congrés». Encara portava el libroservo en els dos últims congressos que li coneixem: tot el congrés d’Alacant de juliol de 2002 —«no només una hora al dia, com s’havia anunciat, sinó al llarg de tot el congrés, gràcies a la seua entrega»— i el de València de juliol de 2003, on el va atendre «amb competència i paciència». Eixa és l’última vegada que el veiem. En 2020 Valencia Luno recuperava una traducció seua de 1984, «Valencio kaj ĝia simbolo», sobre el Micalet —el campanar de la catedral, «el més conegut de la ciutat, i el seu símbol»—.
Fonts: Valencia Luno núms. 12 (1960), 2 i 9-10 (1961), 1 (1982), 4, 6, 7 i 8 (1983), 15 (1985), 18 (1987), 19 (1988), 29 (1990), 38 (1993), 39 (1994), 44 (1997), 50 (2002) i el número de setembre de 2020; Boletín de la HEF núms. 120 i 241. No tenim la data de la mort: no ix als butlletins posteriors, així que de moment només podem dir que va morir després de juliol de 2003. Compte amb una confusió fàcil: la necrològica de setembre de 1990 és de sa mare, Carmen Rocafull Rocafull, morta als 84 anys, no d’ell. Si algú sap la data, ens la pot dir.
Darío Cervera Gómez (dates desconegudes; actiu entre 1982 i els anys noranta)
Carter i poeta. Va ser vocal de la junta del grup fins a l’assemblea de maig de 1982, on va dimitir amb Clara Casquero i Rosa Baz. Escrivia versos en esperanto: en el dia de Zamenhof de 1985 va llegir, «per fi i inesperadament», un poema d’homenatge al creador de la llengua, i el Valencia Luno de 1989 en publicava un altre, datat el 7 de desembre de 1984 —«Ĉiam la amo, ĉiam la amo. En ĉiuj lingvoj, en ĉiuj mensoj, en ĉiuj koroj»—.
En 1984 va viatjar per Txecoslovàquia, Alemanya i Itàlia amb Marichi Fonfría i Antonio León, i els tres ho van contar en esperanto al grup. I al comité del 48é Congrés Espanyol es va encarregar, com no podia ser d’una altra manera, de segells i mata-segells —encara que a la crònica final del congrés eixe lloc figura a nom de Rafael Peris—. Fa anys que no ve pel grup.
Un altre rastre, probablement el mateix home. El bloc Hoy un click publica un homenatge pòstum a un Darío Cervera Gómez poeta de Bunyol, autor del poemari Buñol Di-Verso (2003), escrit per Rafael Ferrús Iranzo. El nom i els dos cognoms coincidixen exactament, i el nostre també escrivia versos; però res del text el relaciona amb l’esperanto, així que no ho donem per provat. Si algú ho pot confirmar, ens fa un favor.
Fernando Manzanera Mas (1950)
Tresorer del grup fins al 14 de desembre de 2019: eixe dia, en l’assemblea general ordinària, va deixar el càrrec junt amb José Pérez Sempere (president), Elías Hernández (vicepresident) i Luis Salag (secretari), i el va rellevar Iván García. Consta com a soci de la Federació Espanyola en 1977, amb el número 2.405 (Boletín núm. 219). En 1996, amb Ana Salvador i Luis Salag, traduïa notícies de les revistes esperantistes per al programa de ràdio del grup, encara que no anava a l’emissora. Salag conta que venia molta loteria a Cheste.
Un fill seu, Fernando Manzanera Echegoyen (Vila-real, 1976), també esperantista, viu al camp de Xiva i participava en les reunions per videotrucada del grup.
És fill de Fernando Manzanera Martínez, esperantista de Cheste, i cosí de José «Pepe» Manzanera Sapena.
Va aprendre esperanto amb Vicente Martí Miñana, en classes al carrer de Sant Vicent, i va fer després el curs de conversa de Juan Antonio Giménez, veí seu. Treballava a Telefónica: destinat a Castelló cap a 1976 —l’any que hi va nàixer el seu fill—, va muntar allí un curs d’esperanto per a treballadors de Telefónica en un local de Comissions Obreres, i per a fer-lo va anar a casa de José Fernando Soler, a l’avinguda d’Antic Regne de València, a comprar-li la gramàtica de son pare i diccionaris. Un company de Castelló, fill d’un esperantista de la ciutat i radioaficionat, li va gravar cassettes d’esperanto amb cançons i contes.
Fonts: Boletín de la HEF núm. 219 (1977); Valencia Luno núm. 42 (març de 1996) i tercera època núm. 1 (gener de 2020); ltestimonis de Luis Salag i de Fernando Manzanera (agost de 2026), i conversa telefònica amb Fernando Manzanera Mas, 8 de setembre de 2026.
Dennis Keefe (Dennis Edward Keefe; Bloomington, Illinois, 17 de juny de 1951)
Dennis Keefe (Wikimedia Commons, CC0).
Professor nord-americà d’idiomes i de màrqueting, lligat al grup des de 1982. La Ondo de Esperanto el va proclamar Esperantista de l’Any 2011 per la seua feina a les universitats xineses i per l’Esperanto-Insulo de Hainan. És l’autor del curs BEK i del que ell anomena Mètode Valencià, que va provar a Xest el 19 de maig de 1985, i l’iniciador dels Festivals de Llengües (Tours, 1995). Va ser membre del comité d’UEA de 2013 a 2016 i de 2019 a 2022. Jubilat, viu a Cullera, on fa l’Esperanto-Plaĝo, un curs intensiu de dos mesos, i fa classes setmanals per Internet a alumnes de tot Europa.
→ Dennis Keefe, més de quaranta anys ensenyant esperanto, de Xest a la Xina
Ana Montesinos de Gomis (Ana Montesinos Marín; València, 31 de març de 1947)
Nascuda Ana Montesinos Marín, signa i és coneguda com Ana Montesinos de Gomis —de Gomis és el nom de casada, que és el que usa—. Filla de Francisco José Montesinos Luna i Ana Marín Ortiz, va nàixer i créixer a la postguerra en una família de perdedors de la guerra —els seus pares havien estat del bàndol vençut—, i es va formar en un centre alternatiu i no oficial, l’Akademio Sempere, fundat per Ángela Eufemia Sempere Sanjuan. Es va diplomar en filosofia i ciències humanes (llengües modernes) per la Universitat de València. És professora d’espanyol i intèrpret d’anglés i espanyol, té nacionalitat espanyola i britànica i viu entre el Regne Unit i Espanya.
Va aprendre esperanto en 1979 i des de 1983 va militar en els cercles esperantistes de Madrid, on va ensenyar la llengua pel mètode Cseh. Ha ajudat a organitzar congressos en diversos països, ha donat suport al grup musical Amindaj —que va traure disc l’octubre de 2011— i ha representat en molts llocs Rondo Kato, l’associació internacional d’esperantistes amants dels gats. Fora de l’esperanto és activista pels drets del poble palestí, una causa que la toca des de l’adolescència.
Amb el grup de València té un fil llarg. En 1986 era la secretària del comité local del congrés espanyol que presidia Augusto Casquero, amb Gian Carlo Fighiera en relacions exteriors; en 1993 va participar en el Congrés Universal de València, i onze anys després del primer congrés tornava a aquell paper: va coordinar el congrés espanyol de 1997, el de la Universitat, amb Casquero i Fighiera. En 1993 el Boletín la situa també entre els primers esperantistes estrangers que van visitar Cuba després del Congrés Universal de 1990. En 2024 encara feia faena al congrés espanyol de Cheste. Al grup la recorden com una de les persones que no falta a un Congrés Universal des de fa dècades.
Fonts: Boletín de la HEF núms. 273 (1986), 290 (1989) i 310 (1993); fitxa a la Viquipèdia en esperanto; testimoni del grup (agost de 2026).
Juan Carlos Ruiz Sierra (Peñarroya-Pueblonuevo, Còrdova, 8 de maig de 1953 – Madrid, 31 de gener de 1997)
Juan Carlos Ruiz Sierra, dret, parlant enmig d'un cercle de gent en un campament.
Juan Carlos Ruiz Sierra parlant al grup, en el campament de Gandia d’abril de 1980; a l’esquerra, Manuel Gargallo Monforte i Antonio Madrigal Sáez. Fotografia cedida per Antonio Madrigal Sáez (setembre de 2026).
Enginyer de mines nascut a la conca minera de Peñarroya-Pueblonuevo, investigador del CSIC i home del Liceu d’Esperanto de Madrid, va ser vicepresident i, segons la seua necrològica, «vertader motor» del comité local del Congrés Universal de 1993 a València, on portava el programa. Va morir a Madrid als 43 anys, després d’una malaltia llarga, quan presidia el Liceu.
Com hi va entrar. En setembre de 1977 ell i Pedro Vilarroig Aroca van llegir una nota apegada en un bar que anunciava una xarrada i un curs d’esperanto d’Augusto Casquero, al local que el Liceu tenia al carrer d’Hortaleza. Hi van anar amb uns quants amics, entre ells Maribel Alonso, que després seria la seua dona: la idea d’una llengua universal, va contar ell, «aleshores una cosa nova per als meus amics i per a mi mateix, mereixia la pena de dedicar-li una hora al dia». Quan la faena se’l va emportar a Granada —una estada a l’empresa Andaluza de Minas, dins del projecte on es va emmarcar la seua tesi doctoral—, Maribel li enviava les lliçons per carta i la cinta del curs de perfeccionament de Juan José Hernández Rey: «gràcies a la diligència de la meua dona vaig continuar la meua vivència esperantista; l’esperanto em va donar dona, amics meravellosos i una perspectiva única del món».
El rastre valencià. El primer que li coneixem és el 4t campament de la HEJS, la secció juvenil de la federació espanyola, a Gandia, l’abril de 1980: més de quaranta persones dels grups de Bilbao, Elx, Callosa del Segura, Saragossa, Bunyol, Madrid i València, amb una excursió al penyal d’Ifac de Calp i un dia sencer a l’Esperanto-Oazo de la Marxuquera, i amb la reorganització de la HEJS com a faena principal. En febrer de 1989, quan el grup preparava la candidatura al Congrés Universal, Valencia Luno el llista entre qui es comprometia a sostindre-la: 500 pessetes al mes i faena. En 1993 era al comité local del 78é Congrés Universal, encarregat del programa, i en va escriure el resum personal per al butlletí del grup.
Madrid. Va redactar els estatuts nous del Liceu en 1979 i el text en esperanto del seu himne, va fundar amb Vilarroig el cor Verda Stelo i va presidir el Congrés Espanyol d’Esperanto de 1980. El 12 de febrer —de 1980 o de 1981: el Boletín que ho conta, el de maig-juny de 1981, dona el dia i no l’any— va fer amb Augusto Casquero una conferència a la Facultat de Filologia de la Universitat Central de Madrid sobre «l’esperanto com a solució al caos lingüístic internacional». Del congrés espanyol de 1987, el del centenari de la llengua, les fonts no diuen el mateix: el llibre del congrés, que és el document contemporani, el fa responsable d’allotjament i posa la vicepresidència a nom de Gian Carlo Fighiera, mentres que la necrològica de Casquero, deu anys després, el fa vicepresident. Aquell mateix any donava al Liceu dues conferències, Madrido hieraŭ kaj hodiaŭ i 100 años de Esperanto; en 1991 era vocal de Secretaria de la junta. La seua necrològica li compta setze anys de junta al Liceu: huit de vicepresident i, al final, la presidència, que encara tenia quan va morir. (La Viquipèdia en esperanto, sense citar-ne la font, li atribuïx en canvi huit anys de presidència.)
L’enquesta de 1987. Va ser el motor d’una enquesta entre els 350 congressistes de Madrid —seixanta d’ells estrangers—, i el resultat no és propagandístic. Hi va respondre el 25%. El congressista mitjà tenia entre cinquanta i seixanta anys i, si apareguera una altra llengua semblant a l’esperanto però reconeguda de pressa pels principals estats, l’aprendria immediatament. L’acadèmic William Auld va afegir a la seua resposta: «encara que perdria els diners dels meus drets d’autor pels llibres en esperanto que ja no es vendrien». Ell en treia que val la pena prendre-li el pols a l’esperantisme de tant en tant.
Utilitat pública. Va preparar l’expedient amb què la Federació Espanyola d’Esperanto va obtindre la declaració d’associació d’utilitat pública, concedida pel Consell de Ministres en agost de 1993; el Boletín atribuïx el resultat a les gestions seues, de Gian Carlo Fighiera i d’altres. Amb Fighiera va signar un recull de dades sobre el moviment esperantista espanyol que les fonts titulen de maneres distintes: Datos sobre el movimiento esperantista 1887-1987 en la necrològica valenciana, Datos acerca del movimiento esperantista en el butlletí del grup, que en desembre de 1993 l’anunciava com a fullet del Liceu de Madrid.
Salou, 1995. En el congrés espanyol de Salou, del 9 al 12 de novembre, la federació va concedir el premi Klara Silbernik —el que es donava a les esposes dels esperantistes— a Maribel Alonso. Ella no hi era, i el va arreplegar en nom seu Manuel Parra. Ell va agafar un avió sabent que no arribaria a temps de l’entrega: va aterrar poc després de la clausura i encara va dinar amb els congressistes. Quatre anys més tard, un text de l’Associació Cultural Esperantista recordava que ho havia fet «ja greument malalt»; la crònica contemporània no diu res de cap malaltia, i la necrològica de 1997 situa l’agreujament «uns quants mesos» abans de la mort.
La mort. Les dues necrològiques no coincidixen en el dia. Valencia Luno, en un text signat per Augusto Casquero, el fa morir l’1 de febrer de 1997, «amb només 43 anys»; el Boletín de la federació, en un text de Miguel Fernández, diu el 31 de gener, i conta que l’1 de febrer desenes d’esperantistes —alguns vinguts de València— van passar pel tanatori municipal de Madrid i que el 2 de febrer va ser incinerat a l’Almudena. Deixava la dona, Maribel Alonso, i dos fills, Sergio i Bárbara. En 2012, el congrés espanyol encara batejava amb el seu nom l’espai d’acollida del congrés.
El mineral. Va nàixer a Peñarroya-Pueblonuevo, la conca minera de Còrdova, fill de Juan, de professió tècnica, i de María de los Ángeles; el company que li va escriure la necrològica a la Revista de Metalurgia fa vindre d’allí «la llavor de la seua passió minera». Ja a Madrid va estudiar Enginyeria de Mines, amb l’especialitat de mineralúrgia i metal·lúrgia, i els companys li deien «Pitàgores» des del dia que va demostrar a un professor d’àlgebra, en una discussió matemàtica de classe, que la raó era seua. El projecte de fi de carrera el va fer amb la minera de Sierra Menera, i la tesi doctoral —sobre l’aprofitament de fins de mineral de ferro per separació magnètica, la faena que se’l va emportar a Granada— va obtindre cum laude; la planta que en va eixir, diu la necrològica, «va contribuir a la supervivència de la mina de ferro».
Al CSIC. Va treballar al Centro Nacional de Investigaciones Metalúrgicas des de becari fins a la mort; el BOE del 28 de febrer de 1990 el nomena investigador científic del CSIC. La seua línia era la mineralúrgia aplicada als minerals de ferro per a la siderúrgia —separació magnètica de laboratori, de planta pilot i industrial, i caracterització microscòpica de pèl·lets i sínter— i, més tard, la depuració de minerals industrials i l’enginyeria minera aplicada al medi ambient. Va participar en projectes CECA, BRITE-EURAM, CICYT i CDTI. Va dirigir la tesi de José Ángel Vázquez García (Politècnica de Madrid, 1990) —el mateix que li escriuria la necrològica científica— i la de Farid Chejne Janna (1991), i en 1989 havia sigut vocal d’un tribunal de tesi. La necrològica valenciana li compta quaranta-dos treballs científics i tres patents.
La tesi de Casquero. Entre els doctorands que va acompanyar hi havia el mateix Augusto Casquero, que li havia ensenyat esperanto vint anys arrere. A la necrològica, Casquero escriu que Ruiz Sierra va ser «gvidanto de diversaj doktoriĝoj, inter kiuj, bedaŭrinde, troviĝas la mia mem» —director de diverses tesis, entre les quals, per desgràcia, hi ha la meua— i que la vol acabar en record seu. Casquero feia els cursos de doctorat a la Facultat de Filologia de la Universitat de València; Alicia Ballester Torregrosa ho recorda igual, que Ruiz Sierra s’hi va oferir i que la universitat el va acceptar.
El lapidari. En 1977, l’any que va entrar a l’esperanto, va firmar el pròleg, la introducció i els comentaris de l’edició que Editora Nacional va fer de De las virtudes y propiedades maravillosas de las piedras preciosas, el lapidari que Gaspar de Morales havia publicat en 1605: 586 pàgines a la col·lecció «Biblioteca de Visionarios, Heterodoxos y Marginados». La necrològica científica ho lliga a «l’estudi de les propietats dels minerals i les gemmes sobre l’ésser humà», que hi apareix al costat de l’esperanto entre el que li ampliava «el costat humanista».
Fonts: entrevista «Esperanto sur lia vivovojo», Boletín de la HEF núm. 321 (1995); crònica del 4t campament de la HEJS, per Carles N. Moya, Boletín núm. 240 (juliol-agost de 1980); notícia de la conferència amb Casquero, Boletín núm. 245 (maig-juny de 1981); Boletín núms. 316 (utilitat pública), 323 (novembre-desembre de 1995, congrés de Salou) i 343 (novembre-desembre de 1999); necrològica de Miguel Fernández, Boletín núm. 330 (juliol de 1997); HEF-Bulteno núm. 423 (2012); llibre del 47é Congrés Espanyol d’Esperanto (Madrid, 1987); Nia Voĉo del Liceu de Madrid, 1987 i 1991; Valencia Luno núms. 21 (febrer de 1989), 38 (desembre de 1993) i 43 (febrer de 1997); Ángel Vázquez García, «In memoriam. Dr. Ing. D. Juan Carlos Ruiz Sierra», Revista de Metalurgia 33 (4), 1997, p. 279 (PDF); BOE núm. 51, de 28 de febrer de 1990, nomenaments d’investigadors científics del CSIC (PDF); fitxes de Dialnet de les tesis de José Ángel Vázquez García, Farid Chejne Janna i Germán del Pozo Panadero; fitxa catalogràfica de l’edició de 1977 de Gaspar de Morales; testimoni i fotografies d’Antonio Madrigal Sáez (setembre de 2026) i testimoni d’Alicia Ballester Torregrosa (agost de 2026).
Pedro Vilarroig Aroca (Madrid, 8 de novembre de 1954)
Compositor i enginyer de mines, home del Liceu d’Esperanto de Madrid. Hi va arribar en setembre de 1977 amb Juan Carlos Ruiz Sierra, després de llegir en un bar la nota que anunciava un curs d’Augusto Casquero. En 1984 va cofundar amb Ruiz Sierra el cor Verda Stelo del Liceu, que va dirigir —amb una orquestra de cambra— durant set anys, i va posar música a l’himne del Liceu, amb lletra de Ruiz.
El rastre valencià és de juliol de 1993: al Palau de la Música, dins del 78é Congrés Universal, s’hi va estrenar la seua cantata La profil’ de viaj spuroj, sobre text de Miguel Fernández, interpretada pel cor Verda Stelo i l’Orquestra Simfònica de València.
Fill de pintor i de violinista, va entrar al Reial Conservatori Superior de Música de Madrid als dènou anys, amb la carrera d’enginyeria ja començada; es va doctorar en Enginyeria de Mines, va fer classe a l’Escola de Mines de Madrid i va mantindre les dues vides separades. El seu catàleg inclou nou simfonies i un concert per a piano, i va fundar l’Associació Espanyola de Compositors Neotonals. Alicia Ballester, que el va tractar al Liceu, el posa al mateix perfil que Ruiz Sierra: componia, dibuixava, es va construir ell mateix un sintetitzador i muntava pel·lícules sobre planetes amb música seua.
Fonts: fitxes de la Viquipèdia en esperanto i en anglés —que difereixen en el nombre de simfonies i en l’any de l’estrena de la cantata; ací seguim la primera, que coincidix amb les nostres fonts contemporànies—; història del Liceu al llibre del 47é Congrés Espanyol (Madrid, 1987); Valencia Luno i el butlletí del 78é Congrés Universal; testimoni d’Alicia Ballester Torregrosa (agost i setembre de 2026).
Des de 1990
Les que seguixen són les fitxes de qui es va incorporar al grup a partir de 1990. Són poques, enfront de les quaranta llargues de les dues dècades anteriors, i eixa desproporció és, en si mateixa, una dada sobre el moviment.
Luis Salag Laguarda (València, 1956)
Dels que hi són sempre. Va nàixer en 1956 en una casa particular de l’horta de Sant Isidre, a València. D’aquella horta no en queda res: en el seu lloc hi ha hui el polígon industrial i el barri de Tres Forques. Va treballar trenta anys en banca. Al grup ha portat càrrecs des de fa anys: va ser tresorer, i ja era secretari en febrer de 2009, quan signava la convocatòria de l’assemblea general. Va deixar el càrrec en la renovació de la junta del 14 de desembre de 2019; des d’aleshores hi és vocal.
Va conéixer l’esperanto en el curs de Callosa de Segura, en 1992. Allí ensenyaven amb un llibre propi de vint lliçons, el Método frásico · Perfraza metodo del professor Francisco Zaragoza Ruiz (30 de novembre de 1909 – 13 de maig de 1997), fet al Col·legi Nacional de Callosa de Segura sota els auspicis de la ILEI: més prim que el mètode de «don Félix» Navarro. La segona edició, de cinc mil exemplars, la va pagar la Caixa d’Estalvis d’Alacant i Múrcia.
L’any següent va assistir al 78é Congrés Universal, el que es va fer a València el juliol de 1993, i en un dels actes del congrés va rebre classe, amb més gent, d’Andrzej Pettyn —el cap de la redacció en esperanto de Ràdio Polònia— i dels búlgars Eva Paraŝkeva Boyadzhieva i Marin Băcev. A la llista de congressistes hi consta amb el número 1.731, des de Mislata.
Portada del Método frásico · Perfraza metodo de F. Zaragoza Ruiz, el llibre amb què s'ensenyava a Callosa de Segura.
L’any següent ja anava a classe amb Juan Antonio Giménez a la seu de la Gran Via de Ferran el Catòlic.
Ha seguit anant a congressos: el Congrés Universal de Berlín de 1999, i després una setmana per Polònia, en un viatge que va muntar Augusto Casquero amb esperantistes polonesos; i els dos últims congressos espanyols, a Sòria i a Portugalete, on la seua dona s’apunta a les excursions mentres ell fa congrés.
En 1994, quan la Federació va organitzar la compra conjunta del vídeo Mazi en Gondolando, la versió en esperanto del curs de la BBC, el seu nom ix amb un exemplar en la llista de comandes (Boletín 317, pàg. 18), encara que ell no recorda haver-ne demanat cap.
