El 14 d’octubre de 1957, fa hui seixanta-nou anys, el Túria va eixir de mare dos vegades en un mateix dia i va negar mitja València. La Federació Espanyola d’Esperanto tenia aleshores la seu a la ciutat, i ací s’imprimia el seu Boletín. El número d’octubre-desembre de 1957 va dedicar dos pàgines a la catàstrofe: una crònica firmada amb les inicials del redactor, Luis Hernández Lahuerta, una foto del carrer negat i el relat en primera persona d’un esperantista que va fugir de casa amb l’aigua als malucs. I va contar que entre les víctimes hi havia «uns quants samideanos» —esperantistes— que hi havien perdut l’aixovar i les ferramentes de treball.
Els esperantistes van enviar diners, i el 18 de gener de 1958 es van repartir entre els damnificats en una festa al Montepío de la Dependencia Mercantil, on es reunia el grup. Al cap de mig any, un esperantista alemany que no va voler dir el seu nom va fer arribar cinc-centes pessetes més per als damnificats. La notícia també va arribar als Estats Units, però allí va arribar canviada.
«El Banc de València i el Teatre Principal es reflectixen en l'aigua, que ací va arribar, en el moment més alt, a quasi dos metres.» Foto i peu del Boletín de la Federació, núm. 106 (octubre-desembre de 1957).
La riuada, en poques xifres
Després d’un pont festiu de pluja, la nit del diumenge 13 va ploure amb una força mai vista a la conca del Túria. Les alarmes van sonar a les onze de la nit; poc després de mitjanit el riu ja passava per damunt de les baranes. Una anàlisi de la Universitat Politècnica de València basada en l’estudi de Cristina Puertes i Félix Francés situa la primera crescuda a les quatre de la matinada del dilluns 14, amb 2.700 metres cúbics per segon, i la segona a les dos i mitja de la vesprada, amb 3.700. En alguns carrers l’aigua va superar els cinc metres —al de Doctor Olóriz—; al Teatre Principal, al Banc d’Espanya i a la Universitat, en va fer uns dos.
El carrer del Pintor Sorolla, convertit en «una inmensa laguna», el 14 d'octubre de 1957. Foto del fullet «Luto en Valencia».
Autor desconegut, domini públic (CC0), a Wikimedia Commons.
El balanç oficial, de primers de novembre, va ser de 52 morts i desapareguts a la ciutat i 29 a la resta de la província: 81. El periodista i cronista de València Francisco Pérez Puche recorda que eixa suma «quedó como definitiva, aunque luego aparecieron bastantes muertos más», i que mai no se sabrà la xifra certa. Unes vint mil persones van tindre danys a casa, i dels carrers es van retirar 1.131.000 tones de fang. D’ací va eixir el llit nou del Túria, el del Pla Sud, que el ministre d’Obres Públiques va inaugurar el 22 de desembre de 1969 i que no es va acabar del tot, amb els ponts i els accessos, fins a 1972 (cronologia de la riuada i el Pla Sud); el llit vell es va convertir després en el jardí que travessa hui la ciutat.
Traient el fang a l'encreuament del carrer del Pintor Sorolla amb el de la Universitat, l'octubre de 1957.
Foto: B25es, CC BY-SA 3.0, a Wikimedia Commons.
El que va publicar el Boletín
La Federació Espanyola d’Esperanto —la HEF, segons les sigles en esperanto— va tindre la seu a València des que la van legalitzar, en 1947, fins al trasllat a Saragossa, acordat el 1962, i el 1957 la tenia al carrer de Pelai, 7, a un pas de l’estació del Nord. El seu butlletí, el Boletín, s’imprimia també ací, i el redactava Luis Hernández Lahuerta.
El número 106, d’octubre-desembre de 1957, s’obri amb un editorial en castellà per als deu anys de la Federació, «Fructífero decenio». En la meitat del text, com a prova de la germanor entre els esperantistes, posa la riuada:
I, com a prova palpable d’eixe magnífic sentiment de solidaritat, ahí està el clam unànime de pesar i l’entendridora promesa de suport material de tots els esperantistes espanyols cap a les víctimes de la terrible inundació que acaben de patir els valencians, entre els quals es compten uns quants samideanos, els modestos aixovars i instruments de treball dels quals van desaparéixer entre les aigües turbulentes, o es van desintegrar davall d’una espessa capa de fang…
Samideano, literalment «el de la mateixa idea», és com es diuen entre ells els esperantistes (glossari).
A les pàgines 6 i 7, en esperanto, ve la crònica, firmada «L. H.» —les mateixes inicials amb què, en el mateix número, el redactor firma la seua «Konciza respondo de la Redaktoro»—: «Doloro kun funebro» («Dolor i dol»), que continua com «Dum la katastrofo» («Durant la catàstrofe»). Explica que la nit del diumenge uns núvols negres es van aturar contra les muntanyes de l’interior i van descarregar «un veritable rècord a Europa: 852 litres per metro quadrat!»; que l’aigua va entrar a la ciutat a la una i mitja de la matinada; que als carrers estrets dels barris obrers va arribar a quasi dos metres i va deixar «més de tres-centes cases que ja no són habitables»; que la inundació «no va conéixer ni respectar límits» i va entrar igual en els barris rics, als magatzems de luxe, a Correus, als teatres i als bancs, on el fang va omplir els soterranis; i que a la vesprada la segona crescuda va pujar el nivell mig metro més. «El vespre i la nit d’aquell dilluns van ser una cosa tan terrible com mai no havia passat a la nostra ciutat.» Del nombre de víctimes no dona cap xifra: només diu que prop de la desembocadura, on l’aigua ho cobria tot fins a la mar, «la destrucció va ser completa i el nombre de víctimes, molt gran».
Els 852 litres no se’ls va inventar el cronista. L’Almanaque de Las Provincias que va resumir la riuada, fet amb els informes oficials del 20 d’octubre, els atribuïx a l’embassament de Buseo, a Xera, el 14 d’octubre, i dona 610 litres a Llíria, 850 a la Pobla de Vallbona i 650 a la ciutat de València. Pérez Puche, que ho recull en 2024, es pregunta si són registres fidels: la xarxa d’observadors no era professional, no tots van poder eixir a buidar els pluviòmetres i molts registres s’aturen en els 200 litres, el límit de l’aparell —en un text de 2017 posava com a exemples Casinos, Olocau, Llíria, Pedralba, Bugarra i Xulilla, on els pluviòmetres van vessar—. Que fora «un veritable rècord a Europa» ho diu el cronista; no ho hem pogut comprovar.
Al costat, el mateix número publica una cançó: l’esperantista neerlandés Izak Schoon, de Haarlem, que havia visitat València dos vegades, havia adaptat en esperanto la lletra de Valencia, «la cançó coneguda a tot el món», amb un títol que ho explica tot: «També amb una cançó es pot homenatjar una ciutat alegre quan està profundament trista».
«Jen, kion mi spertis»: el relat de Juan Devís
A la pàgina 7, a la columna del costat de la crònica, un esperantista conta en primera persona la seua nit. Va firmat per Juan Devís, sense el segon cognom. Segurament és Juan Devís Calpe, que havia aprés la llengua en un curs de 1951 i que als anys seixanta faria classe al grup i el presidiria: és l’únic Juan Devís que apareix en els papers de l’esperantisme valencià d’aquells anys. Este és sencer, en traducció nostra:
Això és el que vaig viure… Experiències personals d’un samideano durant la inundació
Visc a València, en la planta baixa d’una casa que està a l’altra banda del riu i de cara a ell. Sense sospitar cap perill, dormia ben tranquil quan uns colps forts a la porta em van despertar alarmat. Era just la una i mitja de la matinada del dilluns, 14 d’octubre. Mig vestit, vaig obrir l’entrada i vaig veure un veí que, com si estiguera boig, pegava i tornava a pegar colps a portes i finestres cridant: «El riu, el riu s’ix de mare!» En efecte, d’una ullada vaig veure que el riu cobria tot el carrer. Tot seguit vaig avisar la resta de la família; amb ells i amb el fillet menut vaig córrer xipollejant per l’aigua fins a l’escala d’un pati veí. Vaig tornar a casa, on l’aigua ja entrava amb força. Encara vaig poder agafar alguna roba, però la porta no la vaig poder tancar per la força de l’aigua, que ja em plegava als malucs. De nou amb la família, després de salvar eixa roba, volia repetir l’«excursió»; però era del tot impossible! Un veí valent que ho havia intentat va haver de tornar sense esperança, amb l’aigua ja al pit.
