Claude Piron (1931-2008) va fer una cosa que quasi ningú no havia fet: en compte de defendre l’esperanto, va estudiar per què molesta. Era psicoterapeuta i havia sigut traductor de l’ONU i de l’OMS, i el seu assaig més llegit no analitza la llengua sinó els qui n’opinen —«ignoren tot sobre la qüestió, però ignoren que ho ignoren»—. Al món hispà eixe text va arribar per una via concreta i fins ara no contada: la web d’una associació obrera esperantista, cap a 1998, en una traducció que va passar del francés a l’anglés i de l’anglés al castellà.
L’assaig es diu «Les réactions psychologiques à l’espéranto», va eixir a mitjan anys huitanta a la sèrie Documents sur l’espéranto i és el que ha fet que molta gent de fora del moviment sàpia qui era Piron. La seua tesi no és que l’esperanto siga bo: és que la manera com se’n parla no s’assembla a com es parla de cap altra llengua, i que eixa diferència és mesurable i explicable.
El contrast que obri l’assaig
Piron comença amb una observació d’enquestador. Quan es demana a algú que opine sobre l’esperanto, passen dues coses alhora: parla molt, i quasi tot el que diu és fals de manera comprovable —que ningú no hi ha escrit mai una novel·la, que no el parla ningú, que no hi ha xiquets que el tinguen de llengua materna—. Fins ací, res d’extraordinari. El que ho converteix en un fet és el grup de control:
«Si, para tener una reacción de control por comparación, el investigador pide al sujeto que dé su opinión sobre el búlgaro o el indonesio de la misma manera, obtiene una respuesta diferente. El sujeto invierte un minuto en contar en un tono de voz totalmente neutra todo lo que tiene que decir sobre ellos, normalmente que no sabe nada.»
Eixe és tot l’argument, i és un argument de mètode: la ignorància no explica el to. Sobre el búlgar la gent reconeix que no en sap; sobre l’esperanto, no. La conclusió que en trau Piron és que les llengües com el búlgar es perceben com a fets, i l’esperanto com una proposta —i davant d’una proposta un se sent obligat a dir que sí o que no i després a defendre la posició.
A partir d’ací aplica el vocabulari del seu ofici als arguments que arreplega, i els classifica com a mecanismes de defensa: negació (l’enciclopèdia Le Langage de la Pléiade dedica 1.525 pàgines a l’argot, el pidgin, la traducció i l’afàsia, i ni un paràgraf a una llengua que fa cent anys coneixia una sola persona i hui s’usa a més de cent països), projecció, racionalització i aïllament. Cada un va acompanyat d’una cita real, amb autor i any.
Convé dir què és això i què no és. No és una demostració que els crítics de l’esperanto s’equivoquen: un argument pot estar motivat per una ansietat i ser correcte igualment, i Piron no fa la faena de refutar-los un per un. És una descripció del to, no una refutació del contingut. Llegit com si fora l’altra cosa —i s’ha llegit molt així dins del moviment—, es convertix exactament en el que denuncia: una manera de no haver de contestar. Llegit pel que és, continua sent la millor descripció que tenim d’una conversa que qualsevol esperantista ha tingut cinquanta vegades.
Qui podia escriure això
La força del text ve de qui el firma, i no perquè siga una autoritat esperantista: perquè no ho és. Piron va ser traductor de l’ONU a Nova York de 1956 a 1961 —traduïa al francés des de l’anglés, el xinés, l’espanyol i el rus—, i després va treballar huit anys a l’Organització Mundial de la Salut, entre altres llocs a l’Àsia oriental i a l’Àfrica. Es va formar com a psicoanalista i psicoterapeuta, va començar a exercir a la regió de Ginebra en 1969 i va ensenyar a la Facultat de Psicologia i Ciències de l’Educació de la Universitat de Ginebra des de 1973 fins a jubilar-se en 1994 (biografia del seu lloc).
O siga que quan escriu sobre el cost de la comunicació internacional parla del que ha fet per a guanyar-se la vida, i quan parla de mecanismes de defensa parla del que ha estudiat. El seu llibre més conegut, Le défi des langues (L’Harmattan, París, 1994), el subtitula ell mateix com «una mena de psicoanàlisi de la comunicació internacional».
Com va arribar al castellà
Ací és on la història deixa de ser la de Piron i passa a ser la nostra.
El text el va traduir a l’anglés William Auld —el poeta escocés, tres vegades candidat al Nobel de literatura— per a la sèrie Esperanto Documents en 1995. I de l’anglés va passar al castellà en un lloc web que hui només existix a l’arxiu: «Esperanto España», publicat per Jesuo de las Heras des de Múrcia, amb els crèdits del Grup Ricardo Codorniú, de l’Agrupació Universitària Piedra de la Rosetta i de HALE, l’associació de treballadors espanyols esperantistes, la secció espanyola de SAT —l’organització esperantista obrera fundada en 1921—. No era una pàgina d’aficionat: el programa que el president de HALE va presentar al primer congrés de l’associació, a Llorca l’abril de 1999, la posa com a punt 9, «continuar la pàgina d’internet Esperanto España com a mitjà per a fer propaganda de HALE i de l’esperanto» (Kajeroj el la Sudo 42, p. 4). El comptador de visites de la portada diu des de quan estava en peu: 12 de desembre de 1996.
La capçalera de la pàgina diu exactament això:
«El siguiente ensayo de Claude Piron apareció por primera vez en la serie en francés Documents sur l’espéranto a mediados de los años ochenta. La presente traducción se basa en la que realizó William Auld al inglés y fue publicada en la English language series, en inglés en 1995, y ésta es la primera vez que se publica en español en la red o en cualquier otro lugar.»
El traductor no hi firma. Sabem qui la va publicar i que ell hi consta com a contacte en castellà; qui la va fer, el document no ho diu, i no ho completem. El que sí que està firmat és una altra peça del mateix lloc: «Confesión de un loco europeo», també de Piron, «traducido por don Francisco Zaragoza Ruiz, profesor de EGB» — el mateix traductor que apareix en el fullet d’«Esperanto: un tesoro educativo ignorado» que es repartia des d’Alacant i Callosa de Segura sota els auspicis d’ILEI, la lliga internacional de professors esperantistes (Valencia Luno, 1991-2002). El rastre imprés i el rastre digital són el mateix fil, i té nom.
Hi ha un detall que val la pena registrar perquè es perd fàcil: hi ha dues traduccions castellanes independents d’este assaig. La de HALE, que ve de l’anglés d’Auld i comença «Reacciones variadas», i la que hui hi ha al lloc de Piron, «traducción libre y adaptada al español, con permiso de su autor», que ve del francés i comença «Ignorancia ignorada». No són la mateixa cosa, i qui cite l’una pensant que cita l’altra es trobarà amb frases que no hi són.
El Piron que es va escoltar ací
No tot va ser per escrit. La pista més antiga que en tenim és de primera mà: al Valencia Luno de gener de 1983, Carlos N. Moya Seguí ressenya el congrés internacional de joves esperantistes (IJK) celebrat a Bèlgica l’agost de 1982, i entre les conferències que destaca hi ha «Scienco kaj pseŭdoscienco en la socio nuntempa» —ciència i pseudociència en la societat actual—, de Claude Piron (Valencia Luno 1982-1990). El tema del congrés era «Ciència i societat», i qui el va anar a escoltar era de València.
Quinze anys després, el 8 de novembre de 1997, De las Heras donava al Casino de Múrcia, dins la Setmana Cultural de la Fira del Llibre, una conferència titulada «El Síndrome de Babel», que ell descriu com un resum de Le défi des langues combinat amb la seua experiència de més de vint anys com a professor d’anglés — i afig una cosa que no es pot dir de qualsevol divulgació: «La prelegon mem konas s-ro Piron, kiu aprobis la enhavon», el mateix Piron la coneix i n’ha aprovat el contingut (Kajeroj el la Sudo 38). La va repetir als congressos de la federació valenciana i murciana. I en 2003, al congrés espanyol de València, la junta acordava estudiar la compra d’exemplars de El desafío de las lenguas, l’edició castellana del mateix llibre (congrés de 2003).
I el seu vocabulari es va quedar. En el Boletín de la federació espanyola núm. 320, de març de 1995, Andrés Martín firma un article titulat «Psikologiaj reagoj» que fa servir l’aparat de Piron —neado, raciecigo, projekcio, reago, nomenats un per un— però girat cap a dins: no contra els de fora que menyspreen la llengua, sinó contra els esperantistes que es resistixen a aplicar-la en l’economia i «prefereixen somiar sense esforç amb un pacifisme fàcil». És l’ús més interessant que se n’ha fet ací, i és el que demostra que el text no es va llegir només: es va usar.
La resta de l’obra
L’assaig és la porta, no la casa. Piron va publicar en esperanto huit novel·les, diversos reculls de contes, un poemari i una casset de cançons. Dos títols importen per damunt dels altres:
- Gerda malaperis! (1983), una novel·la-curs per a principiants escrita amb vocabulari creixent, que és probablement el llibre d’esperanto que més gent ha llegit al món. Apareix al nostre catàleg i és un dels textos originals en esperanto que ixen als grans corpus digitals (Esperanto en 108.000 llibres).
- La bona lingvo (1989), on defén que l’esperanto es parla millor com més se n’usen els recursos propis —la derivació regular— i menys es calquen les estructures de les llengües nacionals. És una posició d’estil, i discutida.
El que no encaixa, i cal dir-ho
Hi ha una tensió al centre de la seua obra que els seus lectors solem passar de llarg. L’home que va classificar les creences no examinades dels altres en tenia una que no va sotmetre al mateix procediment.
En la conferència «Kien Esperanto?», pronunciada a Cully (Suïssa) el setembre de 1994, Piron afirma que continua creient que l’esperanto acabarà ocupant el paper de llengua internacional, i ho diu amb estes paraules: mi ne havas dubojn, no en tinc dubtes. Això és una afirmació sobre el futur, i per tant hauria de poder fallar; la seua no la fa dependre de cap termini ni de cap indici comprovable. Ho hem examinat amb detall a El messianisme secular de l’esperanto.
Això no desmunta l’assaig de 1988 — un autor pot descriure bé un fenomen i tindre alhora una creença que no examina. Però qui use Piron per a diagnosticar els altres hauria de saber que el mateix diagnòstic es pot girar.
Val la pena afegir, en el seu descàrrec, que canviava d’opinió i ho publicava. En la revista feminista Sekso kaj Egaleco va proposar primer el pronom neutre zi, després el va trobar massa artificial, i finalment va defendre canviar la regla en compte d’inventar paraules: ŝi femení, li neutre i cap pronom propi per als homes. Li van replicar en el número següent i la discussió continua oberta (riisme). I quan Bernard Golden volia demostrar que el pronom ci estava mort, l’argument més pràctic que va trobar era de Piron: en les gravacions de conversa espontània ci no hi apareix (el pronom ci).
On llegir-lo
Tot el que hem citat és lliure i accessible:
- L’assaig, al seu lloc: en esperanto, en anglés (la versió d’Auld) i en castellà (la traducció del francés).
- La versió castellana de HALE, la que va circular ací, només a l’arxiu: «Reacciones psicológicas al Esperanto». En guardem còpia.
- La resta d’articles seus, a claudepiron.free.fr.
Fonts
Les cites en castellà es reproduïxen tal com les van publicar; les traduccions de l’esperanto i del francés són nostres.
- Piron, Claude. «Les réactions psychologiques à l’espéranto», Documents sur l’espéranto, mitjan anys huitanta. Versió esperanto: «Psikologiaj reagoj al Esperanto». Versió anglesa de William Auld: «Psychological Reactions to Esperanto», Esperanto Documents, 1995.
- Piron, Claude. «Las reacciones psicológicas al esperanto», traducció lliure del francés, al seu lloc.
- Piron, Claude. «Reacciones psicológicas al Esperanto», traducció castellana de la versió d’Auld, a Esperanto España (HALE), còpia de l’Internet Archive.
- Piron, Claude. «Confesión de un loco europeo», traducció de Francisco Zaragoza Ruiz, a Esperanto España, còpia de l’Internet Archive.
- Piron, Claude. «Kien Esperanto?», conferència pronunciada a Cully (Suïssa), setembre de 1994, recollida en Esejoj kaj Paroladoj.
- Piron, Claude. Biografia i bibliografia, al seu lloc oficial.
- De las Heras, Jesuo. Esperanto España, portada castellana i «El Síndrome de Babel», conferència del 8 de novembre de 1997 al Casino de Múrcia. Còpies a l’Internet Archive.
- HALE. Kajeroj el la Sudo, núm. 38 (abril-juny de 1998), la conferència aprovada per Piron, i núm. 42 (abril-juny de 1999), el programa del primer congrés de HALE.
- Martín, Andrés. «Psikologiaj reagoj», Boletín de la Hispana Esperanto-Federacio núm. 320, març de 1995, p. 13.
- Moya Seguí, Carlos N. Crònica de la IJK de Bèlgica (agost de 1982), Valencia Luno, gener de 1983.
Vegeu també
- El messianisme secular de l’esperanto — el «Kien Esperanto?» de 1994, examinat.
- El riisme — les propostes de pronom neutre, Piron inclòs.
- El pronom ci
- L’esperanto en 108.000 llibres — Gerda malaperis! als corpus digitals.
- Sekso kaj Egaleco — la revista on va publicar les seues propostes.
Si tens còpia en paper d’algun d’estos textos, o saps qui va fer la traducció castellana de HALE, escriu-nos.
Llegir en: