Des que el Regne Unit va eixir de la Unió Europea, el 31 de gener de 2020, l’anglés és la llengua materna d’un 1 % dels ciutadans de la Unió, i continua sent-ne la llengua comuna. Això reduïx dràsticament l’asimetria més visible que l’esperantisme li ha retret durant un segle: que la llengua de tots fóra la llengua nacional d’un dels estats més grans de la Unió. Però no elimina les desigualtats d’accés, d’aprenentatge i de domini entre els europeus que l’han hagut d’estudiar, ni les transferències econòmiques que genera. I hi ha un segon procés que va en direcció contrària: dècades d’aprenentatge massiu —el 97,6 % dels alumnes de secundària inferior estudien anglés— han creat uns efectes de xarxa que fan que substituir-lo coste hui molt més del que suggerix qualsevol comparació d’hores d’aprenentatge.
Quan es va votar el Brexit, en 2016, una part del moviment esperantista hi va veure una oportunitat. Deu anys després, l’anglés continua ocupant una posició central com a llengua de treball de les institucions europees, i alguns autors han sostingut que el Brexit l’ha fet, en un sentit molt concret, més acceptable com a llengua comuna europea. Este article repassa què ha canviat, què no, i què en queda de l’argument.
Les crítiques que anaven juntes
La crítica esperantista a l’anglés com a llengua internacional ha barrejat sempre dos arguments.
El primer és de justícia entre els qui parlen: si la llengua comuna és la materna d’algú, eixe algú no paga res per a usar-la, i els altres ho paguen tot en hores d’estudi. El filòsof Philippe Van Parijs ho va formular dient que els parlants nadius hi viatgen de franc (free riders), com resumix Manfred Herbert el capítol 2 de Linguistic Justice for Europe and for the World (2011).
El segon és econòmic: tot l’aparell que ensenya, examina, tradueix i publica en anglés mou molts diners, i la crítica sosté que una part va a parar als països que el tenen com a llengua pròpia.
La literatura acadèmica en distingix més. El filòsof Helder De Schutter separa quatre injustícies lingüístiques —«communicative injustice, resource injustice, life-world injustice, and dignity injustice»— i sosté que tractar l’anglés com a llengua franca de veres, amb normes pròpies en compte de la del parlant nadiu, «reduces – but does not remove» eixes injustícies (The Politics of Multilingualism, John Benjamins, 2018, pp. 167-199; el llibre no és d’accés obert, però el resum en la pàgina de l’editorial sí que ho és). Val la pena retindre esta distinció, perquè el Brexit no afecta les quatre igual.
Sovint anaven embolicats en una tercera idea, la política. El 1994, Augusto Casquero de la Cruz, del nostre grup, no volia que el seu fill estudiara anglés al col·legi perquè el considerava «una corretja de transmissió i d’imposició d’una llengua i una cultura alienes a nosaltres», i citava Nebrija: «la llengua és companyona de l’imperi» (Las Provincias, 4 de febrer de 1994, p. 37; ho vam contar a Esperanto en compte d’anglés).
L’economista François Grin va posar xifres als dos arguments en l’informe que va fer el 2005 per al Haut Conseil de l’évaluation de l’école francés, L’enseignement des langues étrangères comme politique publique: «le Royaume-Uni gagne, à titre net, au minimum 10 milliards d’Euros par année du fait de la dominance actuelle de l’anglais», i entre 17.000 i 18.000 milions si s’hi compta l’efecte multiplicador (p. 7). La xifra és només del Regne Unit: Grin deixa fora Irlanda expressament (p. 83, nota 65). Dins hi ha les dues coses: el que els britànics s’estalvien en no haver d’aprendre llengües i els «marchés privilégiés» de l’ensenyament de l’anglés, la traducció i l’edició (p. 82).
El que el Brexit ha canviat: qui té l’anglés com a llengua materna
Amb el Regne Unit fora, els parlants nadius d’anglés que queden dins de la UE són els d’Irlanda i Malta, més els britànics i altres angloparlants que hi residixen. El lingüista Marko Modiano calcula que l’anglés «is spoken as a first language by only 1% of the EU population» (World Englishes, 2024, p. 212); Elżbieta Kużelewska ja havia donat la mateixa xifra el 2020, i Michele Gazzola parla de «meno del 1%» el 2021. L’Eurobaròmetre ho mesura d’una altra manera, preguntant a cada persona quina és la seua llengua materna, i el resultat va en el mateix sentit: els qui responen «anglés» han passat del 13 % en 2012 al 2 % en 2023 (Eurobaròmetre especial 540, p. 10).
L’ús de l’anglés, en canvi, no ha baixat. El 47 % dels europeus diuen que el parlen prou bé per a mantindre una conversa, cinc punts més que el 2012 (ibid., p. 7), i entre els joves de 15 a 24 anys són set de cada deu (Comissió Europea, 21 de maig de 2024). El 2024, el 97,6 % dels alumnes de secundària inferior de la UE estudiaven anglés (Eurostat). Cal llegir la xifra del 47 % amb la que dona Gazzola en el mateix article de 2021: els qui parlen anglés molt bé com a llengua estrangera no passen del 8 % de la població europea.
D’ací arranca la lectura més favorable a l’anglés. Des d’una determinada concepció de la justícia lingüística —la que mesura sobretot el repartiment del cost d’aprendre—, el jurista Manfred Herbert sosté que, després del Brexit, l’anglés és «an almost neutral language», cosa que «significantly reduces injustices associated with its use during the UK’s EU membership» (International Journal of Language & Law, 2023, p. 31). Precisa què vol dir neutral: «simply in the sense that English is no longer the language of an EU member state» (p. 41). I sobre el viatge de franc: «Only with regard to the nationals of Ireland and Malta does the problem of free-riding persist, thus it has diminished significantly» (p. 42). Kużelewska ho deia més curt: parlant en anglés, «only a narrow group of people (Irish and Maltese) will be unfairly advantaged».
Convé llegir Herbert com el que és: una presa de posició normativa dins d’un debat obert, no una constatació del mateix ordre que el 47 % de l’Eurobaròmetre. El seu article valora el règim lingüístic, no es limita a descriure’l, i la secció següent recull qui el contradiu.
Herbert hi afig un matís que ve de Mac Giolla Chríost i Bonotti: per a irlandesos i maltesos, l’anglés és una llengua que els va imposar l’Imperi britànic, i per tant l’avantatge que en trauen no és del mateix ordre que el dels britànics (p. 42).
Però no ser nadiu no és estar en igualtat
Ací és on la lectura optimista s’ha de frenar. Que tots hagen hagut d’aprendre l’anglés no vol dir que l’hagen pagat igual ni que el sàpien igual, i eixa segona desigualtat el Brexit no l’ha eliminada.
Michele Gazzola ho ha mesurat. Calculant quanta gent quedaria exclosa segons el règim lingüístic que adoptaren les institucions, conclou que «an English-only language policy would exclude 45% to 79% of adult residents in the 25 countries for which data are available, depending on the indicator used» (European Union Politics, 2016, p. 546). La forquilla va del 45 %, els qui no en saben gens, al 79 %, els qui no arriben al nivell que fa falta per a llegir sense massa esforç un text legal o una convocatòria europea.
Gràfic de barres: percentatge d'adults de la UE sense cap coneixement d'anglés, per nivell d'estudis acabats. Estudis primaris, 90 %; secundaris de primera etapa, 68 %; secundaris de segona etapa, 47 %; postsecundaris no superiors, 26 %; superiors, 17 %. Dades de Gazzola (2016), taula 5, enquesta de 2011, UE-25.
El repartiment és el que importa. Amb un règim només en anglés, queden fora el 90 % dels qui només tenen estudis primaris i el 17 % dels qui tenen estudis superiors; i encara amb el criteri exigent, el 64 % dels universitaris (p. 559). Gazzola ho diu sense embuts: reduir dràsticament les llengües oficials «would have regressive effects, because it would be particularly detrimental to the least educated people, those with the lowest income status, the unemployed, the retired, the permanently disabled and residents fulfilling domestic tasks» (p. 560).
I no sembla un problema que es resolga sol amb el temps. Entre els de 55 a 64 anys i els de 25 a 34, la proporció dels qui no en saben gens baixa del 59 % al 30 %, però la dels qui no arriben al nivell alt amb prou faenes es mou: del 83 % al 74 % (p. 556). La distància entre generacions és de vint-i-nou punts quan només es demana saber-ne una mica, i de nou quan es demana saber-ne bé.
