En esperanto li vol dir «ell» i ŝi, «ella». Des de 1976 una part dels parlants usa també ri: un pronom singular per a referir-se a una persona sense indicar-ne el gènere, perquè no es coneix, perquè no ve al cas o perquè eixa persona el preferix. D’este ús se’n diu riisme. El que quasi ningú sap és que el debat sencer —el pronom, els sufixos, el Fundamento i si allò tenia cap importància— ja s’havia lliurat entre 1979 i 1986 en un butlletí feminista fet des de l’oficina central de la UEA.
Un exemple val més que la definició:
Se iu telefonas, diru al ri, ke mi revenos poste.
Si telefona algú, digues-li que tornaré després.
La portada del número 0 de Sekso kaj Egaleco, octubre de 1979.
Res del que ve a continuació es discutix ací per primera vegada. L’anàlisi de referència del tema és «Esperanto kaj sekso», que Marcos Cramer —que en esperanto firma Markos Kramer— va publicar en Lingva Kritiko el 16 d’octubre de 2014: descriu com marca el sexe l’esperanto tradicional i compara una per una totes les propostes de canvi. D’ell venen ací el concepte de marca, la classificació dels substantius i els arguments sobre el Fundamento, i seu és també l’única enquesta d’ús que existix, d’on ixen les xifres del final. El que ell despatxa en una frase —el butlletí on es va lliurar el debat entre 1979 i 1986— és justament el que conta este article.
Tres preguntes que no són la mateixa
Convé separar-les des del principi, perquè la discussió les barreja sempre i ri només en contesta dues:
- Com parlar d’una persona indeterminada, quan el gènere no es coneix o no importa. Ri ho resol.
- Com parlar d’una persona no binària concreta. Ri ho resol també, però això és un ús posterior: en 1976 ningú tenia això al cap. La proposta original volia evitar el masculí genèric i que les dones quedaren incloses. L’ús no binari és una ampliació de les últimes dècades.
- L’asimetria del vocabulari: que patro siga «pare» i calga patrino per a «mare». Això ri no ho toca gens. És un altre problema —que es pot plantejar com una qüestió de justícia o com una simple qüestió de coherència de la llengua— i té les seues pròpies propostes.
Desembre de 1976: la proposta
La primera formulació coneguda és d’Ole Hagemann, i no va eixir en cap publicació feminista, sinó en Eĥo, la revista de la Dana Esperanto-Asocio. L’article es deia «Seksa egaleco — ankaŭ lingve», i a la pàgina 114 hi ha la frase fundacional:
«Tial mi proponas enkondukon de la komunseksa pronomo: ri = li aŭ ŝi.»
«Per això propose la introducció del pronom comú als dos sexes: ri = li o ŝi.»
No seria estrany que diverses persones hi hagueren arribat per separat: en esperanto queden poques consonants lliures per a fer un pronom que seguisca el patró dels que ja hi ha. Però això no ho podem documentar, i esta sí que és la primera aparició amb data i pàgina.
Octubre de 1979: la plataforma
Sekso kaj Egaleco naixia aquell mes. La feia Anna Brennan —hui Anna Löwenstein—, britànica de vint-i-huit anys que treballava a l’oficina central de la UEA. L’editorial del primer número ja contestava la pregunta que la revista es faria sempre:
«Així doncs, ¿SkE és només per a dones? Naturalment, com que són les víctimes més evidents de la discriminació sexual, s’ocupen del tema més que els homes. Tanmateix, l’existència de qualsevol forma de discriminació —i sobretot d’una mena en què tots estem regular i directament implicats— hauria de ser un tema important per a persones de tots dos sexes.»
Vint-i-sis anys després, Femina portaria eixa mateixa idea al subtítol: ne nur por virinoj.
En les pàgines 4 a 6 d’aquell número zero, la redactora planteja el problema:
«¿Quina és l’alternativa a li? Dir constantment «li aŭ ŝi» és inadequat, i planteja un problema nou: ¿quin pronom es posa primer?»
I afegix una observació que continua sent l’argument central a favor de qualsevol reforma d’este tipus en esta llengua:
«L’esperanto, probablement, és més receptiu a evolucions noves que les llengües nacionals. Primer, perquè és una llengua nova, i per tant els usos obsolets no estan sostinguts per una tradició llarga. A més, per a la major part dels parlants és una llengua apresa. Un parlant nadiu difícilment podria adaptar-se a un ús pronominal nou, mentres que un alumne d’un curs d’esperanto no notaria cap problema.»
A continuació venia la carta d’Hagemann, «La komunseksa pronomo ri», amb una predicció i una conseqüència:
«Eixe pronom es tornarà en el futur una paraula extraordinàriament freqüent —molt més freqüent que li i ŝi—. […] Per eixa freqüència és essencial la brevetat del pronom comú. Preferentment ha de constar només d’una consonant + i.»
Amb eixe criteri llista tres possibilitats: un pronom nou hi deixant li com a comú; generalitzar ĝi; o el pronom nou ri. Rebutja la primera perquè obliga a canviar el significat d’un pronom existent, i la segona amb un argument que no és el que un espera d’un reformista:
«Desaconselle fermament usar ĝi per a persones, perquè val la pena conservar la distinció entre coses i persones. […] Si es trenca eixa tradició, s’empobrirà la llengua.»
L’argument de la brevetat es pot comprovar amb els dits: ri és una paraula de dues lletres, com li i ŝi, on la perífrasi que evita en gasta tres. I no és una perífrasi de laboratori: quaranta anys després, preguntats com es referien a una persona indeterminada, el 25% dels enquestats contestava «li aŭ ŝi» —més que els qui contestaven ri (17%) o ĝi (12%)—.
Abril de 1980: el pronom arriba als estatuts de la UEA
El número 2 porta la peça més substanciosa, i no la firma cap activista sinó Werner Bormann, a qui la UEA havia encarregat la conferència solemne del Congrés Universal d’Atenes de 1976.
Bormann conta que, preparant aquell text sobre l’entrada de Grècia al Mercat Comú «sense discriminació», va arribar a una frase on li calia un pronom per a la noció general d’ésser humà. El costum europeu demanava li. I, diu, «escrivint sobre un tema lligat a la igualtat de drets, i sota el record de l’Any de la Dona de l’ONU tot just acabat, vaig sentir la inadequació d’aquella identificació: home en general = ell».
Per què li no és innocent
Bormann ho va sentir; la lingüística ho explica. Cramer parteix d’una distinció que la discussió corrent no sol fer: una cosa és que una forma estiga marcada i una altra que siga neutra —una distinció que la lingüística deu a Trubetzkoy (1931) per a la fonologia i a Jakobson (1932) per al significat—. Quan una llengua distingix possibilitats contràries, sovint una té expressió pròpia i l’altra no; la que no en té s’expressa amb la forma general, que val per als dos casos. Passa fora del sexe: preguntem «¿com és de llarg?» sense saber encara si és llarg o curt, i el volum d’un cos és el llarg per l’ample per l’alt, i no el curt per l’estret pel baix. Llarg, ample i alt són les formes no marcades.
En l’esperanto tradicional —el de Zamenhof i el de tots els parlants competents fins als anys setanta— ŝi està marcat com a femení i li no està marcat. Per això servia per a una persona de sexe desconegut o indiferent, i per això l’Ekzercaro del Fundamento l’usa d’una manera que només té sentit si inclou les dones:
«Com que tothom estima normalment una persona que se li assembla (simila al li), esta mare estimava ardentment la seua filla més gran, i alhora tenia un odi terrible contra la més menuda.» (Ekzercaro, §13)
Ara bé —i ací està el nus— no marcat no vol dir neutre. Com que hi ha pronom femení marcat i no n’hi ha cap de masculí, li s’acaba usant per a parlar d’homes moltíssimes més vegades que per a parlar d’una persona indeterminada, i eixa freqüència pesa:
«Eixe ús freqüentíssim de li per a parlar d’homes supera clarament en quantitat l’ús de li per a una persona no específica; això crea en la ment dels usuaris de la llengua la tendència a pensar en primer lloc en un home quan s’usa li, encara que es tracte d’un ús per a una persona no específica. Naturalment que es pot entendre sense cap problema que també s’hi incloïa les dones, però eixa capacitat de comprensió no elimina de cap manera el mecanisme mental que fa pensar primer en homes.»
D’ahí que l’objecció «li ja és asexuat, no cal canviar res» siga, segons Cramer, una confusió entre les dues coses. I Zamenhof, trenta anys abans que la lingüística encunyara el concepte de marca, ja havia escrit que allò no era una regla de la llengua sinó un acord entre parlants. Bormann se’n va anar a buscar-ho.
Què va dir Zamenhof exactament
Al diccionari i a les Lingvaj Respondoj, en va citar la resposta 91. Val la pena llegir-la sencera, perquè diu més coses que les que Bormann en va traure:
«Quan parlem d’una persona sense indicar-ne el sexe, aleshores seria regular usar el pronom ĝi (com fem per exemple amb la paraula «infant»), i si ho feu així, gramaticalment tindreu tota la raó. Però com que la paraula ĝi (usada especialment per a «animals» o «coses inanimades») conté en si alguna cosa degradant (i també contrària al costum), i per a la idea de «persona» seria una miqueta desagradable, per això us aconsellaria fer com es fa en les altres llengües i usar per a «persona» el pronom li. […] Perquè, com que hem convingut tàcitament que cada vegada que no parlem específicament del sexe femení podem usar la forma masculina per als dos sexes […], amb això mateix hem convingut també que el pronom li el podem usar per a «persona».»
Zamenhof, doncs, no ho havia resolt: havia reconegut que ĝi era gramaticalment correcte i havia recomanat el contrari. Però de passada deixa dita una cosa que serviria als dos bàndols durant quaranta anys: que el masculí genèric en esperanto no és una necessitat de la gramàtica sinó un acord tàcit entre parlants. Bormann va citar la primera meitat de la resposta; els seus adversaris podien citar la segona.
La votació
En aquell mateix congrés d’Atenes, el professor Jonathan Pool usava zi en la seua conferència. De cop hi havia quatre candidats: ĝi, zi, ri i li.
I ahí la cosa deixa de ser una discussió de revista. La UEA estava redactant estatuts nous; els de 1947 donaven per fet que el president és li, i el secretari general també. Les discussions al Comité van deixar clar que ni tan sols el ĝi avalat per Zamenhof passaria. El màxim acordat va ser que la comissió redactora evitara «pronoms limitats a un sol sexe», i es va votar: 31 vots a favor d’un llenguatge no discriminatori als estatuts, 7 en contra i algunes abstencions.
La comissió redactora va resoldre el problema de la manera més pràctica possible: llevant quasi tots els pronoms i repetint els substantius.
Bormann tancava assenyalant que el pronom no era el nus de la qüestió:
«El pronom sexista no és una cosa aïllada. Un problema paral·lel és el costum dels esperantistes de diferenciar quasi sempre entre homes i dones per l’ús incessant del sufix -ino. […] L’ús lingüístic actual és contra-fundamental! Que els lectors se’n tornen a llegir al Fundamento els significats dels sufixos i de les terminacions gramaticals: tots estan definits sense sexe.»
Gener de 1981: l’Iran, i «¿per què no ŝi-li?»
El número 5 arreplega les respostes. Jila Sadigi, des de l’Iran —una de les cinc membres de la comissió de dones de la UEA—, conta que coneixia el pronom des de 1977, que el va començar a usar en els seus cursos i que el va recomanar a tots els professors d’esperanto. I posa damunt de la taula un argument que als europeus no se’ls acudia:
«Ni la nostra llengua —amb uns 65 milions de parlants— ni el turc —amb més de 90 milions— tenen pronoms de sexe. En persa usem el pronom u, tant per a ŝi com per a li, i es traduïx perfectament per ri. Els nostres alumnes no tenen el costum de dividir sempre els sexes i d’estar sempre conscients del sexe de la persona quan no cal.»
I acaba amb una petició que continua vigent:
«Si els esperantòlegs pogueren orientar-se una miqueta fora de les llengües occidentals i donar una ullada a algunes llengües orientals i africanes, potser trobarien solucions ben nombroses. […] La busca d’un pronom igualitari no ve d’un sol país: en menys de tres mesos s’han sentit veus dels Estats Units, del Japó, de Dinamarca i de l’Iran.»
I Sabina van de Hem, des dels Països Baixos, contesta en quatre línies a qui havia proposat dir li-ŝi:
«Ara vull preguntar: ¿per què no ŝi-li? Potser ho considerarà una argúcia. Però opine que sempre es mencionen les dones després dels homes, i per a canviar la manera de pensar això és dolent. Quan s’use ŝi-li, els homes tindran dret a protestar contra eixe ús. Per això preferisc el pronom ri.»
L’objecció, i qui la firmava
En eixe mateix número, la revista publica «¿Cal aturar la discussió?». La firma Marjorie Boulton —poeta, biògrafa de Zamenhof, una de les escriptores més grans que ha tingut la llengua—, i és una esmena a la totalitat feta amb tot el respecte.
Comença concedint-ho tot: la proposta d’Hagemann és «moderada i intel·ligent», i un pronom comú «resoldria alguns problemes i seria útil i just». I després escriu «Kaj tamen —»:
«Primer, dubte molt que la falta d’un pronom comú siga realment un factor important en la posició de la dona. Eixe pronom falta en anglés i en francés, en alemany i en suec; i tanmateix, ¿quines dones estan més emancipades que les nord-americanes, les angleses, les franceses, les alemanyes i les sueques?»
I encadena una llista de dos pàgines —«i quan en molts països…»— sobre la doble jornada, els matrimonis concertats, el divorci negat a les dones, el naixement d’una filla viscut com una vergonya, la mutilació genital femenina i la violació usada com a tècnica de tortura contra detingudes polítiques. I remata:
«Mentrestant, opine que hem d’ocupar-nos de les nostres germanes, no primordialment de pronoms imperfectes.»
El seu segon motiu ve de trenta anys d’esperantista: els conflictes lingüístics han fet més mal al moviment que cap enemic exterior. Recorda l’escàndol pels neologismes de Kalocsay i la guerra del -ita/-ata, i es pregunta si els adversaris no tenen una miqueta de raó quan diuen «que els esperantistes asseguren que amb l’esperanto s’ajudarà a la pau mundial, però només són capaços de barallar-se per uns participis miserables». La seua conclusió:
«Nosaltres les dones val més que treballem amb l’esperanto, i no que ens esforcem, per bona voluntat, a operar-lo.»
Els altres fronts, que no són el mateix
El pronom era la part fàcil. La part difícil és el vocabulari, i ahí ri no arriba.
En esperanto no hi ha gènere gramatical. El sexe forma part del significat d’algunes arrels i no d’altres, i això s’ha d’aprendre paraula per paraula. Cramer ordena els substantius en quatre grups:
- Els més nombrosos són neutres i fan el femení amb -in-: instruisto és «mestre o mestra» i instruistino, «mestra».
- Els noms d’animals fan igual, però a més tenen masculí amb vir-: bovo és el nom genèric de l’animal, bovino «vaca» i virbovo «toro».
- Un grup menut és neutre i no admet -in- pràcticament mai: homo, persono, infano.
- I queda el grup del problema: paraules on el masculí està dins de l’arrel i el neutre no existix. Patro és «pare», i «progenitor» no es pot dir; igual passa amb frato, edzo, knabo o reĝo.
Per tant prezidanto no vol dir formalment «president home» —és una forma no marcada, encara que el costum faça imaginar-ne un—, però patro sí que vol dir «pare». Eixe últim grup és el problema, i és el que ri no toca.
Un argument que no és feminista
Convé separar el motiu de la proposta, perquè fins ací tot el debat ha anat de discriminació i hi ha una objecció que no depén de cap posició política: el sistema no és regular, i l’esperanto es ven precisament com una llengua regular.
Fixa’t com marca el sexe: amb un sufix (-in-), amb un prefix que no és cap afix sinó una arrel sencera —vir-, «home»— i amb el significat de l’arrel mateixa (patro). Tres mecanismes distints per a una sola distinció, i cap regla que permeta saber quin toca en cada paraula: cal aprendre-s’ho una per una. El prefix, a més, arrossega un efecte col·lateral: virbovo és «toro», però construït literalment diu «boví home», i el mateix passa amb qualsevol animal.
Bormann ja ho havia formulat en el número 2 en termes que no són de discriminació sinó de fidelitat al text fundacional: al Fundamento els sufixos i les terminacions estan definits sense sexe, i és l’ús, no el text, el que els n’ha posat —«l’ús lingüístic actual és contra-fundamental», deia—. Des d’eixe punt de vista, l’iĉisme i el riisme no serien reformes sinó correccions.
El mateix Cramer, quan valora l’iĉisme, diu que l’argument feminista li resulta menys convincent que el de la inclusió de les persones no binàries. És a dir: hi ha almenys tres portes distintes per a arribar a la mateixa proposta —la igualtat, la inclusió i la coherència del sistema—, i no cal passar per les tres.
D’ahí les propostes, que actuen en nivells distints:
| Què toca | Què fa | |
|---|---|---|
| Riisme | els pronoms | afig ri; no canvia cap paraula existent |
| Iĉisme | les arrels | afig -iĉ- per al masculí perquè l’arrel quede neutra: patro passaria a ser «progenitor» |
| Boicot de -in- | el costum | deixar d’usar el sufix on la paraula ja és neutra (prezidanto, no prezidantino) |
L’iĉisme és de 1976, el mateix any que ri, i continua sent la proposta més estesa per a les arrels; no és oficial ni ix al PIV. És el sistema més coherent sobre el paper, però té un cost alt, i Cramer l’anomena amb precisió: la diferència entre no entendre i entendre malament. Qui es troba una paraula nova com ri no l’entén, se n’adona i pregunta; qui es troba patro en un text iĉista creu que ha entés «pare» i no pregunta res, perquè no sospita que hi haja res a preguntar. L’error queda sense corregir. Ri, en canvi, afig una possibilitat sense canviar el significat de res anterior, i eixa és probablement la raó per la qual ha prosperat molt més.
El mateix Cramer proposa una eixida a eixe carreró: en compte de reinterpretar les arrels existents, fabricar-ne de noves i neutres per a la trentena de paraules del problema, modificant-les sistemàticament —pajtro per a «pare o mare», ejdzo per a «marit o muller», vejro per a «home o dona»—. Això no toca cap significat fundamental i no pot fer entendre malament ningú; a canvi, són trenta paraules a aprendre. Cramer la presentava en 2014 com a proposta nova.
El boicot del sufix el proposava Dermod Quirke en el número 13, de febrer de 1986, amb un argument desarmant:
«¿De veres ens cal un sufix per a expressar el sexe? Parlem d’un cambrer catòlic, d’un xofer negre, d’un president calb o d’un informàtic homosexual; i no exigim un sufix per a especificar la religió, el color de la pell, la falta de cabell o la inclinació amorosa. ¿Per què, doncs, n’hem d’usar un només quan es tracta del sexe?»
Per al pronom, Quirke no confiava en cap paraula nova i proposava una altra cosa: usar sistemàticament ŝi com a neutre, «perquè això molestarà molts homes, que protestaran que no tots els lectors són dones. I això ens donarà l’ocasió d’explicar-los que l’ús rutinari del li neutre és igual d’ofensiu per a moltes dones». La revista ho va provar: una nota de la redacció remet a un reportatge d’aquell mateix número, «Gepatroj ne bezonas resti hejme», escrit sencer amb ŝi neutre.
També hi va passar Claude Piron, que havia preferit zi i el va acabar trobant massa artificial; la seua proposta madura era canviar la regla en compte d’inventar una paraula, amb li com a neutre. La rèplica publicada en el número 14 no li ho va posar fàcil:
«Com a «prova» que li ja és asexuat, Piron afirma que Déu es diu li a la Bíblia i que tots sabem que Déu no té sexe. Però jo conec moltes feministes que argumenten que el déu convencional judeocristià és efectivament un déu masculí, i fins i tot patriarcal, precisament perquè se l’anomena li contínuament.»
No van ser les úniques temptatives. També s’han proposat ŝli i ŝili, fusions de ŝi i li, i usar el demostratiu tiu com a pronom; segons els recomptes de corpus que cita Cramer, ŝli s’usa tant com ri, però quasi sempre limitat a la persona indeterminada, que és justament l’ús que no resol res per a qui no és ni home ni dona.
Val la pena dir que aquell debat sabia que no era exclusiu seu: el número 8, de 1981, ja informava que els no-esperantistes tenien el mateix problema i citava la proposta del pronom «co» per a l’anglés. Ni ho és ara: el suec té hen, proposat en 1966 i admés al diccionari de l’Acadèmia Sueca en 2015, i l’anglés fa segles que usa el they singular.
¿Un pronom nou trenca el Fundamento?
És l’objecció que més s’ha repetit contra ri. La regla 5 de la gramàtica del Fundamento diu «els pronoms personals són:» i en fa la llista; les versions francesa, anglesa i alemanya hi posen article definit —la russa i la polonesa no en tenen, perquè eixes llengües no tenen article—, i d’eixe article es deduïx que la llista és tancada i que afegir-ne un de nou és anti-fundamental.
Cramer hi troba dos forats. El primer, que el Fundamento mateix incompleix la llista: l’Ekzercaro i el Universala Vortaro n’introduïxen un altre, ci. El segon, que la regla que se’n dedueix no està escrita enlloc: viu en un article definit de tres de les cinc versions del text.
I a això s’hi suma l’«acord tàcit» de la resposta 91. Si l’ús de li per a una persona de sexe indiferent és un costum i no una regla, ni el li aŭ ŝi que hui diu tothom ni l’ús de ĝi per a persones contradiuen res fundamental: contradiuen una recomanació d’estil, i amb l’estil Zamenhof era molt menys estricte que amb la gramàtica.
De les propostes que hi ha damunt de la taula, la que sí que és clarament anti-fundamental és l’iĉisme, perquè canvia el significat bàsic de més de vint arrels del Fundamento.
On està la cosa ara
El Plena Manlibro de Esperanta Gramatiko desaconsellava ri obertament fins a 2015, quan va admetre que era l’única d’aquelles propostes que havia arrelat una miqueta. Des d’abril de 2019 ja no el desaconsella: li dedica una secció i descriu com s’usa, sense dir si convé o no.
L’Acadèmia d’Esperanto no l’ha aprovat mai. El 24 de juny de 2020 el seu servei de consultes lingüístiques va contestar que en esperanto no hi ha pronom tradicional per a les persones que no s’identifiquen amb cap dels dos gèneres, i que no pot avançar cap recomanació mentres l’Acadèmia no decidisca.
El mateix Cramer, que és qui més a fons ha analitzat el problema, no és riista del tot. En 2014 concloïa que per a la persona indeterminada preferia acostumar-se a usar ĝi —confiant que l’ús li llevaria la connotació degradant que Zamenhof li retreia— i reservava ri per a parlar d’una persona concreta de sexe desconegut o no binari, que era, deia, l’única solució que ara com ara funciona.
Convé no perdre de vista que del debat dels anys setanta ja n’han guanyat dues coses, sense pronom nou i sense que quasi ningú les tinga per reformes. La primera, que el li aŭ ŝi es diu hui en tot arreu: la conseqüència és que molts parlants ja llegixen li com a masculí marcat, i justament per això necessiten afegir-hi el ŝi. La segona, que el sufix -in- ha deixat de ser obligatori en paraules com instruisto, que hi ha qui usa per a una dona sabent perfectament que ho és. Cramer ho resumix així: les propostes menys dràstiques van entrar en la llengua general, i les més dràstiques van quedar en cercles menuts o en cap.
Les millors dades d’ús són d’una enquesta del mateix Marcos Cramer, membre de l’Acadèmia, feta entre l’abril i el maig de 2019 en trenta-cinc fòrums en línia i publicada el 12 de maig de 2020. Es van analitzar 267 respostes:
- el 81% entén ri;
- el 42,3% declara usar-lo d’alguna manera;
- el 38% l’usa per a parlar de persones no binàries (per ĝi, el 10%);
- el 6,7% practica el riisme radical, això és, substituir sempre li i ŝi.
Per edats la diferència és gran: entre els menors de trenta anys, el 62% usa ri per a persones no binàries; entre els majors de cinquanta, el 21%.
Estes xifres tenen límits que convé no amagar. L’enquesta es va fer per internet, entre gent que participa en fòrums d’esperanto: el 71,4% eren homes i el 52,6% menors de quaranta anys. El mateix autor adverteix que ningú sap quina és la composició real de l’esperantisme i que la mostra no el representa. Diuen com es parla en la part connectada de la comunitat, no en tota.
Com s’usa, si es vol usar
Qui vulga provar-lo té tres postures possibles, i convé saber en quina es posa, perquè les discussions sovint es fan entre gent que defén coses distintes:
- Riisme mínim: ri només per a la persona indeterminada, la de sexe desconegut i la que no és home ni dona; per a la resta, li i ŝi com sempre. És el que fa la major part dels qui l’usen.
- Via intermèdia: ri també per a persones de sexe conegut, però conservant li i ŝi quan el sexe importa o ajuda a saber de qui es parla.
- Riisme radical: ri per a tothom i sempre, fora li i ŝi. El practica el 6,7% dels enquestats.
Les formes són les regulars, calcades de li/lin/lia: ri, acusatiu rin, possessiu ria.
I l’objecció pràctica té una resposta pràctica. Qui no conega la paraula no l’entendrà —però s’adonarà que no l’entén, i una glossa la primera vegada ho resol—. És exactament la diferència que fa que ri siga barat i l’iĉisme car: ningú corregix un error que no sap que ha comés.
Un pronom no és una revolució, però tampoc és res
Boulton en 1981 i Perla Martinelli en 2020 van dir el mateix. Quan el llavors president del nostre grup li va escriure a Martinelli, redactora en cap de Femina, dient-li que defenia el riisme, ella li va contestar:
«Jo personalment, per raons lingüístiques simples, no sóc amiga del riisme, però això no importa en realitat. Els problemes de les dones no són lingüístics, sinó, desgraciadament, molt més concrets, també a Esperantujo.»
Trenta-nou anys separen les dos frases, i les firmen les redactores de les dos úniques revistes feministes que ha tingut la llengua. Tenen raó en el fons: canviar un pronom no elimina la doble jornada ni la violència.
Però de les seues paraules no se’n seguix que calga triar. Un canvi de dues lletres costa molt poc, i resol una necessitat comunicativa concreta que abans s’havia de resoldre amb perífrasis. I l’argument de la marca continua en peu: una forma no marcada que la major part de les vegades s’usa per a homes acaba evocant-los primer, encara que qui la sent sàpia que també inclou les dones —cosa que no convertix el llenguatge en la causa de la desigualtat, però tampoc el deixa en zero—. I hi ha una dimensió que en 1981 no existia: per a una persona no binària, disposar d’un pronom acceptable no és una discussió sobre si les dones es mencionen abans o després, sinó sobre com se li referix la gent.
De manera que les dues coses són certes alhora. El que sí que ha canviat en quaranta anys és que allò que Boulton demanava aparcar hui l’entén el 81% dels esperantistes enquestats, i que allò que ella posava a la llista de coses urgents continua, en bona part, a la llista.
Fonts: Ole Hagemann, «Seksa egaleco — ankaŭ lingve», Eĥo (Dana Esperanto-Asocio), desembre de 1976, pàgina 114; Sekso kaj Egaleco núms. 0 (octubre de 1979), 2, 5, 8, 12, 13 i 14, a la Gazetoteko; L. L. Zamenhof, Fundamento de Esperanto, Ekzercaro §13 i regla 5 de la gramàtica, i Lingvaj Respondoj, resposta 91, al Tekstaro; Marcos Cramer (Markos Kramer), «Esperanto kaj sekso», Lingva Kritiko, 16 d’octubre de 2014 —d’on venen el concepte de marca, la classificació dels substantius, l’argument sobre la regla 5 i la proposta de les arrels noves—, i «La efektiva uzado de seksneŭtralaj pronomoj laŭ empiria esplorstudo», 12 de maig de 2020; Plena Manlibro de Esperanta Gramatiko, sobre el significat sexual de les arrels, i secció 11.5 sobre la tercera persona; fitxes de riismo i -iĉ- a la Viquipèdia en esperanto; correspondència de Perla Martinelli amb el grup, desembre de 2020. Les citacions de Sekso kaj Egaleco s’han transcrit dels originals escanejats i traduït de l’esperanto.
Llegir en:
