L’esperanto té una categoria pròpia per a qui porta vint anys començant: eterna komencanto. El nostre butlletí ja els tractava com un públic reconegut en els anys huitanta, i els esperantistes experimentats se’n queixen, com a mínim, des de 1905.
Tenen nom, i el nom és una burla
Eterna komencanto és el terme neutre. El moviment en té dos més, formats igual i molt menys amables: bonantagulo —«el senyor bon dia»— i kielvifartasulo —«el senyor com estàs»—, és a dir, qui de l’esperanto només arriba a la primera frase del primer tema.
Bonantagulo no és un acudit d’ara: està arreplegat al Wiktionary anglés, marcat com a argot i despectiu, amb citacions de tres dècades. La més antiga és de 1999, en el fòrum soc.culture.esperanto, i apareix justament discutint quanta gent parla la llengua:
«Eble ekzistas 1 miliono da bonantaguloj, sed tiuj normale ne komprenas flue parolatan Esperanton, ĉu?»
[Potser hi ha un milió de bonantaguloj, però eixos normalment no entenen l’esperanto parlat amb fluïdesa, veritat?]
— Wolfram Diestel, 29 de juny de 1999
En 2007, Reinhard Haupenthal l’usa en La Ondo de Esperanto amb la mateixa intenció, i emparellat amb el nostre terme: «Ĉu la kriterio estas la eternaj komencantoj kaj bonantaguloj?» —¿és eixe el criteri, els eterns principiants i els senyors bon dia?—. I en 2010, Roman Dobrzyński escriu en Kontakto que tots el saluden amablement, «encara que en bona part només són «bonantaguloj«».
De kielvifartasulo no hem trobat cap entrada de diccionari: circula en les llistes d’argot que es passen els parlants —està, per exemple, en el curs «Esperanto Slang!», un joc de fitxes de Memrise acreditat a Evildea— sempre amb la mateixa glossa que bonantagulo i la mateixa advertència que pot ofendre.
El nostre butlletí ja els tenia fitxats
En el Valencia Luno dels anys huitanta, Félix Navarro Clemente portava una secció d’acudits en esperanto. No era només per a fer riure: era un mètode. I mireu a qui la dedicava, amb les cometes seues:
«Ho aconselle als acabats d’eixir del forn i als «eternaj komencantoj»: analitzeu els punts delicats de la gramàtica; memoritzeu els acudits amb vista a la parla fluida i inscriviu en la vostra memòria les paraules que per a vosaltres siguen noves.»
— F. Navarro, Valencia Luno
Ho va repetir almenys tres vegades en números distints. Els eterns principiants no eren, per a ell, una anomalia ni una vergonya: eren una part estable del públic del butlletí, a qui calia parlar-los expressament. La secció es deia «KIAL NE RIDETI?» —per què no somriure?— i el criteri era que el que fa gràcia es memoritza.
I un altre butlletí espanyol, en 1990
No és cosa només del Valencia Luno. En Kajeroj el la Sudo, el butlletí de l’associació espanyola de treballadors esperantistes (HALE), Bernard Golden obri en 1990 un assaig amb esta definició, que és exactament la tesi d’este article escrita fa trenta-sis anys:
«Un dels elements del folklore de la subcultura esperantista és el fenomen de l'»etern principiant», eixe desmentiment vivent de la fanfarronada propagandística que l’esperanto és una llengua fàcil d’aprendre.»
— Bernard Golden, «Eternaj pretekstantoj», Kajeroj el la Sudo núm. 6 (abril-juny de 1990), pàg. 16
Golden, però, no els dedica l’assaig: diu expressament que no pensa dissecar qui no aconseguix ficar-se al cap els rudiments ni tornant a començar diverses vegades. El seu objectiu és un altre tipus, que ell bateja allí mateix i que també ens sona: l’etern pretextant, el que sempre té massa faena per a contestar els correus del moviment.
Des de quan es queixa la gent
Des del principi, i això és el més tranquil·litzador que hi ha en tot este assumpte.
Quan Libera Folio va preguntar en 2020 si l’esperanto s’estava degradant a internet, l’acadèmica Anna Löwenstein va contestar això:
«Sens dubte els esperantistes més experimentats van començar a queixar-se ja en 1905 que la llengua es degenerava. Sempre hi ha hagut parlants més bons o més roïns, gent que coneixia i aplicava millor o pitjor la gramàtica, gent que comprovava les paraules al diccionari amb atenció, i altres que afegien despreocupadament una terminació -o a qualsevol arrel romànica.»
El lingüista neerlandés Marc van Oostendorp afig la part que explica per què ara ho notem més: els eterns principiants sempre han existit, però abans no tenien escenari. Ara en tenen: cada fòrum, cada grup, cada comentari.
I l’acadèmic Marcos Cramer posa la comparació on toca. Sí que ha crescut la proporció d’errades en els textos escrits, diu, però
«seria injust comparar l’ús escrit actual amb l’ús escrit de l’època anterior a la xarxa. De fet, es tracta d’un ús espontani comparable a l’ús oral, i per tant la comparació més justa és amb l’ús oral de l’època anterior a la xarxa.»
Dit d’una altra manera: no és que ara s’escriga pitjor, és que ara s’escriu el que abans es deia. La conversa d’un club dels anys setanta, amb els seus errors, no la va transcriure ningú.
El que sí que ha canviat
Löwenstein assenyala un canvi real, i no és el nivell: és com s’entra.
«En el passat els principiants havien de seguir per força un llibre de text, llegir les explicacions gramaticals, fer els exercicis, etcètera; però ara un nombre extraordinari de persones comença a aprendre esperanto sense la necessitat d’informar-se gens de la gramàtica.»
Van Oostendorp ho llig amb un gir interessant: fa dècades no es podia aprendre la gramàtica sense empassar-se també la ideologia del moviment, «inclosa la intocabilitat del Fundamento», i això espantava gent i frenava el creixement. El resultat d’haver llevat eixe peatge és que entra molta més gent, i que entra sense res que l’empenya a passar del primer graó.
Tot i això, ell no ho veu com una catàstrofe:
«Enmig d’este gran grup de barroers sempre hi haurà un nucli de gent que use seriosament la llengua clàssica. I alguns nouvinguts sempre voldran unir-se a eixe nucli.»
Les xifres del graó
Que el primer graó és molt més ample que els altres no és una impressió: es pot comptar, i ho vam contar a «Quanta gent parla realment esperanto?».
- L’escala de Jouko Lindstedt posa deu milions de persones que alguna vegada s’han acostat als rudiments, i deu mil que el parlen amb fluïdesa total. Quatre ordres de magnitud de diferència.
- El curs d’esperanto de Duolingo va acumular al voltant d’1,7 milions d’inscripcions; de la versió castellana, l’antic col·laborador Enric Baltasar estima un 5 % de finalitzacions.
- Els exàmens internacionals UEA-KER porten 2.945 persones aprovades des de 2008, de B1 a C2.
Entre els milions que comencen i els milers que acrediten un nivell hi ha, justament, la població d’este article.
Per què el moviment en produïx tants
Ací convé separar el que està documentat del que és lectura nostra, i això que ve ara és lectura nostra.
Una llengua sense territori no té cap situació que t’obligue a millorar. Ningú no ha de renovar el DNI en esperanto, ni entendre el metge, ni aprovar una oposició. El primer graó et servix per a saludar en una trobada, i el segon graó no te’l demana ningú. En qualsevol altra llengua estrangera el que empeny és la necessitat; ací només queda el gust.
I hi ha un segon factor, que aquesta vegada sí que el diu una font. Ilona Koutny, que va dirigir vint-i-sis anys els estudis d’interlingüística de Poznań, ho va formular així en 2024:
«Els esperantistes preferixen convéncer altres perquè aprenguen esperanto, però consideren que ells mateixos ja no necessiten aprendre més.»
És una opinió d’ella, no una dada, però ve d’algú que va tindre l’aula davant durant més de dues dècades i que va acabar tancant els estudis perquè, després del primer any, no s’hi va inscriure ningú de tot el món excepte cinc estudiants xinesos.
I encara més arrere: en 1906, en un congrés universal, Kabe va dir des de la tribuna que els qui més necessàriament havien d’aprendre esperanto eren els esperantistes mateixos. El congrés el va aplaudir molt. I ací continuem.
I qui s’ho diu a si mateix
El terme també s’usa cap a dins, i sense dramatisme. En febrer de 2005, Nia Voĉo —el full mensual del Liceu d’Esperanto de Madrid— celebrava els vint anys de Lupe Sanz com a redactora: havia aprés la llengua en 1982, en un curs bàsic dirigit per Augusto Casquero, i des de 1985 tancava el butlletí cada mes. La seua manera de dir-ho:
«Mi estas preskaŭ eterna komencantino.»
[Sóc quasi una eterna principianta.]
Vint anys traient un butlletí en esperanto cada mes. Si això és ser una eterna principianta, el problema no és la gent: és l’escala amb què la mesurem.
Conclusió, que no és cap regany
Lindstedt tanca l’assumpte amb la frase que hauria d’anar en tots els nostres fullets:
«Això ens recorda que l’esperanto no és una llengua tan fàcil com sovint es diu propagandísticament.»
L’etern principiant no és un mal esperantista: és el resultat previsible d’un sistema que sap captar molt bé i acompanyar bastant pitjor. Vam prometre una llengua fàcil —una promesa que ja hem discutit en «Llengües fàcils, per a qui?»— i després ens hem sorprés que la gent es quede on la deixem.
Si volem menys eterns principiants, la palanca no és queixar-se’n. És el segon graó: cursos que continuen després de l’A2, gent amb qui practicar cada setmana, i motius reals per a arribar al B2. La resta ja se sap que no funciona, perquè portem cent vint anys provant-la.
I si has arribat fins ací sent-ne un, que quede clar què diu este article i què no. No diu que no valga la pena aprendre esperanto, ni que et quedaràs on estàs. El que diuen les fonts és que el primer graó és amplíssim i el segon està mal senyalitzat, i que això és cosa nostra, no teua. Amb el nivell del primer graó ja es fa la major part del que es fa en esta llengua: seguir una xarrada, llegir el butlletí, escriure a algú de l’altra punta del món i que t’entenga. I del graó es passa —això també ho diuen les fonts— parlant cada setmana amb algú, no estudiant gramàtica a soles. Nosaltres tenim el Kafo-Kunveno tots els dimecres, i s’hi va a parlar com es puga: eixe és exactament el lloc on un etern principiant deixa de ser-ho.
Fonts
- Libera Folio, «Ĉu Esperanto degeneras?» (20 de desembre de 2020), amb les intervencions d’Anna Löwenstein, Marc van Oostendorp, Marcos Cramer, Jouko Lindstedt i Goro Christoph Kimura.
- Libera Folio, «Esperantistoj preferas konvinkadi aliajn» (8 d’octubre de 2024), entrevista a Ilona Koutny.
- Golden, Bernard. «Eternaj pretekstantoj», Kajeroj el la Sudo núm. 6 (abril-juny de 1990), pàgs. 16-18. Butlletí de HALE, Sevilla; la col·lecció també està en PDF a gazetoteko.com.
- «20 jaroj kiel redaktorino», Nia Voĉo, febrer de 2005, full mensual del Madrida Esperanto-Liceo; la col·lecció des de 2001, a gazetoteko.com.
- Wiktionary, «bonantagulo», amb les citacions de Diestel (1999), Haupenthal (2007) i Dobrzyński (2010).
- Navarro Clemente, Félix. Secció «KIAL NE RIDETI?» del Valencia Luno, transcrita sencera a la nostra col·lecció del butlletí.
- Les traduccions al valencià són nostres.
Vegeu també
- «Quanta gent parla realment esperanto?», d’on ixen les xifres de Lindstedt, Duolingo i UEA-KER amb les seues fonts.
- «Llengües fàcils, per a qui?», sobre la promesa de la llengua fàcil.
- El Kafo-Kunveno, la trobada setmanal per a parlar-lo.
Llegir en:
Aquesta entrada encara no té cap comentari. Sigues la primera persona a comentar-la des del fedivers.