Entre 2005 i 2015 va existir una revista trimestral en esperanto que es declarava feminista i que duia al subtítol un avís: no era només per a dones. Es deia Femina, s’imprimia a Suïssa i es presentava com l’única revista feminista que hi havia llavors en esperanto. En desembre de 2020 el Grup Esperanto de València va intentar comprar-ne la col·lecció per a la seua biblioteca. Costava 330 euros i el grup no els tenia.
La portada de Femina de la tardor de 2015, un dels últims números impresos. Els drets de la imatge són de l'editorial; la reproduïm per a il·lustrar l'article que parla d'ella.
Una revista que va durar onze anys
El primer número va eixir el març de 2005. La propietària era el Feminisma Esperanta Movado (FEM); l’editava i l’administrava, per contracte, la Kooperativo de Literatura Foiro (LF-koop), amb seu a La Chaux-de-Fonds, a la Suïssa francòfona. Tenia ISSN propi —1661-3309—, eixia quatre vegades l’any i la subscripció anual costava 36 francs suïssos.
El subtítol era una declaració d’intencions i, alhora, una precaució: Revuo en Esperanto, ne nur por virinoj, «revista en esperanto, no sols per a dones».
El primer any la va dirigir Agneta Emanuelsson, amb Malvina Monteggia a la part gràfica. Des de 2006 i fins al final, la redactora en cap va ser Perla Martinelli, amb les portades de rolfo fins a 2012. L’empenta econòmica inicial va vindre de Kep Enderby, advocat australià que havia sigut fiscal general del seu país i que presidia la Universala Esperanto-Asocio quan la revista es gestava.
Fonts: fitxa de Femina a la Viquipèdia en esperanto, fitxa italiana i l’arxiu de Literatura Foiro.
No començava de zero
Femina es presentava com l’única revista feminista de la llengua, i en el seu moment ho era; però no era la primera. De 1979 a 1988 havia eixit Sekso kaj Egaleco, un butlletí feminista internacional en esperanto amb col·laboradores i col·laboradors de mitja Europa, l’Índia, els Estats Units i Austràlia, i fins i tot amb una edició en japonés. El feia des de Rotterdam una jove britànica que treballava a l’oficina central de la UEA i que aquell mateix 1979 entrava a la comissió de dones de l’associació: firmava Anna Brennan i hui se la coneix com Anna Löwenstein, autora de La ŝtona urbo i membre de l’Acadèmia d’Esperanto.
La portada de Sekso kaj Egaleco núm. 3 (juliol de 1980), amb el títol repetit en japonés. Vint-i-cinc anys abans de Femina, i firmada per Anna Brennan.
Aquella publicació és, precisament, la que va posar en circulació la crítica al premi que es donava a les esposes: en el seu número 3, de juliol de 1980, hi publicava l’article d’Anne Amblès que qualificava la medalla Klara Silbernik de discriminatòria. El feminisme esperantista, doncs, no naix en 2005: Femina continuava una línia documentada des dels anys setanta —i que també havia durat una dècada justa.
Què hi havia dins
Femina no era un butlletí d’activitats. Treballava per dossiers monogràfics: dones i islam, dones i literatura, filosofia, cinema, les premiades amb el Nobel, poesia. Format gran, unes trenta pàgines, part en color.
En l’assemblea de FEM celebrada a Brussel·les el 2008, l’organització va acordar per unanimitat que la revista era el servei més important que prestava. Per damunt de la llista de correu, del suport a les autores i de les relacions exteriors —FEM va arribar a tindre presència en el comité d’escriptores del PEN Internacional i a fer les primeres passes cap a UNIFEM.
Convé dir també d’on eixia: els cinc membres del comité de FEM eren senadors de l’Esperanta Civito, l’estructura paral·lela que des de finals dels noranta disputava a la UEA la representació de l’esperantisme. Això situava la revista, vulgueren o no, dins d’un dels dos bàndols d’un conflicte intern que durava dècades.
Font: HeKo 363 3-B, 30 de juliol de 2008.
El final
L’edició impresa es va aturar en 2015. En 2016 es va intentar continuar només en línia i no va eixir bé. La mateixa Martinelli ho explica així:
«Femina va viure deu anys, encara que boicotejada per la UEA, que mai no va informar de la seua existència. La nostra idea en 2016 era continuar-la en línia, però hi va haver problemes i jo, redactora en cap, vaig proposar amb èxit que el tema l’heretara Literatura Foiro, amb qui sempre he col·laborat i de la qual ara torne a ser responsable. Naturalment no és el mateix que tota una revista, però LF es llig molt i això importa.»
Hui la col·lecció no es pot llegir en línia: l’arxiu de Literatura Foiro la té fitxada, però l’anuncia com a «pròximament disponible». Qui la vulga llegir sencera continua depenent del paper.
L’acusació de boicot és seua i no l’hem contrastada. El context de la Civito ajuda a entendre-la; al costat, hi ha el fet que els primers diners de la revista els va posar un home que havia presidit la UEA pocs anys abans.
L’intent valencià
En novembre de 2020 Dennis Keefe va parlar de Femina en una de les reunions del grup. Raúl Salinas-Monteagudo, llavors president, va escriure a l’adreça de FEM preguntant si la revista existia encara i si es podia enllaçar la col·lecció des d’una secció «Esperanto i feminisme» del web. Martinelli va respondre demanant-li que es presentara.
En la carta de presentació, del 10 de desembre de 2020, el president escrivia: «Lamente que a penes hi haja dones en el moviment esperantista; eixa falta d’energia femenina té conseqüències negatives i és un cercle viciós».
La resposta va arribar el mateix dia, i portava una oferta doble. La primera:
«Si vols, algun dia jo o una altra dona de FEM podria visitar-lo per a fer una xarrada sobre Femina, quan la plaga de la covid s’esvaïsca.»
I la segona:
«Es poden comprar col·leccions de Femina: la completa, amb un 10 % de descompte, costaria 330 euros. Potser el vostre grup podria afrontar la despesa; seria, entre altres coses, una manera concreta d’expressar suport al feminisme. Crec que no us en penediríeu. I després podríeu utilitzar els números per a una presentació en línia; nosaltres ho permetríem.»
No es va comprar. Aquells anys el grup ingressava poc més de mil euros a l’any en quotes: 330 euros eren quasi una tercera part del pressupost anual. Tampoc no va arribar la xarrada. Poc després el grup va llogar la seu: continua sent propietat seua, però va deixar de ser la seua casa. El problema, doncs, ja no era pagar la col·lecció, sinó on posar-la.
L’última cosa que va dir
En eixa mateixa carta hi ha un paràgraf que val per tota la resta. El president li havia dit que defenia el riisme —la proposta d’usar en esperanto un pronom ri sense marca de gènere—. Ella, redactora en cap de l’única revista feminista de la llengua, li va contestar:
«Jo personalment, per raons lingüístiques simples, no sóc amiga del riisme, però això no importa en realitat. Els problemes de les dones no són lingüístics, sinó, desgraciadament, molt més concrets, també a Esperantujo.»
Ho escrivia el 2020, setze anys després de l’última medalla documentada a l’esposa de l’esperantista destacat.
Els fragments de la correspondència amb Perla Martinelli es publiquen traduïts de l’esperanto; els originals es conserven a l’arxiu del grup.
I si t’ha interessat: també vam contar el premi que es donava a les esposes i quan els congressos elegien una «Fraŭlino Esperanto».
Llegir en:
