Preguntes freqüents sobre l’esperanto

Estes són les preguntes que ens fan una vegada i una altra: en un taller, en una fira, per correu o al café dels dimecres. Les respostes intenten ser honestes més que entusiastes: quan una cosa no es pot demostrar, ho diem. Si busques una introducció més curta, comença per què és l’esperanto; si el que vols és aprendre’l, la porta és Aprén esperanto.

  1. Què és l’esperanto? ·
  2. Aprendre’l ·
  3. En el món d’hui ·
  4. Per a què servix ·
  5. Com a idea ·
  6. Ha fracassat? ·
  7. Qui hi mana ·
  8. Gènere i llenguatge inclusiu ·
  9. Llengües minoritzades ·
  10. El moviment ·
  11. El grup de València ·
  12. Vull provar-lo

1. Què és l’esperanto?

Què és exactament l’esperanto?

Una llengua planificada, publicada en 1887 a Varsòvia per Ludwik Lejzer Zamenhof en un fullet en rus, Международный языкъ («Llengua internacional»), que el moviment coneix com a Unua Libro. El signava amb el pseudònim D-ro Esperanto, i el pseudònim va acabar donant nom a la llengua.

Des d’aleshores l’ha usada una comunitat internacional que ha produït literatura, música, premsa, congressos i associacions. La història del grup de València, que es va fundar en 1903, és un tros d’eixa història.

És una llengua artificial?

Depén de què s’entenga per «artificial». L’origen és planificat: la gramàtica i el vocabulari inicials els va proposar una persona conscientment. Però després de més d’un segle d’ús, l’evolució s’assembla a la de qualsevol altra llengua: els parlants creen expressions, apareixen paraules noves, alguns usos es perden i altres s’imposen.

Per això es diu llengua planificada i no «artificial»: el que es va planificar va ser el punt de partida, no el que ha passat després. És el terme que fa servir la disciplina que estudia estos projectes, la interlingüística (Blanke, 2009).

D’on ix el vocabulari?

Sobretot de llengües europees —romàniques i germàniques en primer lloc—, amb una gramàtica molt regular i un sistema de prefixos i sufixos que permet formar moltes paraules a partir de poques arrels. Qui sap valencià, castellà, francés o anglés en reconeix una part considerable des del primer dia.

El repartiment de les arrels i com es comporten dins de la llengua està estudiat en detall —Radikoj kaj vortoj en Esperanto, de Wim Jansen—, i la llista d’arrels fundacional és el Universala Vortaro de 1905.

Això sí: la regularitat és de forma, no de significat. Quina paraula de cada família s’ha triat com a bàsica —martelo ja és el martell, però ŝraŭbo és el caragol i el tornavís s’ha de construir, ŝraŭbilo— continua estant al diccionari. Ho expliquem a «Per què es diu martelo però ŝraŭbilo?».

L’esperanto és fàcil?

Preferim dir que és més fàcil d’aprendre que la majoria de llengües, no que siga fàcil. L’ortografia és regular, la gramàtica quasi no té excepcions i la formació de paraules estalvia molt de vocabulari.

La pregunta completa, però, és fàcil per a qui. Cap llengua és fàcil en abstracte: ho és per a algú que partix d’unes llengües concretes. El rànquing de dificultat més citat del món, el de l’escola d’idiomes del Departament d’Estat dels Estats Units, ho diu sense embuts quan classifica l’àrab, el xinés, el japonés i el coreà com a llengües «excepcionalment difícils per a parlants nadius d’anglés» —exceptionally difficult for native English speakers—. Amb l’esperanto passa igual: qui parla valencià, castellà, francés o italià en reconeix el vocabulari des del primer dia, i qui parla japonés o ioruba, no.

Ara bé, parlar bé qualsevol llengua exigix temps, pràctica i contacte amb altres parlants. Això l’esperanto no ho estalvia; i com que ací no se sent pel carrer, la pràctica s’ha de buscar a propòsit. Eixa és, de fet, la part difícil. Ho desenvolupem a «Fàcil, per a qui?».

Com es pronuncia?

Ací l’avantatge sí que és objectiu i es pot descriure sense exagerar: cada lletra es llig sempre igual i cada so s’escriu sempre igual. Ho diu la novena de les setze regles del Fundamento: «Ĉiu vorto estas legata, kiel ĝi estas skribita», cada paraula es llig tal com s’escriu. I la desena fixa l’accent sempre en la penúltima síl·laba, de manera que no cal escriure’l mai ni memoritzar-lo. El PMEG detalla com sona cada lletra a «Bazaj elparolaj reguloj».

Això vol dir que qui llig una paraula nova ja en sap la pronunciació, i qui la sent per primera vegada ja en sap l’escriptura. No hi ha lletres mudes, ni dígrafs ambigus, ni reducció de les vocals àtones, ni tons, ni vocals llargues i breus. Les cinc vocals són pràcticament les del castellà i el valencià.

Hi ha dos coses que costen més, i val la pena dir-les. La primera és que l’esperanto distingix set sons sibilants i africats (s, z, c, ŝ, ĵ, ĉ, ĝ), i un castellanoparlant no en té com a fonemes propis la z, la ŝ, la ĵ ni la ĝ —ni tampoc la v—, encara que un valencianoparlant de la Safor o de la Marina sí que els té tots. La segona és que l’accent penúltim no cau on el castellà espera: familio són quatre síl·labes, fa-mi-LI-o, no fa-MÍ-lio.

I una cosa que fa la resta més lleugera: en una llengua sense una massa de parlants nadius, ningú té l’accent correcte. Un accent estranger no deixa ningú fora de la conversa.

Quant de temps necessite?

Depén de la persona, de les llengües que ja sap i del nivell que vulga. En poques setmanes es lligen textos senzills i es mantenen converses elementals; expressar-se amb precisió costa, com sempre, bastant més.

Ho hem mesurat amb un curs concret. Contrastant les dotze lliçons d’Esperanto12 amb els descriptors del Marc Comú Europeu de Referència, en acabar-les s’arriba a A2 de comprensió lectora —fregant el B1— i a A1 d’expressió oral. És a dir: entendre’l va molt més ràpid que parlar-lo, i no per la gramàtica, sinó perquè un curs no et pot donar algú a l’altra banda. Per això, en acabar un curs, el pas següent no és un altre curs: és parlar amb gent.

2. Aprendre esperanto

On puc aprendre’n?

La llista completa de materials que recomanem —tots gratuïts llevat que s’indique el contrari— està a Aprén esperanto. Si només vols un enllaç, que siga lernu.net: curs, gramàtica, exercicis i diccionari en la mateixa pàgina.

També tens els materials del nostre curs des de zero, fets per al grup i lliures.

Es pot aprendre de franc?

Sí. Hi ha prou material gratuït per a arribar a un bon nivell sense pagar matrícula.

Millor per Internet o en un curs?

Les dos coses són compatibles i la combinació és la que funciona: les bases pel teu compte i, com més prompte millor, parlar amb gent. Una llengua que no es parla s’oblida.

Cal saber anglés?

No. Hi ha materials en valencià, en castellà i en desenes de llengües més.

Puc vindre al grup sense saber esperanto?

Sí. No cal saber la llengua per a acostar-se a una associació esperantista; ajudar qui vol començar és precisament una de les coses que fem.

3. L’esperanto en el món d’hui

Encara es parla?

Sí. Hi ha trobades locals i internacionals, congressos, associacions, comunitats en línia, publicacions, podcasts, música i literatura. No és una llengua d’ús massiu, però sí una llengua viva que s’usa cada dia.

Quanta gent el parla?

No se sap, i cap de les xifres que circulen és un recompte. Mai s’ha fet un cens mundial de parlants d’esperanto; les estimacions publicades al llarg del segle van des de 100.000 fins a setze milions, segons què es comptara —socis d’associacions, exemplars de manuals venuts, matriculats en cursos— i segons què s’entenga per «parlar esperanto».

La font de la xifra dels dos milions és una: el psicòleg Sidney S. Culbert, de la Universitat de Washington, que va fer entrevistes en desenes de països buscant qui tinguera competència professional en la llengua i en va extrapolar uns dos milions de parlants al món. És l’enquesta més àmplia que s’ha fet mai, i tot i això és una extrapolació d’una mostra, no un cens.

La revisió més recent, la d’Amri Wandel (2015), parteix d’una base distinta —els 320.000 usuaris de Facebook que declaraven parlar esperanto a final de 2014, extrapolats a la població mundial— i arriba a un ordre de magnitud semblant, entre un i dos milions. La coincidència impressiona menys del que sembla: dos dels quatre factors de l’extrapolació no ixen de cap dada, es trien, i l’article mateix ensenya on porta el mètode aplicat a una altra llengua —250.000 perfils declaren parlar klingon—. Ho repassem sencer a quanta gent parla esperanto.

I hi ha la crítica contrària, que ve de dins del moviment: l’historiador Ziko Marcus Sikosek, a Esperanto sen mitoj (1999), sosté que estes xifres són infladíssimes, i ho argumenta comptant sobre el terreny —a Colònia, on la proporció d’un milió de parlants al món en faria uns 180, en va trobar una trentena que parlaren la llengua amb fluïdesa.

El que sí que es pot afirmar sense estimar res és que hi ha una comunitat internacional activa, repartida per molts països, amb associacions, congressos i publicacions que es poden comptar un per un.

On es parla?

No té territori propi. Es parla sobretot quan es troben persones de llengües diferents: congressos, viatges, trobades juvenils, comunitats en Internet i amistats internacionals. Ser una comunitat dispersa és una de les seues particularitats.

Hi ha qui el té com a llengua materna?

Sí, encara que són pocs. Algunes famílies internacionals l’han usat amb els fills des del naixement, normalment al costat d’una o més llengües familiars. La xifra que dona la lingüística és d’unes mil persones a tot el món: la fixa Jouko Lindstedt, de la Universitat de Hèlsinki, a «Native Esperanto as a Test Case for Natural Language» (2006), un estudi que analitza precisament què fa —i què no fa— la generació nadiua amb la llengua. En esperanto se’ls diu denaskuloj.

Hi ha literatura original?

Sí, des de pràcticament el primer any: poesia, narrativa, novel·la, assaig i teatre escrits directament en esperanto, a banda d’una quantitat enorme de traduccions. L’obra de referència és la Concise Encyclopedia of the Original Literature of Esperanto, 1887-2007, de Geoffrey Sutton, amb més de tres-centes entrades d’autor; se’n pot consultar la versió en línia a Originala Literaturo Esperanta. Del que se n’ha dit en llibres d’altres llengües en vam fer un catàleg a partir de 108.009 obres.

Hi ha música?

Sí, i de tots els gèneres: cantautor, folk, rock, pop, rap i electrònica. El catàleg més gran és el del segell Vinilkosmo, i Muzaiko emet música i programes en esperanto les vint-i-quatre hores.

Hi ha congressos?

Sí, locals, estatals i internacionals. El més conegut és l’Universala Kongreso de Esperanto, que se celebra cada any en una ciutat diferent des de 1905, amb les interrupcions de les dos guerres mundials: la llista completa dels congressos, amb ciutat i nombre d’assistents, la publica la UEA —el primer, a Boulogne-sur-Mer en 1905, en va reunir 688; el cinqué es va fer a Barcelona en 1909. També hi ha congressos juvenils, trobades familiars i temàtiques i molts esdeveniments regionals.

4. Per a què servix?

Si ja tenim l’anglés, per què l’esperanto?

L’anglés fa hui, de fet, moltes funcions de llengua internacional. La proposta de l’esperanto és una altra: que la comunicació internacional no es faça en la llengua nacional d’una de les parts.

Això no elimina totes les desigualtats —ni tots tenim la mateixa facilitat per a les llengües, ni el mateix temps per a estudiar—, però lleva l’avantatge estructural que té el parlant nadiu quan es parla en la seua llengua. Eixe avantatge s’ha intentat quantificar: l’informe que l’economista François Grin va fer per al Haut Conseil de l’évaluation de l’école francés, L’enseignement des langues étrangères comme politique publique (2005), calcula les transferències que la posició dominant de l’anglés produïx a favor del Regne Unit i compara tres escenaris de política lingüística europea, un d’ells amb l’esperanto. No cal estar en contra de l’anglés per a trobar interessant l’argument; en 1994 ja el vam explicar així a la premsa valenciana.

La traducció automàtica i la intel·ligència artificial no el fan inútil?

Han reduït moltíssim la dificultat d’intercanviar textos entre llengües. Però parlar una llengua comuna continua sent una altra cosa que llegir el que una màquina ha traduït: en una conversa, en un congrés o en una amistat, la llengua compartida és la relació mateixa.

La tecnologia canvia algunes de les raons tradicionals per a aprendre esperanto. No les canvia totes.

Es pot viatjar amb esperanto?

Sí, i és una de les experiències clàssiques de la comunitat: allotjar-se a casa d’esperantistes, tindre qui et guie per la ciutat, conéixer gent que no hauries conegut d’una altra manera. La xarxa d’allotjament té nom i base de dades des de 1974: el Pasporta Servo, que ara mateix té registrades unes 2.400 cases en més de 120 països. Ací ho vivim del revés cada primavera, quan els alumnes que vénen a Cullera de la Xina, de Corea o del Japó baixen a València i els ensenyem la ciutat.

Servix professionalment?

En àmbits molt concrets, sí, però no recomanem estudiar esperanto pensant que millorarà el currículum. La seua utilitat és sobretot cultural, social i lingüística.

5. L’esperanto com a idea

Pretén substituir les altres llengües?

No. La proposta és funcionar com a llengua internacional auxiliar, no reemplaçar les llengües locals, nacionals o familiars. Un món que parlara només esperanto seria contrari al que ha defensat la major part del moviment.

Està en contra de l’anglés?

No necessàriament. Es pot parlar anglés perfectament i pensar alhora que una llengua neutral per a la comunicació internacional seria més equitativa.

Defensa la diversitat lingüística?

Una part important del moviment considera que sí: si la llengua comuna per a entendre’s fora de casa és relativament accessible i no és la de ningú, les llengües pròpies poden continuar fent la seua faena. Des d’eixe punt de vista, una llengua auxiliar internacional és compatible amb la defensa del valencià, del basc o de qualsevol altra llengua minoritzada.

L’esperanto és una ideologia?

La llengua, no: es pot parlar esperanto amb pràcticament qualsevol ideologia política. Al voltant de la llengua, en canvi, sí que han existit corrents —pacifistes, obreres, religioses, internacionalistes— i encara existixen. Convé distingir entre parlar esperanto i compartir una determinada concepció de l’esperantisme.

Què és la interna ideo?

Una expressió tradicional del moviment que al·ludix a la idea que una llengua internacional neutral pot acostar persones de pobles diferents. La va posar en circulació Zamenhof mateix en el discurs del segon congrés universal, a Ginebra en 1906: «nin entuziasmigis… la interna ideo de la Esperantismo, kiun ni ĉiuj sentis en nia koro» —el que ens va entusiasmar va ser la idea interna de l’esperantisme, que tots sentíem al cor—. No és, però, cap doctrina obligatòria ni una condició per a parlar la llengua: el mateix discurs discutix precisament si el moviment pot exigir-la o no.

Cal ser pacifista o internacionalista per a ser esperantista?

No. La comunitat és ideològicament diversa. La Declaració de Boulogne, aprovada en el primer congrés universal de 1905, ja deia que és esperantista qualsevol persona que sàpia i use l’esperanto, «siguen quins siguen els fins amb què l’use».

És políticament neutral?

La llengua no té ideologia. Moltes organitzacions esperantistes s’han declarat neutrals respecte de partits, religions i conflictes nacionals, però això no vol dir que cada esperantista ho siga ni que dins de la comunitat no hi haja debat polític. També hi ha organitzacions esperantistes explícitament vinculades a corrents ideològics, religiosos o socials: l’obrera SAT i la Internacia Katolika Unuiĝo Esperantista, que fa remuntar la seua història a la revista Espero Katolika de 1903, en són dos exemples de signe ben distint.

6. Ha fracassat, l’esperanto?

Si després de cent anys no el parla tot el món, no és un fracàs?

Depén de l’objectiu amb què es mesure. Si l’objectiu era convertir-se ràpidament en la segona llengua de tota la humanitat, no ha passat.

El que sí que ha aconseguit no ho ha aconseguit cap altra llengua planificada: una comunitat internacional estable que l’ha usat més d’un segle, hi ha fet cultura i l’ha transmés de generació en generació. Això no és una manera de parlar nostra: la interlingüística compta més de mil projectes de llengua internacional des del segle XVII, i l’article de Detlev Blanke «Causes of the relative success of Esperanto» (2009) estudia per què només un va arribar a tindre parlants. Que això siga «èxit» o «fracàs» depén de la vara de mesurar, i la vara la tria qui pregunta.

Pot arribar a ser la llengua internacional?

Ningú ho sap. L’expansió d’una llengua depén de factors polítics, econòmics i tecnològics molt més que de les seues qualitats. Aprendre esperanto no exigix creure que algun dia s’adoptarà arreu: es pot aprendre perquè la llengua i la comunitat que ja existixen resulten interessants.

Per què aprendre una llengua que parla poca gent?

Perquè el nombre de parlants no és l’únic criteri. Dona accés a una comunitat internacional concreta, a trobades, a una cultura pròpia i a una manera de parlar amb gent d’altres països en una llengua que normalment no és la materna de cap dels dos.

7. Qui mana en l’esperanto?

De qui és l’esperanto?

De ningú. No és propietat de cap estat, empresa, associació ni família.

Qui decidix què és correcte?

Hi ha una base normativa històrica, el Fundamento de Esperanto (1905), i una institució lingüística, l’Akademio de Esperanto. Però una llengua viva també evoluciona per l’ús: l’Acadèmia estudia i orienta, no dicta com ha de parlar la gent.

Què és l’Akademio de Esperanto?

Una institució lingüística independent dedicada a vetlar pels principis fonamentals de la llengua i a orientar en qüestions d’ús. Segons la seua història oficial, es va fundar en el primer congrés universal de 1905, a proposta de Zamenhof, però amb el nom de Lingva Komitato; «Akademio de Esperanto» era al principi el nom d’una comissió superior d’eixe comité, i les dos institucions no es van fusionar en un sol cos fins a 1948.

No dirigix el moviment ni les associacions, i no s’elegix per sufragi entre els parlants: és una acadèmia, no un parlament.

Què és la UEA?

La Universala Esperanto-Asocio, fundada en 1908 com a associació d’esperantistes individuals, és la principal organització internacional del moviment: diu tindre membres en 120 països, manté relacions internacionals, presta serveis i organitza l’Universala Kongreso. Tampoc és cap «govern de l’esperanto».

Canvia, l’esperanto?

Sí, i ho ha fet durant més d’un segle: vocabulari nou, expressions noves, usos que es perden. Alhora, el nucli gramatical és prou estable perquè un text de fa huitanta anys es llija sense dificultat.

Es poden proposar reformes?

Se n’han proposat centenars des del primer dia, i el primer a proposar-ne va ser Zamenhof mateix: els articles que va publicar en la revista Esperantisto durant el primer semestre de 1894 són un paquet de reformes complet, i es poden llegir sencers a «Pri reformoj en Esperanto». No van prosperar, i la llengua d’hui continua sent la de 1887. Altres propostes s’han convertit en llengües a banda —l’ido és la més coneguda—, algunes coses han entrat en l’ús i moltes han desaparegut. Al final només es consolida el que la comunitat acaba usant.

8. Gènere i llenguatge inclusiu

L’esperanto té gènere gramatical?

Molt menys que les llengües del nostre voltant: els adjectius, els articles i la major part dels substantius no varien segons el gènere de la persona. Els punts discutits són uns quants noms de parentiu i els pronoms personals.

Què és ri?

Un pronom de tercera persona que s’usa quan el gènere és desconegut, irrellevant o no binari. No forma part del sistema original —el PMEG el descriu com a proposta, no com a pronom oficial—, però hui el coneix bona part de la comunitat: l’estudi empíric de Marcos Cramer (2020) mesura quanta gent el coneix i l’usa, i troba que la diferència més gran és d’edat. La seua història —qui el va proposar, què en deien les que hi estaven en contra, que també eren feministes— està contada a l’article que li vam dedicar.

Què és l’iĉisme?

Una proposta que reinterpreta com a neutres arrels que tradicionalment eren masculines i marca el masculí amb un sufix nou, -iĉ-, simètric al femení -in-. És una reforma de més calat i no forma part de l’esperanto d’ús general; quines arrels tenen sexe en la llengua estàndard i com es marca està descrit al PMEG, a «Seksa signifo de O-vortoj».

Que estes discussions existisquen no és una anomalia: passa en totes les llengües vives.

9. Esperanto i llengües minoritzades

Quina relació té amb el valencià?

Són coses molt diferents: el valencià és la llengua històrica d’un territori; l’esperanto, una llengua internacional planificada sense territori. Poden compartir, això sí, una preocupació: que entendre’s amb el món no obligue a deixar de banda les llengües menys poderoses.

Defensar l’esperanto no és substituir el valencià. Fan faenes distintes.

Es pot ser valencianista i esperantista alhora?

Sí, com amb qualsevol altra llengua. De fet, en la història del moviment hi ha hagut esperantistes especialment sensibles a la diversitat lingüística i als drets de les llengües minoritzades; la nostra història i les biografies del grup en donen exemples.

Per què teniu la web en tres llengües?

Perquè ens sembla coherent explicar l’esperanto en la llengua pròpia d’ací, en la que comparteix el territori i en la llengua de què parlem.

10. El moviment

Què vol dir ser «esperantista»?

No hi ha una definició única. La paraula pot referir-se a qui parla la llengua, a qui l’estudia, a qui participa en el moviment o a qui simplement el troba una bona idea. Quan el que volem dir és que algú parla la llengua, parlant d’esperanto o esperantòfon són més precisos.

Cal estar en una associació per a parlar-lo?

No. Les associacions existixen per a organitzar cursos, trobades i informació, no per a autoritzar ningú a parlar.

Tots els esperantistes pensen igual?

En absolut. Uns hi veuen una qüestió de justícia lingüística; altres, una afició; altres, una comunitat internacional; altres, una ferramenta educativa; i molts, simplement, s’ho passen bé parlant-lo.

Cal dedicar-se a difondre’l?

No. Es pot aprendre i usar-lo i prou. Altres consideren important donar-lo a conéixer i s’impliquen en associacions o projectes. Les dos actituds formen part de la comunitat.

11. El Grup d’Esperanto de València

Qui sou?

Una associació cultural dedicada a l’esperanto a València, fundada en 1903. Facilitem l’aprenentatge i l’ús de la llengua, la donem a conéixer i mantenim viva la memòria del moviment esperantista valencià: la història, les biografies i el butlletí Valencia Luno des de 1960.

Cal ser soci per a participar?

No. Les trobades són obertes: vine i ja està. Fer-se soci és una altra cosa —una manera de sostindre el grup— i les condicions estan a Fes-te membre.

Cal parlar esperanto per a participar?

No. Si estàs començant, el que farem és ajudar-te i posar-te en contacte amb altres parlants.

Quan i on vos reuniu?

L’activitat més constant és la Kafo-Kunveno: cada dimecres, d’11 a 13 h, a la sala de l’hotel UP, dins de l’estació del Nord de València. Hi ha també una trobada itinerant els dijous a la vesprada, que canvia de barri cada setmana. Els detalls, la història i les dates de tornada després de l’estiu estan a l’article de la Kafo-Kunveno; si vols confirmació abans de vindre, escriu-nos.

Feu cursos?

N’hem fet molts —presencials i en línia— i els materials del curs des de zero són lliures i estan sempre disponibles. Per a saber si hi ha cap curs obert ara mateix, pregunta-nos.

Puc vindre només per curiositat?

Sí. No cal comprometre’s a res ni tindre cap opinió formada sobre l’esperanto.

Com contacte amb vosaltres?

Tens totes les formes —correu, telèfon, formulari, WhatsApp, Telegram, Discord i Instagram— a la pàgina de contacte. Contesta una persona, no un robot, i pots escriure en valencià, castellà o esperanto.

12. Vull provar-lo

Com sé de seguida si m’interessa?

Provant-lo. En un quart d’hora es poden aprendre les regles bàsiques i començar a entendre frases. No cal decidir abans si «creus» en l’esperanto: mira com funciona i després decidixes.

Per on comence?

Pel curs gratuït de lernu.net o per la nostra pàgina d’Aprén esperanto. I, sobretot, escriu-nos: aprendre les regles és només el principi, i una llengua comença a tindre gràcia quan la parles amb algú.

Fonts

Les respostes d’ací dalt enllacen la font dins de la frase on es fa l’afirmació. Esta és la referència completa de cada una, per seccions.

La llengua i el seu origen

Dificultat i aprenentatge

Quants en parlen

Comunitat, institucions i cultura

Política lingüística

Enllaços per a començar

Llegir en: