La revista pedagògica que s’escriu en esperanto

Comença el curs, i entre les revistes que circulen entre el professorat n’hi ha una escrita en esperanto: la Internacia Pedagogia Revuo, òrgan de la lliga internacional de docents esperantistes. És una xarxa mundial de veres i menuda de veres —690 socis en 2024, dels quals 294 reben el paper i 10 viuen a Espanya—, i ha passat per ací: el seu congrés mundial es va fer a València en 1993 i un mestre de Callosa de Segura en va ser vicesecretari

La xifra que millor descriu la Internacia Ligo de Esperantistaj Instruistoj (ILEI) no és el nombre de països on arriba, sinó la tirada de la seua revista. L’última estadística mundial completa que ha publicat, la de 2024, compta 690 socis repartits en 72 territoris —només 60 amb algun membre— i, al costat de cada país, quants reben Internacia Pedagogia Revuo (IPR) en paper: 294 en tot el món. A Espanya, 10 socis i 2 exemplars. (estadística oficial, PDF)

La mateixa ILEI es presenta d’una altra manera: «té 37 seccions nacionals i membres en més de 70», diu la seua portada, amb la frase tallada com apareix allí (ilei.info). Les dos coses són certes i convé llegir-les juntes, perquè «presència en setanta països» i «tres-cents exemplars» descriuen el mateix objecte des de distàncies molt diferents.

Això és, exactament, el que fa interessant el cas. No hi ha cap massa social darrere: hi ha uns quants centenars de persones disperses que han mantingut durant dècades una revista especialitzada, un congrés anual, uns exàmens i uns quants projectes docents. I una part d’eixa història es va escriure a la Comunitat Valenciana.

Docents esperantistes, no professors d’esperanto

El nom conté una distinció que la lliga es pren seriosament. Esperantistaj instruistoj vol dir «docents esperantistes», no instruistoj de Esperanto, «professors d’esperanto». El redactor de la revista des de 1995, l’hongarés Jozefo Németh, ho va deixar per escrit en una conferència sobre la història de la capçalera:

«ILEI = Internacia Ligo de Esperantistaj Instruistoj (ne EO-instruistoj) · IPR = Internacia Pedagogia Revuo (ne ILEI-revuo)»

És a dir: ni la lliga és de professors d’esperanto, ni la revista és el butlletí de la lliga. En la mateixa presentació, feta en 2022, ho quantifica: en els quatre números anteriors, els articles sobre ILEI eren el 23 % dels textos i el 23 % de les pàgines; la resta anava d’altres coses (presentació, PDF).

Que això no s’ha d’exagerar ho diu el pla de treball vigent, aprovat en 2026: formació de professors d’esperanto, cursos, exàmens, projectes escolars, materials didàctics (PDF). ILEI és una organització esperantista especialitzada en educació, no una associació general de ciències de l’educació. Però el lema que porta a la capçalera —«…ni instruas Esperante!», «ensenyem en esperanto»— assenyala l’altra meitat de la idea: la llengua com a instrument per a parlar d’ensenyament, i no sols com a assignatura.

Què hi ha dins de la revista

Portada de la Internacia Pedagogia Revuo 2024/1

Portada del número 2024/1, el que ILEI ofereix com a mostra. Damunt, l’ISSN i l’oficina d’expedició postal a Anvers; davall, el comité de redacció i els setze col·laboradors del número.

El número 2024/1, que es pot llegir sencer, dona la mesura exacta del que és IPR: la presència de l’esperanto en la Conferència General de la UNESCO, un article de Renato Corsetti sobre qui ha d’ocupar-se de l’ensenyament universitari de la llengua, una crònica del Museu d’Esperanto de la Universitat de Zaozhuang, deu pàgines de notícies de nou seccions nacionals i una entrevista sobre la teoria Nakamura (PDF).

Presentar això com una revista acadèmica seria enganyar el lector, i el que ho diu més clar és el mateix redactor. Hi ha un comité científic des de 2006 —el presidix Humphrey Tonkin, de la Universitat de Hartford— però només actua quan cal: «si arriba a la redacció un article dubtós, demanem l’opinió del comité científic». I a continuació, la frase que millor descriu el funcionament real:

«Fakte – krom kelkaj esceptoj – ni aperigas ĉion, kion ni ricevas.»

«De fet, llevat d’algunes excepcions, publiquem tot el que rebem.»

És una revista professional i associativa amb continguts pedagògics, amb articles de nivell molt desigual, i és ILEI qui ho diu.

Els números recents mostren de què s’ocupa hui: en 2025 s’hi obri una secció sobre intel·ligència artificial en l’ensenyament, a càrrec de Françoise Noireau (sumari); en 2026, una sèrie d’Ekaterina V. Bebenina sobre l’experiment de Paderborn —la temptativa alemanya de fer servir l’esperanto com a preparació per a altres idiomes—, una crònica d’un col·loqui sobre pedagogia Freinet signada per Renée Triolle i un article de TIDA Syuntaro sobre l’ensenyament de l’esperanto a les universitats japoneses (2026/1 · 2026/2).

Que un experiment aparega a IPR no vol dir que estiga demostrat: sobre Paderborn i la resta d’experiències propedèutiques ja vam veure ací que l’evidència és molt més fluixa del que es repetix. El que la revista permet és una altra cosa: seguir què proven, què discutixen i què es creuen els docents esperantistes, dècada rere dècada.

València, 1993: el congrés mundial dels mestres

Ací la història deixa de ser d’altres. La 27a Conferència d’ILEI es va celebrar a València la primera setmana d’agost de 1993, just després del 78é Congrés Universal. La crònica la va escriure el 5 d’agost el president entrant, Duncan Charters, i el Valencia Luno la va publicar al número 38, de desembre d’aquell any:

«Els 50 participants de 16 països incloïen 10 jóvens que van estudiar en la Llengua Internacional Esperanto matèries diverses com matemàtiques i geografia, inclosa una lliçó de llengua espanyola. Eixe gimnàs per a escolars de 13 a 16 anys el van dirigir dos estudiantes de la branca pedagògica de la secció d’esperanto de la Universitat ELTE de Budapest, Hongria.»

Charters, catedràtic al Principia College dels Estats Units, hi va ser elegit president de la lliga en aquella sessió valenciana. Trenta-un anys després continua figurant al comité científic d’IPR, al costat de Tonkin i Corsetti. Del comité local d’organització, el butlletí del grup deixa constància que hi van ajudar Ana Montesinos de Gomis i Augusto Casquero de la Cruz, que anys després rebria el títol de professor d’esperanto d’ILEI (Valencia Luno n. 38).

No va ser un episodi aïllat. El vincle valencià amb la lliga ve d’abans i continua després:

• Francisco Zaragoza Ruiz (1909-1997), mestre d’escola pública a Callosa de Segura, va ser vicesecretari d’ILEI. El seu Método frásico · Perfraza metodo, un llibre de vint lliçons, es va fer al col·legi nacional d’aquella ciutat sota els auspicis de la lliga; la segona edició, de cinc mil exemplars, la va pagar la Caixa d’Estalvis d’Alacant i Múrcia.
• En desembre de 1984, el servei corresponent de la Generalitat Valenciana va acceptar una proposta «dels dirigents d’ILEI de Callosa de Segura» per a fer un curs d’esperanto en horari lectiu en un col·legi públic de la població. El butlletí que ho contava, part interessada, ho presentava com «la primera vegada a Espanya» que això passava (Valencia Luno n. 13, gener de 1985).
• Félix Navarro Clemente, delegat d’UEA per a l’ensenyament a València, era delegat d’ILEI en 1990.
• En desembre de 1995, el butlletí anunciava que Julio Tarín assumia el càrrec de cap de delegats d’ILEI a Espanya des del Grup Esperanto de València, amb dos encàrrecs: saber quins socis espanyols volien continuar sent-ho i reprendre els exàmens de la lliga (Valencia Luno n. 41).

Contrasta amb el mapa d’ara. A la llista de seccions amb representació al comité —actualitzada el 14 de juliol de 2025— hi ha la Xina amb 69 socis, França i Alemanya amb 38 cadascuna, Itàlia amb 31, Corea i Hongria amb 25, els Estats Units i el Canadà amb 26 conjuntament… i Espanya no hi apareix, tot i que l’estadística de 2024 encara la comptava com a secció (comité).

Trenta hores d’or, i el que en va eixir de veres

El projecte més elaborat d’ILEI és 30 Oraj Horoj («30 hores d’or»), engegat a Itàlia en 2021 amb l’Institut Italià d’Esperanto: 20 hores de videocurs i 10 de treball autònom per a professorat de secundària, amb la idea que després ensenyen la llengua als seus alumnes (presentació d’ILEI).

Ha eixit del cercle esperantista: en 2023 va portar l’Institut Italià a rebre el European Language Label d’Erasmus+ i l’INDIRE, i en 2025 Alessandra Madella el va presentar a EuroCALL, el congrés internacional d’aprenentatge de llengües assistit per ordinador, amb publicació de l’Editorial de la Universitat Politècnica de València.

I la comunicació d’EuroCALL és molt més franca que qualsevol fullet. Diu que 32 professors han demanat el certificat del curs —27 en 2022, 10 en 2023, 3 en 2024, 2 fins a l’agost de 2025—, que les matrícules baixen, i que la segona fase, la de tornar-ho a l’aula, «s’ha realitzat poques vegades»: només un professor, Carlo Nicola Colacino, ha pogut fer un curs elemental complet dins del currículum, en un liceu científic de Cascina, prop de Pisa, i el text qualifica el seu cas d’«unicum». Colacino no és professor de llengües sinó de matemàtiques i física, i va plantejar l’esperanto com a projecte AICLE per a mostrar als seus alumnes que les matemàtiques també són una llengua, però sense excepcions. Els seus alumnes van acabar mantenint correspondència en xinés i esperanto amb els estudiants de Zaozhuang.

La causa del fre que assenyala l’autora no és pedagògica: l’Institut Italià no ha aconseguit entrar a la plataforma SOFIA del Ministeri d’Educació italià, de manera que als professors que fan el curs no els compta com a formació (text complet, PDF). Una iniciativa documentada i reconeguda, amb resultats d’aula d’un sol cas: això és el que hi ha, i dir-ho no li lleva mèrit.

L’altre projecte viu és EToSo (Esperanto-Kursaro Tibor Sekelj), de 2020, amb l’Associació Iraniana d’Esperanto i una idea de Renato Corsetti: cursos gratuïts per Zoom amb llengües vehiculars poc ateses —suahili, indonesi, vietnamita, àrab—. D’allí n’ha eixit una sèrie de tallers d’origami en esperanto que ja passa dels cent, que és la demostració més literal del lema: no aprendre esperanto, sinó aprendre una altra cosa en esperanto.

Per què no en anglés, simplement

Per a un professor de llengües, l’objecció és evident: l’anglés li dona una comunitat professional incomparablement més gran, bibliografia, congressos i revistes indexades en qualsevol disciplina. Aprendre esperanto només per a parlar amb altres docents no és una decisió eficient, i no té sentit fingir que sí.

L’interés és un altre. Una part és experimental —què passa quan gent amb llengües maternes distintes tria deliberadament una llengua planificada com a idioma comú—; una altra és que cap dels interlocutors ha de fer el paper de parlant nadiu davant dels altres; i la tercera, la més senzilla, és que estes persones ja tenien en comú l’esperanto abans de tindre en comú l’ofici.

Això fa d’ILEI un nínxol dins d’un nínxol, cosa que no li lleva existència institucional: és una de les quatre úniques associacions internacionals d’una sola llengua que pertanyen a la FIPLV, la federació internacional de professors de llengües vives fundada a París en 1931. Les altres tres són LATEUM per a l’anglés, IDV per a l’alemany i MAPRYAL per al rus (FIPLV).

Una capçalera de 1908, amb els talls comptats

Portada del primer volum de la Internacia Pedagogia Revuo, 1908-1910

Primer volum de la revista (1908-1910), «òrgan oficial de la Internacia Asocio de Instruistoj», redactat per Theodor Čejka a Bystřice-Hostýn, aleshores a Moràvia, Àustria-Hongria.

El nom ve de lluny, però la publicació no ha sigut contínua i seria fàcil vendre-la com si ho fora. La fitxa bibliogràfica de referència compta cinc sèries entre 1908 i 1939, una sisena francesa a final dels anys cinquanta i la que ix ara. La primera va de novembre de 1908 a finals de 1910: quatre quaderns, 114 pàgines, unes 400 còpies, editada per Theodor Čejka i Josef Krumpholc. La segona i la tercera passen per Anvers, Pirna i Dresden fins a 1922. La quarta i la cinquena són l’òrgan de la TAGE —fundada per dos-cents mestres durant el congrés universal de Viena de 1924— fins a 1939, amb 883 exemplars en 1930 i 600 en 1932. I la sisena, francesa, va de 1958 a 1960 (BitArkivo, que allotja els números digitalitzats).

El redactor actual no compta igual. En la seua conferència parla de tres èpoques anteriors, avisa que la classificació que circula «segurament s’equivoca» en les dates de final de les dos primeres, i afegix una dada que la fitxa no dona: que en 1958 IPR es va convertir en òrgan d’ILEI i un any després va deixar d’eixir. La sèrie actual arranca d’una decisió del comité de la lliga reunit a Hèlsinki en 1969; el primer número va aparéixer en 1970, amb Helmut Sonnabend de redactor (arxiu històric d’ILEI). Les dos versions es contradiuen en les vores, i cap de les dos és la nostra: les deixem ací totes dos.

Des de 1995 la fa Németh. Fins al número 2022/2 hi havia publicat 110 números i 4.712 pàgines. Aquell any va comptar quants exemplars enviava: 336 en paper, dels quals 145 de franc a biblioteques, càrrecs i socis honoraris, i 221 electrònics.

Com llegir-la, ara que comença el curs

IPR ix quatre vegades l’any. Des de 2026 són 40 pàgines per número, 160 a l’any, després que la junta retallara el número de final d’any per a estalviar la meitat del franqueig i poder mantindre l’edició en paper (nota del president). És tornar, exactament, a l’extensió que la revista tenia entre 1995 i 2008.

• Tot l’arxiu és lliure, i això és el més aprofitable de tot plegat: des del primer número de 1908 fins al darrer de 2026, número a número, a l’arxiu d’IPR. No cal ser soci ni demanar res.
• Si es vol una mostra sense triar, el número 2024/1 (PDF).
• Els números històrics també estan a BitArkivo, amb la fitxa bibliogràfica de cada sèrie.
• La quota d’ILEI amb revista en paper i digital és de 25 € l’any per als països de categoria A i 12,50 € per als de categoria B; només digital, la meitat. Subscriure’s a la revista sense fer-se soci costa 30 € (condicions).

Aquest juliol el congrés de la lliga s’ha fet a la Universitat de Zaozhuang, a Shandong, amb el tema «educar esperantistes professionals i protegir la cultura de l’esperanto» i un simposi sobre consciència lingüística «en temps d’intel·ligència artificial». Queda lluny. La 27a Conferència, no: eixa es va fer ací, i encara hi ha qui la recorda.

Si has ensenyat esperanto en una aula valenciana —o t’has apuntat mai als exàmens d’ILEI, o guardes materials d’aquells cursos de Callosa—, ens interessa.

Vegeu també

• L’esperanto ajuda a aprendre altres idiomes?
• Augusto Casquero, mitja vida fent classes d’esperanto pel món

Fonts

• ILEI. Membraro en 2024, estadística oficial de socis i subscripcions en paper per països (PDF).
• ILEI. Pàgina principal (seccions i presència internacional) i Komitato (seccions representades i nombre de socis, actualització de juliol de 2025).
• ILEI. Internacia Pedagogia Revuo: descripció, redacció, quotes i condicions de subscripció · arxiu de números.
• Németh, Jozefo. IPR – hieraŭ, hodiaŭ kaj morgaŭ, conferència a VEKI-3, 24 de juliol de 2022 (PDF): història de la capçalera, redactors, tirades i funcionament de la redacció.
• Internacia Pedagogia Revuo 2024/1 (PDF) i sumaris de 2025/3, 2026/1 i 2026/2.
• Mamduhi, Ahmad Reza. Ŝanĝo de paĝonombro de IPR en 2026 (nota).
• ILEI. Laborplano de ILEI (2026-) (PDF) i presentació internacional dels projectes (30 Oraj Horoj, EToSo).
• ILEI. Historio: fundació de la lliga en 1949, primer número de la sèrie actual (1970) i documentació administrativa.
• Madella, Alessandra. «The «30 Golden Hours» project to learn and teach Esperanto», dins EuroCALL 2025: Advancing CALL: New Research Agendas, Editorial Universitat Politècnica de València, 2025, p. 398-404. DOI 10.4995/EuroCALL2025.2025.21289 · PDF · fitxa a RIUNET.
• FIPLV. Organisation: perfil de la federació i llista d’associacions membres.
• BitArkivo. Internacia Pedagogia Revuo: fitxa bibliogràfica de les sèries i números digitalitzats des de 1908, entre ells el primer, de novembre de 1908.
• Valencia Luno: n. 13 (gener de 1985), sobre el curs en horari lectiu de Callosa de Segura; n. 38 (desembre de 1993), amb la crònica de la 27a Conferència d’ILEI signada per Duncan Charters; n. 41 (desembre de 1995), sobre el nomenament de Julio Tarín. Transcrits a Valencia Luno 1982-1990 i Valencia Luno 1991-2002.