En 2022 portava el compte @EsperantoVal a Twitter, amb què va publicar 1.452 missatges en dotze mesos i va passar dels cinc-cents seguidors, i en 2024 va formar part del comité local del 82é Congrés Espanyol.
El 21 de setembre de 2025, Dia Internacional de la Pau de les Nacions Unides, va repartir per ONGs fotocòpies d’un full del grup d’esperanto de les Nacions Unides —aquell amb què tenia contacte directe Jesús Raposo—, amb un article i un colom de la pau.
Ha gravat en vídeo els congressos valencians sencers, amb ell darrere de la càmera mentres Giménez i Casquero presidien la taula amb l’alcalde; i, abans d’internet, gravava tres i quatre hores seguides d’emissions d’esperanto en ona curta i en feia còpies per al grup, que era l’única manera d’escoltar la llengua parlada. D’aquelles cintes no se n’ha conservat cap: les va entregar a un esperantista polonés del qual no recorda el nom.
Internet el va començar a usar a mitjans dels noranta, i des del principi hi feia propaganda de l’esperanto. Ha dedicat molt de temps a contar coses de la llengua en les xarxes: Twitter, Facebook, WhatsApp, ipernity i la llista de correu Iberia Esperantistaro de Google Groups; alguns d’eixos llocs ja han desaparegut. D’aquells primers anys no en queda rastre recuperable, perquè els arxius de les llistes espanyoles s’han perdut pel camí —Esperanto-en-Hispanio va nàixer en juliol de 2000 a eGroups i va passar a Yahoo, i Iberia Esperantistaro no va arribar a Google Groups fins al desembre de 2020—. El missatge seu més antic que hem pogut recuperar és del 16 de juliol de 2009, a la llista d’Apertium en esperanto, sobre el traductor automàtic lliure: «el proximo curso en los grupos de valencia y cheste queremos ponernos a tope con apertium».
Eixe mateix any, en el Dia de Zamenhof de 2009, en un acte dedicat a l’esperanto a la Xina, va parlar llargament de l’esperanto a la ràdio; hi van assistir vint-i-cinc persones de cinc ciutats.
Continua al peu del canó: apareix a les llistes i a les fotos de la tercera època de Valencia Luno (2020) i al cafè amb Jau, Dennis Keefe, José «Pepe» Manzanera —del grup de Cheste— i Elías.
Posa el focus en l’esperantisme d’ara: la història ajuda a entendre les coses, insistix, però ell preferix mirar avant i fer coses. L’actualitat de l’esperanto importa molt més que el passat, i els projectes de futur encara més, perquè són els que han de millorar la situació de la llengua.
Dins del moviment no li agraden les activitats polítiques ni religioses: prefereix la gent que fa coses tècniques i d’ensenyament. Sempre està disposat a ajudar en coses tan banals com netejar els pisos del grup. Té simpatia pels poliglots, li interessa difondre coneixement sobre les malalties rares i el motiva ajudar els esperantistes que no tenen tants mitjans, com els d’Àfrica: amb ells es comunica en esperanto sobre projectes de millora tècnica, noves tècniques agrícoles i coses per l’estil.
A finals d’agost de 2026 es va fer soci de la ILEI, la lliga internacional de docents esperantistes, i subscriptor de la seua Internacia Pedagogia Revuo, amb la idea de moure-la ací: li va cridar l’atenció que la revista tinga més subscriptors al Congo que a Espanya.
Fonts: convocatòria de l’assemblea general del grup, distribuïda per correu el 15 de gener de 2009; Boletín de la HEF núms. 317 (1994), 389 (2009) i 424 (2018); Valencia Luno, tercera època (2020); testimoni del mateix Luis Salag (agost de 2026). Portada del mètode: gazetoteko.com.
Berta Raposo Fernández (1950)
Filla de Jesús Raposo Montero. Doctora i professora del Departament de Filologia Anglesa i Alemanya de la Universitat de València, va ser la directora acadèmica dels cursos d’Esperanto de la Facultat de Filologia mentre Casquero els impartia: la peça institucional que va transformar un curs associatiu en una assignatura amb crèdits. En 1999 el curs va donar diploma universitari a 93 estudiants, i cap a l’any 2000 ja hi havien passat prop de quatre-cents. → Entrevista amb Berta Raposo a la ràdio de la Universitat
Vint anys després va tornar a obrir la mateixa porta. En febrer de 2022 va posar el grup en contacte amb Amparo Ricós Vidal, aleshores degana de la Facultat de Filologia, Traducció i Comunicació —i esperantista ella mateixa—, que va acceptar incloure un curs llampec i una xarrada sobre l’esperanto en la setmana cultural de la facultat. Els tres es van reunir el 10 de febrer de 2022.
Fonts: correspondència amb el deganat de la Facultat de Filologia, Traducció i Comunicació (febrer i març de 2022).
Està casada amb Eduardo Martínez Navarro.
Eduardo Martínez Navarro (1953)
Al grup se’l coneix com «Plumbisto» —fontaner, en esperanto—, i el malnom ve de l’ofici i de la faena que hi ha fet: la fontaneria i el manteniment del pis, sobretot a la seu del carrer de Peris i Valero. Bona part del que sostenia el local els anys noranta i dos mil passava per les seues mans.
La segona època de la ràdio. Quan Félix Navarro ja no va poder continuar amb Esperanto en la radio de Ràdio Klara, el programa el van reprendre tres persones —Sebastián Peris, Jesús Marco i ell—, cap a la tardor de 1994; poc després s’hi va incorporar Berta Raposo. Entre 2002 i 2003, quan el grup va tornar a fer una hora setmanal a l’emissora, hi va tornar a estar.
La Fira Alternativa. De l’estand esperantista al parc del riu en va ser l’ànima: el Boletín de 2003 el posa al capdavant del muntatge i afig que ho era «com cada any». En 2009 encara donava la cara per la llengua davant de la càmera de Levante TV: «l’esperanto és la llengua de la pau i del món».
Està casat amb Berta Raposo Fernández.
Fonts: Valencia Luno núm. 42 (març de 1996); Boletín de la HEF núm. 361 (maig-juny de 2003); reportatge de Levante TV (2009); testimoni intern del grup (agost de 2026).
Florentino Lozano Arroyo (documentat en 1997-1998)
Va catalogar el fons en esperanto de la Biblioteca Municipal de València, les més de 900 obres que el grup li havia donat a començament del segle XX. La biblioteca havia demanat ajuda als esperantistes valencians i el grup hi va posar una persona: el 22 d’octubre de 1997 el Servei d’Acció Cultural de l’Ajuntament autoritzava la seua col·laboració, desinteressada i sense cap relació contractual.
Pocs mesos després el Boletín de la Federació donava la faena per feta: «la part més complicada del treball» l’havia fet ell, i les fitxes ja estaven preparades perquè el personal bibliotecari les informatitzara.
Va fer el mateix, per dins, amb la biblioteca del grup mateix, i eixa faena sí que la sabem inacabada: Lozano preparava les fitxes en paper i els altres les passaven a l’ordinador. Raúl Salinas, que hi va treballar amb ell, recorda que es va quedar a mitges —eren moltíssims llibres i en un moment donat ho van deixar—, i on van anar a parar aquelles dades no ho sabem.
No en sabem res més d’ell: ni dates, ni ofici, ni cap càrrec al grup.
Fonts: carta del Servei d’Acció Cultural de l’Ajuntament de València (22 d’octubre de 1997); Boletín de la HEF núm. 334 (gener-febrer de 1998); testimoni de Raúl Salinas Monteagudo (agost de 2026).
Francisco «Paco» Conejero Sánchez (Castelló; documentat des de 1990)
Qui va tornar a posar dret l’esperantisme de Castelló, i que hi va arribar per la religió. És bahá’í —de la fe nascuda a Pèrsia al segle XIX que té entre els seus principis l’adopció d’una llengua auxiliar internacional—, i ho conta ell mateix al Boletín de la Federació: quan va entrar en la fe va llegir en Bahá’u’lláh kaj la nova epoko que ‘Abdu’l-Bahá recomanava estudiar l’esperanto i va començar a preguntar on podia aprendre’l. Li van dir que a València el feien «en algun lloc del carrer de Sant Vicent». Vivia a Castelló i treballava prop de València, i una vesprada, en acabar la faena, va anar al principi del carrer i va preguntar fins que va trobar el lloc:
«Era una vesprada de tardor, però ja no recorde ni el dia ni l’any. Vaig tocar a la porta i vaig entrar. Allí, al costat de l’encerat, estava el professor Félix Navarro, que em va saludar amb amabilitat.»
Félix Navarro li va dir que s’assentara, li va prestar una gramàtica i el va fer escoltar; quan va acabar la classe i Conejero va voler comprar el llibre, el professor li va respondre que l’autor era ell. El grup va deixar el local del carrer de Sant Vicent cap a 1976 o 1977, de manera que aquella primera classe ha de ser anterior.
El Verda Rondeto. En desembre de 1997, amb la seua dona Inés Comabella Aguiló, va refundar el Verda Rondeto —«Rotgle Verd»—, la societat esperantista castellonenca que havien creat en 1936 —pocs mesos abans de la guerra— Miguel i Manuel Manteca i el senyor Rochera, i que la guerra va fer desaparéixer. Ell en va ser el president i ella, vocal; l’associació es va registrar el 8 de gener de 1998. El butlletí del gener de 1998 ho posa entre les fites de l’any: «okazis refondiĝo de la dum la milito malaperinta asocio «Verda Rondeto», dank’ al la geedzoj Francisco Conejero e Inés Comabella».
Abans d’això ja representava Castelló en la vida de la federació. El 28 d’abril de 1990, en l’obertura del 1r Congrés de la Federació Valenciana d’Esperanto a Benicàssim, saludava els congressistes «de Castelló», al costat dels representants de València, Alacant, Callosa de Segura, Múrcia i Juna Suno; el 27 de juny de 1992 assistia, com a convidat per Castelló, a la junta permanent de la federació reunida a Callosa de Segura. En juliol de 1993 el butlletí els descriu, a ell i la seua dona, com a bahaans en la llista dels qui preparaven el congrés universal de València.
El congrés de Castelló de 1994. Va presidir el comité organitzador local del 5é Congrés de la Federació Valenciana i Múrcia (Castelló, 23 i 24 d’abril de 1994), i el butlletí li atribuïx la faena de base: «dum multaj monatoj vizitis personojn, entreprenojn kaj aŭtoritatulojn» —durant molts mesos va visitar persones, empreses i autoritats. El dissabte a les huit del matí ja penjava el cartell a la porta de la casa de cultura i muntava el servici de llibres; en la recepció va parlar davant de l’alcalde, José Luis Gimeno, i del regidor de cultura, Miguel Ángel Mulet, i els va entregar una gramàtica d’esperanto i el Quixot traduït per Fernando de Diego, regal d’Augusto Casquero. L’alcalde va prometre allí un carrer Esperanto per a la ciutat.
La plaça Esperanto. La promesa es va complir quatre anys després: el 4 d’abril de 1998, durant el 9é congrés de la federació —del qual ell firmaria la crònica, «Monumenta kongreso en Kasteljono»—, s’inaugurava a Castelló la plaça Esperanto, amb una escultura de Francisco Agut. Conejero hi va parlar en esperanto, amb traducció al castellà. I encara va organitzar un congrés més gran: el 58é Congrés Espanyol d’Esperanto, del 17 al 18 de juliol de 1999, on va presidir el comité local. En maig de 2002 organitzava amb Casquero el 13é Congrés de la Federació, a la Vall d’Uixó.
La paella era cosa d’ell. En el 7é congrés de la federació, a el Puig, ell i la seua dona van tancar la trobada amb «grandegan «paella», laŭ vegetarana maniero», una paella enorme i vegetariana; en agost de 2002, en el congrés espanyol d’Alacant, els dos cuinaven la paella gegant que es van menjar vora la piscina de l’Hotel Universitari, i en 2003 la del congrés espanyol de València. Encara hi continuen: en setembre de 2024 van rebre a Castelló els excursionistes del post-congrés espanyol, i en maig de 2025, els de l’Esperanto-Plaĝo de Cullera.
Fonts: Valencia Luno núms. 26 (maig de 1990), 35 (octubre de 1992), 37 (juliol de 1993), 39 (juny de 1994), 43 (febrer de 1997), 45 (gener de 1998), 46 (abril de 1998), 48 (març de 2002) i 50 (novembre de 2002); Boletín de la HEF núms. 334 (gener de 1998), 340 (1999, el seu relat «Malgranda historio»), 342 (setembre-octubre de 1999), 356 i 375; Kajero el la Sudo núm. 38 (abril-juny de 1998); Registre d’Associacions de la Generalitat Valenciana, núm. 2629; arxiu intern del grup (2024 i 2025).
Alberto Bermell Benet (dates desconegudes; actiu entre 1990 i 1996)
Tresorer del grup i responsable dels actes juvenils del Congrés Universal de 1993. La junta que es va proposar a l’assemblea del 21 de febrer de 1990 el posava de tresorer del Grupo Esperanto de Valencia, amb José Pérez Sempere de president i Augusto Casquero de secretari.
Venia de Juna Suno, l’associació juvenil d’esperanto de la Comunitat Valenciana i Múrcia —nascuda en 1987 i un dels quatre grups que van constituir la federació—, i és així com el presenten en l’obertura del congrés de Benicàssim, en abril de 1990. En la llista de febrer de 1990 dels qui treballaven per al congrés universal ja figura amb la «(k)» dels qui havien començat; en el comité organitzador li va tocar la part dels joves, i en maig de 1992 informava dels projectes: allotjament i menjar barats, entreteniments, els actes del programa oficial i els contactes, ja establits, amb la nova presidenta de TEJO, l’organització mundial de la joventut esperantista. També s’encarregava d’obrir relacions amb Perpinyà.
Grésillon. En l’estiu de 1991 va passar huit dies al castell de Grésillon, la casa de cultura esperantista de França, amb Juan Bautista Fontecha i José Martínez, de València, i Teresa Soriano, d’Alacant. Valencia Luno conta que allò «malkovris al li la grandan plezuron de veraj internaciaj renkontiĝoj» —li va descobrir el gran plaer de les trobades internacionals de veres— i que ja s’havia apuntat a la següent; el butlletí hi afegia una línia que diu molt de com funcionava tot allò: «Bermell deziras ne vojaĝi sola», Bermell no vol viatjar sol.
Va viure una temporada llarga a Txèquia, i d’allí va traure les dues xarrades que va donar al grup en el canvi d’any de 1995 a 1996: el 20 de desembre sobre el país, i el 10 de gener presentant el mètode Mazzi d’ensenyament d’esperanto, amb la projecció del vídeo. Eixe mateix desembre firmava en Valencia Luno la crònica de la 1a Conferència Juvenil Francoibèrica. L’última vegada que el documentem és en 1996, quan va vindre a passar uns dies a València amb Jana Charuzová i tots dos van col·laborar de tant en tant en el programa de ràdio del grup.
Fonts: Valencia Luno núms. 25 (febrer de 1990), 26 (maig de 1990), 28 (setembre de 1990), 32 (setembre de 1991), 33 (gener de 1992), 34 (maig de 1992), 41 (desembre de 1995) i 42 (març de 1996).
Araceli Terrones Simal (1964)
Va començar amb l’esperanto en 1989, al grup esperantista de Bilbao, i des de 1993 està vinculada a l’esperantisme valencià.
La primera constància documental és de l’any següent: estava inscrita en el 50é Congrés Espanyol d’Esperanto, a Sant Cugat del Vallès (de l’11 al 16 de juliol de 1990), encara amb adreça a Bilbao.
A València apareix per primera vegada en la crònica del congrés de juliol de 1997 —el 7é Congrés Internacional d’Esperanto, celebrat del 8 al 13 a la Facultat de Filologia junt amb el 7é Fòrum Europeu i el 56é Congrés Espanyol—, entre els qui hi van donar «ajuda i valuosa col·laboració». El dissabte 11 d’abril de 1998 era a la festa a l’aire lliure del Jardí del Túria, anunciada també per Radio Klara: una taula amb fullets, llibres i lectures en esperanto i una altra amb falàfel, pensada com a assaig general de la Fira Alternativa.
El cap de setmana del 10 al 12 de maig de 2002 va atendre, amb José Martínez Hernández, l’estand d’esperanto de la Fira Alternativa de València. El butlletí de la Federació en va publicar la foto —feta per Augusto Casquero— amb els dos al peu, de servei i informant el públic; La Ondo de Esperanto la va reproduir eixe juliol. En 2005 estava inscrita en Boulogne 2005, la trobada del centenari del primer Congrés Universal: els cinc inscrits per Espanya eren tots de València i rodalia, amb Rafael Peris Solaz, Berta Raposo, Eduardo Martínez i Gloria Martínez.
Ha continuat en la vida del grup: en novembre de 2019 va ser en la visita col·lectiva a Augusto Casquero, i el setembre de 2023, en el comiat a la seua mort, al tanatori de Campanar.
Fonts: 50-a Hispana Kongreso de Esperanto (Sant Cugat del Vallès, 1990), p. 18; Valencia Luno núms. 44 (octubre de 1997) i 46 (abril de 1998), i tercera època núms. 1 (gener de 2020) i 17 (setembre de 2023); Boletín de la HEF núm. 356 (maig-juny de 2002), p. 13; La Ondo de Esperanto núm. 7 (juliol de 2002); llista de participants de Boulogne 2005; testimoni de la mateixa Araceli Terrones (4 de setembre de 2026).
José «Pepe» Manzanera Sapena (Xest; actiu des dels anys noranta)
Esperantista de Xest i president del grup del poble, Lum Radio. Va tornar al moviment amb el Congrés Universal de 1993, en què Xest va participar de valent, i des d’aleshores dona classes a la seu del grup i a l’Escola de Persones Adultes, manté la biblioteca esperantista del poble i organitza cada desembre la celebració del Dia de Zamenhof amb paella. Va ser un dels qui van fer possible el Festival de Llengües de Xest de 2018. Abans havia fet de professor de basc al poble, de vesprada.
Fonts: Boletín de la HEF núm. 424 (octubre-desembre de 2018); arxiu intern del grup (agost de 2026).
Elías Hernández Capdevila (actiu des de 2007)
Va començar sent l’alumne que no trobava el grup. En febrer de 2007 escrivia a la Federació explicant que des de l’estiu anterior intentava contactar amb el Grup d’Esperanto de València —pel telèfon, anant a l’avinguda de Peris i Valero, buscant el president— sense aconseguir-ho: «estic a punt de claudicar, però el desig d’aprendre esperanto em fa acudir a vostés». Augusto Casquero va reenviar el missatge als socis perquè algú li contestara.
Ell mateix datava el seu esperantisme en 1999 i la seua entrada al grup en 2007: ho duia escrit a la firma de tots els seus correus —«mi esperantistiĝis dum jaro 1999 kaj aliĝis ĉe Grupo Esperanto Valencia dum jaro 2007»—.
Va acabar sent el professor. En març de 2018 el Boletín ja el dona al capdavant del curs per a no principiants, i hui fa classe a Xest. És el soci número 238 del grup.
Fora de l’esperanto va ser professor de matemàtiques al Centro de Estudios Financieros CODEX.
Les seues xarrades tenen un aire propi: els proverbis de Zamenhof —n’havia arreplegat prop de dos-cents i en va comentar un centenar en el Dia de Zamenhof de 2017—, com sumar, restar, multiplicar, dividir, elevar i traure l’arrel en esperanto (Dia de Zamenhof del 15 de desembre de 2018) i com resoldre el cub de Rubik (2020). Va revisar, amb Iván García, la tercera època de Valencia Luno, i és qui va recopilar les fotografies del record de Jau el Holandés.
És també qui sosté la infraestructura de les activitats: publica els cursos i les trobades del grup a Eventa Servo —el calendari mundial de l’esperanto— i, amb Dennis Keefe, porta des de 2022 els cursos setmanals per Zoom Bildvortaro i Kiĥoto. En 2024 va ser qui va demanar públicament voluntaris del grup per al 82é Congrés Espanyol.
Fonts: correu electrònic del 19 de febrer de 2007, reenviat per Augusto Casquero; Boletín de la HEF núms. 420 (2017), 421 (2018) i 424 (2018); Valencia Luno, tercera època (2020); firma dels seus correus, documentada almenys des de desembre de 2013; testimoni intern del grup i comunicació de l’interessat (agost de 2026).
Rosa Zanón Ferrando (Xest; documentada des de 1993)
Esperantista de Xest i una de les persones que hi sostenen l’activitat, i també vocal de la junta directiva del grup de València. En la documentació electoral i municipal apareix amb el nom complet, Rosalina Zanón Ferrando.
La primera notícia que en tenim és de 1993, i ja amb responsabilitat d’organització: era secretària i coordinadora del comité local del 4t Congrés de la Federació Valenciana d’Esperanto i Múrcia, celebrat a Xest del 30 d’abril al 2 de maig i plantejat com a precongrés del 78é Congrés Universal que València acollia aquell estiu.
En desembre de 2009, quan Xest complia cent anys d’esperanto, va ser qui va explicar als periodistes de Las Provincias el naixement de la llengua, la figura de Zamenhof i com s’havia estés pel poble. → El centenari de l’esperanto a Xest
El 22 de setembre de 2018 va ser una de les impulsores del primer Festival de Llengües de Xest, el primer d’accés públic d’esta mena en esta part del món: un dissabte de deu del matí a set de la vesprada, divuit llengües i 167 assistents, amb l’ajuntament pagant els costos i els esperantistes buscant i formant els professors. El butlletí de la Federació ho va deixar escrit: «sense l’ajuda dels esperantistes locals de Xest i la faena de Rosa Zanón Ferrando […] hauria sigut difícil organitzar un festival tan reeixit». En la segona edició, el 26 d’octubre de 2019, va dirigir l’organització junt amb Dennis Keefe, i explicava a la premsa local quina era la part dels esperantistes: «per un costat hem fet un esforç especial per a impulsar la participació de les famílies, informant personalment els centres educatius i parlant amb les AMPA. L’altra part que ens correspon és la busca i el contacte amb les persones que fan el rol de professors, una faena àrdua però molt gratificant».
Ensenya esperanto a Xest des d’abans de la pandèmia: a l’Escola de Persones Adultes, on va reprendre les classes quan la COVID-19 ho va permetre i on en 2023 dirigia el curs amb l’ajuda d’Elías Hernández, i als xiquets del CEIP Francisco Giner de los Ríos. En 2020 va ser una de les cinc persones que van impartir el curs d’esperanto des de zero que el grup de València va fer per videoconferència. Col·labora també amb el projecte Calles Educativas del mateix col·legi, que posa en un codi QR el nom i l’explicació de cada carrer de Xest en valencià, castellà, anglés i esperanto.
En la composició de la junta directiva del grup de València publicada després de l’assemblea del 14 de desembre de 2019 consta com a vocal, entre els càrrecs que aquell dia no es renovaven.
És regidora de l’Ajuntament de Xest des de les eleccions del 28 de maig de 2023, en què va anar en el número 3 de la candidatura del PSOE. El butlletí oficial de la província la fa constar com a independent dins d’eixa candidatura; la fitxa de l’equip de govern de l’ajuntament, en canvi, l’assigna al PSOE. En la corporació 2023-2027 és tercera tinenta d’alcalde i porta les àrees de Personal, Serveis interns, Participació ciutadana i Transparència.
En 2024 va formar part del comité local del 82é Congrés Espanyol d’Esperanto, tornat a celebrar a Xest, i va conduir la recepció oficial de l’Ajuntament, on actuava alhora com a regidora del consistori i com a representant de Lum-Radio.
Fonts: Valencia Luno núms. 36 (abril de 1993), 1 (gener de 2020), 11 (novembre de 2020), 16 (juliol de 2021) i 17 (setembre de 2023); Boletín de la HEF núm. 424 (octubre-desembre de 2018); Damián Torres i Vicente Lladró, «Esperanto, ligvo oficiala», Las Provincias (5 de desembre de 2009); Bandú – Cheste, «Cheste acoge el II Festival de Lenguas del Mundo» (31 d’octubre de 2019), «Se presenta la tercera fase del proyecto Calles Educativas de Cheste» (6 de juliol de 2023), «Pleno de competencias y retribuciones del nuevo equipo de gobierno» (21 de juliol de 2023) i «Congreso Español de Esperanto» (3 de setembre de 2024); Butlletí Oficial de la Província de València núm. 80 (26 d’abril de 2023), candidatures proclamades per la Junta Electoral de Zona de Requena, CSV BOPV-2023/05614 — el BOP no permet enllaçar l’anunci, i la còpia que enllacem l’allotja el diari comarcal Tucomarca; equip de govern de l’Ajuntament de Xest.
Raúl Salinas Monteagudo (València, 1979)
Enginyer informàtic. Va aprendre esperanto en 1995, als quinze anys, amb un curs per a MS-DOS de la Federació Andalusa d’Esperanto —un programa rudimentari del qual no ha tornat a trobar cap còpia—, i va practicar la llengua per IRC cap a 1996 i 1997 i a les llistes de correu de l’època. Cap a 1997 es va acostar al grup, que encara estava a la Gran Via de Ferran el Catòlic, poc abans de la mudança al carrer de Peris i Valero: qui li va obrir la porta va ser Pascual Pont.
Durant el curs acadèmic 1997-98 va fer, junt amb la seua germana, el curs que donava Augusto Casquero al centre d’adults «Reina Doña Germana» de la Generalitat. Valencia Luno l’anunciava a l’octubre de 1997 —«els dimecres, de 16 a 18, amb diploma»— i la crònica de José Joaquín Arnal al número d’abril de 1998 conta com va anar: va començar al novembre i va durar sis mesos, amb conferències i rondes de conversa a més de les classes, i la seu era al principi «vora el monestir de San Miguel de los Reyes, que fa temps va ser presó» —la presó on Francisco Máñez va complir condemna de 1939 a 1943; el rehabilitaven llavors per a fer-hi la Biblioteca Valenciana—, cosa que els va obligar a mudar-se a un local nou vora el carrer d’Alboraia. Tots dos encara recorden de memòria una frase del llibre de text: «En la mano de Johanino estas bela tulipo» —en la mà de Joaneta hi ha una bella tulipa—. És de les «Aventuroj de Johanino kaj Karlo», la historieta que travessa el Esperanto Junul-Kurso de SAT-Amikaro, el mètode que gastaven. L’editorial mateixa el va escanejar en 2016 i el té al seu web, i n’hi ha còpia a Internet Archive amb la gravació sonora de les quatre primeres lliçons.
En 2011, a l’Escorial, va obtindre el C1 complet —escrit i oral— de l’examen internacional UEA-KER, el sistema d’exàmens d’esperanto de l’Associació Universal d’Esperanto ajustat al Marc europeu comú de referència (què acredita). És el certificat número 00357 de la llista pública d’Edukado.net.
De la generació d’internet, i amb la faena que no es veu: el web del grup, la informatització, mai acabada, del fitxer de la biblioteca del grup amb Florentino Lozano Arroyo, la digitalització i la transcripció de butlletins i retalls, i la base de dades documental sobre l’esperantisme valencià que va eixir de perseguir el rastre de Xest —d’on ix bona part d’esta mateixa pàgina i de la història—.
El fet d’haver estudiat i utilitzat diverses llengües, junt amb la seua vinculació al programari lliure, ha marcat la seua manera d’entendre l’esperanto: com una llengua per a comunicar-se i cooperar, però també com un coneixement que convé compartir i fer accessible. D’ací venen tant l’interés per les eines digitals com la faena de recuperació i difusió de la memòria de l’esperantisme valencià.
La seua primera aparició documentada és el reportatge de Levante-TV de març de 2009, el testimoni en vídeo més antic que conservem del grup, on defén l’esperanto com una manera de trencar la barrera lingüística: «gran part de la xenofòbia de molta gent ve del fet que no s’entenen». Va col·laborar també en el programa d’esperanto de Ràdio Klara.
Com a president del grup va donar la cara als mitjans en els anys de la pandèmia: l’entrevista de Lliure directe, de Ràdio Klara, el 3 de novembre de 2020, pel curs que començava eixe mateix dia, i la de Podríem estar millor, d’À Punt Ràdio, el 26 de juliol de 2021, el Dia de l’Esperanto. D’eixa etapa és també la correspondència amb Perla Martinelli que va donar peu a l’intent de comprar la col·lecció de Femina.
Des de juny de 2026 és secretari del patronat de la Fundació Esperanto de la Comunitat Valenciana, reactivada eixe mes amb Ramón Diago de president i Luis Salag de tresorer.
Fonts: Levante-TV (març de 2009); Ràdio Klara (3 de novembre de 2020); À Punt Ràdio (26 de juliol de 2021); DOGV i acta del patronat (juny de 2026); Valencia Luno 44 (octubre de 1997) i 46 (abril de 1998); Esperanto Junul-Kurso (SAT-Amikaro), p. 8; testimoni de Raúl Salinas Monteagudo (agost de 2026).
Eduardo Alonso Navarro (actiu des de 2019)
Bancari jubilat, va arribar al local sense saber res de la llengua —el primer dia no va entendre res del que li deien en esperanto— i en pocs mesos era qui feia la revista. Ell ho explica així: va començar a estudiar esperanto per la facilitat d’una gramàtica sense excepcions.
Ja era al grup a la tardor de 2019: el seu missatge més antic que es conserva al grup de WhatsApp és del 24 de setembre de 2019, i el 18 d’octubre va demanar entrar a la llista de correu de Google Groups.
Vicepresident del grup entre desembre de 2019 i desembre de 2022, pocs mesos després de fer-se esperantista. El seu telèfon va ser el contacte del grup amb l’exterior.
Va tornar a fer la revista. Valencia Luno havia callat en 2002; en gener de 2020 va tornar en una tercera època de la qual ell va ser redactor i compaginador, número a número, amb la revisió d’Elías Hernández Capdevila i Iván García. Cada mes l’anunciava al grup amb la mateixa fórmula: «La Luno jam leviĝis» —la lluna ja ha eixit—. Va arribar almenys al número 14 (febrer de 2021) i encara n’anunciava de nous el juliol d’aquell any.
El confinament. Quan en març de 2020 es va tancar tot, va ser ell qui va mantindre el grup junt: va llançar un curs per WhatsApp —NEKU, Nova Esperanto-kurso sur Uasapo—, va obrir una sala de Jitsi i, des de l’11 d’abril de 2020, una de Zoom que es reunia cada dia a les sis de la vesprada. Aquella sala va acabar sent el lloc de trobada del grup.
L’ensenyament. Des de l’octubre de 2020 va organitzar la lectura del Quixot en esperanto, cada divendres per Zoom i oberta també a participants de fora. En novembre i desembre de 2020 va fer classe els dimarts amb el BEK-kurso, publicant el programa de cada sessió en esperanto i en castellà i obrint un grup de WhatsApp per als alumnes. En gener de 2021 va muntar un concurs de paraules a l’estil del Saber y ganar. I en 2022 va portar el curs des de zero dels diumenges, de gener a març.
També és l’autor de «Esperanto desde cero», el curs en cent vint diapositives que el grup fa servir per a ensenyar la llengua des de zero.
I la faena que no es veu: apuntar-se a penjar cartells, vendre loteria a la seu de Peris i Valero, obrir un tauler de Trello en desembre de 2019 per a arreplegar idees per a arreglar el local, o buscar al Registre de la Propietat i al Cadastre les dades del pis de la Fundació.
Fa difusió de l’esperanto entre les seues amistats i no desaprofita cap ocasió per a parlar de les virtuts de la llengua. Fora d’ella, és molt aficionat a la fotografia.
Fonts: arxiu del grup de WhatsApp (2019-2022); Valencia Luno, tercera època, núms. 1-11 (gener-novembre de 2020) i núm. 14 (febrer de 2021); petició d’alta a la llista esperantovalencia de Google Groups (18 d’octubre de 2019); actes de les assemblees generals ordinàries del grup (2019-2022; arxiu del grup, no publicades); i notes de converses amb companys del grup (agost de 2026).
Carmen López Martínez (1962; a la junta directiva entre 2019 i 2025)
Sis anys en la junta directiva del grup: secretària entre desembre de 2019 i desembre de 2022 —seus són els tràmits de la inscripció de l’associació al registre municipal de l’Ajuntament de València, en 2020— i vicepresidenta entre desembre de 2022 i desembre de 2025.
Va fer sobretot la faena que no es veu: penjar cartells dels cursos, muntar i desmuntar, cobrir torns. En juny de 2022 es va encarregar de la presència del grup en la Fira Alternativa de València —del 10 al 12—, organitzant les guàrdies, fent el muntatge i el desmuntatge de la caseta i atenent el públic els tres dies; d’allí van eixir alumnes nous i 43 euros de venda de llibres. En desembre de 2021 havia portat el muntatge de l’exposició del Dia de Zamenhof a la seu.
En novembre de 2020 va gravar en valencià la presentació de l’esperanto que el grup va enviar a Ràdio Malva: què és la llengua, quanta gent la parla, per a què servix hui —viatges, correspondència, congressos, literatura original i traduïda, ràdio— i per què va nàixer com a alternativa a les llengües de les grans potències. Eixe mateix octubre, Jarit, l’associació que treballa amb persones migrants, li havia oferit la seua seu de Russafa per a fer-hi un curs d’esperanto. En febrer de 2021 va portar la petició d’ajudes a l’Ajuntament de València.
En la primavera de 2022, quan el grup es va organitzar per a acollir refugiats ucraïnesos, va oferir la seu de l’associació, un somier i sacs de dormir, i el seu temps per a acompanyar-los i ensenyar-los a moure’s per la ciutat. En 2023 es va apuntar de voluntària per al congrés valencià.
En els últims anys ha estat menys present en l’activitat del grup.
Fonts: arxiu intern del grup (agost de 2026); actes de les assemblees generals ordinàries del grup (2019-2025; arxiu del grup, no publicades).
Ismael Ejarque Doménech (1969; al grup des de 2008)
Genetista clínic. Va conéixer l’esperanto d’adolescent, furgant en l’enciclopèdia de casa: «Recorde que quan tenia 15, 16 o 17 anys m’agradava furgar en l’enciclopèdia de casa. Cada nit n’agafava un dels vint-i-cinc volums i l’obria a l’atzar… Un dia vaig agafar el de la lletra E. I quan el vaig obrir, vaig veure allò de l’Esperanto.» Ho va contar en un text, Kiel mi konis Esperanton, que va enviar al grup el 15 de desembre de 2020 —Dia de Zamenhof— per a publicar-lo a Valencia Luno. No s’hi va arribar a publicar.
Va entrar al grup en 2008. En 2011 consta com a vocal d’ensenyament de la junta, i portava la difusió dels cursos i la relació amb la premsa —anunciava a la llista cada aparició del grup a Levante-EMV i a Las Provincias entre 2010 i 2013—, organitzava la Zamenhofa Tago any rere any des de 2008 i va difondre el programa de la trobada valenciana de Xiva del 25 de juny de 2011, on va portar gent en cotxe.
El 6 de setembre de 2019 va fer al grup la conferència «Kiam la kancero estas heredita: kion oni devas scii» —quan el càncer és hereditari, què cal saber—, que després va oferir a TEJO, l’organització juvenil mundial, i que volia convertir en article per a la Medicina Internacia Revuo. És membre de la UMEA, l’associació mundial de metges esperantistes, i l’únic del grup que en fa arribar el butlletí.
Durant els primers mesos de la pandèmia va fer arribar al grup els informes del professor Wang, de l’Associació Mèdica Esperantista Xinesa, sobre el coronavirus: nou entre febrer i març de 2020, quan encara no n’hi havia equivalent disponible ací.
Fora de l’esperanto ha portat durant anys la reivindicació de l’especialitat de genètica clínica a Espanya: en juliol de 2020, Las Provincias li va publicar la carta al director «Discriminación genética».
Fonts: arxiu de la llista de correu del grup (2008-2020); arxiu intern del grup (agost de 2026).
Adolf Fenollós Vicent (al grup des de 2010)
Va arribar pel camí que fan hui quasi tots: buscant el grup per internet. El 29 de maig de 2010 escrivia a l’adreça que la Federació Espanyola donava com a contacte a València: havia començat pel seu compte el curs de bildoj de lernu! i volia saber si es feien classes presencials a la ciutat o als pobles del voltant. Li va contestar Augusto Casquero des de la Xina, on aleshores donava classes d’espanyol i d’esperanto, convidant-lo a les reunions dels dimecres de l’avinguda de Peris i Valero. Uns dies després ell mateix es resumia en tres paraules: «Mi estas komencanto».
L’any següent, en 2011, va aprovar el B1 complet de l’examen internacional UEA-KER, el sistema d’exàmens d’esperanto de l’Associació Universal d’Esperanto (certificat 00350 de la llista pública d’Edukado.net).
On més se’l troba és en la poesia. En setembre de 2013 Ferriol Macip preguntava a les llistes catalanes si hi havia res d’Estellés traduït a l’esperanto, i ell va ser la persona a qui el grup ho va traslladar: va respondre que Estellés «no és un poeta fàcil de traduir» i que tenia la traducció d’Els amants feta per Augusto Casquero, a la qual havia «canviat alguna coseta». El 18 de setembre de 2013, en la IV Festa Estellés de Ca Revolta (carrer de Santa Teresa, 10, València), va ser ell qui va recitar en esperanto un dels poemes que Enric Baltasar havia traduït per a l’ocasió; l’altre el va dir el traductor mateix.
Oient de la ràdio esperantista. El 13 de març de 2015 va escriure a Ràdio Havana Cuba —que seguia en podcast— quan es va saber que volien reduir o suprimir les emissions en esperanto: «seria una llàstima i una pèrdua notable per a tots els amics del món esperantista». Dos mesos després li contestava Maritza Gutiérrez, de la redacció: tot estava en orde, havien demanat reaccions dels oients perquè el silenci era inquietant, i l’emissora fins i tot pensava ampliar l’horari i ja emetia en FM. Ell ho va reenviar a la llista del grup.
En els anys de les classes de Juan Antonio Giménez era un dels de tots els dilluns, amb Isabel Ruiz, Fernando i Emilio (gener de 2015). I quan el confinament de 2020 va tancar la seu, va ser un dels pocs que van mantindre el grup viu per videoconferència: la primera sessió, el 21 de març de 2020, la van fer Dennis Keefe, Eduardo Alonso, Elías Hernández, ell i Isabel —i el gosset de tots dos—, i Valencia Luno el compta entre els habituals d’aquelles trobades diàries. En 2023 Dennis Keefe el situava entre els professors d’idiomes del grup: ell, el de valencià.
Als papers del grup el seu nom va sempre al costat del de María Isabel Ruiz Ruiz.
Fonts: correspondència del grup i arxiu personal (2010-2015); Valencia Luno, tercera època, núms. 5, 6 i 9 (2020); grup de WhatsApp del grup (2019-2023).
María Isabel Ruiz Ruiz (documentada des de 2012)
Va informatitzar la biblioteca del grup. El catàleg dels 1.500 volums —a banda del fons de revistes— va ser el seu treball de final de màster: Esperanta biblioteko: catàleg de la biblioteca del Grup Esperanto de València, 158 pàgines il·lustrades, presentat en 2012 dins l’itinerari d’Inventari i Catalogació del Patrimoni Bibliogràfic i Documental del màster de Patrimoni Cultural de la Universitat de València. Està escrit en valencià i el catàleg pròpiament dit va precedit d’una llarga mirada a la història de l’esperanto. Es pot descarregar de la Bitoteko de la Federació Espanyola, amb llicència Creative Commons.
Va posar el catàleg en línia amb OpenBiblio, el programa lliure —esperantitzat per Ana Manero— amb què també es consulten els fons del Museu d’Esperanto de Subirats, de la Federació Espanyola, de la Biblioteca Molera i del grup Frateco de Saragossa. És el catàleg del fons, que va servir per al préstec als socis mentre el grup tenia seu.
Continuava al grup anys després: consta entre els assistents a l’assemblea del 14 de desembre de 2019.
Al grup va sempre al costat d’Adolf Fenollós Vicent: tots dos anaven als dilluns de les classes de Juan Antonio Giménez (gener de 2015), tots dos van a aquella assemblea de desembre de 2019 i tots dos són en la primera videoconferència del confinament, el 21 de març de 2020.
Fonts: fitxa i text del treball a la Bitoteko de la HEF; missatge de Darío Rodríguez a la llista nia_listo (18 de gener de 2013); pàgina de la biblioteca del grup; acta de l’assemblea general del grup (14 de desembre de 2019); correspondència del grup (2015); Valencia Luno, tercera època, núm. 5 (2020).
Niko Voloŝin (Mykola Voloshyn; Lutsk, Ucraïna, 26 d’octubre de 1962)
De nom Mykola Voloshyn; firma Niko. Format a l’escola d’art i en disseny gràfic a Lutsk, ha fet de dissenyador, redactor i editor en diversos mitjans de la premsa ucraïnesa, on ha guanyat premis, i és membre de la Unió Ucraïnesa de Periodistes. Com a humorista gràfic —vinyeta i caricatura— ha organitzat exposicions internacionals, ha publicat més de cinquanta llibres i ha fet cobertes per a llibres editats a Ucraïna, els Estats Units, els Països Baixos i Espanya. En esperanto col·labora amb la revista literària Beletra Almanako i amb el segell musical Vinilkosmo.
Esperantista des de 1985: soci de la UEA, dirigent del club de Lutsk, anys a la junta de l’Associació Ucraïnesa d’Esperanto i editor dels butlletins Helianto i Ukraina stelo.
En agost de 2021, encara a Lutsk, va guanyar el concurs internacional «Art Advancing Health», convocat als Estats Units sobre el segon any de la pandèmia: la seua obra —el planeta avançant com un equilibrista damunt d’una bacanal de covid— va ser triada la millor de cent cinquanta. També havia guanyat a Síria, amb una caricatura sobre un escriptor i la seua obra, i va ser l’única obra ucraïnesa finalista de l’exposició-concurs italiana pel centenari de la mort d’Enrico Caruso. Treballava llavors en la redacció d’un diari de Volínia, on feia la maquetació i, de tant en tant, caricatures dels companys de taula. «La caricatura m’ha acompanyat tota la vida», hi deia: «a l’escola dibuixava els mestres i els companys al final de la llibreta, i a la mili i en les faenes que he tingut he dibuixat per a diaris i per a revistes».
El 15 de març de 2022 va escriure al servici d’ajuda d’UEA i TEJO: havia deixat Ucraïna amb la seua dona, Anna, i els bessons Nazar i Mia, de set anys; s’estaven a Varsòvia, a casa d’uns amics, i volien arribar a València el 24 o el 25 de març passant per Barcelona. Demanava allotjament temporal, i deia que sabia que a València hi havia un grup actiu. Eixa mateixa nit la Federació Espanyola va fer arribar la petició a la llista del grup, i l’endemà ja hi havia tres o quatre oferiments d’allotjament damunt la taula. Ana Montesinos els va cedir la seua casa de camp de Bétera, on van viure anys, i el 27 de març el grup els hi va rebre amb un dinar. → El dinar de benvinguda
Eixa mateixa primavera va parlar al club de Barcelona de com havia viscut l’eixida d’Ucraïna i de la seua trajectòria de caricaturista. Volia anar al congrés espanyol de Comillas: els organitzadors li van perdonar la inscripció però no podien pagar-li l’estada, i SATeH, l’associació col·laboradora a Espanya de la Sennacieca Asocio Tutmonda, ho va decidir en la seua llista i li va transferir 400 euros el 19 d’abril de 2022. Allí, i en el congrés català, va presentar una conferència sobre la caricatura i l’esperanto, còmics inclosos.
Des de la tardor d’eixe any va entrar en les reunions mensuals i en les Kafo-Kunvenoj, i va posar el seu ofici al servici del grup: cartells, emblemes i insígnies. Del 82é Congrés Espanyol (Xest, 2024) va dissenyar l’emblema, el fullet i la insígnia, va formar part del comité local i hi va exposar les seues caricatures.
Des de 2025 col·labora activament amb la comunitat literària Bobelarto i forma part de l’equip de l’Interkultura Novelo-Konkurso (INK). Treballa també amb l’editorial esperantista KAVA-PECH, amb la revista Monato, amb l’editorial asturiana Cuatro Gotes i amb la ucraïnesa Teren.
Va participar en el 110é Congrés Universal d’Esperanto (Brno, Txèquia, 2025), on va presentar Bobelarto, i com a voluntari va ajudar a fer possible el 111é (Graz, Àustria, 2026). A banda de les tasques de voluntariat, allí va donar una xarrada sobre la caricatura en el moviment esperantista, va presentar les novetats de KAVA-PECH i va anunciar els finalistes de l’INK-5.
Caricatura de Niko Voloŝin feta per Néstor Dámaso del Pino.
Niko caricaturitzat per Néstor Dámaso del Pino (Las Palmas de Gran Canaria).
Fonts: la seua petició al servici d’ajuda d’UEA i TEJO (15 de març de 2022); el fil i els comptes de SATeH (abril de 2022); la semblança que li dedica el dibuixant Néstor Dámaso del Pino; arxiu intern del grup (agost de 2026).
Iván García (1982; tresorer des de 2019)
Tresorer i comptable del grup des de 2019, i qui manté l’allotjament d’este lloc web. Amb Elías Hernández Capdevila va revisar els onze números de la tercera època de Valencia Luno, en 2020.
És el creador del projecte Bitarkivo.org.
En juliol de 2020 va participar, convidat, en la primera universitat d’estiu sobre la moneda lliure «ĝuno» (Ǧ1), a Montaigut-sur-Save, prop de Tolosa de Llenguadoc, on va coincidir amb dos esperantistes francesos que hi feien un taller sobre la relació entre la moneda lliure i l’esperanto.
El 26 de juliol de 2021, Dia de l’Esperanto, va parlar com a tresorer del grup en À Punt Ràdio, junt amb el president.
Fonts: Valencia Luno, tercera època, núms. 1-11 (2020), i el núm. 10 (octubre de 2020) per a la universitat d’estiu; testimoni intern del grup (agost de 2026).
Darío Rodríguez López de Silva (1931 – Madrid, 14 d’octubre de 2015)
No va ser mai soci del grup de València, i és ací per una raó senzilla: durant huit anys va ser una de les persones que més va fer perquè el grup estiguera connectat amb la resta del món. Ho va fer des de Madrid, per correu electrònic, quan ja passava dels setanta-cinc anys.
Darío Rodríguez López de Silva. Fotografia publicada per la Kataluna Esperanto-Asocio en donar notícia de la seua mort, l'octubre de 2015.
Va nàixer en 1931 i va viure a Madrid quasi tota la vida. Segons la semblança que en va publicar la Kataluna Esperanto-Asocio, es va criar en un ambient profundament religiós i de molt jove va sentir rebuig per la dictadura franquista, i eixe rebuig el va portar a aprendre català i esperanto. En 1961 va treballar un any a Perpinyà; després va tornar a Madrid. La Ondo de Esperanto el situa actiu en el moviment des de 1954.
La seua segona etapa, la que el va fer conegut, comença en 1997, quan va reprendre el contacte amb el moviment i va començar una activitat intensa a internet. Va ser un dels usuaris d’esperanto més coneguts de la xarxa, sobretot al grup d’Usenet soc.culture.esperanto i en desenes de llistes de correu. La KEA en destaca el que ell mateix es va posar com a tasca: construir ponts entre els esperantistes catalans i els espanyols. En 2008, al 34é Congrés Català d’Esperanto de Sabadell, la KEA li va reconéixer la trajectòria. En 2013 va formar part del comité organitzador del 86é Congrés de SAT, a Madrid.
El que va fer per nosaltres. Ací és on el podem documentar de primera mà, perquè està a la correspondència del grup. Entre 2008 i 2015 va ser una presència constant a totes les llistes que el grup feia servir —nia_listo, iberia-esperantistaro, satenhispanio, Maldekstro kaj Esperanto— i a la llista pròpia del grup, EsperantoValencia, de la qual va ser administrador.
Eixa faena d’administració és menuda i invisible, i és exactament la que fa que una llista continue viva: acceptar altes, reenviar el que no arribava, avisar d’adreces mortes. En maig de 2015 encara demanava que li aprovaren l’alta de Dennis Keefe perquè, escrivia, «per a mi esta tasca és una miqueta complicada, els meus 83 anys pesen cada vegada més». Quan Augusto Casquero no aconseguia publicar a la llista de València, era Darío qui li transcrivia els missatges: així va arribar al grup, en octubre de 2014, la petició d’ajuda per a Flama Floro, una jove esperantista vietnamita que estudiava a Múrcia i venia a València.
I portava a la llista el que passava a prop: l’exposició d’esperanto de la CGT a Gandia (gener de 2014), una xarrada a Castelló (octubre de 2014). A l’inrevés també: quan en desembre de 2013 es va tancar la radiotelevisió pública valenciana, va ser ell qui va portar el tema a la llista de SATeH, on el va mantindre obert setmanes.
Fora d’això, el que circulava per les llistes gràcies a ell era un degoteig constant: el servici en esperanto de Ràdio Polònia, Le Monde Diplomatique en esperanto, La Ondo de Esperanto —que va llegir i recomanar durant més de deu anys—, novetats d’Apertium i de la Viquipèdia, convocatòries, articles de premsa i cartes al director.
De SATeH va ser membre actiu fins al final: en gener de 2014 participava en la discussió del logotip de l’associació, i en juny de 2015, ja sense forces per a desplaçar-se, va enviar la seua representació per a la reunió a la seu de la Federació Espanyola, demanant disculpes per l’absència d’«este vellet de 83 anys».
Tenia un estil reconeixible, cordial i burlant-se de si mateix. En gener de 2015, en una discussió sobre xarxes socials, escrivia que preferia els fòrums de tota la vida, «cosa congruent amb la meua vellesa de 83 anys», i lamentava que els fòrums clàssics es quedaren buits mentre els coneguts seus s’ho passaven bé a Facebook.
L’últim missatge seu que hi ha a la correspondència del grup és del 7 d’agost de 2015. Va morir el 14 d’octubre. La notícia va arribar a la llista de SATeH el 26 d’octubre, quan algú va preguntar si el Darío del Bitbulteno era «el nostre Darío». La resposta va ser que sí, que feia temps que estava malalt però que continuava actiu des de casa, i que era «un home lluitador».
Fonts: nota necrològica de la Kataluna Esperanto-Asocio (octubre de 2015), d’on ix també la fotografia; nota necrològica de La Ondo de Esperanto (octubre de 2015); i la correspondència del grup i de les llistes esperantistes (2008-2015). Les dues notes necrològiques no coincidixen en l’edat que tenia en morir —84 la KEA, 85 La Ondo—; ell mateix es deia de 83 anys en els seus correus de 2014 i 2015.
Amador Ángel García Santos (Ciaño de Langreo, Astúries, 1945)
Va impartir els cursos d’esperanto del grup entre 2010 i 2014, quatre cursos consecutius. Als anuncis figurava simplement com a Ángel García, «llicenciat en filologia grega».
Ángel García, que va impartir els cursos d'esperanto del grup entre 2010 i 2014. Imatge publicada al blog del grup el setembre de 2013.
Els locals van anar canviant: el curs de febrer de 2011, de tres mesos, a l’avinguda de Peris i Valero, 96; el de 2011-2012, ja per a tot l’any acadèmic, al carrer del Peu de la Creu, 17; el de 2012-2013, al mateix local, seu de l’Institut Social del Treball; i el de 2013-2014, al Reial Convent de Predicadors del carrer de Ciril Amorós, la casa dels dominics a València. Tots van ser gratuïts i de nivell d’iniciació.
Mentre ensenyava, es va examinar ell mateix. El 7 de maig de 2011, al castell de Grésillon (França), va superar l’examen d’esperanto del sistema ORIGÓ —el que administra el centre d’exàmens de la Universitat ELTE de Budapest amb l’Associació Universal d’Esperanto— en el nivell mitjà (B2), modalitat completa. El certificat, número 00326, dóna també la seua data de naixement exacta: 18 de març de 1945.
Ángel García amb el seu certificat d'esperanto, el 27 d'agost de 2026.
El certificat de l'examen ORIGÓ d'esperanto d'Amador Ángel García Santos, nivell mitjà (B2), fet a Grésillon el 7 de maig de 2011 i signat pel president de l'Associació Universal d'Esperanto i pel director del centre d'exàmens.
És frare dominic. Va nàixer en 1945 a Ciaño de Langreo (Astúries), es va llicenciar en Sagrada Escriptura pel Pontifici Institut Bíblic de Roma (1983), es va diplomar a l’École Biblique de Jerusalem (1985) i es va doctorar en Teologia per la Facultat de Teologia de València (1990), on ha sigut professor d’Introducció a l’Antic Testament i de Grec bíblic. És autor d’El Pentateuco. Historia y sentido (1998), Introducción al griego bíblico (2002), el Diccionario del griego bíblico. Setenta y Nuevo Testamento i De Génesis a Reyes. Introducción a los nueve primeros libros de la Biblia (Verbo Divino, Estella, 2017).
La seua relació amb el grup és anterior als cursos: ja hi anava en 2008, quan les trobades eren els dimecres, i escrivia en esperanto, llengua en què signava «Angelo».
Va continuar vinculat al grup després de deixar les classes: en 2020 encara en pagava la quota de soci. El 19 de novembre de 2022 va oficiar, al mateix convent de Ciril Amorós, la missa en homenatge a José Pérez Sempere, president del grup durant quasi trenta anys; la va demanar José María, fill de Sempere. Cinc dies després va acudir a la Kafo-Kunveno setmanal al Mercat de Colom. No va formar part mai de la junta: la seua col·laboració amb el grup va ser docent.
Fonts: correspondència del grup (2008); anuncis dels cursos al blog del grup (2011-2013) i Nou Dise núm. 390 (22 de setembre de 2011); fitxa d’autor a Editorial Verbo Divino; arxiu intern del grup (octubre-novembre de 2022); comunicació de l’interessat (agost de 2026); fotografies del retrat i del certificat fetes el 27 d’agost de 2026, cedides per ell mateix.
Garikoitz «Gari» Knörr de Santiago (Vitòria-Gasteiz, 1977; al grup des de 2019)
És el professor de basc que va obrir a l’esperanto una escola oficial d’idiomes. Nascut a Vitòria-Gasteiz —quan al grup va eixir un crocodil de la seua ciutat, ho va dir ell mateix: «mia naskiĝurbo, Vitorio aŭ Gastejso»—, dona classes al Departament d’Èuscar de l’Escola Oficial d’Idiomes de València-Saïdia.
Ja en 2013 l’esperanto el tenia acostat al grup: quedava per als intercanvis dels dijous al Big Ben quan la faena el deixava a València i no a Vitòria. Va entrar de ple el 26 d’octubre de 2019, en el segon Festival de Llengües de Xest, on va presentar l’èuscar; eixa mateixa nit Rosa Zanón passava el seu telèfon i Ismael Ejarque l’afegia al grup, i ell contestava «Dankon, Ismael, kaj saluton al ĉiuj!».
El que va fer després no ho havia fet ningú ací. De la seua iniciativa i amb el vistiplau de la direcció de l’escola va eixir la Setmana de l’Esperanto a l’EOI, del 13 al 17 de desembre de 2021: el que anava a ser una xarrada pel Dia de Zamenhof es va convertir en cinc dies d’activitats —quinze infografies prestades per la Federació Espanyola, una taula informativa de nou del matí a huit de la vesprada atesa per deu socis, tres «cursos llampec» diaris i quatre xarrades el divendres—. Ell va conseguir les aules, va posar els logos de l’escola i del Departament d’Èuscar al cartell i va gravar el vídeo dels panells desplegats. Quan es van tornar els panells a la Federació, el grup el va presentar com «la samideana instruisto kiu ebligis la eventon». → Com va anar la setmana
Al grup és un dels professors d’idiomes de professió —Dennis Keefe el posa sempre en eixa llista, amb l’èuscar— i un dels habituals de les kafo-kunveno dels dijous.
Fonts: correspondència del grup (2013, 2021-2022); grup de WhatsApp del grup (2019-2025).
Diego «Djego» Mascarell (València, 1977; al grup des d’abril de 2025)
Es va incorporar al grup l’abril de 2025. Ja hi havia anat pel seu compte unes setmanes abans, al local de l’avinguda de Peris i Valero, i el va trobar tancat. Signa «Djego» i escriu en esperanto des del primer dia.
Ve del programari lliure i de la retroinformàtica: va traduir a l’esperanto els emuladors JSpeccy i DeniseEmu, quan tot just començava amb la llengua. I amb l’ajuda de Pablo Busto va traduir també la ROM del ZX Spectrum i el TK90X que distribuïx Rodolfo Guerra: el firmware mateix de la màquina, que es reparteix en quinze llengües, amb l’esperanto i el valencià entre elles. És un dels arguments que repeteix al grup: bona part del programari lliure ja està traduïda a l’esperanto, començant pel mateix Linux.
Va aprendre la llengua pel seu compte —el curs d’esperanto de Duolingo, en castellà, i lernu!, que reivindica com a «retejo gravega»— i després va matricular-se als cursos de la UNED: el juny de 2026 va aprovar el B2.
Fa divulgació en esperanto pels seus propis canals —un canal de YouTube, un altre de vídeo curt a Loops i el compte de Mastodon—, i el juliol de 2026 va obrir un canal de Discord per al grup. Cada any recorda al grup les bases del festival de curtmetratges en esperanto Usona Esperanta Bona Filmo i n’hi porta guions.
Fonts: grup de WhatsApp de l’associació (2025-2026); els seus propis canals públics.
Rodrigo Portela Sánchez (Valladolid; al grup des de 2026)
Va arribar al grup el gener de 2026 amb més de vint anys d’esperantisme darrere. El 19 de gener es presentava així: «Saluton, mi estas nova grupano ekloĝinta en Valencio antaŭ nelonge […] Mi nomiĝas Rodrigo kaj estas valadolidano». El dimecres següent, 21 de gener, ja era a la reunió.
No era, però, la primera vegada que passava per un acte esperantista de València. En el 62é Congrés Espanyol d’Esperanto —juliol de 2003, al Colegio Mayor La Asunción— va ser ell qui va dirigir el seminari d’introducció al castellà per als congressistes estrangers, el dimarts 15 al migdia.
Ve del grup Fido kaj Espero de Valladolid. Eixe mateix 2003 li va fer la primera pàgina web —«juna kaj entuziasma membro de la grupo», el descrivia el Boletín—, i l’estrena es va anunciar en juliol al butlletí Nia Voĉo. En 2005 va ser el principal organitzador de la part esperantista de les jornades culturals de Valladolid, on va parlar de llengües planificades mentre Pedro Garrote parlava de Zamenhof. La seua conferència sobre l’esperanto i les llengües artificials va acabar publicada en el disc Esperanto y traducción: utopía y realidad, editat per la biblioteca electrònica de la Diputació de Sòria amb els treballs de Rafaela Urueña, Pedro Garrote i ell.
De professió, professor de llengües per compte propi: dona llatí i grec antic i modern, i les clàssiques les ensenya usant-les, «ne per tradukado kiel tro ofte oni faras». Al grup és qui trau el PMEG quan la conversa arriba a l’acusatiu, i en febrer de 2026 va portar amb Ángel una trobada sobre llengües clàssiques. Ve en bici pública fins a l’Estació del Nord.
Fonts: Boletín de la HEF núms. 362 (2003), 370 (2005) i 392 (2010); Nia Voĉo (juliol de 2003); Kajeroj el la Sudo núm. 59 (juliol-setembre de 2003); grup de WhatsApp del grup (2026).
José Vicente Castillo García (València, 1956; historiador)
No és esperantista: és l’historiador que ha tret de l’oblit l’esperantisme valencià. Nascut a València en 1956, és llicenciat en Geografia i Història i doctor en Història Contemporània per la Universitat de València; la seua recerca havia anat abans sobre la política i el moviment obrer del districte de Xiva-Carlet —Política y elecciones en el distrito de Chiva (1891-1914) i El asalto a la utopía—, i d’eixa comarca va arribar a l’esperanto.
De la seua faena han eixit els dos llibres que hui sostenen bona part del que sabem:
- Los trenes de la esperanza. Esperantistas solidarios: niños austriacos en la región valenciana, 1920 (Ajuntament de Xest, 2019): la reconstrucció de l’acollida de prop de quatre-cents xiquets i xiquetes austríacs en 1920, demanada pel grup esperantista de Graz i organitzada per esperantistes, no per les institucions. Es va presentar a la Fundación Cajacheste el 13 de juny de 2019 i al Palau de Cerveró de la Universitat de València el 27 de novembre.
- Una estrella verde en las trincheras. Autobiografía apócrifa de Francisco Máñez (Ajuntament de Xest, 2023), amb pròleg d’Erich Hackl: la vida del qui va portar l’esperanto a Xest. Es va presentar el 20 de gener de 2023.
El centenari. En 2020 va ser ell qui va moure la commemoració dels cent anys de l’arribada dels xiquets: va parlar amb la Diputació de Saragossa, va posar en contacte el grup Frateco amb el protocol de la institució, va implicar els ajuntaments de Xest i de Saragossa i va buscar que s’hi sumaren els grups catalans, «perquè va ser l’altre grup essencial en l’organització del viatge». Mentrestant continuava la investigació: ja havia localitzat les famílies d’una xiqueta i un xiquet que es van quedar a Castelló.
Segueix acostat al grup, al qual fa arribar els estudis acadèmics sobre l’esperanto que li arriben. En desembre de 2021 va ser ell qui va avisar que la biblioteca de Xest guarda un fons de quasi cent títols en esperanto.
Fonts: any i lloc de naixement, registres d’autoritat de la Biblioteca Nacional d’Espanya; Boletín de la HEF núm. 427 (2019); nota de l’Ajuntament de Xest (23 de gener de 2023); correspondència amb el grup (2020); grup de WhatsApp del grup (2019-2024).
Enric Baltasar (Oliva, 1994)
Enric Baltasar assegut davant d'un finestral, amb els gratacels de Bangkok il·luminats darrere en el blau de després de la posta.
Enric Baltasar des de sa casa de Bangkok, on viu des de fa uns quatre anys, durant l’entrevista del 13 de setembre de 2026.
D’Oliva, i l’únic valencià que ha presidit TEJO, l’organització mundial de la joventut esperantista: el comité l’hi va elegir a l’agost de 2017 i va dimitir cinc mesos després. Abans havia fundat el Club d’Esperanto d’Oliva (2012) i l’Associació Valenciana d’Esperanto (2013), havia dirigit el comité local del congrés espanyol de Cullera (2015) i havia ajudat a construir el curs d’esperanto de Duolingo per a castellanoparlants. Des de 2018 ja no el trobem en l’activitat esperantista; viu a Bangkok.
→ Enric Baltasar: sis anys d’Oliva a la presidència mundial
Vicent-Lluís Gimeno i Fuset (Sueca, 9 d’octubre de 1948)
Foto de grup del curs d'esperanto de Sueca del juliol de 2015: catorze persones davant d'una pissarra, amb la bandera de l'esperanto.
Al curs de Sueca del juliol de 2015, que ell mateix va fer possible: és el primer per l’esquerra, amb camisa granat. Qui l’identifica és Enric Baltasar, que va organitzar el curs.
De Sueca, professor de l’IES Joan Fuster i qui va portar l’astronomia dins del grup. La seua manera de fer esperantisme va ser eixa: explicar el cel en esperanto, i amb les xifres de València.
El trobem per primera vegada al congrés de Cullera de 2015, on estava inscrit i on va fer, el dissabte de matí i a l’aire lliure dalt del castell, una xarrada d’astronomia. Aquell mateix estiu va ser ell qui va aconseguir l’espai per al curs de cap de setmana que es va fer a Sueca el 2 i el 3 de juliol de 2015.
El 13 de desembre de 2019 va donar al local del carrer de Peris i Valero la conferència «La influo de ŝajna movo de la Suno — Taga Astronomio», que el Valencia Luno —el butlletí del grup— va resumir al número 2. Al número 3 va publicar-ne la taula d’errades, perquè va ser ell qui va detectar els errors del resum i va enviar les correccions: «nia spertulo pri Astronomio», l’anomena el butlletí, «el nostre expert en astronomia». Al número 14 traduïa a l’esperanto l’article d’Enric Marco, autor del blog d’astronomia Stela polvo, sobre la conjunció de Júpiter i Saturn del desembre de 2020.
Això no li venia de nou: entre 1993 i 1996 —i probablement molt més— impartia al seu institut una optativa d’Astronomia, en una època sense internet ni gràfics per ordinador, «a base de mapes celestials en paper, diapositives i una oratòria capaç d’encendre qualsevol curiositat adormida». Ho conta un antic alumne seu, Julián Sáez, en una columna de Levante-EMV del 12 d’agost de 2026, el dia d’un eclipsi de sol, per a donar-li les gràcies trenta anys després.
Al grup de WhatsApp, entre 2019 i 2023, marcava cada equinocci i cada solstici amb l’explicació feta: «l’altitud del Sol hui al migdia arriba al màxim de l’any —74,5 graus a València—; li’n falten 15,5 per a arribar al zenit». I el 19 de març de 2020, tancats a casa, va escriure la que és la seua frase més seua: tres mesos abans, a la xarrada, havia relacionat la setmana de Falles amb l’equinocci de primavera, i «ningú va pensar que estaríem en una situació tan excepcional d’alarma general, sense Falles, ni traques, ni música, ni res de res».
Fonts: la data de naixement, de la documentació interna del grup; Julián Sáez, «Un eclipsi, En Vicent Lluís i com els grans mestres deixen petjades inesborrables», Levante-EMV, 12 d’agost de 2026, d’on ve la seua faena de professor a l’IES Joan Fuster i l’optativa d’astronomia; arxiu del grup de WhatsApp «Valenciaj esperantistoj» (2019-2023); Valencia Luno, tercera època, núm. 2 (febrer de 2020), amb el resum de la conferència firmat per ell; núm. 3 (març de 2020), amb la correcció; i núm. 14 (febrer de 2021), amb la traducció de l’article d’Enric Marco. Programa i llista d’inscrits del congrés de Cullera de 2015. Que fora ell qui va aconseguir el local de Sueca ho conta Enric Baltasar, que va organitzar el curs, en notes d’una videoconferència del 13 de setembre de 2026.
Els qui sostenen el dia a dia
La llista es faria infinita si intentàrem posar tots els qui han fet funcionar el grup en les últimes dècades.
Si sou d’esta llista i voleu una entrada pròpia —o si voleu que no n’hi haja—, escriviu-nos.
Què ens falta
Esta pàgina té buits grans i coneguts:
- Dates de naixement. De la majoria no en tenim: les fonts esperantistes donen la data de mort i poca cosa més.
- Les dones. Fins ben entrat el segle XX quasi només apareixen com a acompanyants o en les llistes de qui recitava poemes. Sabem que hi eren —la senyoreta Julia Lacruz saludant Zamenhof en 1909, la senyoreta Rubio improvisant en 1951, els cinc germans Casquero en 1969, la dona a qui al grup deien «Micaelino», que als setanta posava la veu al programa de ràdio—, però no en tenim la trajectòria.
- Els anys 1939-1947. No sabem qui va sostindre res.
Si teniu dades, corregiu-nos.
Els noms apareixen amb els cognoms que donen les fonts. Quan una font en dóna només un, en deixem un: ací no completem cognoms a força d’endevinar.
Fonts principals: col·lecció del Boletín de la Federación Esperantista Española / de la Federación Española de Esperanto (Gazetoteko); premsa valenciana digitalitzada en la Biblioteca Virtual de Prensa Histórica; La Suno Hispana i Hispana Esperanto-Gazeto. Cada dada va amb la font citada. Vegeu també la Història de l’esperanto a València.
Referències
- Augusto Casquero, mitja vida fent classes d’esperanto pel món
- Dennis Keefe, més de quaranta anys ensenyant esperanto, de Xest a la Xina
- En record de Jau «el Holandés»
- L’esperanto a Ràdio Klara
- L’esperanto a Levante-TV (2009)
- Xest, cent anys d’esperanto: el reportatge de Las Provincias de 2009
- Es pot certificar el nivell d’esperanto?
- Aprén esperanto des de zero: materials del curs
- À Punt entrevista el grup pel Dia de l’Esperanto (2021)
- Curs gratuït d’esperanto a l’avinguda Peris i Valero (2011)
- Curs gratuït d’esperanto al carrer del Peu de la Creu (2011-2012)
- Curs d’esperanto 2012-2013 a l’Institut Social del Treball
- Curs d’esperanto 2013-2014 al Reial Convent de Predicadors
- Enric Baltasar: sis anys d’Oliva a la presidència mundial
- Un cap de setmana d’esperanto a Sueca, el juliol de 2015
- Cullera 2015: quan el congrés d’esperanto es va omplir de jóvens
Llegir en: