La protecció que dispensa

Alfons XIII i l’esperanto vistos des de València: la presidència d’honor de 1909, una condecoració que les fonts no acaben de posar-se d’acord en quina era, la Reial Ordre de 1911 i la de 1923 —i què va quedar de tot això quan es va acabar la monarquia

El 15 de setembre de 1909, al Saló d’Actes de l’Exposició Regional de València, L. L. Zamenhof va tancar la sessió única del postcongrés. Segons Las Provincias de l’endemà, «agradeció á Alfonso XIII la protección que dispensa á la propagación del Esperanto». La Correspondencia de Valencia ho publicava eixe mateix dia amb les mateixes paraules. Este article intenta contestar una pregunta senzilla: en què consistia eixa protecció.

La Reial Ordre de 30 d'abril de 1923: la Mayordomía Mayor de S. M. comunica a Luis Jordana de Pozas, president de la comissió organitzadora, que el rei accepta la presidència honorària del Primer Congrés d'Esperantistes Ibèrics de València. Facsímil publicat en el butlletí del congrés.

La resposta curta és: presidències honoràries, una condecoració i una autorització administrativa. La resposta llarga és este article, i té l’interés que la major part passa a València o s’hi decidix.

1909: la presidència d’honor del congrés de Barcelona

El 5é Congrés Universal d’Esperanto es va celebrar a Barcelona, del 4 a l’11 de setembre de 1909. La crònica coetània de La Suno Hispana conta que en la sessió inaugural Zamenhof, en un discurs breu, «va donar les gràcies al Rei, als Ministres i a l’Ajuntament de Barcelona per la protecció donada a l’Esperanto»; que a proposta seua es va enviar un telegrama al rei espanyol i al Govern; i que l’endemà, en el Paranimf de la Universitat, es van llegir en veu alta els telegrames de resposta del Rei i del Govern.

Una setmana després, en el postcongrés de València, el que ho recordava era Carlo Bourlet, director de La Revuo: segons Las Provincias, «dedicó un expresivo y respetuoso recuerdo al rey, por haberse dignado aceptar la presidencia honoraria del quinto Congreso». Eixe és el primer gest documentat: acceptar una presidència d’honor.

La condecoració: qui la va demanar, i quina era

En eixa mateixa sessió de València, Vicente Inglada va obrir l’acte llegint les adhesions rebudes. Entre elles, diuen els dos diaris, «una carta de D. Lorenzo Sempere comunicando los trabajos realizados cerca del gobierno para que premie con una condecoración la labor inmensa del Dr. Zamenhof».

Convé llegir bé eixa frase: el 15 de setembre de 1909, el que es comunica són gestions en curs perquè el govern premie Zamenhof. La versió que va quedar fixada en la memòria esperantista és una altra i més rodona: el Boletín de la Federació de 1959, reprenent La Suno Hispana, i el llibre del congrés espanyol de València de 1952 conten que en la sessió es va llegir un telegrama de Ricardo Codorniu anunciant que Sa Majestat havia nomenat Zamenhof comanador de l’Orde d’Isabel la Catòlica, i que la notícia es va rebre amb alegria.

Ara bé: La Suno Hispana de 1909, que és d’on ix eixa compilació, no diu tant. La crònica original del postcongrés, publicada en el núm. 71 de novembre de 1909, conta que el telegrama de Codorniu deia que «nia registaro intencas ordeni D-ron Zamenhof, nomante lin Komandoro de Elizabeto la Katolika» —que el nostre govern té la intenció de condecorar-lo—. O siga que la font de 1909 diu el mateix que els diaris: una gestió en marxa. El «havia nomenat» apareix mig segle després.

Les dues coses poden haver passat en la mateixa sessió; els diaris valencians només arrepleguen la primera. El que sí que és clar és que la condecoració es va imposar dos anys després i fora d’Espanya: en el 7é Congrés Universal d’Anvers, l’agost de 1911, i qui la hi va posar va ser el capità José Perogordo Camacho, en nom del Govern espanyol, el mateix oficial que havia fet d’intèrpret en l’accident de Sagunt en 1909.

Quina condecoració era? Les fonts donen tres graus distints, i no és un detall menor, perquè són tres graus distints de la mateixa orde:

• Comanador de l’Orde d’Isabel la Catòlica: la crònica coetània de La Suno Hispana reproduïda pel Boletín núm. 118 (1959), el llibre del XIII Congrés Espanyol (València, 1952) i el Boletín núm. 282 (1987).
• Gran Creu: el Boletín núm. 3.
• Gran Collar: el peu de la fotografia d’Anvers en el Boletín núm. 60, la necrològica de Perogordo en el núm. 133 (1962) i Valencia Luno núm. 25 (1990).

Les fonts més pròximes als fets diuen comanador; les més tardanes, gran creu o gran collar. No hem trobat el document de concessió, i mentre no aparega no podem triar-ne cap.

1910: el rei, president d’honor dels militars esperantistes

En 1910 es funda a Madrid l’Asociación de Militares Esperantistas, amb la finalitat de propagar la llengua «en los ejércitos de tierra y mar» com a «única solución para la intercomprensión de los militares de diversas nacionalidades». Alfons XIII en va ser president d’honor. Segon gest documentat: una altra presidència honorària.

1911: la Reial Ordre, i el que deia de veres

El 27 de juliol de 1911 el Ministeri d’Instrucció Pública firma la disposició que més s’ha citat sempre que es parla d’esperanto i Estat espanyol. La publica la Gaceta de Madrid del 15 d’agost, núm. 227, pàgina 472, i el sumari del dia la resumix així: «Autorizando la explicación de cursos del idioma Esperanto, en los Establecimientos oficiales de enseñanza, por Profesores designados por las Asociaciones esperantistas».

Val la pena llegir-la sencera, perquè el que concedix i el que nega estan en el mateix paràgraf. El Consell d’Instrucció Pública contesta a una instància del Grup Esperantista de Madrid —firmada per «D. José Perogordo, D. Rafael San Millán y otros»— i diu:

«Pero á juicio de este Consejo, no parece prudente establecer desde luego una enseñanza oficial del Esperanto en nuestra Patria, en tanto que los resultados que en otras Naciones vayan produciendo no alcancen la medida necesaria para juzgar con fundamentos suficientes acerca del éxito y valor definitivo de la reforma. La implantación oficial de esta enseñanza sería prematura.

Pero no ve el Consejo dificultad que oponer á que se autorice la explicación de cursos de dicho idioma en los Establecimientos oficiales de enseñanza por Profesores designados por las Asociaciones esperantistas, haciendo constar como mérito oficial el diploma de aprobación de su estudio.»

El paper del rei en el document és la fórmula habitual de qualsevol Reial Ordre: «Y S. M. el Rey (q. D. g.), de conformidad con el preinserto informe, se ha servido resolver como en el mismo se propone». Que és fórmula, i no decisió personal, es comprova en el mateix exemplar: en eixe número del 15 d’agost de 1911, «S. M. el Rey (q. D. g.) se ha servido…» apareix tres vegades, en tres disposicions de ministeris distints.

Dos mesos després, el 7 d’octubre de 1911, Las Provincias anunciava que a la secretaria de l’Escola Superior de Comerç de València quedava oberta la matrícula gratuïta d’esperanto «bajo la dirección del profesor D. Manuel Caplliure Ballester». El mecanisme coincidix amb el de la norma, però la Reial Ordre no anomena València i no hem trobat l’acord del claustre valencià: els dos fets consten, el vincle entre ells no.

1923: la Reial Ordre que arriba a València

El 17 de maig de 1923 s’obri a València el Primer Congrés d’Esperantistes Ibèrics. Dèsset dies abans, el 30 d’abril, la Mayordomía Mayor de S. M. adreça a Luis Jordana de Pozas, president de la comissió organitzadora, el document que encapçala este article:

«Su Majestad el Rey (q. D. g.) se ha servido aceptar con gran complacencia, la Presidencia Honoraria del Primer Congreso de Esperantistas Ibéricos que ha de tener lugar en esa Capital del 17 al 20 del próximo Mayo, cuyo honorífico cargo han tenido la amabilidad de ofrecer al Augusto Señor.»

El butlletí del congrés el va reproduir en facsímil, amb l’escut i la firma del Jefe Superior de Palacio. És, dels quatre gestos, l’únic del qual conservem el paper.

Què va quedar

Sumat, el balanç documental és este: dues presidències honoràries (1909 i 1923), una tercera d’una associació militar (1910), una condecoració de grau discutit imposada a Bèlgica en 1911 i una Reial Ordre que autoritzava el que ja feien els esperantistes, deixant dit que implantar-ho oficialment «sería prematura».

L’Ajuntament de València, mentrestant, subvencionava el grup des de 1907 i li cedia el saló de l’Exposició Regional; l’alcalde José Maestre y Laborde va declarar davant de Zamenhof, el 14 de setembre de 1909, que el de València «ha sido el primero de España que ha dispensado su apoyo moral y material» a la difusió de la llengua universal. La Gaceta no diu res d’això.

El que continua a la vista de tots és més tardà i no és reial. En 1927, el regidor esperantista Vicente Marzal va proposar per primera vegada que València dedicara un carrer al doctor Zamenhof. L’Ajuntament el va aprovar el 21 de juliol de 1934, ja en República, i la làpida es va descobrir el 7 d’agost d’eixe any, al barri de la Petxina. Continua ací.

Fonts

Premsa valenciana coetània (Biblioteca Virtual de Prensa Histórica): Las Provincias, 15 de setembre de 1909 (arribada, biografia de Zamenhof, velada inaugural, discurs de l’alcalde Maestre); Las Provincias, 16 de setembre de 1909 (sessió única del postcongrés: carta de Lorenzo Sempere, record de Bourlet al rei, agraïment de Zamenhof a Alfons XIII); La Correspondencia de Valencia, 16 de setembre de 1909 (la mateixa sessió, publicada el mateix dia); Las Provincias, 17 de setembre de 1909; Las Provincias, 18 de setembre de 1909 (comiat); Las Provincias, 7 d’octubre de 1911 (matrícula d’esperanto en l’Escola Superior de Comerç).

Document oficial: Reial Ordre de 27 de juliol de 1911, Gaceta de Madrid núm. 227, 15 d’agost de 1911, pàg. 472.

Facsímil de 1923: Kongresa Bulteno / Boletín del Primer Congreso de Esperantistas Ibéricos, València, maig de 1923, pàg. 3 (comunicació de la Mayordomía Mayor de S. M. de 30 d’abril de 1923).

Revistes esperantistes i butlletins: La Suno Hispana, any VI, núms. 69 i 70 (setembre i octubre de 1909), cròniques del congrés de Barcelona i del postcongrés de València, reproduïdes en el Boletín de la Federación Española de Esperanto núms. 115, 116 i 118 (1959); Boletín núms. 3, 60, 133 (desembre de 1962, necrològica de Perogordo) i 282 (1987); llibre del XIII Congrés Espanyol d’Esperanto (València, 1952), crònica del postcongrés compilada per J. Juan Forné; Valencia Luno núm. 25 (febrer de 1990).

Asociación de Militares Esperantistas (1910): Carmen Colmenar Orzaes, «La enseñanza del esperanto en España en el primer tercio del siglo XX», XI Coloquio Nacional de Historia de la Educación (Oviedo, 2001), reproduïda en el Boletín de la Federación Española de Esperanto núm. 382, que cita L. Sanz Bueno, Historia del esperanto en Madrid (1993).

El carrer: V. Claramunt, Calles y plazas de Valencia, recollit en la nostra pàgina d’història.