El primer llibre d’esperanto no demanava que aprengueres la llengua. Portava huit butlletes retallables per a prometre que l’aprendries si ho prometien deu milions de persones més. És la primera vegada que l’esperantisme va intentar comptar-se, i dos anys després anava pel 0,01 % de la xifra.
La butlleta de la promesa impresa en la Unua Libro de 1887. Zamenhof separava els morfemes amb comes perquè qui no sabia la llengua poguera buscar cada peça al diccionari.
El 26 de juliol de 1887 Zamenhof va publicar a Varsòvia la Unua Libro. Al final del fullet hi havia huit butlletes iguals, pensades per a retallar-les i enviar-les per correu a «D-ro Esperanto», que era el pseudònim rere el qual s’amagava. Deien això:
Promeso. Mi, subskribita, promesas ellerni la proponitan de d-ro Esperanto lingvon internacian, se estos montrita, ke dek milionoj personoj donis publike tian saman promeson. Subskribo:
És a dir: «Jo, sotasignat, promet aprendre la llengua internacional proposada pel doctor Esperanto, si es demostra que deu milions de persones han fet públicament esta mateixa promesa.» Al dors s’escrivien el nom i l’adreça.
El problema que intentava resoldre
La butlleta no és una ocurrència de propaganda. És la resposta a l’objecció més raonable que se li podia fer a un idioma acabat de publicar: qui vol aprendre una llengua que no parla ningú? Aprendre-la és una faena de mesos que no servix de res fins que hi ha algú a l’altra banda, i eixe algú tampoc té motius per a començar. Sense parlants no hi ha motiu per a aprendre-la; sense gent que l’aprenga no hi ha parlants.
Zamenhof ho havia entés perfectament. Ho resumix bé Anna Löwenstein:
«Tanmateix, qui voldria aprendre una llengua si no la parla ningú més? Zamenhof va comprendre que una llengua no consistix només en paraules i gramàtica; necessita també una comunitat. Per això no va demanar a la gent que aprenguera immediatament la llengua nova, sinó només que prometeren aprendre-la quan un nombre prou gran de persones prometera el mateix.»
La butlleta, doncs, no demanava un esforç: demanava un compromís condicional. Ningú havia d’estudiar res fins que estiguera garantit que l’esforç valdria la pena. Firmar era gratis i no obligava a res.
Hi havia dos caselles més, i les dos són interessants. Qui estiguera disposat a aprendre-la de seguida, passara el que passara, podia escriure-hi «Senkondiĉe» —sense condicions—. I qui fora contrari a la idea mateixa d’una llengua internacional, o pensara que era impossible, podia tornar la butlleta firmada «Kontraŭ». Zamenhof recollia també els vots en contra.
Per què no podia eixir bé
Deu milions era una xifra impossible, i l’aritmètica del fullet mateix ho demostra. Löwenstein ho ha calculat: si cada exemplar de la Unua Libro portava huit butlletes i totes s’ompliren, calia vendre més d’un milió d’exemplars del llibre per a arribar als deu milions de firmes. Pocs best-sellers arriben a eixa xifra; un opuscle de gramàtica d’un oftalmòleg desconegut, cap.
I la realitat va quedar encara més lluny. Segons Aleksander Korĵenkov, fins a 1889 el nombre de prometents no va arribar al miler: el 0,01 % de la xifra màgica. Deu milions no es van assolir mai, ni un milió tampoc.
Però el mecanisme va funcionar igual
Ací és on la història es torna interessant, perquè el fracàs del recompte no va impedir el que el recompte havia de fer possible.
Les butlletes van començar a tornar, i moltes venien firmades «senkondiĉe». Aquells que no esperaven ningú van ser els que van fer el moviment. En gener de 1888, sis mesos després de la Unua Libro, Zamenhof ja podia publicar la Dua Libro, escrita sencera en esperanto. La condició no s’havia complit i la llengua ja tenia parlants.
I amb aquells noms es va fer la primera llista. Segons l’Enciklopedio de Esperanto, els primers mil prometents incondicionals van constituir, en 1889, el primer Adresaro —el registre numerat de persones que havien aprés la llengua, que va arribar fins al número 21.915 abans de deixar d’eixir. Eixa història la contem a banda.
Val la pena aturar-s’hi un moment: la promesa condicional va fracassar, i el que en va quedar va ser un cens dels que no van posar condicions.
Tres errades en el document fundacional
Un detall que fa gràcia als qui ja saben la llengua. La butlleta de 1887 conté, segons les regles que l’esperanto va acabar tenint, tres coses que hui es corregirien:
se estos montritahauria de sermontrite, perquè eixe verb no té subjecte;dek milionoj personojhauria de serdek milionoj **da** personoj, perquè miliono és un substantiu i no pot anar seguit d’un altre;Mi, subskribitahauria de sersubskribinta: el firmant no és firmat, ha firmat.
No és cap escàndol. En 1887 les regles de la llengua encara no estaven fixades i moltes d’estes decisions es van prendre després —de fet, l’Enciklopedio de Esperanto transcriu la butlleta amb Mi subskribinto, que és una tercera forma distinta de la del facsímil. La llengua planificada també va haver d’aprendre a parlar-se. Sobre com es va anar decidint tot això, la reforma que es va votar en 1894 és el capítol gros.
L’epíleg
Els deu milions de Zamenhof continuen sent una xifra curiosa. L’estimació per ordres de magnitud del lingüista Jouko Lindstedt situa en deu milions les persones que en algun moment s’han acostat als rudiments de l’esperanto.
És una coincidència, i no volem traure’n més del que dona: una estimació per potències de deu no és un recompte, i comparar-la amb una xifra de 1887 és un joc. Però el joc apunta a alguna cosa real. Si Lindstedt no va desencaminat, el llindar que Zamenhof demanava potser s’ha acabat assolint —repartit al llarg de cent quaranta anys en lloc de tot alhora.
I eixa era exactament la part difícil. El que la butlleta intentava comprar no eren deu milions de persones: era deu milions de persones el mateix dia.
Fonts
- Löwenstein, Anna. «Promes-slipoj», uea.facila, 4 de desembre de 2019. D’ací venen el text de la butlleta, el càlcul del milió d’exemplars i la cita sobre la comunitat. En els comentaris del mateix article, Aleksander Korĵenkov és citat des del seu llibre Homarano per a la xifra dels mil prometents en 1889. Les traduccions al valencià són nostres.
- Vikipedio. «Promesoj», que recull l’entrada de l’Enciklopedio de Esperanto amb les opcions «senkondiĉe» i «kontraŭ» i l’origen del primer Adresaro; i «Unua Libro» per al nombre de butlletes.
- Facsímil de la butlleta: Wikimedia Commons, domini públic.
- L’escala de Lindstedt i tot el que sabem sobre el nombre de parlants està a «Quanta gent parla realment esperanto?».
Llegir en:
Aquesta entrada encara no té cap comentari. Sigues la primera persona a comentar-la des del fedivers.