A Zamora, l’esperanto dels anys trenta el movia un mestre, Amado Hernández Pascual, que en feia classes a la ciutat i, a l’estiu, als jornalers del seu poble. Després del colp militar de juliol de 1936 va ser assassinat, com els tres joves que l’historiador Carlos Coca Durán compta amb ell entre els organitzadors i alumnes de la llengua a la ciutat. Sota el franquisme, a Zamora ja no hi va haver grup: és el lloc on la represa de la postguerra no va arribar.
«Tercera lista de diplomas expedidos por el Instituto», Hispana Esperanto-Gazeto núm. 50, juliol de 1935, p. 9. Entre els diplomes elementals, el 238: «D. Amado Hernández (Zamora)».
El mestre d’Argujillo
Amado Hernández Pascual. Fotografia proporcionada per Álvaro Queipo Colomina i publicada per Carlos Coca Durán (2019), fig. 1.
Amado Hernández Pascual va nàixer el 18 de maig de 1906 a Argujillo, un poble de la província de Zamora. Era mestre i, segons Coca, el principal difusor de l’esperanto a la ciutat: anunciava classes a la premsa des de 1928, va fer una conferència sobre la llengua el 28 d’octubre de 1932 i, des de desembre d’aquell any, en donava un curs a l’Escola Normal tres vesprades per setmana. L’Institut Espanyol d’Esperanto li va expedir el diploma elemental, amb el número 238, el 1935 (Hispana Esperanto-Gazeto núm. 50, p. 9). Militava a l’esquerra: en 1932 presidia el Radio Comunista de Zamora.
A l’estiu, al poble, feia classes d’alfabetització gratuïtes, i hi ensenyava esperanto a qui en volia. Molts alumnes eren jornalers que no havien anat a l’escola, i hi anaven de nit, a sa casa, després de treballar. En una paret de la casa, al carrer Empedrada, va pintar una estrella verda de cinc puntes, el símbol de l’esperanto, i un rètol: «Plaza del Esperanto». Els falangistes el van esborrar poc després de la seua mort (Coca Durán, 2019, p. 271, a partir d’entrevistes amb veïns i familiars).
Com els van matar
A finals de juliol de 1936 Amado Hernández va ser detingut a casa seua i portat a la presó de Toro. La nit del 12 d’agost el van traure de la presó amb quatre presos més, milicians falangistes, per a un suposat trasllat a la presó de Zamora; la justificació oficial de la seua mort va ser «intento de fuga». On va quedar el cos no se sap, i hi ha dues versions de com el van matar: la de l’historiador Cándido Ruiz, que el fa tirotejat i capturat aquella mateixa nit, i la de la família, que conta que va fugir ferit, que el van lliurar a la Guàrdia Civil i que el van matar dies després prop de Peleagonzalo (Coca Durán, 2019, p. 270). En 1937 els seus pares encara declaraven que el fill havia desaparegut de la presó de Toro «y no saben si lo han matado» (p. 271).
Antonio Pertejo Seseña (Zamora, 1912), dirigent comunista i, segons Coca, alumne d’esperanto a la ciutat, va ser jutjat el 3 d’agost en el primer consell de guerra sumaríssim de la província, acusat d’haver redactat un butlletí que cridava a resistir el colp. El van afusellar el 7 d’agost, a les quatre de la matinada, al quarter Viriato, junt amb el socialista Manuel Antón (Eduardo Martín González, Foro por la Memoria de Zamora, 2015).
Engracia del Río de la Vega (Aspariegos, 1908), estudiant de Magisteri, vicepresidenta de la Universitat Popular de Zamora —que, entre altres coses, feia conferències sobre l’esperanto—, va ser detinguda al seu poble i empresonada el 26 de juliol. El 26 de setembre el governador civil nomenat pels revoltats va ordenar lliurar-la, amb una altra presa, Graciliana Calvo Toledo, per a un suposat trasllat a la presó de Bermillo de Sayago, «el eufemismo habitual en Zamora para la ejecución extrajudicial de presos gubernativos». Les van matar i el 27 de setembre les van enterrar en una fossa comuna del cementeri de Zamora. Segons Martín González, era la primera vegada que les víctimes d’una d’estes eixides eren dues dones. Martín González recull, a partir d’un testimoni oral, que entre la detenció i l’entrada a la presó va patir abusos sexuals (Nuestra Historia 18, 2024, p. 230-232).
Esperanto Luis Martín, xofer i membre del Radio Comunista, va ser assassinat el 2 d’agost (Martín González, 2024, p. 231). Era un dels set germans de la família coneguda com els Flechas: cinc van morir aquell agost. On i com el van matar, les fonts no ho diuen.
El que diuen les fonts, i el que no
Que eren esperantistes, les fonts ho diuen amb graus distints de seguretat. D’Amado Hernández hi ha documents de l’època: el diploma de 1935, els anuncis de classes, la premsa. De Pertejo i d’Engracia del Río, Coca escriu que estudiaven esperanto, a partir d’una entrevista feta en 2004 a Margarita Pertejo, germana d’Antonio. I d’Esperanto Luis diu només que «alguna relación pudo tener con el idioma»: el nom no basta per a fer-ne un esperantista.
Tampoc no els van matar per l’esperanto. Eren d’esquerres, alguns dirigents, en una província on la repressió de l’estiu i la tardor de 1936 va ser immediata; l’esperanto els unia entre ells, però cap font no diu que fóra el motiu. Coca ho resumix així: «Los cuatro jóvenes organizadores (Amado Hernández, Engracia del Río, Antonio Pertejo y Esperanto Luis) fueron asesinados por los voluntarios y autoridades golpistas. Y las asociaciones promotoras del esperanto en la ciudad serían prohibidas» (Coca Durán, 2024, p. 301). I després: «Las únicas noticias que hubo del esperanto en Zamora, durante la etapa franquista, fueron las breves crónicas sobre los congresos de la Federación Española y anécdotas que salieron en la prensa local» (p. 302).
Com va tornar el moviment a la resta d’Espanya a partir de 1947, i on no va tornar, ho contem a Com va tornar l’esperanto després de la guerra; per què la branca que va sobreviure va ser la catòlica, a Per què hi havia tants catòlics en l’esperantisme espanyol de postguerra?
Fonts. Carlos Coca Durán, «La labor educativa de Amado Hernández Pascual: Universidad Popular, esperanto y difusión cultural en Zamora y Argujillo durante los años 30», Anuario del Instituto de Estudios Zamoranos Florián de Ocampo 34 (2019), p. 251-276, que per a la mort d’Amado Hernández cita Cándido Ruiz (Studia Zamorensia 3, 1996) i John Palmer (2010); i «El esperanto en Zamora. La lengua auxiliar de la utopía», íd. 39 (2024), p. 287-308. Eduardo Martín González, «Engracia del Río de la Vega (1908-1936)», Nuestra Historia 18 (2024), p. 225-234, i «Antonio Pertejo Seseña (Zamora, 1912-1936)», Foro por la Memoria de Zamora (2015). Hispana Esperanto-Gazeto núm. 50, juliol de 1935, p. 9.
Llegir en: