En octubre de 1907 una comissió internacional reunida a París examinà els projectes de llengua auxiliar que hi havia sobre la taula i decidí que el millor era l’esperanto. Però no exactament l’esperanto que parlaven els esperantistes: l’acceptava «en principi», a condició que se n’esmenaren uns quants defectes. D’aquella condició eixiria Ido, i amb Ido una pregunta que el moviment ja arrossegava des del Volapük: quan una llengua planificada ja té parlants, qui té dret a modificar-la?
Louis de Beaufront (1855-1935), el principal propagandista de l'esperanto a França, que en 1907 representà la llengua davant del comité de la Delegació i hi defensà les reformes del projecte Ido.
Una organització que buscava una llengua
La història d’Ido no comença amb algú que un dia decidix inventar una llengua nova. Comença amb una organització que en busca una.
Durant l’Exposició Universal de París de 1900 se celebraren desenes de congressos científics i professionals internacionals, i la dificultat de comunicació entre els participants era prou evident perquè algú s’hi fixara. El matemàtic Léopold Leau i el filòsof, lògic i matemàtic Louis Couturat consideraren que el problema mereixia una resposta organitzada, i en 1901 impulsaren la Délégation pour l’Adoption d’une Langue Auxiliaire Internationale —Delegació per a l’Adopció d’una Llengua Auxiliar Internacional—.
El nom importa. No era una associació per a promoure l’esperanto, ni un comité per a crear una llengua: l’objectiu era anterior a qualsevol llengua concreta, seleccionar-ne una. La declaració fundacional fixava tres condicions: que servira tant per a la vida quotidiana com per al comerç, la ciència i la filosofia; que poguera aprendre-la amb facilitat qualsevol persona d’instrucció elemental mitjana, «i especialment les persones de la civilització europea»; i que no fóra cap llengua nacional viva.
Eixa segona condició, tal com està escrita, val la pena llegir-la dues vegades. La perspectiva era declaradament europea, i ho era sense cap incomoditat: la internacionalitat que buscava la Delegació era, de fet, la internacionalitat d’una part del món.
Una investigació seriosa de veritat
Couturat i Leau no es limitaren a defendre en abstracte la idea d’una llengua internacional: van estudiar els projectes que ja existien. En 1903 publicaren una obra monumental, Histoire de la langue universelle, de més de cinc-centes pàgines, on analitzaven desenes de sistemes —llengües filosòfiques, projectes a priori, llengües basades en idiomes naturals, el Volapük, l’esperanto i molts sistemes menors— comparant-ne alfabet, fonètica, gramàtica, derivació i vocabulari.
La diferència respecte de la primera generació de creadors de llengües és considerable. Schleyer havia fet el Volapük a partir sobretot de les seues pròpies intuïcions; Zamenhof havia experimentat durant anys amb el seu projecte fins a donar-lo per madur. Couturat i Leau intentaven una altra cosa: comparar sistemàticament les solucions ja proposades i determinar quines funcionaven millor.
La Delegació aconseguí, a més, una xarxa de suports gens menyspreable. Les fonts del moviment parlen, cap a 1907, de l’adhesió de més de tres-centes societats i del suport individual de més de mil dos-cents membres d’acadèmies i universitats. Això no significa que totes aquelles institucions hagueren delegat en Couturat el poder de decidir quina llengua havia de parlar el món, però sí que la qüestió havia deixat de ser una extravagància d’aficionats.
Primer intent: que ho decidisquen les acadèmies
La Delegació no volia inicialment adjudicar-se ella mateixa la decisió, i intentà que la International Association of Academies estudiara i resolguera la qüestió. En 1907 l’organització acadèmica declinà assumir eixa funció: una llengua auxiliar, venia a dir, acabaria imposant-se per la vida i per l’ús, no per un dictamen.
La Delegació decidí aleshores formar el seu propi comité, i ací apareixen noms de pes: Jan Baudouin de Courtenay, Otto Jespersen —un dels grans lingüistes europeus del moment—, el químic Wilhelm Ostwald, que rebria el Premi Nobel dos anys després, el rector i esperantista Émile Boirac i diversos matemàtics i acadèmics europeus. El comité es reuní a París entre el 15 i el 24 d’octubre de 1907 i celebrà divuit sessions.
L’esperanto tenia un avantatge que no es podia fabricar
Entre els projectes examinats figuraven l’esperanto, l’Idiom Neutral, el Latino sine flexione de Giuseppe Peano i altres sistemes de l’època. Però l’esperanto tenia una propietat excepcional: ja funcionava. No era una gramàtica presentada sobre paper, sinó una llengua amb parlants, correspondència, literatura, traduccions, organitzacions i congressos. El Primer Congrés Universal de Boulogne-sur-Mer, dos anys abans, havia demostrat que persones de països diferents podien reunir-se i parlar-la.
Per això la conclusió del comité no fou «inventem una llengua nova», sinó una cosa molt més pròxima a «de totes les que tenim, l’esperanto és la millor base pràctica». Però no la consideraven perfecta.
El projecte anònim
Durant les reunions aparegué un projecte sense signatura, presentat sota el nom Ido. En esperanto, ido vol dir descendent, cria, fill. El nom acabaria resultant molt apropiat.
El projecte mantenia bona part de l’estructura de la llengua de Zamenhof i hi introduïa una sèrie de reformes que recollien moltes de les crítiques acumulades durant els vint anys anteriors. I ací arriba la part més controvertida de tota la història.
El representant de l’esperanto també defensava la reforma
Zamenhof no representà personalment l’esperanto davant del comité. Qui el defensava era Louis de Beaufront, que no era cap esperantista menor: havia sigut una figura decisiva en l’expansió de l’esperanto a França, autor de gramàtiques i manuals i un dels principals sistematitzadors de la llengua.
Beaufront era també reformista, i durant les sessions donà suport a les reformes del projecte anònim. Després es revelaria que estava directament implicat en la seua elaboració. Tradicionalment s’ha presentat Beaufront com l’autor d’Ido, però la investigació posterior atribuïx a Couturat un paper intel·lectual probablement encara més important, especialment en el sistema de derivació. La qüestió de l’autoria exacta continua discutida; el que és segur és que Couturat i Beaufront estaven profundament implicats en el projecte, i que això provocà entre molts esperantistes una sensació de traïció que la historiografia del moviment no ha oblidat mai.
La decisió de 1907
El comité arribà a una resolució peculiar. No declarà que Ido fóra la llengua internacional, ni que l’esperanto haguera de ser adoptat sense canvis. Declarà que cap dels sistemes presentats podia acceptar-se en bloc i sense modificacions, però que l’esperanto podia adoptar-se «en principi», amb la reserva de certes modificacions que havia d’executar una Comissió Permanent en la direcció marcada per l’informe dels secretaris i pel projecte Ido.
La Delegació havia trobat la seua llengua. Era l’esperanto. Però no exactament l’esperanto.
Dos concepcions incompatibles
Des del punt de vista dels reformistes, la proposta era d’una lògica impecable. L’esperanto ja havia demostrat que podia aprendre’s, parlar-se, generar una comunitat i expressar literatura i ciència: conservem el que funciona i corregim el que no.
Des del punt de vista esperantista, el problema no era lingüístic sinó institucional. La comunitat ja havia decidit en 1894 no reformar la llengua; en 1905 el Fundamento i la Declaració de Boulogne havien convertit eixa decisió en principi constitucional, i s’havia creat el Lingva Komitato precisament perquè l’evolució de la llengua deixara de dependre d’una persona o d’una comissió. Acceptar la proposta de París significava, en realitat, dir una altra cosa: que el compromís de 1905 podia anul·lar-se dos anys després si apareixia una comissió amb una proposta convincent. I eixe era exactament el precedent que Zamenhof havia intentat evitar.
Perquè hi ha una diferència fonamental entre el Zamenhof de 1887 i el de 1907. En 1887 podia modificar la llengua perquè pràcticament era el seu projecte. En 1894 encara podia proposar una reforma general i sotmetre-la a votació dels usuaris. En 1907 hi havia renunciat deliberadament: encara que haguera considerat brillant una determinada reforma, ja no podia incorporar-la ell tot sol. Era exactament el tipus d’independència respecte de l’autor que l’esperanto havia buscat després de veure com havia acabat el Volapük.
Què volien canviar els idistes?
Les reformes d’Ido no eren capricioses. Moltes responen a problemes reals, i algunes són pràcticament les mateixes que Zamenhof havia posat damunt la taula en 1894.
Fora els circumflexos
L’esperanto usa ĉ, ĝ, ĥ, ĵ, ŝ, ŭ. A principis del segle XX això era un problema pràctic que hui costa dimensionar: impremtes, màquines d’escriure, telegrames i tipografies nacionals no sempre disposaven d’aquells caràcters. L’esperanto tenia el sistema substitutiu amb h, però Ido optà per una solució més radical, usar només les lletres ordinàries de l’alfabet llatí. No era una qüestió estètica: era un problema tecnològic.
L’acusatiu deixa de ser obligatori
En esperanto, la kato vidas la hundon: la terminació -n marca l’objecte, i això permet alterar l’ordre sense perdre el sentit (la hundon vidas la kato continua volent dir que el gat veu el gos). Ido considerà que marcar sempre l’acusatiu era una càrrega innecessària: en l’ordre normal subjecte–verb–objecte podia ometre’s, i només calia marcar-lo quan l’ordre s’invertia o resultava ambigu. Ido conserva, per tant, la possibilitat de distingir explícitament l’objecte, però no obliga a fer-ho sempre.
L’avantatge és clar —menys morfologia obligatòria— i el cost també: més dependència de l’ordre de paraules. No és una millora gratuïta, és una elecció entre propietats.
Els adjectius deixen de concordar
En esperanto, bona libro, bonaj libroj, bonan libron, bonajn librojn: l’adjectiu concorda en nombre i cas. Ido elimina la concordança —bona libro, bona libri—, i l’adjectiu es manté invariable. Això simplifica l’aprenentatge i evita errors, però la concordança esperantista també transmet informació: en frases d’ordre poc convencional, ajuda a saber què modifica cada adjectiu. Una altra vegada, se simplifica el sistema a canvi de perdre una redundància que també servia.
El plural -j desapareix
Libro → libroj en esperanto; libro → libri en Ido. La terminació -i buscava una aparença considerada més internacional, amb paral·lels en italià i en plurals coneguts arreu. És curiós, perquè Zamenhof ja havia proposat pràcticament el mateix canvi en 1894: un exemple directe de com les idees rebutjades en la primera crisi reformista reapareixen en Ido tretze anys després.
Un sistema verbal una mica diferent
Ido conserva bona part del sistema verbal esperantista —-as present, -is passat, -os futur, -us condicional— però en modifica altres terminacions. L’infinitiu present acaba en -ar, i existixen també infinitius temporals: -ir per al passat i -or per al futur. L’imperatiu acaba en -ez en lloc de l’esperantista -u. Per als idistes això donava més informació i feia el paradigma més sistemàtic; per als esperantistes era una complexitat que no calia.
Menys taula «matemàtica» de correlatius
La taula esperantista —kiu, tiu, ĉiu, neniu; kie, tie, ĉie, nenie; kiam, tiam, ĉiam, neniam— és una de les parts més regulars de tota la llengua, i també una de les menys recognoscibles per intuïció: pràcticament has d’aprendre el sistema sencer. Els reformistes preferien formes menys esquemàtiques i més relacionades amb vocabulari internacional. També ací es repetia una discussió de 1894, quan el mateix Zamenhof havia considerat abandonar la taula regular.
La diferència de fons és interessant. L’esperanto tendix a dir: aprén una taula i podràs deduir moltes paraules. Ido tendix a dir: usem formes que una persona europea puga reconéixer des del principi. Regularitat interna contra recognoscibilitat externa.
Més internacionalitat lèxica
Ido revisà moltes arrels per acostar-les a formes considerades més internacionals, amb l’objectiu que un europeu instruït en reconeguera més sense haver-les estudiades. Això dona a Ido una aparença més romànica i occidental que l’esperanto, però la decisió té una conseqüència que convé anomenar: «més internacional» volia dir, en la pràctica, més recognoscible per als parlants de determinades llengües europees. Una forma transparent per a un francés, un italià o un castellanoparlant no ho és necessàriament per a un japonés. Ido guanya recognoscibilitat immediata per a uns parlants a canvi de dependre més del que eixos parlants ja saben.
La derivació, la reforma més intel·lectual
Probablement la diferència més profunda entre esperanto i Ido no està en els circumflexos ni en l’acusatiu, sinó en la formació de paraules.
Louis Couturat (1868-1914), matemàtic i lògic, secretari de la Delegació i principal cap intel·lectual d'Ido.
Couturat era lògic i matemàtic, i li preocupava extraordinàriament que una llengua planificada tinguera correspondències rigoroses entre forma i significat. Formulà el que anomenà principi de reversibilitat: si una regla permet passar d’una paraula A a una paraula B, hem de poder aplicar la regla inversa i tornar de B a A sense obtindre un significat diferent.
Un exemple. Krono és «corona», i en esperanto podem formar directament kroni, «coronar». Però si acceptem com a regla general que un verb amb -o dona el nom de l’acció, aleshores kroni → krono hauria de significar «coronació», no «corona». Couturat considerava eixa ambigüitat lògicament inadmissible, i Ido preferix distingir explícitament els processos: krono «corona», kronizar «coronar», kronizo «coronació».
És molt sistemàtic. També té un cost: calen més afixos, i paraules que en esperanto es formen d’una manera immediata necessiten en Ido una derivació més explícita.
Lògica contra economia
Els idistes podien dir que cada forma ha de tindre una interpretació inequívoca i que la derivació ha de ser reversible. L’esperantisme acabà desenvolupant una teoria diferent, sobretot gràcies a René de Saussure: la derivació s’ha de basar en els principis de necessitat i suficiència, és a dir, s’afigen només els elements necessaris perquè el significat resulte prou clar.
Això dona a l’esperanto més llibertat i més economia, però obliga a acceptar que el significat exacte d’una derivació depén parcialment de la semàntica de l’arrel i de l’ús establit. La polèmica entre Couturat i De Saussure va ser prou important perquè es considere hui un dels episodis fundacionals de la interlingüística com a disciplina.
Ido no era «esperanto amb quatre coses canviades»
A primera vista les dos llengües continuen sent molt paregudes, i un esperantista pot reconéixer bona part d’un text en Ido. Però les reformes afectaven alhora l’alfabet, la morfologia, el plural, l’acusatiu, la concordança, la derivació, els correlatius, el vocabulari i part de les terminacions verbals. Adoptades totes, el resultat ja no era una variant estilística: era una norma diferent.
I ací arriba el problema de fons. Imaginem que el moviment haguera acceptat Ido. Què passava amb els llibres anteriors a 1907, els manuals, els diccionaris, els cursos, les revistes, els textos de Zamenhof, les persones que ja dominaven la gramàtica? Continuarien entenent gran part de la llengua, evidentment. Però la norma seria una altra, i sobretot s’hauria establit un precedent: després de vint anys d’ús, una comissió podia decidir que la llengua necessitava una versió nova. Què impedia que una altra comissió fera el mateix vint anys després? Eixa era exactament la por que Zamenhof havia desenvolupat des de 1894.
La ruptura
El Lingva Komitato no acceptà les reformes, i a principis de 1908 la divergència ja era clara. Els partidaris del nou sistema començaren a usar definitivament el nom Ido, i el que s’havia concebut com una reforma de l’esperanto es convertí en una llengua internacional independent, amb organització pròpia, acadèmia, manuals, diccionaris i una revista, Progreso, dirigida per Couturat. La Delegació es dissolgué formalment en 1910, considerant complida la seua funció, i deixà pas a una organització encarregada de desenvolupar i propagar la llengua nova.
L’escissió va fer mal perquè no se n’anaren només persones perifèriques: entre els reformistes hi havia intel·lectuals importants i alguns dels principals propagandistes de la primera època. Les xifres exactes són discutides, perquè les fonts esperantistes i idistes tenien un interés evident a dimensionar l’escissió de manera diferent, però sembla clar que la pèrdua va ser molt més gran entre els dirigents i els intel·lectuals que entre els esperantistes ordinaris.
Això encaixa amb la naturalesa de la discussió. Ido podia resultar especialment atractiu per a qui s’interessava per la lingüística, la lògica, la sistematització o l’optimització del projecte. Per a un esperantista que simplement volia usar la llengua, el càlcul era un altre: ja l’havia aprés, tenia corresponsals, llibres, revistes, amics i congressos. Per què tornar a aprendre terminacions i vocabulari per a obtindre una llengua semblant, encara que fóra teòricament millor? Este factor social pesa tant com el lingüístic.
No tots els qui veien defectes en l’esperanto compartien la mateixa solució, i el cas més conegut és el de Kazimierz Bein, «Kabe», un dels grans prosistes de la primera època. Kabe no se n’anà a Ido, però en 1909, en un homenatge a Zamenhof publicat en la revista Universo, escrivia que havia arribat «a la conclusió ferma que diverses reformes són absolutament inevitables en l’esperanto». Es podia pensar alhora que l’esperanto havia de millorar i que Ido anava massa lluny. Això reforça un dels problemes que Zamenhof havia detectat ja en 1894: els reformistes tampoc coincidixen necessàriament entre ells.
Una llengua perfectible
Hi ha una diferència filosòfica de fons entre l’esperantisme posterior al Fundamento i el primer moviment idista. Els idistes criticaven precisament la idea que una llengua poguera declarar intocables per sempre determinades formes: la seua concepció era fixar els principis essencials però permetre que la llengua continuara perfeccionant-se. Una història idista ho formula amb claredat: l’objectiu no era tant tindre una llengua immediatament perfecta com una llengua indefinidament perfectible.
És quasi la inversió exacta de la decisió de Zamenhof. L’esperanto preferia una base permanent encara que continguera defectes; el primer Ido preferia conservar la possibilitat de corregir-los. Les dos posicions són defensables, i les dos tenen riscos.
I el risc d’Ido es materialitzà prompte. Durant els primers anys la llengua continuà revisant-se: la Comissió Permanent i després l’Acadèmia discutien vocabulari, gramàtica, derivació i formes noves, de manera que la llengua examinada pel comité l’octubre de 1907 no era encara exactament l’Ido definitiu; les fonts idistes situen cap a 1910 la fi de la primera gran fase d’elaboració. I finalment els mateixos idistes comprovaren que una llengua no pot estar reformant-se contínuament si vol atraure aprenents: en 1914 decidiren obrir un període d’estabilitat de deu anys. La llengua nascuda en part contra la rigidesa del Fundamento acabava descobrint també la necessitat d’estabilitat.
Però arribà 1914
El moment no podia ser pitjor. El 3 d’agost de 1914 Louis Couturat morí en un accident d’automòbil, als 46 anys. El mateix dia Europa entrava en la Primera Guerra Mundial.
La combinació fou devastadora: Ido perdia el seu principal organitzador i el seu principal cap intel·lectual justament quan les xarxes internacionals europees quedaven destruïdes. Progreso deixà de publicar-se temporalment i l’activitat internacional es reduí enormement. El moviment sobrevisqué, però mai no recuperaria una posició comparable a la de 1908-1914.
El reformisme continua
Acabada la guerra, el món de les llengües auxiliars continuà produint projectes. En 1922 aparegué Occidental, després anomenat Interlingue. I en 1928 Otto Jespersen —que havia participat en el comité de 1907 i havia sigut una figura important del moviment idista— presentà la seua pròpia llengua, Novial, convençut que encara podien trobar-se solucions millors.
Eixa successió —esperanto, Ido, projectes naturalistes, Novial— és justament el fenomen que Zamenhof havia temut. Si l’argument és «podem millorar esta llengua», sempre pot aparéixer algú especialment competent que responga «sí, i jo puc millorar també la vostra reforma». Això no demostra que Zamenhof tinguera raó en cada decisió lingüística concreta, però sí que el problema institucional que havia identificat era real.
Era Ido millor que l’esperanto?
No hi ha una resposta única, perquè depén de què vulguem maximitzar.
Ido pot considerar-se millor si prioritzem un alfabet sense diacrítics, menys concordança obligatòria, un acusatiu menys freqüent, més recognoscibilitat lèxica per a parlants europeus, una derivació formalment més estricta i més simetria en determinats aspectes gramaticals.
L’esperanto pot considerar-se millor si prioritzem una morfologia extraordinàriament productiva, menys afixos obligatoris, més llibertat de composició, correlatius completament sistemàtics, més llibertat d’ordre gràcies a l’acusatiu i la concordança, continuïtat històrica i —sobretot— una comunitat molt major.
Dir que «Ido és una millora de l’esperanto» és massa simple. És més exacte dir que Ido redissenya l’esperanto prioritzant unes propietats diferents. Algunes decisions simplifiquen, altres augmenten la precisió, altres fan la llengua més recognoscible per a europeus, altres introduïxen una sistematicitat que exigix més morfologia. No existix una única mesura de «perfecció lingüística».
I eixe era precisament el problema. En 1894 Zamenhof ja havia descobert que persones diferents podien proposar reformes raonables i incompatibles entre si; Ido ho tornava a demostrar a escala molt major. Couturat podia argumentar que la derivació esperantista no era prou lògica, i René de Saussure podia contestar que l’alternativa introduïa una complexitat innecessària. Els idistes podien considerar redundant l’acusatiu obligatori, i un esperantista podia respondre que permetia una llibertat sintàctica molt útil. Els idistes podien eliminar la concordança adjectival, i un esperantista podia assenyalar que la redundància ajuda a interpretar la frase. No era una discussió entre gent que sabia lingüística i gent que no en sabia: hi havia persones molt competents als dos costats, i el que passava és que estaven optimitzant criteris diferents.
Quan la crisi arribà ací
Vista des d’Espanya, la polèmica es llig sobretot com un soroll de fons que durà anys. Dos exemples de la revista Hispana Esperantisto ho mostren bé.
En el número de desembre de 1919, la crònica del congrés de la Confederació Nacional del Treball celebrat a Madrid explica que la Federació d’Olot havia plantejat la pregunta de si la classe obrera havia de tindre una llengua auxiliar internacional. El ponent defenia l’esperanto, i la revista resumix la votació així:
Post ne granda diskutado, ĉar iuj parolis favore je Ido, Esperanto venkis kaj oni voĉdonis la esprimojn de la raportanto.
—«Després d’una discussió no gran, perquè alguns parlaren a favor d’Ido, l’esperanto guanyà i es votaren les conclusions del ponent».
L’any següent, en el número de novembre-desembre de 1920, la mateixa revista comenta el que havia passat en el congrés de les associacions internacionals. En l’edició anterior a la guerra, diu, «la Idistoj faris grandan bruon» i el congrés no pogué prendre cap decisió a causa de la duplicitat de llengües proposades. Enguany, en canvi, només hi havia assistit un idista, que s’havia adherit igualment al desig comú «tamen konservante sian privatan preferon por Ido» —tot conservant la seua preferència privada per Ido—, i la revista li ho reconeixia com un bell exemple.
Són dos apunts menuts, però donen la mesura del que era la crisi vista des de baix: no un debat de gramàtica, sinó una divisió que paralitzava votacions i congressos.
Una paradoxa final
La Delegació havia començat amb una missió racional: estudiar les llengües auxiliars existents i triar la millor. Després d’anys de treball arribà a una conclusió probablement encertada —no calia començar de zero, l’esperanto era la millor base disponible— i a una segona conclusió, que es podia millorar. I justament allí començà el problema.
Perquè després de vint anys d’ús l’esperanto havia deixat de ser només una proposta lingüística: era ja una llengua amb història. Modificar una gramàtica escrita sobre paper és fàcil; modificar una llengua que ja té parlants vol dir modificar també hàbits, llibres, relacions, identitats, institucions i inversions d’aprenentatge. Ido recorda, per tant, una distinció fonamental: dissenyar una llengua i governar una llengua no són el mateix problema.
Zamenhof acabà pensant que una llengua internacional havia de poder sobreviure sobretot als seus reformadors. Couturat i els idistes pensaren que havia de poder sobreviure també als seus propis defectes. De les dos respostes van eixir dos llengües, i les dos existixen encara: Ido continua tenint parlants, literatura, diccionaris, materials d’aprenentatge, congressos i la revista històrica Progreso, i la Uniono por la Linguo Internaciona Ido continua organitzant trobades. Parlar-ne com d’un simple «fracàs» seria injust: és la llengua derivada de l’esperanto que ha aconseguit més continuïtat històrica. Però tampoc no arribà mai a substituir el seu predecessor.
Fonts
- Delegació per a l’Adopció d’una Llengua Auxiliar Internacional, declaració i circulars.
- Louis Couturat i Léopold Leau, Histoire de la langue universelle, París, 1903.
- Louis Couturat, Étude sur la dérivation en espéranto, 1907, on formula el principi de reversibilitat.
- Otto Jespersen, «History of our Language», reconstrucció de les reunions de 1907 feta per un membre del comité (original, còpia a l’Internet Archive).
- Louis de Beaufront, Complete Manual of the Auxiliary Language Ido, amb el plural -i, els adjectius invariables i els infinitius temporals.
- Luther H. Talmey, Ido: Exhaustive Text Book of the International Language of the Delegation, 1919.
- René de Saussure, Fundamentaj reguloj de la vort-teorio en Esperanto, 1915. Sobre la seua obra i el context de la polèmica, The Esperanto and Ido movements (Language Science Press).
- Jean Amouroux, «La kabeiĝo de Kabe», Pola Esperantisto, núm. 27 (3/2007), pp. 3-5, per a la posició de Kabe davant de la crisi.
- Hispana Esperantisto, núm. 35 (desembre de 1919) i núm. 44 (novembre-desembre de 1920), digitalitzats en Internet Archive: núm. 35 i núm. 44.
Els retrats de Louis de Beaufront i de Louis Couturat provenen de Wikimedia Commons i són de domini públic.
Llegir en:
Aquesta entrada encara no té cap comentari. Sigues la primera persona a comentar-la des del fedivers.