Durant anys, els congressos d’esperanto elegien una «Fraŭlino Esperanto». No era una broma de passadís: figurava al programa oficial, entre la missa en esperanto i l’excursió del dissabte. I algunes de les elegides acabaren dirigint el moviment que les havia coronades.
La pista apareix on menys s’espera. A la revista que l’Esperanto-Fundación «Fernando Soler», de València, publicà el 1989 hi ha un article sobre la història de l’esperantisme alacantí, firmat per Rodolfo Canet Marín (1929-2018). L’il·lustren dues fotografies del congrés que Alacant organitzà el 1971: una de la mesa presidencial i, al costat, una jove davant d’un micròfon, amb vestit curt i una expressió entre solemne i tímida. El peu diu: «Fraŭlino Regulo: Miss Esperanto 1971».
Ana de los Reyes Régulo Rodríguez, en la fotografia publicada amb el peu original «Fraŭlino Regulo: Miss Esperanto 1971». Imatge d'Internacia Lingvo núm. 1 (setembre-octubre de 1989), revista de l'Esperanto-Fundación «Fernando Soler»; escaneig conservat a Bitarkivo.
No una institució, sinó una moda
Convé dir-ho d’entrada: «Miss Esperanto» no fou mai un títol únic ni una successió oficial. Sota el mateix nom hi ha iniciatives distintes, organitzades segons els costums de cada congrés.
El precedent conegut és de Budapest, 1929, durant el 21é Congrés Universal: segons l’Enciklopedio de Esperanto, hi participaren prop de cent joves de 37 països i guanyà l’estoniana Veronika Eksta. L’episodi tingué una cua sentimental —el secretari general del congrés se n’enamorà i el pedagog Andreo Cseh féu d’intermediari entre les dues famílies, sense èxit— que acabà donant peu a un llibre.
Veronika Eksta, l'estoniana elegida al ball de disfresses del congrés universal de Budapest de 1929.
Fotografia reproduïda per nyest.hu.
Entre un cas i l’altre el nom continuà circulant pel seu compte. Se’n conserva, per exemple, la fotografia d’una Miss Esperanto elegida a Mirandola (Itàlia) el 1958, de la qual no ha arribat fins a nosaltres ni tan sols el nom.
La Miss Esperanto elegida a Mirandola (Itàlia) el 1958.
Fotografia d’autor desconegut, en domini públic (Wikimedia Commons).
La sèrie més reconeixible arriba després, als congressos internacionals de la joventut dels anys seixanta, i del procediment de la primera edició es conserva un detall que diu molt de l’època: les candidates duien a l’esquena la targeta amb el seu número d’inscripció i votaven els homes. No consta si el mètode fou el mateix els anys següents, ni tampoc com es votava als congressos espanyols. Els butlletins de l’època donen guanyadores gairebé any per any entre 1961 i 1969 —Wokingham, Malmö, Vratsa, el Japó, Pécs, Israel, Tyresö—, i després la sèrie s’apaga.
La sèrie espanyola
A Espanya la cosa anava pel seu compte i venia de més arrere del que sembla. El butlletí de la Federació de juliol-agost de 1971, en la nota del casament de María Rafaela Urueña Álvarez amb Luis Hernández, recorda de passada que ella havia sigut elegida Fraŭlino Esperanto al XXIII Congrés Espanyol, celebrat a Valladolid, i premiada al concurs d’oratòria del XXVII, a Bilbao. La mateixa nota afig que «tota la família Urueña pertany a les nostres files».
Als anys setanta la sèrie està documentada any rere any:
| Any | Congrés | Lloc del ball | Elegida |
|---|---|---|---|
| 1971 | 31é, Alacant | Club Montemar | Ana Régulo, de La Laguna |
| 1972 | 32é, Vigo | Societat «La Oliva» | María Elvira Álvarez Iglesias, de Vigo |
| 1973 | 33é, Madrid | — | Mari Carmen Herrero García, de València |
| 1974 | 34é, Valladolid | Landó Club | Carmela Palacios, de Bilbao |
La fórmula amb què el butlletí explicava el veredicte es repetia gairebé calcada: guanyaven per la seua bellesa i simpatia… i, sempre al final de la llista, pel seu esperantisme.
Un punt més del programa
Que no era una ocurrència de la nit ho demostra el programa oficial d’Alacant, publicat abans del congrés. L’elecció estava fixada per al dimecres 21 de juliol, el «dia de la joventut». Aquell mateix dia els congressistes havien anat a Benidorm, on l’alcalde descobrí la placa del carrer Esperanto i el consistori els obsequià amb una festa camperola en què els joves esperantistes torejaven vedells. A la nit, ball al Club Montemar i elecció. L’endemà, assemblea general de la Federació i vi d’honor al Club de Regatas.
Qui eren
Ana de los Reyes Régulo Rodríguez, nascuda el 1950, era filla de Juan Régulo Pérez, professor de la Universitat de La Laguna i fundador de Stafeto, l’editorial que durant dècades publicà la millor literatura en esperanto. El butlletí la presenta com a estudiant de Filosofia i Lletres —tenia 21 anys— i diu que guanyà «pels seus propis mèrits: bellesa, simpatia, cultura… i esperantisme». En el mateix número apareix una altra vegada, però en una foto ben distinta: agenollada al carrer amb Ana Ferrer, formant amb flors la paraula JUNIO a la catifa que la Societat Esperantista de Tenerife feia cada any per al Corpus de La Laguna.
Mari Carmen Herrero García era filla del doctor Rafael Herrero Arroyo, president d’honor de la Federació —i, per tant, germana de Rafael Herrero García, que el 1988 seria tresorer del primer patronat de la Fundació d’Esperanto de la Comunitat Valenciana—.
Ací és fàcil arribar de pressa a la paraula «nepotisme», i val la pena no fer-ho. A les altres dues elegides d’aquells anys no els hem localitzat cap parentiu comparable: una era del grup amfitrió de Vigo i l’altra, de Bilbao. I hi ha una explicació més senzilla: als congressos d’aquells anys hi havia molt poques joves esperantistes, i les que hi havia eren sovint filles de famílies esperantistes, perquè és així com s’heretava la llengua. Quan el conjunt de candidates ja són «les filles de la casa», que la guanyadora ho siga no demostra res.
Les que després manaren
El detall que capgira la lectura és què feien aquelles dones abans i després del concurs.
Al directori de la secció juvenil espanyola de 1974 hi apareixen les tres guanyadores espanyoles identificades, i dues d’elles amb càrrec: Ana Régulo com a delegada de La Laguna i Carmen Herrero com a delegada de València; Karmela Palacios hi consta entre els membres de Bilbao. Les mateixes joves que havien desfilat en un ball portaven la feina organitzativa de la joventut esperantista del país.
I fora d’Espanya el patró es repetix, encara més marcat. Renée Triolle, elegida el 1965 al Japó als 22 anys, seria secretària general de TEJO, membre del comité de la UEA durant dècades i vicepresidenta de la UEA entre 1995 i 1998. Claude Nourmont, elegida el 1969, presidiria TEJO entre 1975 i 1977 i seria vicepresidenta de la UEA entre 2004 i 2013. I la mateixa Rafaela Urueña arribaria a ser professora de Dret Internacional Públic a la Universitat de Valladolid i presidenta de la Federació Espanyola d’Esperanto entre 1978 i 1984.
Cap d’elles ocupa un lloc a la història de l’esperanto per haver sigut considerada la jove més atractiva d’un congrés.
No era una anomalia
És temptador llegir açò com una contradicció: un moviment igualitari elegint misses. Però la contradicció la posem nosaltres. L’internacionalisme no implicava feminisme. La fraternitat universal i la llengua neutral eren perfectament compatibles amb una societat jeràrquica, catòlica i familiarista, i l’esperantisme espanyol d’aquells anys ho era.
Convé recordar per què. L’esperantisme obrer, anarquista i republicà —el que sí que havia sigut d’esquerres— quedà destruït, exiliat o silenciat amb la guerra. El que pogué organitzar-se després, sota el franquisme, fou un moviment que es presentava com a neutral, respectable i compatible amb les autoritats.
I això es veu en els mateixos programes que hem consultat. A Alacant, missa en esperanto a la catedral, amb prèdica inclosa, i recepció de les autoritats provincials. A Valladolid, el 1974, la mesa de la inauguració solemne la presidia el governador civil, acompanyat del tinent d’alcalde i dels delegats provincials dels ministeris d’Informació i Turisme i d’Educació i Ciències. En eixe marc, elegir una «Fraŭlino Esperanto» al ball de la joventut no era cap excentricitat: era el que feien les festes de qualsevol poble, gremi o casino del país.
Que la cosa feia riure dins de casa ho demostra que se’n burlara el millor humorista de la llengua. Raymond Schwartz (1894-1973), l’home dels cabarets esperantistes de París, li dedicà un poema titulat precisament «Miss Esperanto», que convida a recordar «per modesta kanto / pri la ĉarmoj de Miss Esperanto» i continua a base de jocs de paraules gramaticals intraduïbles: les setze regles del Fundamento es tornen «dek seks-reguloj» i l’acusatiu, akuŝativo. El text sencer es pot llegir al blog Karapaco-Panoramo —i, per si desapareix, a la còpia arxivada—.
La gràcia del poema no es pot traduir, però sí explicar, i val la pena perquè ensenya com funciona la llengua:
- gramatiklo: gramatiko (gramàtica) fusionada amb tikli (fer pessigolles). El poeta diu que s’ocuparia de la gramàtica d’ella, i el que diu de veres és una altra cosa.
- superlasciv’: el superlativo de la gramàtica creuat amb lasciva.
- tuŝmetodo: el «mètode del tacte», que és com s’anomena la lectura dels cecs. Ell diu que llegiria així, «a la manera dels cecs».
- dek seks-reguloj: el Fundamento de l’esperanto té setze regles, dek ses reguloj. Dit de pressa sona igual que dek seks-reguloj, «deu regles del sexe».
- akuŝativo: l’akuzativo (l’acusatiu, el cas de la -n) amb akuŝi, «parir». La resposta d’ella en acusatiu acaba, doncs, en part.
- Miss-sukces’: en esperanto el prefix mis- significa «malament» —miskompreno és un malentés—. Així que el «Miss-èxit» del final és, alhora, un èxit de miss i un èxit equivocat.
Si has entés els sis, ja saps més esperanto del que et penses.
El que sí que queda, i no cal inflar-ho, és una asimetria senzilla: ells jutjaven i elles eren jutjades. Als congressos espanyols no hem documentat cap certamen masculí. L’únic equivalent que hem trobat arriba el 1976, i és revelador: a la 17a Setmana Internacional d’Esquí dels Ferroviaris Esperantistes, celebrada a La Molina (Girona) del 8 al 13 de febrer amb 45 participants de mitja Europa, després d’elegir «Fraŭlino IFES-1976» —guanyà Martine Horn, de França— s’elegiren també «les cames masculines més belles», que per decisió d’un jurat de dones foren les de José Molina, esperantista ferroviari de Barcelona —José Molina García a les llistes de congressistes de l’època—. El femení era el certamen; el masculí, la broma. I el terme fraŭlino afegia dues condicions més a les candidates: jove i soltera.
No s’acabà: es dispersà
Del congrés espanyol desapareix després de 1974: hem repassat els sis números del butlletí de 1975 i els de 1976 i no hi ha cap elecció, ni al congrés de Lleida ni enlloc.
Però el que passava a Sabadell demostra que la costum no s’havia mort, sinó que havia arrelat en la festa local. A moltes ciutats catalanes cada associació elegia la seua pubilla, que la representava als actes de la ciutat durant l’any, i el Centre d’Esperanto de Sabadell entrà al joc: a primeries de 1974 elegí Silvia Martínez com a «Pubilla Esperanto-Sabadell».
El 26 d’octubre d’aquell any, a l’elecció de la Pubilla de Sabadell entre les pubilles de totes les associacions de la ciutat, guanyà ella: l’esperantista representaria la ciutat durant tot 1975. El cronista apunta de passada que en aquells concursos les joves, a més de ser «belaspektaj kaj graciaj», havien de superar una prova de cultura.
I ací ve el gir que ho resumix tot. El 1975 —Any Internacional de la Dona— Silvia Martínez García, ja pubilla de Sabadell i de la província de Barcelona, donà una conferència titulada «Esperanto i la dona», en què parlà de la discriminació de la dona i recordà quin any era. Presentava l’acte M.ª Jesús Molina Serrano, que aquell febrer havia sigut elegida pubilla del centre esperantista.
El 1976 el títol passà a Marta Lladó Morgades, i eixe mateix any, a La Molina, encara s’elegia una «Fraŭlino IFES». El que s’apagà, sense que ningú ho anunciara ni ho explicara, fou el certamen del congrés nacional.
Fonts: Boletín de la Federación Española de Esperanto, números de juliol-agost i setembre-octubre de 1971, setembre-octubre de 1972, setembre-octubre de 1973 i setembre-octubre de 1974, i Adresaro de HEJS de 1974, tot a la Bitoteko; Internacia Lingvo núm. 1 (setembre-octubre de 1989), revista de l’Esperanto-Fundación «Fernando Soler», reproduïda ací; Enciklopedio de Esperanto i la fitxa del 21é Congrés Universal a la Viquipèdia en esperanto, per a l’elecció de Budapest de 1929; The British Esperantist, octubre de 1961 i el butlletí de l’IFEF de 1969 per als congressos juvenils; la biografia de Juan Régulo Pérez de Halina Gorecka i Aleksander Korĵenkov a La Ondo de Esperanto (2018), que dóna el nom complet de la seua filla; i les biografies de Renée Triolle i Claude Nourmont.
Llegir en: Castellano · Esperanto
