Enric Baltasar: sis anys d’Oliva a la presidència mundial

Als setze anys no sabia què era l’esperanto. Als vint-i-dos presidia TEJO, l’organització mundial de la joventut esperantista, i era l’únic valencià que ho ha fet mai. Cinc mesos després dimitia, i des de llavors no ha tornat al moviment. Entremig hi ha un club d’adolescents a Oliva, una associació que va fundar a contracor, el curs d’esperanto de Duolingo per a castellanoparlants, dos congressos i un informe que li deia al moviment que estava comptant-se malament.

Enric Baltasar davant d'un finestral, amb els gratacels de Bangkok il·luminats darrere.

Des de sa casa de Bangkok, on viu des de fa uns quatre anys, durant l’entrevista del 13 de setembre de 2026.

La cronologia, d’un colp d’ull

«Anem a fer-lo!»

Tenia setze anys i anava a tercer d’ESO quan, al pati de l’institut, es queixava amb un amic de classe d’haver d’aprendre anglés: «és una llengua de merda, no ens agrada com sona; seria millor que tot el món aprenguera castellà». I es van quedar tan amples: «els dos ens vam quedar com “som els més intel·ligents de la classe”», conta ell mateix, rient-se’n.

Després hi va pensar i va vore que no tenia sentit —«el castellà també és complicat; no és el mateix que un xinés aprenga castellà que ho faça un francés»— i va arribar a la conclusió que faria falta una llengua més fàcil, que no existia. «Doncs la farem», va decidir, «com un flipat». Sa mare havia estudiat lingüística a la universitat, i ell es va posar a llegir-ne. Al cap d’un parell de setmanes es va trobar una cosa que es deia esperanto i que ja parlava gent.

Va mirar per damunt altres llengües construïdes —el toki pona, que té poc més de cent paraules, o l’interlingua, feta amb el vocabulari comú de les llengües romàniques— i va decidir que, encara que hi havia coses de l’esperanto que no li feien el pes, «créixer des de zero és una de les coses més complicades». Es va posar a aprendre’l de veres.

El motiu era pràctic i no ideològic. Calculava que havia passat una desena llarga d’anys en classes d’anglés al col·legi i que en eixia sense saber parlar-lo. La conclusió que en va traure no era contra l’escola sinó al voltant: si el sistema educatiu no es pot canviar, almenys es pot introduir una llengua prou fàcil perquè la gent l’absorbisca encara que el sistema no acompanye.

Oliva, 2012: un club sense papers

Mapa de la costa valenciana amb Castelló i Alacant en gris com a referència i, en color, València, Sueca, Cullera i —més al sud i marcada en roig— Oliva.

Tota esta història passa en seixanta quilòmetres de costa: Oliva, on ell vivia; Cullera i Sueca, on es farien el congrés i el curs de 2015; i València, on estava el grup que li va proposar la trobada. Mapa base de Miguillen (Wikimedia Commons), CC BY-SA 3.0; els punts són nostres.

En 2012 va fundar el Club d’Esperanto d’Oliva amb un grup de jóvens que es reunien cada setmana, sovint a casa del seu avi. No va ser mai una entitat legal: tenien regles bàsiques, un estatut no registrat i quotes —cinc euros, i després un poc més—, i fins i tot un sistema de quota amb dos o tres nivells, «perquè amb els nivells pots mesurar l’engagement de la gent» —el grau d’implicació, si paguen més del que els toca—. Diverses persones van pujar-se la quota voluntàriament.

D’aquell club ix la primera traducció literària seua que coneixem, i no és la que un esperaria: al gener de 2013 va traduir a l’esperanto «A picar pedra», una cançó del grup de heavy metal d’un company del club, Vicent Collado Más. Va anar a un parell d’assajos per a quadrar el text amb la música. Nou mesos després traduïa Vicent Andrés Estellés per a la IV Festa Estellés de València.

