Hem buscat la paraula «esperanto» en 108.009 llibres —101.509 en castellà i 6.500 en català— i després hem mirat, un per un, els 2.912 passatges on apareix. No per a comptar-los: per a saber què hi diuen. La resposta curta és que la literatura ens cita molt més del que ens pensem, i quasi mai per a parlar de nosaltres.
Cada punt és un dels 108.009 llibres analitzats, en l'orde del corpus; els 1.423 que mencionen l'esperanto estan en verd.
Els números
| llibres | amb «esperanto» | proporció | |
|---|---|---|---|
| Castellà | 101.509 | 1.343 | 1,3 % |
| Català | 6.500 | 151 | 2,3 % |
| Total | 108.009 | 1.494 | 1,4 % |
Un llibre de cada setanta-dos. Dit d’una altra manera: si tens una biblioteca de mil volums, hi ha una dotzena llarga de llibres que parlen d’esperanto i no ho saps.
De les 1.494 troballes, 71 són falses: la paraula hi apareix per errata. La millor és d’una novel·la romàntica —«papá ha llegado y nos está esperanto abajo»— i les altres solen ser el participi esperante, que la nostra recerca no sabia distingir. Queden 1.423 mencions reals.
Nou maneres de citar l’esperanto
Ací ve la part interessant. Cada paràgraf s’ha classificat segons què fa la menció dins del text. El resultat no és el que un esperantista esperaria:
| Tipus de menció | Castellà | Català |
|---|---|---|
| Metàfora («l’esperanto de X») | 297 (23,3 %) | 11 (7,3 %) |
| Història i biografia | 251 (19,7 %) | 59 (39,3 %) |
| Dins de la trama | 166 (13,0 %) | 23 (15,3 %) |
| Acudit | 144 (11,3 %) | 13 (8,7 %) |
| Reflexió lingüística | 115 (9,0 %) | 15 (10,0 %) |
| Llista tòpica d’idiomes | 101 (7,9 %) | 15 (10,0 %) |
| Altres | 79 (6,2 %) | 3 (2,0 %) |
| Nom propi (un carrer, un bar…) | 68 (5,3 %) | 5 (3,3 %) |
| Ideal universalista | 52 (4,1 %) | 6 (4,0 %) |
La categoria més nombrosa en castellà no parla de l’esperanto. Parla d’una altra cosa usant l’esperanto.
«L’esperanto de…»: la metàfora que se’ns ha escapat de les mans
Quasi una de cada quatre mencions en castellà és d’esta forma. La paraula ha deixat de designar una llengua per a convertir-se en una unitat de mesura de la universalitat: si vols dir que alguna cosa s’entén a tot arreu, dius que és l’esperanto d’allò.
El dinero es un esperanto que entiende todo el mundo. — Carlos Bassas, El honor es una mortaja
El fútbol es el esperanto de las conversaciones entre hombres. — Martín Kohan, Fuera de lugar
Abba es el esperanto de la felicidad, y […] las Naciones Unidas deberían poner sus canciones en las asambleas generales. — Gayle Forman, Sólo un día
…el lenguaje de los intermitentes, ese esperanto de señales luminosas. — Luis del Val, La transición perpetua
I també l’esperanto eròtic de les nits de Benidorm (Umbral), l’esperanto federal de l’Imperi Austrohongarés (Wagenstein), «el lenguaje del pecado […], el esperanto original» (Joe Hill), l’«esperanto de la queja» dels cossos que pateixen (Finkielkraut) o l’«esperanto científico y filosófico» que Gramsci retrau al pensament que s’oblida de la història.
És un elogi paradoxal. Ningú diria que una cosa és «el volapük de X»: la metàfora funciona precisament perquè el lector sap què és l’esperanto i què pretenia. Però funciona en passat: es cita el projecte, no la llengua.
En català, memòria; en castellà, metàfora
El contrast entre els dos corpus és la troballa que no esperàvem. En català la categoria dominant, amb diferència, és la història: quasi el 40 % de les mencions. No es tracta de metàfores, sinó de gent amb nom i cognoms.
…on els burgesos gaudien de l’òpera al Liceu mentre la CNT ensenyava esperanto als seus milers d’afiliats. — Toni Soler, 14 d’abril. Macià contra Companys
Hi apareixen Joan Amades —fundador de la secció d’esperanto de l’Ateneu Enciclopèdic Popular el 1906 i de la Federació Catalana d’Esperantistes el 1910—, Frederic Pujulà i Vallès amb Homes artificials, la Kataluna Antologio… És a dir: el moviment esperantista forma part de la història cultural que estos llibres conten. Al corpus en castellà, molt més internacional i amb molta més traducció, l’esperanto arriba sovint com a idea abstracta.
Convé dir-ho amb honestedat: els dos corpus no són comparables del tot. El català és més xicotet i amb més producció pròpia, i hi ha una nota biogràfica d’Amades que es repetix idèntica en tretze llibres del mateix editor. Però ni llevant-la el quadre canvia de forma.
El to: la ironia és la segona actitud
| To de la menció | Castellà | Català |
|---|---|---|
| Neutre | 600 (47,1 %) | 56 (37,3 %) |
| Irònic | 335 (26,3 %) | 40 (26,7 %) |
| Positiu | 235 (18,5 %) | 46 (30,7 %) |
| Negatiu | 103 (8,1 %) | 8 (5,3 %) |
Una de cada quatre mencions té to irònic, i la proporció és clavada en les dos llengües. No sempre arriba a acudit —això és una categoria a banda, l’11 %—, però el repertori de la broma és sorprenentment estable: la llengua que no parla ningú, l’excèntric que l’estudia, la fredor de l’idioma artificial.
Esperanto. — Idioma universal que no conoce nadie. — Enrique Jardiel Poncela, La mujer como elemento indispensable para la respiración
—¡Qué disparate, Michelle! ¡El esperanto, esa lengua creada por Zamenhof en 1887… y abandonada por todo el mundo en ese mismo año! — Jorge Maronna i Luis María Pescetti, Copyright
¿Ha pensado alguien en una película en esperanto? ¡Sería esperantosa! — Ramón Gómez de la Serna, Greguerías
…era poco probable que un esperantista que se golpease el pulgar con un martillo gritase «¡Excremento!». — Poul Anderson, La patrulla del tiempo
El to obertament hostil, en canvi, és rar: un 8 % en castellà i un 5 % en català. I quan apareix, sovint ve de qui esperaríem. Hitler, en un discurs, menysprea «los idiomas esperantistas de la paz, de la comprensión entre los pueblos». Als assajos contemporanis la crítica és una altra: l’esperanto com a símbol de l’uniformisme. Bernard Maris acusa els economistes de construir «un esperanto económico que funda todo en lo gris e insípido de un pensamiento único».
Positiu i irònic no sempre s’exclouen, per cert. Moltes de les mencions més afectuoses són burles tendres: l’esperantista com a persona bona, entusiasta i una mica ingènua, sempre acompanyada del vegetarianisme i el pacifisme. Adam Hochschild ho conta sense broma i el retrat fa mal:
Cualquiera que hubiese pertenecido a un movimiento no estrictamente español (vegetarianos, esperantistas, maestros de las escuelas Montessori o miembros del Rotary Club) era inmediatamente sospechoso. — Adam Hochschild, España en el corazón
Els llibres on l’esperanto és el protagonista
De les 1.423 mencions, 1.190 (el 84 %) són una menció de pas, i tres quartes parts dels llibres només diuen la paraula una vegada. Només 25 llibres tracten l’esperanto com a element central. Alguns són previsibles —la biografia de Zamenhof El hombre que desafió a Babel, el manual Sabe usted esperanto de Jorge Hess, o el mateix Gerda malaperis! de Claude Piron, inclòs en el corpus en castellà—, però la resta no ho són gens:
- Umberto Eco, La búsqueda de la lengua perfecta (26 mencions).
- Varlam Xalàmov, La orilla izquierda: un pres del Gulag explica per què és allí. «Es que soy esperantista. […] Y la condena fue también por el esperanto.»
- Cynthia Ozick, Cuentos reunidos, amb un congrés universal a Ginebra abans de la guerra.
- Amos Oz, Entre amigos, on l’esperantista del quibuts té la biblioteca en sis idiomes.
- Marina Tsvetàieva, als seus diaris de 1917: «Cuando habla del esperanto, en sus ojos refulge una leve locura.»
- Enric Larreula, Terres verges, en català: «Ara escriuré el meu diari en esperanto. Així em servirà per practicar-lo.»
I la cita que ens ha semblat més bonica de totes les 1.423, de La meva Ucraïna de Victoria Belim:
El meu home i jo crèiem que algun dia l’esperanto seria la llengua universal —va dir—. En canvi, va ser la llengua de dos. La fèiem servir quan no volíem que ens entenguessin els altres. Però el meu marit va morir i l’esperanto se’m mor a dins.
Com s’ha fet
S’ha buscat l’arrel esperant- amb els sufixos que corresponen a la llengua i no al verb esperar, més Zamenhof. De cada coincidència s’ha mirat el context, primer per a separar les mencions reals dels falsos positius, i després per a distingir una referència de pas d’una obra on l’esperanto té pes de veres.
La classificació de cada llibre —tipus de menció, to, importància dins de l’obra i interés de la referència— s’ha fet amb ajuda d’un model de llenguatge. Convé saber-ho per a llegir les xifres amb la prudència que mereixen: estan revisades a mà les cites que apareixen en este article, no les 1.423 classificacions.
No és una mostra representativa de la literatura universal, sinó de dos corpus concrets, amb els seus propis biaixos. Però són prou grans perquè el dibuix es veja.
El catàleg complet
Els 1.423 resultats, agrupats per tipus i amb la seua fitxa i classificació, estan al catàleg complet. Es pot recórrer per categories: Cultura pensar.
Les cites d’este article i del catàleg són fragments breus d’obres ja divulgades, reproduïts amb indicació d’autor i títol, amb finalitat d’anàlisi i comentari i sense ànim de lucre, a l’empara de l’article 32.1 del text refós de la Llei de propietat intel·lectual. Si eres titular de drets i consideres que alguna cita excedix eixe límit, escriu-nos a valencia@esperanto.es abans que res: la llevarem sense discussió i com més prompte millor.
Llegir en: Castellano · Esperanto