Ens van acollir amablement al pis més alt; allí em vaig poder posar roba seca. Des del terrat es veia l’espectacle imponent d’un riu tranquil transformat en una mar furiosa. La nit era clara, i l’enllumenat públic encara no s’havia apagat. Vam veure portes de cases rebentar i saltar; vam veure com es desfeia i desapareixia un dels ponts, mentres en un altre, més prop, unes quantes persones atrapades lluitaven angoixades per escapar, en un paroxisme de terror…
El corrent s’enduia com una allau, en les seues ones, animals ofegats —cavalls, vaques, porcs, etc.—, a més de mobles, bigues, arbres —encara amb les branques i les arrels— i mil i mil objectes més, que xocaven sense orde contra els murs de pedra dels ponts o en tapaven els ulls, i desviaven cap a la ciutat el corrent remolinat. Quan va eixir el sol, l’aigua fora del riu arribava a dos metres. Això va ser durant la primera crescuda.
A les tres de la vesprada, acompanyada d’un diluvi i d’una tempesta espantosa, va arribar la segona allau, encara més destructora, amb un nivell setanta centímetres més alt que la primera. Quan, al vespre, l’aigua es va calmar i es va retirar, tot al voltant no era més que un fangar…
El text original en esperanto
Jen, kion mi spertis… Personaj travivaĵoj de samideano dum la inundo
Mi loĝas en Valencio, en teretaĝo de domo, kiu kuŝas trans la rivero kaj fronte al ĝi. Suspektante neniun danĝeron, mi dormadis tute trankvile, kiam fortaj batoj subite frapitaj ĉe la pordo alarme min vekis. Tiam estis ĝuste la unua kaj duono, en la frua mateno de lundo, la 14an de Oktobro. Duone vestita, mi malfermis la enirejon kaj vidis najbaron, kiu, kvazaŭ freneza frapis kaj frapadis sur pordojn kaj fenestrojn, kriegante: «La rivero, la rivero elbordiĝas!» Efektive, per rapida ekrigardo mi vidis, ke la rivero kovris la tutan straton. Tuj-tuje, mi portis la alarmon al la ceteraj familianoj; kun ili kaj kun la eta fileto, mi plaŭde kuregis tra la akvomaso, ĝis proksima ŝtuparo de najbara korto. Mi revenis al la hejmo, kien la akvo jam eniris impete. Tamen, ankoraŭ mi sukcesis preni kelkajn vestaĵojn, sed la pordon mi ne povis fermi, pro la forto de la akvo, kiu jam atingis miajn koksojn. Ree kun la familio, savinte tiujn vestaĵojn, mi intencis ripeti la ekskurson; sed, tute neeble! Kuraĝa samcela najbaro devis senespere reveni, kun akvo jam ĉe la brusto.
Oni bonvole akceptis nin en la plej supra etaĝo; tie mi povis surmeti sekajn vestojn. De la teraso estis videbla la impona spektaklo de kvieta rivero transformita en furioza maro. La nokto estis hela; kaj la publikaj lumigiloj ankoraŭ ne estingiĝis. Ni vidis la dompordojn krevi kaj forsalti; ni vidis dispeciĝi kaj malaperi unu el la pontoj, dum en alia pli proksima, pluraj personoj, kaptitaj, en paroksismo de teruro, angore baraktis por eskapi…
La fluego forkunportis plej lavange, en sia ondado, dronintajn bestojn: ĉevalojn, bovinojn, porkojn, k. t. p. krom meblojn, trabojn, arbojn —ankoraŭ kun branĉoj kaj radikoj— plus mil kaj mil pliajn objektojn, kiuj ĥaose katapultis la ŝtonajn muregojn de la pontoj aŭ obstrukciis iliajn arkojn, por devojigi en la urbon la kirlantan fluegon. Kiam la suno ekaperis, la akvonivelo ekster la rivero atingis altecon de du metroj. Tio estis dum la unua alfluo.
Je la tria posttagmeze, en akompano de diluvo kaj timeginda fulmotondrado, venis la dua lavango, ankoraŭ pli detrua, kies nivelo estis sepdek centimetrojn pli alta ol la unua. Kiam vespere, la akvo kvietiĝis kaj elfundiĝis, ĉio ĉirkaŭe estis nur marĉo da koto…
JUAN DEVIS
Devís no diu en quin barri vivia ni quin pont va veure caure. Els cinc ponts de pedra de la ciutat van resistir, segons l’estudi de la Politècnica, però no eren els únics: la infografia de Las Provincias sobre la riuada conta que el riu va destrossar el pont de Fusta i les passarel·les de Campanar i de l’Exposició. El que va veure desfer-se Devís pot ser qualsevol d’eixos.
El Túria a València el 15 d'octubre de 1957, l'endemà de la riuada.
Autor desconegut, domini públic (CC0), a Wikimedia Commons.
Els diners: la col·lecta i el repartiment
L’editorial de 1957 parlava d’una promesa. El número 108 (març-abril de 1958), a la pàgina 114, just davall del balanç de comptes de la Federació, conta com es va complir:
La nota del Boletín, núm. 108 (1958), p. 114.
El dissabte 18 de gener, al saló del «Montepío de la Dependencia Mercantil», amb la presència dels esperantistes de València, es va fer una festeta íntima per a repartir els diners, enviats generosament amb eixe fi pels esperantistes, entre els amics que havien patit danys durant la inundació. Encara que la quantitat material era considerable, el que més valia era el seu significat moral.
El Montepío de la Dependencia Mercantil, al carrer de Sant Vicent, 67, era on es reunien els esperantistes de València els dissabtes de vesprada —el Boletín de maig de 1954, el núm. 65, ho anuncia així—, i allí feia classe Ernesto Tudela Flores, el metge que es va fer lexicògraf de l’esperantisme espanyol. I a Tudela li va arribar, mesos després, una ajuda més. El número 110 (juliol-agost de 1958) ho conta a l’última pàgina:
D’un samideano alemany que vol amagar el seu nom, l’antic delegat d’UEA a València, el senyor E. Tudela, ha rebut 500 pessetes per a repartir entre els esperantistes que van patir danys amb l’eixida del riu de l’octubre passat. La concisió d’esta notícia, d’acord amb la simpàtica modèstia del donant, no minva gens l’agraïment cordial que li expressa ara, sincerament i públicament, tot el samideanaro de València.
UEA és l’Associació Universal d’Esperanto, i el seu delegat en una ciutat és la persona de contacte per als esperantistes que hi arriben de fora.
Aquell estiu, el 19é Congrés Espanyol d’Esperanto es va fer a Castelló de la Plana (24-27 de juliol de 1958). La crònica del número 111 diu que, en la sessió inaugural, el doctor Rafael Herrero Arroyo, president de la Federació, «recorda emocionat l’ajuda fraterna que Castelló va donar ràpidament, sense límits, sense condicions… a València, en els dies terribles de la inundació de l’any passat».
La notícia als Estats Units
Amerika Esperantisto, gener-febrer de 1958, p. 19.
La revista de l’associació d’esperantistes de l’Amèrica del Nord, Amerika Esperantisto, va publicar en el número de gener-febrer de 1958, a la pàgina 19, una nota amb el títol «Urbo de la Boletín suferis katastrofon» («La ciutat del Boletín ha patit una catàstrofe»). La informació, diu, l’havia enviada Luis Hernández, el redactor:
Es diu que més de tres-centes cases van quedar destruïdes del tot, i cap llar no va quedar sense danys. El nombre de víctimes es va acostar als dos mil. Va ser el cataclisme més gran de tota la història de la ciutat de València. Però, per sort, cap esperantista no va perdre la vida ni va patir una pèrdua greu dels seus béns, segons les últimes informacions del Boletín.
Les xifres no casen amb el que el Boletín mateix havia escrit, però no totes de la mateixa manera. La de les víctimes s’ha de llegir amb compte: viktimoj, com «víctimes», no vol dir necessàriament morts, i la nota no aclarix si compta morts o damnificats; el Boletín no en donava cap xifra, i el recompte oficial va ser de 81 morts i desapareguts. On la crònica de València parla de tres-centes cases que ja no es podien habitar, la nota americana en fa tres-centes de destruïdes. La contradicció clara és l’altra: l’editorial deia que hi havia esperantistes que ho havien perdut tot a casa i al taller, i la nota diu que cap no va patir pèrdues greus. Els papers que hem vist no permeten saber si les diferències van nàixer a València o a Nova York.
Seixanta-set anys després
El 30 d’octubre de 2024, l’endemà de la DANA, el grup de WhatsApp dels esperantistes valencians es va omplir de missatges per a saber com estava cadascú. Dos dels qui escrivien havien viscut la riuada de 1957. Elías Hernández Capdevila ho va dir curt: «La primera gran inundació que vaig viure i patir va ser la de l’any 1957, amb desenes de morts». I Ana Montesinos de Gomis, que llavors tenia deu anys, ho va contar així:
Recorde molt bé la inundació de 1957 a València: va ploure sense parar tres dies; a casa nostra, a Russafa, l’aigua només va arribar a uns quinze centímetres; a casa del meu avi, prop de la Gran Via del Marqués del Túria, va arribar al primer pis. […] Sí, recorde moltes coses: com ALGÚ, després de la primera onada, corria prop del Pont de Fusta a mitjanit cridant a la gent «Desperteu-vos i fugiu!», i gràcies a ell molta gent es va salvar… fins que la segona onada el va atrapar. Jo, amb deu anys, vaig plorar a llàgrima viva quan la gent que s’havia salvat gràcies a ell (encara que mai no se’n va saber el nom) ho contava.
És el record d’una xiqueta, escrit seixanta-set anys després, d’una història que va sentir contar; Ana no sabia el nom de l’home, i res no diu que fora el mateix veí que va despertar Devís. El que tenen en comú els dos relats és l’avís de porta en porta, el mateix que, segons Pérez Puche, van donar aquella nit serenos i policies.
Com van viure la DANA de 2024 els esperantistes valencians —i què va canviar respecte de 1957 en la manera d’ajudar-se— ho contem en «La DANA de 2024 vista pels esperantistes valencians».
Ho vau viure?
Si vau viure la riuada de 1957, o si a casa se’n parlava, ens agradaria saber-ho: com la van passar els esperantistes que coneixíeu, si algú de la família va rebre l’ajuda del moviment, si el Juan Devís del relat era Juan Devís Calpe, què va passar amb la seu de Pelai, 7. Les fotos, les cartes i els records d’aquells dies també ens interessen. Escriviu-nos i ho afegirem a esta pàgina, amb el vostre nom si ho voleu.
El que no sabem
El Boletín no diu quants diners es van recollir ni quantes persones en van rebre, no diu qui va rebre l’ajuda i no explica si els diners venien de grups o de particulars. Tampoc no diu si la seu de la Federació, al carrer de Pelai, va patir danys. Hem buscat en els números 106 a 111 del Boletín, en Amerika Esperantisto i en les revistes en esperanto d’aquells mesos que es poden llegir en línia —Internacia Fervojisto, Internacia Ĵurnalisto, Flandra Esperantisto—, que no diuen res de València; que no hi aparega no vol dir que no ho haja contat algú en un altre lloc.
Fonts
- Boletín de la Federació Espanyola d’Esperanto, núm. 106 (octubre-desembre de 1957): editorial «Fructífero decenio» (p. 1); «Doloro kun funebro» / «Dum la katastrofo», firmat L. H., la foto del Banc de València i la cançó d’Izak Schoon (p. 6-7); Juan Devís, «Jen, kion mi spertis» (p. 7).
- Boletín, núm. 108 (març-abril de 1958), p. 114: el repartiment del 18 de gener.
- Boletín, núm. 110 (juliol-agost de 1958), última pàgina: la donació alemanya.
- Boletín, núm. 111 (1958): crònica del 19é Congrés Espanyol d’Esperanto, a Castelló.
- Amerika Esperantisto, vol. 72, núms. 1-2 (gener-febrer de 1958), p. 19.
- Universitat Politècnica de València, «Un estudi UPV millora el coneixement de la riuada de l’any 1957» (2016), sobre la tesi de Cristina Puertes dirigida per Félix Francés.
- Francisco Pérez Puche, «La riada que cambió Valencia» (2017): balanç de víctimes, pluviòmetres, nivells de l’aigua i el llit nou.
- Francisco Pérez Puche, «»En realidad lo que pasó es que llovió mucho»» (2024): els registres de pluja de l’Almanaque de Las Provincias.
- Las Provincias, infografia de la riuada de 1957 (2017): els ponts i les passarel·les destruïts.
- «Calendario básico de la riada, el Plan Sur y el parque del Turia»: inauguració del llit nou (1969) i acabament de les obres (1972).
- Missatges d’Elías Hernández Capdevila i Ana Montesinos de Gomis al grup de WhatsApp Grupo Esperanto Valencia, 30 d’octubre de 2024, escrits en esperanto i ací traduïts; els originals són a la versió en esperanto d’este article.
Vegeu també: El follet llegidor, sobre el redactor del Boletín; Ruzafa, 7, València (Espanya), sobre els anys en què la Federació va tindre la seu ací; i Com va tornar l’esperanto després de la guerra.
Referències
- El follet llegidor
- Ruzafa, 7, València (Espanya)
- Com va tornar l’esperanto després de la guerra: la reconstrucció, ciutat per ciutat
Llegir en: