Durant quasi trenta anys, l’esperantisme espanyol va entregar cada any una medalla a l’esposa d’un esperantista destacat. No per una trajectòria pròpia en la llengua, sinó per haver-lo secundat a ell. Es deia Klara Silbernik, com la dona de Zamenhof, i va nàixer l’Any Internacional de la Dona. Cinc anys després ja hi havia esperantistes escrivint que allò era una discriminació —i el debat va durar fins al final.
La pàgina del Boletín núm. 210 (juliol-agost de 1975) que conta la primera entrega: «F-ino Faustina Martínez transdonas la medalon al S-ino Antonia Galvany de Criach».
1975: una medalla amb el bust de la dona de Zamenhof
L’11 de maig de 1975, uns dos-cents esperantistes es van reunir a Sant Pau d’Ordal, al Penedés, dins del programa cultural del Museu Espanyol d’Esperanto, «per a honorar l’esposa d’un esperantista que amb més abnegació haja ajudat el seu marit en la batalla per l’Esperanto». El premi consistia en una medalla amb el bust de Klara Silbernik, la dona de Zamenhof, «com a record i agraïment a aquella dona valenta que tant va ajudar el seu marit».
No era una institució internacional de l’esperantisme, sinó una particularitat espanyola, i en origen catalana: el va iniciar el Museu Espanyol d’Esperanto en col·laboració amb el Centre d’Esperanto de Sabadell, i durant anys s’entregà en la Trobada Catalana de finals de setembre. La Federació Espanyola no el creà: li donà difusió pel seu butlletí i, més avant, seu als congressos espanyols.
L’acte va tindre una conferència que avui es llig amb estranyesa al costat del que premiava: «Esperanto i la dona», de Silvia Martínez García —la mateixa que aquell any era pubilla de Sabadell per l’entitat esperantista—, que, conta la crònica, va presentar «la col·laboració de Klara Silbernik amb el seu marit, els drets i la discriminació de la dona, recordant sempre que este any és l’Any de la Dona».
La primera medalla la va rebre Antonia Galvany de Criach, de mans de Faustina Martínez, mestra a Sant Pau d’Ordal. En el dinar es va entregar una medalla honorària a Teresa Massana de Hernández, esposa de Luis María Hernández Izal, fundador del Museu Espanyol d’Esperanto i creador del premi. «A partir de l’any vinent el premi serà nacional, i qualsevol esperantista espanyol podrà proposar candidata», acabava la crònica.
Fonts: Boletín de la HEF núm. 210, juliol-agost de 1975, i Sekso kaj Egaleco núm. 3 (juliol de 1980) per a l’origen i la seu de l’entrega.
Com s’explicava
El butlletí ho va tornar a explicar en 1982: la idea era «recompensar simbòlicament cada any l’esposa d’un esperantista espanyol distingit, que haja secundat el seu marit en la seua activitat per l’Esperanto», i naixia de l’ajuda que Klara Silbernik va donar a Zamenhof. Hernández Izal el va crear en 1975 perquè havia trobat en la seua pròpia dona un suport paral·lel: va ser ella qui, en compte d’una casa còmoda, el va animar a construir un local per al Museu.
La iniciativa volia fer visible una faena que efectivament no es veia, i que sovint implicava treball, renúncies i diners. El que no feia era concebre-la en les dues direccions: sempre de l’esposa cap al marit, que era qui parlava en públic i qui figurava.
Vint anys després, un article del butlletí li posava paraules a la medalla mateixa: «Jo, Klara Silbernik, com tu, també vaig haver de tindre molta paciència, callar i patir, junt amb el meu marit, per moltes coses relacionades amb l’Esperanto, però tot ho vaig acceptar. Rep la Medalla en nom de l’Esperanto».
Fonts: Boletín núm. 255 (1982) i núm. 365 (març-abril de 2004).
Les valencianes
En 1997, en el congrés espanyol, el va rebre Ángeles Fernández, esposa de Jesús Raposo Montero, «per la seua dedicació i el seu valuós suport al seu marit en el fervorós esforç per l’esperanto» (Boletín núm. 332). També el té Alicia Ballester Torregrosa, esposa d’Augusto Casquero: li’l va entregar Gian Carlo Fighiera, que era al seu torn el marit d’Ada Fighiera-Sikorska, directora d’Heroldo de Esperanto durant més de trenta anys. Les dues fitxes són a la pàgina de biografies.
1980: la primera crítica ve de dins
La crítica no va tardar vint-i-quatre anys a arribar: en va tardar cinc, i va eixir de la mateixa entitat que cocreava el premi.
En juliol de 1980, Sekso kaj Egaleco publicava en la secció «Discriminació» un article de l’esperantista francesa Anne Amblès. Aquell butlletí feminista internacional en esperanto —amb col·laboradores i col·laboradors de mitja Europa, l’Índia, els Estats Units i Austràlia, i fins i tot amb una edició en japonés— l’havia fundat i el redactava des de Rotterdam una jove britànica que treballava a l’oficina central de la UEA: firmava Anna Brennan i hui se la coneix com Anna Löwenstein, novel·lista, membre de l’Acadèmia d’Esperanto des de 2001 i esperantista de l’any en 2019. La revista va eixir de 1979 a 1988. Havia assistit a l’entrega de 1979 i havia sentit llegir el criteri en veu alta: «Es pretén premiar l’esposa d’un esperantista que amb més abnegació haja ajudat el seu marit en la seua activitat per l’Esperanto».
«Eixa frase potser us xoca, com em va xocar a mi. […] Jo estava assentada amb jóvens catalans, als quals, igual que a mi, no els agradava aquell premi discriminatori, perquè:
— es tracta necessàriament d’una esposa o una viuda, no d’una amiga o d’una companya;
— es tracta d’una ajuda unidireccional, no d’una relació recíproca;
— sobretot, es tracta d’una dona que ajuda amb abnegació; dit d’una altra manera, que treballa en l’ombra per a la glòria d’un home.
Això per a mi significa clarament una posició subordinada per a la dona.»
La portada de Sekso kaj Egaleco núm. 3 (juliol de 1980), amb el títol repetit en japonés: la revista en preparava una edició en aquella llengua. En este número va eixir la crítica d'Anne Amblès al premi.
No van dir res durant l’acte «per a no causar un escàndol», explica, «i més encara perquè passava durant el banquet anual, i per tant en un ambient alegre». L’escàndol va vindre després: el Centre d’Esperanto de Sabadell li havia demanat un article sobre la Trobada Catalana per al seu butlletí, i ella hi va escriure que el model de l’esposa de Zamenhof «ja no pot servir en la nostra època». «Els tradicionalistes van reaccionar amb duresa, sense entendre el meu punt de vista», conta. La cosa es va convertir en «una batalla entre jóvens i majors» dins del comité català i de l’esperantisme català. La redacció de Sekso kaj Egaleco hi afegia que alguns comentaris dels lectors del butlletí de Sabadell havien sigut «prou aguts, fins i tot ofensius».
Amblès acabava demanant una cosa concreta: «Vull informar tots els esperantistes, especialment les dones, de l’existència d’un premi així, i sentir la reacció dels esperantistes no catalans».
Font: Sekso kaj Egaleco núm. 3, juliol de 1980; la col·lecció sencera és a la Gazetoteko.
1999: el debat arriba al butlletí de la Federació
Dènou anys després, la reacció que Amblès demanava es va publicar en el Boletín de la HEF. En el núm. 341, de maig-juny de 1999, Jorge Camacho escrivia:
«Respecte plenament la senyora Ángeles Martínez i totes les altres senyores que abans han rebut el premi. […] Però en l’Espanya de 1999 és absurd i vergonyós premiar una dona perquè «sempre va estar al costat del seu marit, a qui va donar tot el seu suport». […] Quan es premia una esposa silenciosa i anònima pels mèrits del marit que parla i és conegut, el que s’atorga de fet és un premi per parentiu. Molt més positiu seria premiar la dona més activa d’Espanya des del punt de vista de l’esperanto, i pels seus propis mèrits.»
La premiada d’aquell any era Ángeles Martínez Liĉvana —no confondre-la amb Ángeles Fernández, la valenciana de 1997—. I la defensa que se’n va fer al número següent és, sense voler, l’argument més fort contra el premi. Miguel Gutiérrez escrivia que ella precisament no era «eixa esposa pacient que durant anys va tolerar i va acceptar amb resignació l’activitat del marit acompanyant-lo a cada acte esperantista, en absolut»: era «una dona valenta que mai no es va conformar amb una actitud passiva» i que, ja àvia, «amb evident esforç es va apropiar la llengua». Per a defendre el premi, calia argumentar pels mèrits propis d’ella.
En el mateix número, Ana Manero va anar més lluny:
«M’alegre molt que siga un home qui haja fet notar la inadequació actual d’esta iniciativa. […] El premi és, per la seua naturalesa, essencialment injust per a la dona que el rep i per al seu marit. Per al marit, perquè es tracta del reconeixement de la seua activitat meritòria per l’esperanto, però no la rep ell, sinó ella. Per a l’esposa, perquè els mèrits que se li reconeixen són l’aguant, el silenci, la passivitat i l’anonimat. Com si no fora capaç de res més.»
«No existix un premi paral·lel per a l’home «que sempre va estar al costat de la seua dona». […] I els solters i les solteres no rebran mai cap reconeixement per la seua dedicació. […] Que jo sàpia, no hi ha cap altre país on es premie el fet que una dona estiga al costat. Potser Espanya és també el país on menys dones són actives.»
Manero i Amblès no es van llegir l’una a l’altra —ni consta que ho saberen— i van escriure les mateixes tres objeccions amb dènou anys de diferència: el vincle matrimonial en compte de l’activitat, la direcció única de l’ajuda i la inexistència del premi invers.
El debat va continuar en els números següents, i la Federació va arribar a preguntar-ho directament a una premiada. En el núm. 344, de gener-febrer de 2000, l’entrevistador li ho planteja a Francisca Jiménez Valenzuela sense embuts: «Alguns opinen que això simbolitza simplement la submissió de l’esposa al marit. Què en penseu?». La resposta: «Només puc dir-vos que el meu marit i jo tenim la mateixa opinió. Ens considerem amb els mateixos drets, cosa que ens dona un gran enteniment». Rebutjava, doncs, que la seua relació fóra de submissió; el criteri amb què el premi triava a qui premiar quedava on estava.
Fonts: Boletín núm. 341 (maig-juny de 1999), núm. 342 (setembre-octubre de 1999), núm. 343 i núm. 344 (gener-febrer de 2000).
2004: tancar la llista
L’última petjada que trobem és de març-abril de 2004. Joaquín Bielsa Vispe proposa una última candidata i escriu que amb ella «es complete la llista que una vegada va obrir el senyor Luis Hernández Izal i que hui, amb l’aprovació de tots, tanquen la senyora Teresa Massana de Hernández i Rafael Hernández Massana en nom del Museu».
La trajectòria documentada del premi va, doncs, de 1975 a 2004: de l’Any Internacional de la Dona a un tancament discret, amb un quart de segle de discussió pel mig que el moviment va publicar sense retallar —primer en un butlletí feminista de Rotterdam, després en el seu propi.
Este article s’ha fet repassant la col·lecció del Boletín de la Federació Espanyola d’Esperanto i el butlletí Sekso kaj Egaleco. Si vas rebre la medalla, o la va rebre algú de la teua família, i vols que ho contem millor —o que no ho contem—, escriu-nos.
I si t’ha interessat: també vam contar quan els congressos elegien una «Fraŭlino Esperanto» i la revista feminista en esperanto que no vam poder comprar.
Llegir en:
