Com va tornar l’esperanto després de la guerra: la reconstrucció, ciutat per ciutat

El govern va autoritzar la Federació Espanyola d’Esperanto el desembre de 1947, amb seu a València, però eixe permís no va fer tornar el moviment d’un colp. Cada ciutat va tornar a la seua manera i al seu ritme. A Saragossa, el grup Frateco no havia arribat a tancar i va sobreviure amb una directiva feta de catòlics perquè el governador no la vetara. A Manresa i a Sabadell l’esperanto va reaparéixer com a secció d’una societat de llengües i d’una d’excursionisme. A Bilbao, la gent es va tornar a trobar abans que el grup tinguera permís, i a Gijón l’autoritat el va denegar fins a 1958. A Zamora, els quatre joves que havien organitzat l’esperanto havien sigut assassinats, i sota el franquisme no hi va tornar a haver cap grup.

La nova Federació, a més, va tindre en llocs de responsabilitat gent dels dos bàndols de la guerra: un vicepresident sevillà de «profundas convicciones católicas» i, fent el butlletí número rere número, l’home que durant la guerra havia redactat el butlletí de propaganda republicana en esperanto i que en acabar-la havia anat a la presó.

«Jen, kiel statas nun Esperanto en Hispanio» —així està ara l'esperanto a Espanya—: l'inventari que el Boletín de la Federación Esperantista Española va publicar el desembre de 1950, ciutat per ciutat, tres anys després de la legalització. Núm. 24, p. 195.

En resum: com va tornar

Llegit en conjunt, el que documenten les fonts té tres fases, quatre vies i dos tipus de protagonistes. La divisió en fases és nostra; els fets de cada una estan contats i citats més avall.

Tres fases.

• 1946-1949: el que sobreviu o s’amaga. Abans del permís, o al marge d’ell, hi ha Frateco a Saragossa, que no havia tancat, un curs lliure a la universitat de La Laguna, el Lingua Club de Manresa i, segons Marco Botella, trobades informals a Bilbao.
• 1947-1951: un paraigua estatal. El desembre de 1947 el govern autoritza la Federació Espanyola d’Esperanto, amb seu a València. Des de 1949 publica el Boletín, que torna a lligar els grups, i en 1951 fa a Terrassa el primer congrés de la postguerra.
• Els anys cinquanta: ciutat per ciutat. Els grups locals es legalitzen un a un, quan el governador de cada província ho permet: Bilbao en 1953, Gijón en 1958. I els congressos anuals porten el moviment allà on no hi havia grup, com Màlaga en 1959 i Pontevedra en 1960. L’etapa es tanca quan la Federació se’n va a Saragossa, en 1962-1963.

Quatre vies. Un grup que no tanca i que tria una directiva que el governador no vete (Saragossa). Una secció dins d’una altra entitat —una societat de llengües, d’excursionisme, la universitat— (Manresa, Sabadell, La Laguna). Un grup propi, quan arriba el permís (València, Madrid, Bilbao). I un congrés estatal on encara no hi ha res (Màlaga, Pontevedra).

Dos tipus de protagonistes. Els catòlics i la gent ben vista pel règim obrien portes: un vicepresident sevillà de «profundas convicciones católicas», la junta catòlica de Frateco, un rector que cedia la universitat, un arquebisbe al congrés d’IKUE. Però la feina diària la feien també els vençuts: el Boletín el redactava l’antic redactor del butlletí republicà Popola Fronto, i el curs de La Laguna el donava un mestre eixit dels camps de concentració.

On no va tornar. A Zamora, els organitzadors havien sigut assassinats i sota el franquisme no hi va haver grup. A Galícia, la represa no arriba fins al congrés de Pontevedra de 1960, i a Terol el Boletín d’aquells anys només hi recull persones soltes.

El permís de 1947 va ser un punt d’inflexió legal, però no la fi del control: encara en 1953 les juntes de Frateco es feien amb un policia a l’estrada, i a Gijón l’autoritat va denegar el permís al grup, que no es va reconéixer fins a 1958.

El mapa de 1950

La millor fotografia contemporània d’aquella represa la va publicar la mateixa Federació. El desembre de 1950, el Boletín núm. 24 —el butlletí que la Federació feia a València des de 1949— dedica una pàgina sense firma a repassar com estava el moviment. En traducció nostra de l’esperanto:

• Madrid: «la diligent activitat del nostre fervorós company López Herrero, amb altres col·laboradors actius, ha aconseguit formar un cercle i organitzar un curs, els fruits del qual ja maduren».
• Saragossa: «s’aguanta ferm sobre peus forts el Grup Esperantista Frateco, l’únic de tota Espanya que no ha deixat de funcionar durant més de trenta anys; ara es fan dos cursos».
• Barcelona, «antic bastió de l’esperantisme»: la llengua «també comença a brotar en les velles branques. Ja funcionen alguns cursos».
• Terrassa: l’esforç del veterà Sebastián Chaler ha donat a la ciutat prou pes perquè la Federació la trie «sense dubtar» per al primer congrés espanyol de la postguerra.
• Santander i Bilbao «es mouen amb habilitat i encert».
• Andalusia, «amb Sevilla al capdavant»: diversos amics «sembren constantment» les idees de l’esperanto.
• Canàries: un «cercle escollit de gent competent», amb el nom de Régulo Pérez, mostra la utilitat de l’esperanto «fins i tot en els mitjans universitaris».
• País Valencià: a més de la capital, «es poden esmentar els noms de Castelló i de Callosa de Segura», i a Xest, «coneguda amb raó com la Meca de l’esperantisme», el moviment «torna a brillar amb la seua antiga fama».
• València: «amb més de cent membres, on s’acaba de fundar el grup de la ciutat, continuen funcionant els cursos», s’organitzen excursions, s’acull els esperantistes estrangers i «s’ha sotsllogat un local bonic per a l’ensenyament i les conferències».

Tres anys després de la legalització, doncs, hi havia activitat en una desena de llocs. La resta d’este article conta com hi va arribar cadascun, i on no s’hi va arribar.

Mapa de la primera activitat en grup documentada després de la guerra, ciutat per ciutat, amb les dades de la taula de sota. Blau fosc: el grup no va tancar (Saragossa). Taronja: activitat dins d'una altra entitat o sense permís; la fletxa porta a l'any del reconeixement legal. Verd: grup o seu pròpia. Morat: la represa arriba amb un congrés estatal. Cercle buit: cap grup documentat, amb persones soltes a Sevilla i res a Zamora. Contorns de Natural Earth.

La taula no diu que abans de cada data no hi haguera ningú que parlara esperanto o que en guardara els llibres. Diu quan hi ha un document d’activitat en grup.

La legalització de 1947 no ho va obrir tot

La notícia del permís va arribar a València el 15 de desembre de 1947, el dia de Zamenhof, quan els esperantistes de la ciutat s’asseien a taula per a celebrar-lo. Ho conta el primer número del Boletín, un any després: «reunidos para festejar, el 15 de Diciembre, la memoria de nuestro inolvidable Fundador, llegó la noticia» (núm. 1, p. 1).

La idea d’una federació estatal havia vingut de Sevilla. Federico Rivelles Giménez, que en la primera junta elegida en seria vicepresident (Boletín núm. 13, gener de 1950), va escriure primer a Frateco, de Saragossa, perquè era «la única sociedad esperantista autorizada oficialmente en el país», i li va proposar que encapçalara la petició al govern. La directiva saragossana ho va rebutjar per unanimitat, «que la situación política de nuestra ciudad no estaba todavía suficientemente madura para dar ese paso». Ho conta Antonio Marco Botella, que en va ser protagonista, en Un siglo de Esperanto en Aragón (2000), on descriu Rivelles com a «persona muy afecta al régimen». El sociòleg Roberto Garvía el presenta en Lengua y utopía (2022, p. 11) com «el sevillano Federico Ribelles Giménez, de profundas convicciones católicas», qui «inició todos los contactos para reavivar el esperantismo». Al final, la petició la van presentar els valencians.

El permís estatal no valia per als grups de cada ciutat, que continuaven depenent del governador civil de la seua província. Marco Botella escriu que, de seguida, grups de diverses províncies, «como por ejemplo Alicante», van demanar-li l’autorització i van rebre «un no rotundo», i que encara en 1951 «en algunas capitales de provincia los respectivos Gobernadores aun se negaban a autorizar la refundación de Grupos de Esperanto». La cronologia que el Boletín va publicar en 1981 resumix així l’any 1948: «s’organitzen diverses seccions d’esperanto dins d’associacions culturals i esportives» (núm. 248, p. 9). És la fórmula que es veu a Manresa, a Sabadell i a Gijón.

Saragossa: el grup que no va tancar

A l’Aragó, conta Marco Botella, en començar la guerra es van tancar tots els grups d’esperanto menys un: «Hubo una sola excepción en toda la España «nacional», Frateco de Zaragoza, que ciertamente quedó totalmente paralizado». El Boletín de 1950 ho diu d’una altra manera: Frateco era l’únic grup d’Espanya «que no ha deixat de funcionar» en trenta anys.

La raó que dona Marco Botella és el president del grup, Ramón de Salas Bonal, «que como comandante del ejército, y además ocupando un alto cargo de orden público de Zaragoza», va aturar els qui volien tancar-lo. Salas era comandant de cavalleria retirat, havia deixat la presidència de Frateco en 1937 per anar al front i hi va morir en 1938; el Boletín Oficial del Estado del 13 d’octubre de 1938 (p. 1789) l’ascendix a tinent coronel a títol pòstum: «el Comandante de Caballería, retirado, don Ramón de Salas Bonal, que murió gloriosamente en acción de guerra». La ponència de José Antonio del Barrio i Ulrich Lins sobre l’esperanto en la Guerra Civil (2006) el fa coronel i governador militar; no hem trobat cap document que ho diga.

La protecció no va durar. El 10 de novembre de 1941, segons Marco Botella, una vintena de joves falangistes van entrar al local, van trencar documents i llibres de la biblioteca i es van endur el llibre d’actes i la llista de socis. D’este assalt només hi ha el seu testimoni.

Quan en 1947 Frateco va renovar la directiva, cada nom havia de passar pel Govern Civil. La junta que en va eixir, presidida per José Orós Gimeno, tenia onze membres, entre ells el metge Fernando de la Puente i el capellà Emilio Pérez, i Marco Botella n’explica el criteri: «Todos los directivos eran de marcada tendencia católica, lo que ofrecía una garantía de que no iban a ser vetados por la autoridad». Ni així: en 1948 el governador encara no va autoritzar la junta general, i el curs que es va fer l’abril d’aquell any no es va anunciar enlloc. La primera junta general de la postguerra la va autoritzar el Cap Superior de Policia el 29 de gener de 1950, «con la presencia obligada de un policía en el estrado».

Els joves, i la policia a les tres de la matinada

En 1949 va arribar a Saragossa Antonio Marco Botella, nascut en 1921 a Callosa de Segura (Baix Segura). Amb José Guio i Salvador Morales va fer propaganda a la Sociedad de Montañeros de Aragón i va omplir cursos de dues hores en dies alterns. El que conta d’aquells cursos ho va viure ell: la policia visitava els alumnes a casa «entre las dos y tres de la madrugada», i qui rebia la visita ja no tornava a classe. En 1950, sempre segons ell, els cursos es van anunciar per primera vegada des de la guerra en Heraldo de Aragón i El Noticiero.

El setembre de 1950, segons Marco Botella, es va fundar a Saragossa l’associació catòlica d’esperantistes, presidida per Fernando de la Puente. El Boletín la presenta el gener de 1951 com a «nova organizo»: la Katolika Esperantista Hispana Asocio (KEHA), al carrer de Zurita, 13 (núm. 25, p. 209). La història de la unió internacional d’esperantistes catòlics (IKUE) la fa nàixer en 1952, al congrés eucarístic de Barcelona; el Boletín ja en parlava un any abans.

Un rector i un arquebisbe

Miguel Sancho Izquierdo (Calanda, 1890 – Saragossa, 1988) havia sigut diputat de la CEDA —la coalició de la dreta catòlica durant la República— per Terol en 1933 i en 1936, va ser regidor de Saragossa de 1939 a 1944 i rector de la universitat de 1941 a 1954 (Ajuntament de Saragossa; Universitat Carlos III). I era esperantista des de jove: el Boletín recorda que «una vegada fins i tot va ser secretari» de Frateco. Quan Saragossa va organitzar el congrés espanyol de 1954, el rector va oferir les sales de la universitat i de la Facultat de Medicina per a l’obertura i les sessions de treball (núm. 64, p. 36).

Del 20 al 24 de juliol de 1956, Saragossa va acollir el 26é congrés d’IKUE, amb 209 congressistes; l’havien organitzat De la Puente i Pedro Marqueta. L’arquebisbe Casimiro Morcillo hi va dir la missa i va parlar en la sessió d’obertura «en i sobre l’esperanto» (núm. 92, p. 318-319). Quinze anys després, en l’obituari de l’arquebisbe, el Boletín hi afegia que ell mateix hi havia presidit la sessió i que havia aprés esperanto de seminarista (núm. 186, 1971). Marco Botella en fa una lectura seua: el president i el vicepresident de Frateco, que encapçalaven el comité organitzador, «movilizaron a todos los elementos conservadores esperantistas que hasta ese momento aun no habían decidido incorporarse».

Al final de 1961, Sancho Izquierdo ja era president de Frateco i vicepresident de la Federació (núm. 130). En va acceptar la presidència, i el desembre de 1962 el Boletín anunciava que la Federació se n’anava de València a Saragossa (núm. 135). El govern ho va aprovar a principis de 1963 (núm. 136, p. 490), i el primer Boletín fet a Saragossa és el de setembre de 1963 (núm. 137).

València: la seu federal, amb gent dels dos bàndols

València va ser la seu de la Federació de 1947 a 1963, i el grup de la ciutat, el que més gent tenia en 1950. Com es va viure això ací —l’orxateria del carrer de Russafa que feia de seu, el congrés de 1952, la ràdio— ho contem a la història de l’esperanto a València, i no ho repetim.

El que interessa ací és qui hi havia. La Federació Espanyola d’Esperanto ho diu en la seua història institucional: «Participaron en ella personas que habían combatido en el bando nacional y también personas identificadas con el bando perdedor, que habían ya recuperado la libertad». Garvía ho descriu en la presentació del seu llibre com un «lugar de encuentro y reconciliación».

El cas més clar dels vençuts és Luis Hernández Lahuerta. Durant la guerra havia redactat Popola Fronto, el butlletí en esperanto amb què el Grup Laborista Esperantista de València difonia a l’estranger la posició republicana, i en acabar-la va anar a la presó. Des de 1949 va redactar el Boletín de la Federació; el va deixar el desembre de 1953, el va reprendre en 1957 i el va portar fins a 1960, un any abans de morir (núm. 60; núm. 248, p. 9-12).

L’altre acte públic valencià d’aquells primers anys va ser fora de la capital. El 22 de gener de 1950 una expedició d’esperantistes de València va omplir el teatre de Xest, on els xiquets els saludaven en esperanto pel carrer: ho vam contar a «Ya vuelven a sonar los claros clarines», amb la crònica que en va publicar el Boletín.

Catalunya: seccions dins d’altres societats

A Manresa l’esperanto va tornar com una llengua entre altres. El Lingua Club va nàixer en 1947 —la primera reunió és del 5 d’octubre— com a «societat poliglota», i El Pou de la Gallina en conta l’origen («II Setmana d’amistat francomanresana a Lingua Club»): un dels iniciadors, Modest Tuset, feia classes «a l’acadèmia del procurador Josep Pla Casasayas, ben relacionat amb les autoritats franquistes del moment, que van facilitar-ne la legalització». Pla era procurador dels tribunals (Espluga, 2023, p. 93, n. 7). La cronologia del Boletín de 1981 l’anomena «l’única associació d’esperanto oficial a Catalunya».

A Sabadell va ser una societat excursionista. El 22 de gener de 1950, el mateix dia de l’acte de Xest, s’hi va inaugurar un curs a la «recién fundada Sección Esperantista de la Sociedad Excursionista «Mar y Tierra»», amb més de cent assistents i quaranta alumnes, segons la crònica de Sebastián Chaler (Boletín núm. 14). L’Associació Catalana d’Esperanto hi situa el primer curs de la postguerra a la ciutat.

Terrassa va organitzar del 28 al 30 de juliol de 1951 el 12é Congrés Espanyol d’Esperanto, «este primer Congreso de la postguerra», amb 258 assistents de 307 inscrits. El Boletín el va rebre com el compliment del «desig anhelat dels esperantistes espanyols de mostrar-se en públic, després d’una llarga pausa de quinze anys» (núm. 32-33). Encara el febrer d’aquell any l’anunciava «mientras se recibe la conformidad oficial de la Superioridad» (núm. 26).

A Barcelona, el grup Stelo de Paco feia cursos i un butlletí que el maig de 1954 anava ja pel número 8 (núm. 65). Les trobades anuals dels esperantistes de la zona van començar l’1 de maig de 1957 a Sabadell com a «trobada provincial de Barcelona» (núm. 102); la de 1973, a Calella, ja es va dir «15a Trobada Esperantista Catalana» (núm. 197).

Durant la guerra, l’esperanto havia servit a Catalunya de propaganda oficial: el Comissariat de Propaganda de la Generalitat va publicar-ne comunicats de premsa, va organitzar l’exposició Cinquanta anys d’esperanto i va patrocinar un comité esperantista antifeixista, «uno de los pocos casos en el mundo en el que un gobierno utilizó el esperanto en su propaganda» (Boquera i Medina, 2020, p. 338-340).

Bilbao: primer la gent, després el permís

Segons Marco Botella, en 1946 «los esperantistas se reunían dos veces por semana para pasear por la Plaza Nueva y practicar el Esperanto», i aquell any Juan Muro va començar un curs a l’escola de sordmuts. El grup no va tornar a existir legalment fins a 1953. El gener d’aquell any el Boletín informava: «S’ha refundat el grup amb més de seixanta membres, i per primera vegada després de la guerra funciona un curs amb molta assistència», en un pis que havia cedit el delegat provincial de cecs (núm. 49). Marco Botella data la refundació el 3 de maig de 1953, i la cronologia del grup bilbaí parla de «nueva legalización» aquell any. L’agost s’hi va fer el 14é Congrés Espanyol.

Madrid: un cercle, i una ràdio universitària

A Madrid, el desembre de 1950 hi havia el cercle i el curs de López Herrero que recull el Boletín. El llibre del congrés espanyol de 1987, que tenim reproduït, data en 1950 el Madrida Esperanto-Grupo, en 1951 Hispana Esperanto Aŭroro, dels esperantistes cecs, i en 1953 el Madrida Esperanto-Klubo; també diu que els cursos van tornar en 1951, quan el Boletín ja en parlava un any abans.

El 9 de gener de 1952 es va estrenar Anteno Esperantista a Radio SEU, l’emissora del sindicat universitari oficial del règim: s’emetia els dimecres a les 20.30 i la feia Darío Rodríguez López de Silva (núm. 37). L’emissora la va deixar de fer el febrer de 1954 (núm. 67). Madrid va acollir el congrés espanyol de 1957 i, en 1968, el Congrés Universal d’Esperanto.

La Laguna: la universitat, amb un represaliat de professor

L’activitat en grup més primerenca de totes les d’este article és anterior a la legalització, i la feia un represaliat. Juan Régulo Pérez havia sigut separat del cos de mestres en 1936 i havia passat de 1937 a 1939 per «cárceles y campos de concentración de Canarias, la Península y Marruecos», segons la seua biografia a la Serta gratulatoria in honorem Juan Régulo (Universitat de La Laguna, 1985, p. 9-10); Garvía afig que era de la UGT (p. 12). En 1941 va arribar a La Laguna, i en el curs 1946-47 va donar a la universitat un curs lliure d’esperanto. Se’n conserva la foto: «Asistentes a lecciones libres de Esperanto en el curso 1946-47, 2º cuatrimestre», amb Régulo de professor i, entre els alumnes, l’exrector Jesús Maynar (La Laguna Ahora, 2014). L’associació esperantista de la universitat data el primer curs en 1948, que és quan la Facultat el va fer oficial.

No va ser una línia recta. L’abril de 1951, el Boletín parlava d’un «llarg silenci, causat per la supressió del curs d’esperanto de la universitat» (núm. 28, p. 30), i l’abril de 1952 el curs es reprenia amb autorització oficial (núm. 42, p. 379). Aquell mateix any Régulo va començar a editar llibres en esperanto amb el segell Stafeto (núm. 49): en uns vint-i-cinc anys en van eixir «casi cien títulos» (Federació Espanyola d’Esperanto).

Gijón: un grup sense permís

La història de l’associació esperantista asturiana (Heleco 84, 2009, p. 34) conta que a Gijón hi havia un cercle que funcionava sense existència oficial, i que «kiam Alberto Menéndez intencis legalizi tiun grupon, la koncerna aŭtoritato rifuzis tion argumentante ke al tiu grupo mankis taŭgan socian sidejon»: l’autoritat ho va rebutjar perquè no tenien un local social adequat. Per a organitzar el congrés espanyol de 1955 es van acollir a un grup esperantista creat dins del Centro Asturiano —el Boletín en dona l’adreça al passeig de Begoña—, però el 15 de febrer de 1955 la directiva d’eixa entitat el va dissoldre i hi va prohibir tota activitat esperantista. El congrés es va fer igualment, del 23 al 27 de juliol (Boletín núm. 80). El Grupo Esperantista Jovellanos va demanar el reconeixement a l’Ateneo Jovellanos el 19 d’abril de 1958: li’l van donar, però sense local per a les classes.

Sevilla i Màlaga

L’Associació Sevillana d’Esperanto diu que l’activitat «se renueva avanzado los años cuarenta. Pero la autentica renovación viene con los años setenta». A banda de Rivelles, en la junta de la Federació de 1952 hi havia un altre sevillà, José María Arias de Reyna Ferrero (núm. 37).

Quan la Federació va dur el congrés a Màlaga en agost de 1959, el Boletín reconeixia que a la ciutat no hi havia grup: només «un nombre molt reduït de joves alumnes al voltant d’un sol professor, encara que diligent», Eleuterio Moreno García. I explicava per què l’hi havia dut: era la «inauguració d’una nova etapa, en un territori quasi nou, dels nostres esforços per tindre contacte, cada any, amb pobles i autoritats per tota la geografia del país» (núm. 117). Feia més de trenta anys que no hi havia un congrés a Andalusia.

Galícia, Zamora i Terol

L’Enciclopedia Galega Universal situa el nucli esperantista gallec a la Corunya a principis de segle i a Ferrol durant la República, explica la depuració de molts dels seus membres després del colp militar i data la represa en tres congressos: «O esperanto rexurdiu coa celebración dos congresos de Pontevedra (1960), Vigo (1972) e Ferrol (1976)». El de Pontevedra, del 21 al 23 de juliol de 1960, va arribar nou anys després del de Terrassa.

A Zamora no hi va haver represa. L’estudi de Carlos Coca Durán (Anuario del Instituto de Estudios Zamoranos Florián de Ocampo, 39, 2024) ho diu sense matisos: «Los cuatro jóvenes organizadores (Amado Hernández, Engracia del Río, Antonio Pertejo y Esperanto Luis) fueron asesinados por los voluntarios y autoridades golpistas» (p. 301), i «las únicas noticias que hubo del esperanto en Zamora, durante la etapa franquista, fueron las breves crónicas sobre los congresos de la Federación Española y anécdotas que salieron en la prensa local» (p. 302). Qui eren i com els van matar ho contem a Zamora, 1936: els esperantistes que no van tornar.

Terol havia tingut grup des de 1903, amb canonges i escolapis entre els fundadors, segons el treball de Serafín Aldecoa que es va presentar a València en 2022. Del període 1949-1962, el Boletín només hi recull esperantistes solts, com els de Mosqueruela en 1953-1954, i cap grup. Això és el que diu el butlletí, no necessàriament tot el que hi va haver.

Els congressos, un mapa de la represa

Després del de Barcelona de 1936 no n’hi va haver cap en quinze anys. La sèrie recomença així, segons la Federació i el Boletín de cada any:

Marco Botella explica què se’n volia, del primer: reunir tots els qui «sin distinción de credos e ideologías, activábamos ya a cara descubierta en el país», i «dar confianza a todos aquellos de nuestros colegas que aun no se atrevían a declarar su condición de esperantistas». La crònica de Màlaga de 1959 diu el mateix des de dalt: el congrés servia per a arribar allà on encara no hi havia moviment.

Qui la va fer, la reconstrucció

Les fonts que han escrit sobre la represa l’atribuïxen sobretot a l’empara dels cercles catòlics: del Barrio i Lins, Patricia Merello Guzmán (Ámbitos, 44, 2019, p. 193) i Marco Botella. Els casos d’este article mostren una realitat més variada: el curs més antic el va donar a La Laguna un afiliat a la UGT eixit de la presó, el Boletín de la Federació el feia l’antic redactor de Popola Fronto, i a Manresa i a Sabadell l’esperanto va tornar dins de societats de llengües i d’excursionisme. Per què la presència catòlica és tan visible, i què passava al mateix temps a la resta d’Europa, ho analitzem a Per què hi havia tants catòlics en l’esperantisme espanyol de postguerra?

Les fonts, i el que val cadascuna

Bona part d’esta història la coneixem per Antonio Marco Botella, nascut en 1921, que la va viure a Saragossa i la va escriure entre 2000 i 2014. És l’única font per a coses que cap document administratiu no recolliria —les visites de la policia, les converses de les directives—, però és memòria escrita mig segle després. Allà on el Boletín de l’època diu una cosa distinta, ho hem posat al costat.

Les fonts no es posen d’acord en unes quantes coses, i les donem totes:

• Quan va nàixer la Federació. El Boletín de desembre de 1949 celebra «dos años» d’existència legal (1947); el de desembre de 1962 en compta «tretze» des de la fundació (1949); en 1988 es va celebrar el quarantè aniversari (1948); i Garvía, en la introducció del seu llibre, data el permís el 15 de desembre de 1946.
• Quan es va fundar l’associació catòlica: setembre de 1950 (Marco Botella), gener de 1951 o abans (Boletín), 1952 (IKUE).
• Quan es va refundar el grup de Bilbao: gener de 1953 o abans (Boletín), 3 de maig de 1953 (Marco Botella).
• Quan van tornar els cursos a Madrid: 1950 (Boletín), 1951 (llibre de 1987).
• Quan se’n va anar la Federació a Saragossa: decidit en 1962, efectiu en 1963.
• El grau de Ramón de Salas: comandant retirat, segons el BOE; coronel i governador militar, segons del Barrio i Lins.

Fonts. Boletín de la Federación Esperantista Española, a la col·lecció de Gazetoteko i a la Bitoteko: núm. 1 (gener de 1949), 13 i 14 (gener i febrer de 1950), 24 (desembre de 1950), 25, 26, 28 i 32-33 (1951), 37 i 42 (1952), 49 i 60 (1953), 64, 65 i 67 (1954), 80 (1955), 92 (1956), 102 (1957), 117 (1959), 130 i 135 (1962), 136 i 137 (1963), 186 (1971), 197 (1973) i 248 (1981, «Nia historio (1947-1981)», p. 9-12, compilada per S. Aragay). Antonio Marco Botella, Un siglo de Esperanto en Aragón (2000), capítols 1937-1953 i 1954-1962; «Esperanto y «Memoria Histórica»» (2014); El Esperanto en el País Vasco, 1946-1964. Roberto Garvía Soto, Lengua y utopía. El movimiento esperantista en España (1890-1936), Editorial Universidad de Granada, 2022 (mostra, p. 9-17). José Antonio del Barrio i Ulrich Lins, «La utilización del Esperanto durante la Guerra Civil Española» (2006). Patricia Merello Guzmán, «El esperanto en los medios periodísticos: una aproximación a la historia esperantista de España», Ámbitos 44 (2019), p. 181-199. Boletín Oficial del Estado núm. 105, 13 d’octubre de 1938, p. 1789. Miguel Sancho Izquierdo: Ajuntament de Saragossa i Universitat Carlos III. N. Hoen, Historio de IKUE 1903-1983, cap. 15. Federació Espanyola d’Esperanto, «El esperanto en España», «Congreso Español de Esperanto» i «Las bibliotecas». J. S., «II Setmana d’amistat francomanresana a Lingua Club (1962)», El Pou de la Gallina, 2025. Xavier Espluga, «Obituari: Jaume Medina (1949-2023)», Anuari de Filologia. Antiqva et Mediaevalia 13 (2023). Associació Catalana d’Esperanto, «Nia historio». Ester Boquera Diago i Alfons Medina Cambrón, «La evolución de la propaganda de la Generalitat de Cataluña durante la Guerra Civil», Historia y Comunicación Social 25:2 (2020), p. 333-343. Grupo Esperantista de Bilbao, «El Esperanto en nuestra región en fechas» (còpia de 2004). Lupe Sanz Bueno (red.), llibre del 47é Congrés Espanyol, Madrid 1987, p. 12-14. A. i M. Régulo Rodríguez, «Datos biográficos», Serta gratulatoria in honorem Juan Régulo, I, Universitat de La Laguna, 1985, p. 9-10. Fernando Clavijo Batlle, «Manuela Marrero, in memoriam», La Laguna Ahora, 14 de juny de 2014. Asociación Universitaria para el Desarrollo y Promoción del Esperanto, Universitat de La Laguna. Astura Esperanto-Asocio, «Astura Esperanta Asocio Centjara», Heleco 84 (2009), p. 11-91. Asociación Sevillana de Esperanto, «Historia del esperanto en Sevilla». Enciclopedia Galega Universal, «esperanto». Carlos Coca Durán, «El esperanto en Zamora. La lengua auxiliar de la utopía», Anuario del Instituto de Estudios Zamoranos Florián de Ocampo 39 (2024), p. 287-308. Serafín Aldecoa, presentació d’Esperanto y esperantistas de Teruel (2022).