Que esperanto vol dir «el qui espera» ho sap tothom. Que el seu autor el considerava un nom «del tot il·lògic», no tant. En 1890, quan uns quants lectors li van demanar que el canviara, Ludwik Lejzer Zamenhof va respondre que, si l’hagueren d’inventar a propòsit, «sens dubte» en trobarien un «molt més adequat i més lògic». No el va tocar per una raó pràctica: el públic ja el coneixia, i canviar-lo seria començar de zero.
El nom, a més, no es va triar a propòsit. El llibre de 1887 presentava una Lingvo Internacia, «llengua internacional», i «Doktoro Esperanto» era només el pseudònim de l’autor. Van ser els primers usuaris els qui el van passar a la llengua, i en els escrits de Zamenhof el canvi es pot seguir any per any: fins a 1888, «Esperanto» només és una firma; entre 1889 i 1895, «la llengua Esperanto» ja supera «la llengua internacional» de tres a u.
Portada de l'edició francesa del primer manual, Varsòvia, 1887: «Dr. Esperanto. Langue Internationale. Préface et manuel complet». «Esperanto» és el nom de l'autor; el de la llengua és «Langue Internationale».
La portada francesa de 1887. «Dr. Esperanto» és qui firma; la llengua es diu «Langue Internationale». Davall, un lema de l’autor que, llegit hui, fa gràcia: «Pour qu’une langue soit universelle — il ne suffit pas de lui en donner le nom» («Perquè una llengua siga universal no n’hi ha prou de posar-li el nom»).
Zamenhof ho va dir abans: «un nom molt més adequat i més lògic»
La resposta va eixir en La Esperantisto, la primera revista escrita en esperanto, de la qual Zamenhof va ser redactor, en el número 12 de 1890. Un lector de Boguĉar, a Rússia, li havia preguntat per carta si no convenia canviar el nom de la llengua, i com que «eixa mateixa pregunta» li havia arribat d’unes quantes persones més, la va contestar en públic. La transcripció està en Vikifontaro (la Wikisource en esperanto):
«Se ni volus intence elpensi ian nomon por nia lingvo, ni povus sendube trovi multe pli konvenan kaj pli logikan nomon ol “Esperanto”; sed la nomo de nia lingvo ne estas elpensita […]. La nomo “Esperanto” estas per si mem tute senlogika; sed en sensignifa kondiĉa nomo kial ni bezonas logikon?»
O siga: «Si volguérem inventar a propòsit un nom per a la nostra llengua, sens dubte en podríem trobar un de molt més adequat i més lògic que «Esperanto»; però el nom de la nostra llengua no és inventat […]. El nom «Esperanto» és en si mateix del tot il·lògic; però en un nom convencional, que no significa res, per a què necessitem la lògica?».
El motiu per a no canviar-lo, en la mateixa resposta, era pràctic: «canviar ara el nom de la nostra llengua seria molt perjudicial, perquè el públic pensarà que és alguna llengua nova». Amb cada canvi, escrivia, «haurem de començar de nou la batalla contra la indiferència».
La resposta es va incloure, quasi sencera, en les Lingvaj Respondoj, el recull de les consultes lingüístiques que va contestar Zamenhof.
1887: una llengua sense nom i un autor amb pseudònim
El primer manual es va publicar a Varsòvia el 26 de juliol de 1887, en rus, i abans d’acabar l’any ja n’hi havia versions en polonés, francés i alemany (Korĵenkov, La Ondo de Esperanto): «quasi alhora en diverses llengües», com recordaria Zamenhof en 1893. La versió francesa es titulava Dr. Esperanto. Langue Internationale. Préface et manuel complet (digitalització a Wikimedia Commons). La llengua no tenia nom propi: era «la llengua internacional». La targeta de promesa que portava el manual ho deixa clar. Qui la firmava es comprometia a aprendre «la proponitan de d-ro Esperanto lingvon internacian», «la llengua internacional proposada pel doctor Esperanto» (text en el Tekstaro).
El segon llibre, de 1888, encara es titulava Dua Libro de l’ lingvo Internacia, «segon llibre de la llengua internacional». En l’annex d’eixe mateix any, Zamenhof reproduïa l’opinió d’un crític que parlava de «D-ro S*, kiu skribas sub la nomo de d-ro Esperanto», «el doctor S*, que escriu amb el nom de doctor Esperanto» (Aldono al la Dua Libro).
El pseudònim és una paraula de la llengua mateixa: esper- (esperar), -ant- (participi present actiu) i -o (substantiu). Esperanto és «el qui espera».
De firma a nom de llengua, en xifres
L’Originala Verkaro, el recull d’escrits, cartes i discursos de Zamenhof que Johannes Dietterle va publicar en 1929, està digitalitzat en el Tekstaro de Esperanto, un corpus de textos en esperanto preparat per a fer-hi cerques. Cada text porta la data i la procedència, de manera que es pot comptar com anomena Zamenhof la llengua en cada època:
| període | textos | «lingvo internacia» | «lingvo Esperanto» | «Esperanto», sense «doktoro» davant |
|---|---|---|---|---|
| 1887–1888 | 6 | 2 | 0 | 3, les tres com a firma |
| 1889–1895 | 211 | 38 | 113 | 224 |
| 1896–1917 | 258 | 52 | 21 | 196 |
Les dues coses que diu la taula són clares. En les cartes de 1887 i 1888, «Esperanto» és només la firma: «Kun estimo Esperanto», «Amb estima, Esperanto». En 1889 ja és el nom de la llengua. El primer text del recull d’eixe any és el pròleg d’un vocabulari titulat vortaro de la lingvo “Esperanto”, amb el nom encara entre cometes, i en tot el període 1889–1895 «la llengua Esperanto» supera «la llengua internacional» de 113 a 38. Més avant, quan ja ningú no dubtava de quin idioma es parlava, «Esperanto» a soles va prendre el relleu de la fórmula «lingvo Esperanto».
Cal llegir la taula pel que és. L’Originala Verkaro no conté tot el que va escriure Zamenhof, sinó el que Dietterle va poder reunir, i dels dos primers anys només hi ha sis textos. La taula mesura com parlava Zamenhof, no els seus lectors: el canvi, segons ell mateix, el van fer els usuaris abans que ell.
Per què va guanyar: era l’únic nom que distingia
La resposta de 1890 explica com es va fer el canvi, i és la mateixa història que s’ha contat després, però de primera mà. La llengua s’anomenava «la llengua internacional proposada per Esperanto». Per comoditat, la gent va començar a dir «llengua d’Esperanto» (die Esperanto-Sprache, en alemany). Les altres fórmules que es van provar, «la llengua internacional» o «la internacional», no van quallar:
«[…] ĉar ili estis ne bone elparoleblaj, ne memoreblaj por la publiko kaj prezentis nenion difinitan (ĉar sub “lingvo internacia” oni povas egale bone kompreni la Volapükon aŭ aliajn proponitajn projektojn).»
«[…] perquè no eren fàcils de pronunciar, el públic no les recordava i no designaven res concret (perquè per «llengua internacional» es pot entendre igual el volapük o qualsevol altre projecte proposat)». Aleshores, continua, molts van començar a escriure només «Esperanto», com en «la afero Esperanto» o «skribi en Esperanto», i Zamenhof, «veient que el meu pseudònim inicial havia passat a la cosa mateixa i que era molt pràctic», va deixar d’usar-lo.
El volapük és el punt de comparació que el mateix Zamenhof tria, i el contrast és il·lustratiu. Volapük vol dir, literalment, «llengua del món» (de l’anglés world i speak, passats pel seu autor per un filtre fonètic). És un nom tan descriptiu com Lingvo Internacia, i ho són també els de projectes posteriors com Occidental o Interlingua. Fins i tot l’ido, el projecte que en 1907 volia reformar l’esperanto i que es va presentar sense firma, amb el nom «Ido», va eixir amb una paraula triada pel que vol dir: «descendent», en esperanto. El cas de l’esperanto és insòlit: el nom li ve del pseudònim amb què l’autor va firmar la primera presentació de la llengua, sense cap intenció de batejar-la.
En 1891 Zamenhof tornava al tema en un article sobre com fer propaganda en la premsa. Contava que un diari que ja havia publicat notícies de la llengua «amb el nom d’Esperanto» va rebre un matí un fullet que duia en la portada el nom «internacia» i va exclamar: «ankoraŭ unu lingvo tutmonda! kiam estos fino!?», «encara una altra llengua mundial! Quan s’acabarà?». La consigna que en traia era d’agència de publicitat: «La nomon, la nomon! Ĉiam tiun ĉi saman nomon!», «El nom, el nom! Sempre este mateix nom!» (Originala Verkaro II.36).
Un so sense significat que fa de bandera
En la resposta de 1890 Zamenhof distingix, sense formular-ho així, entre el que el nom significa i la funció que fa. D’una banda, el nom és «nur sensignifa sono, kondiĉa signo sen graveco interna», «només un so sense significat, un signe convencional sense cap importància interna». De l’altra, en la frase següent:
«[…] sed la nomo estas nia standardo, per kiu ni povas diferencigi amikojn de malamikoj, kaj kiu montras al la publiko la unuecon de niaj diversaj batalantoj en diversaj lokoj.»
«[…] però el nom és la nostra bandera, que ens permet distingir els amics dels enemics, i que mostra al públic la unitat dels nostres combatents en llocs diversos».
O siga: un nom buit, com el de qualsevol llengua, i al mateix temps el senyal d’una causa. En el mateix text Zamenhof precisa que «»Esperantisto» nun tute ne signifas «Zamenhofisto», sed kontraŭe, Zamenhof estas unu el la Esperantistoj», que «»esperantista» ja no vol dir «zamenhofista»; al contrari, Zamenhof és un dels esperantistes». Quinze anys després, la Declaració de Boulogne, aprovada en el primer Congrés Universal d’Esperanto (1905), ho va fixar per escrit: «Esperantisto estas nomata ĉiu persono, kiu scias kaj uzas la lingvon Esperanto tute egale por kiaj celoj li ĝin uzas», «s’anomena esperantista tota persona que sap i usa la llengua esperanto, siga per a la finalitat que siga».
Que el moviment haguera de definir per escrit que parlar la llengua no obliga a compartir cap causa diu alguna cosa de com es llegia la paraula. Hi ha un detall de forma que hi pot contribuir: els parlants de francés no es diuen «francesistes», i els d’esperanto, en esperanto, es diuen esperantistoj. El sufix -ist- no implica adhesió a res. El PMEG, la gramàtica de referència de l’esperanto, diu que «només mostra que la persona s’ocupa sovint de la cosa», i que esperantisto és la «persona que sap i usa l’esperanto». Però també observa que «no s’usa -ist- per als parlants de les llengües ordinàries» —anglisto és un especialista en anglés, no qui el parla— i que es troba «prou sovint» la idea que esperantisto només hauria de voler dir membre actiu del moviment. La paraula mateixa l’hem discutida en Esperantista, esperantòfon o parlant d’esperanto?. Eixa ambigüitat entre llengua i moviment és la que hem tractat en Les mil maneres de ser esperantista, en el messianisme secular de l’esperanto i en finvenkisme i raŭmisme. El nom de la llengua pot reforçar eixa ambigüitat, però no es pot demostrar que l’haja causada; el que demostra la paraula «bandera» és la funció identificadora que Zamenhof atribuïa al nom en 1890.
I hui?
Això és opinió nostra, no història. L’argument de 1890 s’ha fet més fort, no més feble. Zamenhof no defenia el nom perquè fora bo, sinó perquè ja era conegut, i el que en 1890 eren tres anys de notorietat ara en són cent trenta-nou. «Llengua internacional» continua sent el que era: una categoria en què caben el volapük, l’ido, l’interlingua i l’anglés. «Esperanto» designa una sola cosa. Un equip de comunicació de hui potser no triaria una paraula que vol dir «el qui espera», però no triaria mai «llengua internacional». El nom accidental és, com a etiqueta, millor que el que l’autor li havia posat.
Com s’ha fet el recompte
El Tekstaro permet descarregar els textos sencers. Sobre originala-verkaro.html, cada text (<div class="verko">) porta al final una nota editorial amb la procedència; l’any és el primer que hi apareix, que és el de la publicació o el de la redacció segons el cas. Les notes a peu de pàgina no es compten. Les expressions regulars són \blingvo[jn]{0,2}\s+internaci[ao][jn]{0,2}\b (i la de l’orde invers), \blingvo[jn]{0,2}\s+["“]?Esperanto\b i, per a «Esperanto» a soles, \bEsperant(o|on)\b sense d-ro ni doktoro davant, amb majúscula obligatòria. Quatre textos sense any no entren en la taula.
Fonts
- Zamenhof, L. L. «Respondoj al la amikoj», La Esperantisto, 1890, núm. 12, p. 60; Originala Verkaro II.33. Text en Vikifontaro. Reproduït en les Lingvaj Respondoj: edició de 1927 en Vikifontaro.
- Zamenhof, L. L. «Pri la manieroj de vastigado», La Esperantisto, 1891, núm. 3, p. 17–20; Originala Verkaro II.36. Text en Vikifontaro.
- Zamenhof, L. L. «Prospekto», La Esperantisto, 1893, núm. 1, p. 1–4; Originala Verkaro II.67, on repetix la història: «La lingvo en la komenco havis nenian nomon». Text en el Tekstaro.
- Zamenhof, L. L. Originala Verkaro, ed. Johannes Dietterle (1929), comptat en el Tekstaro de Esperanto.
- Zamenhof, L. L. Langue Internationale. Préface et manuel complet. Varsòvia, 1887. Digitalització a Wikimedia Commons.
- Zamenhof, L. L. Unua Libro, 1887, exemples en esperanto i targeta de promesa. Tekstaro.
- Zamenhof, L. L. Dua Libro de l’ lingvo Internacia i Aldono al la Dua Libro, 1888. Tekstaro, annex.
- Korĵenkov, Aleksander. «La Unua Libro», La Ondo de Esperanto, 26 de juliol de 2020. Article.
- Wennergren, Bertilo. Plena Manlibro de Esperanta Gramatiko (PMEG), «IST». Text en línia.
- Declaració de Boulogne (1905), punt 5. Text en Vikifontaro.
Vegeu també
- «Auxiliar»: la paraula que Zamenhof quasi no usava, el mateix recompte aplicat a lingvo internacia i helpa lingvo.
- Curiositats de l’esperanto.
Llegir en: