De tot el que li va passar a l’esperantisme de Xest entre 1939 i 1949 quasi no en queda rastre escrit. L’Ajuntament de Xest acaba de publicar les memòries d’un veí que ho va viure —Vicente Tarín Tarín, el veterinari titular del poble, socialista, condemnat a dotze anys per un consell de guerra— i en una sola frase conten el que cap arxiu esperantista va contar: «La vida cultural descendió a un nivel cero. Se suprimió el esperanto y quitaron la lápida que rotulaba la calle al Dr. Zamenhoff».
El llibre es diu Vivencias, es va presentar al Saló de Plens de l’Ajuntament el gener de 2026 i es pot llegir sencer i de franc: està penjat en PDF a Memoria Oral de Cheste, l’arxiu de memòria històrica que manté la Regidoria de Cultura. El van presentar l’historiador José Vicente Castillo García —el mateix de Los trenes de la esperanza i Una estrella verde en las trincheras—, el documentalista Gabriel Herraiz i el fotògraf Héctor Murgui.
Qui era Vicente Tarín Tarín
Va nàixer el 20 de desembre de 1906 i va estudiar Veterinària. Militant del PSOE i de la UGT, va ser jutge municipal en 1937 i membre de la Comissió d’Incautacions durant la guerra — l’únic socialista, per decisió pròpia, en una comissió que era tota de la CNT.
El detingueren l’1 d’abril de 1939. El jutjaren en un consell de guerra sumaríssim —«unes dues hores com a molt», huit o deu presos alhora, alguns amb les ferides de la tortura del dia anterior encara fresques— i el condemnaren a dotze anys. Va estar pres a la Beneficència, a la Model, a Porta Coeli i al monestir del Puig fins a l’octubre de 1940.
I quan va eixir, encara no s’havia acabat. El president del Col·legi de Veterinaris, «a la sazón un comandante veterinario militar», el va fer comparéixer per a comunicar-li que tenia prohibit exercir la professió a Xest i en 250 quilòmetres a la redona. En novembre del 41 li van obrir un procés de desterrament: ja tenia les maletes fetes per a anar-se’n a Barcelona quan li van reduir la distància i el van deixar a Xiva, on va complir sis mesos. Tornà al poble a fer-se llaurador, com els seus germans.
El motiu de tot això, segons ell, no era polític sinó personal: el seu cosí, el cacic Julio Tarín Sabater, li enviava recados perquè anara a sa casa a humiliar-se, i cada negativa li costava un procés nou.
El que el llibre aporta a la història de l’esperanto
Tarín no es compta a si mateix entre els esperantistes —parla del club en tercera persona—, i això fa el seu testimoni més útil: no defén els seus. Conta l’esperanto com una part més del paisatge cultural del poble, al costat del teatre Liceu i de la banda La Lira.
El club dels anys trenta, i el malnom del pioner. «Funcionaba a la sazón un club esperantista muy concurrido, regido por el vecino Francisco Máñez (El Sargantana), a quien el pueblo de Cheste ha dedicado una calle por su constancia y entrega a la enseñanza del idioma de Zamenhoff, lo que motivó que recibiéramos la visita de muchos esperantistas extranjeros, y que muchas revistas de Europa y del mundo hablaran de Cheste.» És la confirmació, per una via independent, del malnom que li donava el poble a Máñez.
Els xiquets austríacs, vistos des del carrer. Tarín recorda «uns vint» xiquets repartits per les cases durant un any. La xifra documentada és catorze, amb nom i casa, i l’estada va ser de dèsset mesos; ell escrivia de memòria cinquanta anys després. Però afig un detall que no hem llegit enlloc més: un dels xiquets no va tornar mai a Àustria i «permaneció adoptado en la casa hasta el fin de sus días».
I la frase del títol. En el capítol sobre la victòria franquista, entre la fam, les multes per blasfemar i els funerals diaris pels caiguts, apareix el que ens faltava:
«La vida cultural descendió a un nivel cero. Se suprimió el esperanto y quitaron la lápida que rotulaba la calle al Dr. Zamenhoff. La prensa fascista, nadie la leía. El cine Goya lo convirtieron en establo de cerdos y en el Liceo se representaba el NODO.»
Per què importa eixa frase
Fins ara es podia dir que l’esperantisme de Xest «va quedar en suspens». Un veí del poble ho descriu com una acció: es va suprimir, i es va llevar el rètol.
I té una conseqüència que no és menor. Xest va dedicar dos homenatges a la placa del carrer Doctor Zamenhof: una làpida en 1931 i una placa de marbre en 1959. Si la de 1931 la van llevar en la postguerra, la que hi ha hui al carrer ha de ser la de 1959 — i això vol dir que l’acte del centenari de Zamenhof no va ser només una commemoració: va ser tornar al seu lloc una cosa que els havien llevat.
Un final que val la pena contar
Tarín no es va rendir. Es va afiliar al Partit Comunista en 1975, quan encara era il·legal, i hi va continuar fins que va morir, en 1998, als 91 anys. Castillo ho va recordar així en la presentació del llibre:
«Muchas personas de Cheste aún recordamos a Vicente Tarín con su macuto, repartiendo por toda la población el Mundo Obrero, y recordamos cómo, a pesar de su edad, la noche del abortado golpe de Estado de Tejero se presentó en el Ayuntamiento para ayudar en lo que fuera en la defensa de la naciente democracia.»
Fonts
- Vicente Tarín Tarín, Vivencias. Ajuntament de Xest, presentat el gener de 2026. Citacions de les pàgines 29, 87 i 91; apunts biogràfics en la pàgina 13. Fitxa i PDF complet.
- «Cheste recupera su memoria histórica con la presentación del libro Vivencias de Vicente Tarín», Ajuntament de Xest, gener de 2026.
Llegir en:
Aquesta entrada encara no té cap comentari. Sigues la primera persona a comentar-la des del fedivers.