Una frase solta en una conversa de fa un dia ens ha portat fins a un llibre de 1937. Un esperantista francés que venia molt per València, i que a casa d’un esperantista valencià preferien no rebre, havia publicat el relat dels sis mesos que va passar en una presó de Franco. El llibre existix, es pot llegir sencer, i el que conta encaixa —quasi tot— amb el que els arxius han documentat noranta anys després.
Coberta de Seis meses en las prisiones de Franco (Ediciones Españolas, Madrid-València, 1937), en l'exemplar de la Biblioteca Central Militar digitalitzat per la Biblioteca Virtual de Defensa.
En tres minuts
Jean Pelletier era un industrial francés de Saint-Jean-de-Luz, catòlic, veterà de la Primera Guerra Mundial i antic capità d’aviació, que en 1936 fabricava planadors de fusta per a xiquets. El 15 d’octubre d’eixe any va embarcar a Baiona cap a Bilbao en el Galerna; el vaixell va ser capturat per bous armats franquistes i ell va acabar sis mesos a la presó d’Ondarreta, quatre d’ells incomunicat. Va eixir el 22 d’abril de 1937 en un bescanvi per un aviador alemany. Eixe mateix any va publicar el que havia vist: Seis meses en las prisiones de Franco.
Vint-i-quatre anys després, en plena dictadura, el mateix home era un visitant habitual de l’esperantisme espanyol i feia conferències sobre les Falles als Països Baixos. A casa del doctor Rafael Herrero Arroyo, president de la federació esperantista espanyola, sabien qui era i preferien que no els visitara: havia escrit aquell llibre i «podia ser reconegut per algú».
Ara el llibre es pot llegir sencer: l’hem transcrit i el publiquem ací.
Si vols aprofundir:
- La frase que va obrir tot això
- El samideano que venia sovint
- El llibre: què és i on és
- Què li va passar
- El que conta el llibre
- Qui anava en el Galerna
- Què confirmen els arxius, i què corregixen
- Per què els van matar
- Com s’ha de llegir el testimoni
- Per què a sa casa no el volien
- El que encara falta
La frase que va obrir tot això
El 27 d’agost de 2026 vam parlar amb Rafael Herrero García, fill del doctor Rafael Herrero Arroyo, per a completar la biografia de son pare. Era una conversa breu, sobre la vida del grup als anys cinquanta i seixanta. Enmig d’ella va aparéixer un nom francés i una frase de passada: venia molt per València, i a son pare no li feia molta gràcia que vinguera per sa casa, perquè havia escrit un llibre contra Franco i podien reconéixer-lo.
No hi havia res més: ni el títol del llibre, ni una data, ni una editorial. Un cognom molt comú i una anècdota de fa seixanta anys. Va resultar que n’hi havia prou.
El samideano que venia sovint
El primer que apareix és una notícia menuda. El Boletín de la Federación Española de Esperanto de setembre-octubre de 1961, a la secció Kroniko, publica una nota titulada «»LAS FALLAS» EN NEDERLANDO»:
«Nia kara samideano Jean Pelletier, el Saint-Jean-de-Luz (Francujo), tiel konata de la hispana samideanaro pro liaj oftaj vizitoj en nian landon, trafis ŝatindan premion en la kurso de sam.o Delaire, en Orléans: vojaĝon en Nederlandon. Li partoprenis la renkontiĝon en Krommenie, okaze de la tabuligo de strato per la nomo de Dr.o Zamenhof, kaj li trovis okazon por prelegi. La temo estis: «Las Fallas de Valencia», festo de arto kaj fajro».
El Boletín de la Federación Española de Esperanto dóna notícia de Jean Pelletier, «tan conegut de l'esperantisme espanyol per les seues visites freqüents al nostre país» (núm. 129, setembre-octubre de 1961).
Això ja és molt: Pelletier era de Saint-Jean-de-Luz, al País Basc francés, a poc més de quinze quilòmetres de la frontera; era «tan conegut de l’esperantisme espanyol per les seues visites freqüents al nostre país»; havia guanyat un premi al curs d’esperanto de Delaire, a Orleans —un viatge als Països Baixos—, i l’aprofità per a parlar de les Falles de València en una trobada a Krommenie, celebrada amb motiu de la retolació d’un carrer amb el nom de Zamenhof (Boletín de la Federación Española de Esperanto, any XIII, núm. 5 (129), setembre-octubre de 1961, p. 387).
Un esperantista francés enamorat de València, doncs, dels que anaven i venien per la frontera i acabaven fent propaganda de les Falles a Holanda. Res que faça pensar en un llibre prohibit.
On és el País Basc, a banda i banda de la frontera. Saint-Jean-de-Luz, d'on era Pelletier, està a uns quinze quilòmetres de la ratlla. Base cartogràfica: Natural Earth (domini públic).
El llibre: què és i on és
El mateix nom apareix en un catàleg molt diferent:
Jean Pelletier, Seis meses en las prisiones de Franco: crónica de hechos vividos. Madrid-València, Ediciones Españolas, 1937. 117 pàgines, 20 cm.
La coberta posa el nombre en xifra —«6 meses en las prisiones de Franco»— i la portada interior amb lletres, on el cognom apareix accentuat, «Jean Pélletier». L’exemplar conservat a la Biblioteca Central Militar, signatura FM-1154-C17, està catalogat dins del que allí encara s’anomena el «Fondo marxista»: un llibre republicà arxivat com a material de l’enemic per qui el va véncer.
I eixe exemplar es pot llegir sencer. La Biblioteca Virtual de Defensa l’ha digitalitzat complet, amb llicència CC BY 4.0: fitxa i reproducció íntegra. Però són imatges: no s’hi pot buscar una paraula, ni copiar-ne una frase, ni el llig un lector de pantalla. Un llibre en eixe estat existix, però no circula.
Per això l’hem passat per reconeixement òptic de caràcters i hem recompost el resultat sencer —pròleg, tretze capítols i índex—, mantenint l’ortografia de 1937. El text complet, amb la seua fitxa i les seues advertències, està ací:
No és una edició crítica, i ho diem en la mateixa pàgina: davant de qualsevol dubte mana el facsímil.
D’on ve el llibre també importa. No hi ha cap «original francés» en forma de volum: el pròleg explica que el diari parisenc Ce Soir ja havia publicat per entregues el «gran reportatge» de Pelletier i que Ediciones Españolas el va reunir en castellà sense acreditar qui el va traduir. Euzko-Deya, el portaveu basc de París, en va reproduir fragments els 4 i 11 de juliol de 1937. Després va córrer: una reimpressió a Buenos Aires en 1938, de l’Oficina de Prensa al Servicio de la República Española, i una traducció russa eixe mateix any —Полгода в тюрьме у Франко, Moscou, Khudójestvennaia Literatura, 80 pàgines, traduïda del castellà per A. Kagarlitski—. No consta cap edició francesa autònoma ni cap traducció anglesa: els anuncis antiquaris que ofereixen un Six months in prison with General Franco estan venent el volum rus amb el títol traduït per a l’aparador.
Què li va passar
El pròleg i el mateix relat presenten Pelletier com un industrial francés fabricant de joguets, antic capità de l’aviació francesa i veterà de la Primera Guerra Mundial, condecorat amb la Creu de Guerra i cavaller de la Legió d’Honor, catòlic, casat i amb dos fills, d’uns quaranta anys en 1937. Els seus joguets eren planadors de fusta premiats al Concurs Lépine, i n’havia regalat cinquanta a l’hospital militar de Baiona quan el bisbe de la ciutat va demanar almoines per als refugiats de la guerra d’Espanya. Durant un temps la premsa internacional el va confondre amb l’aviador Pelletier-d’Oisy, i per això la notícia de la seua detenció va córrer per tot el món.
El 15 d’octubre de 1936 va embarcar a Baiona en el Galerna, que ell descriu com el vapor correu-postal Baiona-Bilbao, un vaixell de cabotatge de seixanta metres. Anava a provar de vendre els planadors a Bilbao; la seua condició d’antic aviador va fer que allò no se li acabara de creure ningú, i els historiadors continuen anotant-ho com el que ell explicava, no com un fet comprovat.
Sis bous armats el van interceptar a l’altura de Pasaia, van fer transbordar els passatgers a l’Alcázar de Toledo amb la mar picada i els van desembarcar a Pasaia de nit. Mesos després, un jutge instructor li va explicar per pura vanitat com havia sigut: algú havia telefonat des de Baiona a Saint-Jean-de-Luz l’hora d’eixida del vaixell, i de Saint-Jean-de-Luz havien avisat Pasaia, d’on va eixir l’orde d’envoltar-los. El capità titular del Galerna s’havia fingit malalt i no va embarcar.
Va passar sis mesos a Ondarreta, uns quatre d’ells incomunicat. Els intents de bescanviar-lo van fracassar dues vegades —al novembre, pel cònsol d’Àustria a Sant Sebastià; al gener, en un intercanvi general per Reis— perquè els revoltats ja no tenien vius els presos que oferien. Va eixir el 22 d’abril de 1937, canviat per Karl Gustav Schmidt, tripulant alemany supervivent d’un Junkers Ju 52 abatut sobre Bilbao.
El viatge del «Galerna», amb els llocs de l'episodi: l'eixida de Baiona, el punt aproximat on el van interceptar, Pasaia, la presó d'Ondarreta i el cementeri de Hernani. Base cartogràfica: Natural Earth (domini públic).
El bescanvi es va fer a Saint-Jean-de-Luz, davant de l’agregat naval francés. El mateix poble d’on havia eixit la telefonada que el va posar en mans dels revoltats; i el mateix des del qual, vint-i-quatre anys després, el Boletín esperantista el situava com el samideano que venia sovint a València.
El que conta el llibre
Són tretze capítols, cadascun encapçalat per una frase del mateix relat que en resumix el contingut. La llista de l’índex ja és, tota sencera, un document.
El pati d’Ondarreta, on els presos esperaven la nit:
«Los hombres que van a morir juegan a la pelota vasca con entusiasmo… Me acerco al muro, que está lleno de agujeros. ¡Horror!, se ven cabellos y trozos de cerebro. Es el muro ante el que fusilan o han fusilado… Y ellos juegan animadamente a la pelota».
L'obertura del capítol V en l'exemplar de 1937.
La tortura de l’abat Ariztimuño, «Aitzol», que Pelletier va sentir des del vestíbul del costat abans de veure’l eixir —el passatge que Euzko-Deya va reproduir a París el juliol de 1937:
«Oí gritar y el ruido sordo de los vergajazos sobre un cuerpo. En la habitación próxima torturaban a un hombre. Oír cómo se pega a un animal es ya impresionante, pero oír pegar a un hombre es espantoso. […] El suplicio duró lo menos una hora. Se abrió una puerta. Apareció la víctima. Era el inteligente abate Ariztimuño, mi amigo del «Galerna». Resultaba difícil conocerle. La sangre le nublaba la vista y no podía verme».
El recompte del clergat basc afusellat pels que deien fer una croada:
«Encontré en la prisión de Ondarreta diez y siete sacerdotes; todos fueron ejecutados en siniestros amaneceres, contra el muro de la prisión o en el cementerio de Hernani».
I el final, ja lliure, amb l’encàrrec que li van fer els que es quedaven: salvar la tripulació del bou armat Nabarra, enfonsat pel creuer España quan defenia el vapor Galdames, presa i tancada a Ondarreta a l’espera d’un consell de guerra que demanava per a ells la pena de mort. El seu delegat davant dels carcellers, Javier Basarto, havia demanat un últim honor: donar ell mateix la veu de «foc» el dia que els afusellaren. Pelletier tanca el llibre publicant els noms dels mariners, un per un.
Qui anava en el Galerna
La premsa franquista els va presentar com un carregament de rojos. No ho eren. Les llistes que han reconstruït les investigacions municipals de Hernani mostren una altra cosa: el vaixell portava correu, documentació i gent molt diversa entre Baiona i la zona republicana.
| Qui | Qui era |
|---|---|
| José Ariztimuño, «Aitzol» | Sacerdot, escriptor i promotor cultural; nacionalista basc catòlic, pròxim al PNB. Recopilador de poesia basca i defensor de l’Estatut. |
| Raimundo Gamboa | Contractista de fustes, catòlic i nacionalista basc. |
| Higinio Francisco Saizar Múgica | Metge, militant d’EAE/ANV —nacionalisme basc republicà i aconfessional— i correu entre Bilbao i Baiona. |
| Juan Luis Ruiz-Dana Ibarra | Treballador de Correus; mantenia l’enllaç postal amb la zona republicana. |
| Salvador Echenique Iriarte | Delegat del Govern Basc a bord. Pelletier el pren pel capità. |
| José Cerdán Murillo | President de Socors Roig. |
| Juan Miranda Alduarte | Treballador de la Diputació, militant del Partit Comunista. |
| José Jurico Zaro | Pilotari, sense militància coneguda. |
| Jean Pelletier | Francés catòlic, industrial, es declarava neutral. |
Hi havia, a més, dones i xiquets. Nacionalistes catòlics, nacionalistes d’esquerra, comunistes, funcionaris i civils sense adscripció coneguda: exactament la pluralitat de la coalició que sostenia el Govern Basc. Civils desarmats, tots. Que alguns tingueren responsabilitats polítiques o administratives no els convertix en combatents, i no explica què els van fer.
Què confirmen els arxius, i què corregixen
Ací és on el testimoni deixa de ser només un testimoni. Dos investigacions municipals de Hernani —la dirigida per Mikel Aizpuru en 2007 i la d’Irati Zuriarrain Asurmendi en 2024— han treballat el mateix episodi amb documentació penitenciària, registres civils, expedients militars i llibres de cementeri. La de 2007 diu expressament que la documentació coincidix substancialment amb la versió que dóna Pelletier.
El que queda confirmat:
- El Galerna va ser capturat el 15 d’octubre de 1936 i els passatgers, tancats a Ondarreta.
- Diversos passatgers van ser assassinats sense cap judici.
- La fórmula administrativa de la «posada en llibertat» s’usava, efectivament, per a traure els presos cap al lloc de l’afusellament.
- A Hernani hi va haver una repressió sistemàtica: al voltant de dos-centes persones afusellades.
- Part de la tripulació va ser jutjada i condemnada a penes llargues, tal com ell conta.
El que corregixen:
- No els van matar tots la mateixa nit. Pelletier escriu que van afusellar tots els passatgers; els arxius mostren ritmes distints. Juan Luis Ruiz-Dana va ser tret la nit del 17 d’octubre i afusellat a la matinada del 18; el metge Saizar va quedar a la presó fins a la nit del 22 i el van matar a Hernani el dia 23. La família va poder recuperar-ne el cos i enterrar-lo a Polloe.
- Tampoc era l’únic supervivent de tot el vaixell. L’estudi de 2007 conclou que això no es pot afirmar.
- Les xifres no quadren. Ell parla d’uns trenta-cinc passatgers; les llistes oficials en donen més de quaranta, i La Voz de España va publicar que a bord hi anaven unes vuitanta persones: vint-i-huit tripulants i uns cinquanta passatgers.
- Echenique no era el capità. Era el delegat del Govern Basc. El capità titular era Germán Gómez, i qui sembla haver exercit el comandament efectiu, Jorge Martín Posadillo.
- Els vuit-cents. La presentació del llibre afirma que huit-cents presos d’Ondarreta van ser executats sense judici. En el cos del relat el que diu Pelletier és una altra cosa: que a la presó hi havia prop de huit-cents presos. L’afirmació ve de la presentació periodística de Ce Soir, no del seu relat.
- La història no acaba als afusellaments. S’han identificat almenys vint-i-cinc tripulants. Diversos van ser condemnats a trenta anys; Victorino Corino va morir a mans de la policia franquista en maig de 1938 i Ramón Alonso, a la presó, en juliol de 1939.
Per què els van matar
L’episodi desmunta una explicació fàcil. No van morir per rojos ni per anticlericals: entre les víctimes hi havia sacerdots i nacionalistes bascos profundament catòlics. Aitzol és el cas més clar —compartia la religió dels requetés que el van agafar—, i el sacerdot septuagenari José de Adarraga, sense militància destacada, va ser afusellat acusat de nacionalista.
El que pesava era una altra jerarquia: primer, la lleialtat al bàndol revoltat; després, la unitat política i territorial d’Espanya; després, l’eliminació de les organitzacions republicanes, obreres i nacionalistes; i el catolicisme, sempre que estiguera subordinat als anteriors. Ser catòlic no protegia qui era considerat vasquista. La captura del vaixell tenia, a més, un component militar i de comunicacions: el Galerna enllaçava Baiona amb Bilbao i portava correu i documentació al Govern Basc.
Com s’ha de llegir el testimoni
És una font primària de primera mà, escrita immediatament després dels fets per un estranger que havia estat tancat a Ondarreta, i els historiadors la continuen utilitzant: Pedro Barruso la cita en el seu estudi sobre la repressió al País Basc durant la guerra, i el treball d’Aizpuru sobre els afusellaments d’Hernani el compta entre els testimonis directes del Galerna.
I és, alhora, un llibre de denúncia publicat enmig d’una guerra. Ce Soir era un diari pròxim al Partit Comunista Francés, l’edició argentina eixia d’una oficina de premsa de la República i la russa d’una editorial estatal soviètica. Això no invalida el que conta —el testimoni directe és el que és—, però explica per què les xifres globals s’inflen i per què alguns episodis els va conéixer d’oïdes dins de la presó. Del cas de Saizar, per exemple, ell mateix admet que ho va saber després per indiscrecions dels carcellers.
En resum: no és un llibre inventat ni una falsificació propagandística. És un testimoni autèntic i substancialment fiable, escrit amb pressa, indignació i informació incompleta. Per al que ell va viure i veure, Pelletier és la millor font que tenim; per a xifres, identitats, càrrecs i cronologies, són millors Aizpuru i Zuriarrain.
Per què a sa casa no el volien
Tornem a València. Rafael Herrero García recorda Pelletier com algú que «venia molt per València, per tot el món», i recorda també que a son pare no li feia molta gràcia que vinguera per sa casa: perquè havia escrit aquell llibre i «podia ser reconegut per algú». Ell mateix, en canvi, va estar convidat a casa de Pelletier, a França, uns vint dies. I afig un detall que els papers confirmen: que Pelletier havia sigut pilot de guerra. Barruso, quan el cita, l’anomena directament «el aviador francés Jean Pelletier».
L’escena val per si mateixa. En la València dels anys cinquanta i seixanta, l’esperantisme era una xarxa internacional que funcionava per damunt de les fronteres i de les ideologies: a la tertúlia de l’orxateria Chaume discutien catòlics i comunistes «però en el pla de l’amistat», i el doctor Herrero —d’idees socials més aviat d’esquerres, segons el seu fill, però sense manifestar-se mai políticament— era el metge de Luis Hernández Lahuerta, comunista declarat, fins a la seua última hora.
Alhora, eixa xarxa sabia perfectament on eren els límits. Rebre a casa un francés que havia publicat un llibre contra Franco era un risc concret, i es gestionava amb la mateixa naturalitat amb què s’assistia als congressos: no li tancaven la porta al moviment, però preferien no tindre’l al menjador. I el llibre no era el d’un revolucionari: l’havia escrit un catòlic condecorat que comptava capellans afusellats. Això no el feia menys perillós per a qui l’allotjara.
El que encara falta
- La sèrie de Ce Soir. Va eixir en 1937, però no en sabem els números ni les dates exactes.
- La seua vida. Del Pelletier anterior a 1936 i del posterior a 1961 no en sabem res: ni quan es va fer esperantista, ni quan va morir. El nom és molt comú.
- Les visites a València. Qui el va allotjar, a quins congressos vingué, si en queden fotografies.
- La transcripció. L’hem revisada per mostreig, no sencera. Qui detecte un error en un nom o en una data ens fa un favor si ens ho diu.
Si algú té notícia d’ell —una carta, una foto, un exemplar del llibre—, escriviu-nos.
Fonts: Boletín de la Federación Española de Esperanto núm. 129 (setembre-octubre de 1961); fitxa i reproducció digital completa de Seis meses en las prisiones de Franco a la Biblioteca Virtual de Defensa (Biblioteca Central Militar, FM-1154-C17, CC BY 4.0), d’on ixen la coberta, les reproduccions de pàgines i totes les citacions del llibre, per mitjà de la nostra transcripció; Mikel Aizpuru (dir.), El otoño de 1936 en Guipúzcoa. Los fusilamientos de Hernani (Hernani, 2007), cap. VII; Irati Zuriarrain Asurmendi, Hernani 1936-1959. Violencia, represión y violación de los derechos humanos durante la Guerra Civil y el primer franquismo (Hernaniko Udala, 2024), ap. 4.5.1.1 «El caso del barco Galerna»; Pedro Barruso Barés, «La represión en las zonas republicana y franquista del País Vasco durante la Guerra Civil», Historia Contemporánea 35 (2007), p. 97; The French Presence in the Spanish Military (Ministeri de Defensa, 2022), per a l’intercanvi; el catàleg de la Biblioteca Herzen de Sant Petersburg i el catàleg bibliogràfic de la Universitat de Mykolaiv, per a l’edició russa; el catàleg de la Universitat de Barcelona, per a la reimpressió de Buenos Aires; i notes d’una conversa amb Rafael Herrero García i la seua dona, Amparo Martínez Esteve, el 27 d’agost de 2026.
Llegir en:
