Les persecucions no sols van matar esperantistes: van destruir usos

Entre les causes del fracàs de l’esperanto, l’article «Per què va fracassar l’esperanto?» n’enumera cinc. Una d’elles és la persecució de l’Alemanya nazi i de la Unió Soviètica de Stalin. Les fonts permeten afegir-hi un efecte que es veu menys. Les persecucions dels anys trenta no van colpejar igual totes les maneres de tindre l’esperanto. A la Unió Soviètica i a Alemanya van caure primer, i amb més força, les xarxes on la llengua servia per a una altra cosa: la correspondència internacional dels esperantistes soviètics i l’esperantisme obrer. A Espanya, la guerra i la repressió van tallar l’esperantisme obrer, i amb ell una part gran del moviment. Després de 1945, i a Espanya després de 1947, el que es va reconstruir va ser sobretot l’organització dedicada a difondre la llengua, amb un discurs de pau i de germanor.

«Nuestro objetivo»: la portada del número 3 del Boletín de la Federació Espanyola d'Esperanto, fet a València el març de 1949. L'objectiu declarat és «difundir el idioma de Zamenhof por todos los medios posibles».

Els fets d’este article són de les fonts que es citen en cada paràgraf. La relació entre ells, que la persecució va triar un tipus d’esperantisme i no un altre, és una lectura nostra, i ho indiquem allà on la fem.

Dues maneres de tindre una llengua

Des de 1905, l’esperantisme té una definició oficial. La Declaració de Boulogne, aprovada en el primer congrés universal, diu que l’esperantisme és «penado disvastigi en la tuta mondo la uzadon de lingvo neŭtrale homa», l’esforç per difondre per tot el món l’ús d’una llengua neutral. Tot el que cada esperantista hi afija va a part: «Ĉiu alia ideo aŭ espero, kiun tiu aŭ alia Esperantisto ligas kun la Esperantismo, estos lia afero pure privata, por kiu la Esperantismo ne respondas» —qualsevol altra idea o esperança que un esperantista lligue amb l’esperantisme serà un assumpte purament privat seu, del qual l’esperantisme no respon—. I el punt 5 definix l’esperantista com qui sap i usa la llengua «tute egale por kiaj celoj li ĝin uzas», siga per al que siga.

Eixa neutralitat no la van inventar les persecucions: ve de 1905. Tampoc no és de postguerra l’esperantisme catòlic. Segons la història de la unió catòlica internacional escrita per N. Hoen, el primer número d’Espero Katolika va eixir l’octubre de 1903, i la mateixa IKUE dona com a data de fundació l’1 d’abril de 1910, amb la precisió que hi va haver una unió provisional ja en 1909.

Dins d’eixe marc van créixer organitzacions que no tenien la difusió de la llengua com a fi, sinó com a mitjà. La més gran va ser SAT, la Sennacieca Asocio Tutmonda (Associació Mundial Anacional), que uns treballadors van fundar en 1921 reunits a banda durant el congrés universal de Praga, segons ho conta Eugène Lanti, el seu principal impulsor, en La Laborista Esperantismo (1928). Una frase de Lanti de 1921 ho resumix; la coneixem per la cita que en fa l’historiador Ulrich Lins, reproduïda per Hèctor Alòs i Font a Kataluna Esperantisto (núm. 360, 2012, p. 4): «l’esperanto no és l’objectiu de la nostra activitat, sinó només un mitjà per aconseguir el nostre objectiu».

En 1928 SAT ho va escriure en un conveni amb les associacions obreres de cada país, les LEA. El Conveni de Göteborg es repartix la faena:

Ĉar la taskoj inter ambaŭ organizoj estas malsamaj, necesas, por eviti konfliktojn, ke SAT principe plenumu la taskon de peresperanta laboro, kaj la landaj asocioj principe tiun de poresperanta laboro.

Com que les tasques de les dues organitzacions són diferents, cal, per a evitar conflictes, que SAT faça en principi el treball per mitjà de l’esperanto, i les associacions nacionals, el treball a favor de l’esperanto.

Els estatuts actuals de SAT mantenen la mateixa idea: l’associació «celas: a) utiligi praktike la internacian lingvon ESPERANTO por la klasaj celoj de la Laboristaro tutmonda», aspira a usar pràcticament l’esperanto per als objectius de classe dels treballadors de tot el món. El sociòleg Roberto Garvía, en Esperanto and Its Rivals (2015, p. 123-124), hi afig un matís: SAT «was not conceived for revolutionary action, but for instruction and debate», no es va concebre per a l’acció revolucionària, sinó per a la formació i el debat.

No era una xarxa menuda. Segons la Historio de Esperanto d’Aleksandr Korĵenkov (2005, cap. 9), SAT tenia 5.216 socis en 1927 i 6.524 en 1929, el seu màxim; aquell any UEA, l’associació neutral, en tenia 9.113.

La Unió Soviètica: un moviment que vivia de cartes

La història de la persecució de l’esperanto l’ha escrita sobretot Ulrich Lins, en esperanto, La danĝera lingvo (1988), traduïda després a diverses llengües. El segon volum de l’edició anglesa, Dangerous Language — Esperanto and the Decline of Stalinism (Palgrave Macmillan, 2017), dedica un capítol sencer a la correspondència. El resum del capítol, que publica l’editorial, diu:

For Soviet Esperantists international correspondence was virtually the only means of putting the language to practical use. We can accordingly say that correspondence in fact constituted the very reason for the existence of the Soviet Esperanto movement.

Per als esperantistes soviètics, la correspondència internacional era pràcticament l’únic mitjà de fer un ús pràctic de la llengua. Podem dir, per tant, que la correspondència constituïa de fet la raó mateixa de l’existència del moviment esperantista soviètic.

— Lins, vol. 2, cap. 4, «International Correspondence», resum del capítol

Era, a més, una correspondència molt abundant. Una tesi de la Universitat de Stanford sobre l’esperantisme soviètic, la d’Ethan G. Wilcox (2015), que allotja el web de SAT, compta que entre l’octubre de 1924 i el febrer de 1925 el comité bielorús de la unió soviètica d’esperantistes va enviar 1.250 cartes a l’estranger i en va rebre 875 (p. 22).

El capítol següent de Lins explica per què eixe ús va passar a ser perillós:

Letters from abroad contained too much curiosity about the actual political and social situation within the Soviet Union […]. Given that the risks associated with correspondence were regarded by the authorities as overwhelmingly negative, it had to be shut down. Thus the Esperanto movement, which lived by correspondence, lost its right to exist.

Les cartes de l’estranger mostraven massa curiositat per la situació política i social real dins de la Unió Soviètica […]. Com que les autoritats consideraven que els riscos de la correspondència eren aclaparadorament negatius, calia tallar-la. Així, el moviment esperantista, que vivia de la correspondència, va perdre el seu dret a existir.

— Lins, vol. 2, cap. 5, «Silence Descends», resum del capítol

Wilcox ho diu des de l’altra banda: quan en 1936 es va començar a buscar espies estrangers, «because they had so many foreign contacts, the Esperantists were some of the first to be targeted», com que tenien tants contactes a l’estranger, els esperantistes van ser dels primers a caure (p. 65). En la Lubianka, escriu Lins, l’acusació era: «You are an active member of an international espionage organization», sou membre actiu d’una organització internacional d’espionatge (vol. 2, cap. 2, resum del capítol).

El cas més conegut és el d’Ernest Drezen, que havia dirigit la unió soviètica d’esperantistes fins a l’agost de 1936 (Wilcox, p. 65). Segons la base de dades de víctimes de la repressió política Открытый список (Llista Oberta), que pren les dades de les llistes d’afusellats de Moscou, el van detindre el 17 d’abril de 1937, el van acusar de participar en una organització contrarevolucionària antisoviètica i el van afusellar el 27 d’octubre. El van rehabilitar el 1957. La unió mai no va ser dissolta oficialment (Wilcox, p. 68), i fins a 1987-1988, escriu Lins, no hi va haver «even official confirmation that Esperanto had been suppressed», ni tan sols una confirmació oficial que l’esperanto havia sigut suprimit (vol. 2, cap. 1, resum del capítol).

Alemanya: primer els obrers, després els neutrals

A Alemanya l’ordre es veu en les dates. Les organitzacions dels esperantistes obrers es van suprimir entre el març i el desembre de 1933: «sie wurden verboten, ihr Besitz wurde beschlagnahmt oder sie lösten sich selbst auf. Viele der Arbeiter-Esperantisten wurden verhaftet» —les van prohibir, en van confiscar els béns o es van dissoldre elles mateixes, i molts esperantistes obrers van ser detinguts—. Ho resumix, a partir de Lins, el portal d’informació esperantista EsperantoLand (2005).

L’associació neutral, el Deutscher Esperanto-Bund, va durar tres anys més. El 17 de maig de 1935, el ministre d’Educació Bernhard Rust va ordenar que no es fomentara l’ensenyament de l’esperanto: «Die Pflege künstlich geschaffener Welthilfssprachen wie der Esperantosprache hat im nationalsozialistischen Staate keinen Raum. Ihr Gebrauch führt dazu, wesentliche Werte völkischer Eigenart zu schwächen» —el cultiu de llengües auxiliars artificials com l’esperanto no té lloc en l’Estat nacionalsocialista; el seu ús afeblix valors essencials del caràcter del poble— (Deutsche Wissenschaft, Erziehung und Volksbildung, 1935, p. 228). El 20 de juny de 1936, un decret de Heinrich Himmler li va ordenar dissoldre’s abans del 15 de juliol si volia evitar la dissolució forçosa (EsperantoLand, segons Lins). L’actual associació alemanya, la GEA, ho resumix així: «1933 wurde der DEB gleichgeschaltet und 1936 lösten ihn die Nazis auf», el 1933 el van sotmetre al règim i el 1936 els nazis el van dissoldre.

Garvía data la dissolució en 1939 («In 1939, the German Esperanto association was dismantled», p. 59), citant l’edició alemanya de Lins. La data de 1936 és la de l’associació alemanya i la de la fitxa del fons del Deutscher Esperanto-Bund al Bundesarchiv. Garvía coincidix, en canvi, en l’ordre: «the dismantling of the labor Esperanto movement and, shortly after, of the neutral Esperantist movement», primer l’esperantisme obrer i poc després el neutral (p. 163).

Per a la ideologia del règim, l’esperanto era una cosa jueva. L’única menció de la llengua en Mein Kampf és esta (edició de 1943, p. 337): «Solange der Jude nicht der Herr der anderen Völker geworden ist, muß er wohl oder übel deren Sprachen sprechen, sobald diese jedoch seine Knechte wären, hätten sie alle eine Universalsprache (z.B. Esperanto!) zu lernen, so daß auch durch dieses Mittel das Judentum sie leichter beherrschen könnte!» —mentre el jueu no siga amo dels altres pobles, haurà de parlar les seues llengües; però si foren els seus servents, tots haurien d’aprendre una llengua universal (per exemple, l’esperanto!), perquè també per eixe mitjà el judaisme els poguera dominar més fàcilment—. La frase que circula sovint, que segons Hitler l’esperanto era una creació «de jueus, comunistes i maçons», no apareix en el llibre.

La caiguda de les xarxes obreres no va ser només alemanya. Alòs i Font escriu que les organitzacions obreres escindides de SAT van perdre la major part dels socis «per la prohibició de les organitzacions obreres a Alemanya (1933) i Àustria (1934), en particular les esperantistes, que comptaven amb alguns milers de membres» (p. 5). SAT mateixa, segons Korĵenkov, en perdre les tres associacions obreres més fortes, la soviètica, l’alemanya i l’austríaca, es va quedar en 1933 amb menys de dos mil socis; el maig de 1935 en tenia 1.244. Ací cal no simplificar: eixa caiguda barreja la repressió amb les escissions internes de SAT, que havien començat abans, quan els comunistes van fundar en 1932 la seua pròpia internacional d’esperantistes proletaris.

Espanya: el fil que es va tallar en 1939

A Espanya, l’esperantisme obrer dels anys trenta era majoritàriament anarquista. Ho escriuen José Antonio del Barrio i Ulrich Lins en la comunicació La utilización del Esperanto durante la Guerra Civil Española (2006), publicada per SATeH, l’associació que hui representa SAT a Espanya: «la corriente principal del esperantismo obrero la constituían los grupos anarquistas, que hicieron del esperanto una de sus señas de identidad. También existieron grupos socialistas, comunistas y de otras tendencias» (p. 4). En la guerra, eixes xarxes van servir per a informar l’estranger. A València, el Grup Laborista Esperantista va editar Popola Fronto, del qual van eixir 45 números segons Korĵenkov, amb Luis Hernández Lahuerta de redactor en cap. La història d’eixe esperantisme a la ciutat, que en 1934 va acollir el congrés internacional de SAT, la conta L’esperanto i el moviment obrer.

La repressió va tocar esperantistes dels dos costats. La majoria, però, eren del costat republicà: «la mayoría de los esperantistas españoles eran simpatizantes de las ideas republicanas», escriuen del Barrio i Lins, i «una minoría procedía del campo católico» (p. 4).

Sidonio Pintado, pedagog i membre d’UEA, va ser afusellat a la muntanya de l’Oliva de Tarragona la nit del 30 de maig de 1939, després d’un procés sumaríssim (Revista Cambrils).
Cayetano Redondo Aceña, alcalde socialista de Madrid durant el setge, que havia participat a Viena en un curs socialista internacional on només es parlava esperanto, «estis mortpafita tuj post la fino de la milito», va ser afusellat poc després d’acabar la guerra (Boletín de la HEF, núm. 359, 2003, p. 25-26).
A Zamora, l’historiador Carlos Coca Durán escriu que «los cuatro jóvenes organizadores (Amado Hernández, Engracia del Río, Antonio Pertejo y Esperanto Luis) fueron asesinados por los voluntarios y autoridades golpistas» («El esperanto en Zamora», 2024, p. 301).
Joan Font i Giralt, capellà gironí que havia presidit IKUE de 1927 a 1935, va ser detingut el 15 d’agost de 1936 per un comité i assassinat en la carretera de Banyoles a Olot, segons la seua fitxa al web d’IKUE.

Del que va vindre després, del Barrio i Lins en fan este balanç: «los grupos esperantistas fueron cerrados en la mayoría de las ciudades donde triunfó la rebelión» (p. 14), i, entre la presó, la por, l’exili i la misèria, «durante una década la actividad relacionada con el esperanto se redujera exclusivamente al ámbito privado» (p. 16). A Xest, el veterinari Vicente Tarín ho va deixar escrit en les seues memòries amb una frase: «Se suprimió el esperanto y quitaron la lápida que rotulaba la calle al Dr. Zamenhoff» (Vivencias, p. 91).

Què es va reconstruir

Quan el govern va autoritzar la Federació Espanyola d’Esperanto, el desembre de 1947, el que va tornar no va ser el mateix. Del Barrio i Lins ho diuen en una frase: la nova associació «comenzó a hacer propaganda del idioma y a organizar actividades culturales» (p. 16). La primera pàgina del número 3 del seu Boletín, fet a València el març de 1949, ho declara en un text titulat «Nuestro objetivo» (PDF):

[…] se deduce claramente toda la lógica que nos asiste al esforzarnos en difundir el idioma de ZAMENHOF por todos los medios posibles. […] De nuestra inocuidad social pueden haber dado una sólida garantía S. S. el Papa Pío X y Alfonso XIII, docenas de Obispos y centenares de hombres de Estado de tendencia nada revolucionaria. La única revolución a que aspiramos es muy pacífica: llegar a que todos los hombres tengan, por medio de un idioma común, mayor tolerancia, mayor acercamiento, y, paulatinamente, puedan considerarse como hermanos, por encima de razas, religiones, idiomas y fronteras.

L’objectiu declarat és difondre la llengua, i el que s’hi afig és un ideal de germanor presentat com a socialment innocu. El redactor del Boletín era, des de 1949, el mateix Hernández Lahuerta de Popola Fronto (Boletín núm. 248, 1981, cronologia), que havia sigut condemnat a mort i havia eixit de la presó (del Barrio i Lins, p. 16): la Federació va tindre gent dels dos bàndols. Com es va reconstruir el moviment ciutat per ciutat ho contem a Com va tornar l’esperanto després de la guerra, i per què hi havia tants catòlics en les juntes, a Per què hi havia tants catòlics en l’esperantisme espanyol de postguerra?. A Saragossa, la junta de 1947 del grup Frateco es va triar, segons el testimoni d’Antonio Marco Botella, perquè tots els seus membres eren «de marcada tendencia católica, lo que ofrecía una garantía de que no iban a ser vetados por la autoridad» (Un siglo de Esperanto en Aragón).

A l’altra banda del teló d’acer passava una cosa semblant, amb un altre vocabulari. A Bulgària, segons l’article d’Ana Velitchkova a la revista Social Science History (2022), el moviment «nearly stopped functioning during the Stalinist crackdown in the country, between 1950 and 1954, only to continue flourishing after Stalin’s death extolling state socialism’s achievements», va estar a punt de deixar de funcionar entre 1950 i 1954 i va florir després de la mort de Stalin lloant els èxits del socialisme. Quan el partit en va recomanar la dissolució, els esperantistes van usar «the strategy of delaying and avoiding the question to keep the organization officially active», l’estratègia d’allargar i esquivar la qüestió per a mantindre oficialment activa l’organització. Velitchkova hi afig que una cultura militant pot adaptar-se a la ideologia d’un règim «without necessarily being co-opted», sense que això vulga dir necessàriament que el règim l’absorbisca.

El registre dels valors

Eixe registre és el que el moviment ha portat a les institucions, i amb èxit. El 10 de desembre de 1954, a Montevideo, la Conferència General de la UNESCO va prendre nota «of the results attained by Esperanto in the field of international intellectual relations and the rapprochement of the peoples of the world», dels resultats aconseguits per l’esperanto en les relacions intel·lectuals internacionals i en l’acostament entre els pobles, i va reconéixer que corresponien «with the aims and ideals of Unesco» (resolució IV.1.4.422-4224, còpia del document). El 1985, a Sofia, va felicitar el moviment pel centenari i va reconéixer «the great potential of Esperanto for international understanding and communication among peoples of different nationalities» (resolució 23 C/11.11).

Els estatuts actuals d’UEA posen en primer lloc «disvastigi la uzadon de la Internacia Lingvo Esperanto», difondre l’ús de la llengua, i després resoldre el problema lingüístic en les relacions internacionals, facilitar les relacions entre les persones «malgraŭ diferencoj de nacieco, raso, sekso, religio, politiko aŭ lingvo» i fomentar la solidaritat i el respecte per altres pobles (art. 3). Els drets humans hi apareixen en l’article sobre la neutralitat: «la respekto de la homaj rajtoj […] estas por la laboro de UEA esencaj kondiĉoj» (art. 5). La pau, en canvi, no figura entre els objectius dels estatuts. El Manifest de Praga de 1996 ho formula en clau de drets: «Ni estas movado por demokratia komunikado» i «Ni estas movado por lingvaj rajtoj», som un moviment per la comunicació democràtica i pels drets lingüístics.

La nostra lectura

Fins ací, les fonts. Ara ve la nostra interpretació.

Si es posen al costat els fets d’este article, el patró és este: els règims del segle XX van perseguir l’esperanto per motius distints, i fins i tot oposats, però en tots els casos les xarxes on la llengua servia per a altra cosa (escriure a un desconegut d’un altre país, organitzar-se com a classe, contar una guerra) eren les més visibles i les més fàcils d’assenyalar com a perilloses. Quan es va poder tornar, la manera més segura de tornar va ser una organització que difonia la llengua i defenia uns valors que ningú no podia vetar.

Ni la junta catòlica de Saragossa ni l’associació búlgara van fer res d’il·legítim: van fer el que calia perquè hi haguera esperanto. Però el que deixaven passar els dos règims era una organització que difonia la llengua i uns valors compatibles amb els del poder, no una xarxa que l’usara per a parlar del que el poder volia callar. I el registre dels valors no és retòrica buida: són posicions argumentades, i han donat al moviment el reconeixement internacional que té. Però són raons per a l’esperanto, no activitats que es facen amb l’esperanto.

D’això en podria eixir una hipòtesi, que completa el que hem contat sobre per què l’esperanto parla tant de si mateix: que una part del to del moviment de postguerra, més centrat a explicar per què l’esperanto és bo que a fer coses en esperanto, no és només una tria ideològica, sinó també el que va deixar la repressió. Eixa hipòtesi és nostra, no la formula cap de les fonts citades. La que més s’hi acosta és la tesi de Wilcox, que diu de l’esperantisme soviètic que després de 1937-1938 la llengua s’havia convertit en el que els esperantistes sempre havien temut: «a hobby and an intellectual pastime», una afició i un passatemps intel·lectual (p. 68).

El mateix moviment va discutir eixe desplaçament des de dins. El 1954, en un congrés a Saragossa, el doctor Rafael Herrero, aleshores responsable de la Federació, no va deixar que un congressista replicara en llengua nacional una ponència feta en esperanto, perquè això donaria la raó als escèptics que deien que «la esperantistoj fervore propagandas Esperanton, sed ili suspektige preferas uzi nacian lingvon en siaj konversacioj kaj kunvenoj», que els esperantistes propaguen l’esperanto amb fervor però, sospitosament, prefereixen la llengua nacional per a parlar entre ells. Ho recorda un article firmat «Velus» que va reproduir el Boletín núm. 290 (1989). I en 1980 el Manifest de Rauma, dels joves esperantistes, defenia que «inter ni, ni ĝuas kaj aplikas Esperanton laŭ tio kio ĝi efektive estas, sendepende de la pracelaj sloganoj», entre nosaltres gaudim de l’esperanto i l’apliquem pel que és, independentment dels eslògans dels objectius originals. L’interlingüista Federico Gobbo hi veu el conflicte traslladat «from the external world […] to the inner world of Esperantists themselves», del món exterior al món interior dels esperantistes (The language ideology of Esperanto, 2021, p. 260).

El que este article no diu

Que la repressió siga l’única causa. Les escissions de SAT van començar abans de 1933, i les altres causes que enumera «Per què va fracassar l’esperanto?» continuen valent.
Que l’esperanto neutral no s’usara. Lins mateix escriu que, per als esperantistes en general, escriure cartes ha sigut sempre «a favorite means for the practical application of the language» (resum del cap. 4).
Que l’esperantisme obrer desapareguera. SAT existix hui, i a Espanya té una associació que la representa, SATeH; la seua història recent la contem a HALE i SATeH.

Les fonts sobre l’esperantisme obrer són en bona part de part interessada: la comunicació de del Barrio i Lins l’edita SATeH, Lanti escriu com a fundador de SAT, i la tesi de Wilcox es pot llegir al web de SAT. Les fonts sobre l’esperantisme catòlic també: la vida de Font i Giralt la publica IKUE. Ho diem perquè el lector ho tinga en compte, no perquè desqualifique cap d’elles.

Vegeu també

Fonts

Declaració de Boulogne (1905): text a Wikisource.
N. Hoen, Historio de IKUE 1903-1983, cap. 1 i cap. 3; fitxa de Joan Font i Giralt, IKUE.
Eugène Lanti, La Laborista Esperantismo (1928), cap. IV.
SAT: Conveni de Göteborg (1928) i estatuts.
Hèctor Alòs i Font, «Esperanto i redreçament lingüístic nacional abans de la II Guerra Mundial», Kataluna Esperantisto 360, desembre de 2012, p. 4-5 (PDF).
Aleksandr Korĵenkov, Historio de Esperanto (2005), cap. 9.
Roberto Garvía, Esperanto and Its Rivals: The Struggle for an International Language, University of Pennsylvania Press, 2015, p. 59, 122-124 i 163 (fitxa de l’editorial; Project MUSE).
Ulrich Lins, Dangerous Language — Esperanto and the Decline of Stalinism, Palgrave Macmillan, 2017 (fitxa), resums dels capítols 1, 2, 4 i 5.
Ethan Gotlieb Wilcox, Revolutionary Linguistics: The Ideology of the Soviet Esperanto Movement, 1917-1938, Universitat de Stanford, 2015, p. 22, 65 i 68 (PDF).
Открытый список, fitxa d’Ernest Drezen.
«Esperanto-Verbot vor 70 Jahren», EsperantoLand, 13 de maig de 2005.
Decret de Bernhard Rust del 17 de maig de 1935, Deutsche Wissenschaft, Erziehung und Volksbildung, 1935, p. 228 (facsímil).
Deutscher Esperanto-Bund: història de la GEA i fitxa del fons BArch B 531.
Adolf Hitler, Mein Kampf, 855a edició, 1943, p. 337 (Internet Archive).
José Antonio del Barrio i Ulrich Lins, La utilización del Esperanto durante la Guerra Civil Española, 2006, p. 4, 14 i 16 (PDF).
«Sidonio Pintado Arroyo. Història d’un mestre de primera ensenyança», Revista Cambrils.
«Cayetano Redondo Aceña, “nia” urbestro», Boletín de la HEF, núm. 359, 2003, p. 25-26 (PDF).
Cronologia de la Federació, Boletín de la HEF, núm. 248, 1981 (PDF).
Carlos Coca Durán, «El esperanto en Zamora. La lengua auxiliar de la utopía», Anuario del Instituto de Estudios Zamoranos Florián de Ocampo 39, 2024, p. 301 (Bitoteko).
Vicente Tarín Tarín, Vivencias, Ajuntament de Xest, 2026, p. 91 (PDF).
«Nuestro objetivo», Boletín de la Federació Espanyola d’Esperanto, núm. 3, març de 1949, p. 1 (PDF).
Antonio Marco Botella, Un siglo de Esperanto en Aragón (2000), capítol 1937-1953.
Ana Velitchkova, «Nationalized Cosmopolitanism with Communist Characteristics: The Esperanto Movement’s Survival Strategy in Post–World War II Bulgaria», Social Science History 46(3), 2022, p. 617-642 (DOI).
UNESCO, resolució IV.1.4.422-4224, Montevideo, 1954 (còpia), i resolució 23 C/11.11, Sofia, 1985 (còpia).
UEA: estatuts i Manifest de Praga (1996).
Article firmat «Velus», reproduït del KAE-Informilo, Boletín de la HEF, núm. 290, 1989 (PDF).
Manifest de Rauma, 1980 (text).
Federico Gobbo, «The language ideology of Esperanto», dins M. Tamburelli i M. Tosco (ed.), Contested Languages, John Benjamins, 2021, p. 247-268 (PDF).

Llegir en: