Este lloc és dues coses alhora: un grup viu, que es reunix cada setmana a València, i l’arxiu d’un moviment que hi porta més de cent vint anys. Això vol dir molts articles, i cap manera òbvia de saber per on entrar. Esta pàgina és eixa manera.
Si només tens cinc minuts
Comença per què és l’esperanto i per on som ara: Kafo-Kunveno, el café en esperanto de cada dimecres de matí a l’estació del Nord. Si vols vindre no cal saber la llengua, ni avisar amb temps; si el que busques és la trobada del dijous a la vesprada, escriu-nos i t’ho confirmem.
Si tens preguntes
Les que ens fan una vegada i una altra —si és una llengua artificial, quanta gent el parla, si l’anglés no el fa inútil, si ha fracassat, qui hi mana— estan contestades a preguntes freqüents, amb la resposta honesta i no l’entusiasta: quan una cosa no es pot demostrar, ho diem.
I si el que t’atura és una paraula —diglòssia, fina venko, krokodili, una sigla com KER o HEF—, el glossari les explica en dos o tres línies cada una, amb la font i l’article on es conta més.
La pàgina bessona mira cap a dins: «Esperanto: sí, però…» repassa les afirmacions que fem servir nosaltres —setze regles, dos milions de parlants, deu vegades més fàcil, ajuda a aprendre llengües, porta la pau— i diu, de cada una, què hi ha de cert i què cal matisar, amb la font al costat. No és una pàgina contra l’esperanto: és una revisió de la propaganda esperantista feta des de dins.
Una d’elles té article a banda, perquè la resposta és més llarga i menys còmoda del que sembla: l’esperanto ajuda a aprendre altres idiomes? Setanta anys d’estudis, llegits en compte de citats, i el que en queda no és que faça anar més ràpid, sinó que iguala el grup.
N’hi ha una altra en la mateixa situació: si l’esperanto vindria a substituir les llengües de cada u. La resposta curta és que no, perquè la proposta és funcionar com a «llengua internacional auxiliar»; «Auxiliar»: la paraula que Zamenhof quasi no usava mostra que eixe adjectiu garantix menys del que sembla. Quasi no és de Zamenhof —ix una sola vegada en tota l’Originala Verkaro—, el va definir un cercle eixit del congrés de matemàtics de París, i el pròleg de 1887 demanava que la llengua fora «oficial» en els països amb més d’una nacionalitat.
El nom mateix té història: Un nom «del tot il·lògic» explica que «Esperanto» era el pseudònim de l’autor, que la llengua es deia Lingvo Internacia i que, en 1890, Zamenhof va escriure que el nom no tenia cap lògica i que, tot i això, no el canviaria.
Una persona que val la pena conéixer sencera és Claude Piron: traductor de l’ONU i de l’OMS, psicoterapeuta, novel·lista sota el pseudònim Johan Valano i autor del llibre que més s’ha usat per a aprendre la llengua, Gerda malaperis! Claude Piron: el traductor de l’ONU que va escriure «Gerda malaperis!» repassa tota l’obra —les novel·les, La bona lingvo, la comparació de cinc solucions al problema lingüístic amb tretze criteris— i s’atura en el seu assaig sobre les reaccions psicològiques davant de l’esperanto: què diu, què no prova (no és un estudi empíric, i l’escriu un partidari) i com va arribar al castellà cap a 1996, per la web d’una associació obrera esperantista.
I si el que busques no és la resposta a una pregunta sinó l’eina per a jutjar-les, hi ha dos articles bessons. Els arguments sobre l’esperanto, un per un agafa quinze arguments —cinc que s’usen en contra, sis a favor i quatre que fem servir igual els dos costats— i els desmunta en premisses i conclusió, per a vore què prova cada u i què no. El patró que ix és sempre el mateix: quasi tots parteixen d’una observació certa i quasi tots en conclouen més del que permet. I Per què ens convencen fa la pregunta de darrere: per què un argument feble ens pareix bo. La resposta no és que els esperantistes raonen mal, és que qui es queda és observable i qui se’n va desapareix de les fonts que el moviment produïx — i els mateixos mecanismes també funcionen en qui té decidit que tot això és una ximpleria.