En el seu article de 2021, Gazzola lliga la xifra al perfil de qui la compon: els qui diuen saber anglés molt bé com a llengua estrangera no passen del 8 %, i «si tratta per lo più di residenti appartenenti alla fascia della popolazione più istruita e ad alto reddito». Sumant-hi els parlants nadius, no s’arriba al 10 %: «Il restante 90% o non capisce l’inglese o non lo parla bene». D’ací trau una paradoxa que toca directament el punt que Herbert havia declarat irrellevant: «è in media più semplice per un cittadino britannico o australiano avere accesso ai contenuti pubblicati dalla Commissione che per un contribuente europeo non di lingua madre inglese» (Italiano digitale, 2021, pp. 131-132).
Dues precisions sobre estes xifres. Les dades de l’estudi de 2016 són d’una enquesta de 2011 i cobrixen 25 estats, o siga que descriuen una situació anterior al Brexit; el que mesuren, però, és la desigualtat entre no-nadius, que és justament la que l’eixida del Regne Unit no elimina. I Gazzola compara règims institucionals possibles, no proposa cap llengua: el seu argument és a favor del multilingüisme de la UE, no de l’esperanto.
Modiano, que és dels favorables a l’anglés europeu, arreplega les dues coses sense connectar-les. D’una banda diu que l’anglés dona als qui treballen en la UE «a form of linguistic parity (or a «level playing field»)» (p. 213); de l’altra, que «there is a disparity in proficiency when one compares outcomes for the learning of English in various parts of the Union, and funding is urgently needed to address this inequality» (p. 214). Posar les dues afirmacions una al costat de l’altra és lectura nostra, no seua: la primera parla del personal de les institucions i la segona, de la població en general.
Dins del moviment, qui primer ho va dir en veu alta va ser el president de la Federació Espanyola d’Esperanto (HEF), José Antonio del Barrio, en un col·loqui a Madrid el 26 de setembre de 2016: amb el Brexit, «malpli unu procento de la loĝantoj en EU havos la anglan kiel denaskan lingvon» —menys de l’u per cent dels habitants de la UE tindran l’anglés com a llengua materna—, però el predomini de l’anglés «havas aliajn kaŭzojn» i no calia esperar-ne conseqüències legals immediates (Boletín 415, p. 9).
La part econòmica: el que se sap i el que no
La segona crítica no depén de qui parla l’anglés a Brussel·les, sinó de qui ven els cursos i els exàmens. El Brexit no elimina esta crítica, però tampoc no sabem com n’ha modificat la magnitud, i convé ser escrupolós amb el que les xifres disponibles demostren i amb el que no.
El que sí que se sap és que el Regne Unit continua ingressant quantitats importants per l’ensenyament de la seua llengua. El British Council, l’organisme públic britànic de promoció cultural, va ingressar 704 milions de lliures per «teaching and exams» en l’exercici 2023-24, un 17 % més que l’any anterior, i va fer uns 2,3 milions d’exàmens IELTS (Annual Report 2023-24, pp. 11-12); la xifra inclou també alguns exàmens escolars britànics, no només d’anglés. Els cursos d’anglés fets al mateix Regne Unit, sumant-hi la despesa dels estudiants, van generar 800 milions de lliures d’ingressos el 2024, segons el Department for Education.
El que no se sap és quant d’això ve de la Unió Europea. Les dues xifres són mundials: recullen estudiants xinesos, saudites o brasilers igual que europeus, i cap de les dues es desglossa per país d’origen. Tampoc no es pot donar per fet que tot el que els europeus gasten en anglés isca d’Europa: una part molt gran de la indústria —acadèmies, professors, editorials, escoles oficials d’idiomes— és de dins de la UE. Cambridge University Press & Assessment, que fa exàmens molt usats a Espanya per a acreditar nivells com el B1 o el B2, no publica quina part dels seus ingressos ve de l’anglés.
No hem localitzat cap actualització del càlcul de Grin per a la UE de 27 membres. La formulació honesta és, doncs, esta: el Regne Unit continua obtenint una renda considerable de l’anglés, i no sabem quina part de la transferència neta ve hui de la UE-27. Qui afirme que eixa transferència s’ha reduït, i qui afirme que ha crescut, van més enllà de les dades publicades.
Herbert deixa esta part fora del seu raonament, i ho diu: «It is true that the many millions of native English speakers outside the EU benefit from the status of their language as a European (and global) lingua franca. However, this is irrelevant to the problem addressed here, namely the dominance of English at the level of EU working languages» (p. 42). Per a la pregunta que ell es fa, que és quina llengua han d’usar les institucions, té raó. Però l’argument esperantista no ha sigut mai només sobre les institucions, i la part que Herbert aparta és justament la que el Brexit no ha resolt.
L’anglés no se n’ha anat
El 2016 es va arribar a dir que l’anglés deixaria de ser llengua oficial. Danuta Hübner, que presidia la comissió d’afers constitucionals del Parlament Europeu, va declarar: «English is our official language because it has been notified by the UK. If we don’t have the UK, we don’t have English» (citada per Herbert, p. 35). Irlanda i Malta havien designat com a llengua pròpia a la UE l’irlandés i el maltés, no l’anglés. Kużelewska, el 2020, encara ho veia probable: «once the UK leaves, English is likely to no longer be an official language».
No va passar. El règim lingüístic de la UE el fixa el Reglament núm. 1 de 1958, i canviar-lo requerix unanimitat del Consell, segons l’article 342 del Tractat de Funcionament de la UE, que Kużelewska reproduïx sencer. Herbert en trau la conclusió contrària a la de Kużelewska: com que llevar una llengua també requerix unanimitat, l’anglés es queda, i «neither has occurred, nor is this expected» (p. 35). Quan l’associació italiana Esperanto Radikala Asocio va escriure al Parlament Europeu que la presència de l’anglés era il·legítima després del Brexit, el president David Sassoli li va respondre, el 30 de juny de 2021: «non condivido la Sua affermazione secondo cui il recesso del Regno Unito dall’Unione comporterebbe automaticamente l’esclusione della lingua inglese» (la resposta, publicada per l’ERA).
Modiano ja ho havia plantejat el 2017: el Brexit podia, «ironically, strengthen the power of English as the principal working language of the EU», perquè deixava d’identificar-se amb un estat membre concret.
Com ho va llegir el moviment esperantista
L’estiu de 2016, la reacció va ser dividida, i la revista d’UEA, l’Associació Universal d’Esperanto, ho va resumir així en el número de juny: «Multaj esperantistoj ekoptimismis, ke venis la fino de la anglalingva hegemonio en EU […] Aliaj verkis pesimismajn artikolojn dirante, ke nenio ŝanĝiĝos» —molts esperantistes es van posar optimistes pensant que s’acabava l’hegemonia de l’anglés en la UE; altres van escriure articles pessimistes dient que no canviaria res— (Revuo Esperanto, juny de 2016).
UEA mateixa va optar per l’oportunitat: el 21 de juliol va obrir una adreça per a coordinar una campanya informativa i va demanar «bone kaj daŭripove utiligi la ŝancon, kiu malfermiĝis al ni», aprofitar bé l’ocasió que se’ns obria (comunicat de premsa 623).
Entre les veus escèptiques hi havia gent que coneixia les institucions per dins. L’interlingüista Federico Gobbo, l’endemà del comunicat d’UEA: «Esperanto estas malforta lingvo ene de EU, kaj la eliro de Britio ne havas rektajn konsekvencojn favore al altigo de ĝia prestiĝo» —l’esperanto és una llengua feble dins de la UE, i l’eixida del Regne Unit no té conseqüències directes que n’augmenten el prestigi—; un canvi així en el règim lingüístic «vivas en la lando de romana fikcio», viu en el país de la novel·la. Proposava, això sí, aprofitar l’ocasió «ne por ataki la anglan sed por proponi alian perspektivon», no per a atacar l’anglés sinó per a proposar una altra perspectiva (Libera Folio, 22 de juliol de 2016). L’escriptor Jorge Camacho, que havia sigut intèrpret de finés a la UE, va ser més sec quan li ho van preguntar: «Mi vidas nenian ŝancon en tio», no hi veig cap oportunitat, «kaj mi funde kontraŭas la ideon ligi Esperanton kun eŭropismo, eŭropa identeco kaj similaj ĥimeroj» —i m’opose de soca-rel a lligar l’esperanto a l’europeisme, la identitat europea i quimeres semblants— (Revuo Esperanto, novembre de 2016).
Fins i tot el secretari d’Eŭropa Esperanto-Unio, la federació europea del moviment, Zlatko Tišljar, escrivia el maig de 2017 que l’alternativa «sendube la plej verŝajna» era que l’anglés es reforçara encara més, i que la d’una llengua neutral era la «plej malverŝajna, tamen iĝas ĉiam pli reala», la més improbable, tot i que cada vegada més real (Eŭropa Bulteno 170).
La HEF va fer del tema el centre del seu congrés de Màlaga, el maig de 2019. La convocatòria preguntava: «Ĉu neŭtrala internacia lingvo povus havi rolon en la nova lingva reĝimo kiun oni nepre devos fiksi post la Briteliro?», si una llengua neutral podria tindre un paper en el nou règim lingüístic que caldria fixar per força després del Brexit (Boletín 425, p. 19). A l’assemblea, la junta va anunciar que enviaria una carta «al la hispanaj politikaj partioj», als partits polítics espanyols (Boletín 426, p. 5); l’informe d’activitats de l’any diu en canvi que la carta es va enviar «al eŭropaj parlamentanoj», als eurodiputats (Boletín 429, p. 8). Cap dels números 427 a 432 del Boletín no en publica el text ni cap resposta.
Què en queda de l’argument
El que ve a continuació és la meua lectura, no la del Grup. Els fets i les fonts estan damunt; d’ací avall cada u en pot traure una altra conclusió. —Raúl Salinas Monteagudo
El que diuen les fonts és que, dins de la UE, l’anglés s’ha convertit en una llengua que quasi tots els qui la usen han hagut d’aprendre, i que no hi ha cap indici que vaja a perdre el seu lloc. L’optimisme de 2016 no es va materialitzar, i ja aleshores hi havia motius sòlids per a l’escepticisme: els va exposar gent del moviment mateix.
Això obliga a reordenar l’argument.
L’avantatge del parlant nadiu, dins de la UE, quasi ha desaparegut. En una reunió entre una portuguesa, un eslové i una txeca, els tres han pagat l’anglés. Eixa part de la crítica continua tenint sentit a escala mundial —els Estats Units, el Regne Unit i Austràlia no han anat enlloc—, però ja no és un argument europeu.
La desigualtat entre els qui l’han hagut d’aprendre, en canvi, el Brexit no l’ha eliminada, i és la que no podia tocar. Les xifres de Gazzola són incòmodes per a tothom: un règim només en anglés deixaria fora entre el 45 % i el 79 % dels adults, i sobretot els menys formats i els de renda més baixa. Que l’anglés haja deixat de ser la llengua d’un gran estat membre —la neutralitat que defineix Herbert— no el fa neutral en termes d’accés, de competència ni de desigualtat social. Ací l’argument esperantista clàssic conserva força, però cal reformular-lo: el problema ja no és qui va nàixer parlant-la, sinó qui es pot permetre aprendre-la bé.
La magnitud de la transferència econòmica no la sabem. El Regne Unit continua obtenint una renda important de l’anglés; de quina part ve hui de la UE-27 no n’he localitzat cap estimació publicada.
I l’argument del cost s’ha tornat més difícil, no més fàcil. Ací convé no enganyar-se amb l’aritmètica. Grin partix de la hipòtesi que l’esperanto exigix aproximadament un terç del temps —una proporció d’u a tres que ell adopta per prudència, i no la d’u a tretze que circula en el material promocional, com vam explicar a Esperanto, sí, però—, però eixa comparació val per a triar entre dues llengües partint de zero, i Europa no partix de zero. El 97,6 % dels alumnes ja estudien anglés, i Europa ja ha invertit massivament en professors, materials, titulacions, universitats i usos empresarials vinculats a l’anglés. El que caldria calcular no és el cost d’aprendre una llengua o l’altra, sinó el cost de passar d’un equilibri a un altre, amb tot el que ja s’ha invertit i amb els efectes de xarxa que afavorixen la llengua que ja té més usuaris.
I hi ha un problema addicional que sol quedar fora del compte: si l’esperanto no substituïx l’anglés a escala mundial, Europa no en tindria prou amb l’esperanto, sinó que hauria d’ensenyar esperanto i anglés. En eixe cas, que l’esperanto coste menys hores no demostra cap estalvi. L’informe Grin no mesura una transició des de la situació actual: compara escenaris de política lingüística plantejats de bell nou.
Queda un altre argument que el Brexit no ha tocat, el que Van Parijs anomena parity of esteem: que una llengua siga molt útil no justifica que les altres desapareguen de l’administració, de la universitat o de la ciència. Gazzola el defensa per a la UE postBrexit —«Brexit rende invece il multilinguismo ancora più necessario» (2017)—, però és un argument a favor del multilingüisme, no necessàriament de l’esperanto.
Convé nomenar bé els dos processos, perquè apunten en direccions distintes i tenen causes diferents. El Brexit ha reduït dràsticament, dins de la UE, el nombre de persones que tenen l’anglés de franc, perquè la major part dels beneficiaris han eixit del cens de la Unió. I, per un altre costat, dècades d’aprenentatge massiu per part de centenars de milions d’europeus han creat uns efectes de xarxa que fan molt costosa qualsevol substitució. L’anglés és hui menys identificable amb el privilegi lingüístic d’un gran estat membre, i alhora està profundament implantat com a llengua comuna.
Alguns esperaven que el Brexit afeblira l’anglés dins de la Unió; no ha passat. Al contrari, l’anglés ha mantingut la seua posició central, una possibilitat que Modiano ja havia qualificat d’irònica en 2017.
D’eixa implantació, convé precisar-ne el sentit: no creix, perquè ja no pot créixer gaire més. Era el 97,7 % dels escolars en 2014 i el 97,6 % en 2024, «almost unchanged» en paraules d’Eurostat. La xifra mesura qui l’estudia, no qui el domina —ja hem vist que això són dues coses molt distintes—, però un sistema educatiu amb una implantació quasi universal és, precisament, el més difícil de moure.
La pregunta que queda oberta és si l’avantatge d’una llengua planificada, més regular i més barata d’aprendre, compensaria en l’Europa de hui els efectes de xarxa, la inversió acumulada i la utilitat mundial de l’anglés. No ho he vist calculat enlloc.
Fonts
Les cites en anglés i en italià es mantenen en l’original; les traduccions de l’esperanto són nostres.
- Grin, François. L’enseignement des langues étrangères comme politique publique. Rapport n° 19, Haut Conseil de l’évaluation de l’école, 2005.
- Herbert, Manfred. «On the Role of English in the post-Brexit European Union». International Journal of Language & Law, 12, 2023, pp. 31-47.
- Modiano, Marko. «English in a post-Brexit European Union». World Englishes, 36(3), 2017, pp. 313-327.
- Modiano, Marko. «Identity and standards for English as a European Union lingua franca». World Englishes, 43(2), 2024, pp. 210-227.
- Kużelewska, Elżbieta. «Quo Vadis English? The Post-Brexit Position of English as a Working Language of the EU». International Journal for the Semiotics of Law, 34, 2021, pp. 1417-1432.
- Gazzola, Michele. «Multilingual communication for whom? Language policy and fairness in the European Union». European Union Politics, 17(4), 2016, pp. 546-569 (còpia de l’autor; la versió de l’editorial no és d’accés obert).
- De Schutter, Helder. «Linguistic justice and English as a Lingua Franca», en Peter A. Kraus i François Grin (ed.), The Politics of Multilingualism. John Benjamins, 2018, pp. 167-199. El llibre no és d’accés obert; la pàgina de l’editorial en dona el resum.
- Gazzola, Michele. «Il multilinguismo europeo dopo Brexit», 2017 (reproduït per l’ERA).
- Gazzola, Michele. «Può la traduzione automatica favorire il plurilinguismo nell’Unione europea post-Brexit?». Italiano digitale, XVIII, 2021/3, pp. 128-135.
- Van Parijs, Philippe. Linguistic Justice for Europe and for the World. Oxford University Press, 2011. No l’hem consultat directament; en citem la tesi a través de Herbert.
- Comissió Europea. Eurobaròmetre especial 540, Europeans and their languages, 2024.
- Comissió Europea. New Eurobarometer shows Europeans’ positive attitude towards language learning, 21 de maig de 2024 (d’on ve la xifra dels joves de 15 a 24 anys).
- Reglament núm. 1 de 1958, que fixa el règim lingüístic de la UE. De l’article 342 del Tractat de Funcionament de la UE en citem el text tal com el reproduïx Kużelewska.
- Eurostat. Foreign language learning statistics.
- British Council. Annual Report and Accounts 2023-24.
- UK Department for Education. UK revenue from education related exports and TNE activity, 2024.
- Sassoli, David. Resposta a l’ERA, 30 de juny de 2021.
- UEA. Comunicat de premsa 623, 21 de juliol de 2016.
- Revuo Esperanto, juny de 2016 i novembre de 2016 (entrevista a Jorge Camacho), al Tekstaro.
- Gobbo, Federico. «EU post la eliro de Britio – ĉu ŝanco por Esperanto?». Libera Folio, 22 de juliol de 2016.
- Tišljar, Zlatko. «Eŭropaj lingvaj perspektivoj». Eŭropa Bulteno 170, maig de 2017.
- Hispana Esperanto-Federacio. Boletín 415 (p. 9), 425 (p. 19), 426 (p. 5) i 429 (p. 8).
- Las Provincias, cartes al director, 4 de febrer de 1994, p. 37.
Llegir en: