Ludwik Lejzer Zamenhof va morir a Varsòvia el 14 d’abril de 1917, vint-i-dos anys abans de la invasió alemanya de Polònia. Els seus tres fills —Adam, Zofia i Lidia— van ser assassinats entre 1940 i 1942. Cap dels tres va arribar al final de la guerra.
Wanda, Adam, Zofia i el jove Ludwik (Louis-Christophe) Zamenhof, cap a 1935. De les quatre persones de la fotografia, dues serien assassinades en els cinc anys següents.
Zamenhof va dedicar bona part de la seua vida a una idea extraordinàriament ambiciosa: reduir les divisions entre els éssers humans donant-los una llengua comuna i neutral. Va morir als 57 anys, d’una insuficiència cardíaca, després d’anys de problemes de cor que s’havien agreujat durant la Primera Guerra Mundial. El centenari d’aquella mort encara es commemorava a Xest en 2017.
No va veure el final de la guerra, ni la independència de Polònia, ni l’ascens del nazisme, ni el gueto de Varsòvia, ni els camps d’extermini. En un sentit tristíssim, no va arribar a saber què seria dels seus fills.
Ell i la seua dona, Klara Silbernik —morta el 1924, i a qui el grup dedica un premi—, en van tindre tres: Adam (1888-1940), Zofia (1889-1942) i Lidia (1904-1942). Els dos majors eren metges, com son pare; la menuda es va llicenciar en dret i va acabar dedicant la vida a la llengua que ell havia creat.
Esta història ja la vam contar. El Valencia Luno número 8, de desembre de 1983 —el número del Dia de Zamenhof—, la resumia en un paràgraf en esperanto; ací hi tornem amb les fonts comprovades i amb els buits que aquell butlletí no podia conéixer.
El setembre de 1939, quan Alemanya va envair Polònia, una bomba va tocar la casa dels Zamenhof: «germana bombo trafis la hejmon de Zamenhofoj kaj detruis la dokumentojn pri esperanto», contava aquell número. L’arxiu esperantista de la família es va perdre abans que els seus membres.
Adam: el fill oftalmòleg
Adam Zamenhof va seguir els passos professionals de son pare fins al detall. Es va doctorar a Lausana en 1912 amb un estudi sobre l’astigmatisme, va ser professor agregat d’oftalmologia a la Universitat de Varsòvia i cap del servei d’oftalmologia de l’Hospital Jueu de Czyste, el més gran i modern de Varsòvia en aquell moment. Va assumir la consulta privada del seu pare, va publicar més de trenta articles d’oftalmologia i va dissenyar un oftalmoscopi barat, de cartó i espill. També va traduir Puixkin a l’esperanto i va acompanyar son pare a molts congressos.
Quan va esclatar la guerra, el setembre de 1939, el director de l’Hospital Jueu va abandonar el seu lloc. Adam, comandant de l’exèrcit polonés, va decidir quedar-se i assumir la direcció.
La seua condició de metge no li va donar cap protecció.
L’1 d’octubre de 1939, pocs dies després de la capitulació de Varsòvia, els alemanys el van detindre al mateix hospital. Segons el Museu del Gueto de Varsòvia, amb ell van detindre també la seua dona Wanda i les seues germanes Zofia i Lidia; les tres dones van ser alliberades, ell no. Va acabar a la presó de Pawiak i, a començaments de 1940, va ser afusellat en les execucions clandestines que els alemanys feien als boscos de Palmiry, prop de Varsòvia, un dels llocs més coneguts de la repressió contra intel·lectuals, professionals i dirigents polítics polonesos. La data que es dona habitualment és el 29 de gener de 1940.
Del cos no se’n va saber res mai més. No hi ha tomba.
El fill de l’oftalmòleg que havia creat l’esperanto va morir també com a metge, al seu hospital, assassinat per l’ocupació.
Adam tenia 51 anys.
Zofia: la metgessa que va pujar al tren
Zofia Zamenhof havia nascut a Kaunas el 13 de desembre de 1889. Va estudiar medicina a Lausana entre 1907 i 1913, va aprovar l’examen d’estat a Sant Petersburg en 1914 i es va especialitzar en medicina interna i pediatria. Durant la Primera Guerra Mundial va servir com a metgessa de l’exèrcit rus, i des de 1922 treballava en un hospital de Varsòvia.
Quan es va crear el gueto, hi va quedar confinada i va continuar atenent malalts en unes condicions sanitàries catastròfiques. L’estiu de 1942 va començar la Grossaktion Warschau, la deportació massiva dels jueus del gueto cap al centre d’extermini de Treblinka, i Zofia va acabar a l’Umschlagplatz, el punt de concentració des d’on carregaven els trens.
Allí, per la seua condició de metgessa, tenia la possibilitat de no pujar al comboi. No la va usar. La Fundació Zofia Zamenhof ho conta així: «Com que era metgessa, tenia l’oportunitat de no pujar al tren, però no volgué deixar els seus xicotets pacients i se n’anà amb ells a Treblinka». El Museu del Gueto de Varsòvia ho formula en positiu: va decidir pujar-hi «per a ajudar com a metgessa».
Va morir a Treblinka, quasi segurament en una cambra de gas poc després d’arribar-hi, com la immensa majoria dels deportats.
Tenia 52 anys.
Lidia: la filla que va continuar l’obra
Lidia Zamenhof, nascuda a Varsòvia el 29 de gener de 1904, és la més coneguda dels tres dins de la història de l’esperanto. Es va llicenciar en dret, però va acabar dedicant-se de ple a la llengua de son pare: va ser professora, traductora i propagandista, va recórrer Europa i els Estats Units ensenyant amb el mètode Cseh i va traduir literatura a l’esperanto, entre altres obres el Quo vadis de Sienkiewicz.
En 1925, a Ginebra, es va fer bahà’í. La fe bahà’í compartia amb el homaranismo de son pare una insistència molt semblant en la unitat del gènere humà per damunt de les divisions nacionals i religioses, i Lidia va traduir a l’esperanto alguns dels seus textos fonamentals.
A finals de 1937 se n’anà als Estats Units a fer cursos i hi va estar més d’un any. Va tornar a Polònia el desembre de 1938. Quan va començar la guerra, doncs, era a casa.
També va quedar tancada al gueto, on va continuar fent classes i mantenint contacte amb esperantistes i amics de l’estranger. Diverses persones —esperantistes polonesos, bahà’ís de fora— li van oferir ajuda per a escapar. Les va rebutjar totes. En la que es considera la seua última carta coneguda va escriure a qui volia traure-la:
No penses a posar-te en perill; sé que he de morir, però sent que és el meu deure quedar-me amb el meu poble.
El 5 d’agost de 1942 la van traure de casa. Va ser deportada a Treblinka i assassinada allí.
Tenia 38 anys.
La família no van ser només els fills
El títol es queda curt. Al mateix Treblinka on van morir Zofia i Lidia hi va morir també Ida Zamenhof (1879-1942), germana de Ludwik i tia d’elles dues: la menuda de les quatre germanes, casada Zimmermann. El mateix camí, el mateix any, el mateix lloc.
Dels nou germans Zamenhof, tres —Aleksander, Feliks i Leon— havien sigut esperantistes actius, amb pseudònim i tot: Azo, Ger i Lozo, com recordava el nostre butlletí en 1983. Els tres van morir abans de la guerra. Ida va arribar-hi.
Els que van sobreviure
La descendència no es va extingir. Adam estava casat des de 1923 amb Wanda Frenkiel (1893-1954), oftalmòloga com ell, que va treballar al seu costat molts anys; el pare de Wanda havia sigut company d’escola i d’universitat de Ludwik Zamenhof, i es creu que ella havia sigut pacient seua de xicoteta. En 1925 van tindre un fill i li van posar el nom de l’avi: Ludwik Krzysztof Zamenhof, nascut el 23 de gener.
Mare i fill van quedar atrapats dins del gueto —Wanda hi va treballar en un hospital jueu— i durant les deportacions de 1942 van escapar per poc. El jove Ludwik va sobreviure amagat sota una identitat polonesa falsa, Krzysztof Zaleski, amb l’ajuda del capellà Marceli Godlewski. Va conservar aquell cognom després de la guerra, en record d’allò, i va passar a dir-se Louis-Christophe Zaleski-Zamenhof.
Va fer carrera com a enginyer civil i marítim a Polònia i, des dels anys seixanta, a França. Va mantindre sempre la relació amb el moviment esperantista, encara que va evitar els càrrecs. Va morir a París el 9 d’octubre de 2019, als 94 anys. Les seues filles, Hanna i Margaret Zaleski-Zamenhof, continuen la família.
Tres fills, tres víctimes
| Adam Zamenhof | 1888-1940 | Oftalmòleg. Detingut l’1 d’octubre de 1939, afusellat a Palmiry a començaments de 1940. |
| Zofia Zamenhof | 1889-1942 | Internista i pediatra. Deportada de l’Umschlagplatz i assassinada a Treblinka. |
| Lidia Zamenhof | 1904-1942 | Professora d’esperanto, traductora i bahà’í. Treta de casa el 5 d’agost de 1942 i assassinada a Treblinka. |
Una esperança que no bastava
Fins ací, les fonts. Ara ve la nostra lectura.
Adam, Zofia i Lidia no van morir per una barrera lingüística. Els jueus alemanys parlaven un alemany perfecte; els polonesos, polonés; molts en dominaven diverses. No va importar: el règim havia convertit l’origen en una categoria biològica i havia decidit que amb això n’hi havia prou.
En això, l’esperança lingüística de Zamenhof era insuficient, i ell mateix l’havia fet nàixer del que va veure de xiquet a Białystok, on les persones deixaven de ser persones per a convertir-se en russos, polonesos, alemanys o jueus. Però darrere d’aquella esperança hi havia una intuïció que costa més considerar ingènua: el perill que apareix quan una persona deixa de ser vista com un individu i passa a ser vista com a membre d’un grup. Primer es deixa de veure la persona; després només es veu l’etiqueta.
L’home que va dedicar la vida a rebaixar la frontera entre «nosaltres» i «ells» va tindre tres fills que van morir perquè un règim havia decidit que ells eren, irrevocablement, els altres.
Nota sobre les fonts
Els fets d’esta història es conten molt més segurs del que estan documentats. Convé dir on cedixen.
La mort d’Adam. La data del 29 de gener de 1940 circula per totes les fitxes biogràfiques, però l’estudi d’Andrzej Grzybowski a Survey of Ophthalmology —el treball més detallat sobre la família— diu que va ser assassinat «a començaments de 1940, probablement a Palmiry», i afig que «les circumstàncies detallades de la seua mort no s’han revelat, el seu nom no figurava en cap llista d’execució i el lloc del seu enterrament continua sent desconegut». A Palmiry es van fer exhumacions després de la guerra i es van identificar uns dos mil cossos; ell no hi era. Que el van matar, no es discutix; el dia i el lloc exactes, sí.
La data de la detenció. El Valencia Luno de desembre de 1983 situa en 1940 la detenció de Wanda, Zofia i Lidia i l’afusellament d’Adam. Les fonts poloneses la situen l’1 d’octubre de 1939. No hem trobat de què va traure la data el butlletí; deixem constància de les dues.
Zofia a l’Umschlagplatz. Que va renunciar a salvar-se per a acompanyar els seus pacients ho diuen la Fundació Zofia Zamenhof i el Museu del Gueto de Varsòvia, i cap de les dues cita d’on ho trau. Les dates tampoc coincidixen: la Fundació situa la deportació a l’agost de 1942 i la Viquipèdia dona el 12 o el 13 de setembre. Les dues cauen dins de la Grossaktion, que va durar del 22 de juliol al 21 de setembre de 1942.
La mort de Lidia. El 5 d’agost de 1942 és la data en què la van traure de casa, i ve del record d’una veïna, Ewa Toren, recollit pel Museu del Gueto de Varsòvia. El dia de la mort no consta enlloc: la Viquipèdia es limita a dir que va morir «en algun moment després de l’estiu de 1942».
De tota la família, l’únic que té sepultura és el pare. Ludwik i Klara Zamenhof estan soterrats al cementeri jueu d’Okopowa, a Varsòvia. Adam no té tomba coneguda. Zofia, Lidia i Ida van morir a Treblinka, on no hi ha tombes individuals de ningú.
Fotografia: la família Zamenhof cap a 1935 (Bildarchiv Austria, domini públic). D’esquerra a dreta: Wanda, Adam, Zofia i Ludwik (Louis-Christophe) Zamenhof.
Llegir en:
Aquesta entrada encara no té cap comentari. Sigues la primera persona a comentar-la des del fedivers.