Si vols picotejar
Hi ha una pàgina feta per a llegir-la a bocins: curiositats sobre l’esperanto, quasi dues-centes entrades agrupades per temes —la llengua, Zamenhof, la política, la repressió, els congressos, la tecnologia, el gènere, els mites—. No és una llista d’anècdotes simpàtiques: cada secció acaba dient d’on ix el que afirma, i quan una cosa no s’ha pogut comprovar també ho diu.
La història llarga
El grup es va fundar en 1903 i la societat espanyola va nàixer amb ell. Tot això, amb les fonts al costat de cada data, està a la història de l’esperanto a València: la visita de Zamenhof en 1909, la càtedra universitària de 1918, el carrer que porta el seu nom des de 1934 —i la làpida de 1923 que és encara més antiga—, la persecució, els quinze anys en què la Federació Espanyola va tindre la seu ací i els congressos organitzats des d’ací.
De quan la seu era ací és també la riuada de 1957, contada pels esperantistes que la van patir, amb la col·lecta que el moviment va fer per als socis damnificats; i seixanta-set anys després, en la DANA de 2024, el grup es va tornar a comptar, esta vegada per WhatsApp.
Com va tornar el moviment després de la guerra a la resta d’Espanya —Saragossa, Manresa, Bilbao, La Laguna, Gijón, i Zamora, on no va tornar— ho contem ciutat per ciutat, i per què la branca que va sobreviure va ser la catòlica, a Per què hi havia tants catòlics en l’esperantisme espanyol de postguerra?.
El més gran que ha fet el grup és de 1993: el 78é Congrés Universal d’Esperanto, 1.863 inscrits de 65 països al Palau de la Música, organitzat per quaranta voluntaris que ho van aconseguir tot demanant-ho. L’article conta també les dues coses que no ixen als àlbums: els visats que les ambaixades espanyoles van negar als congressistes de l’Est i d’Àfrica —el president del comité ho va denunciar a la premsa— i la quota que, segons el comité local, va deixar fora la meitat dels que havien de vindre.
De l’època en què el moviment era una potència local ixen històries que no caben en una cronologia: quan es va cremar el Museu d’Història Natural de la Universitat, en 1932, les vitrines es van tornar a omplir amb material que va arribar de Ginebra, Zúric, París i Londres perquè algú havia escrit cartes en esperanto. I els congressos d’aquells anys tenien missa en esperanto i elecció de «Fraŭlino Esperanto» al programa oficial. De la relació entre la llengua i les religions n’ix un cas que quasi ningú conta sencer: una fe que recomana l’esperanto des de 1911 i que mai no l’ha adoptat.
I la xarxa va servir per a alguna cosa més que per a congressos. En 1920, acabada la Primera Guerra Mundial, els esperantistes van portar a Espanya centenars de xiquets austríacs que passaven fam, i el qui ho va organitzar en tot el territori valencià era un llaurador de Xest. Tot comença amb una carta arribada de Graz que va publicar El Pueblo, i acaba amb els catorze xiquets que van viure al poble i les tretze cases que els van demanar —dues d’elles exigint per escrit que el xiquet no fora catòlic.
I una pregunta que travessa tot l’arxiu: com és que res d’això s’ha conservat. L’apotecari que volia guardar-ho tot conta com tres col·leccionistes de Sant Pau d’Ordal, Moià i Budapest van dedicar quaranta anys a catalogar les 14.143 publicacions periòdiques que ha tingut l’esperanto, i què va acabar passant amb el museu que en guardava una part.
I l’esperanto no va ser només cosa de particulars: hi va haver un Estat que el va convertir en canal oficial. L’esperanto en la comunicació exterior de la Xina conta com Pequín va sostindre durant mig segle una revista, una ràdio i una xarxa de distribució en esperanto —en 1979 n’imprimia 11.000 exemplars i 10.000 eixien del país—, i per què un Estat va decidir que una comunitat tan menuda mereixia infraestructura pròpia.
Tot el material històric incorporat a posteriori està arreplegat a la categoria Història i a l’etiqueta història.
Les persones
Els noms, amb dates i fonts, estan a Biografies —el fitxer del grup, que creix cada mes—. Sis tenen biografia pròpia, amb totes les fonts: Arquímedes Ballester, el restaurador que va portar l’esperanto a Alcoi; Enric Baltasar, l’únic valencià que ha presidit TEJO; Augusto Casquero; Dennis Keefe, Esperantista de l’Any 2011; Félix Navarro, el mestre que ensenyava esperanto als seus alumnes, i Darío Rodríguez López de Silva, que des de Madrid connectava el grup amb el món i va defendre fins al final l’entrada de la KEA en la UEA. I a Efemèrides, el que va passar cada dia de l’any, amb el naixement de cada persona i l’article que en parla. A l’Índex de noms, tota la gent que apareix sovint en el web, també la de fora del grup, amb els articles on ix. Per a llegir-ne un altre: Aŭgusto Casquero, que va morir en 2023 després de mig segle ensenyant esperanto; Pascual Pont Martínez, que hi va vore una ferramenta per a pensar el món; o Jau «el Holandés», poeta i músic, que va presentar el seu poemari Las camelias del amanecer en una entrevista de ràdio un any abans de morir. Alicia Ballester conta com era el Liceu de Madrid abans que ella i Casquero vingueren a València: quatre locals, classes cada dia en tres torns i un cor que cantava havaneres en esperanto.
I encara hi ha buits: sis fotografies dels anys seixanta esperen que algú pose nom als jóvens que hi ixen.
I abans de tot això, la llengua que va guanyar primer: el Volapük tenia clubs, revistes i congressos quan l’esperanto encara no existia, i es va desfer en una dècada discutint una pregunta que el seu creador no volia respondre —de qui és una llengua quan ja té parlants. Eixa pregunta li va tocar a l’esperanto tres vegades, i els tres articles es lligen com una sèrie: la reforma de 1894, que Zamenhof va proposar i els seus lectors van rebutjar per votació; l’escissió d’Ido en 1907, quan una comissió internacional va dir que l’esperanto era la millor base però calia esmenar-lo; i qui governa l’esperanto, que conta com es va construir l’Akademio i per què el seu autor va renunciar a manar-hi. La sèrie es tanca amb qui va pagar el preu d’aquella estabilitat: Kabe, el millor prosista de la primera generació, que va deixar l’esperanto sense explicacions i li va donar un verb a la llengua —i què hi trobava malament, reconstruït a partir dels textos que va deixar. I com que Kabe no va ser cap cas aïllat, per què la gent se’n va reunix un segle de gent del moviment explicant per què se n’anava —de Lanti en 1922 a Camacho en 2013—, i troba que quasi cap deixava la llengua: deixaven el moviment. D’eixe segle, el cas més ben escrit té article propi: la llengua zombi segueix vint anys de Jorge Camacho —un dels millors poetes de la llengua— desmuntant l’esperantisme des de dins sense arribar a marxar-se’n mai. La baralla, però, ve de molt abans: l’estel, la bandera i el meló recupera la polèmica que el butlletí de la Federació va acollir en 1993 —el mateix Camacho demanant que es jubilara l’estel verd, i el president de la Kultura Asocio Esperantista contestant-li— i, de camí, troba que d’on ix l’estel verd no ho sap ningú: la carta on Zamenhof ho explica comença dient que ja no se’n recorda.
La mateixa pregunta —qui té autoritat per a fixar una llengua— no és exclusiva de les llengües planificades, i ací la tenim a casa: dues acadèmies i una llengua explica per què el valencià té dues normatives, quina de les dues obliga l’Administració, què separa realment les Normes del Puig de les de Castelló i què costa mantindre’n dues alhora. És el cas més pròxim que tenim del que l’esperanto discutia en 1894 i en 1907, però amb lleis, escoles i pressupostos pel mig.
I dos noms de fora del grup, que es lligen millor junts: Białystok, la ciutat de quatre llengües i quatre comunitats on Zamenhof va créixer i que ell mateix va assenyalar com l’origen de l’esperanto, i els seus tres fills —Adam, Zofia i Lidia—, assassinats entre 1940 i 1942 sense que cap arribara al final de la guerra. El nostre butlletí ja contava això segon en un paràgraf en 1983; l’article ho torna a contar amb les fonts comprovades i amb els punts on no acaben de coincidir. De la Varsòvia on vivien en queda una veu d’aquells dies: els últims 54 segons de Polskie Radio, l’últim comunicat de la ràdio polonesa abans de l’ocupació, el 30 de setembre de 1939. I entre les dues coses hi ha una tercera que quasi no es conta mai: abans de l’esperanto, Zamenhof va ser activista del primer sionisme i va proposar una pàtria jueva a les vores del Mississipí; després va provar dues vegades de donar-li al moviment una doctrina moral, i les dues li la van rebutjar.
Les dones que el moviment no comptava
Durant quasi trenta anys, l’esperantisme espanyol va donar una medalla anual a l’esposa d’un esperantista destacat —no per mèrit propi, sinó per haver-lo secundat a ell— i el premi va nàixer, precisament, l’Any Internacional de la Dona. Un altre article conta la història de Femina, l’única revista feminista que va existir en esperanto, i per què el grup no la va arribar a comprar.
D’eixe mateix món ix ri, el pronom sense marca de gènere que una revista feminista feta des de l’oficina central de la UEA va posar en circulació entre 1979 i 1986. L’article el conta sencer: qui el va proposar, què en deien les que hi estaven en contra —que també eren feministes— i com s’usa hui.
Eixa revista era Sekso kaj Egaleco, i ara la tenim sencera: els divuit exemplars transcrits, de 1979 a 1988, amb el text buscable al costat del facsímil de cada número.
I abans de tot això hi va haver Maria Julivert, la professora d’esperanto del Vendrell que en els anys deu i vint escrivia en la premsa, amb nom i cognom, sobre l’esperanto, la pau i la igualtat de les dones. Va morir pobra i oblidada en 1968; la xarrada de Gisela Alcón Vidal al congrés català de 2026, que l’article porta en vídeo, conta com se n’ha recuperat la memòria.
Sota el franquisme
L’esperantisme va ser una xarxa internacional que travessava fronteres quan les fronteres estaven tancades, i sabia perfectament on eren els límits. El cas més clar és el de Jean Pelletier, un francés que venia sovint a València i que en 1937 havia publicat un llibre sobre els sis mesos que va passar en una presó de Franco: el rebien al moviment, però a casa preferien no tindre’l.
Qui presidia eixa xarxa des de València era el metge Rafael Herrero: trenta anys fent cursos i huit presidint la Federació Espanyola, que va tindre la seu ací fins que en 1963 se n’anà a Saragossa perquè a València no es va trobar successor.
El mecanisme —una comunitat menuda que es queda sense els seus espais i que anys després es torna a organitzar com pot— no va ser només d’ací. A Xile, els cursos d’esperanto de la universitat duraren fins al setembre de 1973, i el professor que els feia, Daniel Zanelli, acabà en la nòmina oficial de víctimes de la dictadura.
El grup d’ara
Els cafés setmanals, la seu i la seua reforma, els dinars, el Dia de l’Esperanto cada 26 de juliol, l’ Esperanto-Plaĝo i els congressos —el de Cullera en 2015 es va omplir de jóvens, i el de Xest en 2024 el va organitzar un comité local de socis del grup i de Lum Radio— estan tots a la categoria Activitats. La relació amb la Universitat de València té capítol propi, des de la càtedra de 1918 fins a la portada de www.uv.es en esperanto entre 1997 i 2000.
L’esperanto i els moviments socials
Hi ha una part de la nostra història que no passa ni per les aules ni pels congressos, sinó pels sindicats i pels centres socials. Ve de lluny: als anys trenta, l’impressor Luis Hernández Lahuerta presidia a València el congrés de SAT, l’associació de l’esperantisme obrer, i durant la guerra va fer Popola Fronto, el butlletí en esperanto del bàndol republicà. En 2008 va ser la CGT de València qui va demanar un curs d’esperanto per a la seua biblioteca llibertària —el va demanar el sindicat, no l’associació—. Entre 2006 i 2010 el grup va muntar parada a la Fira Alternativa de València, i el 5 de juny de 2010 hi va fer una taula redona que Ràdio Malva va gravar i que ací està transcrita. I el 9 de novembre de 2010, la presentació de la història de l’esperanto als Països Catalans al Centre Octubre va rebre amenaces que van moure un sindicat a demanar assistència: l’acte es va fer amb la sala plena, i la crònica que en va publicar el moviment no en va dir res.
Com funciona una associació
Dos articles sobre una cosa de la qual quasi no s’escriu: si el voluntariat que sosté una entitat com esta és sostenible per a qui el fa. Un voluntariat sostenible ix del tema del congrés universal de Graz de 2026 i del nostre butlletí —que en 1971 ja donava per fet que els organitzadors de congressos acaben exhausts— i acaba amb dènou pautes. Qui té les claus és la part pràctica: la cadena de tràmits que va de l’acta al banc, una plantilla d’inventari i què fer quan compartir una contrasenya és inevitable, i el calendari d’obligacions que ningú hauria de guardar en el cap. I L’informe que s’escriu tot l’any proposa que la faena de documentar l’any no s’acumule en la setmana de l’assemblea.
I dos articles sobre les entitats que hem tingut a més del grup: la Federació Valenciana d’Esperanto, fundada a Alacant en 1989, que va tindre el congrés anual com a activitat quasi única fins que va deixar de convocar-se, i l’ Associació Valenciana d’Esperanto, inscrita a Oliva en 2013 i trencada sis setmanes després per un desacord que és el de sempre: si una associació d’esperanto ha de portar, a més, un compromís polític.
D’aquella federació ix una història que no s’assembla a res: en 1990, un directiu seu, president de l’associació de Múrcia, va acordar amb una organització de Moscou una societat mixta per a comerciar amb el bloc de l’Est en esperanto —vídeos turístics per a la televisió russa, botigues de roba a l’Alemanya de l’Est, exportació de fruita—. I si el que vols és entendre per dins una setmana de congrés, Com és per dins un congrés juvenil d’esperanto desmunta el programa, les assemblees i la gufujo amb una crònica valenciana de 1982 al costat del programa de 2026.
Quants som
La pregunta que més ens fan, i la que menys resposta té: quanta gent parla realment esperanto? Repassem d’on ixen els famosos dos milions —d’un arredoniment que Sidney Culbert va fer en 1988 i que ell mateix deia que podia ser el doble—, què han donat els altres intents de comptar-nos, i quina dimensió tenen els indicadors que sí que es poden comptar: congressos, socis d’UEA, Pasporta Servo, certificats i editors de la Viquipèdia. A partir d’ahí proposem una cosa: comptar-nos de veres, amb Pasporta Servo. I, de propina, la butlleta de 1887 amb què Zamenhof va intentar reunir deu milions de promeses.
Abans de comptar, però, convé saber què comptem: esperantista, esperantòfon o parlant d’esperanto? mostra que la mateixa paraula designa qui parla la llengua, qui la defén i qui només paga la quota —també en les biografies d’este arxiu—, i les mil maneres de ser esperantista recorre els perfils que caben davall de l’etiqueta. I el salt del perfil individual al col·lectiu també té nom: esperantisme sense esperantofonia? reunix mig segle de butlletins diagnosticant grups que defenen la llengua sense parlar-la, i mira què se’n pot mesurar de veres. El cas extrem és de fora de casa: en 1968 una plataforma davant de Rímini va fer oficial l’esperanto sense tindre cap parlant.
Una cosa és comptar parlants i una altra comptar organitzacions, i allí la diferència entre preguntar i comprovar es veu en net: quan TEJO —l’organització mundial de la joventut esperantista— va deixar de preguntar a les seues seccions nacionals si estaven actives i les va puntuar per senyals que es podien comprovar, de trenta-una no en va quedar cap d’activa. Tres anys després, el recompte de 2016, firmat per un valencià, proposava donar de baixa tretze països de la llista. I si el que es mira és qui compta com a jove, el límit d’edat de TEJO ha passat de 25 o 26 anys a 35 en tres dècades, cada vegada després d’una caiguda de socis.
I si la pregunta és si el moviment pot pagar-se, la resposta també està publicada: el director general d’UEA va calcular en 2018 que, sense les rendes i les extraccions del seu propi patrimoni, l’associació hauria perdut diners tots els anys entre 1998 i 2016 — 2.056.872,66 € de subvencions internes en dènou anys.
D’on ix, doncs, el diner de l’esperantisme? De tres llocs, i cada u té ací el seu article amb les xifres. Del patrimoni heretat, que és el que conta eixe càlcul del dèficit i que s’ha anat gastant. De Brussel·les: la Comissió Europea ha pagat 1.630.032 € a entitats esperantistes entre 2007 i 2024, i hui eixa subvenció paga dos terços dels sous de la UEA — l’any que no arriba, com li ha passat a TEJO en 2026, l’organització es queda sense la meitat del pressupost. I de les quotes dels socis, que són la part més xicoteta i la que menys creix: què costa ser soci, qui la paga i què és el fons que paga la quota dels qui no poden, ho contem a Què rep un grup local de la UEA.
Als mitjans
Cada vegada que un periodista s’ha ocupat de nosaltres ho hem guardat: ràdio, televisió i premsa, des de 1994 fins ara, a Als medis i a l’etiqueta Mitjans. El fons més gran és el de Ràdio Klara: deu programes sencers recuperats d’Esperanto en la radio, que Félix Navarro Clemente presentava des de 1986, amb la transcripció completa. Del mateix Navarro tenim l’entrevista que li va fer el butlletí de la Federació en 1982, on conta com va arribar a l’esperanto sent mestre a Sollana en 1931 i com el va ensenyar cinquanta anys, i la seua biografia sencera: el cor infantil que cantava en esperanto, el mètode que es va fabricar ell mateix i les partitures que copiava a mà per al butlletí.
Aprendre’l
Si el que vols és la llengua, la porta és Aprén esperanto, i els materials del nostre curs des de zero són gratuïts. Hi ha també una llista dels millors recursos en línia segons qui els usa i, cada any, beques per a estudiar-lo a la UNED. Si el que busques és una classe amb professor, la llista de cursos d’esperanto arreplega els que estan oberts ara mateix, en línia i presencials, ací i fora. I per a practicar-lo, «On parlar esperanto» reunix els grups, les llistes de correu i les xarxes on es parla, d’ací i de tot el món. Tota la docència que hem impartit —des de les classes de Caplliure a l’Institut d’Idiomes de la Universitat, en els anys trenta, fins al curs de Xest d’este dimarts— està reunida a «La docència del grup», amb el curs de 1998 a la Facultat de Filologia, el primer de l’estat amb valor acadèmic oficial. Els anuncis solts, a l’etiqueta curs. D’un d’aquells cursos ha quedat un document excepcional: Zodiako, la revista que els alumnes de la Universitat Laboral de Xest van mecanografiar en esperanto en 1978, amb una enquesta on contesten ells mateixos què els pareix la llengua que estan aprenent. I si vols acreditar el nivell, es pot certificar l’esperanto de B1 a C2: quins exàmens hi ha, qui els expedix i què vol dir ací la paraula «oficial». I si vols vore fins on pot arribar un certificat, a Hongria va ser durant vint anys la clau del títol universitari.
I si et quedes a mitjan camí, tampoc estaràs sol: «Els eterns principiants» explica per què el moviment produïx tanta gent que porta vint anys començant —el nostre butlletí ja els dedicava una secció en els anys huitanta— i què és el que fa passar del primer graó, que no és estudiar més gramàtica. I si el que busques és contacte diari amb la llengua, l’Esperanta Retradio publica des de 2011 una peça d’àudio d’uns cinc minuts cada dia amb el text sencer al costat, que és exactament el que permet escoltar i llegir alhora quan encara no s’entén tot de primeres.
Abans de començar, però, val la pena llegir dues coses que ningú sol dir en un fullet. I si el que busques és la trampa concreta que ens fa caure als qui venim del castellà i del valencià —que mig vocabulari ens sona i per això ens confiem—, hi ha dues pàgines de consulta: falsos amics, les paraules que no volen dir el que pareix, i errades típiques, els calcs i els idiotismes que se’ns escapen. «Fàcil, per a qui?» desmunta l’eslògan de sempre: la fonètica de l’esperanto sí que és objectivament regular —una lletra, un so, i l’accent sempre en el mateix lloc—, però la dificultat d’una llengua també la fan la distància respecte de la llengua que ja parles i les ocasions que tindràs d’usar-la, i això ho explica millor el valencià a València que qualsevol gramàtica. I «Per què es diu martelo però ŝraŭbilo?» ensenya on acaba exactament la famosa regularitat: la forma és sistemàtica, el significat només en part, i les «16 regles» són un resum brillant, no la llengua sencera. La mateixa vora es veu als noms de països: «Per què francoj però kanadanoj?» conta per què de Kanado ix kanadano però de franco ix Francujo, i com el butlletí de la Federació se’n va barallar des de 1949. I la llista de pronoms, que sembla completa, també té la seua vora: «Ci, el pronom que va nàixer fora de l’ús» conta per què la llengua no distingix «tu» de «vosaltres», que Zamenhof sabia que això era una pèrdua i ho va escriure el 1908, i com el butlletí de la Federació es va barallar per això entre 1987 i 1990. La discussió més llarga de totes, però, va ser per dues lletres: «-ata o -ita» conta com una pregunta sobre els participis passius va durar de 1932 a 1967, va dividir l’Acadèmia i va acabar en votació, i què en va publicar el butlletí espanyol mentres passava. I si el que et fa por és l’altre extrem —que una llengua planificada no puga ser mai visceral—, «Insultar en esperanto» reunix els dos diccionaris de paraulotes que té la llengua, el concurs de renecs que va jutjar un acadèmic i el mecanisme amb què qualsevol paraula es pot degradar.
I si el que fas és ensenyar-lo, hi ha una xarxa internacional de docents amb revista pròpia des de 1908: «La revista pedagògica que s’escriu en esperanto» conta què són ILEI i la seua Internacia Pedagogia Revuo, quanta gent les sosté de veres —690 socis en tot el món, 294 exemplars en paper— i què hi pinta ací tot això: el congrés mundial de la lliga es va fer a València en 1993, i el seu vicesecretari era un mestre d’escola pública de Callosa de Segura. Tot el que la revista ha publicat des de 1908, article per article i amb la citació feta, està a l’índex de la Internacia Pedagogia Revuo.
Els llibres i la cultura
Vam buscar la paraula «esperanto» en 108.009 llibres i vam llegir els 2.912 passatges on apareix, un per un; el resultat és un catàleg consultable de les 1.423 obres que en parlen de veres. Les traduccions —Estellés en esperanto, entre altres— estan a la categoria Cultura.
I a l’inrevés: de què tracten els llibres escrits en esperanto? Vam classificar un per un els 7.227 del catàleg de la UEA, i dos de cada cinc tracten de l’esperanto mateix, dos són literatura i la ciència no arriba al 4 %.
I hi ha una biblioteca de veres. A la plaça de Magúncia —l’edifici que al barri es coneix com «Tres Forques»— la Biblioteca Històrica i l’Hemeroteca Municipal guarden 1.411 registres d’esperanto: la biblioteca del moviment esperantista valencià, desapareguda en la guerra i retrobada dècades després en caixes en un soterrani de l’Ajuntament. La llista sencera, amb enllaç a cada fitxa del catàleg municipal, està a Catàleg: l’esperanto a la plaça de Magúncia.
El nostre butlletí, de 1960 fins ara
Valencia Luno és la memòria del Grup: les assemblees, els cursos, els morts, els congressos i els acudits de seixanta anys, i per a trams llargs és l’única font que en parla. Està sencer i en text, número a número —per èpoques, i cada exemplar s’obri en un desplegable amb la seua coberta i l’enllaç al facsímil. Si busques una data, un nom o una activitat concreta, ací és on més probablement estarà.
I no és l’únic document que hostatgem sencer. El llibre del 47é Congrés Espanyol d’Esperanto (Madrid, 1987) —el del centenari de la llengua— està transcrit pàgina a pàgina: el programa, la història de l’esperantisme madrileny escrita pel Liceu, la llista de les 48 associacions federades i, obrint el volum, el retrat oficial de Joan Carles I com a patró d’honor.
També hi ha sencers els 77 números que la biblioteca del grup conserva del KAE-Informilo, el butlletí de la Kultura Asocio Esperantista, l’associació d’esperanto de Sabadell: de 1988 a 1999 i de 2000 a 2011. La resta de col·leccions, a Publicacions.
I a partir d’ací
Cada article porta la seua categoria i les seues etiquetes, i cada etiqueta és una llista completa: història, Mitjans, recerca, curs, Cheste. Si busques una persona o un poble concret, prova primer per l’etiqueta.
I si tens alguna cosa que ací falta —una fotografia, una carta, un retall, un record—, escriu-nos. Bona part del que hi ha en estes pàgines ha arribat exactament així.
Llegir en: