Curiositats sobre l’esperanto

Una col·lecció de fets, paradoxes, debats i detalls lingüístics, històrics, socials i polítics sobre l’esperanto. Estan agrupades per temes i no separades entre «positives» i «negatives»: l’esperanto és un fenomen històric i social complex, amb èxits, límits, contradiccions i debats interns, i així és com apareix ací.

Una advertència sobre les xifres. En l’esperanto abunden les estimacions difícils de verificar —sobretot sobre nombre de parlants, parlants nadius o ús real— perquè no hi ha cap cens mundial. Quan una dada és controvertida, ací es presenta com a estimació i no com una xifra exacta.

1. La llengua: estructura, gramàtica i vocabulari

L’esperanto té una gramàtica normativa resumida tradicionalment en només setze regles. Les famoses «16 regles» formen part del Fundamento de Esperanto. No descriuen tota la llengua real, però sí que fixen un esquelet gramatical extraordinàriament compacte.

Les paraules indiquen sovint la seua categoria gramatical amb l’última lletra. Els substantius acaben habitualment en -o, els adjectius en -a, els adverbis derivats en -e i l’infinitiu verbal en -i. Per a un aprenent, això fa visible una informació que en moltes llengües s’ha de memoritzar paraula per paraula.

No hi ha verbs irregulars en el sentit habitual de les llengües europees. Els temps i modes verbals segueixen patrons regulars: -as per al present, -is per al passat, -os per al futur, -us per al condicional i -u per al volitiu o imperatiu.

El plural és mecànic: s’afegeix -j. La mateixa terminació serveix per a substantius i adjectius quan concorden: bona libro, bonaj libroj. Esta regularitat és una de les característiques més recognoscibles de l’esperanto.

L’acusatiu es marca amb una -n. La terminació -n permet alterar l’ordre de paraules sense perdre qui fa què a qui. És un recurs que sorprén especialment parlants de llengües romàniques modernes.

L’accent cau sempre en la penúltima síl·laba. A diferència de llengües amb accent lexical imprevisible, la regla és fixa. Això facilita la lectura en veu alta de paraules desconegudes.

Però la penúltima síl·laba no sempre és la que un castellanoparlant compta. En esperanto la i no forma diftong amb la vocal següent, de manera que familio té quatre síl·labes i s’accentua fa-mi-LI-o, i igual ra-DI-o o na-CI-o. La regla es diu en set paraules i és dels errors que més tarden a desaparéixer.

Cada lletra representa, en principi, un únic so. L’ortografia és molt més fonèmica que la de l’anglés o el francés. La correspondència no és absolutament perfecta en tots els accents, però el sistema evita quasi totes les irregularitats ortogràfiques tradicionals.

La correspondència funciona en els dos sentits, i això és més rar del que sembla. Qui llig una paraula nova en sap la pronunciació, i qui la sent per primera vegada en sap l’escriptura. L’anglés falla en les dos direccions; el francés es llig prou bé, però no s’escriu (vert, verre, vers i ver sonen igual).

Tampoc hi ha reducció vocàlica, ni tons, ni vocals llargues i breus. Les cinc vocals sonen igual en síl·laba tònica i en àtona. En anglés, en rus o en portugués, l’àton canvia el timbre, i eixa és una de les raons per les quals sembla que el parlant nadiu «es menge» les paraules.

En canvi, l’inventari de consonants no és menut: set sibilants i africades. Són s, z, c, ŝ, ĵ, ĉ i ĝ, i molts sistemes fonològics del món no les distingixen totes. Un castellanoparlant no té com a fonemes propis la v /v/, la z /z/, la ŝ /ʃ/, la ĵ /ʒ/ ni la ĝ /d͡ʒ/; en canvi sí que té la ĥ /x/, la jota, que és el so que als altres costa més.

Un valencianoparlant de la Safor comença amb avantatge; un de la ciutat de València, menys. Casa, caixa, jove, gent i viure donen els cinc sons que al castellà li falten. Però el valencià apitxat de la capital i de bona part de l’Horta ensordix les sibilants sonores —casa sona [ˈkasa], gent sona [ˈt͡ʃent]— i la seua àrea coincidix a grans trets amb la del betacisme, que confon b i v. La facilitat d’una llengua es mesura sempre des d’un lloc concret, i el lloc pot ser una comarca.

La ĥ és una lletra que l’ús està buidant. El so /x/ és rar en les llengües del món i els esperantistes l’han anat substituint per k: ĥemio és hui kemio, teĥniko és tekniko, meĥaniko és mekaniko. Quan la substitució xocava amb una paraula que ja existia, la solució ha sigut una altra: ĥoro («cor de veus») no podia passar a koro, que ja volia dir «cor», i s’ha imposat koruso. La regla de pronunciació no ha canviat; l’ús n’ha buidat una lletra.

L’alfabet de l’esperanto té sis lletres amb diacrítics propis. Són ĉ, ĝ, ĥ, ĵ, ŝ i ŭ. La seua presència ha sigut alhora una marca d’identitat i, durant dècades, una molèstia tècnica en màquines d’escriure, terminals i sistemes informàtics sense Unicode.

Abans d’Unicode, els esperantistes ja tenien sistemes alternatius per escriure els diacrítics. Els més coneguts són el sistema-h (ch, gh, sh…) i el sistema-x (cx, gx, sx…). El primer apareix en el mateix Fundamento; el segon es va fer molt popular en informàtica perquè la x quasi no apareix en paraules natives.

Amb poques arrels es poden construir moltes paraules. La morfologia és fortament productiva. De sana («sa») es poden derivar malsana («malalt»), malsanulo («persona malalta»), malsanulejo («hospital», literalment lloc de persones malaltes), etc.

Però la regularitat és de forma, no de significat. El sistema no diu quina paraula de cada família s’ha triat com a bàsica: martelo ja és el martell, i per això el verb és marteli; en canvi ŝraŭbo és el caragol, i l’instrument s’ha de construir, ŝraŭbilo. Ho hem contat sencer a «Per què es diu martelo però ŝraŭbilo?».

El prefix mal- no significa «mal» moral: crea l’antònim. bona és «bo» i malbona és «roín, mal»; alta és «alt» i malalta no és l’antònim d’alta, perquè ací l’arrel és san-. El sistema permet crear oposats sense aprendre necessàriament una arrel nova.

Els afixos poden comportar-se quasi com peces de Lego gramaticals. Sufixos com -et- (diminutiu), -eg- (augmentatiu), -ej- (lloc), -il- (instrument), -ist- (persona dedicada a una activitat) o -in- (femení tradicional) són productius i combinables.

L’esperanto pot dir coses llargues amb una sola paraula composta. Com en alemany o en llengües aglutinants, es poden encadenar arrels i afixos. Però, estilísticament, els parlants solen evitar monstres lèxics si una construcció més transparent és preferible.

La major part del vocabulari bàsic és d’origen europeu. Les arrels provenen sobretot de llengües romàniques i germàniques, amb influència eslava en l’estructura i en alguns elements. Això facilita l’aprenentatge als europeus, però també és una de les crítiques habituals a la seua pretesa neutralitat mundial.

«Internacional» no vol dir necessàriament «igualment fàcil per a tots». Un parlant de francés, castellà, italià, anglés o alemany reconeix moltes arrels abans de començar. Un parlant de japonés, àrab o ioruba parteix habitualment amb menys vocabulari transparent.

L’esperanto no és simplement una llengua romànica simplificada. Encara que molt lèxic semble romànic, la morfologia productiva, l’acusatiu, la llibertat sintàctica i alguns patrons de formació de paraules li donen una fesomia pròpia.

La llengua pot crear paraules noves sense esperar una autoritat central. Com en les llengües naturals, els parlants proposen termes i l’ús decideix en gran part quins arrelen. L’Acadèmia pot recomanar o oficialitzar elements, però no inventa quotidianament tot el vocabulari.

Hi ha una tensió permanent entre «prendre una arrel nova» i «construir-la amb material existent». Per exemple, una comunitat pot preferir un internacionalisme recognoscible o una composició més esperantista. Esta tensió entre naturalisme i esquematisme acompanya la llengua des dels seus inicis.

D’on ix això. Les setze regles, l’alfabet, el sistema-h i el diccionari multilingüe són al Fundamento de Esperanto, i concretament al seu Universala Vortaro, que dona les arrels en francés, anglés, alemany, rus i polonés. La descripció de la llengua tal com es parla de veres —fonètica, derivació, excepcions d’ús— és el PMEG, la Plena Manlibro de Esperanta Gramatiko de Bertilo Wennergren, que és descriptiu i no un llistat de regles escolars. La distinció entre regularitat de forma i arbitrarietat de significat, amb el cas de martelo i ŝraŭbilo, a l’article que li vam dedicar; i la qüestió de per a qui és fàcil una llengua, a «llengües fàcils, ¿per a qui?».

2. El naixement de l’esperanto i Zamenhof

L’esperanto no es va publicar inicialment amb el nom «Esperanto». El projecte es presentava com a Lingvo Internacia, «llengua internacional». «Dr. Esperanto» —el doctor que espera— era el pseudònim de Zamenhof, i el pseudònim acabà convertint-se en el nom de la llengua.

El primer manual va aparéixer en 1887. La data simbòlica del 26 de juliol de 1887, associada a l’aparició del primer llibre, és hui una de les dates més citades de la història de la llengua.

Zamenhof era oftalmòleg. La persona que va iniciar la llengua no era un lingüista acadèmic professional, sinó un metge jueu de l’Imperi rus que treballava com a oftalmòleg.

La ciutat natal de Zamenhof era extraordinàriament multilingüe i conflictiva. Białystok, aleshores dins de l’Imperi rus, reunia comunitats jueves, poloneses, russes, alemanyes i bielorusses. Zamenhof relacionà els conflictes entre grups amb les barreres lingüístiques, encara que la seua resposta posterior fou molt més àmplia que una simple reforma lingüística local.

Zamenhof havia experimentat amb projectes lingüístics abans de 1887. L’esperanto publicat no va eixir de sobte: era el resultat d’anys de proves juvenils, simplificacions i revisions.

Zamenhof renuncià explícitament a ser «propietari» de la llengua. La Declaració de Boulogne de 1905 afirma que l’esperanto no és propietat material ni moral de ningú. És un principi sorprenent en comparació amb molts projectes de llengua planificada vinculats fortament al seu autor.

El creador va intentar reduir deliberadament el seu propi poder. Zamenhof insistí que les seues opinions posteriors no eren automàticament llei. El document obligatori havia de ser el Fundamento, no la voluntat canviant del fundador.

La idea de Zamenhof era lingüística, però també ètica. Al voltant del projecte desenvolupà idees com l’homaranisme, una proposta de convivència humana i superació de divisions religioses i nacionals. Tanmateix, estes idees mai no van ser obligatòries per a ser esperantista.

La Declaració de Boulogne ja separava l’esperanto de qualsevol ideologia concreta. El text de 1905 diu, essencialment, que les esperances polítiques, religioses o filosòfiques que cada persona associe a l’esperantisme són assumpte privat.

En 1905 ja es va definir «esperantista» d’una manera sorprenentment mínima. Segons la Declaració de Boulogne, esperantista és qualsevol persona que coneix i usa l’esperanto, siga quin siga el seu propòsit; pertànyer a una associació es recomana, però no és obligatori.

D’on ix això. El primer manual és L. L. Zamenhof, Международный языкъ. Предисловие и полный учебникъ, Varsòvia, Kelter, 1887, 42 pàgines, firmat «D-ro Esperanto»: l’exemplar està digitalitzat a la Bitoteko de la Federació Espanyola d’Esperanto. La renúncia a la propietat de la llengua i la definició mínima d’«esperantista» són del punt 1 i el punt 5 de la Declaració de Boulogne de 1905. Per a la biografia: Edmond Privat, Vivo de Zamenhof i Aleksander Korĵenkov, Zamenhof: The Life, Works and Ideas of the Author of Esperanto. Ho hem contat amb detall a Białystok, a Zamenhof sionista i el rebuig de l’homaranisme i a la butlleta dels deu milions.

3. Una llengua planificada que va començar a comportar-se com una llengua viva

L’esperanto té parlants nadius. Hi ha famílies en què els fills han crescut amb esperanto des de casa, normalment junt amb una o diverses llengües nacionals. No hi ha un cens mundial fiable, de manera que qualsevol xifra exacta s’ha de prendre amb prudència.

Tindre parlants nadius no converteix automàticament una llengua planificada en «natural». És més precís dir que l’esperanto és una llengua planificada que ha desenvolupat una comunitat intergeneracional i usos espontanis.

Els parlants han creat argot, humor, insults i jocs de paraules. Una llengua pensada per a la comunicació internacional també ha generat registres informals, bromes internes i formes col·loquials que no apareixen en els primers manuals.

La llengua ha evolucionat sense reescriure formalment el seu nucli fundacional. És una de les paradoxes més interessants de l’esperanto: el Fundamento és declarat intocable, però el lèxic, l’estil i les preferències d’ús han canviat molt en més d’un segle.

Fins i tot les errades tipogràfiques del Fundamento es conserven. La intangibilitat del text és tan estricta que les edicions de referència no «corregixen» simplement el document històric; les correccions i aclariments es fan al marge del text fundacional.

L’Acadèmia pot afegir elements oficials, però no alterar retrospectivament el Fundamento. El vocabulari oficial s’ha anat ampliant mitjançant successius «Oficialaj Aldonoj». L’Acadèmia registra, recomana i oficialitza, però el mecanisme evita declarar que el text de 1905 estava «mal escrit» i substituir-lo.

L’Acadèmia de Esperanto no és un govern mundial de la llengua. És una institució lingüística independent que vetla pels principis fonamentals i observa l’evolució, però els parlants no necessiten autorització per usar una paraula nova.

La llengua té prescriptivisme i descriptivisme al mateix temps. Hi ha una base normativa molt estable, però moltes qüestions d’estil i vocabulari es resolen observant l’ús real dels bons autors i de la comunitat.

El conflicte entre estabilitat i reforma és tan antic com la llengua. Des de finals del segle XIX hi hagué partidaris d’introduir canvis importants. La crisi d’Ido de 1907-1908 demostrà fins a quin punt una reforma lingüística podia convertir-se també en una ruptura social.

Ido va nàixer com una reforma de l’esperanto i s’emportà una part de l’elit del moviment. La separació va ser especialment dolorosa perquè Louis de Beaufront, figura central de l’esperantisme francés, estava implicat en el projecte reformista.

La resistència a les reformes no era només conservadorisme lingüístic. Molts esperantistes temien que una llengua internacional que es reformara contínuament perdera precisament l’avantatge de la compatibilitat entre generacions i països.

D’on ix això. La intangibilitat del nucli i el mecanisme per a créixer sense tocar-lo estan escrits al Fundamento de Esperanto i, molt explícitament, al seu Antaŭparolo. Les ampliacions oficials es publiquen a les informacions oficials de l’Akademio i les errades històriques del vocabulari fundacional es tracten a les explicacions de l’Akademia Vortaro. Els nostres articles sobre els episodis concrets: la reforma de 1894, Ido, Kabe, insultar en esperanto.

4. Política, neutralitat i ideologies

L’esperanto ha sigut defensat per pacifistes, socialistes, anarquistes, cristians, liberals i persones políticament conservadores. No hi ha una ideologia única del moviment. Precisament esta heterogeneïtat explica moltes tensions històriques entre associacions neutrals i moviments amb una agenda social explícita.

Existeix una tradició específicament obrera de l’esperanto. Organitzacions com SAT —Sennacieca Asocio Tutmonda— van desenvolupar una cultura esperantista internacionalista vinculada al moviment obrer, diferent de l’associacionisme neutral.

«Neutralitat» dins de l’esperantisme no significa necessàriament apoliticisme personal. Una associació neutral pot evitar identificar l’esperanto amb un partit o una doctrina, mentre els seus membres mantenen opinions polítiques molt fortes.

L’esperanto ha sigut perseguit tant per règims nazis com estalinistes. Les raons no eren idèntiques. El nazisme hi veia, entre altres coses, un projecte lligat al seu creador jueu i a xarxes internacionalistes; l’estalinisme acabà veient amb sospita les xarxes transnacionals i els contactes fora del control estatal.

Hitler mencionà l’esperanto en Mein Kampf. El presentà dins d’una narrativa conspirativa antisemita sobre una possible llengua internacional. La referència mostra fins a quin punt una qüestió lingüística podia ser absorbida per l’antisemitisme polític.

A la Unió Soviètica, l’esperanto va passar d’un període de tolerància i activitat a una repressió severa. Durant els anys trenta, esperantistes van ser detinguts i executats o enviats al Gulag. La comunitat internacional de correspondència, abans valorada, es convertí en un motiu de sospita.

La persecució franquista de l’esperantisme no va ser uniforme. A Espanya hi hagué esperantistes represaliats per la seua vinculació política o sindical, però també associacionisme esperantista tolerat o reconstruït posteriorment sota condicions molt diferents. Per això convé evitar l’afirmació simple «Franco va prohibir l’esperanto» sense matisos.

La mateixa llengua podia ser vista com a revolucionària o com a simple afició cultural. El significat polític de l’esperanto depenia molt de qui l’usava, amb quines xarxes i en quin context històric.

La idea de «justícia lingüística» és hui una de les justificacions més fortes de l’esperantisme. L’argument no és que una llengua comuna elimine els conflictes, sinó que una llengua internacional neutral podria reduir l’avantatge estructural dels parlants nadius d’una llengua hegemònica.

La neutralitat de l’esperanto és relativa, no absoluta. No pertany oficialment a cap estat, però el seu vocabulari i la seua història són marcadament europeus. Per això es pot parlar de neutralitat política o institucional sense afirmar una neutralitat cultural perfecta.

Una llengua sense estat també està exposada a una debilitat: ningú no està obligat a aprendre-la. La falta de poder estatal és un argument ètic a favor de la neutralitat, però també explica una part de la seua dificultat per convertir-se en instrument internacional general.

D’on ix això. La síntesi acadèmica més útil i lliure sobre la dimensió política és Javier Alcalde, «Politikaj aspektoj en la historio de la Esperanto-movado», Roma, Accademia Polacca delle Scienze, 2018: tracta la funció de l’esperanto dins del moviment obrer, la repressió sota diverses dictadures i el paper de la llengua durant la guerra d’Espanya. La fórmula de la neutralitat és el punt 1 de la Declaració de Boulogne. L’esperantisme obrer té la seua organització viva a SAT. Nostres, sobre com això es va viure ací: les cartes que va salvar l’incendi del museu de 1932 i Jean Pelletier a les presons de Franco.

5. Guerres, repressió i supervivència

Les dos guerres mundials van interrompre brutalment xarxes esperantistes internacionals. Una comunitat basada en viatges, congressos, correspondència i amistats transfrontereres era especialment vulnerable a fronteres tancades, mobilització militar i persecució.

Durant la Primera Guerra Mundial l’esperanto també es va usar amb finalitats humanitàries. Hector Hodler i altres esperantistes vinculats a l’Associació Universal d’Esperanto ajudaren a transmetre missatges i buscar persones separades per la guerra.

Molts membres de la família de Zamenhof van morir en l’Holocaust. El mateix Zamenhof havia mort en 1917, però els seus fills i altres familiars patiren la persecució nazi; les seues filles Zofia i Lidia i el seu fill Adam van ser assassinats.

Lidia Zamenhof combinava esperanto i fe bahà’í. La filla menor de Zamenhof es convertí en una figura notable de l’esperantisme i del bahaisme. Va morir a Treblinka en 1942.

Els Estats Units van fer eixir Lidia Zamenhof de tornada a Polònia en 1938, i el motiu va ser que havia cobrat per fer classes d’esperanto. El servici d’immigració li denegà la pròrroga de l’estada perquè havia «treballat» amb un visat de visitant, que no ho permetia. Va embarcar el desembre de 1938; Alemanya envaïa Polònia nou mesos després. Convé no comprimir-ho massa: allò que era irregular era cobrar amb aquell visat, no ensenyar esperanto —això és la ironia, no el delicte—, i la relació entre la denegació i la seua mort a Treblinka és una conclusió raonable, no un document. Ho contem sencer, amb les fonts.

La continuïtat de la llengua després de persecucions massives és un fenomen sociològic notable. L’esperanto no tenia estat, exèrcit, sistema escolar obligatori ni territori propi, però va sobreviure a la desaparició física de moltes de les persones que l’havien sostingut.

La reconstrucció del moviment després de 1945 no va ser igual a l’Europa occidental i a l’oriental. Les possibilitats d’associació, publicació i contacte internacional depenien enormement de cada règim polític.

En alguns països socialistes l’esperanto tornà a ser tolerat o fins i tot institucionalment visible. La història de l’esperanto a l’Europa de l’Est no és una simple línia de repressió contínua: després de l’estalinisme hi hagué períodes de reconstrucció, cursos, publicacions i congressos.

D’on ix això. Per a la repressió, Alcalde (2018). Per a la família Zamenhof, Korĵenkov i la biografia de referència de Lidia, Wendy Heller, Lidia, Oxford, George Ronald, 1985 —que no hem vist: l’exemplar de l’Internet Archive està restringit—. Nostres, amb les fonts comprovades: els fills de Zamenhof i Jean Pelletier, Sis mesos a les presons de Franco.

6. Congressos, viatges i una comunitat sense territori

El primer Congrés Universal d’Esperanto es va celebrar en 1905 a Boulogne-sur-Mer. La trobada demostrà una cosa essencial per al projecte: persones de països diferents podien reunir-se i utilitzar la llengua de manera oral, no només per correspondència.

Un congrés de 1905 va fixar principis que encara condicionen la llengua en 2026. La Declaració de Boulogne i el reconeixement del Fundamento van convertir aquell congrés en una espècie de moment constitucional de la comunitat.

Els Congressos Universals han recorregut nombrosos països durant més d’un segle. La itinerància és part de la cultura esperantista: la comunitat no té capital pròpia i es reconstituïx temporalment en una ciutat diferent.

L’esperanto va crear xarxes d’hospitalitat molt abans de Couchsurfing. Pasporta Servo permet a parlants d’esperanto allotjar altres esperantistes durant viatges. El valor no és només econòmic: convertix la llengua en una clau d’accés a relacions personals i entorns locals.

Per a molta gent, l’esperanto ha sigut més una xarxa social internacional que un projecte diplomàtic. Encara que el discurs públic parla sovint de «llengua internacional», l’ús real de molts parlants ha sigut viatjar, fer amistats, participar en trobades, llegir i mantindre correspondència.

Els congressos han funcionat com a mercat matrimonial i espai de parelles internacionals. No és una funció oficial, però la sociologia del moviment inclou moltes parelles formades en trobades esperantistes; algunes famílies han transmés després la llengua als fills.

La comunitat pot existir durant anys sense que dos parlants visquen prop l’un de l’altre. Històricament, les cartes, revistes i congressos periòdics permetien mantindre una identitat col·lectiva dispersa geogràficament.

Internet va eliminar una de les funcions que abans feia especial l’esperanto: trobar fàcilment corresponsals estrangers. Al segle XX, escriure a una persona d’un altre país podia ser una experiència excepcional. Hui les xarxes socials i la traducció automàtica han reduït molt eixe avantatge instrumental.

Però Internet també ha fet possible practicar esperanto sense tindre cap grup local. Cursos en línia, videotrucades, Telegram, Discord, YouTube i xarxes socials han reduït la dependència d’associacions físiques.

D’on ix això. El discurs de Zamenhof en el congrés de Boulogne i el de Ginebra de 1906 es poden llegir a l’Originala Verkaro editada per Dietterle en 1929. La xarxa d’hospitalitat funciona i té catàleg públic: Pasporta Servo. Nostres: qui governa l’esperanto i comptem-nos amb el Pasporta Servo.

7. Cultura: llibres, música, teatre i identitat pròpia

Existeix literatura original escrita directament en esperanto. No tot són traduccions. Des de finals del segle XIX s’han escrit novel·les, poesia, assaig, teatre i narrativa original pensada per a lectors esperantòfons.

Una obra escrita en esperanto no té necessàriament una «nacionalitat literària» fàcil d’assignar. Un autor japonés, hongarés o brasiler pot escriure per a una comunitat mundial sense traduir-se prèviament des de la seua llengua nacional.

La traducció ha sigut central per a demostrar la capacitat expressiva de la llengua. La comunitat ha traduït clàssics, poesia, literatura infantil, textos religiosos i obres modernes. En part, era una forma de provar que l’esperanto podia funcionar fora de les frases senzilles de manual.

Hi ha música original en esperanto de gèneres molt diferents. La producció inclou folk, rock, pop, punk, rap, electrònica i música coral. La cultura musical és una de les formes més accessibles d’entrar en contacte amb la llengua viva.

L’esperanto ha creat paraules per a fenòmens que només tenen sentit dins de la seua pròpia comunitat. Conceptes com esperantujo —el conjunt simbòlic dels llocs i persones on viu l’esperanto— mostren com una llengua sense territori pot imaginar una geografia cultural.

«Esperantujo» és un país que no és un país. No té fronteres ni sobirania, però el terme permet parlar metafòricament —i també sociològicament— de la comunitat mundial esperantòfona.

La bandera verda i l’estrela de cinc puntes són més antigues que moltes marques modernes globals. El verd s’associa amb l’esperança i l’estrela amb els cinc continents segons la simbologia tradicional del moviment.

També existeix un símbol alternatiu anomenat «jubilea simbolo». Creat per al centenari de 1987, intenta representar les dos E d’«Esperanto» mirant-se i té un aspecte menys vinculat a una bandera nacional.

L’himne tradicional de l’esperanto és La Espero. El text és de Zamenhof. Per a alguns és una peça patrimonial emotiva; per a altres, la litúrgia tradicional del moviment pot resultar antiquada.

La cultura esperantista té els seus propis rituals. Congressos, himnes, banderes, dies commemoratius, insígnies i fórmules tradicionals creen cohesió, però també poden donar a un nouvingut la sensació d’entrar en una subcultura molt específica.

El 15 de desembre, aniversari de Zamenhof, és una data important del calendari esperantista. Sovint es denomina Zamenhof-Tago o Dia del Llibre en Esperanto i se celebra amb presentacions, lectures i trobades.

D’on ix això. El text de La Espero és de Zamenhof i està a Viquitexts. Per a l’abast de la producció impresa, el nostre article sobre l’esperanto en 108.000 llibres, que treballa sobre la Col·lecció de Planlingvoj de la Biblioteca Nacional d’Àustria. També nostres: Estellés en esperanto i Femina, la revista feminista en esperanto.

8. Institucions: qui «mana» en l’esperanto?

No hi ha cap govern de l’esperanto. Cap estat, associació ni persona té sobirania general sobre la llengua. La seua estabilitat depén d’una combinació de Fundamento, tradició, Acadèmia, literatura i ús comunitari.

L’Associació Universal d’Esperanto no és l’Acadèmia de la llengua. UEA és una organització internacional del moviment; l’Akademio de Esperanto és una institució lingüística independent. Confondre-les és semblant a confondre una gran associació cultural amb una acadèmia normativa.

L’Acadèmia es remunta al primer congrés de 1905, però no sempre es va anomenar així. Inicialment existia el Lingva Komitato; l’Acadèmia era una comissió superior. Des de 1948 es consolidà l’actual Akademio de Esperanto.

La pertinença a l’Acadèmia no es decidix per sufragi universal dels parlants. Com moltes acadèmies lingüístiques, funciona com una institució especialitzada amb mecanismes propis d’elecció i renovació, no com un parlament democràtic de la comunitat.

El Fundamento és més important normativament que qualsevol opinió particular de Zamenhof. La mateixa Declaració de Boulogne insistix que fins i tot el creador només podia donar opinions privades fora del text fundacional.

El Fundamento no pretén ser el millor manual per aprendre. Zamenhof mateix advertí que era un document normatiu de referència, no necessàriament el llibre pedagògic més modern o còmode.

El diccionari acadèmic conserva les traduccions històriques encara que continguen errades. L’Akademia Vortaro partix del Universala Vortaro fundacional i hi afegix correccions i ampliacions, però la intangibilitat del document original obliga a distingir entre text històric i informació actualitzada.

La llengua pot evolucionar encara que el seu «text constitucional» no canvie. Esta arquitectura institucional és una de les curiositats més singulars de l’esperanto: estabilitat formal al centre i innovació gradual a la perifèria.

D’on ix això. L’arquitectura institucional està als documents mateixos: el Fundamento, el seu Antaŭparolo —on Zamenhof explica per què el text ha de quedar intocable encara que continga errades—, les informacions oficials i les explicacions de l’Akademia Vortaro. La història de com es va arribar ahí, amb l’acta del congrés de 1905, la contem a qui governa l’esperanto.

9. Esperanto, ciència, educació i experiments lingüístics

L’esperanto s’ha utilitzat com a objecte d’estudi sobre aprenentatge de llengües. Diversos projectes pedagògics han investigat si aprendre primer una llengua regular i transparent pot facilitar després l’aprenentatge d’altres idiomes. Les conclusions depenen molt del disseny dels estudis, així que convé evitar promeses exagerades.

Aprendre esperanto no elimina la necessitat d’aprendre altres llengües. Fins i tot entre els seus defensors, l’argument més sòlid és que pot ser una ferramenta addicional o una llengua pont, no que haja de substituir la diversitat lingüística.

Durant dècades hi hagué exàmens i ensenyament formal d’esperanto en alguns sistemes educatius. El grau d’institucionalització ha variat enormement segons el país i el període. A Hongria, durant vint anys, el títol universitari exigia un certificat de llengua estrangera i l’esperanto en comptava: en 2011 fou el tercer idioma més examinat del país, i quan en 2022 es llevà l’exigència els exàmens caigueren a nou l’any. Ho contem a Quan l’esperanto servia per a traure’s la carrera a Hongria.

La facilitat de l’esperanto és relativa a la llengua materna de l’aprenent. La regularitat gramatical ajuda pràcticament a tothom, però el vocabulari europeu dona un avantatge inicial evident als parlants de llengües europees.

Dir que l’esperanto «s’aprén en X hores» és una simplificació publicitària. La competència real depén del nivell buscat, de l’experiència lingüística de la persona, del temps d’exposició i de la pràctica. És més rigorós afirmar que presenta menys irregularitats que moltes llengües nacionals.

La transparència morfològica pot convertir una paraula desconeguda en un problema resoluble. Un estudiant pot inferir el significat d’una paraula identificant arrel, prefixos i sufixos. Això reduïx la quantitat de vocabulari que cal memoritzar com a unitats independents.

També hi ha falsos amics i convencions que s’han d’aprendre. La regularitat no elimina l’idiomatisme. Parlar bé esperanto implica adquirir col·locacions, preferències estilístiques i significats convencionals, igual que en qualsevol altra llengua.

Una llengua planificada pot desenvolupar accents regionals. Parlants de diferents llengües maternes transferixen trets fonètics. Per tant, «pronunciació regular» no significa que tots els esperantistes sonen igual.

D’on ix això. La qüestió de per a qui és fàcil una llengua la tractem a «llengües fàcils, ¿per a qui?», que treballa sobre les categories de dificultat del Foreign Service Institute del Departament d’Estat dels Estats Units. La gramàtica descriptiva de referència, que és on es veu la distància entre la regla i l’ús real, és el PMEG de Bertilo Wennergren. Sobre l’idiomatisme que la regularitat no elimina: per què es diu martelo però ŝraŭbilo.

10. Tecnologia: de la màquina d’escriure a Unicode i la IA

Els diacrítics de l’esperanto van ser un problema informàtic durant dècades. Abans d’Unicode, fonts, codificacions de 8 bits, correu electrònic i terminals podien destruir ĉ, ĝ, ĥ, ĵ, ŝ i ŭ. La comunitat desenvolupà solucions pragmàtiques molt abans que el suport universal fora normal.

La lletra x es va convertir accidentalment en una ferramenta tecnològica esperantista. El sistema-x —cx, gx, hx, jx, sx, ux— no és l’ortografia oficial del Fundamento, però va ser enormement pràctic en ASCII i encara s’utilitza per introduir text amb teclats sense diacrítics.

Unicode va resoldre un problema que havia condicionat la comunicació esperantista des de l’era de la impremta. Hui els sis caràcters especials són text ordinari en sistemes moderns, navegadors i mòbils.

L’esperanto va tindre una presència molt primerenca a Internet. La dispersió internacional de la comunitat feia que correu electrònic, Usenet, webs i llistes de distribució tingueren un valor desproporcionadament gran per als esperantistes.

La Viquipèdia en esperanto és una de les enciclopèdies més visibles en una llengua sense estat. La seua existència il·lustra com una comunitat relativament menuda però molt alfabetitzada i digital pot produir una quantitat considerable de contingut.

La traducció automàtica és alhora una oportunitat i un desafiament per a la idea original de l’esperanto. Si dos persones poden parlar cadascuna en la seua llengua i una IA traduïx en temps real, una part de l’argument instrumental per una llengua comuna es debilita.

La IA no resol completament la qüestió de la justícia lingüística. Els sistemes depenen de dades, empreses, infraestructures i llengües amb recursos desiguals. Per això un esperantista pot respondre que la traducció automàtica resol comunicació, però no necessàriament simetria de poder.

Una llengua comuna presencial encara té propietats socials diferents de parlar mitjançant un traductor. En una conversa de grup, una reunió, una festa o una relació afectiva, compartir un codi lingüístic directe crea una experiència distinta de mediar cada intervenció amb una màquina.

D’on ix això. El sistema-h no és una invenció posterior: està al Fundamento mateix, com a solució per a impremtes sense els caràcters especials. Sobre l’argument de substituir l’esperanto per l’anglés, un document valencià de 1994: «esperanto en compte d’anglés».

11. Sociologia d’una comunitat improbable

És possible ser activista de l’esperanto i parlar-lo poc. Com en altres moviments lingüístics, hi ha persones més interessades en la idea, la història o la promoció que en l’ús quotidià de la llengua.

També és possible parlar esperanto amb fluïdesa i no sentir-se «esperantista» ideològicament. La definició de 1905 ja permetia esta separació: usar la llengua no obliga a assumir una doctrina.

La comunitat té un problema recurrent d’envelliment en molts països europeus. Moltes associacions locals tradicionals han vist augmentar l’edat mitjana dels membres, mentre una part dels aprenents joves es relacionen en línia i no entren necessàriament en les estructures associatives clàssiques.

L’èxit digital pot no convertir-se en afiliació associativa. Una persona pot aprendre en una app, mirar vídeos, entrar en un grup de Telegram i participar en una trobada sense fer-se sòcia de cap entitat.

El moviment ha patit diverses vegades la contradicció entre «difondre la llengua» i «gaudir de la comunitat que ja existeix». Alguns esperantistes prioritzen la fina venko —l’expansió social gradual— i altres valoren sobretot la cultura, les amistats i l’ús actual sense esperar una adopció mundial.

Hi ha esperantistes que rebutgen la idea de «victòria final». La famosa fina venko ha tingut interpretacions molt diferents, des d’una adopció institucional global fins a un creixement modest però estable. Hui molts preferixen objectius menys messiànics.

La comunitat pot ser internacional i, alhora, molt endogàmica. Els congressos i xarxes creen una gran obertura geogràfica, però les mateixes persones poden coincidir durant dècades en un circuit global relativament menut.

La llengua genera capital social propi. Saber esperanto pot donar accés a allotjament, amistats, esdeveniments, contactes i informació que no s’obtenen simplement sabent anglés.

En un grup d’esperantistes, la llengua materna prestigiosa pot deixar temporalment de donar avantatge. Un angloparlant nadiu pot trobar-se en la rara situació d’haver d’utilitzar una segona llengua comuna en igualtat aproximada amb la resta.

Però la igualtat mai és perfecta. Hi ha diferències de nivell, temps d’aprenentatge, educació, origen lingüístic i accés a viatges. L’esperanto pot reduir algunes asimetries sense eliminar les desigualtats socials.

D’on ix això. L’estimació de parlants més citada hui és Amri Wandel, «How Many People Speak Esperanto? Esperanto on the Web», Interdisciplinary Description of Complex Systems 13(2), 2015, pàg. 318-321, que la deriva de les xarxes socials i que és la que arreplega Ethnologue. Nostres, sobre la comunitat real: els eterns principiants, per què se’n van i les mil maneres de ser esperantista.

12. Gènere, reforma i debats lingüístics actuals

El sistema tradicional marca explícitament el femení amb -in-, mentre moltes arrels personals han sigut històricament interpretades com a masculines. És una de les principals fonts de debat contemporani sobre simetria de gènere en esperanto.

El prefix ge- servix tradicionalment per indicar un conjunt de sexes o gèneres. gepatroj significa tradicionalment «pares i mares / progenitors» en plural. L’ús singular de ge- és més innovador i discutible.

El pronom ri és una innovació no fundacional que ha aconseguit una difusió notable. S’utilitza com a pronom personal sense marcar gènere. No forma part del Fundamento, però és comprés i usat per una part apreciable de la comunitat contemporània.

El riisme mostra que una llengua amb fonaments intocables pot innovar per ús social. No cal modificar una de les setze regles perquè una comunitat comence a usar un pronom nou; la qüestió és si l’ús es consolida.

L’iĉisme intenta fer explícitament masculí el masculí. Propostes amb -iĉ- pretenen que l’arrel siga neutra respecte del gènere i que tant masculí com femení siguen derivats. És una reforma més profunda que simplement adoptar ri, perquè pot reinterpretar paraules tradicionals.

Les reformes de gènere no són només qüestions gramaticals. Afecten identitat, tradició, compatibilitat amb textos antics, percepció d’inclusió i la mateixa idea de fins a quin punt una llengua planificada pot ser replantejada pels seus parlants.

La comunitat no vota cada innovació lingüística. Com en les llengües naturals, moltes novetats s’estenen perquè la gent les usa, les rebutja o les restringix a certs grups.

Una innovació pot ser perfectament comprensible i, alhora, no ser considerada estàndard. Esta distinció entre comprensibilitat, ús, acceptació i oficialitat és essencial per entendre els debats interns de l’esperanto.

D’on ix això. El sistema tradicional de gènere, el prefix ge- i el tractament dels pronoms nous estan descrits al PMEG, que és descriptiu i registra l’ús real, no només la norma. El que és oficial i el que no ho és es pot comprovar a les informacions oficials de l’Akademio i al Fundamento, que és on cal mirar per a saber si una innovació toca o no el nucli intocable.

13. L’esperanto i altres llengües planificades

L’esperanto no va ser la primera llengua internacional planificada. Volapük, publicat abans, ja havia creat una comunitat internacional, clubs i congressos. L’esperanto aparegué en un ecosistema on la idea d’una llengua auxiliar ja tenia públic.

Volapük va arribar a ser un moviment sorprenentment gran abans de decaure. El seu auge demostrà que una llengua planificada podia generar una comunitat real; la seua crisi també oferí als esperantistes una advertència sobre disputes internes i reformes.

Ido és probablement el cisma més famós de l’esperanto. Va intentar corregir trets considerats defectuosos o poc internacionals. La ruptura demostrà que optimitzar una llengua sobre el paper pot costar una xarxa social ja existent.

Interlingua va adoptar una filosofia quasi oposada en alguns aspectes. En lloc d’una morfologia tan regular i productiva com l’esperanto, Interlingua busca una aparença immediatament recognoscible per a parlants de llengües europees cultes, especialment romàniques.

La pregunta «quina llengua planificada és millor?» no és purament lingüística. També importa quanta gent la parla, quina literatura té, si hi ha trobades, si hi ha materials didàctics i si la comunitat sobreviu generació rere generació.

L’avantatge principal de l’esperanto davant molts rivals és l’efecte xarxa. Una gramàtica considerada teòricament millor no servix de molt com a llengua de comunicació si quasi ningú més la coneix.

L’esperanto ha sobreviscut a centenars de propostes de llengua internacional. La seua persistència és, per si mateixa, una dada sociològica més important que moltes discussions sobre si una terminació concreta podria haver sigut dissenyada millor.

D’on ix això. Del volapük a Espanya tenim la font directa: la revista El Volapük, Guadalajara, 1886, digitalitzada a la Bitoteko. Sobre la comparació literària amb l’Ido, Gonçalo Neves, Esperanto kaj Ido, malsamaj vojoj sur Parnason. Nostres: el volapük i l’Ido, o com es reforma una llengua.

14. Reconeixement internacional: molt menys que una llengua oficial, però molt més que zero

La UNESCO ha aprovat resolucions favorables a l’esperanto. Les més citades són les de Montevideo (1954) i Sofia (1985), que reconeixen aportacions de l’esperanto i la seua relació amb objectius culturals i educatius. Això no significa que la UNESCO l’haja convertit en llengua oficial.

L’Associació Universal d’Esperanto manté relacions formals amb institucions internacionals. La presència institucional del moviment ha sigut molt superior al que suggeriria la falta d’un estat propi, encara que no s’ha traduït en adopció general de la llengua.

«La UNESCO va adoptar l’esperanto» és una exageració. El reconeixement de resolucions i cooperació institucional no equival a usar-lo com a llengua administrativa ordinària de l’organització.

La història institucional de l’esperanto està plena de quasi-victòries. Propostes a la Societat de Nacions, debats educatius i resolucions favorables han generat moments d’optimisme que no acabaren en adopció global.

La falta d’adopció oficial pot interpretar-se de dos maneres oposades. Per a un crític, és prova que el projecte no ha aconseguit el seu objectiu principal; per a un defensor, és sorprenent que haja creat una cultura mundial durable sense suport estatal obligatori.

D’on ix això. La resolució de Montevideo és la IV.1.4.422 de les Records of the General Conference, Eighth Session, Montevideo 1954 (document UNESCO 114586); n’hem llegit el text en l’OCR que n’allotja linguistic-rights.org i diu exactament això: pren nota dels resultats de l’esperanto, reconeix que corresponen als objectius de la UNESCO i autoritza el director general a seguir-ne el desenvolupament i a cooperar amb UEA. Ni una paraula d’adopció. La de Sofia és la resolució 11.11 de les Records of the General Conference, 23rd session, Sofia, 1985; ací hem de ser francs: el text no l’hem pogut verificar directament, perquè el repositori de la UNESCO bloqueja l’accés automatitzat, i el citem per la nota informativa d’UEA sobre les seues relacions amb l’ONU i la UNESCO, que és part interessada.

15. Mites, exageracions i paradoxes que també són curiositats

No sabem exactament quanta gent parla esperanto. Les estimacions van des de desenes o centenars de milers d’usuaris competents fins a xifres molt superiors segons què es considere «parlar». Sense cens global i amb molts aprenents ocasionals, una xifra única és enganyosa.

«Dos milions de parlants» és una xifra famosa, no un recompte. Ha circulat durant dècades, però no prové d’un cens mundial contemporani. És millor presentar-la com una estimació històrica molt repetida.

L’esperanto no és «la llengua més fàcil del món» en un sentit científic universal. És molt regular i, per a molts europeus, lèxicament familiar. Però la dificultat d’una llengua depén de la llengua de partida i del nivell que es vulga assolir.

El rànquing de dificultat més citat del món admet obertament que només val per a un tipus de parlant. L’escola d’idiomes del Departament d’Estat dels Estats Units calcula les hores de classe que costa cada llengua —552-690 per al castellà o l’italià, 2.200 per a l’àrab, el xinés, el japonés i el coreà— i defineix esta última categoria com la de les llengües «excepcionalment difícils per a parlants nadius d’anglés». No mesura la dificultat de les llengües: mesura la distància des d’una llengua concreta.

Una llengua planificada també pot tindre excepcions de fet. Encara que les regles morfològiques són regulars, l’ús històric crea lexicalitzacions, preferències, matisos i convencions que un parlant avançat ha d’aprendre.

La frase «cada paraula es pronuncia exactament com s’escriu» necessita un matís. La correspondència grafema-so és molt regular, però els parlants reals tenen accents, assimilacions i variació fonètica. La llengua prescrita i la parla física no són exactament el mateix.

L’esperanto no va fracassar simplement perquè «tothom va triar l’anglés». La consolidació de l’anglés està vinculada a poder econòmic, imperial, militar, científic i cultural; l’esperanto competia sense estat, mercat laboral massiu ni sistema escolar obligatori.

Tampoc es pot dir que l’esperanto haja «triomfat» només perquè encara existix. La supervivència cultural és un èxit real, però és diferent de l’objectiu maximalista d’esdevindre segona llengua internacional general.

El seu major èxit pot ser haver creat una comunitat, no haver convençut els governs. La dada més difícil d’explicar no és que una gramàtica de 1887 siga elegant, sinó que persones sense territori compartit continuen usant-la, enamorant-se, discutint, escrivint i fent associacions més d’un segle després.

L’esperanto és al mateix temps un projecte utòpic i una cosa quotidiana. Pot ser presentat com una proposta per a la humanitat sencera i, cinc minuts després, ser simplement la llengua en què dos amics prenen una cervesa.

La pregunta més interessant potser ja no és «serà la llengua del món?», sinó «per què encara funciona?». Des d’un punt de vista sociològic, la persistència d’una comunitat lingüística voluntària, dispersa i sense estat és un fenomen digne d’estudi independentment del futur polític de la llengua.

D’on ix això. La xifra de parlants la discutim article a part, quanta gent parla esperanto, i la font moderna és Wandel (2015), que estima uns dos milions d’usuaris a la xarxa amb un mètode explícit —que és una cosa distinta d’un cens—. Les categories de dificultat del Foreign Service Institute, i per què no mesuren la dificultat d’una llengua sinó la distància des de l’anglés, a «llengües fàcils, ¿per a qui?». La definició mínima d’esperantista que permet separar l’ús de la doctrina, a «esperantista o esperantòfon».

16. Curiositats breus

  • Hi ha famílies internacionals en què l’esperanto és la llengua que els pares tenen en comú.

  • Una persona pot tindre esperanto com una de les seues llengües de criança sense que siga la llengua nacional de cap dels progenitors.

  • Hi ha clubs esperantistes amb més d’un segle d’història.

  • En moltes ciutats europees hi ha carrers dedicats a Zamenhof o a l’esperanto.

  • Existeixen monuments i plaques dedicats a Zamenhof arreu del món.

  • S’han celebrat congressos d’esperanto en contextos polítics molt diferents: democràcies liberals, monarquies, règims socialistes i dictadures.

  • La correspondència internacional va ser durant dècades una de les principals «aplicacions» de l’esperanto.

  • Abans de les xarxes socials, una revista esperantista podia funcionar com una xarxa global de contactes.

  • La ràdio en esperanto ha tingut emissions regulars des de diversos països.

  • Ràdio Vaticana va emetre durant dècades en esperanto.

  • La Xina ha mantingut una producció institucional en esperanto notable en diferents èpoques.

  • El moviment esperantista ha tingut tradicionalment una proporció molt alta de persones interessades en llengües.

  • Molts esperantistes són al mateix temps aprenents de diverses altres llengües.

  • La cultura esperantista té una forta tradició de traductors amateurs i semiprofessionals.

  • Una mateixa reunió pot reunir persones que no compartixen cap altra llengua comuna amb prou nivell.

  • L’esperanto permet una sintaxi prou flexible perquè diferents parlants transferisquen parcialment hàbits de les seues llengües maternes.

  • Els bons parlants acaben adquirint un estil esperantista que no és una simple còpia del castellà, anglés, francés o alemany.

  • Hi ha discussions recurrents sobre l’excés d’arrels noves i els neologismes.

  • Altres discussions recurrents tracten sobre topònims, noms de països i formes de gentilicis.

  • La terminació tradicional dels noms de països ha generat reformes i reajustos al llarg del temps.

  • L’esperanto té una terminologia gramatical pròpia desenvolupada en la mateixa llengua.

  • És possible estudiar gramàtica avançada de l’esperanto íntegrament en esperanto.

  • PMEG, una de les grans gramàtiques modernes, és descriptiva i explicativa, no simplement una llista de regles escolars.

  • El Fundamento conté un diccionari multilingüe amb francés, anglés, alemany, rus i polonés.

  • La combinació exacta d’eixes cinc llengües reflectix el món europeu de Zamenhof.

  • La paraula «samideano» —persona de la mateixa idea— va ser una forma tradicional de tractament entre esperantistes.

  • Molts esperantistes actuals consideren «samideano» massa ideològic o antiquat.

  • La comunitat ha creat una terminologia pròpia per distingir principiants, parlants, activistes i veterans.

  • L’esperanto té acudits sobre la mateixa obsessió dels esperantistes per discutir gramàtica.

  • La comunitat ha debatut durant més d’un segle si cal ser conservadora o reformista amb la llengua.

  • El fet que continue havent-hi eixe debat és una prova que la llengua ja no depén del seu creador.

D’on ix això. Estes són les notes soltes, i convé dir on es poden comprovar i on encara no.

  • El club amb més d’un segle no cal buscar-lo lluny: el Grup d’Esperanto de València es va fundar en 1903, i la seua història documentada està a la pàgina d’història del site.
  • El carrer dedicat a Zamenhof el tenim ací: València en té un, i el grup hi ha fet ofrenes documentades des dels anys cinquanta (història).
  • El diccionari multilingüe del Fundamento —francés, anglés, alemany, rus i polonés— és el Universala Vortaro, i es pot obrir i comptar.
  • El PMEG és açò, i és efectivament descriptiu i explicatiu.
  • La Viquipèdia en esperanto té estadístiques públiques i actualitzades, de manera que la seua grandària és comprovable en qualsevol moment i no cal citar-la de memòria.
  • La producció institucional xinesa continua: China Interreta Informa Centro publica en esperanto.
  • Ràdio Vaticana manté hui secció en esperanto a Vatican News.
  • Els debats sobre neologismes, topònims i gentilicis, l’estil esperantista propi i els acudits interns són descripcions de com es comporta la comunitat, no dades comptables. Les deixem ací com el que són: observacions d’ús, no fets documentats — qui vulga contrastar-les té el PMEG per a la part lingüística i els nostres articles sobre les mil maneres de ser esperantista, els eterns principiants i per què se’n van per a la part sociològica.

Bibliografia

Cada secció acaba amb les seues fonts. Ací estan reunides, agrupades pel que són.

Documents fundacionals

Gramàtica i descripció de la llengua

Nombre de parlants

Història, política i repressió

Altres llengües planificades

UNESCO

Institucions i serveis del moviment

Una nota sobre com està citada esta pàgina

Ací hi ha de tot: documents primaris que qualsevol pot obrir, estudis acadèmics, i també observacions sobre com es comporta la comunitat que no són dades comptables. Hem intentat que es note la diferència. Quan una cosa no l’hem pogut comprovar, ho diu ací i ho diu la secció. Si trobeu un enllaç que no diu el que diem que diu, escriviu-nos: és exactament la mena d’errada que volem que ens arribe.

Llegir en: