Kabe: l’home que va abandonar l’esperanto i va crear un verb pel camí

Kazimierz Bein va conéixer l’esperanto el 1887, quan la llengua acabava de nàixer, però no s’hi va posar de veres fins setze anys després. En huit anys es convertí en el seu millor traductor i en l’autor del primer diccionari d’esperanto explicat en esperanto. Després se’n va anar, i el seu pseudònim acabà convertit en verb.

Kazimierz Bein, Kabe, cap a 1910.

Un verb amb nom i cognoms

Poques biografies poden començar pel diccionari.

En esperanto existix el verb kabei. El Reta Vortaro el definix com fer el que va fer Kabe: abandonar l’esperantisme després d’una participació activa i reeixida en el moviment. No és simplement deixar d’anar a una associació o abandonar un curs. La gràcia de la paraula està en la trajectòria anterior: per a kabei, primer cal haver sigut algú.

El nom real d’aquell home era Kazimierz Bein, i el pseudònim Kabe venia de les seues inicials, K. B., llegides ka-be. Un home abandona una llengua i la llengua li impedix que l’abandonament siga mai complet, perquè li incorpora el nom al vocabulari.

Una vida que no començà amb l’esperanto

Bein va nàixer el 29 de febrer de 1872 a Sierżnia, prop de Łódź, aleshores dins de l’Imperi rus. El seu pare, Aleksander Bein, havia participat en la insurrecció polonesa de gener de 1863 i havia patit deportació a Sibèria. La família era d’origen jueu i de confessió catòlica.

Va estudiar llengües, matemàtiques i medicina a Łódź i a Varsòvia, però no acabà on havia començat: de jove participà en el moviment independentista polonés i això li costà anys d’exili, de manera que acabà els estudis d’oftalmologia a Kazan, el 1899. Després exercí a Varsòvia.

Les fonts no coincidixen sobre el motiu del trasllat. Jean Amouroux l’atribuïx als «pogroms i les seues conseqüències»; la biografia mèdica d’Andrzej Grzybowski i Julia Urszula Orlińska, a una expulsió universitària per motius polítics. Coincidixen en el resultat: quan Bein arribà a l’esperanto no era un home acostumat a fugir de les dificultats.

1887: una llavor que tardà setze anys a germinar

El 21 de gener de 1906, Bein omplí el qüestionari per a ser membre del Lingva Komitato. A la pregunta sobre la data en què s’havia fet esperantista començà a escriure 188…, però tatxà els dos vuits, hi escrigué 90 damunt i afegí un 3: 1903.

Les dos respostes eren certes.

Havia conegut l’esperanto ja el 1887, el mateix any en què Zamenhof publicà l’Unua Libro. Tenia quinze anys, era estudiant d’institut a Varsòvia i, segons Amouroux, consultà aquells primers manuals del «D-ro Esperanto» quasi de broma amb els companys de classe, perquè el que l’apassionava de veres era el llatí.

Després, l’esperanto quedà aparcat setze anys. Entre aquell primer contacte i 1903, Bein estudià medicina, es ficà en política, se n’anà a l’exili, reconstruí la carrera acadèmica a Kazan i començà a exercir d’oftalmòleg. Havia vist nàixer la llengua, però no havia participat en la seua primera etapa.

Dos oftalmòlegs a Varsòvia

El 1903, Bein estava subscrit a la revista britànica Review of Reviews i llegia la seua crònica sobre l’esperanto quan, en paraules d’Amouroux, «es va alçar la llavor de 1887».

Una setmana després d’haver-s’hi posat seriosament, el doctor Bein anà a visitar un col·lega del mateix ram que vivia a la mateixa ciutat: el doctor Zamenhof. No parlaren d’ulls. Aquella fou la primera conversa de Kabe en esperanto.

El detall encaixa amb el seu perfil. Dominava el polonés i el rus, parlava, llegia i escrivia bé el francés i l’alemany, i podia llegir anglés, italià i llatí. No era un aficionat entusiasmat per una llengua nova, sinó un políglot que entrava en un projecte que ja portava setze anys funcionant.

Traduir com a prova de càrrega

El 1904, poc més d’un any després d’haver començat, es feu conegut amb la traducció de Dno nędzy, de Wacław Sieroszewski, publicada per entregues a Lingvo Internacia amb el títol La fundo de l’ mizero.

Després vindrien Eliza Orzeszkowa, Ivan Turguénev, Władysław Reymont, els germans Grimm, una Internacia Krestomatio, una Pola Antologio i, sobretot, la monumental La Faraono, de Bolesław Prus.

Kabe no escrigué mai obra original, i era deliberat. Ho explicava així: «la lingvo profitas plu per la tradukado, ol per libera originala verkado» —la llengua guanya més amb la traducció que amb la creació original lliure.

Té sentit. Un autor original sempre pot esquivar la frase que no sap construir; un traductor no. Davant d’una novel·la ja escrita ha d’aconseguir que la llengua nova diga el que l’original li exigix: matisos psicològics, ironia, terminologia, ritme narratiu. Traduir grans obres era sotmetre l’esperanto a proves de càrrega, i Kabe demostrà que les aguantava.

De com entenia l’estil ha quedat una declaració seua, llegida en el Congrés Universal de Barcelona de 1909, on presidia el jurat de prosa dels Jocs Florals:

…la bona stilo estas bazita ĉefe sur simpleco kaj natureco, kaj pro tio en Esperanto la plej bona rimedo estas: lerta evitado de nenecesaj sufiksoj, kunmetitaj vortoj kaj tempoj. Vivu do la simpla, natura Zamenhofa Esperanto…

El bon estil es basa en la simplicitat i la naturalitat; el millor recurs és evitar amb destresa els sufixos, les paraules compostes i els temps innecessaris. Visca, doncs, el simple i natural esperanto de Zamenhof. Ho escrivia el mateix any en què, en privat, ja havia arribat a la conclusió que la llengua de Zamenhof necessitava reformes.

El diccionari que definia l’esperanto en esperanto

Bein entrà de ple en les institucions lingüístiques del moviment: fou membre del Lingva Komitato i, des de 1906, vicepresident de la seua Akademio. En el Congrés Universal de Dresden de 1908 informà sobre els treballs de l’Akademio i, amb l’acadèmic N. P. Evstifeieff, preparà la llista de radicals que acabaria sent la Unua Oficiala Aldono al Universala Vortaro (1909). Fou també un dels quatre fundadors de la Pola Esperantista Societo, el 16 de maig de 1908, i formà part del comité de redacció de Pola Esperantisto els primers mesos d’aquell any.

La culminació fou el Vortaro de Esperanto, publicat el 1910.

Coberta del Vortaro de Esperanto de Kabe, edició de Hachette.

No era una llista bilingüe de correspondències: era un diccionari que definia les paraules de l’esperanto en esperanto. Les paraules ja no havien d’explicar-se necessàriament a través del francés, el rus, el polonés o l’alemany. La llengua començava a descriure’s a si mateixa.

1908: l’any que ho trencà tot

L’octubre de 1907, un grup de reformistes encapçalat per Louis de Beaufront i Louis Couturat havia presentat a París una versió modificada de l’esperanto. El 1908 allò esclatà com la crisi de l’ido: membres del mateix Lingva Komitato passaren a la llengua nova, i vingueren dimissions, expulsions i una guerra de calúmnies en els dos bàndols.

Amouroux ho resumix així: fou una situació trista que «ferí fortament el cor sensible de Kabe», el qual comprengué que una llengua comuna no acorda necessàriament els cors.

Kabe no se n’anà a l’ido —una llengua refeta del tot no l’atreia—, però sí que arribà, en paraules seues, «a la conclusió ferma que diverses reformes són absolutament inevitables en l’esperanto». Ho escrigué en un homenatge a Zamenhof publicat a la revista Universo el 1909, pel cinquantenari del seu naixement, i allí mateix qualificà Zamenhof —les cometes són de Kabe— de «terura konservativulo», un conservador terrible.

Zamenhof no acceptà les seues propostes; quines eren, es pot reconstruir pels textos que va deixar. Kabe decidí no discutir-hi més, esperant que algun dia entendria l’error.

Els dos miraven problemes diferents. Kabe veia decisions lingüístiques millorables. Zamenhof, que ja havia passat per la crisi reformista de 1894 —quan va arribar a sotmetre a votació una versió profundament modificada de la seua pròpia llengua—, havia acabat pensant que el cost de corregir contínuament una llengua era superior al de conservar-ne algunes imperfeccions. Per a quan Kabe arribà amb les seues propostes, Zamenhof ja havia desenvolupat anticossos contra el reformisme, i els anticossos no distingixen entre una proposta ben fonamentada i una altra que no ho està: el que rebutjava no era el que Kabe deia, sinó tornar a obrir la porta.

Una retirada lenta

La llegenda diu que Kabe estava en el cim i un dia simplement se n’anà. La documentació permet una lectura més matisada.

A començament de 1908 treballava a fons en la redacció de Pola Esperantisto; pocs mesos després ja no era al comité. Al maig figurava entre els quatre fundadors de la Pola Esperantista Societo, però, anota Amouroux, «no hi tingué cap paper actiu». El setembre de 1909 ja no anà al Congrés de Barcelona: Théophile Cart el substituí en les quatre sessions de treball del Lingva Komitato. Encara publicà el diccionari el 1910, i l’1 de febrer de 1911 continuava sent vicepresident de l’Akademio.

Poc després desaparegué. Molt discretament, sense donar explicacions.

1931: el que sí que va dir

El 24 de juny de 1931, vint anys després, un periodista de Literatura Mondo anà a Varsòvia a visitar el famós desertor.

Bein li digué que podia preguntar-li en esperanto, però que preferia respondre en polonés perquè feia molt que no el parlava. No l’havia oblidat: durant la conversa hi entenia tot i hi introduïa paraules i frases.

I, contra el que sol dir-se, va donar raons. La seua era que Esperanto ne progresas, l’esperanto no avança: sempre els mateixos, dient sempre el mateix.

La Esperantistoj, jes, ili havas multajn mankojn. Antaŭ ĉio ili ne scias sian lingvon!

Els esperantistes tenen moltes mancances; abans que res, no saben la seua llengua. D’ací la frase que li ha sobreviscut:

Mi opinias ke Esperanton plej necese devas lerni la Esperantistoj mem!

Crec que els qui més necessiten aprendre esperanto són els mateixos esperantistes.

Pensava, segons el periodista, que algun dia vindria un nou geni que crearia la solució vertadera al problema de la llengua, i que l’esperanto no era eixa solució. Tot i això, no acomiadà el visitant amb una desqualificació, sinó amb un «batalu por via afero, Esperantistoj!»: lluiteu per la vostra causa.

El que mai va donar —ni al periodista, ni a Kalocsay, ni a ningú— fou el motiu personal. Amouroux ho diu net: deixà que els esperantistes s’imaginaren el que volgueren sobre la seua kabeiĝo, però no lliurà mai les raons vertaderes del que sentia.

La vida que continuà

Quan deixà l’esperanto tenia trenta-nou anys. Li’n quedaven quasi cinquanta de vida, i no els passà amagat.

Dirigí l’Institut Oftàlmic de Varsòvia, publicà nombrosos treballs mèdics i fou un dels fundadors de la Societat Polonesa d’Oftalmologia, nascuda el 1908 com a societat oftalmològica del Regne de Polònia.

Quan esclatà la insurrecció de Varsòvia de 1944, Bein tenia 72 anys. La llista memorial del Museu Dulag 121, el camp de trànsit de Pruszków per on passaren els civils expulsats de la ciutat després de la derrota, conserva el seu recorregut: Varsòvia-Żoliborz → Dulag 121 → Busko-Zdrój.

Sobrevisqué. Acabada la guerra es traslladà a Łódź, on encara ajudà a crear la secció d’oftalmologia de la societat mèdica local.

Kabe no era un home que abandonara sistemàticament el que començava. Va abandonar una cosa molt concreta.

Dos gestos

El 16 d’abril de 1917, quan Zamenhof morí, Kabe assistí discretament al funeral. Feia sis anys que no era esperantista.

Kazimierz Bein va morir a Łódź el 15 de juny de 1959, als 87 anys, i fou soterrat a la part catòlica del Cementeri Vell del carrer Ogrodowa. No havia format família.

Mes i mig després, el 44é Congrés Universal d’Esperanto se celebrava a Varsòvia per commemorar el centenari del naixement de Zamenhof. Els organitzadors donaren a una de les sales el nom de Kabe.

Què vol dir kabei

En qualsevol associació humana hi ha gent que treballa anys, es fa imprescindible, es cansa i un dia desapareix. En l’esperantisme aquell fenomen tingué nom propi, i el nom ha sobreviscut més d’un segle: és la mesura de com els impressionà la seua marxa.

Per això és temptador usar kabei com a sinònim de «deixar l’esperantisme». Però potser convindria conservar en la paraula una part de la grandesa original. Kabe no és interessant perquè abandonara l’esperanto: és interessant perquè, abans de fer-ho, havia demostrat que aquella llengua podia traduir una gran novel·la, construir una prosa elegant i definir el seu propi vocabulari.

I hi ha una ironia difícil de superar. L’home que reclamava reformes és el mateix que escrigué «visca el simple i natural esperanto de Zamenhof», i el que digué que la llengua no avançava perquè els esperantistes no la sabien. No demanava una altra llengua: demanava que la que hi havia s’usara millor.

Kabe abandonà l’esperanto. L’esperanto no acabà d’abandonar mai Kabe.

Fonts

• Jean Amouroux, «La kabeiĝo de Kabe», Pola Esperantisto, núm. 27 (3/2007), pp. 3–5. Font principal per al qüestionari de 1906, les llengües que coneixia, la crisi de l’ido, les citacions d’Universo (1909) i la retirada progressiva.
• «Kion diris sinjoro Kabe?», Literatura Mondo, 1931. L’entrevista de 24 de juny de 1931.
• Andrzej Grzybowski i Julia Urszula Orlińska, «Kazimierz Bein (1872–1959): współzałożyciel Polskiego Towarzystwa Okulistycznego i aktywny esperantysta», Archiwum Historii i Filozofii Medycyny, 82, 2019, pp. 106–112. Biografia mèdica.
• Museu Dulag 121, llista memorial de les persones que passaren pel camp de trànsit de Pruszków el 1944.
• Reta Vortaro, entrades Kabe i kabei.
• Kabe, Vortaro de Esperanto (1910), text complet a Vikifontaro.

Les dos imatges són de domini públic: el retrat de Bein prové de Wikimedia Commons, i la coberta del Vortaro, d’ací.