L’esperanto ajuda a aprendre altres idiomes?

Fa quasi un segle que es repetix que un any d’esperanto accelera l’aprenentatge posterior de qualsevol altra llengua. Els estudis existixen de veres, però el que sostenen és molt més modest: que s’aprén fàcil, que potser iguala el grup, i que l’avantatge per a la llengua següent no està demostrat

La versió curta és esta. L’efecte que més es repetix als estudis no és un avantatge mitjà, sinó un possible efecte anivellador: els grups que havien fet esperanto tendien a acabar més homogenis. I encara això és, en paraules de qui ho ha mesurat millor, un resultat descriptiu i no un efecte estadísticament demostrat. La comprovació més seriosa que hem localitzat —tres estudis anglesos amb 431 xiquets, revisats conjuntament en 2018— no va trobar ni més consciència lingüística ni més èxit posterior amb el francés, i la conclusió de les autores és taxativa: no hi ha evidència que l’esperanto siga millor eina que altres segones llengües europees a l’aula anglesa. Això no fa fals el valor propedèutic; fa que la manera com se’n parla al moviment vaja molt per davant del que es pot demostrar.

Els estudis que es citen sobre el valor propedèutic de l'esperanto, i què va trobar cadascun.

Què és exactament el que s’afirma

La idea té nom tècnic: valor propedèutic. Sostenen els seus defensors que dedicar un any a l’esperanto abans d’estudiar una llengua estrangera no és temps perdut, sinó guanyat: com que l’esperanto és regular i transparent, l’alumnat entén abans com funciona una llengua i arriba a la següent amb eixa faena ja feta. La formulació forta —la que corre pels fullets— diu que els dos grups acaben amb el mateix nivell de la llengua estrangera, però el que va fer esperanto n’ha aprés dues i l’altre només una.

És una afirmació falsable, i per això és interessant. També és una de les més repetides del moviment, i això obliga a mirar-la amb més cura, no amb menys.

D’on ixen les xifres

Thorndike, 1933. Un dels primers estudis sistemàtics que se citen el va fer l’equip del psicòleg de l’educació E. L. Thorndike a la Universitat de Columbia. Va confirmar que l’esperanto s’aprén molt més ràpid que altres llengües —calculava una cinquena part del temps que li costava a un universitari nord-americà mitjà arribar al mateix nivell en francés, alemany, italià o espanyol— i apuntava un efecte facilitador sobre el francés posterior. Les condicions experimentals, però, no donaven per a conclusions fortes. No hem consultat l’original: ho prenem de la revisió de Mark Fettes, que al seu torn ho pren de Fantini i Reagan.

Halloran, 1952. J. H. Halloran, professor d’Educació a la Universitat de Sheffield, va publicar al British Journal of Educational Psychology «A Four Year Experiment in Esperanto as an Introduction to French». És l’estudi que més se cita i el que menys es llig: el resultat no és un avantatge general. L’efecte va ser més fort en l’alumnat amb puntuacions baixes als tests d’intel·ligència, i es va estendre a huit de les onze categories d’habilitat lingüística mesurades. L’article és de pagament i no l’hem pogut llegir sencer; el detall del que va trobar el prenem de la revisió de Fettes, que sí que el cita directament.

Williams, 1965. Norman Williams va publicar «A Language Teaching Experiment» al Canadian Modern Language Review. És la font de la formulació forta: un any d’esperanto donava una fluïdesa equivalent a quatre anys de francés, i tres anys de francés després d’eixe any donaven millor resultat que quatre anys de francés seguits. Williams era el director del centre on es feien els experiments —l’Egerton Park County Secondary School, a Denton, prop de Manchester—, i el que publica és la seua pròpia sèrie de proves fetes al llarg de dècades. Això no invalida res, però situa el document: és el testimoni d’una part interessada, no una rèplica independent.

Paderborn, des de 1978. El programa més ambiciós el va muntar Helmar Frank a l’Institut de Cibernètica Pedagògica de la Universitat de Paderborn, amb continuacions de Günter Lobin, Sara Konnerth i B. S. Meder. D’ahí ixen les xifres que més circulen —millores del 25 % per al rus, 30 % per a l’alemany, 40 % per a l’anglés i 50 % per al francés—, i cal dir-ho clar: eixes xifres les hem trobades només en enciclopèdies obertes i en material divulgatiu del moviment, no a la publicació original, que no hem pogut consultar. Frank, a més, no era un observador extern: donava conferències sobre el valor propedèutic als congressos d’esperanto. El nostre butlletí en va ressenyar una al 60é Congrés de SAT, celebrat a Boulogne-sur-Mer l’agost de 1987 —al mateix teatre on s’havia fet el primer Congrés Universal en 1905—, on Frank hi anava també a presentar l’acord de col·laboració entre SAT i l’Acadèmia Internacional de les Ciències de San Marino, la mateixa on anys després ensenyaria Casquero (Boletín de HEF 283, novembre-desembre de 1987).

La crítica no ve de fora: ve del moviment mateix

Ací està el punt que el discurs promocional s’ha saltat durant dècades. Qui millor ha resumit els límits d’estos estudis és Mark Fettes, esperantista i investigador, en un text publicat per l’Esperantic Studies Foundation:

«On the negative side, all of these studies suffer from the usual limitations of educational research, and collectively they clearly represent only a fraction of the situations in which Esperanto has been or might be taught. Controls have frequently been inadequate, and in propaedeutic studies the «target language» (L3) in all cases has been a Western European language lexically related to Esperanto.»

Dos objeccions, i cap de les dues és menor. La primera: els controls sovint han sigut inadequats. La segona és més fonda i quasi mai es menciona: en tots els estudis propedèutics la llengua d’arribada era una llengua europea occidental emparentada lèxicament amb l’esperanto —francés, anglés, alemany—. Si l’esperanto ajuda a aprendre francés perquè comparteix amb el francés bona part del vocabulari, l’efecte pot ser molt més banal que la hipòtesi general sobre la consciència lingüística. No hem localitzat cap estudi comparable en què la llengua d’arribada no tinga eixa proximitat lèxica amb l’esperanto —el xinés, l’àrab, el basc—.

Els mateixos esperantistes italians Corsetti i La Torre van concloure en 1995 que qualsevol conclusió detallada sobre el valor propedèutic havia d’esperar estudis més sofisticats, que mesuraren diverses habilitats per a diferents combinacions de llengua materna i llengua d’arribada.

La comprovació moderna: 431 xiquets, i el resultat que no s’esperava

En 2018, Karen Roehr-Brackin i Angela Tellier, del Departament de Llengua i Lingüística de la Universitat d’Essex, van publicar a Language Problems and Language Planning la revisió de tres estudis d’aula fets per elles mateixes a escoles angleses. És el treball metodològicament més sòlid que hem localitzat sobre la qüestió, i el postprint és obert.

• Estudi 1 — 28 xiquets de 8 i 9 anys, esperanto o francés, 45 minuts a la setmana durant un curs.
• Estudi 2 — 225 xiquets d’11 i 12 anys que entre els 7 i els 11 havien estudiat esperanto, francés, alemany, italià, japonés, llatí o espanyol.
• Estudi 3 — 178 xiquets de 8 i 9 anys repartits en quatre programes (alemany, italià, esperanto, i esperanto amb atenció explícita a la gramàtica), 20 hores durant 16 setmanes; després, tots el mateix programa de francés.

Els resultats, en les seues paraules:

• L’esperanto s’aprén molt més fàcilment. A l’estudi 1, el grup d’esperanto va guanyar un 45 % en competència lingüística, contra el 14 % del grup de francés.
• Sembla que té un efecte anivellador. Als tres estudis, els xiquets que havien fet esperanto acabaven menys diferenciats entre ells que els que havien fet qualsevol altra llengua. És el que més es repetix, i convé dir amb quina força: les autores ho presenten com un resultat descriptiu —«learning Esperanto may have a certain levelling effect»—, no com un efecte estadísticament significatiu.
• Però no compensa una aptitud baixa per a les llengües.
• I no produïx més consciència lingüística que aprendre qualsevol altra llengua, ni més èxit posterior amb el francés. A l’estudi 3, tots els grups van progressar en francés i no hi va haver diferències entre ells.

La conclusió que en trauen elles no deixa lloc a dubte, i qualifiquen els seus propis resultats de sobering, uns resultats que obliguen a moderar les expectatives:

«Encara que l’esperanto puga ser més fàcil d’aprendre que una altra L2 europea, no era una llengua d’inici superior comparada amb dues altres L2 europees. Dit d’una altra manera, els resultats fins hui suggerixen que aprendre esperanto com a fi en si mateix pot ser avantatjós, però actualment no hi ha cap evidència que sostinga l’argument que l’esperanto siga millor eina que altres L2 europees a l’aula de llengua estrangera a Anglaterra.»

Les autores no amaguen el límit del que han fet: cap dels estudis va durar més d’un any i les hores de classe eren poques, de manera que un efecte que necessite més temps per a manifestar-se no queda descartat. Però s’anticipen elles mateixes a eixa defensa, i val la pena reproduir-ho perquè és l’argument que sol tancar la discussió: si una llengua d’inici ha de fer-se un any o més per a ser efectiva, o només ajuda alguns xiquets, aleshores «ha perdut bona part de la seua utilitat pràctica i ja no és d’interés prioritari per a docents, escoles o responsables de política educativa».

L’estudi va deixar, això sí, un resultat que va més enllà de l’esperanto. El grup que va rebre atenció explícita a la gramàtica va ser l’únic que va millorar significativament en consciència lingüística; l’esperanto sol, sense eixe component, no va superar l’alemany ni l’italià. No era una troballa casual —eixe grup estava dissenyat precisament per a comparar un enfocament inductiu amb un de deductiu—, i té la seua pròpia lletra menuda: en repetir l’anàlisi només amb els xiquets que van completar totes les proves, l’avantatge va desaparéixer.

Què queda en peu

Posat tot junt, el que apareix al recórrer quasi un segle d’estudis no és l’afirmació que es repetix, sinó una altra, més xicoteta i més interessant:

1. L’esperanto s’aprén especialment fàcil en cursos inicials i amb poques hores. És el resultat que apareix amb més claredat tant als estudis antics com als moderns; on està mesurat de veres és contra el francés, l’alemany i l’italià, no contra qualsevol llengua del món.
2. Sembla que iguala. Halloran en 1952 va trobar un benefici més gran en l’alumnat amb pitjors puntuacions; Essex en 2018 va trobar menys dispersió dins del grup. Apunten en la mateixa direcció, però no són exactament el mateix fenomen, i el segon és una tendència descriptiva.
3. L’avantatge mitjà per a la llengua següent no està demostrat. Els estudis que el troben tenen controls fluixos o els firma qui els organitzava; el que millor està fet no el troba.

Un efecte anivellador confirmat tampoc seria un premi de consolació: reduir les diferències de rendiment dins d’una aula de primària tindria interés educatiu per si mateix. Però és una afirmació distinta de la que fan els fullets, i la diferència importa.

El cas valencià: un experiment que no va arribar mai al resultat

Ací tenim la nostra pròpia peça d’esta història, i acaba de la mateixa manera que la resta.

En el Boletín de HEF de març-juny de 1989, Augusto Casquero de la Cruz contava que esperava poder presentar la seua tesi doctoral, titulada Propedeŭtika valoro de Esperanto por la lernado de dua lingvo, per al Congrés Universal de 1993 que s’havia d’organitzar a València (Boletín 290). Pocs mesos després, en juliol de 1989, el Valencia Luno anunciava que el director i el consell escolar del col·legi públic «Miguel Hernández», al barri d’Orriols, li havien acceptat la proposta de fer-la amb l’alumnat del centre (n. 23), i en maig de 1990 que setanta xiquets de deu a dotze anys d’aquells cursos buscaven correspondència internacional (n. 26).

El disseny que va exposar al 50é Congrés Espanyol d’Esperanto, en 1990, és exactament el de Williams i el de Paderborn: dos grups d’EGB, al primer anglés durant dos anys, al segon esperanto el primer any i anglés el segon, «esperant que els dos grups arriben al mateix nivell d’anglés al final del període experimental, amb el resultat que el segon grup va aprendre dues llengües, mentre que el primer només una» (Boletín 297).

Va tornar sobre el tema en conferències en 1992, en 1998 i en 2003. I en la fitxa que ell mateix va publicar al Boletín d’octubre-desembre de 2008 anotava, després dels quaranta-dos crèdits de doctorat i el certificat d’aptitud investigadora, que la tesi seguia «encara no defensada» (Boletín 385). Va morir en 2023 i no n’hem localitzat cap resultat publicat.

Dènou anys de conferències sobre un experiment del qual no ha arribat mai un número. No és un retret a Casquero —una tesi que es queda a mig fer és la cosa més comuna del món acadèmic—, sinó el mateix patró que descriu Fettes vist des d’ací: l’afirmació circula molt més fàcilment que la comprovació.

Estem intentant reconstruir què va passar amb aquell treball. Si algú té res —apunts, quadernets, fotografies del col·legi, cartes d’aquells xiquets, que hui ronden els cinquanta anys—, ens interessa.

Vegeu també

• Augusto Casquero, mitja vida fent classes d’esperanto pel món

Fonts

• Halloran, J. H. (1952). «A Four Year Experiment in Esperanto as an Introduction to French», British Journal of Educational Psychology 22(3), 200-204. DOI 10.1111/j.2044-8279.1952.tb02826.x (de pagament; no hem llegit l’original).
• Williams, N. (1965). «A Language Teaching Experiment», Canadian Modern Language Review 22(1), 26-28. DOI 10.3138/cmlr.22.1.26 (de pagament; no n’hem localitzat cap còpia lliure, i el contingut el prenem de Fettes).
• Fettes, M. «Esperanto and Language Awareness». PDF, Esperantic Studies Foundation.
• Fettes, M. «Esperanto and Education: A Brief Overview». PDF, Esperantic Studies Foundation.
• Roehr-Brackin, K. i Tellier, A. (2018). «Esperanto as a tool in classroom foreign language learning in England», Language Problems and Language Planning 42(1), 89-111. DOI 10.1075/lplp.00013.roe · postprint obert · resum divulgatiu.
• Esperanto as a Starter Language, pàgina del projecte a la Universitat d’Essex.
• Frank, H. (1978). Der propädeutische Wert von Plansprachen für den Fremdsprachenunterricht. No n’hem pogut consultar cap còpia; les xifres que se li atribuïxen les hem vistes només en fonts secundàries del moviment i en enciclopèdies obertes.
• Boletín de la Hispana Esperanto-Federacio: n. 283 (novembre-desembre de 1987), n. 290 (març-juny de 1989), n. 297 (juliol-octubre de 1990) i n. 385 (octubre-desembre de 2008).
• Valencia Luno, n. 23 (juliol de 1989) i n. 26 (maig de 1990), transcrits a Valencia Luno 1982-1990.