Des de 1980 l’esperantisme discutix què compta com a èxit: que l’esperanto acabe sent la segona llengua de tothom —el finvenkisme— o que la comunitat que ja el parla siga tot el que hi ha per guanyar —el raŭmisme—. El Manifest de Rauma, però, no diu el que se sol citar-ne: no renuncia a difondre la llengua, sinó que canvia el que ho justifica.
Primera pàgina del butlletí Valencia Luno núm. 33, de gener de 1992. Baix de la capçalera verda amb les Torres de Serrans i l'estrela de cinc puntes, el títol mecanografiat «ESPERANTO: ĈU LINGVO?, ĈU MOVADO?» encapçala un article a tota pàgina.
«Esperanto: ¿llengua o moviment?». Portada de Valencia Luno núm. 33, gener de 1992: el butlletí del grup responia el Manifest de Rauma dotze anys després de firmar-se.
I la discussió no és ni abstracta ni forastera: està impresa en el butlletí d’este grup. El desembre de 1982 el president feia una conferència titulada «¿Està pròxima la victòria final de l’esperanto?». El gener de 1992 obria amb un article que copiava els quatre valors del manifest i acabava preguntant-li al lector si podria fer res tot sol, sense moviment. I l’octubre de 1998 reproduïa sencera la declaració amb què l’antic propietari d’Heroldo de Esperanto li llevava la capçalera als raŭmistes.
Què diu el Manifest de Rauma
L’estiu de 1980, el Congrés Internacional de la Joventut Esperantista (IJK) es va celebrar a Rauma (Finlàndia) amb el tema «L’esperanto en els anys 80: objectius i mètodes». D’un dels grups de treball va eixir un text que es va repartir entre els congressistes: el Manifest de Rauma. El van redactar Jouko Lindstedt i Giorgio Silfer —«el Manifest de Rauma, que vaig coescriure amb Silfer», diu el primer—, i s’obri parlant en nom de «la subskribintoj», els firmants.
El text comença diagnosticant una crisi d’identitat i la descriu en termes quasi clínics: hi ha un «superjó» esperantista que obliga a predicar uns quants mites —«la segona llengua per a tothom / la llengua anglesa és el nostre enemic / l’ONU ha d’adoptar l’esperanto»— mentres que, entre nosaltres, «disfrutem i apliquem l’esperanto tal com efectivament és, independentment dels eslògans originals».
D’ahí ix el punt que li va donar fama, la crítica dels objectius fundacionals:
a) la oficialigo de Esperanto estas nek verŝajna nek esenca dum la 80aj jaroj – oni havu alternativajn celojn; b) la faligo de la angla lingvo estas nek tasko nek zorgo de la esperantistoj: finfine la angla rolas nur kiel help-lingvo […]
«a) l’oficialització de l’esperanto no és ni probable ni essencial durant els anys 80 —cal tindre objectius alternatius—; b) fer caure la llengua anglesa no és ni tasca ni preocupació dels esperantistes.»
El que quasi mai es cita és el punt següent. El manifest no renuncia a difondre la llengua: «Ni celas disvastigi Esperanton por pli kaj pli» —«aspirem a difondre l’esperanto cada vegada més»— per a anar realitzant quatre valors positius: la propedèutica per a l’ensenyament de llengües, els contactes entre gent corrent, els contactes sense discriminació i una cultura internacional de tipus nou. I encara afig que «el creixement de les nostres forces i l’adhesió de gent nova» depenen precisament de la presa de consciència d’estos valors.
El desplaçament, doncs, no és de créixer a no créixer, sinó de què justifica el creixement. En lloc de la victòria final, els valors que la comunitat ja encarna. D’ahí la fórmula que més s’ha citat des d’aleshores: ser esperantista com «la aparteno al mem elektita diaspora lingva minoritato», la pertinença a una minoria lingüística en diàspora triada per un mateix.
Finvenkisme: una paraula nova per a una cosa vella
L’altra meitat del parell és molt anterior. La fina venko, la victòria final, és vocabulari esperantista des de fa més d’un segle: l’expectativa que la llengua acabe sent adoptada com a segona llengua de tot el món. El que és nou és l’-isme: convertir eixa expectativa en una posició que es pot tindre o no tindre. Això només té sentit quan algú deixa de tindre-la, i això passa en 1980.
La formulació moderna dels objectius del moviment no és, però, el silenci: és el Manifest de Praga, presentat en el Congrés Universal de 1996 a Praga, que defén la difusió de l’esperanto per la democràcia lingüística, els drets lingüístics i l’educació, i no per cap profecia sobre el futur.
Els dos textos, de fet, no s’exclouen. Qui ho diu és un dels dos redactors del de Rauma, en un article de 1998 en què s’enfrontava amb els qui deien parlar en nom seu: «La komunumo kaj la movado (kies celojn formulas tre klare la Manifesto de Prago) kompletigas unu la alian» —«la comunitat i el moviment, els objectius del qual formula molt clarament el Manifest de Praga, es complementen mútuament».
València, desembre de 1982: «que l’home lleve el seu egoisme»
Dos anys després de Rauma, el grup de València celebrava el Dia de Zamenhof amb tres conferències. La crònica, firmada pel secretari Carles Narcís Moya i Seguí, diu que el president Juan Bosch Fornals va parlar sobre «Ĉu estas proksima la fina venko de Esperanto?» —¿està pròxima la victòria final de l’esperanto?— i resumix la seua tesi així:
la ĉefa antaŭkondiĉo por la fina venko estas ke la homo forigu sian egoismon kaj malamon al la proksimulo, post tio-ĉi venos tuj la enkondukon de Esperanto kiel internacia lingvo, simbolo de amo kaj paco inter la homoj.
«La principal condició prèvia per a la victòria final és que l’home lleve el seu egoisme i el seu odi al pròxim; després d’això vindrà de seguida la introducció de l’esperanto com a llengua internacional, símbol d’amor i de pau entre els hòmens.»
A continuació, l’anterior president Félix Navarro Clemente va parlar de l’actualitat del poema La Vojo de Zamenhof, «poema que ens incita a no perdre la fe en la victòria de l’esperanto», i va donar exemples que mostraven, segons ell, la proximitat de la introducció final: entre altres, la proposta que Iugoslàvia faria a favor de l’esperanto en la reunió de països no alineats prevista a Nova Delhi per al març de 1983.
La mateixa crònica va eixir, més curta, en el Boletín núm. 256 (març-abril de 1983): la versió nacional lleva «al la proksimulo» de la frase de Bosch i deixa fora els exemples de Navarro, la proposta iugoslava inclosa.
Primera pàgina del butlletí Valencia Luno de la segona època núm. 4, de gener de 1983, amb la crònica «TAGO DE ZAMENHOF – 1982» mecanografiada baix de la capçalera verda.
La crònica del Dia de Zamenhof de 1982, en Valencia Luno núm. 4 de la segona època (gener de 1983). La frase sobre la victòria final continua en la pàgina 3.
Són dos formes distintes de finvenkisme en la mateixa vesprada: una de moral, que posa la condició en la conducta humana, i una de diplomàtica, que la busca en les institucions internacionals. Cap de les dos esmenta Rauma, i en els números de la segona època que tenim transcrits, de 1982 a 1990, el manifest no ix ni una vegada: la primera menció que hem trobat és la de 1992.
València, gener de 1992: ¿llengua o moviment?
Deu anys més tard sí que hi havia arribat. El número 33 de Valencia Luno s’obri amb un article de Juan Antonio Giménez García —«Johano-Antono» als butlletins— titulat «ESPERANTO: ĈU LINGVO?, ĈU MOVADO?».
L’article planteja la pregunta com una alternativa i la resol negant-la: «Esperanto estas movado kaj lingvo samtempte. Kie ni povus lerni esperanton sen la movado?». Reconeix el problema que Rauma diagnosticava —«els mites són idees velles; els símbols pareixen pertànyer a un gueto o a un partit; la idea interna no agrada a les noves generacions; la propaganda pública ridiculitza la situació»— i concedix el diagnòstic sencer sense concedir la conclusió:
Ni devos pripensi pli bonan solvon, pli aktualan aspekton por la Movado ol flankigi ĝin. La Manifesto de Raŭmo (1980) ŝajnas ĝian identecon disigante Esperanton de la precelaj sloganoj.
«Haurem de pensar una solució millor, un aspecte més actual per al Moviment, que no apartar-lo. El Manifest de Rauma (1980) sembla la seua identitat, separant l’esperanto dels eslògans originals.»
Tot seguit copia els quatre valors del punt tercer del manifest, un darrere l’altre, i els fa seus. Però tanca citant el Proklamo de Voss de 1991 —«l’objectiu de la qualitat és lloable, però cal constatar que la qualitat naix la major part de les vegades de la quantitat», en la forma en què ell el cita— i amb una pregunta directa: «Ĉu vi povos sola, sen Movado?», ¿podràs tot sol, sense Moviment?
És, en xicotet, exactament la posició que Lindstedt defenia eixos mateixos anys: acceptar el que Rauma va vore i no acceptar que la comunitat puga substituir el moviment.
Octubre de 1998: el butlletí pren partit sense dir-ho
El número 47 de Valencia Luno reproduïx a la pàgina 12, sencera i sense cap comentari, la declaració «HEROLDO REIROS AL SIA LEGITIMA POSEDANTO» que Gian Carlo Fighiera havia firmat a Torí l’1 d’octubre de 1998. La societat propietària d’Heroldo de Esperanto hi anunciava que anul·lava la cessió del periòdic feta en 1996 a l’Itala Interlingvistika Centro, perquè la nova redacció no havia respectat la condició de mantindre’l «sendependa kaj supertendenca». La declaració descriu els raŭmistes com
malgranda tendenca grupo, preskaŭ nur eŭropa, kiu opozicias al la ĝenerala Esperanto-Movado, negative juĝas la Universalajn Kongresojn kaj proponas alternativan Esperanto-komunumon.
«Un grup xicotet i tendenciós, quasi només europeu, que s’oposa al Moviment Esperantista general, jutja negativament els Congressos Universals i proposa una comunitat esperantista alternativa.»
El butlletí de la Federació Espanyola la reproduiria també, en el número 338 del Boletín (juliol de 1999). Publicar una declaració no és firmar-la, però publicar-la sense contrapunt, quan el text acusa una part del moviment de segrestar un periòdic centenari, és una manera de col·locar-se.
2009: la discussió, en el butlletí de la federació
Onze anys després la mateixa polèmica es va desplegar sencera en tres números del Boletín de la Hispana Esperanto-Federacio.
En el número 386 (gener-març de 2009), Andrés Martín firma quatre pàgines que presenten l’Esperanta Civito com «la realització conseqüent del raŭmisme, única pel seu caràcter institucional», amb la cronologia oficial: el primer Fòrum per l’Esperanta Civito a La Chaux-de-Fonds, el Pacte llançat el 10 d’agost de 1998, la Civito fundada el 2 de juny de 2001 a Sabloneto (Sabbioneta, Itàlia), el primer cònsol Walter Żelazny i la llista d’entitats adherides, entre les quals la Andaluzia Esperanto-Unuiĝo.
En el número 388 (juliol-setembre de 2009), Jorge Camacho contesta amb una carta a la redacció que qualifica el raŭmisme de «pseŭdoideologio», acusa la Civito d’imitar formalment un estat —«iom tro da instancoj» per a uns quants centenars d’adeptes— i acaba assenyalant que l’autor de l’article era membre del «Kortumo» de la Civito.
Al costat mateix respon Ángel Arquillos López, que era alhora redactor en cap del Boletín i president de la Andaluzia Esperanto-Unuiĝo: diu que la seua associació es va adherir al Pacte «lliurement i espontàniament», que ho recomana a altres societats espanyoles i enumera què n’ha tret —visibilitat internacional, sessions d’examen i un curs per correspondència amb el Kultura Centro Esperantista, contactes públics, el projecte d’una Casa de l’Esperanto a Andalusia.
Qui ho va escriure, i què en diu ara
La distinció s’ha endurit fins a convertir-se en dos etiquetes que la gent es tira pel cap, i convé recordar què en diuen els qui la van fer.
Giorgio Silfer ha sigut el seu teòric principal. En «Kion signifas raŭmismo», publicat en La Ondo de Esperanto núm. 55 (5/1999), en dona una definició d’estil diccionari —l’esperanto com a llengua cultural transnacional més que com a llengua auxiliar internacional— i rebutja la lectura corrent: «Sufiĉas legi la Manifeston de Raŭmo por kompreni ke ĝi celas disvastigi esperanton», n’hi ha prou de llegir el Manifest de Rauma per a entendre que aspira a difondre l’esperanto.
Jouko Lindstedt, el coautor, va anar en direcció contrària. En «Esperantujo apartenas al ĉiuj» (La Ondo de Esperanto 1998:11, reproduït en La liturgio de l’ foiro de Jorge Camacho) escriu que el Manifest volia declarar que «no existix només el moviment esperantista, sinó també la comunitat esperantista», que la comunitat és per definició oberta i sense centre, i que organitzar-la només crea un segon moviment: «Tial la raŭmistoj perfidis la Manifeston de Raŭmo», per això els raŭmistes van trair el Manifest de Rauma. En un comentari públic del 2 de setembre de 2025 ho matisa en un sentit que val la pena llegir sencer:
Mi distancigis min de la speciala malvasta versio de raŭmismo, kiun la Civito uzas kiel sian kredkonfeson. Sed la ĝenerala merito de raŭmismo estas atentigi, ke ekzistas pluraj pravigeblaj manieroj okupiĝi pri Esperanto, la komunumo gravas apud la movado, kaj paroli Esperanton ne signifas devon propagandi.
«M’he distanciat de la versió especial i estreta de raŭmisme que la Civito usa com a professió de fe. Però el mèrit general del raŭmisme és fer vore que hi ha diverses maneres justificables d’ocupar-se de l’esperanto, que la comunitat importa al costat del moviment, i que parlar esperanto no significa tindre l’obligació de fer propaganda.»
Terceres vies
La discussió no s’ha quedat en dos posicions. El 2013, responent a l’article de Jorge Camacho sobre l’esperanto com a «llengua zombi», José Antonio Vergara va proposar en el fil de Libera Folio el que anomena plivastismo: que el fenomen esperanto realment existent siga cada vegada més ample, en tots els sentits imaginables, sense mesurar-se contra una victòria final que no arriba —alternativa, diu, tant al finvenkisme com al raŭmisme. Ho contem amb detall a «La llengua zombi».
I convé dir el que la mateixa distinció no captura. La major part dels esperantistes no és cap de les dos coses de manera pura: es pot anar als congressos per la gent i defendre alhora que l’esperanto val per a l’educació; es pot no creure en cap victòria final i donar classe cada dimarts. Ho hem escrit a «Les mil maneres de ser esperantista», i el mateix Lindstedt ho diu amb altres paraules quan parla de «diverses maneres justificables» d’ocupar-se de l’esperanto.
Vegeu també
- «Les mil maneres de ser esperantista», sobre per què una sola paraula tapa realitats molt distintes.
- «La llengua zombi», sobre la crítica de Jorge Camacho i el debat que va obrir.
- «La Civito a Espanya: una adhesió i una ruptura», on la Andaluzia Esperanto-Unuiĝo s’hi adherix en 2001 i la HEF hi trenca en 2009.
- Valencia Luno, la segona època (1982-1990) i de 1991 a 2002, on estan transcrits sencers els números citats ací.
Fonts
- Manifesto de Raŭmo, 1980. Text complet en el lloc de l’Esperanta Civito.
- Manifesto de Prago, 1996. Text en molts idiomes.
- Jordan, David K. «The Rauma Manifesto», pàgina docent de la Universitat de Califòrnia a San Diego, que allotja el text amb una introducció sobre el congrés de 1980 i el seu tema.
- Camacho, Jorge, i altres. Fil de comentaris de «La zombia lingvo», Libera Folio, maig de 2013, d’on ix la proposta del plivastismo de José Antonio Vergara.
- Silfer, Giorgio. «Kion signifas raŭmismo», La Ondo de Esperanto núm. 55 (5/1999).
- Lindstedt, Jouko. «Esperantujo apartenas al ĉiuj», La Ondo de Esperanto 1998:11, reproduït en Jorge Camacho, La liturgio de l’ foiro (Elementoj por ekzegezo), Progresema Esperanto-Forumo, Anvers, 1999 (text complet en Project Gutenberg, que inclou també el Manifest de Rauma, el Pacte per l’Esperanta Civito i la rèplica de Renato Corsetti).
- Lindstedt, Jouko. Comentari en Libera Folio, 2 de setembre de 2025.
- Hispana Esperanto-Federacio, Boletín núm. 256 (març-abril de 1983), versió abreujada de la mateixa crònica del Dia de Zamenhof.
- Valencia Luno, segona època núm. 4 (gener de 1983), p. 1 i 3: «TAGO DE ZAMENHOF – 1982», crònica de Carles Narcís Moya i Seguí. Facsímil a Internet Archive i transcripció completa.
- Valencia Luno núm. 33 (gener de 1992), p. 1-2: «ESPERANTO: ĈU LINGVO?, ĈU MOVADO?», de Juan Antonio Giménez García. Transcripció completa.
- Valencia Luno núm. 47 (octubre de 1998), p. 12: «HEROLDO REIROS AL SIA LEGITIMA POSEDANTO», declaració de Gian Carlo Fighiera firmada a Torí l’1 d’octubre de 1998. Facsímil a Internet Archive i transcripció completa.
- Hispana Esperanto-Federacio, Boletín núm. 338 (juliol de 1999), 386 (gener-març de 2009) i 388 (juliol-setembre de 2009).
Llegir en:
Aquesta entrada encara no té cap comentari. Sigues la primera persona a comentar-la des del fedivers.