Idiotismes, calcs i interferència: les errades del castellà i del valencià en esperanto

Un idiotisme no és cap insult: és un gir propi d’una llengua que no es pot traduir paraula per paraula —«a ulls veients», «tinc gana», «vine, que t’ho conte»—, i d’ahí ix la major part de les errades que fem els d’ací quan parlem esperanto. A un castellanoparlant o a un valencianoparlant l’esperanto li entra fàcil, i per això mateix el parla amb la gramàtica de casa. Les errades que fem no són aleatòries: són sempre les mateixes, i quasi totes ixen d’una sola cosa —traduir l’estructura, no les paraules. La més gran, de llarg, és l’acusatiu: la -n que falta, i la que sobra quan se li posa a tot el que va darrere del verb. La més invisible és una altra: en esperanto el subjecte no es pot ometre, i estas laca no vol dir «estic cansat» sinó, si de cas, que existix algú cansat. Esta pàgina les arreplega totes, de la que més enganya a la que menys.

Esta pàgina creix. Si en fas classe o n’has patida alguna que no hi és, escriu-nos i l’afegim.

Les tres que expliquen la meitat

1. L’acusatiu: el que falta i el que sobra

De l’acusatiu se’n parla sempre com d’una -n que s’oblida, i és la meitat del problema. L’altra meitat és la contrària: posar-li -n a tot el que va darrere del verb, perquè en castellà eixa posició sol ser la del complement directe.

Les dues últimes files tenen nom propi: són hipercorrecció, la regla apresa i aplicada de més. És el senyal que l’acusatiu ja s’entén; el que falta és saber on no va.

L’última és la més instructiva, perquè junta dues errades: plaĉi no vol dir «agradar» com el verb castellà, i el que agrada n’és el subjecte.

2. El subjecte no es pot ometre

El castellà i el valencià són llengües de subjecte nul: «estic cansat», «vindrà demà», «plou». L’esperanto no ho és mai. El verb no porta persona, i per tant sense subjecte la frase no diu qui fa l’acció.

I ací hi ha la trampa que fa que ningú no ho note: el verb esti també servix per a dir que una cosa existix —«hi ha»—, de manera que estas laca no és una frase agramatical que xarrique a l’oïda, sinó una altra frase: es pot llegir com «hi ha algú cansat». L’errada no produïx soroll, produïx un malentés silenciós.

L’única excepció són els verbs sense subjecte de veres, com els meteorològics: pluvas, neĝas, estas malvarme.

3. si i sia: el cas que canvia qui fa què

El «seu» del valencià i el «su» del castellà són ambigus i no ens molesta. L’esperanto els distingix, i qui no ho sap diu constantment el contrari del que vol dir. La regla és curta: si i sia es referixen sempre al subjecte del seu propi verb, i mai no poden ser subjecte.

Cap de les dues és incorrecta, i eixa és la dificultat: l’errada no la detecta cap corrector, només l’interlocutor, que entén una altra cosa.

La resta de la gramàtica

ke i kiel en lloc de ĉar. El «que» causal («vine, que vull dir-te una cosa») i el «com» causal («com que estic cansat, me’n vaig a dormir») no existixen en esperanto. Els dos són ĉar.

se en lloc de ĉu. El «si» del castellà i del valencià fa dues feines que l’esperanto reparteix: la condicional és se, i la interrogativa indirecta és ĉu. → Mi ne scias, ĉu li venos, no se li venos.

ne tro en lloc de ne tre. «No m’agrada massa» no vol dir que m’agrade en excés: és una lítote que vol dir «no molt». Tro marca excés i inadequació, o siga que mi ne tro ŝatas ĝin diu literalment «no m’agrada en excés», que sol ser just el contrari del que volies. → mi ne tre ŝatas ĝin.

Adjectiu on toca adverbi. Quan el predicat no es referix a cap substantiu, va en -e, no en -a. → Estas bone, ke vi venis, no estas bona. El PMEG ho tracta en el capítol de les E-vortoj.

okazita en lloc de okazinta. Okazi és intransitiu: res no «és ocorregut». Els verbs intransitius no tenen participi passiu, per molt que en castellà hi haja «ocurrido». → la akcidento okazinta hieraŭ. El mateix amb veni, fali, morti, resti, aperi.

El gerundi del castellà. «Estic menjant» és mi manĝas. La perífrasi mi estas manĝanta existix, però és pesada i quasi sempre innecessària: només té sentit quan de veres vols marcar la simultaneïtat amb una altra acció.

por ke amb indicatiu. «Perquè em veges» porta subjuntiu en valencià i el porta també en esperanto, en forma de volitiu: Mi venis, por ke vi vidu min, mai por ke vi vidas min.

unu com a article indefinit. «Una pregunta» no porta cap numeral. → Mi havas demandon, o senzillament Demandon!, no Unu demando!.

El «ja» de cortesia. «Ja ens veurem», «ja ho farem» no porten jam. Jam diu que una cosa ja ha passat; no és una partícula amable per al futur. → Ni faros ĝin, no ni jam faros ĝin.

en en lloc de ĉe. El «en» del castellà fa faena de tres: en la skatolo (dins), ĉe la fenestro (al costat), ĉe la kuracisto (a casa de, a la consulta de).

Passar-se amb l’aglutinació. Es pot ajuntar quasi tot, i per això fa gràcia fer-ho. Però una paraula de quatre afixos que ningú entén a la primera no és més esperantista que tres paraules clares.

Traduir l’estructura. Les onze errades anteriors són la mateixa: agafar la frase de casa i canviar-li les paraules. El lèxic de l’esperanto s’assembla molt al nostre; la gramàtica, molt poc.

Això té nom: idiotisme

La major part de les errades de dalt no són faltes de gramàtica: són idiotismes traduïts paraula per paraula. Un idiotisme és un gir propi d’una llengua el sentit del qual no ix de sumar les paraules que el formen —així el definix el DIEC2—, i per això no es pot passar literalment a cap altra.

La paraula ve del grec ἴδιος, «propi», i té germanes que segurament et sonen més: l’idiolecte és la manera de parlar d’una sola persona —la seua, distinta de la de tots els altres—, i la idiosincràsia —del grec ἰδιοσυγκρασία, «temperament particular»— és el que caracteritza algú i no s’assembla a ningú. Les tres diuen el mateix: allò que és d’un i no de la resta. I sí, idiota és de la mateixa família: el grec ἰδιώτης era «el particular, el qui no exercix cap càrrec públic», i d’ahí «el qui no entén d’un ofici». D’eixa deriva ve la mala fama del terme, i el DLE encara la conserva: dona «ignorancia» com a primera accepció d’idiotismo i deixa la lingüística per a la tercera.

«Vine, que vull dir-te una cosa» no és una causal corrent: és un gir nostre. «No m’agrada massa» no parla de cap excés. «Ja ens veurem» no diu que ja ens hàgem vist. «Tinc gana» no posseïx res. Traduïts paraula per paraula, tots donen frases que o no volen dir res o volen dir una altra cosa, i això és la llista sencera d’ací dalt.

Dues de les errades grans, en canvi, no són idiotismes, i val la pena distingir-ho: l’acusatiu i el parell si/sia no ixen de cap gir, sinó d’una categoria gramatical que la nostra llengua no té. Un idiotisme es desaprén; una categoria que no tens s’ha d’aprendre de nova. Dues causes distintes del mateix resultat.

I «calc» és l’altra meitat del nom. L’idiotisme és el que hi ha en la llengua de partida; el calc és el que passa quan el traduïxes paraula per paraula i el deixes caure en una altra llengua. Calen els dos noms perquè són dos moments distints: «no m’agrada massa» és un gir del valencià, i mi ne tro ŝatas ĝin és el calc. I el nom de tot el fenomen, quan una llengua que ja tens t’empenta la mà mentres en parles una altra, és interferència, que és el que diu el títol d’esta pàgina.

Això passa també entre les nostres dues llengües, i ahí sí que li sabem posar nom: «tindre que» no és cap idiotisme del valencià —el valencià diu «haver de»— sinó un calc sintàctic del castellà «tener que», o siga un castellanisme. El mecanisme és el mateix que descriu esta pàgina; l’únic que canvia és la llengua d’arribada. I el calc té un germà: si t’endús la paraula tal com sona, és un préstec (futbol); si te l’endús traduïda peça a peça, és un calc (balompié). Els nostres quasi sempre són calcs i quasi mai préstecs, perquè com que el vocabulari de l’esperanto ja ens sona, el que copiem és l’estructura. El DLE recull «calco semántico» amb marca de lingüística: l’adopció d’un significat estranger per a una paraula que ja existia.

I funciona en les dues direccions: l’esperanto també en té de propis, i els seus parlants els usen sense adonar-se’n. Ĝis! per a acomiadar-se, Nedankinde per a «de res», krokodili per a «parlar la teua llengua materna en un ambient on tocaria parlar esperanto», o kabei, que és abandonar l’esperanto de sobte després d’haver-hi destacat. Cap d’ells s’entén sumant les paraules.

De passada, un exemple del que explica tota esta pàgina: en esperanto el concepte no es diu idiotismo —eixa paraula hi vol dir «idiotesa»— sinó idiomaĵo.

El lèxic: els parells que confonem

La segona font d’errades no és la gramàtica sinó el diccionari, i el reflex que les produïx és sempre el mateix: agafar la primera paraula que s’assembla a la nostra. L’esperanto reparteix en dues arrels el que el castellà i el valencià diuen amb una de sola.

Deu parells no són un diccionari, i eixa és la lliçó de veres: quan una paraula s’assembla massa a la nostra, val la pena comprovar-la. La Reta Vortaro definix en esperanto i tradueix, i el PIV és el diccionari de referència.

L’errada lèxica pròpiament nostra, la que no és de vocabulari sinó de reflex, és una altra, i també té nom. Quan dues paraules de dues llengües s’assemblen molt en la forma i volen dir coses distintes, són falsos amics: aktuala no vol dir «real» sinó «vigent», eventuala no és «eventual» sinó «possible». D’ahí ix el reflex: inventar-se una paraula romànica quan no se sap la que toca, perquè l’esperanto en té tantes que sembla que sempre encerta. De vegades encerta. La resta de vegades ix una paraula que existix i vol dir una altra cosa.

La pronúncia

Ja la tenim explicada a «Com es pronuncia?», dins de les preguntes freqüents, i no la repetirem ací. El resum és que la dificultat no són les vocals —són pràcticament les nostres— sinó dues coses: els set sons sibilants i africats (s, z, c, ŝ, ĵ, ĉ, ĝ), dels quals un castellanoparlant no en té com a fonemes propis ni la z, ni la ŝ, ni la ĵ, ni la ĝ —ni tampoc la v—, i l’accent, que és sempre a la penúltima síl·laba i no cau on el castellà l’espera: familio és fa-mi-LI-o, quatre síl·labes, i la i davant de vocal no fa diftong mai.

Quatre parells que mostren que no és cap primor de fonetista:

Què canvia si la teua llengua és el valencià

Quasi res en la gramàtica: el valencià és tan romànic com el castellà, també omet el subjecte, també té «ja», també diu «no massa» per «no molt» i «vine, que». Totes les errades de dalt les fem igual.

En la pronúncia sí que hi ha diferència, i no és entre valencià i castellà sinó dins del valencià mateix. Un valencianoparlant de la Safor o de la Marina té en la seua llengua la z (casa), la ĵ (jove), la ĝ (metge) i la v, i per tant li ixen soles. En l’apitxat de la ciutat de València i la seua comarca, en canvi, eixes sonores s’ensordixen, i el resultat és el mateix que en castellà: rozo sona roso. Saber-ho val de molt, perquè el so no és estrany a la llengua, és estrany a la teua comarca.

Hi ha també dues coses que el valencià té i l’esperanto no, i que produïxen errades pròpies:

• Les vocals obertes i tancades. En esperanto no n’hi ha: cinc vocals, una forma cadascuna. Bela i bona no tenen cap e ni cap o oberta.
• Els pronoms febles hi i en. «N’hi ha tres», «hi aniré» no tenen equivalent directe: en esperanto el que hi ha és tie, tien, da tio, o més sovint repetir el substantiu. Traduir-los literalment no ix.

I això importa gens?

Ací això no és descripció, és opinió, i va firmada com a tal.

La resposta curta és que sí, i que la comparació que ens fem servir és la del bisturí: qui opera preferix un bisturí i no un ganivet de carnisser, no per elegància sinó per precisió. Una llengua és una ferramenta per a comunicar-se, i usar-la bé és el que permet dir exactament el que es vol dir.

La resposta llarga té un matís que la primera s’oblida. En una llengua sense massa de parlants nadius ningú té l’accent correcte, i un accent estranger no deixa ningú fora de la conversa. El que deixa fora és una altra cosa: les errades de dalt no fan accent, fan una altra frase. Li lavas lian aŭton i estas laca s’entenen perfectament entre nosaltres —un castellanoparlant reconstruïx sense esforç el que volia dir l’altre castellanoparlant, perquè comparteix l’error—, i deixen de dir el que volien dir en el moment que qui escolta no té la nostra llengua al cap. Eixe és tot l’argument: no es tracta de parlar bé, es tracta que la reconstrucció no la puga fer només un compatriota.

Fonts

• Plena Manlibro de Esperanta Gramatiko (PMEG), de Bertilo Wennergren — la gramàtica descriptiva de referència, en línia i de franc. En particular les E-vortoj, els participis, els pronoms i les regles bàsiques de pronúncia.
• Les setze regles del Fundamento, Akademio de Esperanto — la novena regla («cada paraula es llig tal com s’escriu») i la desena (l’accent sempre en la penúltima síl·laba).
• DLE i DIEC2 per a idiotisme, i el Liddell-Scott per al grec ἰδιώτης.
• Esperanto desde cero, d’Eduardo Alonso — el manual amb què hem fet classe ací.
• Reta Vortaro i Plena Ilustrita Vortaro — els dos diccionaris de referència. Les definicions dels parells lèxics i dels mots d’esta pàgina (drinki, spekti, roso, selo, celo, ĉelo) hi estan comprovades.

Vegeu també

• Preguntes freqüents sobre l’esperanto
• Curiositats sobre l’esperanto
• Aprén esperanto des de zero: materials del curs

Referències

• Kabe: l’home que va abandonar l’esperanto i va crear un verb pel camí