La nit del 12 de maig de 1932 es va cremar el Museu d’Història Natural de la Universitat de València. De centenars de milers de peces se’n van salvar unes tres-centes. Cinc mesos després, les vitrines començaven a omplir-se una altra vegada amb material enviat des de Ginebra, Zúric, París i Londres — i hi havien arribat per una via inesperada: cartes escrites en esperanto.
L'edifici de La Nau, on la nit del 12 de maig de 1932 es va cremar l'ala sud, la que donava al carrer de Salvà.
Fotografia de Joanbanjo, en domini públic (Wikimedia Commons).
La nit
El foc va començar poc després de les nou de la nit a l’ala sud de La Nau, la que dona al carrer de Salvà. Allí hi havia la Facultat de Ciències, un observatori astronòmic, una biblioteca científica i el Museu d’Història Natural. Tot indica que la combustió va començar al laboratori de Química.
Els bombers van arribar prompte i no van poder fer molt: les mànegues estaven en mal estat, la pressió de l’aigua no bastava, i el servici de neteja es va negar a enviar cubes sense autorització expressa de l’alcalde. Estudiants i professors van muntar cadenes humanes, van trencar finestres i van traure el que van poder; hi va participar el mateix rector, Joan Peset. El rellotge del claustre es va parar a dos quarts d’onze i va quedar així durant anys, convertit sense voler en monument.
El que es va perdre
Els inventaris també van cremar, així que no se sabrà mai la xifra exacta. Del que es coneix:
- L’esquelet d’una balena varada a la platja de Borriana.
- Ossos de dinosaure dels primers documentats a la Península.
- Pedres precioses de Colòmbia, el Brasil i Veneçuela.
- Un herbari de més de trenta mil plecs, acumulat durant un segle.
- La col·lecció sencera de peixos i amfibis.
Es van salvar sobretot animals dissecats —aus, alguns mamífers i rèptils— i el meteorit de València, de 33,5 quilos, encara que es va perdre la documentació que deia d’on venia i quan havia caigut. De l’observatori, la cúpula de cartó va cremar amb quasi tots els instruments; només se’n va salvar el telescopi Grubb.
Les cartes
Ací entra la part que ens toca. La Societat Esperantista Valenciana va decidir fer servir el que tenia: una llengua que en aquell moment estava en el seu apogeu i una xarxa de corresponsals repartida pel món. Van escriure en esperanto a centres científics de tot arreu demanant que cediren peces per a reomplir el museu.
En octubre de 1932 —cinc mesos després del foc— ja havien enviat material els museus de Ginebra, Zúric, París i Londres.
No van ser els únics: també van arribar fons del Museo Nacional de Ciencias Naturales i de l’Instituto Geológico y Minero, i donacions d’especialistes com José Vilaplana i Doroteo Almagro. I una que val la pena retindre: el cònsol interí de Bolívia a València va donar diversos exemplars de papallones del seu país.
Després
L’endemà del foc hi va haver protestes d’estudiants per com s’havia gestionat tot. La Guàrdia d’Assalt les va dissoldre i hi va haver desenes de detinguts; l’alcalde va dimitir unes setmanes més tard. L’enderroc i la neteja van ser tan caòtics com l’extinció, i encara s’hi van perdre més peces.
La reconstrucció del museu es va anar ajornant fins que en 1936 va començar la guerra i les prioritats van ser unes altres. Va quedar en un calaix durant dècades: el Museu d’Història Natural de la Universitat de València no va tornar a obrir fins al febrer de 2024, al campus de Burjassot, amb les peces supervivents i material nou.
El que encara no sabem
Este episodi el conta Lucía Márquez a Valencia Plaza —article que la mateixa Universitat republica al web del seu museu—, però sense indicar d’on ix la informació sobre els esperantistes. Queden preguntes obertes: qui va escriure les cartes, quantes en van enviar, a quins centres, i què va arribar exactament. Tampoc està clara la relació entre eixa «Societat Esperantista Valenciana» i el nostre grup, fundat en 1903.
Si algú té documentació d’això —correspondència, retalls, actes—, escriviu-nos.
Fonts: Lucía Márquez, «Cuando València fue Brasil: crónica del incendio que destruyó en 1932 el Museo de Historia Natural», Valencia Plaza, 11 de setembre de 2018, republicat al web del Museu d’Història Natural de la Universitat de València.
Llegir en:
