El desembre de 1911, la revista dels esperantistes britànics publicava una carta del cap de la fe bahá’í que deia que estudiar l’esperanto seria per als seus fidels «un deure religiós». Cent quinze anys després, la fe bahá’í no l’ha adoptat, i no és un oblit: les seues pròpies instruccions internes ho prohibixen expressament, perquè eixa elecció està reservada a una institució futura. Entre les dues coses hi ha una relació llarga, útil per a les dues parts i sistemàticament mal contada per la nostra banda —i que passa per ací: pel llibre que va portar un home de Castelló a buscar una aula al carrer de Sant Vicent de València.
La versió que circula pel moviment esperantista és curta: hi ha una religió que mana als seus seguidors aprendre esperanto. La versió documentada és més interessant, i la sostenen sobretot documents bahá’ís.
Què deia la carta de 1911
La nota «Esperanto and the Bahais» a The British Esperantist, núm. 84 (desembre de 1911), p. 234.
Exemplar digitalitzat a Internet Archive.
The British Esperantist de desembre de 1911 reproduïx, sota el títol «Esperanto and the Bahais», una comunicació d’‘Abdu’l-Bahá —fill del fundador de la fe i aleshores cap del moviment— a Ameen Fareed, el delegat persa que havia saludat en nom dels bahá’ís el sexé Congrés Universal d’Esperanto, el de Washington de 1910. La frase que s’ha citat des d’aleshores és esta:
«The Bahais shall consider the study of this language as an incumbent duty upon them, and it will be to them a religious duty. Therefore, men, women, and children, all will acquire it.»
—Els bahá’ís consideraran l’estudi d’esta llengua com un deure que els incumbix, i serà per a ells un deure religiós. Per tant, homes, dones i xiquets, tots l’adquiriran.
Fins ací, la versió coneguda. El que quasi mai s’arreplega és la resta de la carta, que és on es veu què s’estava proposant de veres. L’encàrrec a Fareed no és que organitze cursos: és que vaja a vore Zamenhof.
«If possible meet with Dr. Zamenhof and show him the Kitab-el-Akdas (Book of Laws) and translate the verse which concerns the Universal Language and tell him: This clear verse, which was revealed forty-five years ago, will prove the cause of spreading your Universal Language in all the East.»
—Si pots, entrevista’t amb el doctor Zamenhof i mostra-li el Kitab-el-Akdas (Llibre de les Lleis) i tradüix-li el verset que tracta de la Llengua Universal, i digues-li: este verset clar, revelat fa quaranta-cinc anys, serà la causa que la vostra Llengua Universal es difonga per tot l’Orient.
La promesa, doncs, no és que la religió adopte l’esperanto: és que la religió farà que l’esperanto es difonga. I el verset que la mateixa pàgina reproduïx tot seguit no nomena cap llengua:
«O ye representatives of the Parliaments of Nations! Choose one tongue from among the languages, so that the inhabitants of the earth may converse therein.»
—Oh, representants dels parlaments de les nacions! Trieu una llengua d’entre les llengües, perquè els habitants de la terra hi puguen conversar.
Els dos textos estan impresos un davall de l’altre, en la mateixa columna, el desembre de 1911. Un diu que els bahá’ís estudiaran l’esperanto; l’altre, que els parlaments han de triar una llengua i no diu quina. Tota la història posterior cap en eixa distància.
Convé afegir que la nota britànica no és una font de primera mà: acaba amb un «Laŭ «Amerika Esperantisto»» —segons l’Amerika Esperantisto—, o siga que ja ens arriba d’una revista esperantista que en citava una altra. I porta un peu que diu molt de com estava la relació: qui vullga saber-ne més, que compre el fullet La Bahaja Movado a l’associació esperantista britànica, tres penics.
Per què una religió necessita una llengua auxiliar
La resposta està en la doctrina, i és anterior a l’esperanto. Bahá’u’lláh, fundador de la fe, va fer de l’adopció d’una llengua auxiliar internacional un dels principis del seu missatge: si la humanitat és una, li cal poder parlar. Però en el mateix text on ho estableix reserva la decisió: la llengua l’han de triar els representants de les nacions, i dins de la fe eixa competència correspon a la Casa Universal de Justícia, l’òrgan de govern que no es va constituir fins a 1963.
D’ací ix tota la posició posterior, i és coherent: la fe ha de recomanar la idea d’una llengua auxiliar i no pot adoptar-ne cap, perquè comprometre’s amb una llengua concreta seria decidir el que un text fundacional deixa explícitament per a una altra instància. La contradicció que veiem des de fora no és sobrevinguda: és de disseny.
Què hi guanyava cada part
Els esperantistes hi guanyaven el que sembla: una religió en expansió que recomanava la llengua als seus fidels, delegats als congressos, traduccions i una editorial. No és poc per a un moviment que en 1911 buscava desesperadament aliats institucionals.
I els bahá’ís hi guanyaven una cosa que la seua pròpia correspondència interna explica sense eufemismes. En una carta del 28 de maig de 1937 escrita en nom de Shoghi Effendi —net d»Abdu’l-Bahá i cap de la fe entre 1921 i 1957—, la qüestió apareix com a exemple de proselitisme indirecte:
«The teaching of Esperanto, for instance, has been a very useful way of presenting the Cause indirectly to many people. It has opened many doors of contact for the believers.»
—L’ensenyament de l’esperanto, per exemple, ha sigut una manera molt útil de presentar la Causa indirectament a moltes persones. Ha obert moltes portes de contacte per als creients.
Els congressos esperantistes eren un públic organitzat, internacional i ja convençut que la humanitat forma una unitat. Dit d’una altra manera: el moviment esperantista era un terreny de captació especialment fèrtil, i els bahá’ís ho sabien i ho van escriure.
Eixe és el mecanisme que explica els dos noms que tot esperantista coneix. Martha Root, periodista nord-americana i bahá’í, va recórrer els congressos durant dècades; en un d’ells, a Ginebra el 1925, va conéixer una jove de vint-i-un anys que s’hi va convertir: Lidia Zamenhof, la filla menuda de l’iniciador de la llengua, de qui hem contat la vida a Els fills de Zamenhof. Lidia acabaria la traducció a l’esperanto del llibre de divulgació de la fe, Bahá’u’lláh kaj la nova epoko de J. E. Esslemont, que Root havia començat; es va publicar en 1930 a Weinheim, en una editorial que es deia, precisament, La Nova Tago.
La marxa arrere, per escrit
A partir dels anys trenta, la mateixa institució que havia beneït la relació es dedica a posar-hi límits. Les cartes estan recollides en una compilació preparada al Centre Mundial Bahá’í per instrucció de la Casa Universal de Justícia, o siga que no són testimonis dissidents: són el material que la fe reparteix als seus fidels per a explicar-los què han de pensar d’això.
- 3 d’agost de 1935. Shoghi Effendi anima a estudiar la llengua i a estar presents als congressos, però «it considers that the adoption of Esperanto by the entire world is by no means an inevitable fact. Neither Bahá’u’lláh, nor even ‘Abdu’l-Bahá, ever stated that Esperanto will be the international auxiliary language».
- 26 de desembre de 1936. Ací la contradicció amb la carta de 1911 és frontal: «Neither did they enjoin its teaching upon the believers. What ‘Abdu’l-Bahá chiefly did was to highly praise it… The teaching of Esperanto is, therefore, not a command or an obligation in the sense that praying is for instance». Vint-i-cinc anys abans, la revista britànica havia imprés que seria «a religious duty».
- 24 d’abril de 1939. L’avís més dur, i és sobre nosaltres: donar als esperantistes la impressió que els bahá’ís consideren l’esperanto la llengua auxiliar del futur «would not only be an act of dishonesty and disloyalty towards the Cause, but would lead to serious misunderstandings». I la frase que definix la relació sencera: «It is not so much that language as the central idea it embodies and inculcates which the Bahá’ís endorse».
- 12 de desembre de 1942. A un creient que anava a evangelitzar entre els inuit li desaconsellen ensenyar-los esperanto: més val que n’aprenga la llengua, «as we have no way of knowing whether it will ultimately be chosen».
- 25 de gener de 1943. «We have no authentic record of ‘Abdu’l-Bahá’s in which He states that Esperanto will be the universal language of the future.»
La conclusió que se n’extrau no és que els bahá’ís enganyaren els esperantistes. És que el que els bahá’ís subscriuen és el principi, i que la llengua era el vehicle disponible. Qui ho va llegir com una adhesió va llegir el que volia.
I el llibre es va reescriure
La part més concreta d’esta història l’ha documentada Leif Nordenstorm en un article acadèmic obert: el subcapítol sobre l’esperanto de Bahá’u’lláh and the New Era —el llibre de divulgació de la fe, i el més traduït— es va anar modificant. L’edició de 1923 expressava un suport clar a l’esperanto; les revisions de 1937 (supervisada per Shoghi Effendi), 1950 i 1970 el van anar matisant fins a deixar-lo en el principi general.
La seua explicació de per què és la part que interessa, perquè no és doctrinal sinó demogràfica: l’esperanto havia quedat associat dins de la fe a l’expectativa mil·lenarista de la «Pau Suprema» cap a 1957, i quan eixa data va passar i la fe va créixer sobretot a l’Amèrica Llatina, l’Àfrica subsahariana i l’Àsia no islàmica —on l’esperanto amb prou faenes es coneixia— mentre s’estancava a Europa i l’Amèrica del Nord, on sí que es coneixia, el vincle va deixar de ser útil (Esperantologio / Esperanto Studies 7, 2015, pp. 41-60).
El fil valencià
Tot això no és una història llunyana. Arriba ací per la via ordinària: algú llig el llibre.
Francisco Conejero Sánchez, de Castelló, va entrar en la fe bahá’í i va llegir allí que ‘Abdu’l-Bahá recomanava estudiar l’esperanto. Va preguntar als seus correligionaris on podia aprendre’l, li van dir que a València el feien «en algun lloc del carrer de Sant Vicent», i una vesprada de tardor va pujar el carrer preguntant fins que va trobar la porta. Darrere hi havia Fèlix Navarro davant de l’encerat. Conejero va voler comprar la gramàtica amb què li havien fet la classe i el professor li va dir que l’autor era ell. Anys després, eixe home refundaria l’associació esperantista de Castelló i organitzaria tres congressos (fitxa completa).
No és un cas aïllat. La presència bahá’í al moviment esperantista espanyol és constant i està documentada:
- En abril de 1936, la Hispana Esperanto-Gazeto anunciava que el congrés universal de Viena tindria una sessió de bahá’ís, i donava com a contacte la redacció de La Nova Tago, a Fürth (Baviera) —la mateixa editorial del llibre de Lidia Zamenhof.
- El 4 d’octubre de 1981, a La Línea de la Concepción, la comunitat bahá’í organitzava a la Casa de Cultura una conferència i una exposició sobre l’esperanto, amb ressò al diari local i a Ràdio Algesires (Boletín de la HEF núm. 266). D’allí eixiria el Grupo Bahai de Esperanto, que durant anys figura al directori d’entitats de la Federació.
- En desembre de 1989, la joventut bahá’í reunia a Llíria una trobada estatal sobre la pau i convidava altres moviments; l’esperanto hi va anar representat per Pascual Pont.
- I la Biblioteca Municipal de València conserva, dins del fons esperantista, exemplars de La Nova Tago, la revista bahá’í-esperantista d’Hamburg (catàleg).
Què en queda
La Bahaa Esperanto-Ligo (Lliga Bahá’í d’Esperanto) es va fundar el 19 de març de 1973 amb l’aprovació de la Casa Universal de Justícia, i continua activa. La seua pàgina definix la funció en una frase que resumix tot este article millor que qualsevol conclusió nostra: «La baza celo de BEL estas teni la kontakton inter la du movadoj Esperanta kaj Bahaa kaj sekve informi bahaanojn pri la Esperanto-movado kaj la esperantistojn pri Bahaismo» —l’objectiu bàsic de la BEL és mantindre el contacte entre els dos moviments i, en conseqüència, informar els bahá’ís sobre el moviment esperantista i els esperantistes sobre el bahaisme (bel.bahai.de).
Mantindre el contacte i informar. No difondre la llengua dins de la fe, ni promoure la fe dins de la llengua: un pont, i declarat com a tal.
Per als nostres comptes, això vol dir dues coses. La primera, que citar la frase de 1911 com si fora la posició de la fe bahá’í és, literalment, el que la carta de 1939 desaconsella; si la citem —i val la pena, és un document notable— ha d’anar amb el que va passar després. La segona, que el que ha funcionat de veres ací no és una adhesió institucional, sinó una coincidència de principis que va portar persones concretes a les nostres aules. Una d’elles va acabar cuinant la paella de mig congrés valencià durant trenta anys.
Fonts
Les traduccions de l’anglés i de l’esperanto són nostres; les cites es donen també en l’original.
- «Esperanto and the Bahais». The British Esperantist núm. 84, desembre de 1911, p. 234. Reproduïx, segons l’Amerika Esperantisto, la comunicació d»Abdu’l-Bahá a Ameen Fareed.
- The Principle of an International Auxiliary Language — compilació preparada al Centre Mundial Bahá’í per instrucció de la Casa Universal de Justícia, amb les cartes de 1928 a 1949 citades ací.
- Nordenstorm, Leif. «Views on Esperanto in the Bahá’í faith: A revised subchapter in Bahá’u’lláh and the New Era». Esperantologio / Esperanto Studies 7 (2015), pp. 41-60.
- Jasion, Jan. The Story of J. E. Esslemont and his Bahá’u’lláh and the New Era — bibliografia de les traduccions, amb la fitxa de l’esperanta de Lidia Zamenhof (Weinheim: Bahaa Esperanto-Eldonejo «La Nova Tago», 1930) i la reedició de 1978.
- Bahá’í Esperanto-Ligo: bel.bahai.de.
- Boletín de la Hispana Esperanto-Federacio núms. 266 (1981, La Línea) i 340 (1999, el relat de Francisco Conejero «Malgranda historio»).
- Hispana Esperanto-Gazeto núm. 58, abril de 1936 (sessió bahá’í del congrés de Viena).
- Valencia Luno núm. 26, maig de 1990 (la trobada de Llíria), a l’arxiu de la revista.
Vegeu també
- Els fills de Zamenhof — la vida i la mort de Lidia Zamenhof.
- Mil maneres de ser esperantista — el perfil de l’esperantista religiós, i el cas paral·lel de l’espiritisme brasiler.
- Biografies: Francisco Conejero Sánchez.
Llegir en: