Per què ens convencen: els biaixos dels debats sobre l’esperanto

El problema d’un moviment que es mira a si mateix no és que la gent raone mal: és que qui continua dins és observable i qui se’n va tendix a desaparéixer de les fonts que el moviment mateix produïx. Un grup d’esperanto veu els qui es van quedar; recorda el viatge on el van allotjar i no els cinquanta on no va passar res. Amb eixa matèria primera, raonar impecablement pot portar a conclusions equivocades. Este article repassa els mecanismes que ho fan, un per un, amb el cas documentat de cada u —i acaba amb el més incòmode: els mateixos mecanismes, exactament igual, en els qui critiquen la llengua.

Este és el segon de dos articles. L’altre, Els arguments sobre l’esperanto, un per un, pregunta què permet concloure cada argument. Ací la pregunta és una altra: per què un argument feble ens pareix bo. Són coses distintes, i barrejar-les és el primer error: la psicologia explica per què ens costa vore un defecte, no si el defecte hi és.

Un avís que val per a tot el que ve

Posar-li nom a un biaix no demostra que s’haja produït.

Això s’ha de dir abans de res, perquè el gènere sencer convida a l’abús. De «este argument beneficia els esperantistes» no se seguix «els esperantistes el fan per biaix»: podrien tindre raó, o haver-hi arribat per bones raons. Demostrar que un biaix concret actua en un cas concret exigix un experiment, i ací no en farem cap.

El que sí que es pot fer, i és el que fem, és una cosa més modesta i més útil: descriure mecanismes que la psicologia ha mesurat en general, assenyalar on el nostre material té la forma exacta que els faria actuar, i deixar dit què caldria mirar per a saber-ho. Una hipòtesi, no un diagnòstic.

1. Només podem vore els qui es van quedar

Este és el primer i el que contamina tots els altres, perquè no és un defecte del raonament sinó de la mostra.

Imaginem que volem saber si l’esperanto és fàcil i ho preguntem a cent persones d’un congrés. La mostra és gran i no serveix: totes han passat ja diversos filtres —van començar, van continuar, van arribar a un nivell, van mantindre l’interés, i encara van decidir pagar-se un viatge—. Els qui ho van deixar a la quarta lliçó no poden eixir a la foto. Preguntar als esperantistes actius si l’esperanto és fàcil informa de la percepció dels qui el van aprendre, que és una altra pregunta.

La investigació sobre autoselecció ho ha documentat fora d’ací: els voluntaris d’un estudi difereixen sistemàticament dels qui no s’hi presenten, cosa que limita fins on es poden generalitzar els resultats (Alarie i Lupien, Psychoneuroendocrinology 131, 2021).

On es veu ací. En l’arxiu mateix. Un moviment guarda els butlletins dels qui seguien subscrits, les actes dels qui anaven a les assemblees i les fotos dels congressos; de les persones que es van esborrar en queda molt menys, i sovint ni tan sols el nombre. La comunitat, això sí, té tres verbs per a distingir maneres d’anar-se’n —i un vol dir tornar—, cosa que indica que el fenomen es coneix perfectament tot i no estar comptat enlloc. Ho hem repassat a Per què la gent se’n va de l’esperantisme.

Què caldria per a saber-ho. Cohorts: de totes les persones que van començar un curs, quantes continuaven al cap de sis mesos, de dos anys, de deu. Sense això, una col·lecció impressionant d’històries d’èxit és compatible amb una taxa d’abandó enorme i amb una de menuda, i no distingim entre les dues.

2. El que mesurem depén de l’instrument

El cas més net que tenim no és una anècdota: és un experiment natural, el va fer el moviment mateix i el resultat està publicat.

Durant cinc anys, l’organització mundial de la joventut esperantista va preguntar a les seues seccions nacionals com estaven, i més de la meitat es van declarar «actives». En 2014 va substituir eixa pregunta per un sistema de punts basat en indicis comprovables —actes fets, informes entregats, quotes pagades—. De trenta-una organitzacions: una de molt activa, cap d’activa, dues despertant-se, díhuit preocupants i deu dormint (KODEJO 2013 i KODEJO 2015).

El que va canviar radicalment, i això sí que consta, és el sistema de mesura. Mentre la pregunta era «com esteu?», la contestava cada grup sobre si mateix; quan va passar a ser «què heu fet?», la contestaven actes comprovables. Que les organitzacions no canviaren res d’un any per l’altre és versemblant —no es desmunten trenta-una entitats en dotze mesos— però no està mesurat, i no fa falta per a l’argument: un canvi d’instrument d’eixa magnitud és una explicació que no es pot ignorar.

Per què importa. Perquè bona part del que el moviment sap de si mateix ve d’instruments del primer tipus: informes que cada entitat escriu sobre la seua activitat, xifres de socis que ningú no audita, memòries que es presenten davant dels qui les han de votar. No cal mala fe perquè el resultat estiga inflat: un instrument d’autoavaluació ja pot introduir eixe biaix.

Ho hem contat sencer a «Cap activa».

3. El que es repetix acaba sonant a comprovat

En 1977, Lynn Hasher, David Goldstein i Thomas Toppino van comprovar que repetir una afirmació augmentava la probabilitat que els participants la jutjaren verdadera (Journal of Verbal Learning and Verbal Behavior 16(1)). És l’efecte de veritat il·lusòria, i una metaanàlisi de 2026 sobre 182 estudis i 31.184 participants el confirma com a efecte xicotet però robust, fins i tot després de corregir el biaix de publicació (Nature Communications, 2026).

On es veu ací. «Dos milions de parlants» és el candidat perfecte, perquè tenim el document original i es pot comparar amb el que en va quedar. Sidney S. Culbert explica en 1989 que fins a 1988 no va arribar «to a point where I felt justified in rounding it up to two million rather than down to one million», i avisa que «it is quite possible that the present number of speakers is no more than one million» (carta a David Wolff).

Gràfic en escala logarítmica amb quatre estimacions del nombre de parlants d'esperanto. Lindstedt (2006) apareix en blau amb una barra tancada de 30.000 a 300.000. Culbert (1989), també en blau, com un punt als dos milions amb una fletxa cap a cada costat, perquè ell no declara ni mínim ni màxim. Wandel (2015) i «la xifra que es repetix» apareixen en roig, com a punts de dos milions sense cap marge.
Gràfic en escala logarítmica amb quatre estimacions del nombre de parlants d'esperanto. Lindstedt (2006) apareix en blau amb una barra tancada de 30.000 a 300.000. Culbert (1989), també en blau, com un punt als dos milions amb una fletxa cap a cada costat, perquè ell no declara ni mínim ni màxim. Wandel (2015) i «la xifra que es repetix» apareixen en roig, com a punts de dos milions sense cap marge.

Les cauteles no van viatjar. La xifra, sí. Trenta-set anys després circula com una dada observada, i de la carta on s’explicava què era sovint no se’n mencionen les cauteles.

El que no podem afirmar. Que la comunitat crega «dos milions» a causa d’este efecte. Això exigiria un experiment. El que sí que es pot dir és que el material té exactament la forma que el produiria: una xifra rodona, repetida durant dècades en fullets, xarrades i articles, separada de la seua font i sense cap mecanisme que la corregisca.

4. El que recordem no és el que passa

Amos Tversky i Daniel Kahneman van descriure la heurística de disponibilitat: jutgem la freqüència d’una cosa per la facilitat amb què en recordem exemples (Science 185, 1974). I van mostrar també que la informació concreta i vívida desplaça les freqüències de base, les taxes que haurien de servir de referència.

On es veu ací. En el gènere narratiu propi de l’esperantisme: el viatge en què una família ens va allotjar, la persona que conversava després de tres mesos, el congrés on es van fer amistats per a tota la vida. Totes eixes històries són certes. El problema no és que siguen falses, és que són memorables, i per això són mals estimadors del que passa habitualment. Les vesprades en què no va vindre ningú al curs no les conta ningú.

Funciona igual de bé en contra: qui va anar una vegada a una reunió on es parlava en castellà tota l’estona en trau una generalització del mateix pes i amb el mateix defecte.

Què caldria per a saber-ho. El denominador, altra vegada. Quantes persones van demanar allotjament i quantes en van rebre; quants matriculats van acabar el curs. Que el curs d’esperanto de Duolingo passara de les 367.000 matrícules és una dada de matrícula, no de resultat, i les dues s’usen com si foren la mateixa.

5. El que ja pensem decidix què llegim

Raymond Nickerson definix el biaix de confirmació com la tendència a buscar o interpretar les proves de manera parcial a favor del que ja creiem (Review of General Psychology 2(2), 1998). I l’experiment de Charles Lord, Lee Ross i Mark Lepper va mostrar-ne la versió dura: persones amb opinions oposades examinen les mateixes proves mixtes, troben més convincents les que els donen la raó i acaben més polaritzades que abans (Journal of Personality and Social Psychology 37(11), 1979).

On convé vigilar-ho. En com se cita la investigació sobre l’efecte propedèutic — i ací no assenyalem cap publicació concreta, perquè no n’hem fet el recompte: el que descrivim és la forma que té el material, que és la que permetria l’error. La revisió de Karen Roehr-Brackin i Angela Tellier conté les dues coses: que per als xiquets principiants «Esperanto was easier to learn than French» i que pot tindre un efecte anivellador, i que «these apparent advantages of Esperanto did not translate into measurably greater benefits for the development of metalinguistic awareness, or greater subsequent success in learning another foreign language» (Language Problems and Language Planning 42(1), 2018; postprint obert). Les autores en diuen «these sobering results».

Qui cite la primera meitat i no la segona no està fent servir una altra font: està fent servir mitja font. Saber amb quina freqüència passa exigiria revisar el que s’ha publicat i comptar-ho, cosa que no hem trobat feta.

Una regla pràctica. En llegir literatura esperantista, parar especial atenció als resultats que ens decebrien. Si un estudi ens agrada, buscar quina part n’hem saltat.

6. Els experiments que no es publiquen

Robert Rosenthal va batejar en 1979 el «problema del calaix»: els estudis amb resultat nul tenen menys probabilitat de publicar-se, i per això la literatura disponible acaba sent una mostra esbiaixada del que s’ha investigat de veres (Psychological Bulletin 86(3)).

On podria veure’s ací. En una comunitat interessada a demostrar els avantatges pedagògics de la seua llengua, el biaix de publicació és una possibilitat metodològica evident. Però açò és una hipòtesi, no una acusació, i mereix dir-ho amb totes les lletres: afirmar que s’han amagat experiments negatius exigiria proves històriques que no tenim.

Les preguntes que sí que es poden fer, i per a les quals no hem trobat cap resposta sistemàtica: quants experiments sobre propedèutica s’han començat, quants n’han publicat resultats, se’n coneix cap d’interromput, i apareixen els resultats negatius amb la mateixa facilitat que els positius en les revistes del moviment.

7. Quan la dada toca qui som

Fins ací, mecanismes de percepció. Els que venen ara són d’una altra classe: no distorsionen el que veiem, sinó el que estem disposats a concloure.

Ziva Kunda va mostrar en la seua revisió sobre raonament motivat que fem servir processos cognitius diferents segons si busquem precisió o si volem arribar a una conclusió determinada — i que no podem creure qualsevol cosa a voluntat: ens cal construir justificacions que ens paregen raonables (Psychological Bulletin 108(3), 1990). Es reconeix en la forma de la pregunta que ens fem. «Com explique que, sent tan bona idea, l’esperanto continue sent minoritari?» ja dona per resolt allò que caldria investigar.

Henri Tajfel i els seus col·laboradors van comprovar que fins i tot classificacions grupals mínimes i arbitràries produïxen favoritisme cap al grup propi (European Journal of Social Psychology 1(2), 1971). Una comunitat lingüística pot donar una identitat molt més rica i duradora que els grups artificials d’aquells experiments, encara que l’experiment no en mesure la diferència. Des de dins, això pot fer que una dada dubtosa passe perquè ve «d’un dels nostres», o que una crítica metodològica es llija com un atac.

I Hal Arkes i Catherine Blumer van documentar l’efecte del cost enfonsat: havent invertit temps, diners o esforç, augmenta la tendència a continuar encara que la inversió passada no hauria de determinar la decisió futura (Organizational Behavior and Human Decision Processes 35(1), 1985).

Ací cal frenar. És temptador aplicar-ho a qualsevol veterà —«porta quaranta anys en el moviment, per això no pot reconéixer que s’equivocava»— i seria un abús del concepte. No sabem què pensa ningú pels anys que porta parlant una llengua, i el més probable és que continue perquè li agrada. La hipòtesi defensable és una altra i és més suau: una inversió personal molt gran pot augmentar el cost psicològic de revisar algunes creences associades a eixa inversió. I opera igual en l’altre sentit: qui se’n va després d’una mala experiència pot necessitar explicar-se que tot el projecte estava equivocat des del principi. Ni la fidelitat ni el desencantament garantixen lucidesa.

8. I els crítics, exactament igual

Res del que hem dit és una malaltia esperantista. Els mateixos mecanismes també poden funcionar en qui té decidit que l’esperanto és una ximpleria.

Statu quo. William Samuelson i Richard Zeckhauser van comprovar experimentalment que les persones tendixen desproporcionadament a conservar l’opció ja establida (Journal of Risk and Uncertainty 1, 1988). Per a un individu, aprendre anglés és perfectament racional; d’això no se seguix que el sistema que tenim fora el millor si es poguera triar de nou. Confondre les dues coses és el mateix salt que fem nosaltres quan diem que l’esperanto «funciona».

Disponibilitat. «Vaig conéixer un esperantista i era un excèntric» té exactament la forma de «vaig conéixer una família que em va allotjar».

L’explicació que val per a tot. L’esperantista pot atribuir cada dada adversa a l’hegemonia de l’anglés; el crític pot atribuir cada dada favorable a l’excentricitat dels qui el parlen. Cap dels dos no exclou res, i per tant cap dels dos no explica res.

Biaix retrospectiu. Des de 2026 sabem que l’esperanto no va ser la llengua internacional del segle XX. En 1887 no se sabia, i el resultat no era una propietat evident del punt de partida: Roberto Garvía ha reconstruït la competència entre diverses propostes en un moment en què acadèmies i organitzacions internacionals discutien seriosament el problema (Esperanto and Its Rivals, University of Pennsylvania Press, 2015). El biaix retrospectiu alimenta dos relats simètrics i igual de fàcils: «era inevitable que fracassara» i «sense les guerres i les persecucions, era inevitable que triomfara».

Hi ha un cas que convé registrar, perquè va en contra del que este article podria fer pensar. En 2016, quan el Brexit va obrir una finestra institucional, dos esperantistes destacats van fer previsions gens triomfalistes que, vistes des de 2026, encaixen bé amb el que va passar. Federico Gobbo va escriure que un canvi així del règim lingüístic europeu «vivas en la lando de romana fikcio» (Libera Folio, 22 de juliol de 2016), i el secretari d’Eŭropa Esperanto-Unio, Zlatko Tišljar, donava per «sendube la plej verŝajna» que l’anglés n’eixiria reforçat (Eŭropa Bulteno 170, maig de 2017). No hem comparat totes les previsions de 2016, o siga que no podem dir que foren les millors; el que mostren basta: pertànyer a un grup no obliga a pensar el que convé.

Què fer-ne

Saber que existixen estos mecanismes no immunitza contra ells. El que sí que es pot canviar són els procediments, i n’hi ha cinc que costen poc:

Buscar el denominador. Mil aprenents són molts o pocs segons quants en van començar. Quan una xifra arriba sense el seu denominador, la pregunta no és si és gran: és de quants.

Separar possibilitat, freqüència i causa. Que algú haja aprés esperanto en tres mesos demostra que es pot. No diu quants ho fan. I que després aprenguera francés de pressa no demostra que l’esperanto en fora la causa.

Conservar les incerteses de la font. Si l’autor expressa un marge o una incertesa, no es transmet només la xifra més favorable. Si un estudi diu «possible efecte anivellador», no es publica «demostrat». La propaganda sovint no inventa cap dada: només li va llevant les precaucions, una per publicació.

Anar cap arrere per la cadena de cites. Una revista cita un fullet, el fullet cita una enciclopèdia, l’enciclopèdia cita un article. Cinquanta anys després l’afirmació té cinc referències i potser una sola font. No cal cap conspiració perquè això passe; només cal que ningú no comprove.

Preguntar-se què ens faria canviar d’opinió. És l’única de les cinc que es pot contestar abans de tindre cap dada, i la que més informació dona. Si la resposta és «res», el que tenim no és una tesi sobre el món.

Una manera de comprovar si ho apliquem simètricament: imaginar que demà apareix un estudi metodològicament excel·lent que contradiu el que pensem. Què exigiríem abans d’acceptar-lo? I si donara el resultat contrari, exigiríem el mateix?

Fonts

Vegeu també

Llegir en:

Etiquetes