Qui governa l’esperanto?

Del Lingva Komitato de 1905 a l’actual Akademio de Esperanto: la història d’una llengua planificada que el seu autor va decidir deixar de planificar.

El Lingva Komitato reunit en 1907, dos anys després de la seua fundació a Boulogne-sur-Mer. Zamenhof és en la fila de cadires.

En 1905 l’esperanto ja no era el projecte privat de Ludwik Lejzer Zamenhof. Hi havia llibres, revistes, associacions, traductors i parlants en desenes de països, i el Primer Congrés Universal de Boulogne-sur-Mer acabava de demostrar que la llengua funcionava com a mitjà de conversa entre persones sense cap altra llengua comuna.

L’èxit obria una pregunta que abans no tenia sentit. Si l’esperanto ja no era propietat de Zamenhof, qui decidia sobre la llengua? Qui podia declarar acceptable una paraula nova, resoldre un dubte gramatical, interpretar el Fundamento? I, sobretot, qui podia impedir que cada generació de parlants tornara a reformar-la al seu gust?

La resposta institucional es començà a construir eixe mateix any, es digué Lingva Komitato, i quaranta-tres anys després acabaria convertida en l’Akademio de Esperanto.

El problema venia de 1894 —i de més arrere

I tenia un precedent que tots tenien fresc. El Volapük, la llengua internacional que havia triomfat abans que l’esperanto, s’havia trencat precisament per esta pregunta: Schleyer es reservava el dret de veto sobre les decisions de la seua pròpia Acadèmia, l’Acadèmia no l’acceptà, i de la ruptura de 1889 el moviment ja no es recuperà. La disputa sobre qui manava en la llengua no explica ella sola el declivi del Volapük —hi pesaven també la complexitat de la gramàtica i la deformació de les arrels—, però hi contribuí decisivament, i l’esperanto ho tenia davant dels ulls mentres decidia com governar-se.

La necessitat d’una autoritat lingüística no aparegué del no-res. Durant els primers anys Zamenhof havia rebut una allau de propostes de millora, moltes raonables, moltes incompatibles entre elles, i el conflicte esclatà en la votació de 1894 sobre la reforma de la llengua. El reformisme perdé aquella votació, però, com resumix l’esperantòleg Carlo Minnaja, «les idees de reforma continuaren rondant entre els principals dirigents del moviment».

En 1905 l’experiència cristal·litzà en el Fundamento de Esperanto, sancionat pel mateix congrés de Boulogne: la llengua podia créixer i enriquir-se, però necessitava un nucli que ningú no poguera modificar. Zamenhof arribà a demanar que el fonament es conservara fins i tot amb els seus errors. Havia posat l’estabilitat per damunt de la perfecció.

Això només resolia mitja qüestió. Congelar el nucli no elimina els dubtes nous: una llengua que s’usa continua necessitant vocabulari, terminologia tècnica, criteris d’estil, interpretacions gramaticals i solucions per a usos que els textos fundacionals no havien previst. Feia falta, doncs, una institució capaç de gestionar l’evolució sense reobrir cada vegada la constitució de la llengua.

1905: un comité «simple lingva»

L’acta del congrés de Boulogne és molt breu i molt clara. En la segona sessió, presidida pel filòsof francés Émile Boirac (1851-1917), rector de la Universitat de Dijon,

«El President pregunta al Congrés si consent en la fundació d’un Comité simplement lingüístic amb el Doctor Zamenhof com a president, per a consultar amb ell totes les qüestions relatives a la llengua mateixa. Esta proposta és aprovada per unanimitat.»

L’expressió «simplement lingüístic» no és casual: el congrés apartava del nou organisme les discussions sobre l’esperantisme i sobre l’organització del moviment, on les posicions eren enfrontades, per a concentrar-lo en allò que «és igual per a tots», la llengua. L’últim acte oficial del congrés, el dimecres 9 d’agost al matí, fou llegir els noms dels membres del comité, l’elecció dels quals s’havia encomanat a Zamenhof.

Quants eren? Ací el relat habitual falla, i val la pena dir-ho perquè la xifra es repetix arreu. Minnaja va anar als documents originals i troba tres comptes diferents:

La xifra que ha fet fortuna —102 membres de 26 nacions— és la més tardana, i Minnaja assenyala per què és sospitosa: que s’afegiren membres després del congrés és perfectament possible, però «és molt impossible que disminuïren els països». La Historio de la lingvo Esperanto d’Edmond Privat (1927) llista els 95 noms inicials; els Aktoj de la Akademio de 1963-1967 repetixen el 102 de 26, i d’allí passà a la bibliografia posterior. Val més citar-la com el que és: una xifra oficial que no quadra amb l’acta.

De la presidència, la proposta aprovada era que la tinguera Zamenhof. Ell no la volgué. La primera circular organitzativa, del 25 de setembre de 1905, ja comunicava que «el senyor rector Boirac, segons desig del Dr. Zamenhof, exercirà la direcció del Lingva Komitato», i el Segon Congrés ho confirmà formalment. Boirac, que havia presidit el congrés, dirigiria la institució fins a la seua mort, en setembre de 1917.

Zamenhof renuncia a decidir

Sovint imaginem Zamenhof com una espècie de monarca lingüístic. En realitat passà una dècada intentant deixar de ser-ho, i ho va escriure en negre sobre blanc.

Entre 1906 i 1908 havia anat publicant en La Revuo les seues Lingvaj Respondoj, respostes a dubtes de gramàtica i d’ús. En la resposta 45, de l’agost de 1908, contesta a qui volia canviar les lletres amb accent circumflex i li explica quin és el camí legítim: presentar la proposta a votació del Lingva Komitato. I hi afegix una frase que val per tot un règim:

«En principi el Lingva Komitato té el dret de permetre en la llengua tot allò que trobe necessari; jo mai no hi presentaré cap obstacle, i tota decisió del Comité madurament pensada i votada en orde l’acceptaré sense discussió.»

Poc després deixà d’escriure les Lingvaj Respondoj. En el pròleg de 1910 a la recopilació explica exactament per què:

«Quan vaig veure que moltes persones veuen en les meues Respostes una espècie de “decisió oficial” sobre esta o aquella qüestió, i que les meues Respostes podien per tant destorbar l’evolució completament lliure de la nostra llengua o entrometre’s en el camp que ha de pertànyer plenament a la nostra Acadèmia, vaig deixar de publicar-les. […] Les meues Respostes han de ser considerades opinions i consells absolutament privats; prendre una decisió oficial sobre este o aquell dubte lingüístic només en té el dret la nostra Acadèmia, després de deliberar i votar amb tot el Lingva Komitato.»

L’autor de la llengua es declara a si mateix un usuari competent més. Podia argumentar, recomanar i ser escoltat amb enorme respecte, però ja no volia que la llengua depenguera institucionalment de la voluntat d’una sola persona. Després del seu discurs de comiat de Cracòvia, en 1912, Minnaja ho resumix sense contemplacions: «el Mestre de fet ja no tingué cap paper, no sols en el moviment, sinó ni tan sols en la llengua. El poder l’havien pres altres».

Massa gran per a funcionar

El Lingva Komitato era internacional i plural precisament perquè havia d’evitar la impressió que una nació, una escola o una sola persona manaven sobre les altres. Però un organisme de més de cent persones escampades pel món, en una època de correu postal i sense cap manera de votar a distància que no foren setmanes de cartes, era difícil de fer treballar.

Les xifres del període ho diuen tot. En el congrés de Barcelona de 1909 el Comité constava formalment de 156 membres, però «més de la meitat no hi estava representat, ni tan sols per delegats». Aquell mateix any ja s’hi discutia si calia esborrar de la llista els membres que no treballaven. I alguns membres havien passat ja a l’ido i actuaven contra l’esperanto sense voler abandonar el Comité: la lluita per la llengua es lliurava dins de la institució encarregada de custodiar-la.

1908: dins del comité, una Akademio

La crisi de l’ido, entre 1907 i 1908, exigia un òrgan que fora lingüísticament representatiu però que poguera decidir de pressa. El reglament preparat per Boirac, aprovat pel Quart Congrés Universal de Dresden en 1908, resolgué el problema desdoblant la institució: al costat del Lingva Komitato, cada vegada més gran, es definí una Akademio de com a màxim 18 membres, que faria el primer estudi de les qüestions lingüístiques i només després presentaria propostes de decisió al Comité en ple.

El reglament definitiu, de 1912, consolidà l’estructura: un Lingva Komitato de nombre il·limitat, amb l’Akademio com a comissió superior seua. Les xifres reals sempre quedaren per davall del màxim —12 acadèmics en 1912, 13 en 1913 sobre 150 comitatans— i el recompte deixà de fer-se per països per a fer-se per llengües representades: 19 en 1913, 28 en 1934 sobre 124 membres.

Convé evitar l’anacronisme: l’Akademio de 1908 encara no és l’Akademio de Esperanto d’avui. Durant quaranta anys van coexistir el Comité, ample, i la seua Acadèmia, reduïda.

Entre els qui defensaren en Boulogne la tesi de Zamenhof —confiar la llengua a un comité— hi havia Kazimierz Bein, «Kabe», i la ironia de la seua trajectòria mereix ser recordada. Bein no era un descontent de fora: era un dels grans traductors de la llengua, un estilista d’influència duradora, lexicògraf i vicepresident de l’Akademio. En 1911 desaparegué del moviment sobtadament, sense donar-ne mai cap explicació. La llengua li dedicà un verb, kabei: deixar l’esperanto de colp, com va fer Kabe.

«Controlar l’evolució» no vol dir manar

El reglament de les institucions lingüístiques, tal com apareix en el Jarlibro de 1929, definia la seua finalitat amb una cautela que ho explica tot:

«De cap manera el Fundamento ni el Lingva Komitato podran ser un obstacle per a l’evolució normal de la llengua, que ells al contrari garantixen.»

Ni llengua immutable ni llengua reformable a voluntat: nucli estable més evolució controlada. Però «controlar», ací, no vol dir governar. L’Akademio no pot impedir que un parlant invente una paraula, ni que una comunitat n’adopte espontàniament l’ús, ni obligar cap escriptor a seguir una recomanació. La seua autoritat és normativa i tècnica, i descansa sobre el prestigi: estudia, definix, recomana, adverte i interpreta el Fundamento.

L’instrument amb què fa créixer la llengua sense tocar-ne el fonament és el més enginyós del sistema. El Universala Vortaro fundacional no podia contindre totes les paraules que farien falta durant els segles següents, i per això existixen els Oficialaj Aldonoj, els Afegits Oficials: llistes d’arrels que l’Acadèmia reconeix com a oficials sense reescriure cap regla anterior. Se n’han publicat nou, l’última en 2007. La diferència amb una reforma és exacta i és tota la clau del sistema: no és el mateix dir «a partir d’ara esta regla antiga és incorrecta» que dir «a partir d’ara tenim també este recurs nou». Els textos vells continuen sent vàlids.

1948: una sola institució

La Segona Guerra Mundial va fer la resta. Minnaja dona la mesura del desastre en una línia: en 1939 els membres del Lingva Komitato eren 102; en 1946 només en quedaven 48.

La ruptura permeté una reorganització de fons. Després d’uns quants anys de discussió i votacions, el nou estatut eliminà la duplicitat i definí una institució única amb el nom d’Akademio de Esperanto, que assumia «els objectius i els treballs del Lingva Komitato anterior i de la seua Akademio». El nombre de membres es fixà en 45, que Minnaja descriu com «el terme mitjà entre un comité lingüístic massa ample i una Acadèmia d’abans massa punxeguda». És esta la institució que, amb retocs estatutaris posteriors, arriba fins hui.

Qui elegix els acadèmics

L’estatut vigent definix l’Akademio com «una institució lingüística independent, la tasca de la qual és conservar i protegir els principis fonamentals de la llengua esperanto i controlar-ne l’evolució» —pràcticament la mateixa fórmula de 1908. I la seua composició respon a un mecanisme de cooptació:

Són els mateixos acadèmics, doncs, els qui elegixen els futurs acadèmics. Té una lògica evident —no tindria gaire sentit elegir gramàtics i lexicògrafs per popularitat— i l’estatut prioritza explícitament esperantòlegs, lexicògrafs, pedagogs i autors i traductors que hagen enriquit la llengua. Però la cooptació planteja també una pregunta legítima sobre com es renova intel·lectualment una institució que tria ella mateixa els seus successors, i sobre quant li costa incorporar escoles minoritàries. És el mateix dilema de sempre: estabilitat contra renovació.

I la pregunta de l’article 9 tanca el cercle. La institució encarregada de gestionar el canvi està obligada, alhora, a protegir el principi que el limita.

L’Acadèmia també és un camp de batalla

Convindria no imaginar-se-la com un tribunal serè. En 1963 l’Akademio quedà partida en dos pel debat sobre -ata i -ita: si una acció acabada en el passat s’havia d’expressar amb el participi passiu imperfectiu o amb el perfectiu. Els partidaris d’-ata es deien «simetristes» o «logicistes»; els d’-ita es deien «zamenhofians». La guspira inicial fou que l’acadèmic Teo Jung, director de Heroldo, corregia els articles que li enviava per a publicar l’acadèmic Ivo Lapenna.

Minnaja, que era acadèmic, no dissimula el que hi havia davall: «Es tractava, també esta vegada, d’una qüestió de poder». La disputa sobre els participis anava acompanyada del desig de canviar la junta de l’Acadèmia, amb circulars entre partidaris, dues candidatures enfrontades i acords secrets per a concentrar els vots negatius. En 1963 guanyà la candidatura dels itistes. Un segle després, els dos usos continuen convivint.

Aleshores, qui mana?

Ningú del tot, i eixa és la resposta seriosa.

Zamenhof no: hi renuncià conscientment i ho deixà escrit. L’Akademio tampoc: té autoritat normativa i cap poder coercitiu. Les associacions internacionals organitzen el moviment, però no posseïxen la llengua. I cap parlant individual no pot modificar-ne el sistema.

El que hi ha és un equilibri entre tres forces. El Fundamento fixa els límits estructurals que garantixen que la llengua continue sent recognoscible. L’Akademio interpreta, estudia, oficialitza vocabulari i orienta dins d’eixos límits. I la comunitat de parlants és qui fa realment l’ús: les paraules naixen, els significats es desplacen, les construccions es posen de moda o desapareixen, i cap acadèmia no pot mantindre viu artificialment un ús que la gent ha abandonat —com mostra el cas dels noms de països en -io, condemnats pel Lingva Komitato com a contraris al Fundamento i avui absolutament normals.

La paradoxa és que l’esperanto va nàixer perquè una persona en va planificar l’estructura, i va sobreviure perquè eixa persona va anar renunciant a continuar planificant-la. El creador fixa un nucli, entrega l’autoritat a una institució, la institució posa límits i l’ús quotidià fa la resta.

Això no tanca cap dels debats. Què passa quan una innovació molt estesa xoca amb una interpretació tradicional del Fundamento? Fins a quin punt una institució cooptada té legitimitat per a decidir quina evolució és acceptable? Les discussions contemporànies sobre gènere gramatical, pronoms com el ri o formes noves tornen una vegada i una altra a la mateixa pregunta que Zamenhof intentà resoldre fa més d’un segle: com es deixa evolucionar una llengua planificada sense convertir-la de nou en un projecte permanentment redissenyable?

No sabem si el sistema és l’òptim. Sí que en podem observar el resultat: més d’un segle després, qui parla esperanto pot llegir els textos de 1905 i reconéixer-hi sense esforç la mateixa llengua. És possible que eixa continuïtat siga el major èxit de l’Akademio, i és possible que la mateixa rigidesa haja retardat millores útils. Les dos coses poden ser certes alhora.

Fonts

• Carlo Minnaja, «La cent jaroj de la ĉefa lingva institucio» (2005), síntesi documentada amb les xifres i les citacions dels protocols, reglaments i anuaris.
• L. L. Zamenhof, Lingvaj Respondoj, resposta 45 (La Revuo, agost de 1908) i pròleg de 1910.
• Akademio de Esperanto, Statuto.
• Akademio de Esperanto, «Historio de la Akademio».
• Akademio de Esperanto, Oficialaj Informoj i Oficialaj Aldonoj al la Universala Vortaro.
• Akademio de Esperanto, Fundamento de Esperanto.
• Vikipedio, «Lingva Komitato».
• Vikipedio, «Kazimierz Bein»: https://eo.wikipedia.org/wiki/Kazimierz_Bein

La fotografia del Lingva Komitato (1907) prové del Bildarchiv Austria a través de Wikimedia Commons; és de domini públic.

Referències

• Ri, el pronom que el feminisme esperantista va impulsar