A qui llig la documentació de l’esperantisme espanyol de la postguerra li crida l’atenció quanta religió hi ha: misses als congressos, capellans a les juntes, una unió internacional d’esperantistes catòlics. La conclusió fàcil és que l’esperanto atrau la gent religiosa. Comparat amb els altres països, el que es veu és una altra cosa: ací no va sobreviure la branca més devota, sinó la que tenia més possibilitats de funcionar a la llum pública.
Pàgina 209 del Boletín de la Federación Esperantista Española, gener de 1951. A la dreta, els teòlegs del Col·legi Major de Sant Carles Borromeu de Salamanca saluden els esperantistes espanyols; a baix, l'anunci de la nova Katolika Esperantista Hispana Asocio, de Saragossa, que funciona «amb l'aprovació de les censures eclesiàstiques».
Qui va quedar
Abans de la guerra, escriuen José Antonio del Barrio i Ulrich Lins en la comunicació que van presentar en 2006 a un congrés internacional sobre la Guerra Civil, «la mayoría de los esperantistas españoles eran simpatizantes de las ideas republicanas, bien por influencias liberales, nacionalistas u obreristas. No obstante, una minoría procedía del campo católico, y tomó partido por el bando nacional» (La utilización del Esperanto durante la Guerra Civil Española, p. 4). El que va passar després es llig en la llista de noms que ells dos reunixen.
Van ser afusellats Sidonio Pintado, pedagog i president de l’Associació Espanyola d’Esperanto uns mesos de 1935, «acusado de pertenecer a movimientos izquierdistas» —el van matar la nit del 30 de maig de 1939 a la muntanya de l’Oliva, a Tarragona, segons el seu consell de guerra (Revista Cambrils, 2005)—, i Cayetano Redondo Aceña, alcalde de Madrid entre 1936 i 1937 i impulsor de l’esperanto dins del Partit Socialista, afusellat a les tàpies del cementeri de l’Almudena el 21 de maig de 1940 (Boletín núm. 359). A Mallorca, Xavier Margais compta entre els assassinats Joan Matas Soler, Josep Salom Nadal, Antoni Coll Sastre i Sebastià Crespí Valls, que havia presidit l’Esperantista Klubo Palma (Kataluna Esperantisto 338, 2006); del Barrio i Lins afigen que els tres primers eren de SAT, l’associació obrerista. A Saragossa, Antonio Marco Botella dona com a executats Isidoro Achón, vicepresident de Frateco, José Carnicer, Joaquín Larrumbe i els germans González (Un siglo de Esperanto en Aragón); de Carnicer, del Barrio i Lins escriuen que el van matar «al parecer debido a que se encontró en su poder una carta de Julio Mangada».
La violència no va anar en una sola direcció. Joan Font i Giralt, president de la unió internacional d’esperantistes catòlics (IKUE) de 1927 a 1935 i professor al seminari del Collell, va ser detingut per milicians el 15 d’agost de 1936 i assassinat a la carretera de Banyoles a Olot (IKUE).
En 1937 va córrer que les tropes franquistes havien executat sencer el grup esperantista de Còrdova. La notícia la van publicar els comunicats de premsa de la Generalitat i la va recollir Popola Fronto, el butlletí que es feia a València; hi van intervindre mitjans esperantistes catòlics com Espero Katolika, i el Quarter General nacional ho va negar «categóricamente», amb l’afegit que, si algun esperantista havia estat executat, «lo habría sido por otras causas». Segons del Barrio i Lins, les investigacions actuals indiquen que sí que va morir un nombre important d’esperantistes cordovesos, «aunque probablemente no sólo por su condición de tales, sino por su relación con círculos masones y socialistas» (p. 14).
