Un fullet de dues pàgines

Un tinent coronel d’Estat Major, un oficial de Telègrafs, un capità d’artilleria que parlava en esperanto d’un globus a un altre: qui eren els militars que van fundar l’esperantisme valencià i què diuen —i què no diuen— les fonts sobre per què n’hi havia tants

L’estiu de 1905, a Enguera, un tinent coronel d’Estat Major li dona a un oficial de Telègrafs un fullet de dues pàgines amb setze regles de gramàtica. Sis anys després, el 15 d’agost de 1911, la Gaceta de Madrid publica la relació de professors autoritzats per a explicar eixe idioma en els centres oficials d’ensenyament d’Espanya. Dels set primers nomenats, cinc eren militars: un tinent d’infanteria, un tinent de la Guàrdia Civil, un tinent coronel d’Estat Major i un capità d’artilleria que ocupava dos llocs alhora. El tinent coronel era el mateix d’Enguera.

El text sencer de la Reial Ordre de 27 de juliol de 1911 en la Gaceta de Madrid del 15 d'agost, número 227, pàgina 472. El sumari del dia la resumia així: «Autorizando la explicación de cursos del idioma Esperanto, en los Establecimientos oficiales de enseñanza, por Profesores designados por las Asociaciones esperantistas».

Quan es mira la primera generació esperantista valenciana —la que funda el Grup en 1903 i rep Zamenhof en 1909— el que crida l’atenció de seguida és la professió. Hi ha escolapis, mestres, advocats i metges, però els noms que apareixen una vegada i una altra en les capçaleres, en les juntes i en els manuals porten graduació militar. Este article reunix el que consta d’ells, amb el document que ho diu.

Els tres de 1903

El Grup d’Esperanto de València es funda en 1903. Els tres noms que la Fundació Esperanto de la Comunitat Valenciana dona com a fundadors són Fernando Soler Valls, Román Ayza i Rafael Duyós Sedó. Els tres són militars: un tinent coronel d’Estat Major, un oficial de Telègrafs format en l’Acadèmia d’Infanteria de Toledo i un capità d’infanteria.

Eixe mateix any i en la mateixa ciutat naix la Sociedad Española para la Propaganda del Esperanto, la primera associació d’àmbit estatal, i Ayza en serà el segon president. València no era, doncs, una filial: era on es feia la faena.

Ayza: matemàtiques i Estat Major

Román Ayza y Maquén era tinent coronel d’Estat Major i doctor graduat en Ciències Exactes. En 1900, firmant ja com a tinent coronel retirat, publica una Trigonometría rectilínea y esférica; en 1901, a València, unes Tablas para las cotizaciones de títulos; el 24 de juny de 1911 llig en el Congrés de Granada de l’Asociación Española para el Progreso de las Ciencias una memòria «De las excedencias en Aritmética» on exposa un «mètode Ayza» per a extraure arrels; i en 1913 és directiu de la Sociedad Matemática Española.

En gener de 1908, quan La Suno Hispana publica les juntes directives de l’any, Ayza figura com a president honorari del grup de València. I en setembre de 1911, la relació de professors d’esperanto per als centres oficials el nomena per a l’Escuela Central de Idiomas de Madrid, descrit exactament així: «D. Ramón Ayza (Teniente Coronel del Estado Mayor, Doctor en Ciencias)». És la mateixa persona —les fonts d’aquells anys li diuen unes vegades Román i altres Ramón—.

Compte amb dos Ayza. Circula per internet un Román Ayza y de Vargas-Machuca, II baró de Tormoye (València, 1892 – Paracuellos de Jarama, 1936), a qui alguns textos atribuïxen esta obra matemàtica. No pot ser la mateixa persona: tindria huit anys quan va eixir la Trigonometría. Del parentiu entre els dos no tenim cap font.

Soler Valls: Telègrafs, i una xarxa de companys d’armes

Fernando Soler Valls (Albaida, 15 de març de 1873 – València, 24 de març de 1956) s’havia format en l’Acadèmia d’Infanteria de Toledo, va servir uns anys a l’Havana i va fer carrera en el cos de Telègrafs, del qual va arribar a ser inspector general; va ser cap de Telègrafs a València.

La manera com es fa esperantista, contada per ell mateix en el Boletín de la Federació de maig de 1951, és il·lustrativa de com corria la llengua en aquell medi. Estava destinat a Enguera; el tinent coronel Ayza li va donar el fullet de dues pàgines amb les setze regles que editava la Sociedad Española para la Propaganda del Esperanto; va anar a comprar-se un manual a la llibreria Serred de València; i, en obrir-lo, va descobrir que l’autor havia sigut company seu a l’Acadèmia de Toledo. L’autor era Inglada Ors.

Soler va fundar el Grup Esperantista d’Enguera —la mateixa font de gener de 1908 en dona la junta sencera— i va publicar allí, en 1908, el manual Esperanto al alcance de todos, que en la segona edició va guanyar medalla d’argent en l’Exposició Regional de València de 1909 i del qual es van fer dotze edicions, l’última pòstuma en 1976.

Duyós: un capità d’infanteria en un centre obrer

De Rafael Duyós Sedó, el tercer fundador, se’n sabia poc més que el nom. La premsa de 1908 en dona el grau i una escena. Las Provincias del 20 de novembre de 1908 anuncia que l’endemà, dissabte, a dos quarts de nou de la nit, donarà una conferència sobre l’esperanto «en el Centro Obrero Cooperativo de Nuestra Señora del Pilar» «el capitán de infantería D. Rafael Duyos Sedó», i que hi podran assistir tots els socis i les corporacions catòlic-obreres de la localitat.

Duyós era, a més, el secretari del grup: ho diu la junta que publica La Suno Hispana en gener de 1908 i ho repetix la que elegix el grup en assemblea el 20 de desembre de 1908 —la que rebria Zamenhof nou mesos després—, presidida per Inglada, amb Aguilar Blanch i Jiménez Loira de vicepresidents.

Inglada: sismògrafs i versos improvisats

Vicente Inglada Ors (Alacant, 9 de gener de 1879 – Madrid, 7 de gener de 1949) és, dels sis, el de trajectòria científica més coneguda: militar, geofísic, professor d’Astronomia, un dels grans sismòlegs espanyols del seu temps, director de l’Observatori Geofísic de Toledo i acadèmic de Ciències Exactes, Físiques i Naturals. Va ser president del Grup Esperantista de València —la junta de 1908 ja el dona en el càrrec— i és qui va rebre Zamenhof en el postcongrés de setembre de 1909: va fer la salutació d’obertura, va traduir el discurs del Mestre i va improvisar uns versos que comencen «En urb’ de la floroj». Klara Zamenhof li va llançar una rosa des de la finestreta del tren el matí del comiat.

La seua Gramática y Vocabulario de Esperanto, escrita amb López Villanueva, és el llibre amb què es va formar bona part de la primera generació valenciana.

Alacant i València: Elizaicín i Moncada

A Alacant el nom de referència és Miguel de Elizaicín y España (Alacant, 28 de desembre de 1855 – 1932), comandant quan entra en l’esperanto i general després. Va presidir el comité directiu de la federació regional constituïda en 1922 i va ser el congressista número 1 del Primer Congrés d’Esperantistes Ibèrics de València, en 1923. Fora de l’esperanto va ser el primer que va intentar crear el Museu Provincial d’Alacant i va presidir la Comissió Provincial de Monuments entre 1922 i 1926.

I en l’època de la visita de Zamenhof presidix el Grup de València el general Luis Moncada, del qual, fora d’això, no en sabem res més.

Perogordo: esperanto entre dos globus

El capità José Perogordo Camacho no era valencià —era del grup de Madrid—, però està en les dues escenes valencianes del 1909 i explica millor que ningú quina mena d’esperantisme era este.

La crònica de La Suno Hispana de 1909, represa pel Boletín de la Federació de novembre-desembre de 1959, el presenta com a «pioner espanyol de l’aeronavegació, que mereix un diploma com a propagandista en l’aire, perquè, volant en aeròstat, va parlar en esperanto amb un altre col·lega que anava a prop en un altre aeròstat».

Tres dies després, el 16 de setembre de 1909, en l’excursió del postcongrés a Sagunt, part de la muralla del castell va caure damunt de cinc congressistes. Hi va haver un ferit. Va arribar la Creu Roja local amb un metge i, diu la crònica, «per mitjà de la traducció del capità Perogordo va arreglar l’assumpte, i del servei que hi va fer l’Esperanto se’n va informar oficialment».

Dos anys després, en el 7é Congrés Universal d’Anvers (1911), va ser Perogordo qui va imposar a Zamenhof la condecoració espanyola en nom del Govern. Va acabar la carrera de general i en 1961, ja molt major, el presentaven com el degà dels esperantistes espanyols; el Boletín va publicar la seua necrològica en desembre de 1962.

Artilleria o enginyers? El Boletín núm. 60 el diu «Capitán de Artillería» al peu de la fotografia d’Anvers, i la relació oficial de professors de 1911 també; la necrològica del núm. 133 el fa «inĝeniera kapitano», capità d’enginyers. Donem les dues.

1910 i 1911: quan l’Estat es fixa en la llengua

En 1910 es funda a Madrid l’Asociación de Militares Esperantistas. La finalitat que li atribuïx la bibliografia és la propaganda de l’esperanto «en los ejércitos de tierra y mar», i el motiu que dona és explícit: «como única solución para la intercomprensión de los militares de diversas nacionalidades». Alfons XIII en va ser president d’honor — un dels quatre gestos que es conten en «La protecció que dispensa».

L’any següent arriba el document que més lluny va arribar. El 27 de juliol de 1911, el Ministeri d’Instrucció Pública firma una Reial Ordre —publicada en la Gaceta de Madrid del 15 d’agost, núm. 227, pàg. 472— en resposta a una instància del Grup Esperantista de Madrid firmada per «D. José Perogordo, D. Rafael San Millán y otros». Demanaven que s’implantara l’ensenyament de l’esperanto en l’Escola oficial d’idiomes, en les Normals, en l’Escola Superior de Comerç i en la Universitat i els Instituts de Madrid, «á fin de formar un plantel de Profesores que puedan en su día explicar el idioma internacional en las Escuelas primarias y superiores».

El Consell d’Instrucció Pública els va donar mitja raó, i val la pena llegir com:

«Pero á juicio de este Consejo, no parece prudente establecer desde luego una enseñanza oficial del Esperanto en nuestra Patria, en tanto que los resultados que en otras Naciones vayan produciendo no alcancen la medida necesaria para juzgar con fundamentos suficientes acerca del éxito y valor definitivo de la reforma. La implantación oficial de esta enseñanza sería prematura.

Pero no ve el Consejo dificultad que oponer á que se autorice la explicación de cursos de dicho idioma en los Establecimientos oficiales de enseñanza por Profesores designados por las Asociaciones esperantistas, haciendo constar como mérito oficial el diploma de aprobación de su estudio.»

En la mateixa pàgina, la Gaceta deixa un rastre que val la pena assenyalar: on havia de dir que en 1887 va publicar el seu primer llibre el doctor Zamenhof de Varsòvia, la disposició imprimix «el Doctor L. Zamerchoof de Varocrin», i on havia de dir volapük, «volacuk». La norma que va obrir l’esperanto als centres oficials d’Espanya no en sabia escriure el nom de l’autor.

O siga: l’Estat no ensenya esperanto, però deixa que l’ensenyen els esperantistes dins dels seus edificis, i el diploma val com a mèrit oficial. L’autorització la donava el claustre de cada centre, a proposta del professor. La fórmula final és la de sempre en una Reial Ordre —«Y S. M. el Rey (q. D. g.), de conformidad con el preinserto informe, se ha servido resolver como en el mismo se propone»—: no és una iniciativa personal del rei, és com es firmaven totes.

El 18 de setembre de 1911, la Secretaria General de la Universitat Central alça la relació dels professors designats per al curs 1911-12. És esta:

Cinc nomenaments de set, en mans de militars; els altres dos, de titulats en Ciències i en Medicina. La professora universitària que va buidar l’expedient en l’Arxiu Històric de la Complutense ho remarcava amb un punt de reprovació: hauria sigut «más lógico» que els professors d’esperanto hagueren vingut de la Lingüística, i que per a l’Escola Normal de Mestres s’haguera designat alguna de les dones del Virina Esperanto-Grupo de Madrid, l’associació femenina que presidia Luisa Ayza.

Dos mesos després de la Reial Ordre, el 7 d’octubre de 1911, Las Provincias anunciava que en la secretaria de l’Escola Superior de Comerç de València quedava oberta la matrícula gratuïta d’esperanto «bajo la dirección del profesor D. Manuel Caplliure Ballester». El mecanisme és exactament el que descriu la norma —un professor designat per l’associació esperantista, en un establiment oficial— i la Reial Ordre parlava justament d’escoles de comerç. No hem trobat, però, l’acord del claustre valencià que autoritzara el curs, i la Reial Ordre no anomena València: els dos fets estan documentats per separat, i el vincle entre ells no.

Per què tants militars?

Ací és on cal anar amb compte, perquè les fonts descriuen i no expliquen.

El que consta és el següent. La finalitat que l’associació de 1910 es dona a si mateixa és pràctica i corporativa: entendre’s amb militars d’altres països. El perfil dels sis valencians és cientificotècnic més que humanístic —matemàtiques, sismologia, astronomia, telegrafia—, i el mateix passa amb els nomenats en 1911: l’estudi que va buidar l’expedient ho resumix dient que els professors designats «procedían del sector militar o de carreras de Ciencias». I l’ús que en feien era d’eina: Perogordo assajant la llengua entre dos globus i fent d’intèrpret en un accident, Ayza i Inglada escrivint manuals, Soler Valls ensenyant-la allà on el destinaven.

El que no consta en cap dels documents que hem llegit és que ningú d’ells explicara per què s’hi va acostar. La correlació és visible; el motiu, no el diu cap font, i ací no l’inventarem. Es pot pensar —i açò ja és lectura nostra, no document— que un cos amb destinacions successives per tota la geografia, formació en ciències exactes i costum de manuals i reglaments era un medi on una llengua planificada tenia poc de rar. Però és una conjectura, i com a tal queda.

Un apunt final: el grup no era només militar

Convé no fer la fotografia al revés. La mateixa junta de gener de 1908 que presidia Inglada tenia de vicepresident el metge oculista José Aguilar Blanch i de vocals l’advocat i regidor Vicente Marzal i Augusto Jiménez Loira, a qui Las Provincias anomenava «degà dels esperantistes valencians». Qui la premsa de 1906 assenyalava al capdavant del grup era el pare Guinart, de les Escoles Pies, i qui va ensenyar la llengua a València sense interrupció de 1910 a 1938 va ser un mestre, Caplliure.

Els militars són els que funden, els que presidixen i els que escriuen els manuals de la primera dècada. No són tot el grup. Però sense ells, el fullet de dues pàgines no hauria arribat a Enguera.

Fonts

Document oficial: Reial Ordre de 27 de juliol de 1911, Ministeri d’Instrucció Pública i Belles Arts, Gaceta de Madrid núm. 227, 15 d’agost de 1911, pàg. 472 (text íntegre del dictamen del Consell d’Instrucció Pública i de la instància del Grup Esperantista de Madrid).

Estudi acadèmic: Carmen Colmenar Orzaes (Universitat Complutense de Madrid), «La enseñanza del esperanto en España en el primer tercio del siglo XX», ponència del XI Coloquio Nacional de Historia de la Educación (Oviedo, 2001, Universidad de Oviedo/SEDHE), reproduïda en el Boletín de la Federación Española de Esperanto núm. 382. D’ací ix la relació de professors de 18 de setembre de 1911 (Arxiu Històric de la U.C.M., Secretaria General, lligall 148), la notícia de l’Asociación de Militares Esperantistas de 1910 i la del Virina Esperanto-Grupo. El butlletí firma l’autora com a «Colmenares Orzaes», però la seua pròpia nota al peu cita «Colmenar Orzaes, C. (1989)»; usem esta segona forma. L’estudi cita al seu torn L. Sanz Bueno, Historia del esperanto en Madrid (Esperanto-Liceo de Madrid, 1993) i A. Marco Botella, 60 años de esperanto (Callosa de Segura, 1991).

Revistes esperantistes: La Suno Hispana, any V, núm. 49 (gener de 1908), juntes directives de València, Enguera i Simat de la Valldigna; La Suno Hispana, any VI, núms. 69 i 70 (setembre i octubre de 1909), cròniques del congrés de Barcelona i del postcongrés de València, reproduïdes en el Boletín de la Federació núms. 115, 116 i 118 (1959).

Boletín de la Federación Española de Esperanto: núm. 29 (maig de 1951), entrevista de J. Juan Forné a Fernando Soler Valls; núm. 60 (fotografia de Zamenhof amb la condecoració, imposada per Perogordo a Anvers en 1911); núm. 131 (1961), Perogordo «degà dels esperantistes espanyols»; núm. 133 (desembre de 1962), necrològica de Perogordo.

Sobre Ayza matemàtic: Trigonometría rectilínea y esférica (1900); Tablas para las cotizaciones de títulos (València, 1901); «De las excedencias en Aritmética», Congrés de Granada de l’Asociación Española para el Progreso de las Ciencias, 24 de juny de 1911.

Sobre Elizaicín: Santiago Olcina Lagos, «Miguel de Elizaicín y España (1855-1932)», MARQ. Arqueología y Museos, 9 (2018), pàg. 82. L’estudi no parla d’esperanto: l’identifiquem pel nom, el grau i la ciutat.

Sobre Inglada: Real Academia de la Historia, Historia Hispánica.

Premsa: Las Provincias, 22 de setembre de 1906 (el pare Guinart i Jiménez Loira); Las Provincias, 20 de novembre de 1908 (Duyós, «capitán de infantería», conferència al Centre Obrer Cooperatiu); La Correspondencia de Valencia, 20 de desembre de 1908 (junta elegida per aclamació); Las Provincias, 7 d’octubre de 1911 (matrícula d’esperanto en l’Escola Superior de Comerç).

Any de fundació del grup i llista de fundadors: Fundació Esperanto de la Comunitat Valenciana, recollit en la nostra pàgina d’història i en la de biografies.