Molts dels arguments que es fan servir sobre l’esperanto —tant en contra com a favor— partixen d’una observació real. El problema apareix quan se’n conclou més del que eixa observació permet. Ací n’hi ha quinze, examinats en premisses i conclusió: cinc que s’usen contra la llengua, sis a favor i quatre que fan servir igual els dos costats. La pregunta de cada fitxa no és si l’argument fa bona impressió, sinó què en queda quan se li lleva l’exageració —perquè quasi sempre en queda alguna cosa.

Esta pàgina no es pregunta principalment si cada afirmació sobre l’esperanto és certa o falsa, sinó què permet concloure una vegada establida. Per a les afirmacions una per una —si és fàcil, si és neutral, si té cultura— ja tenim Esperanto, sí, però…, que les revisa amb la seua font. Ací la pregunta és l’altra: acceptat això, què se’n seguix?

On mirar quan un argument no acaba de fer peu

No són tres categories formals i excloents: són tres llocs on mirar, i l’experiència diu que convé mirar-los en este ordre.

1. Les premisses. El raonament pot ser impecable i la dada que l’alimenta no aguantar-se. Ací l’error no és de lògica, és de documentació —i és el més fàcil de resoldre, perquè es resol anant a la font.

2. El pas de les premisses a la conclusió. Les premisses poden ser certes i la conclusió no estar sostinguda per elles. El non sequitur de manual.

3. El salt que no s’enuncia. Este és el més difícil de veure, perquè l’argument, tal com està escrit, és correcte: prova una conclusió modesta. El que passa és que en la conversa s’usa com si en provara una de molt més gran, i el pas d’una a l’altra no l’escriu ningú. Formalment és un cas del número 2, però mereix nom propi: ací els dos costats solen tindre raó en coses distintes i creuen que discrepen sobre els fets.

Una precaució abans de començar: trobar un defecte en un argument no demostra que la conclusió siga falsa. Es pot arribar a una cosa certa per un camí pèssim. El que ve diu què sosté cada argument, no qui té raó.

En cada fitxa, Forma, On falla i Què en queda són anàlisi nostra; El cas és la dada documentada, amb la font.

I. Els arguments contra l’esperanto

1. «És artificial, per tant no és una llengua de veres»

Forma. P1: una llengua de veres naix sola, sense que ningú la dissenye. · P2: l’esperanto el va dissenyar una persona, i el va publicar en 1887. · ∴ l’esperanto no és una llengua de veres.

On falla. En P1, i d’una manera que costa de veure perquè sona a constatació: P1 no és una observació sobre el món, és una definició. Diu què acordem anomenar llengua, i ho diu posant l’origen com a criteri. Acceptada, la conclusió efectivament se’n seguix; el que cal discutir, doncs, no és el raonament sinó si eixa definició s’aguanta. I no s’aguanta bé per dos motius. El primer és que tracta com a excloents dues categories que no ho són: la planificació deliberada i l’evolució espontània poden conviure en una mateixa llengua. L’hebreu modern es va revitalitzar amb una intervenció planificada i sostinguda; el basc unificat el va fixar Euskaltzaindia en 1968. Cap dels dos no demostra res sobre l’esperanto —el basc existia molt abans del batua i l’hebreu, molt abans de la revitalització—, i no cal que ho demostren: el que mostren és que P1 talla per on no hi ha frontera. El segon motiu és que el criteri no diu res del que una llengua fa, i és el que fa el que ens interessa quan preguntem si serveix per a parlar. La prova, doncs, no pot eixir d’una definició: ha d’eixir de l’ús, i d’això sí que n’hi ha.

Què en queda. Una pregunta empírica bona, i que els esperantistes solen contestar massa de pressa: una llengua sense territori, sense transmissió intergeneracional generalitzada i sense un estat que la sostinga afronta dificultats específiques de difusió i de norma. Això és cert, és important, i no és el que diu l’argument.

El cas. Si el criteri es canvia per un de funcional —què fa la llengua, en compte d’on ve—, la resposta ja no és una opinió. Jouko Lindstedt en llista tres propietats que acosten l’esperanto d’avui a una llengua natural. La norma està parcialment no codificada: l’esperanto «cannot be learnt from textbooks, grammars and dictionaries alone, but only by participating in the speech community». Diversos canvis gramaticals i lèxics dels seus primers cent vint anys «have not been due to official or unofficial language planning and codification, but have been initiated and spread by anonymous speakers, being codified only afterwards (or not at all)». I té parlants de primera llengua: uns mil, «my own estimate … based on my personal participation in different meetings and networks of Esperanto-speaking families» —una estimació seua, feta des de dins, no un cens (SKY Journal of Linguistics 19, 2006, pp. 47-48). Dit d’una altra manera: una llengua que el seu regulador ha de perseguir. Quan l’Akademio va fixar, el 25 de novembre de 1967, el sentit dels participis passius, va declarar que «ĉia eblo de dusenceco … estas do forigita per ĉi tiu decido» —queda eliminada tota possibilitat d’ambigüitat—; en 1989 hi va haver de tornar amb una resolució dient que desatendre-la «devas esti konsiderata kiel lingva eraro» (Akademio de Esperanto).

2. «Si fora bo, ja hauria triomfat»

Forma. P1: una solució millor acaba sent adoptada. · P2: l’esperanto no ha sigut adoptat de manera general com a llengua auxiliar internacional. · ∴ l’esperanto no és millor.

On falla. En P1. Que la millor opció s’impose exigix unes condicions que en les llengües no es donen quasi mai: que els qui trien coneguen les alternatives, que puguen triar per separat i que el valor del que trien no depenga de què han triat els altres. En una llengua, eixa última condició falla sempre. El seu valor depén en bona part del nombre de persones amb qui et deixa parlar, o siga que l’adopció s’alimenta d’ella mateixa, i qui es moga abans que els altres n’obté molt poc. Per això l’adopció observada no permet aïllar la qualitat intrínseca: reflectix una barreja de qualitat, història i coordinació.

Què en queda. Que l’esperanto té un problema d’adopció greu i real. Això sí que se’n seguix de P2, i és una dada que qualsevol proposta esperantista ha d’explicar —sobretot si afirma que la llengua és extraordinàriament fàcil de difondre.

El cas. L’anglés a Europa il·lustra bé la situació que eixe mecanisme intenta explicar. El 97,6 % dels alumnes de secundària inferior de la UE estudien anglés, i la xifra era el 97,7 % deu anys arrere: «almost unchanged», diu Eurostat. La dada no explica per si sola per què està ahí, però tampoc no permet atribuir eixa posició a les propietats gramaticals de l’anglés; qui use P1 contra l’esperanto hauria de dir per què no l’aplica també ací.

I convé vore el gir. Aplicada dins del camp de les llengües planificades, la mateixa P1 dona la conclusió contrària. Els projectes de llengua internacional són molts —la Declaració de Boulogne ja parlava en 1905 dels «multegaj provoj, faritaj en la daŭro de la lastaj du centjaroj», els moltíssims intents fets en els dos últims segles—. No és que els altres hagen desaparegut tots: l’ido, de 1907, i l’interlingua, de 1951, encara tenen parlants, literatura i organitzacions. La continuïtat sola, doncs, no és el que distingix l’esperanto: el que cap altre projecte no ha assolit és una dimensió comunitària i institucional comparable mantenint alhora eixa continuïtat. A Detlev Blanke li va caldre un article per a explicar-ne les causes, amb la cautela ja posada al títol: «Causes of the relative success of Esperanto» (Language Problems and Language Planning 33(3), 2009; de pagament, no n’hem llegit més que la referència). Si identificàrem adopció amb qualitat, hauríem d’arribar a una conclusió molt favorable a l’esperanto en eixe camp. No la traem, perquè seria el mateix error; però qui fa servir P1 en contra no pot esquivar-la.

3. «L’esperanto ha fracassat»

Forma. P1: l’objectiu de l’esperanto era ser la llengua auxiliar de la humanitat. · P2: no ho és. · ∴ l’esperanto ha fracassat. · ∴∴ no serveix per a res.

On falla. En el segon ∴, que quasi mai s’escriu però sempre s’usa: de «no ha aconseguit un objectiu» no se seguix «no ha aconseguit cap». I P1 necessita precisió, perquè barreja tres coses que la Declaració de Boulogne de 1905 distingix. Difondre’n l’ús per tot el món sí que és la definició mateixa d’esperantisme: «penado disvastigi en la tuta mondo la uzadon de lingvo neŭtrale homa». Substituir les llengües nacionals, no: eixa mateixa frase posa entre cometes que la llengua ha de ser una cosa que va «ne entrudante sin en la internan vivon de la popoloj kaj neniom celante elpuŝi la ekzistantajn lingvojn naciajn» —sense ficar-se en la vida interna dels pobles ni pretendre gens expulsar-ne les llengües nacionals—, i l’ús institucional es planteja només «en tiuj landoj, kie diversaj nacioj batalas inter si pri la lingvo», als països on diverses nacions es disputen la llengua. I qualsevol altra cosa queda fora expressament: «ĉiu alia ideo aŭ espero, kiun tiu aŭ alia esperantisto ligas kun la Esperantismo, estos lia afero pure privata, por kiu la Esperantismo ne respondas». El text fundacional preveu el problema i el resol al revés del que suposa P1: les metes afegides no són les seues.

Què en queda. Cal separar quatre coses que la paraula «esperanto» amaga: la llengua, que funciona o no funciona; el moviment que la difon, que pot créixer o minvar; el projecte que l’esperanto arribe a ser la llengua auxiliar general; i el projecte que n’hi haja una, siga quina siga. Difondre’n l’ús pel món, que és el que literalment definix Boulogne, és una activitat, no un examen amb nota: pot avançar o retrocedir, però no «fracassa» com fracassa un objectiu terminal. El tercer sí que es pot avaluar amb un sí o un no, i la resposta és no.

I encara ací convé una última distinció, perquè «no assolit», «fracassat», «abandonat» i «impossible» no són quatre maneres de dir el mateix: la primera és una constatació, la segona pressuposa que el projecte està tancat, la tercera que algú l’ha deixat, i la quarta és una predicció sobre el futur. L’argument les fa passar per una sola cosa.

Separades, la fitxa es resol sola. Si per «fracàs» entenem que fins hui l’esperanto no ha arribat a ser la llengua auxiliar general de la humanitat, el fracàs és constatable i no cal discutir-lo: cent trenta-nou anys després, no és una qüestió oberta. Si «fracàs» vol dir que el projecte està definitivament acabat, o que la llengua no ha aconseguit res més, eixa conclusió ja no se’n seguix. Això explica per què dues persones poden discutir sobre el fracàs de l’esperanto estant d’acord en tots els fets.

El cas. Que això no és una constatació hostil ho mostra qui la va fer. En 2016, quan el Brexit va obrir l’última finestra institucional que ha tingut el moviment a Europa, les veus més escèptiques eren de dins: l’interlingüista Federico Gobbo va escriure que un canvi així del règim lingüístic europeu «vivas en la lando de romana fikcio» —viu al país de la novel·la— (Libera Folio, 22 de juliol de 2016), i el secretari d’Eŭropa Esperanto-Unio, Zlatko Tišljar, donava per «sendube la plej verŝajna» —sens dubte la més probable— la possibilitat que l’anglés n’eixira reforçat (Eŭropa Bulteno 170, maig de 2017). Deu anys després, l’anglés continua on estava; ho hem repassat a Què queda de l’argument esperantista contra l’anglés després del Brexit?.

4. «És massa europeu, per tant només és fàcil per als europeus»

Forma. P1: el lèxic i bona part de l’estructura de l’esperanto són d’origen europeu. · P2: una llengua s’aprén més fàcilment com més s’assembla a la teua. · ∴ l’esperanto només és fàcil per als europeus, i no és neutral.

On falla. Les dues premisses són raonables i la conclusió és absoluta on la dada és gradual. «Té trets europeus» i «només serveix als europeus» no són la mateixa cosa, i la distància entre les dues és precisament el que cal mesurar. És l’error contrari al de l’argument 1: allà una definició es disfressava de fet, ací un fet gradual es convertix en una conclusió de tot o res.

Què en queda. Molt, i és la crítica més seriosa que ha rebut la llengua. Les arrels són majoritàriament romàniques i germàniques, i això és un avantatge real per a uns parlants i un cost real per a uns altres. Qui diga que l’esperanto és «igual de fàcil per a tothom» afirma una cosa que no s’aguanta.

El cas. S’ha mesurat. Mikael Parkvall va comparar l’esperanto amb les llengües del World Atlas of Language Structures, i la conclusió és exactament una qüestió de grau: «Esperanto is indeed somewhat European in character, but considerably less so than the European languages themselves» (Language Problems and Language Planning 34(1), 2010; de pagament, n’hem llegit el resum). Les dues parts de la frase compten. I convé recordar amb què es compara: si l’alternativa real no és una llengua perfectament equidistant sinó l’anglés, la pregunta deixa de ser «és neutral?» i passa a ser «ho és més que l’altra?».

5. «Volen que abandonem les nostres llengües»

Forma. P1: els esperantistes volen substituir les llengües nacionals per l’esperanto. · P2: les llengües nacionals valen la pena. · ∴ cal oposar-s’hi.

On falla. En P1, que atribuïx una posició que el document fundacional del moviment exclou amb estes paraules: la llengua ha de ser una que vaja «ne entrudante sin en la internan vivon de la popoloj kaj neniom celante elpuŝi la ekzistantajn lingvojn naciajn» —sense ficar-se en la vida interna dels pobles ni pretendre gens expulsar-ne les llengües nacionals— (Declaració de Boulogne, 1905). Refutar una versió ampliada d’una proposta no refuta la proposta.

Què en queda. Dues coses. La primera, que un text de 1905 no obliga ningú: que el moviment no ho pretenga no demostra què passaria si una llengua auxiliar es generalitzara de veres, i eixa pregunta és legítima. La segona, que el mateix document fa impossible parlar del que «volen els esperantistes» com si fora una cosa sola: el punt 5 definix esperantista com «ĉiu persono, kiu scias kaj uzas la lingvon Esperanto, tute egale por kiaj celoj li ĝin uzas» —tothom qui sap i usa la llengua, siguen quins siguen els fins amb què la use—.

El cas. L’argument seriós contra una llengua auxiliar general existix i és un altre: què costaria ensenyar-la, qui ho faria, amb quin nivell, amb quin avantatge sobre les alternatives i amb quins costos de transició. Eixe compte està fet en part —i els resultats no són còmodes per a ningú: vegeu els arguments 10 i 11.

II. Els arguments a favor de l’esperanto

6. «Només té setze regles»

Forma. P1: la gramàtica del Fundamento es presenta en setze regles. · ∴ l’esperanto té setze regles de gramàtica. · ∴∴ s’aprén en una vesprada.

On falla. P1 és literalment certa, i és el cas més net del salt que no s’enuncia. El Fundamento no són les setze regles: són les regles més l’Ekzercaro i l’Universala Vortaro, i el que fa que una frase siga bona o roïna en esperanto no cap en cap dels tres. La gramàtica descriptiva de referència, el Plena Manlibro de Esperanta Gramatiko de Bertilo Wennergren, ocupa 748 pàgines en paper. Això no mesura la dificultat —una gramàtica llarga pot descriure una llengua fàcil—, però sí que mesura la distància entre «la gramàtica cap en setze regles» i «la descripció de la llengua cap en setze regles».

Què en queda. Una cosa gens menuda: la morfologia és regular i sense excepcions declarades, i això pot fer els primers passos especialment ràpids. On s’ha mesurat amb grup de comparació —xiquets principiants anglesos, contra el francés— l’esperanto va resultar més fàcil d’aprendre (argument 9). La versió modesta de l’afirmació és certa i ja és un argument fort. La forta és la que fa que el principiant que arriba a la quarta lliçó se senta enganyat.

El cas. Que la norma no està tota escrita no ho diem nosaltres: Jouko Lindstedt ho posa com la primera propietat que acosta l’esperanto a una llengua natural —«cannot be learnt from textbooks, grammars and dictionaries alone, but only by participating in the speech community» (SKY Journal of Linguistics 19, 2006, p. 47)—. És, exactament, la resposta a l’argument 1 i el límit de l’argument 6 alhora: el que fa que l’esperanto siga una llengua de veres és el mateix que fa que no càpiga en setze regles.

7. «Dos milions de parlants»

Forma. P1: l’estimació més citada dona dos milions. · ∴ som dos milions.

On falla. En la lectura de P1: una estimació es convertix en un recompte pel camí. I la font ho diu ella mateixa. Sidney S. Culbert, que és qui va donar la xifra, explica en una carta de 1989 que fins a 1988 no va arribar «to a point where I felt justified in rounding it up to two million rather than down to one million» —o siga que dos milions és el resultat d’arredonir amunt una xifra que igual s’hauria pogut arredonir avall a un milió—, i afig: «It is quite possible that the present number of speakers is no more than one million, but, since error may operate in either direction, could be already higher than two million» (carta a David Wolff, 24 d’octubre de 1989).

Què en queda. Que la comunitat existix, que és internacional i que ningú no sap quantes persones té. Les estimacions serioses que hi ha donen ordres de magnitud, no xifres: Lindstedt calcula «100,000 with an error margin of half an order of magnitude, i.e., between ca. 30,000 and 300,000» per als qui de veres parlen la llengua (2006, p. 48, nota 1). Amri Wandel torna a arribar a dos milions en 2015, però d’usuaris «within the internet community alone», extrapolant perfils de Facebook (Interdisciplinary Description of Complex Systems 13(2)) — cosa que no és el mateix que parlants.

El cas. L’avís més dur el dona el mateix autor de la xifra, en la mateixa carta: «The tendency to overestimate the number of speakers of one’s own language is not uncommon. Speakers of French, English, and, alas, Esperanto are among the most shameless offenders in this respect». Ho hem repassat amb totes les fonts a Quanta gent parla realment esperanto?.

8. «És una llengua neutral»

Forma. P1: l’esperanto no és la llengua nacional de cap estat. · ∴ l’esperanto és neutral.

On falla. En la paraula, que canvia de sentit enmig de l’argument. «Neutral» pot voler dir com a mínim quatre coses: que no és la llengua oficial de cap estat; que és equidistant de totes les llengües; que no porta cap càrrega ideològica; i que les organitzacions que la mouen són apolítiques. P1 només establix la primera. De la primera no se seguix cap de les altres tres.

Què en queda. La primera, que no és poc: quasi ningú no naix amb l’avantatge de tindre-la de casa —els mil parlants nadius que estima Lindstedt no fan un grup que fixe la norma—, i cap estat no la controla. És l’argument central de l’esperantisme i es manté sencer.

El cas. De la segona ja hem parlat en l’argument 4: Parkvall la mesura i la resposta és «en part». La tercera i la quarta les ha estudiades Guilherme Fians per a la Guerra Freda: la ideologia mateixa de la neutralitat determinava què podia publicar-se a la revista juvenil Kontakto i com, o siga que funcionava com una forma de censura (Journal of Linguistic Anthropology 34(2), 2024; de pagament a Wiley, resum obert al repositori de St Andrews). I un contraexemple de com es fa bé: quan el jurista Manfred Herbert diu que l’anglés post-Brexit és «an almost neutral language», precisa immediatament en quin sentit —«simply in the sense that English is no longer the language of an EU member state»— i no deixa que la paraula faça cap altra faena (International Journal of Language & Law 12, 2023, p. 41).

9. «L’esperanto ajuda a aprendre altres llengües»

Forma. P1: l’esperanto és regular i transparent. · P2: qui l’estudia agafa de pressa conceptes gramaticals generals. · ∴ estudiar esperanto accelera l’aprenentatge de la llengua següent.

On falla. Enlloc, com a hipòtesi: és raonable i està ben formada. El problema és que és una afirmació causal mesurable, i ja s’ha mesurat — i el que ix no és el que diu l’eslògan. És la diferència entre una hipòtesi i una conclusió.

Què en queda. La part que els estudis sí que sostenen, que no és poca cosa: «for novice child learners, Esperanto was easier to learn than French, and … learning Esperanto may have a levelling effect that compensates for individual differences between children».

El cas. La mateixa revisió continua: «these apparent advantages of Esperanto did not translate into measurably greater benefits for the development of metalinguistic awareness, or greater subsequent success in learning another foreign language. Moreover, learning Esperanto could not compensate for low language learning aptitude». Les autores, Karen Roehr-Brackin i Angela Tellier, en diuen «these sobering results» (Language Problems and Language Planning 42(1), 2018; postprint obert). El detall que importa: són els mateixos estudis els que donen la part bona i la roïna, o siga que qui cita els primers resultats i no els segons no està usant una altra font, està usant mitja font. Ho hem desenvolupat a L’esperanto ajuda a aprendre altres idiomes?.

10. «És deu vegades més fàcil que qualsevol altra llengua»

Forma. P1: un estudi compara les hores necessàries per a un mateix nivell i dona 2.000 hores d’alemany, 1.500 d’anglés, 1.000 d’italià i 150 d’esperanto. · ∴ l’esperanto és entre deu i tretze vegades més fàcil.

On falla. En prendre P1 com a dada establida. La font on el moviment sol trobar-la és l’informe de François Grin de 2005, i Grin la reproduïx com a cita d’una altra font —amb un «sans commentaire» que no és un aval— i tot seguit se n’aparta: «Dans ce qui suit, j’ai opté pour la plus grande prudence en admettant un ratio de un à trois» (L’enseignement des langues étrangères comme politique publique, p. 80). O siga: l’economista que se cita per a defendre l’esperanto va rebaixar la xifra a una tercera part abans de fer cap càlcul amb ella.

Gràfic de barres amb les hores d'estudi necessàries per a un mateix nivell segons la cita que reproduïx l'informe Grin: alemany 2.000, anglés 1.500, italià 1.000 i esperanto 150. Una cinquena barra, en taronja, marca les 500 hores que ixen del ratio 1:3 que Grin adopta per prudència, aplicat a les 1.500 hores d'anglés.

Què en queda. L’1:3 de Grin, que ja és una xifra extraordinària i que ell adopta per prudència, no com a mesura. Amb ella, el seu model dona que la factura total de l’ensenyament de llengües es dividiria per dos.

El cas. Este argument té una segona part que quasi mai s’enuncia i que és on de veres es juga: el càlcul val per a triar entre dues llengües partint de zero, i Europa no partix de zero. Ho hem desenvolupat a Què queda de l’argument esperantista contra l’anglés després del Brexit?.

11. «Posa tots els parlants en igualtat»

Forma. P1: quasi ningú no té l’esperanto com a llengua materna. · P2: la desigualtat entre parlants ve de l’avantatge del nadiu. · ∴ en esperanto tots partim iguals.

On falla. En P2, que identifica una desigualtat amb la desigualtat. No ser nadiu no és estar en igualtat. Aprendre bé una llengua costa temps, diners, classes, viatges i ocasions de practicar, i això no es reparix igual. La conclusió que se’n seguix de veres és més modesta: en esperanto desapareix l’avantatge de naixement, no la desigualtat.

Què en queda. Eixa part, que és real i és important. I un avantatge que l’argument no sol esmentar i que sí que s’aguanta: si quasi ningú no el té de casa, la norma no la fixa un grup de nadius, cosa que en anglés sí que passa.

El cas. Del cas més paregut que tenim, l’anglés com a llengua de no-nadius, sí que hi ha mesura. Michele Gazzola calcula que un règim europeu només en anglés deixaria fora «45% to 79% of adult residents» segons on es pose el llistó, i el repartiment és el que importa: el 90 % dels qui només tenen estudis primaris i el 17 % dels qui en tenen de superiors (European Union Politics 17(4), 2016, pp. 546 i 559). Cal dir què és i què no és: l’article és de 2016, amb dades d’una enquesta de 2011, o siga que no és una observació posterior al Brexit; el que mesura és com es repartix la competència entre els qui no són nadius, que és justament el que ací interessa.

Això no demostra que a l’esperanto li passaria igual. Hi ha una raó per a pensar que li passaria menys: si aprendre’l costa de veres una fracció del temps, la desigualtat podria reduir-se, perquè una part ve del cost d’adquisició. Només una part, però: també hi compten l’exposició, l’escolarització, les ocasions d’usar-lo i l’edat. I reduir-se no és desaparéixer, i ningú no ho ha mesurat. La versió honesta de l’argument 11 és, per tant: en esperanto desapareix l’avantatge de naixement i el cost d’accés pot baixar; que la desigualtat s’esvaïsca del tot és una afirmació sense cap mesura darrere.

III. Els arguments que fem servir igual els dos costats

12. «Conec molta gent que…»: falta el denominador

Forma. P1: N persones han fet X. · ∴ X funciona (o no).

On falla. En que N tot sol no permet estimar ni la freqüència, ni la taxa d’èxit, ni l’eficàcia — que és justament el que se’n vol concloure. Tres persones parlant després de quatre mesos és extraordinari si en van començar quatre i anecdòtic si en van començar quatre-centes. (Sí que permet concloure una altra cosa, més modesta i gens menyspreable: que la cosa és possible. Vegeu la fitxa següent.) La propaganda de les dues bandes viu justament d’eixe buit: matrícules sense finalitzacions, membres d’un grup digital sense activitat, participants sense retenció.

Què en queda. La pregunta, que és sempre la mateixa i quasi mai s’escriu: de quants?

El cas. El curs d’esperanto de Duolingo va arribar a més de 367.000 persones matriculades, xifra que dona un dels seus creadors, Enric Baltasar (enricbaltasar.com). És una matrícula, no un resultat, i qualsevol conclusió sobre l’esperanto que partisca d’eixe número ha de dir quantes d’eixes persones van acabar i quantes parlen. I hi ha un cas encara millor, perquè l’experiment el va fer el moviment mateix: durant cinc anys TEJO va preguntar a les seues seccions nacionals com estaven i més de la meitat es van declarar «actives»; quan en 2014 va substituir l’autoavaluació per un sistema de punts basat en indicis comprovables, de trenta-una organitzacions en va eixir una de molt activa i cap d’activa (KODEJO 2013 i KODEJO 2015). El que sabem segur que va canviar és l’instrument; que les organitzacions seguiren igual és versemblant i no està mesurat. Ho hem contat a «Cap activa».

13. «A mi em va passar»

Forma. P1: a mi (o a algú que conec) em va passar X. · ∴ X és el que passa.

On falla. En el pas de la possibilitat a la freqüència. «Vaig aprendre’l en tres mesos» demostra que es pot; no diu quants ho fan. «Vaig anar a un congrés i ningú no el parlava bé» és una observació igual de real i amb el mateix límit. I les experiències que recordem són les excepcionals, precisament perquè ho són, o siga que són mals estimadors del normal.

Què en queda. Les dues coses proven possibilitat, i això no és poc: un sol cas ben documentat basta per a refutar un «és impossible». Contra una afirmació universal, l’anècdota és un argument vàlid; a favor d’una generalització, no.

El cas. És l’argument amb el qual els dos costats es fan més mal a si mateixos, perquè la resposta natural de l’altre és una anècdota contrària, i de dues anècdotes no ix cap dada.

14. La porteria que es mou

Forma. P1: l’èxit consistia a aconseguir X. · (no s’aconseguix X) · P1′: en realitat l’èxit consistia a aconseguir Y.

On falla. No sempre falla, i ací està la gràcia. Canviar d’objectiu pot ser un senyal d’aprenentatge: abandonar una meta poc realista és el que fa qualsevol projecte seriós. El defecte apareix només quan el criteri es modifica després de saber el resultat i amb la funció de fer impossible comptar-lo com un fracàs. La prova és senzilla: el criteri nou, s’hauria acceptat abans de conéixer el resultat?

Què en queda. Que cal dir quin objectiu s’avalua i quan es va fixar. Un moviment pot legítimament decidir que la meta és la comunitat i no l’adopció oficial; el que no pot és dir que sempre ho va ser.

El cas. Funciona en les dues direccions, i el costat crític la fa servir amb la mateixa alegria: si té parlants, en vull milions; si té milions d’aprenents, en vull de parlants habituals; si en té, vull que algun estat l’adopte; si un estat l’adoptara, continuaria sent artificial. Quan cap resultat concebible no pot canviar la conclusió, ja no s’està comprovant res.

15. L’explicació que val per a tot

Forma. P1: la meua tesi és certa. · P2: els fets no la confirmen. · ∴ hi ha una causa externa que ho explica.

On falla. En que una explicació compatible amb qualsevol resultat no permet comprovar res — podria ser certa per casualitat, però no discrimina entre alternatives, que és per a això que es fan servir les explicacions. Un esperantista pot atribuir cada dada adversa a l’hegemonia de l’anglés, a la falta de propaganda o als interessos polítics; un crític pot atribuir cada dada favorable a l’excentricitat dels qui el parlen. Els dos poden tindre part de raó —els efectes de xarxa de l’argument 2 són reals—, i els dos tenen el mateix deure: dir què observarien si la seua explicació fora falsa.

Què en queda. La pregunta que tanca l’article, i que val per als quinze casos: què m’hauria de trobar perquè canviara d’opinió? Si no hi ha resposta, el que hi ha damunt de la taula no és una tesi sobre el món.

Per què això importa

Després de quinze fitxes, el patró és bastant monòton: l’argument sol partir d’una observació certa i la conclusió sol ser més gran que ella. Això té una conseqüència pràctica que va més enllà de tindre raó en una discussió.

Per a qui defén l’esperanto, exagerar té un cost que es paga a la quarta lliçó. Qui arriba havent llegit «setze regles i deu vegades més fàcil» i es troba amb els acusatius, els correlatius i una comunitat molt més menuda que els dos milions anunciats, no conclou que l’hagen informat malament: conclou que li han venut una cosa. Les versions modestes dels arguments 6, 9, 10 i 11 conserven totes una part ben sostinguda, totes són sorprenents per a qui ve de fora, i cap no es desmunta a la quarta lliçó.

Per a qui el critica, el cost és simètric i menys visible. El 5 es contesta amb un document de 1905; el 3, amb una distinció; l’1, amb el que la lingüística ha observat de la llengua. Cap dels tres no exigix gran cosa, i qui els use perd l’ocasió de fer les crítiques que sí que s’aguanten — que són les dels arguments 2 i 4, i són serioses.

I queda la pregunta que cap dels dos costats no contesta amb un argument. Grin en va calcular una part —amb el ratio 1:3, el seu model dona que la factura de l’ensenyament de llengües es dividiria per dos—, però comparant escenaris plantejats de nou. El que no hem trobat calculat enlloc és l’altra part: què costaria passar de la situació d’ara a una altra, amb els professors, els materials, les titulacions i els usos que Europa ja té muntats en anglés.

Fonts

Les cites en anglés, francés i italià es mantenen en l’original; les traduccions de l’esperanto són nostres.

• Akademio de Esperanto. Fundamento de Esperanto (1905) — les setze regles, l’Ekzercaro i l’Universala Vortaro.
• Akademio de Esperanto. Deklaracio pri la Esenco de la Esperantismo, Boulogne-sur-Mer, 9 d’agost de 1905.
• Akademio de Esperanto. Akademia decido pri pasivaj participoj (25 de novembre de 1967) i Rezolucio pri la participoj (1989), a la mateixa pàgina.
• Culbert, Sidney S. Carta a David Wolff sobre els mètodes d’estimació del nombre de parlants, 24 d’octubre de 1989, publicada per David Wolff.
• Fians, Guilherme. «Neutralizing the political: Language ideology as censorship in Esperanto youth media during the Cold War». Journal of Linguistic Anthropology 34(2), 2024, pp. 200-219. De pagament; resum obert al repositori de St Andrews.
• Gazzola, Michele. «Multilingual communication for whom? Language policy and fairness in the European Union». European Union Politics 17(4), 2016, pp. 546-569 (còpia de l’autor).
• Grin, François. L’enseignement des langues étrangères comme politique publique. Rapport n° 19, Haut Conseil de l’évaluation de l’école, 2005 — el ratio 1:3, a la p. 80.
• Herbert, Manfred. «On the Role of English in the post-Brexit European Union». International Journal of Language & Law 12, 2023, pp. 31-47.
• Lindstedt, Jouko. «Native Esperanto as a Test Case for Natural Language». SKY Journal of Linguistics 19, 2006, pp. 47-55.
• Parkvall, Mikael. «How European is Esperanto? A typological study». Language Problems and Language Planning 34(1), 2010, pp. 63-79. De pagament; n’hem llegit el resum.
• Blanke, Detlev. «Causes of the relative success of Esperanto». Language Problems and Language Planning 33(3), 2009. De pagament; no n’hem llegit més que la referència.
• Roehr-Brackin, Karen, i Tellier, Angela. «Esperanto as a tool in classroom foreign language learning in England». Language Problems and Language Planning 42(1), 2018, pp. 89-111. Postprint obert.
• Wandel, Amri. «How Many People Speak Esperanto? Esperanto on the Web». Interdisciplinary Description of Complex Systems 13(2), 2015, pp. 318-321.
• Wennergren, Bertilo. Plena Manlibro de Esperanta Gramatiko; l’edició impresa de 2020, a Retbutiko.
• Baltasar, Enric. The Secret to Getting 367,000+ People to Learn a Language on Duolingo.
• TEJO. KODEJO — 2013 i 2015.
• Eurostat. Foreign language learning statistics.
• Gobbo, Federico. «EU post la eliro de Britio – ĉu ŝanco por Esperanto?». Libera Folio, 22 de juliol de 2016.
• Tišljar, Zlatko. «Eŭropaj lingvaj perspektivoj». Eŭropa Bulteno 170, maig de 2017.

Vegeu també

• Per què ens convencen: els biaixos dels debats sobre l’esperanto — l’altra meitat: per què un argument feble ens pareix bo.
• Esperanto, sí, però… — les afirmacions una per una, amb la seua font.
• Quanta gent parla realment esperanto?
• L’esperanto ajuda a aprendre altres idiomes?
• Què queda de l’argument esperantista contra l’anglés després del Brexit?
• «Cap activa»: l’any que TEJO va substituir l’autoavaluació per indicis

Si trobes un error en esta pàgina —una reconstrucció que no fa justícia a l’argument, una font que no diu el que diem que diu—, escriu-nos. Es corregirà i es dirà qui ho va assenyalar.