Claude Piron (1931-2008) va traduir per a l’ONU i per a l’Organització Mundial de la Salut, va exercir de psicoterapeuta i va ensenyar psicologia a Ginebra durant vint anys. Amb eixe bagatge va fer tres coses distintes en esperanto: va escriure novel·les policíaques que han llegit desenes de milers de persones, va defendre una manera d’usar la llengua que encara es discutix, i va analitzar el problema de la comunicació internacional en un llibre que continua sent la referència del moviment. Ací està tota l’obra, i també com va arribar al castellà: per la web d’una associació obrera esperantista de Múrcia, des de 1996.
Convé dir-ho al principi perquè el seu nom sol arribar retallat. Molta gent el coneix només per Gerda malaperis!, el llibre amb què va aprendre; d’altres, per Le défi des langues; i encara d’altres, per un assaig sobre per què l’esperanto irrita. Són el mateix home i són coses diferents, i cap de les tres el resumix.
L’home
Va nàixer a Namur, Bèlgica, en 1931. Es va diplomar per l’escola d’intèrprets de la Universitat de Ginebra i va treballar com a traductor de l’ONU a Nova York de 1956 a 1961 —traduïa al francés des de l’anglés, el xinés, l’espanyol i el rus—. Després va passar huit anys a l’Organització Mundial de la Salut, entre altres llocs a l’Àsia oriental i a l’Àfrica.
En paral·lel es va formar com a psicoanalista i psicoterapeuta. Va començar a exercir a la regió de Ginebra en 1969 i va ensenyar a la Facultat de Psicologia i Ciències de l’Educació de la Universitat de Ginebra des de 1973 fins a jubilar-se en 1994; després, la seua activitat principal, a banda de la consulta, va ser formar psicoterapeutes joves. Va morir a Gland, Suïssa, el 22 de gener de 2008.
Eixa doble formació —l’ofici de traduir i la psicologia clínica— és el que explica tota la resta. Quan escriu sobre el cost de no entendre’s parla del que ha fet per a guanyar-se la vida; quan parla de mecanismes de defensa, del que ha estudiat.
L’esperantista
Va aprendre esperanto en 1942, als onze anys, i no el va deixar mai. Va entrar a l’organització juvenil TJO —la que després seria TEJO— en 1946 i a la UEA —l’Associació Universal d’Esperanto, l’organització internacional del moviment— en 1947, i en va ser membre vitalici des de 1958. Eixe mateix any va cofundar el club d’esperanto de l’ONU a Nova York i en va ser el primer president. Va dirigir la revista Svisa Espero entre 1963 i 1966.
I va arribar al centre de la institució. Va ser membre de l’Akademio de Esperanto —el cos que fixa la norma de la llengua, l’equivalent d’una acadèmia de la llengua— de 1979 a 1988; eixe mateix any de 1979 va ser rector de la Internacia Somera Universitato, el programa acadèmic que acompanya el congrés mundial, celebrat eixa vegada a Lucerna. En 1994 va rebre el Premi Onisaburo Deguĉi de la UEA, i en 1998 la UEA el va fer membre honorari, la seua distinció més alta.
Res d’això és decoratiu per a entendre’l: vol dir que quan parlava d’esperanto parlava des de dins, amb quaranta anys d’ofici i amb el reconeixement de les institucions del moviment. El que venia de fora era l’altra meitat, la psicologia.
L’escriptor: Johan Valano
La part de la seua obra que més gent ha llegit no la firma Piron. Amb el pseudònim Johan Valano va publicar en 1976 Ĉu vi kuiras ĉine? —«cuines a la xinesa?»—, la primera d’una sèrie de cinc novel·les policíaques que van fer època, seguida del poemari Malmalice (1977) i del recull de contes Ĉu rakonti novele? (1986). En 1997 va publicar la novel·la de ciència-ficció Tien. Abans de tot això, entre 1954 i 1956, ja havia guanyat premis en la branca de poesia dels Belartaj Konkursoj, el concurs literari anual de la UEA. I en 1982 va traure una casset de cançons, Frandu piron —un joc amb el seu cognom: «tasta una pera»—.
Però el seu llibre més difós és una altra cosa: Gerda malaperis! (1983), una novel·la-curs per a principiants construïda amb vocabulari creixent, de manera que el lector va aprenent mentres avança la trama. S’ha reimprés moltes vegades i se n’han venut milers d’exemplars; és un dels textos originals en esperanto que apareixen en els grans corpus digitals (L’esperanto en 108.000 llibres) i està al nostre catàleg. Per a una quantitat considerable d’esperantistes vius, és literalment el primer llibre que van llegir sencer en la llengua.
La llengua: La bona lingvo
En 1989 va publicar La bona lingvo, on defén una posició d’estil que s’ha discutit des d’aleshores: que l’esperanto es parla millor com més s’aprofiten els seus recursos propis —la derivació regular, els prefixos i sufixos— i menys es calquen les estructures i els manlleus de les llengües nacionals. On un altre diria komputilo i malsana, hi ha qui prefereix importar paraules noves; Piron sostenia que eixe camí fa la llengua més difícil sense fer-la més precisa, i ho argumentava amb psicologia de l’aprenentatge, no només amb gust.
Ho va portar a la pràctica: va escriure contes en llengua fàcil per a la revista juvenil Kontakto i novel·les curtes pensades per a principiants. La posició té detractors —se l’ha acusada de voler congelar el lèxic— i continua sent un dels debats vius de la llengua.
Babel: el cost de no entendre’s
Ací és on està la seua obra principal. Le défi des langues (L’Harmattan, París, 1994) —«el desafiament de les llengües»— és, en paraules seues, una mena de psicoanàlisi de la comunicació internacional: per què un problema que costa milers de milions i que afecta tothom es tracta com si no existira. N’hi ha edició castellana, El desafío de las lenguas, i traducció a l’esperanto, La lingva defio.
No és un llibre aïllat. Piron va treballar el tema durant trenta anys i amb mètodes distints:
- En 1980 va publicar a Language Problems and Language Planning una anàlisi del funcionament lingüístic de l’ONU i les organitzacions del seu entorn, feta sobre els informes de la mateixa organització: «Problèmes de communication linguistique aux Nations Unies et dans les organisations apparentées».
- En 2002, a la mateixa revista, va publicar «Communication linguistique: Étude comparative faite sur le terrain», on compara cinc maneres d’organitzar una reunió internacional segons tretze criteris: temps d’aprenentatge previ, inversió dels estats i de la institució, desigualtat i discriminació, cost lingüístic d’una sessió, cost i retard de la producció de documents, pèrdues i distorsions d’informació, handicap lingüístic en el debat i en la lectura, problemes terminològics. És la peça més comparativa de la seua obra i es pot llegir sencera al seu lloc.
- En 1977 havia publicat, a la sèrie Esperanto-dokumentoj, Esperanto: ĉu eŭropa aŭ azia lingvo? —sobre fins a quin punt l’esperanto és una llengua europea—, i en 1984 un estudi sobre l’aportació del jiddisch a l’esperanto, la llengua materna de Zamenhof.
De tot això, el que més circula és el llibre de 1994. Convé saber que darrere hi ha una feina de comparació i de lectura d’informes que no sol acompanyar els arguments del moviment.
L’assaig que encara escou
I després hi ha el text que a molta gent —entre ells qui firma esta pàgina— li va quedar clavat: Psikologiaj reagoj al Esperanto, publicat en 1988 a la mateixa sèrie Esperanto-dokumentoj, a partir d’un original francés de mitjan dècada.
El seu objecte no és l’esperanto: són els qui n’opinen. Piron parteix d’una observació seua repetida —que quan es demana a algú que opine sobre l’esperanto parla molt i quasi tot el que diu és comprovablement fals: que ningú no hi ha escrit mai una novel·la, que no el parla ningú, que no hi ha xiquets que el tinguen de llengua materna— i la posa al costat d’una reacció de comparació:
«Se, por disponi komparan, referencan reagon, la esploranto proponas al sia kunparolanto sammaniere esprimi sin pri la bulgara aŭ la indonezia, li ricevas tute alian respondon. Unuminute la demandito klarigas per perfekte neŭtrala tono ĉion, kion li povas pri tiuj eldiri, nome, ĝenerale, ke koncerne ilin li scias nenion.»
Traduït: si, per a disposar d’una reacció de comparació, l’investigador proposa a l’interlocutor que es pronuncie igual sobre el búlgar o l’indonesi, en rep una resposta completament distinta — en un minut explica, amb un to perfectament neutre, que no en sap res.
D’ací trau la seua explicació: les llengües com el búlgar es perceben com a fets, i l’esperanto com una proposta; davant d’un fet un s’inclina, davant d’una proposta un se sent obligat a dir sí o no i després a defendre la posició. I a partir d’ahí aplica al material que arreplega el vocabulari del seu ofici clínic, classificant els arguments com a mecanismes de defensa: negació —l’enciclopèdia Le Langage de la Pléiade dedica 1.525 pàgines a l’argot, el pidgin, la traducció i l’afàsia, i ni un paràgraf a una llengua que feia cent anys coneixia una sola persona—, projecció, racionalització i aïllament, cada un amb cites reals d’autors amb nom i any.
Què no és este text. No és un estudi empíric, i val la pena dir-ho amb claredat, perquè dins del moviment sovint se cita com si ho fora: no dona nombre de persones enquestades, ni procediment de selecció, ni qüestionari, ni cap resultat quantitatiu. La «reacció de comparació» és un recurs d’argumentació i de clínica, no un grup de control d’un experiment. El que Piron aporta és una interpretació psicològica d’un contrast que afirma haver observat, il·lustrada amb cites documentades.
I no és una anàlisi externa. Piron era un defensor declarat de l’esperanto —té un article titulat «Kial mi kredas je Esperanto?», per què crec en l’esperanto— i l’assaig acaba presentant la llengua en termes clarament favorables. Qualificar de negació, projecció o racionalització els arguments del contrari és una operació que s’ha de mirar amb compte: descriu el to d’una conversa, no refuta els arguments que s’hi donen. Un argument pot estar motivat per una incomoditat i ser correcte igualment, i això el text no ho contempla. Llegit com si refutara, es convertix exactament en el que denuncia: una manera de no haver de contestar.
Dit això, ha tingut una influència enorme en com una part del moviment interpreta el rebuig que troba, i qualsevol esperantista reconeix la conversa que descriu. La seua qualitat com a descripció és una cosa; el seu valor com a prova, una altra.
Com va arribar al castellà
Esta part no l’hem trobada contada en cap lloc, i és la que aportem.
El text el va traduir a l’anglés William Auld —el poeta escocés, tres vegades candidat al Nobel de literatura— per a la sèrie Esperanto Documents en 1995. I de l’anglés va passar al castellà en un lloc web que hui només existix a l’arxiu: «Esperanto España», publicat per Jesuo de las Heras des de Múrcia, amb els crèdits del Grup Ricardo Codorniú, de l’Agrupació Universitària Piedra de la Rosetta i de HALE, l’associació de treballadors espanyols esperantistes, aleshores la col·laboradora a Espanya de SAT —l’organització esperantista obrera fundada en 1921—. No era una pàgina d’aficionat: el programa que el president de HALE va presentar al primer congrés de l’associació, a Llorca l’abril de 1999, la posa com a punt 9, «continuar la pàgina d’internet Esperanto España com a mitjà per a fer propaganda de HALE i de l’esperanto» (Kajeroj el la Sudo 42, p. 4). El comptador de visites de la portada diu des de quan estava en peu: 12 de desembre de 1996.
La capçalera de la pàgina diu exactament això:
«El siguiente ensayo de Claude Piron apareció por primera vez en la serie en francés Documents sur l’espéranto a mediados de los años ochenta. La presente traducción se basa en la que realizó William Auld al inglés y fue publicada en la English language series, en inglés en 1995, y ésta es la primera vez que se publica en español en la red o en cualquier otro lugar.»
El traductor no hi firma. Sabem qui la va publicar i que ell hi consta com a contacte en castellà; qui la va fer, el document no ho diu, i no ho completem. El que sí que està firmat és una altra peça del mateix lloc: «Confesión de un loco europeo» —el «Confession d’un fou» de Piron—, «traducido por don Francisco Zaragoza Ruiz, profesor de EGB», el mateix traductor que apareix en el fullet d’«Esperanto: un tesoro educativo ignorado» que es repartia des d’Alacant i Callosa de Segura sota els auspicis d’ILEI, la lliga internacional de professors esperantistes (Valencia Luno, 1991-2002). El rastre imprés i el rastre digital són el mateix fil, i té nom.
Un detall que es perd fàcil: hi ha dues traduccions castellanes independents d’este assaig. La de HALE, que ve de l’anglés d’Auld i comença «Reacciones variadas», i la que hui hi ha al lloc de Piron, «traducción libre y adaptada al español, con permiso de su autor», que ve del francés i comença «Ignorancia ignorada». No són la mateixa cosa.
El Piron que es va escoltar ací
La pista més antiga que en tenim és de primera mà. Al Valencia Luno de gener de 1983, Carlos N. Moya Seguí ressenya el congrés internacional de joves esperantistes (IJK) celebrat a Bèlgica l’agost de 1982, i entre les conferències que destaca hi ha «Scienco kaj pseŭdoscienco en la socio nuntempa» —ciència i pseudociència en la societat actual—, de Claude Piron (Valencia Luno 1982-1990). El tema del congrés era «Ciència i societat», i qui el va anar a escoltar era de València.
Quinze anys després, el 8 de novembre de 1997, De las Heras donava al Casino de Múrcia, dins la Setmana Cultural de la Fira del Llibre, una conferència titulada «El Síndrome de Babel», que descriu com un resum de Le défi des langues combinat amb la seua experiència de més de vint anys com a professor d’anglés — i afig una cosa que no es pot dir de qualsevol divulgació: «La prelegon mem konas s-ro Piron, kiu aprobis la enhavon», el mateix Piron la coneix i n’ha aprovat el contingut (Kajeroj el la Sudo 38). La va repetir als congressos de la federació valenciana i murciana. I en 2003, al congrés espanyol de València, la junta acordava estudiar la compra d’exemplars de El desafío de las lenguas (congrés de 2003).
I el seu vocabulari es va quedar. En el Boletín de la federació espanyola núm. 320, de març de 1995, Andrés Martín firma un article titulat «Psikologiaj reagoj» que fa servir l’aparat de Piron —neado, raciecigo, projekcio, reago, nomenats un per un— però girat cap a dins: no contra els de fora que menyspreen la llengua, sinó contra els esperantistes que es resistixen a aplicar-la en l’economia i «prefereixen somiar sense esforç amb un pacifisme fàcil». És l’ús més interessant que se n’ha fet ací.
El que no encaixa
Hi ha una tensió al centre de la seua obra. L’home que va classificar les creences no examinades dels altres en tenia una que no va sotmetre al mateix procediment.
En la conferència «Kien Esperanto?», pronunciada a Cully (Suïssa) el setembre de 1994, afirma que continua creient que l’esperanto acabarà ocupant el paper de llengua internacional, i ho diu amb estes paraules: mi ne havas dubojn, no en tinc dubtes. És una afirmació sobre el futur i per tant hauria de poder fallar; ell no la fa dependre de cap termini ni de cap indici comprovable. Ho hem examinat a El messianisme secular de l’esperanto.
Això no invalida ni el llibre de 1994 ni l’assaig de 1988. Però qui use Piron per a diagnosticar els altres hauria de saber que el mateix diagnòstic es pot girar contra Piron mateix.
Val la pena afegir, en el seu descàrrec, que canviava d’opinió i ho publicava. En la revista feminista Sekso kaj Egaleco va proposar primer el pronom neutre zi, després el va trobar massa artificial, i finalment va defendre canviar la regla en compte d’inventar paraules: ŝi femení, li neutre i cap pronom propi per als homes. Li van replicar en el número següent (el riisme). I quan Bernard Golden volia demostrar que el pronom ci estava mort, l’argument més pràctic que va trobar era de Piron: en les gravacions de conversa espontània ci no hi apareix (el pronom ci).
On llegir-lo
El seu lloc, claudepiron.free.fr, té quasi tota l’obra breu en francés, esperanto, anglés, espanyol, italià i portugués, ordenada per idiomes, i també els seus articles de psicologia, que no tenen res a veure amb l’esperanto. Alguns punts d’entrada:
- «Communication linguistique: Étude comparative faite sur le terrain» — la comparació de cinc solucions amb tretze criteris.
- «Psikologiaj reagoj al Esperanto», i en castellà i anglés.
- La versió castellana de HALE, la que va circular ací, només a l’arxiu: «Reacciones psicológicas al Esperanto». En guardem còpia.
- «Kial mi kredas je Esperanto?» — per a llegir-lo al costat de l’anterior.
Les novel·les de Johan Valano i La bona lingvo es troben a la Retbutiko de Flandra Esperanto-Ligo i al catàleg de la UEA.
Fonts
Les cites en castellà es reproduïxen tal com les van publicar; les traduccions de l’esperanto i del francés són nostres.
- Harris, Vilĉjo. «Forpasis Claude Piron», EsperantoUSA 2008:2 — l’obituari, del qual ixen les dates de l’Akademio (1979-1988), la Internacia Somera Universitato (1979), el Premi Onisaburo Deguĉi (1994) i el nomenament com a membre honorari de la UEA (1998).
- Piron, Claude. Lloc oficial: biografia, bibliografia i el text complet de la major part dels seus articles.
- Piron, Claude. «Problèmes de communication linguistique aux Nations Unies et dans les organisations apparentées», Language Problems and Language Planning 4(3), 1980, pp. 224-237. De pagament; n’hem vist la fitxa.
- Piron, Claude. «Communication linguistique: Étude comparative faite sur le terrain», Language Problems and Language Planning 26(1), 2002 — fitxa de l’editorial; text complet lliure al lloc de l’autor.
- Piron, Claude. Le défi des langues, L’Harmattan, París, 1994.
- Piron, Claude. Psikologiaj reagoj al Esperanto, Esperanto-dokumentoj, 1988. Versió anglesa de William Auld: «Psychological Reactions to Esperanto», Esperanto Documents, 1995.
- Piron, Claude. «Reacciones psicológicas al Esperanto», traducció castellana de la versió d’Auld, a Esperanto España (HALE), còpia de l’Internet Archive.
- Piron, Claude. «Confesión de un loco europeo», traducció de Francisco Zaragoza Ruiz, a Esperanto España, còpia de l’Internet Archive.
- Piron, Claude. «Kien Esperanto?», Cully (Suïssa), setembre de 1994, recollida en Esejoj kaj Paroladoj.
- De las Heras, Jesuo. Esperanto España, portada castellana i «El Síndrome de Babel», conferència del 8 de novembre de 1997 al Casino de Múrcia.
- HALE. Kajeroj el la Sudo, núm. 38 (abril-juny de 1998) i núm. 42 (abril-juny de 1999).
- Martín, Andrés. «Psikologiaj reagoj», Boletín de la Hispana Esperanto-Federacio núm. 320, març de 1995, p. 13.
- Moya Seguí, Carlos N. Crònica de la IJK de Bèlgica (agost de 1982), Valencia Luno, gener de 1983.
Vegeu també
- El messianisme secular de l’esperanto
- El riisme — les propostes de pronom neutre, Piron inclòs.
- El pronom ci
- L’esperanto en 108.000 llibres
- Sekso kaj Egaleco
Si tens còpia en paper d’algun d’estos textos, o saps qui va fer la traducció castellana de HALE, escriu-nos.
Llegir en: