Este lloc és dues coses alhora: un grup viu, que es reunix cada setmana a València, i l’arxiu d’un moviment que hi porta més de cent vint anys. Això vol dir molts articles, i cap manera òbvia de saber per on entrar. Esta pàgina és eixa manera.
Si només tens cinc minuts
Comença per què és l’esperanto i per on som ara: Kafo-Kunveno, el café en esperanto de cada dimecres de matí a l’estació del Nord. Si vols vindre no cal saber la llengua, ni avisar amb temps; si el que busques és la trobada del dijous a la vesprada, escriu-nos i t’ho confirmem.
La història llarga
El grup es va fundar en 1903 i la societat espanyola va nàixer amb ell. Tot això, amb les fonts al costat de cada data, està a la història de l’esperanto a València: la visita de Zamenhof en 1909, la càtedra universitària de 1918, el carrer que porta el seu nom des de 1934, la persecució, els quinze anys en què la Federació Espanyola va tindre la seu ací i els congressos organitzats des d’ací. La pàgina d’esperanto a València 1909-1939 s’atura en el període que la guerra va tallar.
De l’època en què el moviment era una potència local ixen històries que no caben en una cronologia: quan es va cremar el Museu d’Història Natural de la Universitat, en 1932, les vitrines es van tornar a omplir amb material que va arribar de Ginebra, Zúric, París i Londres perquè algú havia escrit cartes en esperanto. I els congressos d’aquells anys tenien missa en esperanto i elecció de «Fraŭlino Esperanto» al programa oficial.
I una pregunta que travessa tot l’arxiu: com és que res d’això s’ha conservat. L’apotecari que volia guardar-ho tot conta com tres col·leccionistes de Sant Pau d’Ordal, Moià i Budapest van dedicar quaranta anys a catalogar les 14.143 publicacions periòdiques que ha tingut l’esperanto, i què va acabar passant amb el museu que en guardava una part.
Tot el material històric incorporat a posteriori està arreplegat a la categoria Arxiu i a l’etiqueta història.
Les persones
Els noms, amb dates i fonts, estan a Biografies —el fitxer del grup, que creix cada mes. Per a llegir-ne un: Aŭgusto Casquero, que va morir en 2023 després de mig segle ensenyant esperanto; Pascual Pont Martínez, que hi va vore una ferramenta per a pensar el món; o Jau «el Holandés», poeta i músic, que va presentar el seu poemari Las camelias del amanecer en una entrevista de ràdio un any abans de morir. Alicia Ballester conta com era el Liceu de Madrid abans que ella i Casquero vingueren a València: quatre locals, classes cada dia en tres torns i un cor que cantava havaneres en esperanto.
I encara hi ha buits: sis fotografies dels anys seixanta esperen que algú pose nom als jóvens que hi ixen.
I abans de tot això, la llengua que va guanyar primer: el Volapük tenia clubs, revistes i congressos quan l’esperanto encara no existia, i es va desfer en una dècada discutint una pregunta que el seu creador no volia respondre —de qui és una llengua quan ja té parlants. Eixa pregunta li va tocar a l’esperanto tres vegades, i els tres articles es lligen com una sèrie: la reforma de 1894, que Zamenhof va proposar i els seus lectors van rebutjar per votació; l’escissió d’Ido en 1907, quan una comissió internacional va dir que l’esperanto era la millor base però calia esmenar-lo; i qui governa l’esperanto, que conta com es va construir l’Akademio i per què el seu autor va renunciar a manar-hi. La sèrie es tanca amb qui va pagar el preu d’aquella estabilitat: Kabe, el millor prosista de la primera generació, que va deixar l’esperanto sense explicacions i li va donar un verb a la llengua —i què hi trobava malament, reconstruït a partir dels textos que va deixar.
I dos noms de fora del grup, que es lligen millor junts: Białystok, la ciutat de quatre llengües i quatre comunitats on Zamenhof va créixer i que ell mateix va assenyalar com l’origen de l’esperanto, i els seus tres fills —Adam, Zofia i Lidia—, assassinats entre 1940 i 1942 sense que cap arribara al final de la guerra. El nostre butlletí ja contava això segon en un paràgraf en 1983; l’article ho torna a contar amb les fonts comprovades i amb els punts on no acaben de coincidir.
Les dones que el moviment no comptava
Durant quasi trenta anys, l’esperantisme espanyol va donar una medalla anual a l’esposa d’un esperantista destacat —no per mèrit propi, sinó per haver-lo secundat a ell— i el premi va nàixer, precisament, l’Any Internacional de la Dona. Un altre article conta la història de Femina, l’única revista feminista que va existir en esperanto, i per què el grup no la va arribar a comprar.
D’eixe mateix món ix ri, el pronom sense marca de gènere que una revista feminista feta des de l’oficina central de la UEA va posar en circulació entre 1979 i 1986. L’article el conta sencer: qui el va proposar, què en deien les que hi estaven en contra —que també eren feministes— i com s’usa hui.
Sota el franquisme
L’esperantisme va ser una xarxa internacional que travessava fronteres quan les fronteres estaven tancades, i sabia perfectament on eren els límits. El cas més clar és el de Jean Pelletier, un francés que venia sovint a València i que en 1937 havia publicat un llibre sobre els sis mesos que va passar en una presó de Franco: el rebien al moviment, però a casa preferien no tindre’l.
Qui presidia eixa xarxa des de València era el metge Rafael Herrero: trenta anys fent cursos i huit presidint la Federació Espanyola, que va tindre la seu ací fins que en 1962 se n’anà a Saragossa perquè a València no es va trobar successor.
El grup d’ara
Els cafés setmanals, la seu i la seua reforma, els dinars, el Dia de l’Esperanto cada 26 de juliol, l’ Esperanto-Plaĝo i els congressos —el de Cullera en 2015 es va omplir de jóvens— estan tots a la categoria Activitats. La relació amb la Universitat de València té capítol propi, des de la càtedra de 1918 fins a la portada de www.uv.es en esperanto entre 1997 i 2000.
Als mitjans
Cada vegada que un periodista s’ha ocupat de nosaltres ho hem guardat: ràdio, televisió i premsa, des de 1994 fins ara, a Als medis i a l’etiqueta Mitjans. El fons més gran és el de Ràdio Klara: deu programes sencers recuperats d’Esperanto en la radio, que Félix Navarro Clemente presentava des de 1986, amb la transcripció completa. Del mateix Navarro tenim l’entrevista que li va fer el butlletí de la Federació en 1982, on conta com va arribar a l’esperanto sent mestre a Sollana en 1931 i com el va ensenyar cinquanta anys, i la seua biografia sencera: el cor infantil que cantava en esperanto, el mètode que es va fabricar ell mateix i les partitures que copiava a mà per al butlletí.
Aprendre’l
Si el que vols és la llengua, la porta és Aprén esperanto, i els materials del nostre curs des de zero són gratuïts. Hi ha també una llista dels millors recursos en línia segons qui els usa i, cada any, beques per a estudiar-lo a la UNED. Els cursos que hem fet, des de 2011, estan a l’etiqueta curs.
Els llibres i la cultura
Vam buscar la paraula «esperanto» en 108.009 llibres i vam llegir els 2.912 passatges on apareix, un per un; el resultat és un catàleg consultable de les 1.423 obres que en parlen de veres. Les traduccions —Estellés en esperanto, entre altres— estan a la categoria Cultura.
El nostre butlletí, de 1960 fins ara
Valencia Luno és la memòria del Grup: les assemblees, els cursos, els morts, els congressos i els acudits de seixanta anys, i per a trams llargs és l’única font que en parla. Està sencer i en text, número a número —per èpoques, i cada exemplar s’obri en un desplegable amb la seua coberta i l’enllaç al facsímil. Si busques una data, un nom o una activitat concreta, ací és on més probablement estarà.
I a partir d’ací
Cada article porta la seua categoria i les seues etiquetes, i cada etiqueta és una llista completa: història, Mitjans, recerca, curs, Cheste. Si busques una persona o un poble concret, prova primer per l’etiqueta.
I si tens alguna cosa que ací falta —una fotografia, una carta, un retall, un record—, escriu-nos. Bona part del que hi ha en estes pàgines ha arribat exactament així.
Llegir en: