Luis Hernández Lahuerta va fer durant la guerra, des de València, el butlletí en esperanto més conegut dels que va traure el bàndol republicà: quaranta-quatre números per a contar al món la lluita espanyola contra el feixisme. Va acabar condemnat a mort. En eixir de la presó va fundar amb altres la Federació Espanyola d’Esperanto i en va fer la revista des del número 1 fins que va morir, sota un pseudònim que es va fer famós a mitja Europa. Se n’anava als cinquanta-quatre anys amb el Quixot a mitges, i dos manuscrits seus, copiats a mà, són a la Biblioteca Nacional.
Luis Hernández Lahuerta.
Fotografia reproduïda de l’article d’Ulrich Lins sobre els esperantistes en la Guerra Civil, en versió de José Antonio del Barrio.
Un impressor
Va nàixer a València el 22 d’octubre de 1906. Era impressor —el Boletín el recordarà com a «lerta presisto», tipògraf destre— i, segons qui el va conéixer, autodidacta. La necrològica que li va dedicar l’agrupació literària valenciana «Amigos de la Poesía» parla del seu «trabajo de artista» i de «la perfección de sus obras».
Als vint-i-huit anys presidia el comité local organitzador del 14é Congrés de SAT (1934), l’associació de l’esperantisme obrer: 376 congressistes de tretze països, segons Sennaciulo, el setmanari de SAT, que el cita com a «prezidanto de la O.K.K.», president del comité organitzador. És el nom més gran de l’esperantisme obrer valencià.
Popola Fronto
El primer de novembre de 1936, tres mesos i mig després del colp d’estat, eixia a València el número 1 de Popola Fronto, editat pel Grup Laborista Esperantista de la ciutat. Hernández n’era el redactor en cap, amb Vilhelmo Bosch de company de redacció. Sota la capçalera, la divisa: «Informa bulteno internacia pri hispana lukto kontraŭ la faŝismo» —butlletí informatiu internacional sobre la lluita espanyola contra el feixisme.
Eixia cada quinze dies, primer amb sis pàgines i de seguida amb huit. Duia sobretot material oficial: operacions militars, vida als dos costats del front, sempre des del punt de vista del govern. Va començar amb una tirada de tres mil exemplars i va acabar amb cinc mil.
I es llegia fora. Hi van col·laborar el búlgar Trifon Ĥristovski i el vienés Franz Haiderer; es podia subscriure a través de la revista esperantista sueca Svenska Esperanto-Tidningen; i se’n va arribar a fer una edició neerlandesa. Tant Ulrich Lins com Antonio Marco Botella la consideren la publicació en esperanto més coneguda i prestigiosa de les que va editar el bàndol republicà. Una font posterior de la mateixa Federació descriu Hernández sense embuts com a comunista.
Des del maig de 1938 va passar a mensual i va anar aprimant-se: huit pàgines, sis, quatre. El número 44, de gener de 1939, és l’últim. L’article de portada es titula «Jam venos tagoj pli helaj!»: ja vindran dies més clars.
Catorze dels poemes que va publicar —de Julio Mangada, Eŭgeno Miĥalski i Konstanteno Gusev, entre altres— es poden llegir hui en edició bilingüe dins de Poesías, marchas y canciones de las Brigadas Internacionales (2022), el recull de l’historiador Jacinto M. Arévalo Molina, traduïts al castellà per l’esperantista Miguel Fernández per encàrrec de la Federació Espanyola d’Esperanto.
Quan la guerra va acabar, el van empresonar i el van condemnar a mort. La pena no es va executar. Segons Antonio Marco Botella, un dels càrrecs va ser ser esperantista.
«La legema koboldeto»
De la presó no en sabem prou. La data d’entrada, la de l’eixida i els anys de condemna no els tenim documentats: l’única data que circula és 1947, i ve de la Viquipèdia en castellà, que no cita font. El que sí que està datat és què va fer en eixir. El 15 de desembre de 1947, dia de Zamenhof, s’anunciava el reconeixement oficial de la Federació Espanyola d’Esperanto; ell va ser dels fundadors. I quan el gener de 1949 va aparéixer el número 1 del Boletín, imprés a València, ell n’era el redactor en cap. Ho va deixar el desembre de 1953 —el núm. 61 parla de «la decido de […] S-ano Hernández forlasi sian admirindan laboron pri la redaktado de nia bulteno»— i el 27 de febrer de 1954 els valencians li van fer un sopar d’homenatge al restaurant Munich, al carrer de la Pau (núm. 62), «al la antaŭa redaktoro de nia bulteno», a l’antic redactor (núm. 65). El va tornar a agafar en 1957 i el va portar fins a 1960, un any abans de morir (núm. 248). El càrrec li anava, que ja havia fet una revista en esperanto en circumstàncies molt pitjors.
Firmava «La legema koboldeto» —el follet llegidor—, i el pseudònim es va fer famós entre els cronistes esperantistes d’Europa. Amb ell portava la secció on repassava amb ull crític les altres revistes del moviment. Una crònica de la Federació el resumix així: orador eloqüent, escriptor líric, organitzador capaç; d’un butlletí modestíssim en va fer una publicació que valia la pena llegir. Anys després, el Boletín encara diria que sota la seua direcció va ser un dels millor redactats en esperanto de tot Europa.
Al número de gener de 1953, la revista va convocar un concurs de traducció amb un text seu. Hi ve a dir: sí que existixen, els follets; encara viuen allà, a les regions ideals dels pensaments purs. I demana al lector que no estire la cortina de la fantasia, no siga cosa que el trobe convertit en un home vulgar, amb un nom vulgar.
No era l’únic que firmava amb nom fals. El metge Rafael Herrero Arroyo, que en aquells anys presidia la Federació, hi firmava «D-ro Cirano» durant vint-i-cinc anys.
Val la pena parar-se a mirar el conjunt: un esperantista obrer de SAT, comunista, condemnat a mort per un tribunal franquista, fa des de València la revista de la federació neutral, i la firma amb un nom que no és el seu.
L’orxateria
Els esperantistes valencians es reunien cada dia laborable, de tres i mitja a quatre i mitja, a l’orxateria Chaume, on l’amo també era esperantista.
Herrero era catòlic i conservador en les formes; Hernández, comunista. Segons el fill de Herrero, els dos eren amics i son pare el va atendre com a metge fins a l’última hora. A l’orxateria, Hernández i el catòlic Jaime Juan Forné tenien discussions polítiques agres que no els llevaven l’amistat, perquè l’esperanto no hi entrava.
Els ulls ploraven
El 20 de desembre de 1959, els esperantistes valencians van baixar a peu fins al carrer del Doctor Zamenhof, on l’alcalde Adolfo Rincón de Arellano i el doctor Herrero van descobrir una placa amb un bust. Va sonar l’himne nacional i tot seguit La Espero.
La crònica d’aquell acte al Boletín acaba: «El moment va ser tan commovedor que els ulls ploraven.»
La crònica la firma ell.
El Quixot
Va traduir a l’esperanto obres de Wenceslao Fernández Flórez i de Santiago Ramón y Cajal, i va cultivar també el valencià. A «Amigos de la Poesía» recitava poemes propis i aliens en esperanto i els traduïa en directe al castellà.
Però la faena de la seua vida va ser Cervantes. Segons el cervantista José Manuel Lucía Megías, Hernández va emprendre la traducció del Quixot sencer el 1940.
Convé aturar-se ací i dir clarament què sabem i què no. Si aquella data és correcta i també ho és el 1947 com a any d’eixida de la presó, aleshores va començar el Quixot tancat. És una deducció, no un fet documentat: no hem vist cap font que ho diga així, ni tenim la seua fitxa penitenciària. Ho apuntem perquè algú amb accés als arxius ho puga comprovar, no perquè estiga provat.
Del Quixot en va publicar dos trossos. El 1949, el capítol XXII de la primera part —la llibertat que don Quixot dona als galiots—, deu pàgines, com a suplement del número de desembre del Boletín. I el 1955, l’episodi d’El curioso impertinente, capítols 33, 34 i 35, que va titular La malprudenta scivolulo: seixanta-quatre pàgines amb il·lustracions de Rafael Raga, editades per ell mateix. Les dues es poden llegir hui a Bitoteko.
La resta no la va acabar. Va morir el 12 de gener de 1961, als cinquanta-quatre anys, amb la feina a mitges. La necrològica valenciana ho diu així: «su labor póstuma puede decirse que ha sido la versión de El Ingenioso Hidalgo Don Quijote de la Mancha al esperanto, en cuya tarea le ha sorprendido la Parca».
I ací ve el que quasi ningú sap. El 1948, Hernández va copiar a mà dos fragments de la seua traducció i els va enviar a Barcelona, al gran col·leccionista cervantí Juan Sedó Peris-Mencheta, firmant-los «Ludoviko Hernández». El primer, datat el 15 d’abril de 1948, és El curioso impertinente; porta tres dibuixos a ploma acolorits a l’aiguada —unes banderes, un «Anselmo kaj Lotario» i una escena del final—, els dos últims retallats i apegats, i firmats «M. 1948». No sabem qui era «M.», i les fonts no coincidixen sobre l’autoria: el Boletín de 2015 parla de «liaj propraj desegnoj», els seus propis dibuixos, i la firma «M.» no és cap de les seues inicials. El segon manuscrit, de juny del mateix any, és el capítol 42 de la segona part, el dels consells de don Quixot a Sanxo abans d’anar a governar l’ínsula.
Els dos van entrar amb la biblioteca Sedó a la Biblioteca Nacional d’Espanya, on continuen. El d’El curioso impertinente té signatura CERV.SEDÓ/8817; del segon no en tenim la signatura. El fons Sedó va ser el protagonista de la mostra «Coleccionismo cervantino en la BNE: del doctor Thebussem al fondo Sedó», del 5 de febrer al 3 de maig de 2015, i el manuscrit d’El curioso impertinente s’hi va exposar: el Boletín núm. 409 (2015) diu que entre les peces hi havia «la manuskripto de la unua malneto de la traduko de “La malprudenta scivolulo”, fare de Luis Hernández Lahuerta», l’esborrany de la traducció.
Després
Quan va morir, l’oficina de la Federació va rebre tants condols d’esperantistes de tot el món que va haver de donar les gràcies col·lectivament des de les pàgines de la revista, perquè no podia contestar-los un per un.
El 1962, elegit president de la Federació el rector de la Universitat de Saragossa, la seu i la redacció del Boletín se n’anaven de València a Saragossa.
El 1964, en el congrés espanyol celebrat a València, els congressistes van anar a visitar la seua tomba.
I el 9 de febrer de 1984, a proposta de Pascual Pont Martínez, president del Grup d’Esperanto de València, la ciutat li dedicava un carrer al barri del Calvari, entre General Avilés i Miguel Servet: el carrer de l’Esperantista Hernández Lahuerta. És el segon de la ciutat amb nom vinculat a l’esperanto, després del del Doctor Zamenhof. → Dos carrers de València amb nom d’esperanto
Al Calvari hi ha, doncs, el seu nom. El que es va fer famós a mitja Europa era l’altre.
Fonts
Obra pròpia, digitalitzada
- Popola Fronto (València, Grupo Laborista Esperantista, 1936-1939). Col·lecció completa dels 44 números, digitalitzada per la Biblioteca Ramon Molera Pedrals, amb la fitxa bibliogràfica que dona la divisa, la periodicitat, el redactor adjunt Vilhelmo Bosch, els col·laboradors estrangers i la subscripció per mitjà de la revista sueca. Part dels números són també a Bitoteko.
- La genia kavaliro Don-Kiĥoto de Manĉujo. Unua parto, ĉapitro XXIIa, traducció de Luis Hernández, València, Hispana Esperanto-Federacio, 1949, 10 p. Suplement del núm. 12 (desembre de 1949) del Boletín. Bitoteko, hdl 11013/4496.
- La malprudenta scivolulo: 33a, 34a kaj 35a ĉapitroj de la verko «Don Kiĥoto», traducció de Luis Hernández, il·lustracions de Rafael Raga, València, L. Hernández, 1955, 64 p. Bitoteko, hdl 11013/4510.
Manuscrits
- José Manuel LUCÍA MEGÍAS, «Manuscritos cervantinos. 1. La colección de Juan Sedó Peris-Mencheta (BNE)», Humanidades: revista de la Universidad de Montevideo, núm. 2 (desembre de 2017), p. 61-86, doi:10.25185/2.4. Apartat 9, «Traducciones manuscritas al esperanto de fragmentos del Quijote»: dona la data d’inici de la traducció (1940), les dues trameses de 1948, la descripció dels tres dibuixos i la firma «M. 1948», i la signatura CERV.SEDÓ/8817.
- Biblioteca Nacional d’Espanya, catàleg en línia, i la fitxa de la mostra «Coleccionismo cervantino en la BNE» (5 de febrer – 3 de maig de 2015).
Boletín de la Federación Española de Esperanto
Col·lecció digitalitzada a Bitoteko i Gazetoteko.
- Núm. 125 (any XIII, núm. 1, gener-febrer de 1961): pàgina in memoriam, necrològica firmada per J. F. Cremades, president d’«Amigos de la Poesía», i agraïment de la Federació pels condols rebuts.
- Núm. 119 (gener-febrer de 1960): crònica de la placa del carrer del Doctor Zamenhof, firmada per ell mateix.
- Núm. 49 (any V, núm. 1, gener de 1953): concurs de traducció amb un text de «La legema koboldeto».
- Núm. 124 (any XII, núm. 6, novembre-desembre de 1960): serveix per a fixar l’inici de la revista, perquè la numeració per anys situa l’any I el 1949.
- Núm. 61, 62 i 65 (1954): el relleu en la redacció i l’homenatge del 27 de febrer; núm. 248: els anys de redactor; núm. 409 (2015): la mostra de la BNE.
- Núm. 283, 300, 350 i 386: l’ofici, el pseudònim, el seu paper en el Boletín i el trasllat de la seu i la redacció a Saragossa el 1962.
- Núm. 317: descripció de Popola Fronto.
Bibliografia i webs
- Ulrich LINS, «Els esperantistes en la Guerra Civil espanyola», en versió de José Antonio del Barrio. Confirma, de manera independent de Marco Botella, la condemna a mort i que no es va executar; i dona les dades de Popola Fronto.
- Antonio MARCO BOTELLA, El esperanto y su «memoria histórica» i les cròniques de la societat «Frateco» de Saragossa, al seu lloc web. Font del càrrec de ser esperantista i de la nota de 1961 que el descriu com a redactor en actiu del Boletín en morir.
- «El Grupo de Esperanto de Valencia», a Gazetoteko: reconeixement oficial de la Federació el 15 de desembre de 1947 i redacció del primer Boletín.
- Sennaciulo, núm. 420 (25 d’agost de 1934), crònica del 14é Congrés de SAT a València.
- Fitxa del carrer a Fallers.es: data de dedicació, proponent i trams.
- Notes d’una conversa amb Rafael Herrero García i Amparo Martínez Esteve, el 27 d’agost de 2026: l’orxateria, l’amistat amb el doctor Herrero i les discussions amb Jaime Juan Forné.
El que no sabem
Els anys de presó no els tenim documentats; la data de 1947 ve de la Viquipèdia en castellà, sense font. Que la traducció del Quixot començara a la presó és una deducció nostra a partir de dues dades independents, no un fet provat. Tampoc no sabem qui firmava «M.» els dibuixos del manuscrit de la Biblioteca Nacional, ni la signatura del segon manuscrit.
Vegeu també la seua fitxa de biografies.
Llegir en: