Abans de ser figures del grup de València, Augusto Casquero i Alicia Ballester van fer esperantisme a Madrid. Ella ho conta ara: quatre locals successius, classes cada dia en dos i tres torns, un cor que va cantar en esperanto al Festival d’Havaneres de Torrevieja i una pel·lícula en súper 8 que, diu, no va quedar molt bé.
Quatre locals
El primer que recorda és d’anar-hi de xicoteta amb son pare, Arquímedes Ballester: el grup madrileny es reunia en una associació que els deixava el lloc —els butlletins de la Federació situen les classes, a primeries dels setanta, al local de l’associació d’empleats i obrers dels ferrocarrils espanyols, al carrer d’Atocha, 83, cedit «per a estos fins culturals», els dilluns, dimecres i divendres a les set de la vesprada—.
Després un esperantista els va deixar un xalet que tenia mig abandonat, on van fer activitats fins que el propietari va decidir vendre’l. Llavors van buscar lloguer i van trobar un pis antic al carrer d’Hortaleza on l’amo llogava les habitacions per separat: el grup en va llogar una. «Allí és on vaig començar a anar-hi jo amb assiduïtat», conta Alicia. Feien les classes i, els caps de setmana, els jóvens se n’anaven d’excursió a la serra.
L’última mudança va vindre d’una esperantista la mare de la qual tenia una casa antiga sencera al carrer d’Atocha. És l’adreça que apareix als butlletins des de 1981: Madrida Esperanto-Liceo, Atocha, 98, 4t.
El tracte el conta ella: «la meua mare té un pis per a llogar, de 250 metres; vos el lloguem, però vos l’heu d’arreglar vosaltres». Era antic i enorme, amb moltes habitacions, i els van deixar tirar algun envà. Hi van fer caber el saló, un annex amb les oficines, dues aules, la cuina convertida en bar, dos lavabos i una boardilla per a la biblioteca; quatre balcons donaven al carrer d’Atocha. «Allí va ser on va començar l’auge del Liceu».
La història que el Liceu mateix va publicar en el llibre del 47é Congrés Espanyol d’Esperanto (Madrid, 1987) data la inauguració d’eixa seu en 1978 i col·loca «Hortaleza, 84» entre els locals de 1960-1964. Les dues cronologies no quadren: ni els butlletins que hem vist donen Atocha 98 abans de 1981, ni el record d’Alicia posa el pis d’Hortaleza tan arrere.
Abans d’Atocha: l’ONCE al Liceu
En aquella etapa del carrer d’Hortaleza, abans de l’auge, hi van destacar dos germans: Paco i Pepe Jiménez Bullón. Paco hi veia poc i pertanyia a l’ONCE, que tenia la seu a prop del local; gràcies a ell van vindre molts cecs als cursos. Organitzava tota mena d’actes i va promoure la impressió de samarretes amb l’estrella verda. «És la persona amb més iniciativa que he conegut», diu Alicia, i son germà ho resumia així: «Paco, a pesar de vore poc, té més vista que tots nosaltres». A l’ONCE hi havia un altre esperantista, Ángel Figuerola, que donava conferències i feia molta faena de propaganda, i que segons Alicia hi feia classes d’esperanto. Figuerola va arribar a presidir la Federació Espanyola: com a president, en 1977, va portar en mà a València la medalla Klara Silbernik per a la dona del doctor Herrero.
Com omplien les aules
Posaven anuncis al periòdic, però el que funcionava de veres era la pegada de cartells per la zona de les universitats: hi anaven de nit, en grup —«no estava tan prohibit com ara»—. I van arribar a llogar un espai publicitari al metro, a l’estació de Sol, que va fer vindre molta gent.
Tenien un obstacle a la mateixa porta. La portera de la casa —«un personatge», diu Alicia— els anomenava «la puta academia de maremanto», i un dia, esperant els alumnes d’un curs nou, no en va arribar cap: ella els anava dient que la Policia havia tancat l’acadèmia.
Dos i tres torns cada dia
Allí el Liceu es va omplir. «Va vindre tanta gent que calia dividir els alumnes i fer diversos horaris, perquè no cabien tots», i les classes es donaven cada dia, en dos i fins a tres torns, amb professors distints. D’aquelles classes va eixir gent que després ha marcat el moviment: Dennis Keefe, Juan Carlos Ruiz Sierra, Pedro Vilarroig Aroca i Ángel Arquillos López, hui president de la Federació Espanyola.
El record no és exagerat. Aquella mateixa història situa en 1980 el màxim de l’activitat docent del Liceu, «quan quasi 800 alumnes passen pels seus cursos». La xifra és de la casa i no diu què compta —matrícules, assistents, alumnes que acabaren el curs—, però és contemporània dels fets i dona la magnitud que Alicia recorda.
Alicia hi afig més noms d’aquella època. Miguel Ángel Sancho —ella el recorda president de la Federació Espanyola; els butlletins que tenim el documenten en 1983 al capdavant de la Hispana Esperanto-Junulara Societo, la societat juvenil—. Les germanes Mari Carmen «Mamen» Dávila Buitrón i Margarita Dávila Buitrón, que van arribar al Liceu amb dèsset i díhuit anys i participaven en tots els actes i les excursions: Margarita cantava al cor i Mamen s’hi va quedar de professora. I Jorge Camacho, que hi va arribar amb setze o dèsset anys, va aprendre de seguida i, recorda Alicia, també hi va fer classe.
Un dels qui hi feien classe era Juan José Hernández Rey, llicenciat en Física, que va arribar al Liceu amb la seua parella, Leonor —«Loti» per als amics—. En els exàmens de la Federació celebrats a Lleó el 14 d’octubre de 1978 va traure la nota més alta del diploma superior, un 9 sobre 10, per damunt del mateix Casquero. El curs de perfeccionament explicat per ell circulava gravat en casset: així el va poder seguir Juan Carlos Ruiz Sierra quan la faena se’l va emportar a Granada —la seua núvia, després esposa, li enviava per carta les lliçons i la cinta—, segons va contar ell mateix en una entrevista al Boletín de la Federació en 1995.
El cor Verda Stelo
Vilarroig —compositor, autor de nou simfonies— va cofundar en 1984 el cor Verda Stelo i el va dirigir. Assajava els dissabtes, i en acabar els del cor baixaven a fer el vermut al bar de sota. Cantava en esperanto i en altres llengües, i Alicia n’era una de les veus. El cor va participar en el Festival d’Havaneres de Torrevieja cantant en esperanto l’havanera de lliure elecció: «els periodistes que hi havia anaven tots a entrevistar el cor que cantava en esperanto».
La història del Liceu ho confirma i hi afig una dada: Vilarroig és també l’autor de la música de l’himne del Liceu, amb lletra de Juan Carlos Ruiz.
D’ofici era enginyer de Mines: va estudiar a l’Escola de Mines de Madrid, on va conéixer Juan Carlos Ruiz Sierra, també enginyer de Mines, i on després va fer de professor; Ruiz va acabar treballant al CENIM, el Centre Nacional d’Investigacions Metal·lúrgiques. Ho precisa Alicia Ballester: la Viquipèdia en esperanto presenta Vilarroig com a enginyer de telecomunicacions.
Nota del Boletín de la Federació sobre el final del 47é Congrés Espanyol (1987): el cor Verda Stelo, «nascut fa tres anys a Madrid», canta tres cançons i acaba amb La Espero; hi parla també Augusto Casquero en nom del comité organitzador.
El cor no es va quedar a Madrid: va cantar al final del 47é Congrés Espanyol de 1987, i l’any següent, a València, en la missa del 48é Congrés, on es va batejar en esperanto el fill menut de Casquero i Ballester.
La bandera de 1983
Alicia Ballester no era només una alumna que passava per allí. La mateixa història de 1987 li atribuïx la bandera nova de l’entitat, preparada en 1983: la bandera esperantista amb l’escut de Madrid al centre, envoltat pel nom del Liceu.
Una pel·lícula en esperanto
«Un dia va aparéixer per allí un jove que deia que volia rodar una pel·lícula en esperanto; si volíem fer-ho, havíem de pagar nosaltres els carrets». Van dir que sí. El guió era d’ell, «un poc surrealista», i ho gravava un cosí seu. Hi participava quasi tot el Liceu —Alicia inclosa—: primer es gravava en castellà i després es doblava a l’esperanto. Els protagonistes eren Ángel Arquillos i Leonor. Començava amb un dibuix que imitava el lleó de la Metro, i pel mig eixia la cara de la portera dient la seua frase sobre l’acadèmia de maremanto. El veredicte d’Alicia és sec: «la veritat és que no va quedar molt bé, però és que aquelles pel·lícules de súper huit amb so no eren molt bones».
Traduir per a guanyar a Polònia
Un dia van aparéixer pel Liceu uns marionetistes amb un encàrrec: volien anar a un festival internacional de marionetes a Polònia en què totes les obres s’havien de representar en esperanto, i necessitaven que algú els traduïra el llibret i els ensenyara a pronunciar-lo bé. Al Liceu ho van fer. Els marionetistes van guanyar el primer premi del festival i, en tornar, ho van agrair amb una representació privada per als esperantistes.
D’allí van eixir també concursos literaris internacionals, amb Gian Carlo Fighiera i Ada Sikorska entre els membres del jurat.
La història de 1987 els anomena concursos de traducció i els data en 1979, 1980, 1981 i 1985, amb «àmplia repercussió a l’estranger».
La convocatòria de 1981 diu una altra cosa. Casquero la va firmar com a president del Liceu el 9 de març i la va enviar a la Internacia Pedagogia Revuo, la revista internacional de professors d’esperanto, que la va publicar en el número 2 d’aquell any (pàgs. 45-46): era el III Concurs Literari Internacional, amb quatre modalitats i un premi per a cadascuna —prosa original en esperanto, poesia, assaig i traducció a l’esperanto de prosa castellana—. Les obres s’admetien fins a l’1 d’octubre, i els premis es lliuraven el 6 de desembre de 1981.
Els sopars de conversa
Un dia a la setmana es reunien per a conversar i feien berenar-sopar: cadascú portava alguna cosa feta a casa —truita, empanadetes—. L’al·licient principal era que hi venien a xarrar Gian Carlo Fighiera i Ada Sikorska, que ajudaven a millorar la llengua i resolien dubtes. «Creava un ambient molt bo de camaraderia».
Dennis Keefe ho contava igual anys després: la Konversacia Rondo de Madrid, els dimecres de 20.30 a 22.00, era «una reunió important per a parlar en esperanto», i hi anaven Casquero, Fighiera, Ada Sikorska, Miguel Fernández, Jorge Camacho, Vilarroig, Juan Carlos Ruiz i Miguel Ángel Sancho, «i dotzenes d’altres bons esperantistes».
Que aquelles converses pujaven el nivell no és només impressió d’Alicia. La història de 1987 diu que l’arribada de Fighiera i de la seua dona, Ada Sikorska, al Liceu «contribuïx a elevar el nivell lingüístic dels liceans», i quan en 2001 el Liceu el va fer membre d’honor ho va justificar dient que tots dos «van elevar el nivell d’esperanto en la nostra associació».
Dos episodis japonesos
Un dia va vindre al Liceu un grup d’esperantistes japonesos, i un d’ells, Tomokichi Kagawa, era cec. Jorge Camacho es va fer molt amic seu mentres ensenyaven Madrid al grup; van quedar a mantindre correspondència i, per a poder escriure-li, Camacho va aprendre braille.
L’altre japonés va arribar per negocis —era empresari, i esperantista— i el van robar en arribar a l’aeroport: es va quedar sense documentació i sense els diners que portava. Va buscar esperantistes que l’ajudaren a recuperar els papers i li feren d’intèrpret davant de les autoritats per a denunciar el robatori, i un del Liceu —Alicia creu recordar que era Juan José Hernández— el va acompanyar durant dies fins que ho va resoldre. En agraïment els va convidar tots a menjar a un restaurant japonés, cosa rara en aquella època, i a qui l’havia acompanyat li va oferir faena en una de les seues empreses al Japó, si volia anar-se’n allí.
La delegació xinesa
Una delegació xinesa de tres persones —un home i dues dones— va vindre a Espanya convidada a un congrés o festival que organitzava el Partit Comunista, a fer difusió sobre la Xina. Qui la dirigia parlava molt bé espanyol i era esperantista, i va acabar al Liceu: hi va deixar un munt de regals perquè el grup els venguera —llibres infantils en esperanto, retallables, postals—.
Augusto Casquero i Alicia el van convidar a menjar a sa casa. «Va ser molt divertit, perquè ell coneixia les paraules en espanyol però no sabia molt bé a què es referien: coneixia chorizo, i quan el va veure deia «ah, açò és chorizo«». De regal els va deixar un quadre de galls pintats, amb escriptura xinesa, que segons els va dir era d’un pintor molt conegut allà.
De tornada va publicar un article extens sobre el Liceu i sobre la família d’ella en El Popola Ĉinio, la revista en esperanto de Pequín. Què era exactament aquella revista i per què l’Estat xinés la sostenia, ho contem a L’esperanto en la comunicació exterior de la Xina.
L’article, que existix
Es diu «Gastamaj hispanaj esperantistoj» —esperantistes espanyols hospitalaris—, el firma Yang Yongsen i va eixir en el número de març de 1982, pàgines 17 i 18.
Primera pàgina de «Gastamaj hispanaj esperantistoj», de Yang Yongsen, a El Popola Ĉinio de març de 1982.
Ell no era redactor de la revista: conta que va vindre a Espanya en la tardor de 1981 com a membre de la delegació del Guoji Shudian, la corporació estatal xinesa del comerç de llibres, a muntar una exposició de llibres i revistes. Sopant en un restaurant de Madrid se li van plantar davant quatre jóvens preguntant en espanyol si allí hi havia la delegació xinesa i si hi anava un senyor Yang; els havia avisat «el senyor Felix», representant del Guoji Shudian a Espanya. Eren Augusto, president del Liceu; Juan Carlos, vicepresident; Alicia, secretària; i Maribel.
El dinar a casa d’Alicia hi ix sencer, i explica per què ell l’anomena «un dinar en esperanto»: es va parlar esperanto tota l’estona, però és que damunt la taula hi havia llumins i un cendrer amb l’estrella verda, i al terra del saló, feta de llistons, una estrella verda gran. El menjar, típicament espanyol, el van preparar la mestressa i la seua amiga Carmen. I ahí apareix l’ofici del pare d’Alicia, Arquímedes Ballester: «el pare, que sap fer de fuster, va fer ell mateix la taula, les cadires i el terra del saló, inclosa l’estrella». Per amor a la Xina havia fet també un armari d’estil xinés antic —«si no m’ho arriben a explicar, hauria pensat que era fet a la Xina»— i un gran paravent amb figures xineses pintades.
Després de dinar, «el jove barbut Pedro» va tocar al piano l’himne del Liceu, «que Alicia va cantar»: la mateixa cançó que la història de 1987 atribuïx a Vilarroig amb lletra de Juan Carlos Ruiz.
De nit, reunió al Liceu: una trentena de persones assegudes en rotllana, i entre elles una polonesa —Ada, redactora de l’Heroldo de Esperanto—, l’italià amb qui s’havia casat, dos colombians i una iraniana. Del local anota que era una casa de més de cent anys, tancada de dia i amb classe de nit, amb cursos de tres mesos i un bar d’autoservei, i dona una xifra: mil cursistes en 1979, del mateix ordre que els «quasi 800» que la història del Liceu situa en 1980. El primer dia de l’exposició, Augusto, Alicia i tres més esperaven a la porta del pavelló abans que obrira i en deu minuts van comprar tot el fons xinés en esperanto. I li va quedar gravada una frase d’Augusto: «Sé que la Xina també edita llibres i revistes en espanyol, però jo preferisc llegir-los en esperanto».
El que no quadra
L’article no és el que ella recorda del tot, i les diferències són pròpies del que fa la memòria amb quaranta-cinc anys pel mig. Ella data la visita en «el 77 o el 78» i la lliga a un congrés o festival del Partit Comunista; l’article la data en la tardor de 1981 i parla d’una exposició de llibres, encara que sí que en diu «pavelló», que és cosa de fira. Els regals que ella recorda —llibres infantils, retallables, postals— i el quadre de galls no hi ixen; sí que hi ix que ell els va entregar una carta i un paquet de llibres i revistes de l’Associació d’Esperanto de Pequín per a fer-los arribar a la Federació Espanyola, a Valladolid. De la foto del grup amb els xinesos al saló, l’article no en porta cap: les dues fotografies que il·lustren el reportatge són de la Xina i de Barcelona.
I hi ha una cosa que ell va sentir i va imprimir, que val la pena rescatar perquè no és propaganda sinó el contrari. Els del Liceu li van dir que El Popola Ĉinio publicat durant la Revolució Cultural era «difícil d’entendre, i feia olor de propaganda», i que llavors era ja «molt millor i més ric en informació de tota mena».
El que sí que consta és que la biblioteca de la Federació Espanyola guarda llibres xinesos en esperanto donats pel Madrida Esperanto-Liceo: Pesi elefanton (El Popola Ĉinio, 1981), Vostokonkurso (Ĉina Esperanto-Eldonejo, 1983) i Ĉion faru mem ni ĉiuj (Fremdlingva Eldonejo, 1979), llistats entre les donacions al Boletín núm. 392 de 2011. Si són aquells regals o no, no ho diu enlloc.
De la serra a Lovaina
Les excursions de cap de setmana van durar anys: eixien el divendres, feien acampada lliure a la muntanya i l’endemà pujaven a algun pic. I viatjaven junts als congressos, espanyols i internacionals. En tres cotxes van anar al 39é Congrés Espanyol d’Esperanto, a Gijón, del 16 al 21 de juliol de 1979, i en acabar van fer junts la ruta del riu Cares, als Picos de Europa. En 1982, en dos cotxes, van pujar al 38é Congrés Internacional de la Joventut Esperantista, a Lovaina (Bèlgica), del 31 de juliol al 7 d’agost, i abans van passar un parell de dies al castell de Grésillon, la casa de l’esperanto a França.
Juan Carlos Ruiz Sierra, dret, parlant enmig d'un cercle de gent en un campament.
Juan Carlos Ruiz Sierra parlant al 4t campament de la HEJS, a Gandia, l’abril de 1980, on van coincidir els grups de Bilbao, Elx, Callosa del Segura, Saragossa, Bunyol, Madrid i València. A l’esquerra, els valencians Manuel Gargallo Monforte i Antonio Madrigal Sáez. Fotografia cedida per Antonio Madrigal Sáez (setembre de 2026); la crònica del campament és al Boletín núm. 240.
Per què ho contem ací
Perquè d’aquell Liceu ix bona part del que després va passar a València. Alicia Ballester en va ser secretària en 1981, en la junta que presidia Augusto Casquero —el mateix paper que hi havia fet sa mare, Trinidad Torregrosa, als anys setanta—; ell n’és president d’honor. Els dos van acabar a València, on Casquero va organitzar el congrés espanyol de 1988 i el Congrés Universal de 1993. I no van ser els únics del Liceu que hi van acabar: Juan Carlos Ruiz Sierra, que va estar setze anys a la junta del Liceu i el presidia quan va morir a Madrid en 1997, als 43 anys, va ser vicepresident del comité d’aquell congrés universal, i Pedro Vilarroig hi va estrenar una cantata. La seua fitxa, amb la resta de la trajectòria, és a Biografies. Hernández Rey i Leonor també van acabar a València, però ja fora del moviment: l’última vegada que Alicia els va veure va ser al congrés universal de 1993, i Juan Carlos Ruiz encara va intentar que ell tornara a l’esperanto, sense aconseguir-ho.
Per a la història del Liceu
Este article no reconstruïx la història de l’esperantisme madrileny: conserva i contrasta els records d’Alicia Ballester sobre l’etapa que va precedir la seua vinculació amb el moviment valencià. Eixa història ja l’han escrita els madrilenys mateixos, i és on cal anar per a la visió de conjunt: la presentació del Madrida Esperanto-Liceo, que arranca en 1907; la història publicada en el llibre del 47é Congrés Espanyol (Madrid, 1987), redactada per Lupe Sanz Bueno, llavors presidenta, a partir d’un assaig d’A. Marco, de notes d’Augusto Casquero i de Nia Voĉo; i la retrospectiva de la mateixa Sanz Madrida Esperanto-Liceo en la jaroj 1984-2009, publicada al Nia Voĉo de febrer de 2010. El llibre del congrés de 1987 el tenim ací transcrit sencer i buscable: El llibre del 47é Congrés Espanyol d’Esperanto (Madrid, 1987).
«Gastamaj hispanaj esperantistoj», de Yang Yongsen, és a El Popola Ĉinio de març de 1982, pàgs. 17-18; en guardem còpia de les dues pàgines (1, 2), i el número sencer és a l’arxiu de BitArkivo.
Testimoni d’Alicia Ballester Torregrosa, arreplegat entre el 24 d’agost i el 18 de setembre de 2026. Les adreces, la notícia del cor i les dades de Hernández Rey procedixen del Boletín de la Federació Espanyola d’Esperanto (1978, 1995 i 2011); la presidència de la societat juvenil i la Konversacia Rondo, de Valencia Luno núms. 6 (juliol de 1983) i 17 (setembre de 2023). Els quasi 800 alumnes de 1980, la data d’Atocha 98, la bandera de 1983, l’himne, els concursos de traducció i l’efecte de Fighiera i Sikorska, de la història del Liceu publicada al llibre del 47é Congrés Espanyol (Madrid, 1987); el nomenament de 2001, del Nia Voĉo de febrer de 2010.
Llegir en: