Depén de què s’entenga per fracassar. Si la meta era que tota la humanitat parlara esperanto com a segona llengua, no s’ha complit. Si la meta era una llengua viva, amb gent que la parla, l’escriu i viatja amb ella, funciona des de 1887. Les dues coses són certes alhora, i quasi totes les discussions sobre l’esperanto vénen de mesclar-les.
Per què no es va convertir en la llengua de tot el món
1. Va arribar quan ja n’hi havia una altra, i després es va partir
Abans de l’esperanto hi va haver una llengua internacional que va triomfar: el volapük, que es va enfonsar per les seues baralles internes. L’esperanto tampoc no se’n va lliurar: el 1894 el mateix Zamenhof va proposar reformar-lo i la gent que el parlava va dir que no, i el 1907 una part del moviment se’n va anar a l’ido. Cada divisió li va llevar força just quan més la necessitava.
2. La política el va frenar i després el va perseguir
El 1922, la Societat de Nacions va estudiar recomanar l’esperanto a les escoles, i la proposta no va eixir avant, sobretot per l’oposició de la delegació francesa, que defenia la seua llengua com a idioma de la diplomàcia. Després va arribar el pitjor: l’Alemanya nazi el va prohibir i la Unió Soviètica de Stalin va perseguir qui el parlava. Adam, Zofia i Lidia, les tres criatures de Zamenhof, van morir en l’Holocaust.
3. L’anglés va guanyar per poder, no per ser millor
Després de la Segona Guerra Mundial, l’anglés es va convertir en la llengua del comerç, la ciència, el cinema i, més tard, internet. No va guanyar perquè fora més fàcil o més just, sinó perquè darrere tenia les dues potències econòmiques del segle XX. L’esperanto no té Estat, ni exèrcit, ni mercat darrere.
4. Ningú no obliga a aprendre’l
Quasi tota la gent aprén una segona llengua perquè li l’exigeix l’escola, la faena o el lloc on viu. L’esperanto només s’aprén per ganes, i això el fa lliure, però també minoritari.
5. Es va prometre massa
El primer llibre d’esperanto demanava deu milions de promeses abans de posar-se a aprendre’l, i durant dècades es va repetir la xifra de dos milions de parlants sense que ningú l’haguera comptada. Quanta gent el parla de veritat? Menys del que s’ha dit, i tot i així més del que se sol pensar. Les promeses inflades són el que més munició ha donat a qui el critica, també des de dins, com l’escriptor Jorge Camacho i la seua «llengua zombi».
El que sí que ha funcionat
- Continua viu: des de 1905 se celebra un congrés mundial quasi tots els anys, hi ha literatura original i traduïda, i hi ha gent que l’ha après a casa des del bressol.
- S’aprén en línia: el curs de Duolingo ha portat una generació que va començar sola, des del mòbil.
- Complix el que promet a xicoteta escala: dues persones de països diferents que el parlen s’entenen d’igual a igual, sense que cap no jugue en la seua llengua materna.
I a València?
A València es parla esperanto des de 1903, i el grup continua quedant cada setmana. Si et pica la curiositat, ací tens com començar. I si et preocupa que siga difícil, llig abans «Fàcil, per a qui?».