El doctor Herrero, trenta anys de classes i huit de presidència

El metge que firmava els acudits del Boletín i va presidir la Federació Espanyola d’Esperanto des de València

Des de la seua fundació el 1947 fins al trasllat el 1962, la Federació Espanyola d’Esperanto va ser, a efectes pràctics, una institució valenciana: la seu ací, la revista feta ací número rere número i, des de 1954, un metge de València presidint-la. Es diu Rafael Herrero Arroyo, firmava els acudits amb pseudònim i, quan va arribar l’hora de buscar-li successor, a València no en van trobar cap.

El dia de la placa

El matí del diumenge 20 de desembre de 1959, els esperantistes valencians van eixir d’una capella de monges —hi havien sentit missa amb sermó en esperanto, predicat pel franciscà pare J. López— i van baixar a peu fins al carrer del Doctor Zamenhof. Hi havia una tribuna escortada per policies municipals amb uniforme de gala, la banda municipal tocant, i una placa amb un bust del Mestre tapada amb un vel.

Hi van pujar l’alcalde de València, Adolfo Rincón de Arellano, i un metge de seixanta-un anys que era el president de la Federació Espanyola d’Esperanto. Va saludar primer el metge; després l’alcalde va subratllar la solemnitat de l’acte i va prometre estudiar seriosament que l’esperanto s’ensenyara a les escoles primàries de la ciutat. Va tirar del cordó, va caure el vel, i els aplaudiments van acompanyar les estrofes de l’himne nacional i les de La Espero.

El peu d’una de les fotografies conta el que passava a peu de tribuna: «Al costat de la tribuna, amb les autoritats, un policia saluda marcialment les estrofes del nostre himne.»

I la crònica acaba: «El moment va ser tan commovedor que els ulls ploraven.»

Qui la firma és Luis Hernández Lahuerta, redactor de la revista, que durant la guerra havia dirigit un butlletí en esperanto contra el feixisme i que en acabar havia sigut condemnat a mort. Segons Antonio Marco Botella, un dels càrrecs va ser ser esperantista; la pena li va ser commutada per cadena perpètua.

Portada del Boletín de la Federación Esperantista Española núm. 119 (gener-febrer de 1960), amb les fotografies de l'acte. El peu diu: «El Alcalde de Valencia, Excmo. Sr. D. Adolfo Rincón de Arellano, y el Presidente de la Federación Española, Dr. D. Rafael Herrero, en el acto de rotular con una artística lápida la calle del Dr. Zamenhof, en Valencia.» A la capçalera, l'adreça de la seu: Marqués de Caro, 6, València.

El metge era Rafael Herrero Arroyo, i aquesta és la seua història.

Un estranger de casa

Va nàixer a Sète, al Llenguadoc, el 1898, on son pare tenia un negoci de vins. La família va viure també a Algèria i, quan ell tenia nou anys, es va instal·lar a València per no moure-se’n mai més. Va estudiar amb els jesuïtes i va acabar Medicina amb premi extraordinari de fi de carrera.

Era metge de la Creu Roja i feia medicina general, però la seua especialitat era la dermatologia, que va estudiar a l’hospital Saint-Louis de París. Fill de viuda, de jove es guanyava la vida fent traduccions del francés al castellà; parlava francés corrent, es defenia en anglés —atenia clients d’hotel— i espigolava italià. Ja era esperantista abans de la guerra: la família en conserva fotografies amb l’estrela verda.

D-ro Cirano

Al Boletín de la Federació firmava amb pseudònim: D-ro Cirano. Ho va fer durant vint-i-cinc anys, des del número de juliol de 1949 fins ben entrats els setanta: la firma apareix com a mínim en trenta-un números de la col·lecció, i no sempre per al mateix —hi ha cròniques, notes i ressenyes.

Però en almenys un d’aquells números hi ha una cosa que no s’espera. Al de gener de 1953, D-ro Cirano firma la «Bonhumora Kliniko»: una secció d’acudits de consulta mèdica. La comare que felicita una senyora que resulta ser senyoreta. L’oculista i el miop que no troba la pissarra. El sord a qui el metge diu que ja no cal que torne. I un aforisme: la Natura limita els seus favors, i per això lliura de franc les dues primeres dentadures; la tercera l’has de pagar.

Firmar amb pseudònim era el costum de la casa. Hernández Lahuerta era «La legema koboldeto», el follet llegidor, i el Boletín diu que aquell nom es va fer famós entre els cronistes esperantistes més destacats d’Europa. Per què Herrero va triar Cirano, no ho ha dit mai cap font; però costa no llegir-hi el personatge que presta l’enginy i deixa que parle un altre —que és, en el fons, el que fa un pseudònim.

Vuit anys i cent trenta-sis números

L’estiu de 1954, al congrés espanyol celebrat a Saragossa, Herrero va arribar a la presidència de la Federació Espanyola d’Esperanto —ell mateix ho contaria així huit anys després—; la candidatura la va llegir Hernández Lahuerta, i el Boletín de febrer de 1955 publica el resultat de la votació de la nova junta, amb ell al capdavant.

Quan ell hi arriba, però, la Federació ja fa set anys que existix, i no la va alçar ell. La van fundar el 1947 gent de parers molt distints —el Boletín els enumeraria després: Hernández, Lapuente, Dalmau, Rivelles, Viladoms, el pare Casasnovas, Solá—, i la primera junta la va presidir el valencià Manuel Caplliure Ballester, que feia classe d’esperanto a València des de 1910, amb Federico Rivelles de vicepresident i Hernández Lahuerta fent el butlletí. En 1951 va agafar la presidència el metge Daniel Llorens Sastre, i en 1954, Herrero.

La HEF va ser, a efectes pràctics, una institució valenciana. S’havia constituït legalment el 1947 —la notícia va arribar mentre els esperantistes sopaven per commemorar Zamenhof, l’1 de desembre— i el gener de 1949 va traure ací el número 1 del Boletín, que redactava, número rere número, Hernández Lahuerta. La seu va estar a Ruzafa 7, després a Pelayo 7, després a Marqués de Caro 6. I la primera era una orxateria: la de Chaume, on l’amo també era esperantista i on els valencians es reunien tots els dies laborables de tres i mitja a quatre i mitja.

Herrero era la cara pública de tot això: professor dels cursos any rere any, conferenciant, i una de les veus de l’«Esperantista Mikrofono», l’emissió setmanal en esperanto que Radio Alerta va estrenar el 17 d’octubre de 1952. El seu fill el recorda de nit davant de la màquina d’escriure acabant l’article, amb Antonio Collado esperant per passar l’endemà a arreplegar-lo.

Les classes venien de lluny. El Boletín de maig de 1949 ja donava la notícia com una cosa en marxa: «los Dres. Tudela y Herrero siguen dando un curso para médicos y estudiantes de Medicina con evidente aprovechamiento». Encara feia classe als anys setanta: trenta anys ensenyant la llengua, i huit presidint la Federació.

El 19 d’agost de 1959, al 20é congrés espanyol de Màlaga, va donar la conferència en castellà del programa: «Necesidad y utilidad del Esperanto».

«També hi ha moltes publicacions catòliques»

Abans d’un dels congressos de València, uns quants esperantistes van anar a visitar el governador civil, que els va objectar que li constaven molts escrits en esperanto de tendència esquerrana. Herrero li va contestar que també hi havia moltes publicacions catòliques en esperanto.

El seu fill el descriu conservador en les formes —la família, l’orde— i d’idees d’esquerres en el fons: educat pels jesuïtes, distanciat després, però complidor a la missa quan hi havia d’anar oficialment. Era amic de Hernández Lahuerta, «un comunista de cap a peus», i el va atendre com a metge fins a l’última hora. A l’orxateria, Hernández i el catòlic Jaime Juan Forné tenien discussions polítiques agres que no els llevaven l’amistat, perquè l’esperanto no hi entrava.

De quin costat estava

És la pregunta que es fa qualsevol que llija açò, i els documents no la responen.

El que consta és el que va fer. Es va educar amb els jesuïtes. Va presidir el comité local del congrés dels esperantistes catòlics. Va descobrir una placa al costat de l’alcalde franquista mentre sonava l’himne nacional i un policia el saludava. Va proposar com a successor el rector d’una universitat que era procurador a les Corts. I també consta que va usar l’argument catòlic per a llevar-se de damunt una acusació d’esquerranisme davant del governador civil, que es va queixar de la quota que IKUE cobrava als espanyols, i que va atendre com a metge, fins a l’última hora, un home que havia estat condemnat a mort per roig i per esperantista.

I consta el revers: a sa casa preferien que Jean Pelletier —el francés que havia publicat Seis meses en las prisiones de Franco— no els visitara, perquè algú el podia reconéixer. No li tancaven la porta al moviment —Pelletier venia molt per València, i el fill d’Herrero va estar vint dies convidat a sa casa, a França—, però sabien on era el límit. Ho contem sencer a Jean Pelletier, l’antifranquista que el doctor Herrero no volia a casa.

Amb això no es pot decidir si era un home del règim o un home que hi vivia dins, i ací no ho decidirem. La nostra lectura —i és lectura, no font— és que el que el document permet afirmar no és de quin costat estava, sinó què va aconseguir: que Hernández Lahuerta i el catòlic Jaime Juan Forné pogueren discutir de política a la mateixa taula de l’orxateria sense deixar de ser amics. Vint anys fent això és un fet; el que pensava mentre ho feia, no ho sabem.

Els paperets

Als anys setanta encara feia classe al quartet que el grup tenia al carrer de Sant Vicent, i les feia amb paperets de frases fetes que els alumnes aprenien de memòria, sense gramàtica pel davant. Antonio Madrigal Sáez, que va començar amb ell cap a 1969 o 1970, encara en recordava alguna el 2026.

En 1969 va dirigir el curs en què van entrar de colp cinc germans Casquero —entre ells Augusto—, que sostindrien el grup les tres dècades següents.

Ningú per a rellevar-lo

El 1954, en assumir el càrrec, Herrero havia firmat una nota que deia que «València sostindrà encara fermament, malgrat el cansament natural, el timó de la Federació Espanyola d’Esperanto».

Vuit anys després, el cansament va guanyar. Tocava rellevar la junta i a València no es va trobar ningú que poguera fer-se càrrec de la Federació. Tampoc a Barcelona ni a Madrid. Només quedava Saragossa.

I va ser el mateix Herrero qui va proposar la ciutat i el nom: Miguel Sancho Izquierdo, catedràtic de Dret Natural, rector de la Universitat de Saragossa des de 1941 i procurador a les Corts franquistes pel càrrec. Sancho va acceptar amb una única condició: que la secretària de la Federació fóra Inés Gastón.

Al congrés de Valladolid, l’estiu de 1962, Herrero va presentar Sancho Izquierdo —anunciat ja com «el pròxim president de la HEF»— i tot seguit es va acomiadar. La crònica ho conta així: va dir que a Saragossa, huit anys abans, l’havien honrat amb la presidència, i que aquella etapa havia sigut la més considerable de la seua vida, perquè havia tingut l’honor de representar l’esperantisme espanyol. I va acabar:

«El President mor, visca el President!»

Emocionats, tots el van aplaudir, i molts el van abraçar.

El desembre d’aquell any, el Boletín anunciava el trasllat amb una frase que val per tot l’article: «Així, tretze anys després de la seua fundació, la Federació es trasllada de València a la bella ciutat vora l’Ebre.»

El compte de la revista no li ix: la Federació s’havia constituït el 1947, i del 1947 al 1962 hi ha quinze anys. Tretze són els que fa que existia el Boletín, nascut el gener de 1949 —per això la portada del número 119, de 1960, duu «Año XII», i el número 132, d’abril-maig de 1962, «Año XIV». Qui va escriure l’anunci comptava, potser sense adonar-se’n, els anys de la revista que tenia entre mans.

El 137 ja s’anuncia com a segona època, any 1, número 1. Cent trenta-sis números fets a València; la revista es va reiniciar el compte en marxar.

El congrés de 1964

Encara li quedava una cosa per fer. El juliol de 1964 València va acollir dos congressos encavalcats: el 25é congrés espanyol, del 21 al 24, a l’Escuela Profesional de Comercio del carrer d’Artes Gráficas, i el 30é congrés d’IKUE, la unió internacional d’esperantistes catòlics, del 23 al 29. Herrero en va presidir el comité local.

El president d’IKUE, el pare Beckers, va felicitar públicament els qui havien preparat el congrés, «especialment el doctor Herrero». Ell va contestar que la calor no venia del sol, sinó del cor dels valencians. En el text que va escriure sobre aquell congrés, però, es queixava que la quota fixada era inusualment alta per als espanyols.

I al programa hi havia un punt que no era protocol:

«Visita a la tomba del senyor Luis Hernández, anterior redactor del nostre butlletí i ànima dels nostres congressos durant molts anys.»

Havia mort tres anys abans.

El final

El 27 de juliol de 1963, a l’assemblea general del congrés de Barcelona, la Federació el va nomenar president d’honor. Ho va ser fins que va morir.

Un ictus li va llevar la soltesa de parlar i el va apartar de la primera línia, però va continuar fent parlaments i ponències als congressos. Al congrés espanyol de juliol de 1977 ja no va poder anar-hi i hi va enviar un telegrama excusant-se; en aquell mateix congrés es va acordar donar a la seua dona, Pilar García Villagrasa, la medalla Klara Silbernik, que el president de la Federació, Ángel Figuerola, li va anar a entregar en mà a València.

Va morir el 28 de novembre de 1977.

Fonts: Boletín de la Federación Española de Esperanto, col·lecció digitalitzada a Bitoteko i Gazetoteko. Núm. 5 (maig de 1949), per al curs per a metges que Tudela i Herrero ja donaven; núm. 7 (juliol de 1949) i 49 (gener de 1953), per a D-ro Cirano i la «Bonhumora Kliniko»; núm. 68 i 74 (1954), per a l’elecció de la junta a Saragossa; núms. 30 i 31 (1951), per a la primera junta de la Federació i el relleu de Caplliure per Llorens; núm. 79, per a la nota del «cansament natural»; núm. 119 (gener-febrer de 1960), per a la crònica de la placa, firmada per Luis Hernández; el policia que saluda ve del peu d’una de les fotografies d’eixe número, que parla de «les estrofes del nostre himne» —en una revista esperantista, La Espero; núm. 1 (gener de 1949) i núm. 3 (març de 1949), per a la data de naixement de la revista; núm. 133 (agost-setembre de 1962), per al congrés de Valladolid i el comiat; núm. 135 (desembre de 1962), per a l’anunci del trasllat; núm. 137 (1963), per a la segona època i el nomenament com a president d’honor; núms. 142, 143 i 144 (1964), que anuncien el congrés espanyol amb data i seu, i núm. 145, per a la crònica dels dos congressos i la visita a la tomba; núm. 222 i 223 (1977), per al telegrama, la medalla i la data de la mort. La crònica de Frateco escrita per Antonio Marco Botella situa el relleu de la presidència en un congrés celebrat a Castelló; el Boletín el situa a Valladolid, i és el que seguim. La resta, notes d’una conversa amb el seu fill Rafael Herrero García i la seua dona, Amparo Martínez Esteve, el 27 d’agost de 2026, i el testimoni d’Antonio Madrigal Sáez (agost de 2026) per al mètode de classe. La condemna a mort de Hernández Lahuerta i el càrrec de ser esperantista els dona Antonio Marco Botella, El esperanto y su «memoria histórica»; és font única i per això va atribuïda al text.