A qui va sobreviure li va tocar presó, por o exili. Luis Hernández Lahuerta, redactor en cap de Popola Fronto, «fue condenado a muerte, aunque no se llegó a cumplir la sentencia» (p. 16). Julio Mangada i Francisco Azorín Izquierdo se’n van anar a l’exili. L’advocat valencià Andrés Piñó, antic diputat socialista, va demanar a l’editor de Heroldo de Esperanto que no li escriguera en esperanto, perquè «es peligroso hasta la muerte» —ho conten del Barrio i Lins a partir de les memòries de l’editor, Teo Jung—; Marco Botella afig que Piñó va aparéixer assassinat prop de València. El balanç de del Barrio i Lins: entre la repressió i «las necesidades materiales de la posguerra», «durante una década la actividad relacionada con el esperanto se redujera exclusivamente al ámbito privado» (p. 16).
Frateco: el mecanisme, documentat
Amb eixe panorama, l’excepció diu més que la regla. Frateco, de Saragossa, va ser l’únic grup important que no va tancar, perquè el protegia el seu president, Ramón de Salas Bonal, comandant retirat amb un càrrec d’ordre públic, fins que va morir al front en 1938. La seua història sencera —l’assalt falangista de 1941, el que va vindre després— la contem a Com va tornar l’esperanto després de la guerra. El que interessa ací és com es va refer en 1947, perquè és on el mecanisme queda escrit. Els noms de la nova junta havien de passar pel Govern Civil —«cada directivo debia ser individualmente aceptado por el Gobernador»—, i Marco Botella explica amb quin criteri es van triar:
«Todos los directivos eran de marcada tendencia católica, lo que ofrecía una garantía de que no iban a ser vetados por la autoridad.»
I en dona la raó: en aquell moment «ya influían ostensiblemente en el gobierno de la nación los católicos, que junto con la presión de los países democráticos europeos, eran en realidad la única esperanza de una tímida evolución progresista».
A escala estatal diuen el mateix del Barrio i Lins —l’activitat es va poder reprendre «gracias sobre todo al amparo de algunos de los círculos católicos» (p. 16)— i Marco Botella: a l’esperantisme espanyol, «solo en el año 1947, merced al esfuerzo de algunos veteranos esperantistas y entre ellos los católicos afectos al régimen, se le permitieron existir con no pocas restricciones» (El esperanto y su «memoria histórica», 2014). No són dues veus independents: del Barrio i Lins declaren que el seu text de referència és el de Marco Botella. Eixe és l’any en què s’autoritza la Federació Espanyola d’Esperanto, amb seu a València; el seu primer president, el valencià Manuel Caplliure Ballester, era segons Garvía «un veterano esperantista muy activo en círculos católicos» (p. 11).
El permís no va llevar la desconfiança: «durante muchos años, las Juntas Generales anuales de los Centros Esperantistas solo podían celebrarse con la presencia de un policía en el estrado de la presidencia», escriu Marco Botella. La directiva havia de lliurar cada any a l’autoritat la llista de socis; per això, conta, a Frateco les persones «no afectas al régimen» pagaven la quota directament al caixer i no constaven enlloc.
A la resta d’Europa la reconstrucció no va passar per cap església
A Alemanya, el ministeri d’Educació del Reich va ordenar el 17 de maig de 1935 que no es fomentara l’ensenyament de l’esperanto ni se li cedingueren aules: «Die Pflege künstlich geschaffener Welthilfssprachen wie der Esperantosprache hat im nationalsozialistischen Staate keinen Raum. Ihr Gebrauch führt dazu, wesentliche Werte völkischer Eigenart zu schwächen» —el cultiu de llengües auxiliars artificials com l’esperanto no té lloc en l’Estat nacionalsocialista; el seu ús afeblix valors essencials del caràcter del poble— (Deutsche Wissenschaft, Erziehung und Volksbildung, 1935, p. 228). Ulrich Lins, l’historiador de la persecució de l’esperanto, hi veu la confirmació d’una supressió que ja feia dos anys que durava (Dangerous Language, vol. 1, 2016, p. 110). El 20 de juny de 1936 un decret de Heinrich Himmler va prohibir l’activitat de les organitzacions internacionals i va obligar l’associació alemanya a dissoldre’s abans del 15 de juliol si volia evitar la liquidació forçosa (Lins, vol. 1, p. 117). Després de la guerra, a les zones occidentals, el Deutscher Esperanto-Bund es va refundar a finals de 1947, «antifaschistisch und pazifistisch», presidit per un membre de SAT, l’associació obrerista (Marcus Sikosek, Die neutrale Sprache, 2006, p. 252). A la zona soviètica, una disposició del 12 de gener de 1949 va ordenar: «Kunstsprachengruppen sind aufzulösen» —s’han de dissoldre els grups de llengües artificials— (Lins, vol. 2, p. 75).
A la Unió Soviètica, Ernest Drezen, que havia dirigit la unió d’esperantistes soviètics, va ser detingut en 1937 i acusat d’espionatge i de dirigir una organització trotskista d’esperantistes, i afusellat el 27 d’octubre (Sikosek, p. 179; Lins, vol. 2, 2017, p. 11). La unió no va ser mai dissolta oficialment, i el govern no va explicar mai per què havia suprimit el moviment (Lins, vol. 2, p. 9 i 63).
A Bulgària l’associació va poder publicar Internacia Kulturo des de 1945 (Lins, vol. 2, p. 72). Des de 1949 el Partit Comunista en va recomanar la dissolució; la revista va tancar en 1950 i les emissions de Ràdio Sofia en 1952, i l’associació va sobreviure oficialment a base de donar llargues (Ana Velitchkova, «Nationalized Cosmopolitanism with Communist Characteristics», Social Science History 46:3, 2022, p. 631; Lins, vol. 2, p. 82). A Txecoslovàquia, després d’un primer any favorable, en 1950 van tancar les emissions de Ràdio Praga, i en 1952 el partit va aconsellar no fer propaganda ni ensenyar esperanto: el 6 de setembre el comité de l’associació en va votar l’autodissolució (Lins, vol. 2, p. 79-81).
Cap d’estes reconstruccions —ni cap d’estes supressions— va dependre d’una església.
El mateix mecanisme, un altre vocabulari
El paral·lel més exacte del que va passar ací no és religiós. A principis de setembre de 1953, a Sankt Pölten (Àustria), unes dues o tres dotzenes d’esperantistes van fundar el Mondpaca Esperantista Movado (MEM), el Moviment Esperantista per la Pau Mundial, amb el txec Rudolf Burda de primer president. Volia, escriu Lins, legitimar l’activitat dels esperantistes a les democràcies populars com una forma més de la «lluita per la pau» que proclamaven els règims (vol. 2, p. 110).
I a la RDA, on l’esperanto no es va poder organitzar fins a 1965, la decisió la va prendre la direcció del partit, el SED, i el Kulturbund —l’organització cultural oficial— la va executar: el cercle central que tornava a fer legal l’activitat es va constituir el 31 de març de 1965 amb onze membres, presidit per Rudi Graetz, militant del SED i antic dirigent de l’associació obrera d’esperantistes d’abans de 1933 (Lins, vol. 2, p. 121). Al Kulturbund li interessava sobretot, escriu Lins, que la cosa «did not get out of control» (vol. 2, p. 124). El primer manual publicat a la RDA, Wir lernen Esperanto sprechen (1967), el va escriure Ludwig Schödl, també home del moviment obrer esperantista d’abans de 1933.
Una junta de deu catòlics aprovats un per un pel governador a Saragossa; un cercle d’onze militants del partit a Berlín. Perquè hi haguera esperanto calia una organització que el poder no tinguera cap motiu per a vetar, i el que canvia d’un lloc a l’altre és el vocabulari que s’havia de subscriure, no el mecanisme. La comparació és nostra; els fets que la sostenen són els de dalt.
On la religió sí que reapareix, i no és catòlica
La relació entre esperanto i religió no és cap artefacte espanyol: existix, i és forta, en llocs on la reconstrucció no depenia d’un governador civil.
Al Brasil, en 1937 Ismael Gomes Braga va convéncer la Federació Espírita Brasilera de crear un departament d’esperanto, i en gener de 1940 el mèdium Francisco Cândido Xavier, «Chico Xavier», va rebre el text «Missão do Esperanto», atribuït a l’esperit Emmanuel, que en recomanava l’estudi (David Pardue, «Spiritism and Esperanto in Brazil», Esperantologio / Esperanto Studies 2, 2001, p. 17-19). Al Japó, la religió Oomoto va adoptar l’esperanto en 1923; la seua tradició conta que el cofundador, Onisaburo Deguchi, en sentir-ne parlar, el va declarar la llengua del cel (Oomoto). I els bahá’ís, que tenen una llengua auxiliar universal entre els seus principis, també l’han promogut (Pardue, p. 11).
El que canvia és la proporció
La pregunta «per què l’esperantisme espanyol és tan religiós» té, doncs, una resposta que no parla de l’esperanto. La religió apareix lligada a la llengua a mig món, i ni tan sols és sempre la mateixa religió. El que és propi d’ací no és que n’hi haja: és la proporció, i la proporció la va decidir qui quedava en condicions de reunir-se. L’única junta que podia constituir-se a Saragossa en 1947 era una junta que l’autoritat no vetara; els socis que no ho eren no constaven en la llista que es lliurava a la policia; i els noms de la branca obrera i laica són, sobretot, els de la llista de dalt. Costa no llegir-hi una relació de causa.
Això no vol dir que els altres desaparegueren. Garvía subratlla que la Federació de 1947 «dio cabida en posiciones de responsabilidad a esperantistas que se habían adherido a uno u otro bando durante la Guerra Civil», i el Boletín el feia Hernández Lahuerta, l’antic redactor de Popola Fronto. La branca catòlica no va ocupar tot el moviment: va ocupar la façana que el règim havia d’aprovar.
El que no tenim és la mesura. «La katolika Esperanto-movado en Hispanio ne posedas fundan historian esploron», escrivia en 2007 José Antonio del Barrio (Boletín núm. 378, p. 17), i ningú no ha comptat encara quants centres de la postguerra tenien juntes com la de Frateco. Tenim el mecanisme documentat, no una estadística.
Fonts. Per al cas espanyol, José Antonio del Barrio i Ulrich Lins, «La utilización del Esperanto durante la Guerra Civil Española», comunicació al congrés internacional La Guerra Civil española 1936-1939 (Madrid, 27-29 de novembre de 2006), publicada en les actes en CD-ROM (Sociedad Estatal de Conmemoraciones Culturales, 2006; registre a Dialnet) i també en línia; les pàgines que citem són les de l’edició de SAT en Hispanio. Antonio Marco Botella, Un siglo de Esperanto en Aragón (2000) i «Esperanto y «Memoria Histórica»» (2014). Roberto Garvía, Lengua y utopía. El movimiento esperantista en España (1890-1936), Editorial Universidad de Granada, 2022 (mostra, p. 9-17). Xavier Margais, «El moviment esperantista a Mallorca: una víctima més de la repressió franquista», Kataluna Esperantisto 338 (2006). Jordi Moreno, «Sidonio Pintado Arroyo», Revista Cambrils (2005). IKUE, «P. Juan Font y Giralt». Boletín de la Federació, núm. 359 (2003) i 378 (2007). Boletín Oficial del Estado núm. 105, 13 d’octubre de 1938, p. 1789. Per a la resta d’Europa, Ulrich Lins, Dangerous Language, vol. 1, Esperanto under Hitler and Stalin (2016) i vol. 2, Esperanto and the Decline of Stalinism (2017), Palgrave Macmillan, l’obra de referència sobre la persecució de l’esperanto; Marcus Sikosek, Die neutrale Sprache. Eine politische Geschichte des Esperanto-Weltbundes, tesi doctoral, Universitat d’Utrecht, 2006; el decret de 1935, a Deutsche Wissenschaft, Erziehung und Volksbildung 1 (1935), quadern 11, p. 228 (Biblioteca d’Història de l’Educació, Berlín); Ana Velitchkova, «Nationalized Cosmopolitanism with Communist Characteristics», Social Science History 46:3 (2022), p. 617-642. Brasil: David Pardue, «Uma só língua, uma só bandeira, um só pastor: Spiritism and Esperanto in Brazil», Esperantologio / Esperanto Studies 2 (2001), p. 11-27. Oomoto, en la seua pròpia web.
Llegir en: