Maria Julivert, la veu esperantista i feminista del Vendrell

La xarrada que Gisela Alcón Vidal va dedicar a Maria Julivert Aulés (el Vendrell, 1888-1968) el 10 d’octubre de 2026, al 41é Congrés Català d’Esperanto celebrat a Reus, es pot veure ja sencera en vídeo, amb el col·loqui final inclòs. Julivert va ser professora d’esperanto durant vint anys, articulista en la premsa del Baix Penedès, pintora i una de les dues primeres dones que van entrar en la junta d’una associació de la seua vila. Quan va morir, la premsa local no li va dedicar ni una línia; la investigació d’Alcón és la que l’ha tornada a traure de l’oblit.

Si no veus el vídeo ací (bloqueig de cookies), obri’l directament a YouTube.

La xarrada és en català. El vídeo combina l’àudio de la ponència amb les diapositives de la ponent i apunts visuals afegits al muntatge; entre les dues gravacions originals falta un fragment breu, indicat en pantalla.

Una porta a la cultura que es deia Frateco

Maria Julivert va nàixer al Vendrell, segons Alcón, el 29 d’abril de 1888, en una família benestant: era la quarta dels cinc fills de Francesca Aulés i d’Evarist Julivert, industrial, president del Centre Industrial i regidor. La família tenia un negoci de gasoses i un altre de mosaics hidràulics, i el pare representava el ciment Asland. Per a situar-la, Alcón conta que el pare va obrir en 1898 el que ella considera el primer gimnàs del Vendrell, per a senyoretes, xics i xiques, i gratuït per als pobres a qui el metge recomanava fer gimnàstica.

La vila tenia uns 4.500 habitants. En 1909 s’hi va crear el grup esperantista Frateco («Fraternitat»), amb Amadeu Martorell, Ferran Ramon i Andreu Nin al capdavant. El grup era molt més que unes classes de llengua: organitzava vetlades musicals i literàries — Alcón recorda una cantant d’òpera que hi actuava regularment —, teatre i actes benèfics, i va ser una porta d’accés a la cultura per a gent que no en tenia cap altra, en una Catalunya on, en 1900, el 67 % de les dones no sabien llegir. En 1922, en una conferència a Barcelona, es va dir del Vendrell que era «una veritable pàtria esperantista».

El grup va nàixer masculí. En 1913 Julivert, que havia aprés la llengua en 1911, va convocar per la premsa les xiques de la vila perquè s’hi apuntaren, i en va ser la professora. A l’any següent ella i Assumpció Constantí van entrar en la junta de Frateco: les dues primeres dones. Julivert va ensenyar esperanto durant vint anys, i en les assemblees provincials de Tarragona de 1917 i 1918 va ser l’única dona amb càrrec. En 1919 la revista Hispana Esperantisto va dedicar un reportatge a Frateco i la portada, a ella.

Però les dones duraven poc en el grup. Quan es casaven, ho deixaven: en la fotografia de Frateco de 1933 ja no hi ha cap de les dones de la de 1920, i les úniques que hi continuen durant anys són Julivert i Hermínia Romeu, que eren solteres. Entre les que falten hi ha l’àvia de la ponent, que s’havia casat i aquell mateix any 1933 va tindre una filla.

Una ploma amb nom i cognom

Durant dues dècades (1913-1933) Julivert va col·laborar amb el setmanari Baix Penedès, i també amb el Diari de Tarragona i El Poble Català, sempre firmant amb el seu nom, sense pseudònim — Alcón no va trobar cap altra dona que escriguera regularment i obertament en la premsa de la vila. Classifica els seus articles en tres blocs: la defensa de l’esperanto, les cròniques i traduccions, i els articles feministes i pacifistes.

Els de l’esperanto argumenten amb ironia. A qui li retreia que era una llengua artificial, li contestava preguntant si la llum elèctrica deixa de ser llum perquè no és natural, o si caldria renunciar a la bicicleta, a l’automòbil i al tren perquè podem caminar. I resumia: l’esperanto «només és útil per a tot el món i per a totes les classes socials. Només.». Per a ella, la causa de la llengua i la de les dones eren la mateixa:

Mirat, doncs, l’esperanto des del punt de vista moral […] no estranyarà que la dona, allunyada fins ara de les societats, se la vegi avui figurar en les societats esperantistes, exercir càrrecs, treballar amb goig, anhel, desinterès i constància, i l’home no es menysprea de posar-la al seu nivell, i d’aquesta manera ella esdevé una ferma batalladora, però batalladora de pau.

— Maria Julivert, Baix Penedès, 20 de gener de 1917, citat per Alcón.

Alcón assenyala que Julivert no es va declarar mai feminista: no li feia falta. En desembre de 1931, després d’una conferència sobre l’amor lliure al Vendrell, hi va contestar amb una sèrie de sis articles. Hi sostenia que on la dona havia de reclamar llibertat, «o millor dit, igualtat», era en les lleis: el marit administrava els béns de la dona, que no en podia disposar sense la seua firma, i si ell moria la llei imposava un tutor als fills menors, com si la mare no en fóra capaç. En gener de 1932, davant d’unes eleccions en què probablement votarien per primera vegada les dones, les va advertir contra les promeses dels partits per a caçar-los el vot — sense aconsellar-los que votaren o que no: «Cal, doncs, molta serenitat». I a un home que hi va veure la mà dels reaccionaris, li va respondre:

És de plànyer que quan una dona diu o escriu quelcom s’hi vulgui veure la influència d’elements reaccionaris. Això és un greuge; és voler dir que una dona no té criteri.

— Maria Julivert, Baix Penedès, 1932, citat per Alcón.

A la xarrada, Alcón va llegir la continuació: moltes dones, escrivia Julivert, podien donar lliçons de republicanisme a molts homes.

El pacifisme travessa gairebé tots els articles. En 1914 el grup havia d’anar al congrés universal de París, que no es va fer: la mobilització general per la Primera Guerra Mundial va arribar el mateix dia que s’havia d’inaugurar. Julivert ho va escriure així en «L’Esperantisme i la guerra», que van publicar el Baix Penedès i El Poble Català:

El bèl·lic so de guerra ha fet emmudir el bell espectacle de germanor que cada any es ve oferint en una diferent nació a la gran família esperantista, i ha ofegat l’himne de pau que entonaven els qui, amb l’alegria en el rostre i la fe en el cor, es dirigien vers la magna Assemblea.

— Maria Julivert, Baix Penedès, 1914, citat per Alcón.

«Ĉu vi parolas esperanton, fraŭlino?»

En 1916 Julivert va viatjar a Madrid, pel que sembla a títol personal, per a conéixer la societat esperantista madrilenya, i ho va contar al Baix Penedès. Quan preguntava a la portera, un jove la va sentir dir «esperantista» i se li va dirigir directament en la llengua: «Ĉu vi parolas esperanton, fraŭlino?» («Parla vosté esperanto, senyoreta?»). El jove va resultar ser Julio Mangada Rosenörn, capità d’infanteria i professor de la societat, una de les figures del moviment espanyol d’aquells anys.

Aquell mateix any Reus va acollir el VII Congrés de la Federació Catalana d’Esperantistes, i Julivert hi va assistir acompanyada d’alumnes seus. En la crònica que en va escriure diu que qualsevol periodista podria contar l’acte, però que només qui l’ha viscut el pot contar amb emoció; i que, quan la música va tocar l’himne La Espero, «fou per mi l’acte més emocionant i imponent». Cent deu anys després, la xarrada sobre ella s’ha fet precisament a Reus — i el congrés tenia una sala batejada amb el seu nom, la Salono Maria Julivert.

La biblioteca i la pintura

Des de 1920 el Vendrell va tindre una de les biblioteques populars de la Mancomunitat de Catalunya, oberta a tothom. Els patronats d’estes biblioteques els formaven homes destacats de cada vila; al Vendrell, per excepció, la secretària era una dona: Julivert. Va ser l’única de tota la xarxa en eixe càrrec, i des d’ell va fer que la biblioteca oferira cursos d’esperanto i tinguera manuals, llibres i revistes en la llengua. Era també sòcia de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana.

Pintava, i tenia una acadèmia de dibuix i pintura al carrer del Doctor Robert. Un professor de dibuix a qui Alcón va ensenyar els quadres hi va veure una formació sòlida en perspectiva i en color.

1933: el congrés a casa

La culminació va arribar en 1933, quan el Vendrell va acollir el XVI Congrés Català d’Esperanto i els XV Jocs Florals Internacionals, el certamen literari que els esperantistes catalans organitzaven des de 1905 a imitació dels seus Jocs Florals. Julivert i Hermínia Romeu eren les dues dones del comité organitzador. Del programa d’actes, Alcón en destaca la conferència de la professora estoniana Elinjo Pähn, una missa amb sermó en esperanto i la dedicació d’un carrer de la vila al Dr. Zamenhof, que també recull l’Enciklopedio de Esperanto. Segons la ponent, en els Jocs Florals hi va intervindre Pau Casals, fill del Vendrell. Una de les fotografies de la festa, amb Julivert en un racó, s’ha pogut recuperar d’un negatiu de vidre.

1934: l’eixida, i l’oblit

L’any següent tot es va acabar. La fàbrica del germà no podia pagar els treballadors i, en octubre de 1934, la família se’n va anar a Barcelona; Julivert, soltera, vivia amb el germà i se’n va anar amb ell. Abans d’eixir encara va obrir una perfumeria i va fer classes de pintura i dibuix per a ajudar a casa. A Barcelona feia classes particulars i continuava pintant: en 1936 va exposar en el primer saló de l’Associació d’Artistes Independents.

Va tornar al Vendrell en 1953 — en el padró va fer constar com a professió «pintora» — però no va reprendre l’activitat esperantista. Frateco ja no existia: havia plegat en 1935, i la guerra havia passat pel mig. Algunes persones que la van conéixer en aquells anys li van contar a Alcón que, de tant en tant, parlava amb emoció dels Jocs Florals que havien fet al Vendrell.

Va morir el 2 d’abril de 1968. Segons Alcón, va morir pobra i la van enterrar com s’enterrava la gent sense recursos. La premsa local no en va dir res. Els seus papers devien acabar a casa d’un nebot que també va morir, i es van perdre gairebé tots: quan Alcón va anar a l’arxiu del Vendrell esperant trobar-hi una carpeta amb el seu nom, no hi havia res, només un programa i una revista. El carrer del Dr. Zamenhof de 1933 tampoc no ha sobreviscut: el van llevar, Alcón suposa que després de la guerra, i ella en demana la restitució.

L’esperanto, en canvi, no es va apagar del tot al Vendrell. La ponent identifica com l’últim esperantista de la vila Jaume Marcé, que seu a la dreta en la foto del comité de 1933 i que, segons ella, ho va ser fins que va morir. El Boletín de la federació espanyola d’esperanto recull un «J. Marcé, Vendrell» entre els qui donaven diners per a la revista en 1962, 1964 i 1968, i en 1962 un «Jaime Marcé» li va enviar una nota del setmanari Vendrell sobre el congrés espanyol d’aquell any.

El que se n’ha recuperat

De l’oblit no la va salvar la seua vila, sinó el moviment: la Enciklopedio de Esperanto, l’obra de referència del moviment d’entreguerres (Literatura Mondo, Budapest, 1933-1934), li dedica una entrada:

Julivert Aulés (huliver’ auleez) Maria, katalunino, prof. de pentro- kaj desegnoartoj. Nask. 31 apr. 1888 en Vendrell. E-isto de 1911, kursgvidanto depost 20 jaroj, div. prelegoj kaj propartikoloj. Skribis kelkajn tradukojn kaj originalajn rakontojn, trad. katalunen Esenco kaj estonteco el la Fundamenta Krestomatio.

És a dir: professora de pintura i dibuix, esperantista des de 1911, vint anys donant cursos, i traductora al català de l’assaig de Zamenhof Essència i futur de la idea d’una llengua internacional. La data de naixement que imprimix, un 31 d’abril, no existix; Alcón dona el 29. A la xarrada i a la diapositiva l’obra figura com a publicada a Bucarest en 1935; és de Budapest, de 1933-1934, i es va reeditar en 1986. A partir d’eixa entrada, l’esperantista txec Miroslav Malovec va publicar la primera biografia moderna de Julivert, a la Vikipedio en esperanto, i va ser en contactar amb ell quan Alcón va tancar el cercle de la seua investigació.

Dels quadres, Alcón n’ha pogut localitzar quatre. Dos van aparéixer en una casa d’un poble pròxim a Reus, on el germà de Julivert, casat amb una dona d’allí, devia passar temporades: qui va comprar la casa va buscar qui era la pintora i va acabar trobant Alcón. Un altre el té un nebot a Barcelona, i el quart li’l va regalar un veí del Vendrell que el guardava en un garatge, perquè «el fera passar a la posteritat».

I el Vendrell ha començat a tornar-li el lloc: segons Alcón, la vila li ha dedicat una placeta i un dels quatre bancs pintats de lila en homenatge a quatre dones del Vendrell, amb una inscripció.

La ponent

Gisela Alcón Vidal, del Vendrell, és catedràtica d’institut de llengua anglesa i màster en estudis feministes, de gènere i ciutadania. El seu lligam amb l’esperanto, diu, és emocional: és néta de Maria Poch Constantí, alumna de Julivert, que ix asseguda a terra en una de les primeres fotos del grup mixt, i al congrés va portar el manual que feia servir sa àvia, amb el seu nom i la data de desembre de 1917. Va investigar la figura de Julivert amb la VII Beca d’Investigació Jaume Ramon Vidales (2009) de l’Ajuntament del Vendrell, amb el treball El Vendrell de Maria Julivert Aulés. Entre el feminisme i l’esperantisme: societat i cultura als anys vint, i en va publicar les conclusions en la revista Kataluna Esperantisto en 2012. La xarrada del congrés de Reus, organitzat per l’Associació Catalana d’Esperanto (KEA), posa veu a eixa investigació; el muntatge del vídeo és de Raúl Salinas Monteagudo, del Grup d’Esperanto de València.

Gisela Alcón Vidal, durant la xarrada a Reus, el 10 d'octubre de 2026.
Gisela Alcón Vidal, durant la xarrada a Reus, el 10 d'octubre de 2026.

Una nota personal

Jo no coneixia l’existència de Maria Julivert fins a esta xarrada, i la seua història em va commoure. Sobretot la caiguda en l’oblit després de la guerra: dècades de treball per la llengua i per la cultura de la seua vila, i quan va morir, ni una línia. Una història emocionant, i exactament el tipus d’oblit contra el qual val la pena escriure.

Fonts

Llegir en:

Etiquetes