La llengua per a parlar de tot, especialitzada a parlar d’ella mateixa

L’esperanto es va fer per a parlar de qualsevol cosa, i una part molt gran del que s’hi produïx parla de l’esperanto. Dos de cada cinc llibres del catàleg de l’Associació Universal d’Esperanto tracten de la llengua mateixa, del seu aprenentatge o del seu moviment, i en tres canals de YouTube en esperanto els vídeos sobre l’esperanto tenen entre quasi el doble i més del triple de visualitzacions que els vídeos sobre altres temes. L’explicació més senzilla no està en el caràcter dels esperantistes, sinó en l’economia dels continguts: per a qualsevol tema d’interés general, una llengua gran oferix més públic que una de xicoteta. En esperanto sobreviu el que té un públic que coincidix amb la comunitat —manuals, història del moviment, notícies de les associacions— i el que val precisament perquè és en esperanto: la literatura, les trobades, els viatges. La ciència, que té un públic natural fora, no hi arrela. I la proporció de llibres sobre l’esperanto no creix: va tocar sostre en els anys 2000 i ara és la més baixa de mig segle.

Visualitzacions medianes per vídeo en tres canals de YouTube en esperanto: les conferències de TEJO sobre l'esperanto, 1.250, i sobre altres temes, 380; l'etapa en esperanto d'Evildea, 1.800 i 967; Esperanto Variety Show, 901 i 452. Recompte propi del 3 d'octubre de 2026.

Les dades: llibres i vídeos

L’Associació Universal d’Esperanto (UEA), la principal organització internacional del moviment, guarda en el catàleg de la seua llibreria la fitxa de tot el que ha venut. El 3 d’octubre de 2026 hi havia 7.227 llibres, i classificats un per un —el recompte i els criteris estan en un fitxer de dades obert— el 38,7 % tracten de l’esperanto: manuals i diccionaris, història del moviment, congressos i associacions, estudis sobre la llengua. El 41,8 % són literatura. Tota la resta —política, història general, religió, ciència, viatges, cuina, art— cap en un 20 %, i la ciència i la tècnica no arriben al 4 %. Ho hem explicat amb detall a De què tracten els llibres en esperanto.

YouTube permet una prova diferent: no què es produïx, sinó què es mira. Hem comptat les visualitzacions de tots els vídeos de tres canals en esperanto, separant pel títol els que tracten de l’esperanto dels altres:

És una mesura nostra, feta el 3 d’octubre de 2026, i té limitacions que expliquem més avall. La comparació més neta és la primera. TEJO (Tutmonda Esperantista Junulara Organizo) és l’organització mundial de joves esperantistes, vinculada a la UEA, i a partir de la pandèmia va organitzar conferències en línia —en el seu congrés juvenil virtual de 2020 i 2021 i en dues sèries noves, Retoso i IRIS— que va penjar al seu canal. Mateix canal, mateix format, mateixos anys: les huit que tracten de l’esperanto —quants parlants té, si és una llengua minoritària, la història del moviment, una conversa entre parlants nadius— tenen una mediana de 1.250 visualitzacions; les trenta-huit sobre altres temes —mecànica quàntica, espècies invasores, energia solar, autisme, la vida a Venus— en tenen 380. La més vista de les segones no passa de 1.800.

Per què: la mida del públic decidix què es fa

L’economista Joel Waldfogel va donar nom al mecanisme estudiant les emissores de ràdio de 246 mercats dels Estats Units. En els mercats amb rendiments creixents, diu, «the number of differentiated products -and resulting consumer satisfaction -grow in market size»: el nombre de productes diferents, i la satisfacció dels consumidors, creix amb la mida del mercat. Ho va anomenar preference externalities, externalitats de preferència: el que tu pots consumir depén de quanta gent hi ha que vol el mateix que tu. I en trau una conseqüència que s’aplica tal qual a una llengua menuda: «small groups receive less variety from the market», els grups xicotets reben menys varietat del mercat.

Les llengües tenen, a més, un efecte xarxa: el valor de saber-ne una creix amb el nombre de persones amb qui et permet parlar. És el mateix que fa que ningú se’n vaja de WhatsApp encara que preferisca una altra aplicació, com explicàvem a WhatsApp i Telegram. Jeffrey Church i Ian King ho van formalitzar per a les llengües en 1993, en un model en què «the benefit of language acquisition is increasing in the number of individuals who speak the language»: el benefici d’aprendre una llengua creix amb el nombre de persones que la parlen.

Junts, els dos mecanismes fan un cercle: qui pot triar llengua tria la que li dona més públic, on hi ha més continguts hi ha més motius per a aprendre la llengua, i on hi ha més parlants hi ha més públic. Per a qualsevol tema d’interés general —física, cuina, política, videojocs—, l’esperanto competix amb llengües que tenen centenars de milions de lectors, i perd. Només hi ha dos tipus de contingut on eixa comparació no li és desfavorable: aquell el públic del qual és, per definició, la comunitat esperantista, i aquell on el fet que siga en esperanto és part del que se n’espera.

El mateix mecanisme amb el català

Si l’explicació és bona, no hauria de ser exclusiva de l’esperanto, i no ho és. Un estudi del Centre de Recerca en Sociolingüística i Comunicació de la Universitat de Barcelona per a la Generalitat de Catalunya va comparar, amb dades de febrer de 2020, els youtubers catalans que fan els vídeos en català amb els que els fan en castellà. Les visualitzacions totals dels segons «multipliquen per 400» les dels primers, i la mitjana de subscriptors, per 160: 5 milions contra «poc més de 31.000» (Massaguer, Flors-Mas i Vila, Català, youtubers i instagramers, p. 22). L’informe atribuïx la tria en primer lloc a la demografia: «la potència demogràfica del castellà comporta que el mercat espanyol i, especialment, el llatinoamericà esdevinguin prioritaris», i «l’audiència imaginada sol ser el públic hispanoparlant» (p. 40). Roc Massaguer, Outconsumer, un dels youtubers catalans que fan els vídeos en castellà, ho resumia en Catalunya Ràdio: «realment és una qüestió quasi matemàtica» (p. 26). I en 2023 un youtuber amb dos mil subscriptors, Albert Bermejo, anunciava que obria un canal en castellà perquè, segons la notícia de Racó Català, en castellà hi ha «un públic més gran i més monetitzable» i en català «hi ha molta menys gent».

L’informe també avisa que la demografia no ho explica tot: «la lògica econòmica i remunerativa no ho explica tot, especialment en els estadis inicials», i compten també els prejudicis i la imatge que té cada llengua (p. 41). Però el català té un sistema educatiu, una televisió i una administració que l’usen, i l’esperanto no té res d’això. La deducció és nostra, però costa vore per què el mercat hauria de pesar-hi menys.

Què sobreviu en esperanto

La primera classe de contingut que sobreviu és la que té per públic la comunitat mateixa. Un manual d’esperanto només interessa a qui vol aprendre’l; la història d’un congrés, a qui hi va anar; una notícia de la UEA, als seus socis. Per a eixos temes cap llengua gran no oferix més públic. És el 38,7 % dels llibres, i és també el tipus de vídeo que més es mira en els tres canals que hem comptat.

La segona és la que val perquè és en esperanto: una novel·la escrita en esperanto, una trobada internacional d’esperantistes. Els lingüistes Sabine Fiedler i Cyril Robert Brosch, en un llibre de 2022 sobre l’ús actual de la llengua, descriuen l’activitat viatgera i de trobades com «a specific trait of the community», un tret específic de la comunitat (p. 48), i resumixen així on s’usa la llengua:

The use of Esperanto as a language for special purposes is mainly restricted to its application within Esperanto circles. […] For the most part, however, Esperanto is associated with the private sphere of its users, their leisure activities and related domains.

L’ús de l’esperanto com a llengua d’especialitat es limita sobretot a l’aplicació dins dels cercles esperantistes. […] En general, però, l’esperanto s’associa a l’esfera privada dels seus usuaris, al seu oci i als àmbits relacionats.

(Fiedler i Brosch, Esperanto – Lingua Franca and Language Community, p. 51.) La publicitat, el dret i l’administració, afigen, estan poc desenvolupats per «the lack of a significant market», la falta d’un mercat significatiu. Fins i tot les traduccions literàries, diuen, no seguixen el mercat: «Market strategies seem to be less important here than some Esperanto speakers’ wishes to make the members of the speech community familiar with the culture of their home country», les estratègies de mercat hi pesen menys que el desig de donar a conéixer a la comunitat la cultura del seu país (p. 49).

La ciència és el cas contrari, i per això hi és tan escassa. Té un públic natural fora de l’esperanto, i eixe públic llig en anglés. En el catàleg de la UEA no passa del 3,5 %, i ho hem tractat a part a Es pot fer ciència en esperanto. Per què caldria fer-la? Les conferències d’IRIS de TEJO són el mateix fenomen vist des de l’altre costat: ciència feta en esperanto, per a esperantistes, que mira poca gent.

L’autoreferencialitat no creix

Les dades del catàleg no diuen que el moviment s’estiga tancant en si mateix. Per dècada d’edició, la part de llibres que tracten de l’esperanto va ser del 36,2 % en els anys setanta, del 37,0 % en els huitanta, del 39,8 % en els noranta i del 47,8 % en els anys 2000, el màxim. En la dècada de 2010 va baixar al 35,7 %, i en els anys 2020 és del 23,9 %, mentres que la literatura puja al 60,6 %. La dècada no ha acabat i el catàleg incorpora llibres amb retard, però hui es publiquen, en proporció, menys llibres sobre l’esperanto que en cap moment del mig segle comptat.

Lectura nostra: una part dels llibres sobre l’esperanto són manuals, i els manuals en paper competixen ara amb cursos en línia gratuïts, com el de Duolingo, que segons Fiedler i Brosch havien començat uns 2,8 milions de persones a principi de 2020 (p. 47). La literatura, en canvi, és el contingut on la llengua és part del valor, i és la que creix. No hem comprovat que siga eixa la causa.

El que ja deia la teoria de la llengua comuna

El premi Nobel d’Economia Reinhard Selten i Jonathan Pool van construir en 1991 un model en què cadascú decidix quines llengües estrangeres aprén segons el que li costa i el que li aporta, i van incloure-hi llengües auxiliars, sense parlants nadius. No anomenen l’esperanto, però el resultat el descriu: en l’exemple que calculen, ningú no aprén la llengua auxiliar, i això, diuen, coincidix amb una tendència coneguda: «few learn auxiliary languages, despite their relatively low learning costs», pocs aprenen llengües auxiliars, malgrat que costen relativament poc d’aprendre (p. 72).

El filòsof Philippe Van Parijs descriu el mateix des de la conversa. Quan parlen persones de llengües diferents, trien la llengua «best known by the conversation partner who knows it least well», la que millor coneix qui pitjor la coneix; i cadascú aprén millor la llengua que més probabilitats té de practicar. La interacció de les dues coses, escriu, és «explosive» («The linguistic territoriality principle», p. 4): la llengua que ja és més coneguda cada vegada ho és més.

L’economista François Grin calculava en 2005 que un esperanto comú estalviaria a Europa «d’environ 25 milliards d’Euros annuellement», uns 25.000 milions d’euros anuals, però que només s’hi arribaria amb una coordinació entre estats i una estratègia d’una generació (L’enseignement des langues étrangères comme politique publique, p. 7). El que Grin descriu és un benefici col·lectiu; un youtuber o una editorial, en canvi, decidixen cadascun pel seu compte, i per a cadascun la llengua gran és la tria raonable. Això últim ja és lectura nostra.

La nostra mesura a YouTube: com s’ha fet i què no diu

Les dades de la taula del principi s’han tret el 3 d’octubre de 2026 amb yt-dlp, que llig la llista pública de vídeos de cada canal sense baixar-ne cap. Cada vídeo s’ha classificat pel títol, revisat a mà: «sobre l’esperanto» si parla de la llengua, del seu aprenentatge, del moviment, dels seus congressos o de les seues associacions; «altres temes» en la resta.

Té límits. Les visualitzacions són acumulades, i un vídeo antic ha tingut més temps per a sumar-ne. No es controlen l’algorisme de YouTube, el creixement de cada canal ni la qualitat de cada vídeo. I els canals són pocs: n’hem descartat un quart, Exploring Esperanto, perquè quasi tots els seus títols diuen «in Esperanto» i no deixen saber de què tracta el vídeo. Per això la comparació de TEJO, amb el mateix format i els mateixos anys, és la que més pesa.

El cas d’Evildea té un interés afegit. En 2018 el bloguer Robert Nielsen es preguntava «Kial Evildea estas la plej populara Esperanta jutubisto?», per què era el youtuber en esperanto més popular. Els últims anys fa els vídeos en anglés i sobre l’aprenentatge de llengües. Els 530 vídeos de l’etapa en què parlava sobretot en esperanto, de juliol de 2015 a abril de 2020, tenen una mediana de 1.100 visualitzacions; els 471 que ha penjat en anglés des de desembre de 2024, de 6.600. El canal té hui 38.400 subscriptors.

Ho ha explicat en un vídeo de l’agost de 2025, «I’m NO LONGER A Esperanto YouTuber» (a partir del minut 3:37):

So obviously I was niched out in Esperanto. I hit like 11k subs. There was nowhere. Like for one year I was gaining like a couple and then losing a couple […] because that was the size of the YouTube niche and the size of it based on my personality because for I’d say 50 percent of Esperanto speakers I am disgustingly offensive.

O siga que, és clar, havia esgotat el nínxol de l’esperanto. Vaig arribar a uns 11.000 subscriptors. No hi havia on anar. Durant un any guanyava un parell i en perdia un parell […] perquè eixa era la mida del nínxol a YouTube, i la mida que tenia segons la meua personalitat, perquè per a, diria jo, el 50 % dels parlants d’esperanto sóc fastigosament ofensiu.

Hi dona més d’una raó: la mida del públic, la seua relació amb una part d’eixe públic i, una mica més avant, el cansament —s’havia quedat sense res de què parlar—. El seu cas no es pot reduir a una sola causa, però mostra el sostre: onze mil subscriptors era tot el que el nínxol donava.

El mateix Nielsen, en el text de 2018, apuntava una altra cosa: «Iuj pensas ke se oni parolas esperante, tiu sufiĉas kaj pro tio multaj homoj rigardos la filmetojn. Tio ne plu veras» (hi ha qui pensa que amb parlar en esperanto n’hi ha prou i que per això molta gent mirarà els vídeos; això ja no és cert). Dit d’una altra manera, i això ja és lectura nostra: quan l’esperanto és la novetat, el vídeo es mira perquè és en esperanto. Quan ja no ho és, competix pel tema, i en el tema perd.

Una llengua que parla de si mateixa també quan no ho busca

Hi ha una forma més menuda del fenomen, que no depén de cap mercat. Fiedler i Brosch recullen la llei de Toño, formulada en 2008 per l’esperantista espanyol Toño del Barrio:

Ju pli reta diskuto en Esperanto longas, la probableco ke ĝi deflankiĝos al diskuto pri gramatikaĵoj aŭ pri la uzata vortigo des pli (asimptote) proksimiĝas al 1.

Com més s’allarga una discussió en línia en esperanto, més s’acosta a 1 (asimptòticament) la probabilitat que es desvie cap a una discussió sobre gramàtica o sobre les paraules usades.

Per als parlants d’esperanto, escriuen, la llengua «seems to be of permanent interest», sembla d’un interés permanent (p. 305 i nota 161). Una comunitat en què la llengua és alhora el mitjà i el tema és el que la sociolingüística anomena comunitat metalingüística, i ho hem tractat a Esperantisme sense esperantofonia?. La crítica que n’ha fet des de dins el poeta Jorge Camacho està a La llengua zombi.

La nostra lectura

El que ve és lectura nostra, no una dada.

Si l’autoreferencialitat ve dels incentius, renyar els esperantistes perquè parlen massa de l’esperanto no servirà de res: qui vol ser mirat farà el que es mira. El que sí que es pot triar és on es posa l’esforç col·lectiu.

Les associacions, la nostra inclosa, organitzen moltes activitats sobre l’esperanto: cursos, presentacions, commemoracions, xarrades sobre la seua història. Són necessàries, però no usen la llengua per a res que no siga ella mateixa. Les activitats en esperanto —un club de lectura, una excursió, un debat sobre qualsevol cosa, una conferència d’algú que sap d’un tema i el vol explicar— són les que donen a qui l’ha aprés un motiu per a usar-la. Si el moviment vol que la llengua servisca per a parlar de tot, el que pot fer és oferir ocasions de parlar de tot.

Com a llengua de difusió massiva, l’esperanto sempre perdrà contra l’anglés, el castellà o el xinés: no té el públic. Com a llengua de relació entre persones —per a trobar-se, per a viatjar, per a escriure’s amb algú d’un altre país en una llengua que cap dels dos ha hagut d’aprendre per força—, el nombre de parlants importa molt menys, perquè no cal que el sàpiga tothom, sinó que el sàpiguen les persones que es volen trobar. És ahí on la llengua té sentit, i és ahí on el moviment hauria de posar més faena.

Fonts

Dades

• UEA. Katalogo de la Libroservo de UEA, consultat el 3 d’octubre de 2026.
• Classificació temàtica del catàleg de la UEA. Fitxer de dades (CSV), 7.227 llibres, octubre de 2026.
• Recompte de YouTube. Llistes públiques dels canals TEJO Esperanto, Evildea i Esperanto Variety Show, llegides amb yt-dlp el 3 d’octubre de 2026.

Economia de les llengües i dels continguts

• Waldfogel, Joel. «Preference Externalities: An Empirical Study of Who Benefits Whom in Differentiated-Product Markets». The RAND Journal of Economics, 34(3), 2003, p. 557 i següents. doi:10.2307/1593746 · document de treball del NBER
• Church, Jeffrey, i King, Ian. «Bilingualism and Network Externalities». The Canadian Journal of Economics, 26(2), 1993, pp. 337-345. doi:10.2307/135911
• Selten, Reinhard, i Pool, Jonathan. «The Distribution of Foreign Language Skills as a Game Equilibrium». A R. Selten (ed.), Game Equilibrium Models IV, Springer, 1991, pp. 64-87. doi:10.1007/978-3-662-07369-8_5 · reimpressió
• Grin, François. L’enseignement des langues étrangères comme politique publique. Haut Conseil de l’évaluation de l’école, 2005. PDF
• Van Parijs, Philippe. «The linguistic territoriality principle: Right violation or parity of esteem?». Document per a la iniciativa Re-Bel, Brussel·les, desembre de 2010. PDF

El català a les xarxes

• Massaguer Comes, Marina; Flors-Mas, Avel·lí, i Vila, F. Xavier. Català, youtubers i instagramers: un punt de partida per promoure l’ús de la llengua. Generalitat de Catalunya, Biblioteca Tècnica de Política Lingüística 29, 2021. PDF
• Racó Català. «Un youtuber culpa el català del poc èxit dels seus vídeos i anuncia que es passa al castellà», 19 d’octubre de 2023.

L’esperanto i la seua comunitat

• Fiedler, Sabine, i Brosch, Cyril Robert. Esperanto – Lingua Franca and Language Community. John Benjamins, 2022 (accés obert). doi:10.1075/wlp.10 · PDF
• Evildea. «I’m NO LONGER A Esperanto YouTuber», vídeo de YouTube, 2 d’agost de 2025.
• Nielsen, Robert. «Kion faru kaj ne faru por esti populara jutubisto», Teo kaj Libroj, 22 de gener de 2018.

Les traduccions al valencià de les cites en anglés, francés i esperanto són nostres.

Vegeu també

• De què tracten els llibres en esperanto
• Es pot fer ciència en esperanto. Per què caldria fer-la?
• Esperantisme sense esperantofonia?
• WhatsApp i Telegram: per què val la pena tindre també Telegram
• La llengua zombi