Białystok: la ciutat que va fer que Zamenhof volguera inventar una llengua

Quan Ludwik Zamenhof va nàixer el 1859, Białystok no era una ciutat polonesa on casualment es parlaven moltes llengües. Era una ciutat de l’Imperi rus, de majoria jueva, en una regió que havia canviat diverses vegades de sobirania, travessada pel conflicte entre l’Estat rus i el nacionalisme polonés, i habitada per comunitats que identificaven llengua, religió i pertinença. Ell va convertir aquella ciutat en la seua explicació de l’esperanto. Potser va atribuir massa poder a les llengües; però la Babel que recordava no era imaginària.

Postal de Białystok, cap a 1900: el carrer dels Alemanys, retolat en rus i en alemany

El «carrer dels Alemanys» de Białystok en una postal de cap a 1900, retolada alhora en rus (Нѣмецкая улица) i en alemany (Deutsche Strasse), i editada per un proveïdor de les fàbriques de draps de la ciutat. És posterior a la marxa de Zamenhof, però és la mateixa ciutat. Biblioteca Nacional de Polònia, domini públic.

Una ciutat que havia canviat de país sense moure’s

Per a entendre la Białystok de la infància de Zamenhof cal començar bastant abans que ell nasquera. Durant segles la regió havia format part de la República de les Dues Nacions, la unió politicolituana, però a finals del segle XVIII aquella potència va desaparéixer del mapa amb les tres particions de Polònia entre Rússia, Prússia i Àustria. La desaparició va ser literal: després de la tercera partició, en 1795, no existia cap Estat polonés.

Białystok va quedar primer sota administració prussiana i, després dels tractats de Tilsit de 1807, en plena Europa napoleònica, va passar a l’Imperi rus. En 1808 es va constituir l’Oblast de Białystok i en 1842 va ser incorporat a la Governació de Grodno, on continuaria fins a la Primera Guerra Mundial.

Per tant, quan Zamenhof va nàixer el 15 de desembre de 1859, Rússia no acabava d’arribar: la ciutat portava més de mig segle sota domini imperial. L’administració era russa, l’autoritat era la del tsar i el rus era la llengua oficial. Però la població de la ciutat estava molt lluny de ser russa.

Una ciutat de majoria jueva

Este és probablement el fet que més es perd quan la història de Zamenhof es conta com un episodi de les relacions entre Polònia i Rússia. La Białystok de Zamenhof era majoritàriament jueva. Les dades demogràfiques disponibles per a 1857, dos anys abans del seu naixement, compten 13.787 habitants, dels quals 9.547 eren jueus: prop del 70 %. La resta eren 3.005 catòlics romans, 700 protestants i 285 ortodoxos.

La classificació religiosa no equival exactament a una classificació lingüística o nacional, però permet entendre la ciutat: Zamenhof no era un jueu excepcional perdut dins d’una ciutat homogèniament polonesa, sinó que va créixer en un dels grans centres jueus de l’Europa oriental.

I això tenia conseqüències lingüístiques. Entre la població jueva estava molt estés el jiddisch; el rus dominava l’administració i part de l’educació; el polonés mantenia una forta presència cultural i social; i hi havia també alemany i altres llengües de l’entorn. Białystok era, literalment, una ciutat on es podia caminar pel carrer i sentir llengües distintes associades a comunitats distintes.

Portada del llibre de registre de naixements jueus de Białystok de 1859, on va quedar inscrit el naixement de Zamenhof

El registre on consta el naixement de Zamenhof: el «Llibre per a la inscripció dels jueus nascuts l’any 1859», encapçalat en rus i en hebreu. Els naixements jueus s’anotaven en un llibre a part. Szlak Dziedzictwa Żydowskiego w Białymstoku, domini públic.

No era una multiculturalitat de postal

Hui és temptador descriure aquelles ciutats com a exemples de «multiculturalitat», i la paraula pot enganyar. Que russos, polonesos, alemanys i jueus compartiren una ciutat no significa que formaren una comunitat harmoniosa on cadascú aportava alegrement la seua gastronomia, la seua religió i la seua llengua. Compartien mercats, carrers i treball, però també hi havia jerarquies, prejudicis, desigualtats jurídiques, nacionalismes i conflictes religiosos.

El mateix Zamenhof, molts anys després, recordaria Białystok dividida en quatre grans grups. És una simplificació —la realitat ètnica de la regió era més complicada—, però importa perquè mostra com la recordava ell. En la seua carta a Nikolai Borovko ho va escriure així:

En Bjelostoko la loĝantaro konsistas el kvar diversaj elementoj: rusoj, poloj, germanoj kaj hebreoj; ĉiuj el tiuj ĉi elementoj parolas apartan lingvon kaj neamike rilatas la aliajn elementojn.

A Białystok la població es compon de quatre elements distints: russos, polonesos, alemanys i hebreus; tots estos elements parlen una llengua a part i es relacionen d’una manera poc amistosa amb els altres.

I continuava: a casa li havien ensenyat que tots els humans eren germans, mentres que al carrer, a cada passa, li feien sentir que els éssers humans no existien com a tals; només existien russos, polonesos, alemanys, jueus. Per a un xiquet especialment sensible a les llengües, aquella classificació devia ser extraordinàriament visible: la llengua et deia immediatament alguna cosa sobre qui eres.

Un xiquet jueu educat en rus

La relació de Zamenhof amb Rússia impedix convertir la història en una narració de bons i roïns, perquè ell no recordava haver crescut odiant Rússia, sinó al contrari. La seua carta autobiogràfica a Alfred Michaux, del 21 de febrer de 1905, comença per un detall que ho explica quasi tot:

Mia patro (kiu ankoraŭ vivas) kaj avo estis instruistoj de lingvo. La homa lingvo estis por mi ĉiam la plej kara objekto el la mondo.

Mon pare (que encara viu) i mon avi eren mestres de llengües. La llengua humana ha sigut sempre per a mi l’objecte més estimat del món.

No era, doncs, un xiquet qualsevol que sentia llengües pel carrer: era el fill i el nét de gent que se’n guanyava la vida ensenyant-les. En aquella mateixa carta explicava que havia sigut educat en rus, que l’havia estimat profundament i que de xiquet arribava a somiar que seria un gran poeta rus. Parlava també polonés i alemany amb fluïdesa, i estudiaria moltes altres llengües. Però, segons el seu propi relat, prompte va descobrir una contradicció:

En mia infaneco mi amis tre pasie la lingvon rusan kaj la tutan rusan regnon; sed baldaŭ mi konvinkiĝis, ke mian amon oni pagas per malamo, ke ekskluzivaj mastroj de tiu lingvo kaj lando nomas sin homoj, kiuj vidas en mi nur senrajtan fremdulon.

En la meua infància vaig estimar apassionadament la llengua russa i tot l’Estat rus; però prompte em vaig convéncer que el meu amor me’l paguen amb odi, que es proclamen amos exclusius d’aquella llengua i d’aquell país uns hòmens que veuen en mi només un estranger sense drets.

I hi afegia el detall que fa mal: que ell, els seus avis i els seus besavis havien nascut i havien treballat en aquell mateix país.

No era només una sensació individual. L’Imperi rus mantenia els jueus sotmesos a un règim jurídic específic: gran part de la població jueva només podia residir permanentment en determinades províncies occidentals, dins de l’anomenada Zona d’Assentament. Hi havia excepcions, i el regnat d’Alexandre II va introduir algunes liberalitzacions, però els jueus no gaudien dels mateixos drets territorials que la resta. La Governació de Grodno, on estava Białystok, formava part precisament d’aquella zona.

La identitat de Zamenhof contenia, per tant, una contradicció difícil: podia estimar una llengua i un país que no l’acceptaven plenament com un dels seus.

Mentrestant existia la qüestió polonesa

A més, Białystok estava dins d’un altre conflicte de llarga durada: què havia passat amb Polònia. La nació polonesa no havia desaparegut perquè haguera desaparegut el seu Estat. Milions de persones continuaven parlant polonés, llegint literatura polonesa i recordant un Estat anterior, però políticament vivien repartides entre tres imperis. En la part controlada per Rússia es van produir diverses insurreccions, entre elles la Insurrecció de Gener de 1863.

Zamenhof tenia tres anys, així que seria absurd presentar-lo com a testimoni conscient de res. Però la guerra va arribar a la seua regió.

1863: una rebel·lió als voltants de la ciutat

La insurrecció va començar el gener de 1863 contra l’autoritat tsarista i es va estendre pels territoris de l’antiga República incorporats a Rússia. A la regió de Białystok, segons l’Arxiu Estatal de la ciutat, els insurgents van intentar tallar la línia ferroviària Varsòvia–Sant Petersburg, inaugurada només l’any anterior. No ho van aconseguir, i hi ha un detall que lliga les dues coses: l’organització clandestina de la ciutat estava formada sobretot per treballadors de les obres d’aquell mateix ferrocarril.

Hi va haver combats importants a la regió. El més gran va ser el de Siemiatycze, el 6 i el 7 de febrer de 1863: més de quatre mil guerrillers contra tropes regulars russes menys nombroses però molt millor armades. Van morir uns dos-cents insurgents i tres-cents van ser fets presoners. El 29 d’abril, prop de Waliły, les unitats de Walery Wróblewski van ser desfetes. La resta de l’activitat insurgent va adoptar sovint forma guerrillera.

A la ciutat mateixa, en canvi, no hi va haver cap gran batalla, per una raó molt concreta: la guarnició militar russa era prou forta per a dissuadir un atac directe. Zamenhof no creixia enmig d’un front, sinó en una ciutat controlada militarment per l’Imperi mentres, als boscos i als pobles de la comarca, altres habitants intentaven expulsar eixe mateix Imperi.

Després de la insurrecció va arribar la russificació

La derrota de 1863 va endurir la política imperial. Les autoritats russes van reforçar el control policial, van confiscar propietats, van deportar gent a Sibèria i van actuar contra les institucions associades a la identitat polonesa. El general governador Mikhaïl Muraviov, que es va guanyar el sobrenom de el Penjador, feia cremar llogarets sencers i deportar-ne els habitants. Es van suprimir parròquies catòliques i els seus béns van passar a l’Església ortodoxa. Es va prohibir predicar en polonés.

I la llengua es va convertir també en objectiu polític. L’Arxiu Estatal de Białystok conserva les ordres que van prohibir el polonés en la correspondència oficial i en l’administració de la Governació de Grodno. No van arribar després de la derrota: van començar durant la guerra mateixa —una declaració del general governador del 12 de febrer de 1863, una crida del 2 de març, les circulars del 31 d’agost i del 3 de setembre— i van culminar en un ukas del 8 de maig de 1864 que obligava totes les oficines civils a produir la documentació en rus.

I sabem que costava fer-les complir. El pressupost de l’ajuntament de Janów per a 1864 va arribar a Grodno firmat en polonés. La resposta va ser un altre ukas recordant la prohibició a totes les oficines, sota amenaça de reprensió anotada a l’expedient i publicada al butlletí de la governació, i ordenant que qui no poguera firmar en rus usara un segell de lletres russes.

Això mostra que, en la infància de Zamenhof, la llengua no era només una qüestió cultural: l’Estat feia servir explícitament la política lingüística com a instrument d’integració imperial. No vol dir que els polonesos hagueren deixat de parlar polonés a casa, ni que fora clandestí tindre una conversa familiar en aquella llengua; però sí que el rus ocupava els dominis oficials i que el polonés podia quedar progressivament expulsat de determinades institucions. Per a una persona obsessionada amb les llengües, era difícil no observar que la llengua de l’Estat i la llengua de la població no eren qüestions innocents.

Però tampoc era simplement polonesa contra russa

Ací hi ha una diferència fonamental respecte de Varsòvia, que podia continuar sent una ciutat socialment i culturalment molt polonesa encara que l’administració fora russa. Białystok tenia una estructura demogràfica distinta: la majoria de la població era jueva, i hi havia comunitats polonesa, russa i alemanya, a més d’altres grups regionals. No hi havia, per tant, una gran majoria polonesa sobre la qual l’Estat intentara imposar el rus.

Això ajuda a entendre per què Zamenhof no va acabar proposant «tots hauríem de parlar polonés» ni «ja que vivim a Rússia, parlem tots rus». Per a ell, qualsevol d’aquelles solucions significava convertir la llengua d’un grup en la llengua que els altres havien d’acceptar.

Una ciutat que creixia molt de pressa

Białystok estava canviant també per la industrialització. La línia ferroviària entre Varsòvia i Sant Petersburg, inaugurada en 1862, va convertir la ciutat en un node molt més ben connectat amb els grans mercats de l’Imperi, i el sector tèxtil va créixer amb rapidesa. YIVO documenta que Białystok va passar de 89 fàbriques en 1867 a 309 en 1897, amb una participació especialment important d’empresaris i treballadors jueus.

Això multiplicava els contactes: treballadors, comerciants, fabricants, funcionaris, soldats i viatgers havien d’interactuar. La ciutat de Zamenhof no era un conjunt de comunitats aïllades, sinó una cosa més interessant: comunitats distintes obligades a trobar-se contínuament. I això vol dir també que la diferència lingüística no impedia sempre la comunicació — qui vol comprar, vendre o treballar sol trobar la manera d’entendre’s.

La torre de Babel de Białystok

Als deu anys, Zamenhof va escriure una tragèdia en cinc actes. Això ho diu ell mateix, de passada i entre parèntesis, en la carta a Michaux: «en la 10-a jaro de mia vivo mi skribis 5-aktan tragedion». El que no diu és de què anava. Que aquella tragèdia fora sobre la Torre de Babel ho recull el Centre Ludwik Zamenhof de Białystok, però no ix del seu testimoni: és tradició posterior, i val la pena mantindre les dues coses separades.

Encara així, el fet és significatiu: molt abans de publicar l’esperanto, aquell xiquet ja convertia en tragèdia el que veia. I Babel no era per a ell un mite llunyà, sinó una cosa que tenia a la porta de casa.

«Białystok va dirigir tots els meus esforços»

Anys després, en la carta a Borovko, Zamenhof va afirmar que el lloc del seu naixement i de la seua infància havia donat direcció a tots els seus esforços posteriors.

Convé recordar que això és una reconstrucció autobiogràfica: el Zamenhof adult, creador d’una llengua internacional ja coneguda, estava interpretant el xiquet que havia sigut. No podem demostrar que cada experiència de la seua infància conduïra linealment a l’esperanto. Però tampoc cal creure en cap llegenda, perquè les circumstàncies objectives ja eren extraordinàries: Białystok pertanyia a l’Imperi rus, Polònia havia desaparegut com a Estat, la regió havia patit una insurrecció, l’Estat estava reforçant la russificació, la ciutat era de majoria jueva, els jueus vivien sota un règim jurídic particular, hi havia una població polonesa important a més de russos i alemanys, i la industrialització obligava totes aquelles comunitats a trobar-se cada dia.

La pregunta interessant no és com se li va ocórrer a Zamenhof inventar una llengua. És com podia un xiquet tan interessat per les llengües créixer en aquella ciutat sense acabar preguntant-se què significava que cada comunitat tinguera la seua.

Als tretze anys, Varsòvia

En 1873, quan Zamenhof tenia tretze anys, la família va deixar Białystok i es va traslladar a Varsòvia. Allí trobaria una situació distinta: una ciutat també governada per Rússia, però molt més clarament polonesa en la seua vida social i cultural. Això formaria una altra capa de la seua experiència lingüística, però és una altra història — i és també la ciutat on, seixanta-nou anys després, els alemanys tancarien els seus tres fills al gueto.

On probablement s’equivocava

Fins ací, les fonts. Ara ve la nostra lectura.

Zamenhof recordaria més tard que en la seua infància va arribar a pensar que la diversitat de llengües era «l’única, o almenys la principal» causa que dividia la família humana en grups enemics. Llegit des del segle XXI, sembla excessiu. Els habitants de Białystok no tenien conflictes perquè usaren paraules diferents per a demanar pa: darrere de les tensions hi havia l’Imperi rus, la qüestió nacional polonesa, la discriminació dels jueus, les diferències religioses, els interessos econòmics, les jerarquies socials i les identitats col·lectives.

De fet, persones que parlen llengües diferents poden entendre’s magníficament quan tenen incentius per a fer-ho, mentres que persones que parlen pràcticament la mateixa llengua poden menysprear-se per una diferència d’accent, de barri o de vocabulari. La relació, doncs, no és «llengües diferents, per tant hostilitat». La llengua actua d’una manera més subtil: pot convertir-se en marcador d’una divisió que ja existix, pot indicar immediatament qui és dels nostres i qui és dels altres, i pot ser també una relació de poder — qui ha d’aprendre la llengua de qui.

Es pot reformular així l’experiència infantil de Zamenhof: probablement s’equivocava pensant que Babel produïa l’hostilitat; el que havia descobert correctament era que Babel podia donar-li un uniforme.

Va créixer en una ciutat on les llengües servien per a dir qui governava, qui pertanyia a cada comunitat, qui era considerat estranger i qui s’havia d’adaptar a qui. Potser va confiar massa en la capacitat d’una llengua comuna per a reparar les divisions humanes. Però la pregunta que intentava respondre no era gens ingènua: com podem parlar entre nosaltres sense que la llengua mateixa ens obligue a decidir abans qui és l’amo i qui és l’estranger?

D’aquella pregunta eixiria l’esperanto: el primer manual es va publicar a Varsòvia en 1887, catorze anys després que la família deixara Białystok. I dels tres fills que va tindre l’home que el va escriure, cap no va arribar al final de la Segona Guerra Mundial.