Com es fabrica un efecte xarxa: l’hebreu, l’indonesi i el suahili

L’hebreu és, segons el sociolingüista Joshua Fishman, l’únic cas conegut d’una llengua que no tenia parlants nadius i que ha acabat sent la llengua de cada dia d’una societat sencera. No ho va aconseguir un home sol, sinó una xarxa d’escoles, un sindicat de mestres, unes colònies agrícoles, una vaga escolar, onades d’immigració, un mandat internacional que la va fer oficial i, des de 1948, un estat. Eliezer Ben-Yehuda va arribar a Palestina en 1881, i Ludwik Zamenhof va publicar el primer manual d’esperanto en 1887: dos projectes lingüístics de dos jueus de l’Imperi rus, de la mateixa dècada. L’hebreu va acabar tenint al darrere totes eixes palanques; l’esperanto, cap. L’indonesi i el suahili ensenyen la part que falta: fins i tot amb un estat a favor, saber una llengua i viure-hi no són la mateixa cosa. I Fishman mateix hi afig la lliçó que més ens servix: les institucions ajuden, però el que fa viure una llengua són grups menuts i densos de gent que la usa de veres.

A l'esquerra, parlants d'hebreu entre la població jueva: 40 % en 1916-18 (fora de Jerusalem) i 75 % en 1948. A la dreta, l'indonesi: el sabia parlar el 41 % de la població en 1971, el 62 % en 1980 i el 83 % en 1990; era la llengua primera de l'11,9 % en 1980 i del 15,5 % en 1990, i la llengua de cada dia a casa del 20 % en 2010.
A l'esquerra, parlants d'hebreu entre la població jueva: 40 % en 1916-18 (fora de Jerusalem) i 75 % en 1948. A la dreta, l'indonesi: el sabia parlar el 41 % de la població en 1971, el 62 % en 1980 i el 83 % en 1990; era la llengua primera de l'11,9 % en 1980 i del 15,5 % en 1990, i la llengua de cada dia a casa del 20 % en 2010.

Dos projectes jueus de la mateixa dècada

Eliezer Ben-Yehuda i la seua dona van desembarcar a Jaffa l’octubre de 1881, i la casa que van muntar va ser, segons l’Encyclopaedia Judaica, «the first Hebrew-speaking home established in Palestine», la primera llar de Palestina on es parlava hebreu; el seu fill Itamar Ben-Avi hi apareix com «the first modern Hebrew-speaking child», el primer xiquet de l’època moderna que parlava hebreu. El juliol de 1887, Zamenhof publicava a Varsòvia el primer manual de la Lingvo Internacia, segons la biografia d’Aleksander Korĵenkov.

El paral·lelisme l’ha fet Humphrey Tonkin, especialista en literatura anglesa del Renaixement que va presidir la Universitat de Hartford i també l’Associació Universal d’Esperanto (la UEA, l’organització internacional dels esperantistes), en un article acadèmic de 2015:

Zamenhof’s Esperanto came shortly before Ben-Yehuda’s revived Hebrew. His target community was (mostly) the world’s educated elite; Ben-Yehuda’s was worldwide Jewry. Both planners were driven not by linguistic interest but by sociopolitical ideology rooted in reaction to anti-Semitism and imbued with the idea of progress.

L’esperanto de Zamenhof va arribar poc abans que l’hebreu revifat de Ben-Yehuda. La comunitat a què s’adreçava era (sobretot) l’elit instruïda del món; la de Ben-Yehuda, el conjunt dels jueus. Als dos planificadors no els movia un interés lingüístic sinó una ideologia sociopolítica, nascuda com a reacció a l’antisemitisme i amarada de la idea de progrés.

Tonkin conclou que l’esperanto «was successful as linguistic system and community language, less as generally accepted lingua franca», ha reeixit com a sistema lingüístic i com a llengua d’una comunitat, menys com a llengua franca acceptada en general. Norman Berdichevsky, que en 1986 va comparar les dues vides per a la revista israeliana Ariel, ho diu d’una altra manera: «The greatest irony in Zamenhof’s life was his failure to appreciate the possibility of reviving Hebrew», la ironia més gran de la vida de Zamenhof va ser no veure que l’hebreu es podia revifar.

Per què una llengua nova ho té tot en contra

Una llengua val, per a qui l’aprén, en proporció a la gent amb qui li permet parlar. És el que els economistes anomenen efecte xarxa: el valor d’un servei creix amb el nombre de persones que l’usen, com van formalitzar Michael Katz i Carl Shapiro en un article de 1985. L’economista François Grin ho aplica a les llengües en un informe de 2005 (p. 58): qui aprén una llengua augmenta el nombre d’interlocutors de tots els qui ja la parlaven, i això és el que la teoria econòmica anomena una «externalité positive», una externalitat positiva.

L’altra cara és que, si ningú no parla una llengua, aprendre-la no servix per a res, i per tant ningú no l’aprén. Ho vam contar amb WhatsApp i Telegram: la gent no canvia d’aplicació encara que l’altra li agrade més, perquè els seus contactes són on són. I canviar de llengua no costa un minut, sinó anys.

Ben-Yehuda no ho va fer sol

La versió popular de la història té un heroi: Ben-Yehuda, que parla hebreu a casa i compila el gran diccionari. Benjamin Harshav, en Language in Time of Revolution (1993, p. 180), diu una altra cosa:

Ben-Yehuda was the first visible propagandist who launched the idea of the revival of Hebrew and started the momentum of creating new words in all areas of life. He had almost no social influence.

Ben-Yehuda va ser el primer propagandista visible que va llançar la idea de revifar l’hebreu i va posar en marxa la creació de paraules noves per a tots els àmbits de la vida. No va tindre quasi cap influència social.

El canvi, segons Harshav, el van fer altres: «It was only the new line, the social cells of the Second Aliya, that actualized Hebrew speech in a social framework», només la línia nova, les cèl·lules socials de la Segona Aliyà (l’onada d’immigrants jueus que comença oficialment a finals de 1903), van fer de l’hebreu parlat la llengua d’un grup. Entre 1881 i 1904, escriu a la p. 174, «perhaps only a few individuals actually turned it into their base language», potser només uns quants individus en van fer de veres la seua llengua principal.

L’Acadèmia de la Llengua Hebrea conta la història del seu predecessor, i també hi apareixen els mestres. Ben-Yehuda i uns companys de Jerusalem van fundar la societat Safa Brura en 1889; d’ella va nàixer el Va’ad ha-Lashon, el Comité de la Llengua, que «disbanded in 1891», es va dissoldre en 1891. El va tornar a la vida en 1904 el sindicat de mestres, «which wanted to make Hebrew the language of instruction and common speech in schools», que volia fer de l’hebreu la llengua de les classes i de la conversa a l’escola, i necessitava paraules per a ensenyar. L’Encyclopaedia Judaica no esmenta la interrupció: diu que Ben-Yehuda va presidir el comité des de 1890 «until his death», fins a la seua mort.

El cercle que calia trencar

La idea central de Harshav és un efecte xarxa explicat sense usar la paraula. Perquè una llengua visca, diu, ha de ser alhora la llengua principal d’una societat, la d’unes persones i la d’uns textos, i cada una de les tres necessita les altres dues (p. 175-176):

The connection between the three intertwined systems is circular. Hence the difficulty of the revival of the language was inherent in the need to break into the circle and establish its three interdependent areas almost at the same time.

La connexió entre els tres sistemes entrellaçats és circular. D’ací ve la dificultat de revifar la llengua: calia trencar el cercle i establir les tres àrees, que depenen les unes de les altres, quasi al mateix temps.

Unes línies abans hi ha la frase que més ens interpel·la: «without a living society in Hebrew, a Hebrew-speaking individual is nothing but a curiosity or a Don Quixote (or a «Ben-Yehuda»)», sense una societat viva en hebreu, un individu que parla hebreu no és més que una curiositat o un Quixot (o un «Ben-Yehuda»).

El salt, segons Harshav (p. 174), es va fer en tres temps: entre 1881 i 1904, l’ensenyament de «l’hebreu en hebreu»; entre 1906 i 1913, grups de treballadors i d’escolars que volien viure en hebreu i les primeres institucions que funcionaven en hebreu, escoles i una ciutat; i a partir de 1918, amb el Mandat britànic, «a network of institutions encompassing all of Palestine», una xarxa d’institucions que cobria tot el país.

Escoles, mestres i una vaga

El moment que se sol tractar com a decisiu és la guerra de les llengües, la «campaign waged during the winter of 1913/14 by the Hebrew Teachers’ Union in Ereẓ Israel against the Hilfsverein der deutschen Juden» (Encyclopaedia Judaica): la campanya del sindicat de mestres hebreus contra l’associació dels jueus alemanys que tenia a Palestina una xarxa d’escoles i preparava una escola tècnica a Haifa, l’actual Technion, on volia ensenyar les ciències en alemany. Els Arxius Sionistes Centrals recorden que, de les moltes escoles jueves del país en aquells anys, «only in six were the studies conducted in Hebrew», només en sis es feien les classes en hebreu, i que al final «teachers and students boycotted Ezrah [el Hilfsverein] institutions and founded competing schools», mestres i alumnes van boicotejar les seues escoles i en van fundar unes altres. Ben-Zion Fischler, en un article de 1990, conta que «thousands of children and teachers left the schoolrooms to hold their lessons in the open air», milers de xiquets i mestres van eixir de les aules per a fer classe a l’aire lliure. Segons els Arxius, el Hilfsverein va acabar cedint, i poc després la guerra mundial ho va aturar tot.

Del Mandat a l’Acadèmia

Quan la Societat de Nacions va confiar Palestina al Regne Unit, l’article 22 del Mandat de 1922 deia: «English, Arabic and Hebrew shall be the official languages of Palestine», l’anglés, l’àrab i l’hebreu seran les llengües oficials de Palestina. Per a l’hebreu, que quaranta anys abans quasi no tenia parlants nadius, era el pas de la conversa a l’administració. Llavors era la llengua d’una minoria: segons el cens britànic de 1922 (taula XXI, p. 56), dels 757.182 habitants censats a Palestina, 657.560 parlaven habitualment l’àrab i 80.396 l’hebreu.

En 1953 el Parlament d’Israel va aprovar «the Law of the Supreme Institution for the Hebrew Language», que va crear l’Acadèmia. La mateixa Acadèmia admet que arribava després de la faena: «By the time the Academy was established in 1953, Hebrew was already the accepted lingua franca of the Jews in Israel», l’hebreu ja era la llengua comuna acceptada dels jueus d’Israel. Des de 2018, la Llei Bàsica sobre l’estat nació diu en l’article 4 que «Hebrew is the language of the State» i que l’àrab hi té «a special status», un estatus especial. El mateix article afig que res d’ell no perjudica «the status given to the Arabic language in practice, before this basic-law came into force», l’estatus que l’àrab tenia a la pràctica abans que la llei entrara en vigor.

Les xifres, amb la lletra menuda

El demògraf Roberto Bachi dona en l’Encyclopaedia Judaica la sèrie que se sol citar. Al final de l’època otomana, l’hebreu «had succeeded in winning over some 34,000 (40% of the total Jewish population)», n’havia guanyat uns 34.000, el 40 % de la població jueva, sobretot entre els joves de les colònies noves i de Tel-Aviv. La xifra ve del cens de 1916-18, i la taula de la mateixa entrada porta una nota que el text no diu: el 40 % és fora de Jerusalem. Entre els xiquets era del 54 %, i Fischler afig que a Tel-Aviv i a les colònies agrícoles arribava al 77 %.

En 1948, sempre segons Bachi, «511,000 persons, 75% of the total, used Hebrew as their only or principal language», el 75 % dels jueus usaven l’hebreu com a llengua única o principal. La immigració massiva dels anys següents va fer baixar la proporció, que després, diu Bachi, «again largely increased», va tornar a créixer molt.

Hui l’Oficina Central d’Estadística d’Israel dona una xifra que sembla contradir-ho tot: en l’enquesta social de 2011, només el 49 % de la població de 20 anys o més té l’hebreu com a llengua materna (el 60 % dels de 20 a 44 anys, el 18 % dels de 65 o més); el 18 % té l’àrab, i el 15 %, el rus. Però entre els nascuts a l’antiga Unió Soviètica, que només en un 48 % parlen hebreu a casa, el 93 % dels que treballen el parlen a la faena.

L’indonesi: la llengua de quasi ningú, per a tots

El 28 d’octubre de 1928, el Segon Congrés de la Joventut Indonèsia, reunit a Batavia (l’actual Jakarta), va aprovar el Sumpah Pemuda, el Jurament de la Joventut. El tercer punt diu, segons la transcripció de James Sneddon en The Indonesian Language (2003, p. 101-102): «Kami putera dan puteri Indonesia menjunjung bahasa persatuan, Bahasa Indonesia», nosaltres, fills i filles d’Indonèsia, defenem la llengua de la unitat, la llengua indonèsia.

No era la llengua de la majoria. El javanés el parlava «about 40 per cent of the overall population», al voltant del 40 % de la població (p. 104), mentre que el malai, base de l’indonesi, «was the native language of only about 5 per cent of the people of the Dutch East Indies in 1928» (p. 105), era la llengua materna de només un 5 %. Sneddon desmenteix una explicació que circula molt: «It is sometimes erroneously stated that Malay was chosen because it was ‘simple and easy to learn’» (p. 103), de vegades es diu erròniament que es va triar perquè era «simple i fàcil d’aprendre». Era la llengua del comerç entre pobles i de l’escola elemental de tot l’arxipèlag, i amb tan pocs parlants nadius no amenaçava ningú; el javanés, en canvi, «would be seen as giving significant advantages to native speakers» (p. 104), s’hauria vist com un avantatge per als qui el parlaven de naixement.

L’historiador Benedict Anderson, en un article de 1966 que Sneddon cita, ho va dir amb una comparació que ens toca de prop (p. 105): el malai, com a llengua franca, «had ipso facto an almost statusless character, like Esperanto, and was tied to no particular regional social structure», tenia per això mateix un caràcter quasi sense rang, com l’esperanto, i no estava lligat a cap estructura social regional.

Cal no exagerar el jurament: la frase que es repetix hui, «Kita berbahasa satu», tenim una sola llengua, és una reescriptura de 1938 que els delegats, «many of whom had only poor Malay», molts dels quals parlaven malament el malai, difícilment haurien formulat (p. 102). La Constitució de 1945 la va fer llengua nacional en l’article 36.

El resultat té dues cares. La part de la població que sabia parlar indonesi va passar del 41 % en 1971 al 62 % en 1980 i al 83 % en 1990 (Sneddon, taula 10.3). Però com a llengua primera només la tenien l’11,9 % en 1980 i el 15,5 % en 1990 (taula 10.5), i en el cens de 2010 era la llengua de cada dia a casa del 19,95 % de la població de cinc anys o més, segons Ananta i altres (2016, p. 8). En 1990 ja la sabien més de quatre de cada cinc indonesis; en 2010, quatre de cada cinc no la parlaven a casa.

El suahili: llengua nacional fins a la primària

Tanzània va fer del suahili la llengua nacional des dels primers anys seixanta; les fonts no coincidixen en la data exacta. Segons la lingüista Malin Petzell (2012), amb el president Julius Nyerere Tanzània «became the first country in Africa to make an African language the national one», va ser el primer país d’Àfrica que va fer nacional una llengua africana, i en 1967 es va crear el BAKITA, el Consell Nacional del Suahili. Karsten Legère (2006) conta que a partir de 1967 el suahili va dominar quasi tot el que tenia a veure amb els dirigents i l’administració.

I tot i això, escriu Petzell, «the medium of instruction at all levels above primary school is English», l’anglés és la llengua d’ensenyament per damunt de la primària. Legère explica que en 1969 es va decidir introduir el suahili en la secundària i que en 1984 el govern ho va desfer: «Lugha ya Kiingereza itaimarishwa katika ngazi zote za elimu», l’anglés es reforçarà en tots els nivells de l’educació. En 2006, recorda, el suahili encara no era per llei la llengua oficial del país.

Finés, txec i irlandés

Els casos europeus del segle XIX mostren una altra palanca, l’administració. A Finlàndia, Alexandre II va dictar en 1863 un rescripte pel qual el finés havia de ser «senast 1883 […] likaberättigad», igual en drets al suec com a molt tard en 1883, en el que afectava directament la població finesa; la igualtat completa va arribar en 1902. A Bohèmia i Moràvia, les ordenances lingüístiques de Stremayr (1880) van igualar el txec i l’alemany en el tracte amb els ciutadans, i les de Badeni (1897) també en la faena interna de l’administració, amb l’obligació que els funcionaris saberen les dues llengües; l’oposició dels polítics alemanys va fer caure el govern, i en 1899 es va tornar a la situació anterior.

L’irlandés és el contraexemple més conegut: en el cens de 2022, 1.873.997 persones van dir que el sabien parlar, i 71.968 el parlaven cada dia fora del sistema educatiu.

Fishman: les institucions, a l’abast i no al damunt

Joshua Fishman, autor de Reversing Language Shift (1991), un estudi de per què la majoria dels intents de revitalitzar una llengua fracassen, corregix la lectura fàcil de tot l’anterior. En una conferència de 1995, publicada en Stabilizing Indigenous Languages (1996), confirma primer que l’hebreu és l’única llengua que coneix «to have become fully societally revived from the written record», que s’haja recuperat del tot com a llengua d’una societat a partir només dels textos (p. 167). I després diu que les institucions no fabriquen parlants nadius (p. 171):

We can organize for languages of school; we can organize for languages of church; we can organize for languages of government […]. Yet none of the foregoing result in informal, inter-generational mother-tongue transmission. All those thousands of years that Hebrew was transmitted through formal institutions did not help it to become a mother-tongue.

Podem organitzar-nos per a la llengua de l’escola, per a la de l’església, per a la del govern […]. Però res d’això no porta a la transmissió informal de la llengua materna d’una generació a l’altra. Tots els milers d’anys en què l’hebreu es va transmetre per institucions formals no el van ajudar a convertir-se en llengua materna.

El que ho va canviar, segons Fishman, van ser grups que van trencar amb la societat d’on venien i en van fer una de nova. D’ací la seua fórmula (p. 172): «Institutions, although important, should be on tap and not on top of a language», les institucions, encara que importants, han d’estar a l’abast de la llengua i no al damunt; els irlandesos ho van aprendre tard, per haver confiat la llengua «on the school and on the Minister of Finance», a l’escola i al ministre d’Hisenda.

I la notícia que més ens interessa: «it is possible for small groups of quite atypical individuals to re-arrange their lives individually and collectively exactly in this revolutionary way», és possible que grups menuts de persones prou atípiques reorganitzen la seua vida d’esta manera revolucionària. Com més afeblida està una llengua, més menuts són eixos grups, perquè «in language as in business, nothing succeeds like success», en les llengües com en els negocis, res no té tant d’èxit com l’èxit.

Zamenhof ja pensava en xarxes

Zamenhof va passar cinc anys en Ĥibat-Cion («amor a Sió»), el moviment precursor del sionisme, i el va deixar en 1887, segons l’estudi de N. Z. Maimon (ho contem en Zamenhof sionista). En el fullet rus de 1901 sobre el hilelisme, segons el resum de Korĵenkov (p. 38), una de les raons que donava era que els jueus no tenien una llengua comuna viva: l’hebreu era llengua d’antiguitat i de religió, tan estranya per a un jueu com per a qualsevol altre. La història el va desmentir; és la gran ironia de què parla Berdichevsky.

Però el mateix any, en una carta a Abram Kofman del 15 (28) de maig de 1901 recollida en l’Originala Verkaro (1929, p. 322-323), Zamenhof explicava per què l’esperanto tampoc no estaria mai segur. Korĵenkov en cita la part central a partir de l’antologia Mi estas homo (p. 39-40 de la seua biografia):

Se eĉ ĉiuj akademioj de la mondo akceptus Esperanton, se eĉ milionoj da personoj ĝin uzadus—nenio garantias, ke en la daŭro de unu jaro ĝi subite ne estos forĵetita kaj forgesita por eterne! […] Lingvo Internacia fortikiĝos por ĉiam nur en tia okazo, se ekzistos ia grupo da homoj, kiuj akceptus ĝin kiel sian lingvon familian, heredan. Cento da tiaj homoj estas por la ideo de lingvo neŭtrala multege pli grava ol milionoj da aliaj homoj.

Encara que totes les acadèmies del món acceptaren l’esperanto, encara que l’usaren milions de persones, res no garantix que en un any no l’abandonen i l’obliden per sempre! […] La Llengua Internacional només s’assegurarà per sempre si existix algun grup de persones que l’accepte com la seua llengua familiar, hereditària. Un centenar de persones així són, per a la idea d’una llengua neutral, moltíssim més importants que milions d’altres.

Llegida hui, és la idea de Harshav i de Fishman dita noranta anys abans: el que sosté una llengua no és el nombre de qui la coneix, sinó un nucli on és la llengua de veres. Zamenhof pensava que eixe nucli havia de ser un poble, i durant un temps va creure que havia de ser el jueu; el projecte del hilelisme, després homaranisme, va trobar pocs seguidors.

La nostra lectura

El que ve és opinió nostra, no una dada.

L’hebreu ensenya la mida de la faena. Per a trencar un efecte xarxa en contra van caldre escoles, un sindicat de mestres disposat a fer vaga, colònies on era la llengua del treball, immigrants sense una altra llengua comuna, un mandat que la va fer oficial i, des de 1948, un estat. I tot i això, en 1916-18, trenta-cinc anys després que Ben-Yehuda arribara, la parlava el 40 % dels jueus de fora de Jerusalem. L’indonesi i el suahili diuen que, fins i tot amb un estat a favor, una llengua pot ser la que tots saben i no la que tots usen.

L’esperanto no ha tingut mai cap d’estes palanques, i no és realista esperar-les. Presentar-lo com la llengua que algun dia aprendrà tothom és demanar-li el que l’hebreu no va aconseguir sense un estat. El que sí que és a l’abast és el que Fishman descriu i Zamenhof intuïa: microefectes xarxa. Grups menuts on l’esperanto és de veres la llengua útil per a alguna cosa concreta: una trobada on és l’única llengua comuna, un grup de xat amb gent de deu països, un cicle de xarrades, una família, un club de lectura. En cada un d’eixos grups, qui l’aprén hi guanya alguna cosa des del primer dia.

Ho hem aplicat a la ciència en esperanto, on el que funciona és la divulgació i no la recerca; a per què l’esperanto parla tant de si mateix, on el mateix mecanisme decidix quins continguts sobreviuen; i a WhatsApp i Telegram, on es veu l’efecte xarxa en estat pur.

Fonts

Hebreu

Indonesi, suahili, finés, txec i irlandés

  • Sneddon, James. The Indonesian Language: Its History and Role in Modern Society. Sydney: UNSW Press, 2003. Còpia a l’Internet Archive
  • Anderson, Benedict R. O’G. «The Languages of Indonesian Politics». Indonesia, 1, 1966, pàg. 89-116. Text a Cornell eCommons
  • Ananta, Aris; Utami, Dwi Retno Wilujeng Wahyu, i Purbowati, Ari. «Declining Dominance of an Ethnic Group in a Large Multi-ethnic Developing Country: The Case of the Javanese in Indonesia». Population Review, 55(1), 2016, pàg. 1-26. Text complet
  • Indonèsia. Constitució de 1945, amb les esmenes de 1999-2002, article 36 (traducció anglesa no oficial).
  • Petzell, Malin. «The linguistic situation in Tanzania». Moderna språk, 2012:1, pàg. 136-144. Text complet
  • Legère, Karsten. «Formal and Informal Development of the Swahili Language: Focus on Tanzania». Selected Proceedings of the 36th Annual Conference on African Linguistics, Cascadilla, 2006, pàg. 176-184. Text complet
  • Uppslagsverket Finland. «Språklagstiftning».
  • CoJeCo. «jazyková nařízení».
  • Central Statistics Office (Irlanda). Census of Population 2022 – Summary Results: Education and Irish Language.

Teoria i comparacions

  • Fishman, Joshua A. «Maintaining Languages: What Works? What Doesn’t?». Dins Gina Cantoni (ed.), Stabilizing Indigenous Languages. Flagstaff: Northern Arizona University, 1996, pàg. 165-175. Text complet
  • Katz, Michael L., i Shapiro, Carl. «Network Externalities, Competition, and Compatibility». The American Economic Review, 75(3), 1985, pàg. 424-440. JSTOR
  • Grin, François. L’enseignement des langues étrangères comme politique publique. París: Haut Conseil de l’évaluation de l’école, 2005, apartat 5.2, pàg. 57-58. Text complet
  • Tonkin, Humphrey. «Language Planning and Planned Languages: How Can Planned Languages Inform Language Planning?». INDECS, 13(2), 2015, pàg. 193-199. doi:10.7906/indecs.13.2.1 · nota biogràfica als arxius de la Universitat de Pennsilvània
  • Berdichevsky, Norman. «Zamenhof and Esperanto». Ariel, 64, 1986, pàg. 58-71. Text a The Autodidact Project

Zamenhof

  • Maimon, N. Z. «La cionista periodo en la vivo de Zamenhof». Nica Literatura Revuo, 3/4, pàg. 126-137, i 3/5, pàg. 165-177. Primera part i segona part, còpies de l’Internet Archive.
  • Zamenhof, L. L. Carta a Abram Kofman, 15 (28) de maig de 1901. Dins Johannes Dietterle (ed.), Originala Verkaro. Leipzig: Ferdinand Hirt & Sohn, 1929, pàg. 322-323. Text a The Autodidact Project
  • Korĵenkov, Aleksander. Zamenhof: The Life, Works and Ideas of the Author of Esperanto. Esperantic Studies Foundation, 2009 (versió abreujada en anglés de Homarano), capítols XIII-XIV. Text complet

Les traduccions al valencià de les cites en anglés, francés, suec, indonesi, suahili i esperanto són nostres.

Vegeu també

Llegir en:

Etiquetes