Els quinze anys en què la Federació Espanyola d’Esperanto va tindre la seu ací: la nit de 1947 en què va arribar el permís, la primera junta —que va haver d’esperar el vistiplau de «la Superioridad»—, les tres adreces del Boletín i el trasllat a Saragossa en 1962
El 15 de desembre de 1947, un grup d’esperantistes espanyols sopava a València per commemorar el naixement de Zamenhof. Estaven a punt de seure a taula quan va arribar la notícia que els poders públics els concedien la constitució legal en societat. El primer número del Boletín ho contaria un any després: «aquella fecha señaló un hito memorable en la historia del esperantismo español». Durant els quinze anys següents, la Federació Espanyola d’Esperanto va tindre la seu a València i el seu butlletí es va imprimir ací.
La portada del número 1 del Boletín de la Federació Espanyola d'Esperanto, amb el domicili social: «Ruzafa, 7. VALENCIA (ESPAÑA)».
La nit del sopar
El text que obri el número 1, titulat «Nuestro saludo», és la font més pròxima que tenim del moment fundacional:
«Hace exactamente un año que, tras penosos esfuerzos y ansiosos anhelos, los desperdigados esperantistas españoles, restos de aquella importante grey de hace algunos años, lograron de los poderes públicos su constitución legal en sociedad. Los que, en ese tan próximo pasado, pudieron vivir el momento en que se nos comunicó tan grata nueva, no olvidarán nunca la entusiástica recepción que se le hizo; reunidos para festejar, el 15 de Diciembre, la memoria de nuestro inolvidable Fundador, llegó la noticia en el mismo momento en que, llenos de alegre camaradería, íbamos a sentarnos a la mesa. Todos los concurrentes celebraron con júbilo su conocimiento, y la fiesta tuvo, desde aquel momento, una doble significación.»
El 15 de desembre és l’aniversari del naixement de Zamenhof, i és la data en què els grups esperantistes fan la seua festa anual. L’any el fixa el número 12 del mateix butlletí, el de desembre de 1949, que obri dient: «Al final de cada año, precisamente, celebra el aniversario de su existencia legal la Federación Esperantista Española. Dos años son ya los que cuenta». Les dues notes juntes situen la comunicació en el sopar de Zamenhof del 15 de desembre de 1947.
Per què circulen tres anys de fundació. 1947 és la data de la constitució legal, la que celebra el butlletí cada final d’any. 1949 és quan s’elegix per votació la primera junta directiva. I en 1988 la Federació va celebrar el seu 40é aniversari, que dona 1948. Les tres xifres tenen darrere un fet distint, i el de 1948 és l’acta de constitució. El secretari de la Federació, Manuel Parra, en va copiar el començament en la llista de correu dels socis el 10 de gener de 2025, dia de l’aniversari: «En Valencia, siendo las veintitrés horas del día diez de enero de mil novecientos cuarenta y ocho, en el local social de esta sociedad, sito en la calle de Lauria, número 20, 5ª, se reunieron los señores relacionados al margen con objeto de proceder a la constitución de la Federación Esperantista Española». L’acta diu que el ministre de la Governació havia autoritzat la federació «según comunicación del Exmo. Sr. Gobernador Civil de esta provincia de fecha trece de diciembre de mil novecientos cuarenta y siete» —dos dies abans del sopar en què va arribar la notícia— i proposa per a president Manuel Caplliure Ballester. No hem vist l’acta sencera.
La primera junta, i «la Superioridad»
Fins a 1949 la Federació va funcionar amb càrrecs provisionals: el número 13 del Boletín publica el balanç de tresoreria firmat a «Valencia a 31 de Diciembre de 1949» pel tresorer provisional, V. Ballester, i les actes les firma el secretari provisional, V. Santamaría.
En eixe mateix número apareix el resultat de l’elecció, i val la pena copiar-la sencera perquè és el mapa del que quedava de l’esperantisme espanyol:
Presidente — D. Manuel Caplliure Ballester — Valencia Vice-Presidente — D. Federico Rivelles Giménez — Sevilla Secretario — D. Vicente Santamaría Lloréns — Valencia Vice-Secretario — D. Sebastián Chaler Arnau — Tarrasa Tesorero — D. Francisco Roglá Orrico — Valencia Vocal 1.º — D. Daniel Lloréns Sastre — Valencia Vocal 2.º — D.ª María Casasnovas Jarreta — Zaragoza Vocal 3.º — D. Miguel Ribas de Pina Vives — Santander Vocal 4.º — D. Fernando Montserrat Boronat — Barcelona
Quatre dels nou són de València. I la nota que segueix la llista diu, sense comentari:
«De acuerdo con las vigentes disposiciones legales, los antedichos señores tomarán posesión de sus cargos respectivos una vez que la Superioridad haya dado la debida conformidad a su nombramiento.»
Del vicepresident, Federico Rivelles, en sabem poc més que això: era de Sevilla, viatjava per la federació —el número 3 conta la seua visita a Saragossa, on va assistir a una reunió dels esperantistes aragonesos— i el número 4 publica la nota de condol per la mort del seu pare, on se’l descriu com «fervoroso samideano y meritorio dirigente de nuestra organización». El seu nom apareix de dues maneres: Federico Rivelles Giménez en el butlletí de 1949 i Federico Giménez Rivelles en la crònica que el Boletín núm. 329 va publicar en 1997. No sabem quina de les dues és la bona.
El Boletín, imprés a València
El butlletí naix en gener de 1949 amb un objectiu que declara sense modèstia: «propagar el Esperanto, procurar el perfeccionamiento de nuestro idioma auxiliar entre los esperantistas, y lograr en España el más alto nivel posible […] para que se pueda oficialmente implantar su estudio obligatorio, contando con un cuadro de competentes profesores».
El número 2 té un altre to, i explica en quin món es publicava:
«El movimiento Esperantista, que renace en España a la vida legal y oficial tras un largo período de marasmo y confusión, debe luchar […] contra un mar de prejuicios y recelos […]. El Esperanto es una lengua auxiliar internacional […]. No está adscrito a ningún credo político ni a escuela filosófica alguna […]. Hablando concretamente del movimiento Esperantista en España, debemos puntualizar que, con el mayor respeto a los poderes constituidos, el acatamiento a las Autoridades y a sus disposiciones, su actividad es puramente lingüística.»
La capçalera dona el domicili social, que canvia tres vegades sense eixir de València: Ruzafa, 7 (la Casa Chaume) de 1949 a 1955; Pelayo, 7, 1r, de 1956 a 1958; i Marqués de Caro, 6, de 1959 a 1962. La impremta era la casa «Cantos y Ripoll», i el número 3 dona una notícia que diu molt de l’ambient: un grup nombrós de tipògrafs d’eixa casa havia manifestat entusiasme per la llengua auxiliar i anava a rebre classes de Luis Hernández Lahuerta, el redactor del butlletí. Els que el componien volien aprendre’l.
De la redacció eixien més coses. El mateix número 3 anuncia la constitució de la Kuracista Esperanta Asocio —l’associació de metges esperantistes—, presidida pel doctor Daniel Lloréns Sastre i amb els doctors E. Tudela i Rafael Herrero d’instructors, amb un curs per a metges i estudiants de Medicina que va començar amb pocs alumnes perquè s’acostaven els exàmens.
1962: el trasllat a Saragossa
En desembre de 1962, el número 135 anuncia el trasllat. La decisió venia del congrés espanyol de Valladolid: la Federació havia de canviar de junta, i en acceptar la presidència el professor Miguel Sancho Izquierdo, «la presidència se’n va a Saragossa i, en conseqüència, secretari, tresorer i primer vocal també han de ser saragossans». La nota es tanca com la de 1949: «tan prompte com les autoritats corresponents aproven la nova junta, la publicarem».
La frase amb què el butlletí data el trasllat és una de les més citades d’este arxiu, i té trampa:
«post dektri jaroj, de ĝia fondiĝo» — al cap de tretze anys de la seua fundació.
Tretze anys des de 1962 dona 1949, que no és l’any de la constitució legal de la Federació sinó el del naixement del Boletín. L’explicació que quadra amb la resta de la col·lecció és que el butlletí comptava els seus anys, no els de la casa.
Amb el trasllat s’acaben quinze anys en què l’adreça de la Federació Espanyola d’Esperanto era una adreça de València. El grup de la ciutat va continuar —en 1964 encara organitzaria dos congressos alhora—, i quan la crònica d’aquell congrés parla de la ciutat la descriu així: «nesto de nia Federacio dum 15 jaroj», niu de la nostra Federació durant quinze anys.
Fonts
Boletín de la Federación Española de Esperanto (col·lecció digitalitzada de Gazetoteko): núm. 1 (gener de 1949), editorial «Nuestro saludo» i capçalera amb el domicili de Ruzafa 7; núm. 2 (febrer de 1949), editorial sobre els «prejuicios y recelos»; núm. 3 (març de 1949), la Kuracista Esperanta Asocio, els tipògrafs de «Cantos y Ripoll» i el viatge de Rivelles a Saragossa; núm. 4 (abril de 1949), necrològica del pare de Rivelles; núm. 12 (desembre de 1949), «dos años son ya los que cuenta»; núm. 13 (gener de 1950), balanç de tresoreria de 1949 i junta directiva elegida; núm. 135 (desembre de 1962), trasllat a Saragossa; núm. 329 (1997), crònica retrospectiva amb la junta de 1949.
Les tres adreces venen de les capçaleres dels números 3 a 135 del mateix Boletín.
El 40é aniversari de 1988: Boletín núm. 285 (març de 1988), «Antaŭ la kvardeka datreveno de la oficialigo de HEF», i núm. 287 (juliol de 1988).
L’acta del 10 de gener de 1948: el començament que en va copiar el secretari de la Federació, Manuel Parra, a la llista de correu Hefanaro, la dels socis de la Federació, el 10 de gener de 2025.
Vegeu també la història de l’esperanto a València, amb les adreces de la seu, i Com va tornar l’esperanto després de la guerra, on es conta com es va refer el moviment a la resta d’Espanya en els mateixos anys.
Llegir en: