Trenta-cinc anys barallant-se per dues lletres

La polèmica de l’-ata/-ita: què es discutia, per què el text fundacional no ho podia resoldre, què en va publicar el butlletí espanyol mentres passava — i els altres llocs on l’esperanto no és tan fàcil com es diu

En juny de 1932, un esperantista alemany va publicar un article sobre com s’ha de dir en veu passiva «de sobte el va tocar una bala». La resposta va arribar en el número d’octubre. La discussió va durar fins a 1967, va omplir prop de cent vint-i-cinc intervencions bibliografiades i mitja dotzena de llibres, va dividir l’Acadèmia i es va tancar amb una votació; vint-i-dos anys després, l’Acadèmia encara hi havia de tornar per a avisar que el contrari era «error de llengua» i podia dur a un cisma. Marjorie Boulton, una de les escriptores més grans que ha tingut la llengua, va escriure que allò havia «enverinat l’atmosfera» i havia fet perdre «colossalment el temps i l’energia de moltes de les millors intel·ligències i de les ànimes més nobles de l’esperanto». Es discutien dues lletres.

La pàgina 19 del Boletín de la Federació Espanyola d'Esperanto núm. 164 (novembre-desembre de 1967), amb el comunicat oficial de l'Acadèmia sobre els participis passius: les quatre frases, el resultat de la votació i les cinc signatures.

Boletín de la Federación Española de Esperanto, núm. 164, pàg. 19.

Què es discutia

En esperanto, els participis porten la marca de temps del verb: -ant- per al present, -int- per al passat, -ont- per al futur en la veu activa, i -at-, -it-, -ot- en la passiva. Amb això es fan les formes compostes: li estas farinta (ell ha fet), ĝi estas farita (està fet).

La veu activa té una eixida còmoda: al costat de les formes compostes hi ha les simples —li faris—, i eixes es fan servir quasi sempre. La veu passiva no en té cap: no hi ha cap manera de dir «va ser fet» que no siga composta. O siga que el parlant es veu obligat a triar el participi fins i tot en frases on, en activa, no hauria triat res.

I ahí ve la pregunta. Si volem posar en passiva «de sobte el va tocar una bala», hem de dir:

• «Subite li estis trafita de kuglo» — perquè trafata faria pensar en una acció que dura, i una bala no dura; o
• «Subite li estis trafata de kuglo» — perquè trafita marcaria que el fet ja havia passat abans d’un altre moment de referència, i no és això el que volem dir.

Els qui defenien la primera opció formaven l’itisme, també dit aspectisme: les terminacions dels participis marquen aspecte —si l’acció dura, es repetix o està acabada—. Els de la segona formaven l’atisme, també dit tempisme: marquen temps —si el fet és anterior o simultani a un altre—.

Les quatre frases amb què l’Acadèmia va tancar la qüestió en 1967 ensenyen molt millor que cap definició què hi havia en joc, perquè són frases d’un contracte:

No era una discussió de saló: si l’esperanto havia de servir per a un contracte o una nota diplomàtica, la diferència entre cobrar el dia 8 o el 9 era tot el negoci.

Els dos bàndols, i d’on venien

La discussió comença amb un article de l’alemany Teo Jung en Lingva Kritiko de juny de 1932, que defenia la lectura temporal. En el número d’octubre li contestava el francés Gaston Waringhien, defenent l’aspectual. A partir d’ahí va ser una allau.

Les posicions anaven bastant lligades a la llengua de cada u. L’atisme era fort entre parlants de llengües germàniques i eslaves —alemanys, neerlandesos, escandinaus, txecs—, i l’itisme entre parlants de llengües romàniques, que no distingixen formalment temps i aspecte. Ho explicava així Juan Régulo Pérez en el Boletín de la Federació Espanyola de 1965: uns sostenien, amb la Plena Gramatiko de Kalocsay i Waringhien, que les terminacions verbals expressen també «els «aspectes» de duració i compliment o resultat, com en les llengües eslaves»; els altres, que expressen només els temps, «com passa en les llengües germàniques».

El problema de fons és que Zamenhof mateix no va ser coherent. Parlant de llengües no romàniques, unes vegades va usar els participis en sentit temporal i més sovint en sentit aspectual. I com que el Fundamento —el text intocable de la llengua— conté exemples dels dos, cada bàndol podia citar-lo.

Això ho van reconéixer els mateixos autors de la principal defensa de l’atisme, el llibret Esperanto — moderna lingvo (1965) de tres acadèmics nòrdics:

«Sur la ekskluziva bazo de la Fundamento kaj de Zamenhof oni ne povas fari definitivan konkludon, ĉar sur tiu bazo oni povas defendi ambaŭ interpretojn.»

«Sobre la base exclusiva del Fundamento i de Zamenhof no es pot arribar a una conclusió definitiva, perquè sobre eixa base es poden defendre les dues interpretacions.» — Carl Støp-Bowitz

I el seu company Ebbe Vilborg ho deia encara més clar: «La ĝermo de la konflikto troviĝas en la Fundamento mem» —el germen del conflicte és en el Fundamento mateix—.

Per què no es podia guanyar del tot

Els dos sistemes tenen el mateix defecte, però en llocs diferents.

L’esperanto té tres participis actius i tres de passius, i la simetria convida a pensar que -ant- és a -at- el que -int- és a -it-. Però com que la passiva no té formes simples, alguna d’eixes correspondències s’ha de trencar:

• L’atisme salva la parella -int-/-it- —les dues marcarien només anterioritat— i trenca la parella -ant-/-at-, perquè -at- perd el valor de durada que -ant- conserva.
• L’itisme salva la parella -ant-/-at- —les dues marquen durada— i trenca la de -int-/-it-, perquè -it- pot aparéixer sense marcar anterioritat.

No hi ha manera de tindre-ho tot. Per això la discussió va poder durar trenta-cinc anys sense que cap bàndol es quedara sense arguments.

El que en va publicar el butlletí espanyol

La polèmica no es va discutir només en revistes especialitzades. El butlletí de la Federació Espanyola d’Esperanto —que entre 1949 i 1962 s’imprimia a València— la va anar seguint, i el que va publicar servix de termòmetre.

1952: la correcció. En el número 39 (març de 1952), ressenyant una traducció de l’anglés, J. Jacobs retrau al traductor que «ne ĉiam observas la diferencon inter la pasiva participo de estanteco kaj tiu de estinteco» —no sempre observa la diferència entre el participi passiu de present i el de passat—. La regla ja es donava per sabuda. En la mateixa ressenya, resumint l’argument del llibre, el mateix crític escriu que un dels cadells no es va ofegar perquè «ĝi estis savata de sia patrino»: el salvament va acabar bé i va usar la forma que la seua pròpia regla no demanaria.

1965: dues ressenyes del mateix llibre, una de cada bàndol. El número 149 (maig de 1965) obri amb una nota de la redacció: el llibret dels tres acadèmics nòrdics «reaktualigis la —ata-itan aferon», i per això «en nia deziro informi plej bone nian legantaron» publiquen dues ressenyes del mateix llibre, fetes per dos esperantistes espanyols. La primera, firmada L. Mimo, és favorable i acaba recomanant-lo; la segona la firma J. Régulo i és contrària.

La de Régulo té valor de testimoni, perquè ell hi era. Conta que en el Congrés Universal de Brussel·les de 1960 el president de l’Acadèmia, Isbrücker, va repartir entre els acadèmics i el públic una interpretació dels participis que «vekis ŝtorman diskuton» —va provocar una discussió tempestuosa— en la reunió pública de l’Acadèmia. I conta que, arran d’aquella «bedaŭrinda publika kunveno», ell va editar en 1961 el Simpozio pri -ata-ita: va convidar els dos bàndols, i dels partidaris d’Isbrücker només li va contestar Jung, que hi volia col·laborar a condició que les dues posicions tingueren el mateix espai. Régulo li va respondre que «la pravo aŭ malpravo de afero ne dependas de spaco plenigota» —que tindre raó no depén de l’espai que s’òmpliga— i li va garantir llibertat total. Jung va declinar.

En una nota a peu, Régulo dona una dada que no havia vist ningú: va comptar els llibres i revistes apareguts entre 1960 i 1964 segons l’anuari de la UEA i va concloure que més del 90 % seguien l’ús zamenhofià. Ho deia contra l’afirmació del llibre que els dos bàndols anaven meitat i meitat.

1967: «no és un problema dels esperantistes». En el número 162 (juliol-agost de 1967), ressenyant un altre fullet sobre el tema, J. Devís escriu el que devia pensar molta gent:

«Ata-ita ne taŭgas por publika diskutado, ĉar estas afero nur por fakuloj. Pri ĝi oni jam skribis tro. La klopodoj kaj talento eluzitaj pri tiu temo, sufiĉus por kelkaj geniaj kreaĵoj.»

«L’ata-ita no és cosa per a discutir en públic, perquè és un assumpte només per a especialistes. Ja se n’ha escrit massa. L’esforç i el talent gastats en este tema haurien bastat per a unes quantes obres genials.»

I posa l’exemple de com ho llig el parlant normal: si un diari escriu «ahir es va representar l’òpera X», ningú entén que es representara abans d’ahir; s’entén que va ser ahir que es va anunciar, es va fer i es va acabar, «ĉar la koncerna tempo —hieraŭ—, dudek kvar horojn, estas tro longa por opera prezentado». La seua conclusió: «ata-ita, por mi, persone, ne estas ĝenerala esperantista problemo, sed nur problemo por kompetentaj fakuloj».

(Les nostres biografies tenen dos Juan Devís actius a València en eixos anys, i no podem dir quin dels dos firma.)

1967: la decisió, sencera. El número 164 (novembre-desembre de 1967) reproduïx el comunicat oficial de l’Acadèmia amb les quatre frases i el resultat de la votació.

1968: el que havia passat per davall. En el número 170, ressenyant les actes de l’Acadèmia, J. Devís avisa que el lector hi aprendrà moltes coses «sed ankaŭ pri… manovroj maledifaj kaj subplankaj» —maniobres perjudicials i per davall del sòl—. Cita la negativa de Waringhien a un acord a mitges —«Tion mi ne faros, ĉar la utilecon de tia «kompromiso» mi absolute ne vidas»— i remata amb una frase que resumix tota la polèmica:

«Efektive, Zamenhof ne povas cedi eĉ unu milimetron ĉar li jam mortis!»

«Efectivament, Zamenhof no pot cedir ni un mil·límetre perquè ja s’ha mort!»

La decisió, i la que va vindre després

El 25 de novembre de 1967, a petició de l’associació alemanya i del comité de la UEA, i consultada per la francesa i pels mestres alemanys, l’Acadèmia d’Esperanto va votar les quatre frases i va declarar, per 26 vots de 31 votants (i sis paperetes en blanc), que «en ĉiu el tiuj frazoj nur la senco A estas konforma al la tradicia lingvouzo de Zamenhof, kaj ke ĉia alispeca interpreto estas neoficiala». La signaven Waringhien com a president, Neergaard i Atanasov com a vicepresidents, Bernard com a secretari i Gregor com a director de la secció gramatical. El text afig que la decisió només confirma una votació anterior, de juliol de 1965, sobre el sentit dels participis en el Fundamento.

Vint-i-dos anys després, en 1989, l’Acadèmia hi va tornar amb una resolució molt més dura, firmada pel president André Albault:

«La uzado de la participoj montris la eblecon de du interpretaj teorioj same logikaj; sed tiu kun aspektaj valoroj estas la pli malnova, la pli beletra, kaj la fundamenta. […] neatento al tia decido devas esti konsiderata kiel lingva eraro. Instigo al eraro aŭ propagando por teorioj kontraŭaj al la agnosko de la Akademio povas konduki nur al skismo kaj disdialektiĝo.»

«L’ús dels participis va mostrar la possibilitat de dues teories interpretatives igual de lògiques; però la dels valors aspectuals és la més antiga, la més literària i la fundamental. […] no fer cas d’eixa decisió s’ha de considerar un error de llengua. Instigar a l’error o fer propaganda de teories contràries al reconeixement de l’Acadèmia només pot dur a cisma i dialectalització.»

Val la pena parar-se en «dues teories interpretatives igual de lògiques». És l’Acadèmia mateixa admetent, en el document que tanca el debat, que l’altra lectura no era absurda: era coherent, i simplement no era la de Zamenhof.

El preu

La millor descripció del que va costar no la va escriure cap gramàtic, sinó Marjorie Boulton —poeta, novel·lista i biògrafa de Zamenhof— en 1981, i no en un article sobre participis, sinó demanant que s’aturara una altra discussió: la del pronom ri. Ho publicava la revista Sekso kaj Egaleco, de la qual tenim la col·lecció sencera:

«Multaj ankoraŭ memoros, kiel la ne tre grava punkto pri -ita kaj -ata en nur malmultaj dubaj situacioj malamikigis kelkajn el la plej honorindaj servantoj de la Movado, kaŭzis publikajn konfliktojn tre maledifajn, kaj eble eĉ pli tragike, kolose perdigis la tempon kaj energion de multaj el la plej bonaj intelektoj kaj noblaj animoj de Esperanto, kaj multloke venenis la atmosferon. Nu, ĉu niaj malamikoj ne iom rajtas diri, ke ni esperantistoj asertas, ke per Esperanto oni helpos al mondpaco kaj interpopola amikeco, sed la esperantistoj kapablas kvereli nur pri mizeraj participoj?»

«Molts encara recordaran com el punt no gaire important de l’-ita i l’-ata, en només unes poques situacions dubtoses, va enemistar alguns dels servidors més honorables del Moviment, va causar conflictes públics molt perjudicials i, potser encara més tràgicament, va fer perdre colossalment el temps i l’energia de moltes de les millors intel·ligències i de les ànimes més nobles de l’esperanto, i en molts llocs va enverinar l’atmosfera. Doncs bé: ¿no tenen una miqueta de raó els nostres enemics quan diuen que els esperantistes asseguren que amb l’esperanto s’ajudarà a la pau mundial, però que els esperantistes només són capaços de barallar-se per uns participis miserables?»

I no és l’únic lloc

L’-ata/-ita és el cas extrem, però no és una excepció. La llengua té altres punts on la regla no decidix sola, i quasi tots han tingut la seua discussió:

• Els pronoms. Què fer quan no se sap el sexe de la persona va produir el riismo, que porta cinquanta anys sense resoldre’s. I la llengua no distingix «tu» de «vosaltres»: el pronom ci va nàixer fora de l’ús i el butlletí de la Federació s’hi va barallar entre 1987 i 1990.
• La temptació de reformar. El mateix Zamenhof va proposar en 1894 una reforma de la llengua i els seus lectors la van tombar. Tretze anys després, l’Ido va intentar-ho des de fora i es va emportar una part del moviment; el cas de Beaufront encara s’estudia.
• Les crítiques de dins. Kabe, un dels millors prosistes de la llengua, la va deixar i va explicar què li trobava mal.
• El que costa de veres. La morfologia és regular, però això no vol dir que aprendre-la siga gratis: per a qui és fàcil una llengua depén de quina parles, i els errors que fem els castellanoparlants i valencianoparlants tenen pàgina pròpia. També hi ha qui es queda anys sense passar del principi: els eternaj komencantoj.

Què en queda

La decisió de 1967 va funcionar: l’ús actual és itista de manera aclaparadora, i els manuals i les gramàtiques de referència l’ensenyen així. Però hi ha un detall que diu molt: en els casos dubtosos, molts parlants es trauen el problema de damunt canviant de construcció. En comptes de triar entre la aŭto estis riparita i la aŭto estis riparata, escriuen la aŭto ripariĝis —el cotxe es va arreglar—, que no obliga a decidir res.

Que una llengua tinga punts així no la fa defectuosa; les té qualsevol. El que el cas de l’-ata/-ita ensenya és una altra cosa: que una llengua planificada no s’estalvia les discussions, perquè la regularitat morfològica no elimina les decisions. I que quan la comunitat és xicoteta i el text fundacional és curt i intocable, la discussió té una manera de no acabar-se mai — fins que algú la tanca votant.

Vegeu també

• El pronom ri i el pronom ci: les altres dues discussions gramaticals llargues del moviment.
• La reforma de 1894: quan Zamenhof va voler canviar la llengua i els lectors li van dir que no.
• Errades per interferència: què fem mal els qui venim del castellà i del valencià.

Fonts

La decisió i la resolució de l’Acadèmia: «Akademia decido pri pasivaj participoj» (25 de novembre de 1967), d’Aktoj de la Akademio, 1963-1967 (Oficiala Bulteno de la Akademio de Esperanto, núm. 9), i «Rezolucio pri la participoj» (1989), d’Aktoj de la Akademio, III, 1975-1991 (núm. 11), publicada en La Letero de l’ Akademio núm. 7 (abril-juny de 1989), pàg. 2.

La norma actual: Bertilo Wennergren, «Atismo», Plena Manlibro de Esperanta Gramatiko, versió 15.5 (2024), amb les tres frases model del Fundamento (Ekzercaro 12, 33 i 39).

Butlletí de la Federació Espanyola d’Esperanto (Gazetoteko): núm. 39 (març de 1952), ressenya de J. Jacobs; núm. 149 (maig de 1965), les dues ressenyes d’Esperanto — moderna lingvo, firmades per L. Mimo i per J. Régulo; núm. 162 (juliol-agost de 1967) i núm. 170 (1968), ressenyes de J. Devís; núm. 164 (novembre-desembre de 1967), el comunicat oficial de l’Acadèmia.

El llibre discutit: Aini Setälä, Ebbe Vilborg i Carl Støp-Bowitz, Esperanto — moderna lingvo. Studo baze de la Fundamento, 1965, 136 pàgs. Les citacions dels tres autors les prenem de la ressenya de Régulo, que en dona la pàgina; no hem vist l’original.

Les monografies principals: Kálmán Kalocsay i Gaston Waringhien, Plena Analiza Gramatiko, § 113 (primera edició com a Plena Gramatiko, Budapest, 1935); La Zamenhofa Esperanto. Simpozio pri -ata/-ita, La Laguna: J. Régulo, 1961; Kálmán Kalocsay, Vojaĝo inter la tempoj, La Laguna, 1966; Teodor Jung, La Esperanta konjugacio, Brussel·les, 1966. Per l’altre costat, Olav Reiersøl, Participoj kaj konjugaciaj formoj en Esperanto (Oslo, 1980) i Aspektismaj reguloj… (1990), i Richard Schulz, La sesa regulo (San Marino, 1993). No n’hem consultat cap directament.

L’origen de la discussió: Teo Jung en Lingva Kritiko de juny de 1932 i la resposta de Gaston Waringhien en el número d’octubre, segons la fitxa «Ata-ita-diskuto» de la Vikipedio, que remet a la bibliografia de l’EBEA. No hem vist els dos articles.

Marjorie Boulton: «Ĉu ĉesigi la diskuton?», Sekso kaj Egaleco núm. 5 (gener de 1981), reproduïda sencera en la nostra col·lecció digitalitzada de la revista.