«Auxiliar»: la paraula que Zamenhof quasi no usava

L’esperanto es presenta des de fa un segle com una «llengua internacional auxiliar», i l’últim adjectiu és el que desactiva l’objecció més òbvia: no ve a substituir res. Però eixe adjectiu quasi no és de Zamenhof. En l’Originala Verkaro —el recull de les seues cartes, discursos i articles— la fórmula lingvo internacia ix 93 vegades —94, si s’hi suma l’orde invers— i helpa lingvo, una: una carta de 1905 al ministre francés que li acabava de gestionar la Legió d’Honor. L’adjectiu li ix de la ploma quan el cercle de París acabava de convertir-lo en el nom d’un programa, i eixe cercle sí que el va definir com un límit d’ús: una llengua «destinada, no a reemplaçar en la vida individual de cada poble els idiomes nacionals, sinó a servir a les relacions entre persones de llengües maternes diferents». El que Zamenhof havia escrit en 1887 era una altra cosa, i més ampla: una llengua que, «sense ficar-se en la vida interior dels pobles», poguera ser en els països plurilingües «llengua oficial i de societat».

Portada de l'edició francesa del primer manual, Varsòvia, 1887: «Dr. Esperanto. Langue Internationale. Préface et manuel complet». No hi ha cap «auxiliaire».

La portada de 1887 no diu «auxiliar» enlloc. Sí que porta, en canvi, un lema de l’autor que sembla escrit per a este article: «Pour qu’une langue soit universelle — il ne suffit pas de lui en donner le nom» («Perquè una llengua siga universal no basta posar-li el nom»).

93 vegades «lingvo internacia», una sola «helpa lingvo»

L’Originala Verkaro és el volum que Johannes Dietterle va editar en 1929 arreplegant els escrits, cartes i discursos de Zamenhof. Està digitalitzat i és descarregable dins del Tekstaro de Esperanto, de manera que es pot comptar. Estos són els recomptes de cada denominació, amb totes les flexions i els dos ordes de paraules:

El recompte es pot refer en cinc minuts, i convé que qualsevol el puga refer. Els textos del Tekstaro es poden descarregar sencers; sobre el fitxer originala-verkaro.html, llevades les etiquetes, les expressions regulars són \blingvo[jn]{0,2}\s+internaci[ao][jn]{0,2}\b i la simètrica per a l’orde invers, que arrepleguen l’acusatiu i el plural (lingvon internacian, lingvoj internaciaj…), i \bhelpa[jn]{0,2}\s+lingvo[jn]{0,2}\b per a l’adjectiu. Una precisió que la taula amaga: l’única aparició d’helpa forma part de helpa lingvo internacia, de manera que eixa mateixa frase compta també dins de les 93.

Convé dir què és i què no és este corpus. L’Originala Verkaro no són les obres completes: és una compilació, feta quaranta anys després dels fets, del que Dietterle va poder reunir. Per tant el recompte diu amb precisió què hi ha en eixe volum, i no permet afirmar que Zamenhof no escriguera helpa lingvo en cap carta que no s’hi arreplega. Amb eixa limitació dita, la desproporció és tan gran que difícilment és casualitat.

L’única vegada: la carta de 1905 al ministre francés

Correspon a una carta de 1905 —Originala Verkaro V.17, presa d’Espero Pacifista, 1905, p. 244— adreçada al ministre francés després que el president de la República li concedira la Legió d’Honor:

«[…] mi deziras adresi al vi persone mian dankon por tiu ĉi multevalora kuraĝigo, kiun la Franca Registaro donis al la afero de la helpa lingvo internacia.»

«[…] vull adreçar-vos personalment el meu agraïment per este encoratjament tan valuós que el Govern Francés ha donat a la causa de la llengua internacional auxiliar.» (La traducció és nostra.)

És a dir: l’única vegada que la fórmula completa ix de la seua ploma, en el corpus que tenim, és escrivint a l’Estat francés, i en la llengua de cortesia que l’ocasió demanava. D’on venia eixa fórmula és la segona meitat de l’article.

París, 1900: l’adjectiu es convertix en un programa

No és que l’inventaren allí. El llibreter flamenc A. J. Witteryck, que va ser volapükista abans que esperantista, recorda en 1913 que la primera vegada que va sentir parlar d’una «langue auxiliaire internationale», en 1890, eixa llengua era el volapük (La Vérité sur l’Esperanto et l’Ido). És un record escrit vint-i-tres anys després, no un document de 1890, i no hem buidat la premsa interlingüística del segle XIX per a datar el primer ús; però basta per a no atribuir la invenció de la fórmula a ningú en concret.

El que sí que podem documentar amb seguretat és la seua conversió en el nom d’un programa institucional: a París, en 1900 i 1901, a partir del cercle eixit del Congrés Internacional de Matemàtics.

El segon Congrés Internacional de Matemàtics es va reunir a París l’agost de 1900. Les actes, publicades en 1902, arrepleguen que Léopold Leau hi va presentar una proposta perquè el congrés demanara «adoptar una llengua científica i comercial universal» i nomenara cinc membres d’una delegació encarregada de demanar a les acadèmies oficials que adoptaren «une langue auxiliaire universelle».

En la mateixa secció, i això les actes ho diuen amb tota la literalitat, «M. Laisant llig una nota de M. Ch. Méray, professor de la Universitat de Dijon, Sur la langue internationale auxiliaire de M. le Dr Zamenhof, connue sous le nom de « Espéranto »». Méray no hi era: la nota la va llegir un altre. És la primera aparició de la fórmula completa aplicada a l’esperanto que hem pogut documentar.

Val la pena llegir també què va contestar allí mateix el matemàtic rus Aleksandr Vassíliev, perquè és l’objecció que l’esperantisme sentiria repetida durant un segle:

«M. Vassilief pensa que no és una llengua artificial, com la llengua esperanto, ni una llengua morta com el llatí, la que pot reemplaçar les llengües vives, organismes deguts al treball de diverses generacions de pensadors i escriptors.» (La traducció és nostra.)

L’any següent, en 1901, la Délégation pour l’adoption d’une langue auxiliaire internationale ja funcionava: el fullet que publica eixe any dona Leau com a secretari i el filòsof i matemàtic Louis Couturat com a tresorer. Ací l’adjectiu ja no és una descripció: és el nom d’un programa.

Que cadascun d’estos textos diga una cosa distinta —universelle en la moció de Leau, internationale auxiliaire en el títol de Méray, auxiliaire internationale en el nom de la delegació— indica que la terminologia s’estava fixant en eixos mesos i en eixe cercle, no que ja estiguera feta.

La Delegació escriu la definició: «no reemplaçar […], sinó servir a les relacions»

La declaració que van signar els delegats es publica en 1901, dins de l’opuscle de Couturat Pour la Langue Internationale (Coulommiers, Imp. Paul Brodard, 1901, p. 31-32), i ahí l’adjectiu rep, per fi, una definició:

«Il y a lieu de faire le choix et de répandre l’usage d’une Langue auxiliaire internationale, destinée, non pas à remplacer dans la vie individuelle de chaque peuple les idiomes nationaux, mais à servir aux relations écrites et orales entre personnes de langues maternelles différentes.»

«Cal triar i estendre l’ús d’una llengua auxiliar internacional, destinada no a reemplaçar en la vida individual de cada poble els idiomes nacionals, sinó a servir a les relacions escrites i orals entre persones de llengües maternes diferents.» (La traducció és nostra.)

L’opuscle es reedita en 1906 —és l’edició transcrita en Vikifontaro— i la declaració hi apareix igual, llevat del nom de l’organisme acadèmic al qual s’encomana la tria.

Couturat ho repetix tot seguit amb les seues paraules: «per a evitar qualsevol malentés, volem declarar que no es tracta en absolut d’una llengua universal, destinada a suprimir i a reemplaçar tard o d’hora les llengües nacionals», sinó d’una llengua que seria «la llengua estrangera comuna a tots els pobles, l’única per tant que cadascun hauria d’aprendre per a poder comunicar-se amb tots els altres; en una paraula, la segona per a tots».

Això és el que «auxiliar» volia dir en 1901, i val la pena subratllar-ho perquè és el contrari d’una paraula buida: és una frontera d’ús, escrita i signada, i la dibuixa per fora, pel costat de les relacions entre persones de llengües diferents.

Convé, això sí, no fer-li dir més del que diu. Unes pàgines més avant Couturat escriu que la llengua internacional «ha de tindre els mateixos usos i el mateix domini que cadascuna de les nostres llengües nacionals», i la frase, llegida solta, sembla reclamar per a ella tot el terreny de la llengua de cada u. El paràgraf del qual forma part diu una altra cosa: està rebatent la idea d’una llengua «purament i exclusivament savant».

«La L. I. ne doit donc pas être une langue technique et aristocratique, réservée à quelques initiés, mais une langue usuelle et quotidienne, qui puisse servir aussi bien dans les hôtels et dans les gares que dans les Sociétés savantes et les Congrès. En un mot, elle doit avoir les mêmes usages et le même domaine que chacune de nos langues nationales.»

«La llengua internacional no ha de ser, doncs, una llengua tècnica i aristocràtica, reservada a uns quants iniciats, sinó una llengua usual i quotidiana, que puga servir tant en els hotels i en les estacions com en les societats científiques i en els congressos. En una paraula, ha de tindre els mateixos usos i el mateix domini que cadascuna de les nostres llengües nacionals.» (La traducció és nostra.)

L’argument que el precedix és que una llengua feta només per a la ciència pariria inevitablement una de comercial, «i com que esta s’usaria cent vegades més que l’altra, la destronaria infal·liblement». El que Couturat reclama, doncs, és amplitud de matèries i de registres —que servisca a l’hotel i a l’estació, no només al congrés—, no els dominis socials que una llengua ocupa dins de la seua comunitat.

1887: «llengua oficial i de societat» en els països plurilingües

Eixa frontera, la de la Delegació, és més estreta que la que havia dibuixat Zamenhof en 1887. El fullet de 1887 no traça la ratlla on el tòpic la posa, i no cal anar-lo a buscar en cap traducció posterior: l’edició francesa, publicada a Varsòvia eixe mateix any, diu això en la pàgina 5 del pròleg, amb la cursiva de l’original (facsímil):

«[…] l’immense service que rendrait une langue internationale qui, sans se mêler de la vie intérieure des peuples, pût être, au moins dans un pays habité par différentes nationalités, langue officielle et mondaine.»

«[…] l’immens servici que faria una llengua internacional que, sense ficar-se en la vida interior dels pobles, poguera ser, almenys en un país habitat per nacionalitats diferents, llengua oficial i de societat.» (La traducció és nostra.)

No és una peculiaritat d’eixa edició. La traducció francesa que Louis de Beaufront va publicar en 1893 diu la frase paraula per paraula igual: «sans se mêler de la vie intérieure des peuples […] langue officielle et mondaine» (Vikifontaro). Del mondaine convé dir que no és una equivalència mecànica —en el francés del segle XIX encara arrossega el sentit de les vanitats del món—, però va de parella amb officielle i la versió esperantista el resol com a societa; d’ací la nostra traducció, amb l’original al costat.

La garantia i la reclamació estan en la mateixa frase. No immiscir-se en la vida interior, sí; però ser llengua oficial allà on conviuen diverses nacionalitats, també. Això últim no és comunicar-se amb l’estranger: és reordenar els usos lingüístics de dins. Que el pròleg diu això no és cap troballa nostra: Hèctor Alòs i Font ja el subratlla en 2012 per a mostrar que Zamenhof no proposava l’esperanto només per a relacionar-se amb estrangers, sinó també amb conciutadans d’una altra llengua materna.

Doman o internan: la paraula que canvia és la de 1903

La frase se sol citar en la versió esperantista, que diu una altra cosa que el francés, i el desajust té data. En la Fundamenta Krestomatio (1903) el passatge és:

«[…] kian grandegan utilon alportus al la homaro lingvo internacia, kiu, ne entrudiĝante en la doman vivon de la popoloj, povus, almenaŭ en landoj kun diverslingva loĝantaro, esti lingvo regna kaj societa.»

Doman és «domèstica», i és una paraula més estreta que el intérieure del fullet francés de 1887. Dos anys després, la Declaració de Boulogne torna a citar la frase entre cometes i escriu internan, «interna»:

«La Esperantismo estas penado disvastigi en la tuta mondo la uzadon de lingvo neŭtrale homa, kiu “ne entrudante sin en la internan vivon de la popoloj kaj neniom celante elpuŝi la ekzistantajn lingvojn naciajn”, donus al la homoj de malsamaj nacioj la eblon kompreniĝadi inter si, kiu povus servi kiel paciga lingvo de publikaj institucioj en tiuj landoj, kie diversaj nacioj batalas inter si pri la lingvo […]»

L’orde de les tres redaccions importa, perquè desfà una lectura fàcil: 1905 no amplia el que deia 1887, sinó que hi torna. La restricció a la vida domèstica és la que documentem en la versió esperantista de 1903, i dos anys després Boulogne ja escriu internan; què va escriure Zamenhof entremig, no ho sabem. Tampoc no hem consultat l’edició russa original de 1887, de la qual la francesa és traducció, i per tant no podem dir què hi havia en la primera redacció de totes.

I la segona meitat de la frase de Boulogne fa el mateix moviment que la de 1887: la mateixa declaració que promet no expulsar les llengües nacionals reclama, tot seguit, ser «llengua pacificadora de les institucions públiques».

«Auxiliar» no és una propietat de la llengua, sinó un límit d’ús

No vol dir que l’esperanto amenace cap llengua. Ni ara ni en cap escenari que puga estudiar-se seriosament: les estimacions més defensables el situen en unes desenes de milers de parlants funcionals, i les que van per ordres de magnitud tampoc no canvien el quadre. Construir un article sobre què passaria si l’esperanto desplaçara el valencià seria especular, no fer història, i ací especular no ens interessa.

El que els documents sí que mostren és més estret i més ferm: «auxiliar» no és una propietat de la llengua, sinó un límit d’ús. No hi ha res en la gramàtica de l’esperanto que l’obligue a ser una segona llengua; hi ha persones que l’han adquirit de xicotetes en família. La paraula descriu qui l’ha d’usar, amb qui i per a què. I eixe límit el van dibuixar dues mans en dos llocs distints: la Delegació de París el va escriure estret —les relacions entre persones de llengües maternes diferents—, i Zamenhof, en 1887 i en 1905, l’havia dibuixat més ample, amb l’administració i les institucions públiques dels països plurilingües a dins.

Alòs, 2009: coestàndard, interposició, i l’esperanto dins del mateix procés

Hèctor Alòs i Font va plantejar la qüestió en termes que no depenen de l’esperanto. En «L’artificialitat de les llengües: estandardització i planificació» (2009) descriu què fa una llengua franca quan s’estén: pot funcionar com a coestàndard que acapara les funcions prestigioses, pot adquirir capacitat discriminadora —saber-la o no condiciona l’accés a la faena— i produïx interposició lingüística, això és, que la realitat internacional arribe a les llengües locals filtrada per ella.

Sobre si això s’estabilitza en un punt d’equilibri diglòssic, no ho deixa obert: ho descarta. Posa damunt la taula el cas de la Suïssa alemanya, on la varietat autòctona i l’alemany estàndard conviuen «aparentment sense conflicte», i respon que «aquesta assumpció, tanmateix, resulta del tot il·lusòria: com Bibiloni demostra àmpliament, una llengua hegemònica interfereix contínuament la llengua subordinada, la qual perd la seva creativitat a través de manlleus, calcs, mediatitzacions, distribucions estilístiques».

I —això és el que fa el seu article insubstituïble ací— hi posa l’esperanto a dins:

«l’expansió de llengües franques –ja siguin l’anglès, el suahili o, eventualment, l’esperanto– comparteixen característiques amb aquests processos que han portat a la minorització i la desaparició d’altres llengües».

Alòs no en dedueix que l’esperanto haja d’acabar igual. Recorda tot seguit que la proposta esperantista «pretén col·laborar en aquest autocentrament de les comunitats lingüístiques, mantenint la capacitat de comunicació global de manera sostenible», i tanca amb una reserva que val per als dos costats: «si la proposta és viable, com si també ho és l’estandardització de les llengües minoritzades en els seus territoris […], ja és una altra qüestió». Però la pregunta —pot una llengua franca planificada fer el que fan les altres?— no és nostra ni és d’ara: està formulada des de dins de l’esperantisme, i en la revista de l’Associació Catalana d’Esperanto, des de 2009.

La promesa, dita hui: l’esperanto i l’asturià

L’adjectiu continua fent la mateixa faena cent anys després. L’11 de març de 2026 el digital asturià Nortes va entrevistar Carlos Enrique Carleos Artime, professor d’Estadística de la Universitat d’Oviedo, i Faustino Castaño Vallina, que es va apuntar a un curs a Gijón en 1975, mesos abans de la mort de Franco; els dos són membres de l’Asociación Asturiana de Esperanto —el diari escriu «Carleus», però la web de l’associació i el correu universitari del professor donen Carleos—. El text del periodista, Ismael Juárez Pérez, presenta la llengua amb la formulació canònica:

«Zamenhof no pretendía sustituir las lenguas nacionales. Su propuesta era una segunda lengua común, neutral, fácil de aprender, que facilitara la comunicación entre pueblos sin imponerse como identidad.»

I quan l’entrevista arriba a la pregunta que ací interessa —en un territori on l’asturià encara reclama l’oficialitat, l’esperanto és aliat o competidor?—, Carleos contesta amb l’argument de sempre:

«Si todos compartimos un idioma internacional neutral, cada comunidad puede preservar el suyo sin presión imperial.»

El que fa valuosa l’entrevista és que el mateix entrevistat hi afig el revers, sense que li’l demanen:

«Muchas lenguas minorizadas optan por el inglés antes que por el esperanto como herramienta internacional.»

La primera frase descriu la proposta com la descriu tothom, i és la de la Delegació de París, no la de Zamenhof: el pròleg de 1887 reclamava ser «llengua oficial i de societat» allà on conviuen diverses nacionalitats, i la Declaració de Boulogne, «llengua pacificadora de les institucions públiques». És, en abstracte, el mateix tipus de domini que a Astúries està en disputa —encara que l’esperanto no hi siga cap competidor de ningú: a tot Astúries el parlen, segons els mateixos entrevistats, «unas decenas como mucho».

El que en pensem

Esta secció és opinió nostra, no el que diuen les fonts.

L’esperantisme repetix «auxiliar» com si fóra una garantia incorporada, i no ho és: és una promesa sobre l’ús, i les promeses sobre l’ús només valen el que valen les institucions que les sostenen. Dir-ho no debilita l’argument contra l’hegemonia de l’anglés; el fa honest. Quan l’argument esperantista contra una llengua franca dominant és que acapara l’escola, l’administració i la faena, la pregunta simètrica és quines condicions impedirien que una llengua internacional planificada reproduïra eixa dinàmica. «Auxiliar» és el nom que va rebre la resposta en 1901; no és la resposta.

Això inclou el que hem escrit nosaltres. A les preguntes freqüents d’este mateix lloc, a la pregunta «Pretén substituir les altres llengües?», contestem: «No. La proposta és funcionar com a llengua internacional auxiliar, no reemplaçar les llengües locals, nacionals o familiars». La resposta continua sent correcta com a descripció de la proposta; el que no és correcte és presentar-la com si la paraula «auxiliar» garantira res per ella mateixa.

Fonts

• Zamenhof, L. L. Langue Internationale. Préface et manuel complet (per Franc·o·j). Varsòvia: Gebethner et Wolff, 1887. Digitalització a Wikimedia Commons.
• Zamenhof, L. L. Langue internationale (Esperanto), traducció de Louis de Beaufront, 1893, que repetix la mateixa formulació del pròleg. Pàgina 7 en Vikifontaro.
• Zamenhof, L. L. «El la unua libro de la lingvo Esperanto», versió esperantista del pròleg de 1887 publicada en la Fundamenta Krestomatio (1903), consultada en el Tekstaro de Esperanto i en Vikifontaro.
• Zamenhof, L. L. Originala Verkaro, ed. Johannes Dietterle (1929), consultat i comptat en el Tekstaro de Esperanto; el corpus complet és descarregable. La carta al ministre francés és OV V.17, procedent d’Espero Pacifista, 1905, p. 244.
• Declaració de Boulogne (1905). Text en Vikifontaro.
• Duporcq, E. (ed.). Compte rendu du deuxième Congrès international des mathématiciens, tenu à Paris du 6 au 12 août 1900. París: Gauthier-Villars, 1902. Digitalització. Proposta de Leau, nota de Méray llegida per Laisant i intervenció de Vassíliev a les pàgines 20-24.
• Couturat, Louis. Pour la Langue Internationale. Coulommiers: Imprimerie Paul Brodard, 1901, 30 p., que porta en les pàgines 31-32 la declaració de la Délégation pour l’adoption d’une langue auxiliaire internationale. Digitalització. De la reedició de 1906 hi ha text digitalitzat.
• Witteryck, A. J. De Waarheid over Esperanto en Ido · La Vérité sur l’Esperanto et l’Ido, 1913; el testimoni sobre l’ús de langue auxiliaire internationale en 1890, referit al volapük, és de l’obertura del text francés. Project Gutenberg.
• Alòs i Font, Hèctor. «L’artificialitat de les llengües: estandardització i planificació». Kataluna Esperantisto, 350 (116), 2009, 11-19. PDF.
• Alòs i Font, Hèctor. «Esperanto i redreçament lingüístic i nacional abans de la II Guerra Mundial». Kataluna Esperantisto, 360 (126), desembre de 2012. PDF.
• Astura Esperanta Asocio. Pàgina de l’associació, mantinguda per Faustino Castaño, d’on prenem la grafia «Carleos».
• Juárez Pérez, Ismael. «Dos asturianos que hablan una lengua sin patria». Nortes, 11 de març de 2026. Article.
• Nielsen, Svend Vendelbo. «La nombro de parolantoj de Esperanto» (2018).
• Lindstedt, Jouko. Estimació per ordres de magnitud, publicada per l’Associació Esperantista Finlandesa.

Vegeu també

• Quanta gent parla realment esperanto?
• Fàcil, per a qui?
• Esperanto en compte d’anglés
• Esperantista, esperantòfon o parlant d’esperanto?
• Preguntes freqüents sobre l’esperanto