L’associació que no volia fundar

El Grupo Esperanto de Valencia li va proposar que la Trobada Valenciana d’Esperanto de 2013 es fera a Oliva. Ell va dir que sí, i llavors va descobrir què costa organitzar res.

Al principi va anar bé: un conegut del poble li va aconseguir una reunió amb la regidoria de cultura de l’ajuntament d’Oliva i, conta ell, va eixir molt bé. Després, silenci. Quan va tornar a contactar amb l’ajuntament, la resposta va ser una altra: no l’ajudarien en res si no era una organització registrada, i a més calia una assegurança de responsabilitat civil. El web ja estava fet, hi havia gent inscrita i pagant, i l’allotjament reservat: no es podia cancel·lar.

El que necessitava d’elles era que una entitat ja registrada figurara com a organitzadora, firmara l’assegurança i responguera de l’acte: la responsabilitat jurídica i econòmica d’una trobada que muntava un club sense existència legal. Ho va demanar a les entitats esperantistes que podien emparar-lo —la federació espanyola i el Grupo Esperanto de Valencia, que al registre és d’àmbit provincial i per tant també cobria Oliva— i, segons conta, cap de les dos la hi va donar: de la federació espanyola diu que li van respondre que no el coneixien en persona, que no se’n fiaven i que no podien fer res; de València, «no podem ajudar-te».

No era gent desconeguda. L’estiu anterior, el 18 de juliol de 2012, huit membres del seu club havien agafat el tren a Oliva per a anar a la sessió setmanal del grup de València: van xarrar, van comprar llibres i els van regalar un porta-banderes.

Així que va muntar l’Associació Valenciana d’Esperanto a tota velocitat, amb setze o dèsset anys, mentre cursava un cicle mitjà: junta directiva, estatuts, viatges a Oliva, Gandia i València, i l’assegurança pagada dels seus estalvis. «Interés zero» a fer-ho, diu. Va quedar inscrita el 27 de febrer de 2013.

La trobada es va fer al juny i hi va vindre gent d’Itàlia, d’Alemanya i de mitja Espanya. Del moviment organitzat, Baltasar recorda l’ajuda de dos entitats: la Kataluna Esperanto-Asocio, la dels esperantistes catalans, que li va enviar llibres per a les classes i li va donar suport, i TEJO, l’organització mundial de la joventut esperantista.

Convé parar-se un moment en el que això vol dir, tal com ell ho conta. Un xic de setze anys diu que sí a organitzar una trobada, i el resultat és que l’ajuntament del seu poble el deixa esperant, que les dues entitats que sí que podien emparar-lo legalment li diuen que no —una d’elles, el grup que li havia proposat la trobada—, i que l’ajuda que recorda li arriba de qui, per àmbit territorial, no podia emparar-lo: una associació d’una altra comunitat i una organització internacional. Al final acaba fundant una associació que no volia, fent papers a tres ciutats i pagant-se l’assegurança i el web dels seus estalvis. Res d’això entrava en els seus càlculs quan va acceptar.

És el seu record, tretze anys després. Cap de les entitats a què va demanar aixopluc n’ha donat una versió pública.

El curs de Duolingo

En 2015 entrava a l’equip de voluntaris que construïa el curs d’esperanto de Duolingo per a castellanoparlants. L’equip l’havia començat Chuck Smith amb un voluntari, i va anar creixent perquè hi havia molta faena. El curs va arribar a 367.000 aprenents actius i, sumant totes les versions, a 1,7 milions d’inscripcions.

En 2021 Duolingo va acabar amb el model de voluntariat i va pagar els col·laboradors segons la contribució: al que més havia fet, un xic d’Argentina, li van donar uns 20.000 dòlars, conta ell.

Cullera, 2015

Aquell mateix any presidia el comité local del 74é Congrés Espanyol d’Esperanto, a Cullera —«la prezidanto de la LKK Enric Baltasar», diu el Boletín de la federació, on LKK són les sigles de Loka Kongresa Komitato, el comité que organitza el congrés al poble on es fa—, que es va fer de l’1 al 3 de maig i que va omplir-se de jóvens. Ell ho recorda d’una altra manera: diu que va proposar-lo al grup de València, que diverses persones es van oferir a ajudar i que al final «no va fer absolutament res ningú», i que ho va haver d’organitzar tot ell. Dos mesos després, al juliol, encara organitzava un cap de setmana de curs a Sueca.

El congrés que presidia portava un lema, i consta així al programa que va publicar el Boletín 409 de la federació: «Novaj perspektivoj», noves perspectives. És difícil no llegir-lo al costat del que escriuria dos anys després al KODEJO i del que encara diu hui: que el problema del moviment no és la llengua, sinó com s’organitza per a difondre-la.

TEJO: els números del moviment

A TEJO va entrar primer sense càrrec, després com a responsable de la comissió europea i després com a estrarano —membre de la junta— de landa agado i fakaj sekcioj: l’activitat de les associacions de cada país i la de les seccions temàtiques, és a dir, tot l’entramat de la xarxa mundial.

D’eixa etapa queda un document que val per tota una tesi: el KODEJO 2016, l’informe sobre l’estat del moviment juvenil que va firmar el 7 de març de 2017. Hi va comptar seixanta països i va concloure que, de les 46 seccions nacionals que TEJO tenia sobre el paper, només 29 donaven senyals de vida. Proposava donar-ne de baixa tretze. I obria amb una frase que és tot el seu pensament en nou paraules: «informado ne estas celo, sed agado» — informar no és cap objectiu, és una activitat.

L’agost de 2017 el comité l’elegia president. Va canviar la duració del mandat de dos anys a un —diu que el van criticar molt— per a forçar el moviment a mirar-se un problema: que la major part dels càrrecs no arriben ni a la meitat del mandat. Ho diu sense embuts: hi ha hagut càrrecs elegits que no han fet mai res i càrrecs que desapareixen quatre mesos, i és «un model que pràcticament no genera resultats i que en qualsevol empresa despediries el 90 % de la gent al cap de dues setmanes». I tanca on s’ha de tancar, que no és en les persones: «al final no és que una persona tinga la culpa; ningú té la culpa: és un tema que el sistema afavorix esta ineficiència i estos no-resultats».

El que va fer eixos cinc mesos consta a la memòria anual de TEJO. La seua junta va escriure el pla estratègic 2018-2020 i el pla de realització per a 2017-2018, i el Comité els va aprovar a la reunió de Polònia de final de 2017.

És la mateixa reunió en què va dimitir. El Comité li aprovava el pla de treball dels tres anys següents i ell se n’anava d’eixe mateix acte.

I qui portava la comunicació de l’organització el valora així a la mateixa memòria:

«La tiama prezidanto Michael Boris Mandirola kaj la respondeculo pri merkatiko (kaj poste prezidanto) Enric Baltasar, havis gravegan rolon en la progreso kaj bonaj atingoj de la komunikado en la organizo. Ili kunagadis por renovigi kaj pliprofesiigi la organizon kaj kreis bonan merkatikan direkton.»

«El president d’aleshores, Michael Boris Mandirola, i el responsable de màrqueting —i després president— Enric Baltasar van tindre un paper importantíssim en el progrés i en els bons resultats de la comunicació de l’organització. Van treballar junts per a renovar i professionalitzar l’organització i van crear una bona direcció de màrqueting.» (La traducció és nostra.)

Eixe mateix dia, abans, el Comité havia votat una altra cosa. Segons Libera Folio, a la reunió de Szczecin es va presentar la proposta que Baltasar s’instal·lara a Rotterdam per a coordinar la faena dels voluntaris i que TEJO li pagara les despeses de vida allí. La recolzaven, entre altres, Francesco Maurelli i el president anterior, Michael Boris Mandirola. Va eixir rebutjada per deu vots contra nou.

Allotjament sí que n’hi havia. En 2016 la UEA havia comprat a Rotterdam la Volontula Domo, la casa de voluntaris, precisament «por loĝigi volontulojn de TEJO kaj UEA, kiuj proponas sin por labori en la Centra Oficejo» —per a allotjar voluntaris de TEJO i de la UEA que s’oferixen a treballar a l’oficina central—, segons l’informe financer que el president de la UEA, Mark Fettes, va presentar al comité en 2019. I TEJO, diu el mateix informe, «ade sukcesas ricevi subvenciojn por pagi ilian restadon por periodoj ĝis unu jaro»: aconseguix subvencions per a pagar eixes estades, fins a un any.

El que es votava, doncs, no era on dormiria, sinó si l’organització li pagava el viure mentres coordinava eixos voluntaris. I no era un sou: a TEJO, com a la UEA, els càrrecs són voluntaris i no es cobren. Segons conta ell, els qui van votar en contra argumentaven per què havia de cobrar ell per anar a Rotterdam si a ells no els pagaven. Versió pública de qui va votar que no, no n’hi ha.

Ell hi precisa una cosa més: no va plantejar la proposta com un ultimàtum, no va dir al Comité que o l’acceptaven o se n’anava. Les dos coses van passar el mateix dia i en la mateixa reunió —primer la votació, després la dimissió—, però que una siga la causa de l’altra no ho afirma cap font: ni ell, ni el Comité, ni la crònica de Libera Folio.

El que sí que hi ha és el que va dir eixe mateix dia Mandirola, que havia recolzat la proposta, quan Libera Folio li va preguntar per la dimissió:

«Bedaŭrinde la amplekseco de la agado en la posteno de TEJO-prezidanto ne plu kongruas kun la persona situacio de Enric. Mi ankoraŭ elkore esperas ke eblos trovi iun solvon kiu ebligu al li plu plenumi sian postenon anstataŭ iri en la direkton de novaj balotoj.»

«Malauradament, l’amplitud de l’activitat en el càrrec de president de TEJO ja no encaixa amb la situació personal d’Enric. Encara espere de tot cor que es puga trobar alguna solució que li permeta continuar exercint el seu càrrec, en compte d’anar cap a unes noves eleccions.» (La traducció és nostra.)

I els diners no haurien eixit de les quotes: eixe any TEJO tenia 353 socis, que van aportar 1.773,89 € en quotes, i havia tancat 2016 amb un dèficit de 41.255,70 €.

Nou anys després, eixa faena —coordinar els voluntaris— és l’últim lloc pagat que li queda a TEJO. En quedar-se sense la subvenció administrativa europea de 125.000 €, l’organització va passar de sis treballadors a començament de 2026 a un de sol: el càrrec de director general desapareix al juny i només queda el coordinador de voluntaris, amb els costos de personal caient de 190.000 € a 80.000 €.

I la reclamació no era seua: en juny de 2003, quatre membres de la junta de TEJO havien dimitit en bloc demanant exactament això en la carta de dimissió —«estas necesa forpreni serion da administraj taskoj el la manoj de niaj volontule kaj libertempe agantaj aktivuloj, kaj transdoni ilin al funkcianta profesia strukturo», llevar una sèrie de tasques administratives de les mans dels activistes voluntaris i passar-les a una estructura professional—. La firmaven el president Holger Boos, el tresorer Ilja De Coster, Marko Naoki Lins i Federico Breda.

La solució va arribar vint-i-un anys després d’aquella carta: en gener de 2024 TEJO va crear el lloc de director general, un contractat a jornada completa per a portar la comptabilitat, les finances i els tràmits. El president d’aleshores, Tyron Surmon, donava dos raons: que la faena administrativa continuava caent sobre membres voluntaris de la junta i que «tio neniel daŭripovas», i una altra de comptable —amb cinc treballadors equivalents a jornada completa, TEJO accedia a un tram superior de la subvenció d’Erasmus+, de manera que «novaj dungoj grandparte pagas por si mem», les contractacions noves es paguen en bona part a si mateixes.

Les xifres de què disposava TEJO en cada moment són estes. En 2017 la subvenció administrativa que rebia de la Unió Europea era de 27.558 €; la de 2023 i la de 2024, de 125.000 € — quatre vegades i mitja més. El que en 2017 s’havia de traure d’un pressupost que venia de tancar l’any amb 41.255 € de dèficit, en 2024 el pagava Brussel·les. I quan en 2026 la subvenció no va arribar, el lloc va desaparéixer amb ella.

El 31 de desembre de 2017 va dimitir, cinc mesos després d’assumir el càrrec. La carta que va publicar a tejo.org el 2 de gener diu:

«Por Esperanto mi decidis agadi antaŭ ol eklerni, kaj al la demando kiun mi aŭdis mil fojojn “Kiel vi sola ŝanĝos la mondon?”, nun mi povus senhezite respondi ke mia laboro atingis centojn da miloj da homoj. Ni ne estas solaj; ni komencas per niaj revoj, kaj ili flamigas la mondon. Ni kapablas ĉion.

[…] hodiaŭ mi devas fari parentezon kaj entrepreni doloran decidon demisiante kiel prezidanto ĉar, pro personaj kialoj, mi ne povas doni la maksimumon de mi. […] Mia pasio nur povas kreski. La fokuso pri ŝanĝoj kaj rezultoj restas. Ni revidos nin en la sekva batalo. […] Sed memoru: TEJO devas esti platformo por la junulara Esperanto-movado.»

«Per l’esperanto vaig decidir actuar abans d’aprendre’l, i a la pregunta que he sentit mil vegades —“com el canviaràs, el món, tu a soles?”— ara podria respondre sense dubtar que la meua faena ha arribat a centenars de milers de persones. No estem a soles; comencem pels nostres somnis, i ells encenen el món. Ho podem tot. […] Hui he de fer un parèntesi i prendre una decisió dolorosa dimitint com a president perquè, per motius personals, no puc donar el màxim de mi. […] La meua passió només pot créixer. El focus en els canvis i en els resultats es queda. Ens tornarem a vore en la pròxima batalla. […] Però recordeu: TEJO ha de ser una plataforma per al moviment esperantista juvenil.» (La traducció és nostra.)

El que proposava

De cinc mesos de presidència i dos anys d’estrarano no queda cap reforma gran, però sí una llista de propostes concretes que valen per si mateixes:

Un manual de congressos. Cada IJK —el congrés mundial de la joventut— es munta des de zero: web nou, formulari nou, programa copiat del d’un any anterior. La proposta era pagar-li cinc-cents euros a algú que ja n’haja organitzat un perquè escriga deu pàgines amb com es fa un programa, i muntar al voltant l’onboarding que fa qualsevol organització: te’l passem, te’l llegixes, et posem en contacte amb qui va fer el programa fa tres anys, dues trucades de vint minuts i un WhatsApp obert per als dubtes. Serviria igual per al congrés espanyol o el valencià. «No és difícil de fer, saps? Però ningú ho ha fet.»

Miniprotocols per a les coses de sempre. Un article o un vídeo de vint minuts amb com es prepara una xarrada o com es porta una tertúlia, perquè qui ho fa per primera vegada no haja de decidir-ho tot a soles i el resultat no depenga de si té traça amb les diapositives.

Un certificat. Quasi ningú fa els exàmens KER, els únics internacionals de la llengua: els organitza UEA i seguixen el Marc europeu comú de referència, el mateix que dona els nivells A1, B2 o C1 en qualsevol idioma. Costen diners, tenen condicions molt específiques i, sobretot, comencen en el B1: per davall d’eixe nivell no hi ha res que acredite res, quan el que importa —deia ell— és que la gent passe de zero a alguna cosa. La idea era pagar un especialista hongarés perquè establira una convalidació entre un examen propi de TEJO i l’A1 del marc europeu de referència, i expedir certificats, si més no en PDF. No és el mateix no tindre cap certificat, deia, que tindre’n un d’una entitat desconeguda, que tindre’n un que seguix el marc europeu: la diferència és psicològica abans que administrativa. Ho va començar a treballar amb eixa persona i va dimitir abans d’acabar-ho; segons ell, la junta que va vindre després no ho va reprendre. De tot el que tenia entre mans, era el projecte més avançat quan se’n va anar: no una idea solta, sinó una cosa que ja s’estava fent.

Eixa idea ha envellit d’una manera que ell no podia preveure: el sistema del qual penjava s’ha esfondrat. Hongria tenia els únics exàmens d’esperanto reconeguts per un Estat, i en 2011 se’n feren 5.240 —era el tercer idioma més examinat del país—; en 2024 i en 2025, nou cada any, segons les dades de l’Oficina d’Educació hongaresa. Ho contem amb detall a «Quan l’esperanto servia per a traure’s la carrera a Hongria», i de com es certifica hui el nivell parlem a «Es pot certificar el nivell d’esperanto?».

Activitats, no resultats

Cada mes, cada membre de la junta de TEJO envia al comité un missatge amb el que ha fet i el que farà. La seua lectura d’eixos informes és que quasi tot el que s’hi escriu són activitats, no resultats: «vaig fer una xarrada a Bialystok» —i quanta gent hi va anar? Amb els cursos, igual: quin resultat? La comprovació la proposa ell mateix: agafar el document i calcular quin percentatge hi ha de cada cosa.

L’exemple que més li dol és el dels voluntaris de Rotterdam, pagats amb diners europeus: segons conta, part de la seua faena consistia a transcriure paraula per paraula el que deia cada persona a les reunions internes, per a passar-ho després a la llista del comité.

La comparació amb què ho resumix és d’empresa: el Comité són els accionistes i la junta, l’equip directiu. Si ho fas mal, els accionistes diuen que no els agrades i te’n vas; però mentres hi eres, t’han de deixar treballar.

Del mandat d’un any que va instaurar, hui admet que potser dos siguen millor. La discussió, insistix, no era eixa: «no som capaços que els estraranoj ens duren, no són eficients, no donen resultats».

El nexe trencat

Un pensaria, diu, que els grups locals porten gent a la comunitat, que d’ahí passa a les organitzacions estatals i que una part acaba a les internacionals; i que les internacionals tornen suport a la base. La seua descripció és la contrària: les internacionals no donen quasi res als grups locals —congressos i poc més—, les estatals xuplen un poc dels locals, i les internacionals xuplen els pocs que queden a les estatals. Al final només hi ha els dos extrems, i el nexe del mig trencat.

Hi afig una observació sobre les seccions juvenils estatals: la italiana, l’espanyola i les altres no són estatals en la pràctica, sinó el nucli d’una ciutat o d’una regió. I si el que es diu estatal és en realitat local, TEJO està xuplant directament els activistes dels grups locals. Ho combina amb un patró que diu haver vist repetir-se: una secció juvenil es fa forta, decidix organitzar l’IJK, i sovint l’esperantisme local mor després del congrés.

És la mateixa arquitectura que descrivim, des de l’altre costat i amb els textos a la mà, a Què rep un grup local de la UEA, i què hi aporta: en els estatuts i el reglament de la UEA, els grups locals no apareixen ni una vegada.

On es queda la gent

Abans de parlar de models, el que va fer va ser anar a vore què passava. Va anar a tertúlies d’esperanto —konversaciaj rondoj— de diverses ciutats, i la seua conclusió és dura: eren un desastre. Es parlava sobre l’esperanto, gramàtica inclosa, i poca cosa més; i de gent nova que s’hi quedara, cap.

La part que val la pena escoltar és la del lloc. Una tertúlia en un bar de gent major, diu —«res en contra»—, difícilment atraurà ningú de vint anys, perquè la gent busca on hi ha gent de la seua edat. I si a més es fa en una seu tancada, qui és nou «li dona molta cosa entrar». La comparació que fa és amb els intercanvis d’idiomes, que es munten en bars i, si pot ser, en taules de fora: a l’aire lliure intimida menys.

Ell, quan hi anava, feia de moderador sense que ningú l’hi haguera demanat: si es parlava massa de l’esperanto i de res més, canviava de tema; si els nous no obrien la boca, els feia preguntes. «Coses bàsiques que no requerixen esforç», diu — i afig, sobre com ho feia tot en aquells anys: «jo tampoc és que ho fera perfecte, evidentment».

El vocabulari que no és del moviment

Quan explica per què l’esperanto no creix, no fa servir el llenguatge de dins. Parla d’adquisició, activació i retenció, que són les tres fases amb què el màrqueting mesura qualsevol producte, i situa el problema en la segona:

L’esquema és nostre; les tres fases són vocabulari corrent del màrqueting i Baltasar les usa tal qual. El que es perd entre una casella i la següent és el churn.

Convéncer algú que l’esperanto és bona idea, diu, no és tan complicat. Fer que adopte un comportament —començar un curs, entrar en un grup— ja costa més. I el que passa és que la major part dels qui comencen no acaben enlloc: ni acaben el curs, ni arriben a cap grup local, ni fan res en línia. L’activació és pràcticament nul·la, i eixe és el coll d’ampolla; la retenció és baixa perquè l’activació ho és.

Per a explicar-ho fa servir una altra paraula del mateix camp, churn —la taxa d’abandonament—, la proporció de gent que se’n va. En qualsevol procés se’n va gent; quan se’n va quasi el cent per cent, diu, vol dir una de dos: o el producte és roín, o l’experiència que s’ofereix ho és.

Al costat d’això posa el que sí que ha vist funcionar en altres organitzacions —Greenpeace, l’associació d’estudiants AEGEE— on «el model d’engagement està claríssim»: és fàcil trobar què fer, és fàcil que et canalitzen, i és fàcil mesurar l’impacte. El seu exemple preferit és domèstic: a Greenpeace, cada responsable de comunicació local passa una vegada al mes les dades de les seues xarxes a un full de càlcul, i per això l’organització pot dir quantes visualitzacions ha tingut l’any. «Què poden dir els esperantistes? Ningú fa absolutament res d’això.»

I d’ahí ix la queixa de fons, que no és sobre les idees sinó sobre l’ofici: que al moviment no hi ha pràcticament ningú que siga activista i que tinga alhora experiència real en màrqueting. Quan se li demana que pose noms, no en troba cap del qual estiga segur.

El que ell reivindica, quan explica els experiments que va fer amb l’argumentari en deixar TEJO, és «utilitzar el mètode científic i models que ja estan més que provats des de fa molt de temps en la promoció». Que és, en el fons, la proposta sencera: que difondre una llengua és un ofici amb tècnica pròpia, i que el moviment l’ha exercit sense aprendre’l.

Després

De l’esperanto ja no n’ha fet vida. Viu a Bangkok des de fa uns quatre anys, treballa en màrqueting i programació, i el contacte amb el moviment és puntual: un dinar amb el grup d’esperanto de la ciutat, una esperantista que passa de visita. L’última cosa que va fer per al moviment va ser una formació a quatre voluntaris a Tolosa de Llenguadoc, fa un any i mig, a petició d’un amic de TEJO. De les quatre persones, dos no estaven interessades, una preferia escriure i l’altra no ho volia fer a soles.

Què deixa

Una associació que ja només existix com un número al registre de la Generalitat —CV-01-050737-V—, congelada en el temps i sense que ningú l’haja reclamada mai; un club que mai va existir legalment; un curs de Duolingo pel qual han passat potser mig milió de persones, dos congressos, un grapat de traduccions i un informe que ningú del moviment ha continuat.

La federació valenciana, que per a llavors ja feia sis anys que no convocava el seu congrés, està hui exactament igual: tampoc es va dissoldre mai ni es va donar de baixa, simplement va deixar de convocar-se, i al registre continua inscrita i activa.

I una desconfiança que li ve d’aquell 2013 i que no se li ha passat: les dues entitats esperantistes a qui va demanar empara —la federació espanyola i el grup de València— li van dir que no, i l’ajuda que recorda va vindre d’una associació d’una altra comunitat i d’una organització internacional. La seua lectura, tretze anys després, és que «no ajudaven en res ni ho intentaven».

I un diagnòstic, que és el que més aguanta: que el problema de l’esperanto no és que la gent no el conega, sinó que la major part dels qui comencen no es queda en pràcticament res: ni acaben el curs, ni arriben a cap grup, ni fan res en línia; que la paraula informado descriu una activitat i no un resultat; i que la pregunta que es fa el moviment —«per què aprendre esperanto?»— està mal formulada. La bona, deia, és «qui necessita l’esperanto?». La va llançar una vegada a Facebook i no li va contestar ningú.

I si algú vol aprofitar el que va fer, encara pot: el curs que va ajudar a construir continua viu. No ix al catàleg de Duolingo, però s’hi arriba escrivint l’adreça — es.duolingo.com/course/eo/es/Aprender-esperanto. Onze anys després, i amb ell fora del moviment des de fa huit, continua sent la porta per on entra més gent a l’esperanto en castellà.

Fonts

• Enric Baltasar. Entrevista per videoconferència, 13 de setembre de 2026; notes nostres.
• Boletín de la Federació Espanyola d’Esperanto, núms. 409 i 410 (2015), amb l’anunci i la crònica del congrés de Cullera i la menció d’ell com a president del comité local.
• Libera Folio, «Enric Baltasar nova prezidanto de TEJO» (10 d’agost de 2017), «Enric Baltasar kontentas pri unujara mandato» (17 d’agost de 2017) i «Demisiis la prezidanto de TEJO» (31 de desembre de 2017).
• Baltasar, Enric. Raporto pri KODEJO 2016, TEJO, 7 de març de 2017.
• TEJO. Jarraporto 2017 (versió pública), d’on ixen l’aprovació del pla estratègic 2018-2020, la valoració de la comunicació i el text de la carta de dimissió com a annex (PDF a l’Internet Archive).
• Baltasar, Enric. «Letero de la prezidanto», tejo.org, 2 de gener de 2018, la carta de dimissió. En conservem còpia.
• El seu lloc web, https://enricbaltasar.com/.

Vegeu també

• Per què la gent se’n va de l’esperantisme
• La llengua zombi: vint anys de Jorge Camacho desmuntant l’esperantisme des de dins
• Kabe: l’home que va abandonar l’esperanto i va crear un verb pel camí
• «Informado» no és cap objectiu: l’informe de 2016
• La generació Duolingo
• L’Associació Valenciana d’Esperanto (2013)
• «A picar pedra» en esperanto
• Fitxa biogràfica a Biografies

Referències

• «A picar pedra» en esperanto: la primera traducció d’Enric Baltasar
• Estellés en esperanto: els poemes de la IV Festa Estellés
• La Trobada Valenciana d’Esperanto de 2013, a Oliva
• L’Associació Valenciana d’Esperanto (2013): un assaig de relleu generacional
• La generació Duolingo
• Cullera 2015: quan el congrés d’esperanto es va omplir de jóvens
• Un cap de setmana d’esperanto a Sueca, el juliol de 2015
• «Informado» no és cap objectiu: l’informe amb què un valencià va comptar el moviment juvenil
• Es pot certificar el nivell d’esperanto?
• Quan l’esperanto servia per a traure’s la carrera a Hongria
• Què rep un grup local de la UEA, i què hi aporta
• La Federació Valenciana d’Esperanto: fundada a Alacant el 1989