Des de 1903. El grup fundat ací i la societat espanyola nascuda junt amb ell, la visita de Zamenhof el 1909, la càtedra universitària de 1918, el carrer que porta el nom del doctor des de 1934, la persecució, els quinze anys durant els quals la Federació Espanyola va tindre la seua seu a València i els congressos —1923, 1952, 1964, 1988, 1993, 1997— organitzats des d’ací. Cada data porta la seua font.
Esta pàgina està feta a partir del buidatge de la premsa valenciana digitalitzada, de la revista La Suno Hispana, de la republicana Hispana Esperanto-Gazeto i de la col·lecció completa del Boletín de la Federació Espanyola. Allà on les fonts es contradiuen, ho diem: no triem la versió més brillant.
«Notes sobre la visita del doctor Zamenhof a València»: la crònica del postcongrés de 1909, compilada de la revista valenciana La Suno Hispana i reeditada mig segle després en el Boletín de la Federación Esperantista Española (núm. 118, novembre-desembre de 1959).
1903: el Grup, i una societat espanyola que naix amb ell
L’any inicial és el 1903, i dues coses passen alhora.
D’una banda es funda el Grup Esperantista de València. El van cofundar Fernando Soler Valls, Román Ayza i Rafael Duyós Sedó: un telegrafista i dos militars. D’aquell grup ve, sense interrupció d’ens jurídic al llarg del segle però amb totes les interrupcions que conta esta pàgina, l’associació que s’ocupa hui d’este lloc web.
D’altra banda, l’1 de febrer de 1903, a València, es funda la Societat Espanyola per a la Propaganda de l’Esperanto. Poc després els esperantistes de San Sebastián i de Barcelona li demanen que organitze el 5é Congrés Universal d’Esperanto. La societat considera que per a la llengua és millor fer-lo a Barcelona i el demana per a aquella ciutat. La generositat li ix cara: al final del congrés, el comité organitzador barceloní trenca la dependència de la societat i es funda la Federació Catalana d’Esperanto. La font ho anomena, sense embuts, «el primer cisma». La societat valenciana dura fins que la Primera Guerra Mundial escombra quasi totes les organitzacions regionals.
Fonts: Hispana Esperanto-Gazeto núm. 34, març de 1934, secció «Faktoj sen komentarioj» (sense signatura); Fundació Esperanto de la Comunitat Valenciana, història.
Quan es va fer esperantista Soler Valls? Ací hi ha tres dates i no en podem triar una. La història de la Fundació el fa cofundador del grup el 1903. La necrològica del seu fill el fa esperantista des de 1904. I ell mateix, entrevistat el 1951, contava que va conéixer la llengua l’estiu de 1905, a Enguera, on servia com a telegrafista, quan el coronel d’estat major Román Ayza li va donar un full volander de dues pàgines amb les setze regles.
Entre els primers esperantistes espanyols hi ha valencians i gent que hi passa: els militars Augusto Jiménez Loira i Rafael Duyós, el pare escolapi Guinart i Garrigós, el comandant Miguel Elizaicín a Alacant i, a Madrid, Joaquín Arce Bodega, bibliotecari del Senat i primer divulgador de la gramàtica de Zamenhof.
1906: el grup a la premsa
El setembre de 1906 els diaris de la ciutat ja el tracten com una institució. El 21 de setembre: «queda establecido en la calle de la Paz, 20, 3.º, el domicilio social del grupo esperantista de Valencia», i es convoca una junta general per a preparar la biblioteca i l’Acadèmia de la llengua internacional.
L’endemà, un altre diari en dona la dimensió: el grup el formen «más de cien individuos», el director del qual és el pare Guinart, de les Escoles Pies, i hi apareix Jiménez Loira com a «degà dels esperantistes valencians». Ja es té cura d’una aula a la Universitat i s’anuncia que prompte es constituiran centres a Benicarló, Alcalà de Xivert i Vinaròs.
Fonts: La Correspondencia de Valencia, 21 de setembre de 1906; Las Provincias, 22 de setembre de 1906.
Sobre el pare Guinart, una crònica posterior de la Federació diu que va ser «qui va introduir primer l’esperanto a València». Les Escoles Pies seran, segons les paraules del congrés de 1923, «el niu de l’esperanto a València».
El desembre de 1908 el grup nomena Alfonso Sabadell representant seu a Barcelona, per a preparar els tràmits amb què València rebrà els congressistes l’any següent (La Correspondencia de Valencia, 20 de desembre de 1908).
1905-1906: l’esperanto ix de València
El grup de la capital no es va quedar a la capital. Un relat publicat per la pàgina ABRIL Benicarló conta com es va estendre la llengua per la resta del territori a partir de 1905: els militars Jiménez Loira i el capità Rafael Duyós, els escolapis Guinart i Garrigós a València i el llavors comandant Miguel de Elizaicín a Alacant; a Castelló, l’advocat José Seijas, i a Simat de la Valldigna, Julio Morató, que hi van fundar grups importants.
El mètode era anar-hi i parlar. Segons eixe relat, Ayza i Loira van viatjar a Benicarló i Vinaròs i van deixar plantats dos grups nous després dels seus discursos; l’advocat Andrés Piñó va fer una conferència a Alcalà de Xivert; i l’èxit va ser tal que Jiménez Loira se’n va anar a viure a Benicarló una temporada, amb l’únic objecte de fer classes d’esperanto.
Això últim no és només tradició oral: els dos diaris de València ho anunciaven per separat el mateix cap de setmana de setembre de 1906. La Correspondencia de Valencia del dia 21: «Tenemos noticias de la próxima formación de grupos esperantistas en Castellón, Benicarló y Alcalá de Chisvert». I Las Provincias de l’endemà hi afegia Vinaròs. La crònica de Benicarló i la premsa de la capital, escrites amb més d’un segle de diferència, diuen el mateix.
«Grupo esperantista · Benicarló»: el rètol és a la mateixa cartolina de la fotografia. Difosa per la pàgina ABRIL Benicarló el 30 de gener de 2024.
D’on ve això. El text és d’una publicació de la pàgina de Facebook ABRIL Benicarló del 30 de gener de 2024, que no cita les seues fonts. L’hem contrastat amb el que sí que tenim: Jiménez Loira, Duyós, Guinart, Elizaicín i Piñó apareixen tots al nostre corpus, i els grups de Castelló, Benicarló, Alcalà i Vinaròs estan a la premsa de 1906. José Seijas i Julio Morató, en canvi, no els hem pogut confirmar enlloc més: van amb el crèdit d’eixa pàgina i prou.
1908: una gramàtica feta a Enguera
Eixe mateix any Soler Valls publica a Enguera Esperanto al alcance de todos, la gramàtica que es reeditarà durant més de mig segle. La segona edició (1910) va guanyar medalla d’argent en l’Exposició Regional de València de 1909. La dotzena i última, pòstuma, és de 1976: la va editar el seu fill.
1909: Zamenhof a València
L’estand de l’Exposició Regional
«El Grup Esperantista Valencià en l'Exposició Regional»: la crònica de La Suno Hispana (any VI, núm. 69, setembre de 1909) que descriu l'estand, reproduïda en el Boletín núm. 115 de maig-juny de 1959 amb el títol «…i ara, cinquanta anys després, el nostre fervor —desafiant el temps— no es marceix!».
L’Ajuntament de València subvencionava el grup des de feia dos anys —és a dir, des de 1907— i li va cedir un saló de quaranta metres quadrats en el seu palau de l’Exposició Regional. La instal·lació, que la font reconeix com la primera exposició d’esperanto d’Espanya, tenia un retrat de Zamenhof amb les seues postals adreçades a esperantistes valencians, la col·lecció completa de l’editorial Hachette, cent quaranta-dues publicacions periòdiques esperantistes diferents, sis cartells i una vitrina de productes comercials amb marca esperantista: licor «Esperanto», pastilles antiarnes i taronges «Zamenhof» i «Verda Stelo». Al sostre, una estrela verda de cinc puntes; damunt de les portes, el rètol ESPERANTO, LINGVO INTERNACIA. El saló estava entre el de la Institució per a l’Ensenyament de la Dona i el de l’Escola de sordmuts i cecs.
Font: La Suno Hispana, any VI, núm. 69, setembre de 1909, reproduïda en el Boletín núm. 115, maig-juny de 1959.
El postcongrés, dia a dia
Després del final del 5é Congrés Universal de Barcelona, Zamenhof va vindre a València. El relat que segueix és el de la crònica coetània de La Suno Hispana, represa mig segle després pel Boletín núm. 118 (novembre-desembre de 1959).
Dimarts, 14 de setembre. L’Estació del Nord de gom a gom. Hi esperen l’alcalde, Pedro Aliaga, amb regidors, i el senyor Trenor, president del Comité de l’Exposició Regional. Del tren baixen Zamenhof i la seua esposa —ella rep un ram de flors de mans de l’alcalde—, el general Sébert, Moscheles, Bourlet, director de La Revuo, i el baró de Menil. La banda municipal toca La Espero. Els cotxes travessen el centre entre aplaudiments fins a l’Hotel Palace, al carrer de la Pau, on Zamenhof ha d’eixir al balcó a saludar; als costats pengen dos tapissos florals amb les divises «Vivu Zamenhof» i «Vivu Esperanto».
A la vesprada, obertura del postcongrés al teatre de l’Exposició, amb l’himne de l’Exposició —el que hui és himne oficial de la Comunitat Valenciana; el Boletín ja ho anotava a peu de pàgina el 1959— tocat per la banda municipal i cantat pels cors de les societats populars «Vega» i «Micalet». Saluda oficialment V. Inglada, president del Grup de València. L’alcalde —traduït pel senyor Marzal— afirma que l’Ajuntament de València és el primer d’Espanya que va donar suport oficial a l’esperanto. Parla Zamenhof; el tradueix Inglada. Després, Aida al Teatre-Circ.
Dimecres, 15. Visita a la ciutat i al port. Zamenhof, amb Sébert, Ayza, Inglada i el regidor doctor Aguilar Blanch, fa la visita oficial a les autoritats i passa pel Museu Paleontològic i pel Conservatori. A les set i mitja, sessió del postcongrés: es llig una carta de R. Codorniú que anuncia que el Govern nomenarà Zamenhof comanador de l’Orde d’Isabel la Catòlica. Saluden Ferri, la senyoreta Julia Lacruz, Bourlet, el pare Guinart, el doctor Mibs, el capità Perogordo —pioner de l’aerostació, que havia parlat en esperanto d’un globus a un altre— i Alfonso Sabadell, vicepresident del congrés de Barcelona. Inglada improvisa versos que comencen «En urb’ de la floroj». De nit, La Bohème; els focs artificials amb inscripcions en esperanto es van suspendre per la pluja.
Dijous, 16. Excursió a Sagunt. Visitant les ruïnes del castell, una part de la muralla va caure damunt de cinc congressistes; només hi va haver un ferit, que va atendre la Creu Roja local mentre el capità Perogordo feia d’intèrpret entre el ferit i el metge. Del servei que hi va fer l’esperanto se’n va informar oficialment.
Eixe mateix dia una dona va demanar a Zamenhof que li operara els ulls. No tenia ni sala ni instrumental; el doctor Aguilar Blanch, també oculista, li va cedir consulta i instruments. L’operació va eixir bé. Zamenhof no volia acceptar cap pagament i, davant de la insistència, va acceptar els honoraris i els va donar al Grup de València. A la vesprada, dinar de l’Ajuntament al Palau Municipal de l’Exposició i ball al Gran Casino.
Divendres, 17, a les nou del matí. Comiat a l’Estació del Nord. Quan el tren va arrancar, Klara Zamenhof va llançar una rosa per la finestreta a Inglada.
Quanta gent hi va assistir? Les fonts no es posen d’acord: la crònica de Gazetoteko parla de dos-cents esperantistes en l’excursió a Sagunt; Fernando Soler Valls, que hi era, recordava el 1951 «tres-cents samideanoj»; i el compte que donàvem en la nostra pàgina sobre els carrers distingix 102 congressistes arribats de Barcelona d’uns tres-cents més vinguts d’altres llocs.
I l’accident? La versió que circula des de Gazetoteko diu que «dues senyores i tres senyors van relliscar». La crònica coetània diu que els va caure damunt una part de la muralla. Ho deixem com ho conta la font més antiga.
D’aquells anys queden noms que després ja no tornen a aparéixer: el general Luis Moncada, president del Grup de València, i Ramón Ayza, cap d’estat major i professor d’esperanto. I el moviment s’estén a Castelló, Alacant, Alcoi, Utiel, Enguera, Carcaixent, Llíria, Elx, Borriana, Vinaròs i Benicarló.
Els anys deu: reconeixement, guerra i penal
- 1911. La Gaceta de Madrid publica un decret que autoritza la introducció de l’esperanto a les escoles espanyoles. Eixe mateix any el programa de la Fira de València s’imprimix en espanyol, francés i esperanto.
- 26 de febrer de 1912. Vetlada esperantista amb José Martínez Aloy i el regidor Enrique de Alzaga, amb recitals poètics en esperanto a càrrec d’un bon grapat de senyoretes de la ciutat (Las Provincias).
- 1913. Es torna a editar la revista El Sol Español.
- 14 de desembre de 1914. Un diari alacantí acusa recepció del Boletín de la Federación Esperantista Levantina i en resumix el contingut: malgrat la guerra, l’esperanto viu «en Valencia, en Carcagente, en Cheste, en Chiva, en Alcalá de Chivert»; dos russos fan conferències a València i a Alacant; i avança el grup esperantista establit al penal de Sant Miquel dels Reis (El Tiempo).
- 1916. Participació valenciana en el 7é Congrés de la Federació Catalana, a Reus.
- 1917. Mor Zamenhof. El grup de València, com tots els d’Espanya, li dedica una sessió.
- 1918. Manuel Caplliure Ballester comença els cursos d’esperanto a l’Institut d’Idiomes de la Universitat de València. És l’entrada de la llengua a la universitat de la ciutat, i durarà dècades: als anys vint encara s’hi impartien, amb estudiants becats per la Cambra de Comerç i la de Navegació. Vicente Olcina fins i tot va dirigir una càtedra d’esperanto a la vella Universitat de València.
1923: el Primer Congrés d’Esperantistes Ibèrics
El 12 de novembre de 1922, a l’Ateneu Científic, una reunió decidix fer a València un congrés d’esperantistes ibèrics el maig següent. Entre els qui l’impulsen hi ha Manuel Caplliure, mestre; José Ventura, llicenciat en Ciències; Aurelio Yanguas, procurador, i el doctor Daniel Llorens, metge de Pedralba (Hispana Esperantisto núm. 61).
El congrés es va fer del 17 al 20 de maig de 1923, sota la presidència d’honor d’Alfons XIII. El programa oficial diu:
- Dia 17, a les deu del matí, recepció al Grup Esperantista València, carrer del Mar, 23; a les quatre de la vesprada, sessió inaugural solemne al Paranimf de la Universitat, amb la Banda Municipal cedida per l’Ajuntament i discurs inaugural del professor Won Kenn, representant de diverses corporacions xineses.
- Dia 18, primera sessió de treball a l’Ateneu Científic; a les sis, refrigeri oficial de l’Ajuntament al Palau Municipal de l’Exposició.
- Dia 19, segona sessió de treball.
- Dia 20, missa a l’església de les Escoles Pies amb sermó en esperanto del pare Mojado, de Madrid, i, tot seguit, a l’auditori del Col·legi Andresià, descobriment de la làpida de marbre que el Grup Esperantista València dedica a les Escoles Pies «com a record del niu de l’esperanto a València».
Font: Kongresa Bulteno, València, maig de 1923.
El programa oficial del Primer Congrés d'Esperantistes Ibèrics, Kongresa Bulteno, València, maig de 1923. S'hi llig la convocatòria «al Grup Esperantista València, carrer del Mar, 23» i el descobriment de la làpida «com a record del niu de l'esperanto a València».
Els anys vint: la Federació Llevantina
La Federació Esperantista Llevantina tenia la seu al mateix carrer del Mar, 23, a l’Ateneu Científic. Els congressos regionals van de poble en poble: l’octubre de 1924, a Xest; el 1925, a Llíria, amb el doctor Juan Francisco Serra Ferrando, president del grup de Llíria, i el secretari de la federació, el senyor Piñó, acompanyat de Caplliure i Soler Valls. El 1926, la Federació Llevantina està representada en el 6é Congrés Nacional per Soler i Valls, Andrés Piñó i Caplliure.
Compte amb la numeració. La Suno Hispana núm. 88 (setembre de 1924) anuncia el de Xest com el «Primer Congrés de la Federació Esperantista Llevantina»; l’acta reproduïda en el núm. 103 (1925) anomena eixa mateixa reunió «Segon Congrés Regional». Les dues numeracions estan a les fonts.
De 1928 a 1931 Soler Valls no és a València: la Direcció General de Comunicacions l’envia com a cap de Telègrafs a Cáceres, on signa al diari Nuevo Día la secció «Horizontes nuevos. El idioma internacional». Els seus cursos a València —alguns organitzats per la Societat Vegetariana— els reprendria després.
Els anys trenta: obrerisme, carrer i congrés internacional
El 1931 apareix el Grup Obrer Esperantista, impulsat per Luis Hernández —les fonts li donen dos segons cognoms, Huertas i Lahuerta, i no ens atrevim a triar-ne un—, lligat a Sennacieca Asocio Tutmonda, que entenia la llengua internacional com una eina de la classe obrera. Una vintena de músics dirigits per Matías Márquez formaven l’Orquestra Esperantista.
El 1934 va ser probablement l’any més brillant de l’esperantisme valencià:
- L’1 de gener la seu de la Confederació Espanyola d’Esperanto passa a València, al carrer de la Sang número 9.
- El 21 de juliol l’Ajuntament aprova donar el nom de carrer del Doctor Zamenhof a un carrer del barri de la Petxina; la làpida es descobrix el 7 d’agost. La idea l’havia proposada el regidor Marzal ja el 1927 i es va formalitzar el 1932 en el 24é Congrés Universal de París.
- Del 3 al 8 d’agost València acull el 14é Congrés de Sennacieca Asocio Tutmonda (SAT). El comité organitzador tenia l’oficina al carrer de l’Home del Hospital, 12. Dissabte 4 hi va haver recepció oficial al Saló de Festes de l’Ajuntament, amb parlaments de l’alcalde i del regidor esperantista, l’advocat Vicente Marzal; a la vesprada, acte al local del Centre d’Actuació Valencianista, a l’avinguda de Nicolás Salmerón.
Quanta gent hi va assistir? Ací hi ha una diferència que val la pena dir sencera. La versió que ha circulat durant dècades —i que nosaltres mateixos hem reproduït— parla d’unes quatre-centes persones de tretze països. La crònica coetània, escrita per Jacinto Martín, delegat oficial de HEA que hi era, diu que hi van assistir 156 dels 168 inscrits, amb congressistes de França, els Països Baixos, Alemanya, Anglaterra, Suïssa i Suècia, i que «la majoria pertanyia a la classe obrera». La xifra de quatre-cents és de propaganda posterior; la de 156 és un recompte.
Font: Hispana Esperanto-Gazeto núm. 40, setembre de 1934.
Dos anys després, quan la guerra ja havia començat, la mateixa revista encara recordava que «SAT, organització esperantista gens neutral, va organitzar i dur a terme el Congrés de València», i que l’associació espanyola li va donar suport moral i material (Hispana Esperanto-Gazeto núm. 61, juliol de 1936). D’aquells anys és també la Memòria de l’any 1935 que el Grup Esperantista de València va publicar com a fullet.
Guerra, presó i silenci
La guerra ho va tallar tot. Luis Hernández Lahuerta (València, 1906 – 1961), que als vint-i-huit anys havia presidit el comité local del congrés de SAT, va redactar durant la guerra el butlletí Popola Fronto, publicat en esperanto per a difondre a l’estranger la posició del govern republicà. Al final, va anar a la presó.
La Fundació Esperanto de la Comunitat Valenciana resumix així el que va passar amb la resta: els esperantistes valencians van ser perseguits, acusats de comunisme, encara que alguns cursos es van continuar impartint més discretament. No va ser un cas aïllat: el moviment va ser perseguit a mig món, de l’Alemanya nazi —que en va prohibir les organitzacions el 1936 i on van morir els tres fills de Zamenhof— fins a la Unió Soviètica de Stalin.
Sobre què va passar exactament amb el grup entre 1939 i 1947 les fonts que hem buidat no diuen res. És un forat real, no una omissió: qui tinga papers d’aquells anys, que ens escriga.
1947-1962: la Federació Espanyola, amb seu a València
Quan el moviment torna a organitzar-se, ho fa des d’ací, i Hernández Lahuerta hi és: participa en la fundació de la Federació Espanyola d’Esperanto i en serà secretari i redactor del butlletí. El Boletín de la Federación Esperantista Española s’imprimix a València durant tretze anys, i la capçalera canvia d’adreça junt amb la seu:
| Anys | Adreça |
|---|---|
| 1949 – 1955 | Ruzafa, 7 (Casa Chaume) |
| 1956 – 1958 | Pelayo, 7, 1r |
| 1959 – 1962 | Marqués de Caro, 6 |
Portada del Boletín de la Federación Esperantista Española de març de 1949, amb l'adreça de la seu: «Ruzafa, 7 · VALENCIA (ESPAÑA)». El butlletí de tota la federació espanyola es feia des d'ací.
El desembre de 1962 el Boletín anuncia que, «després de tretze anys de la seua fundació, la Federació es trasllada de València a Saragossa», perquè n’ha acceptat la presidència el professor Miguel Sancho Izquierdo.
La Federació no es posa d’acord amb ella mateixa sobre quan va nàixer: el número de desembre de 1949 celebra «dos anys d’existència legal» (és a dir, finals de 1947); el de desembre de 1962 compta tretze anys des de la fundació (1949); i el 1988 es va celebrar el 40é aniversari (1948). Donem les tres.
Mentrestant, el grup de la ciutat es reforça. El desembre de 1950 el Boletín escriu: «A la mateixa València, amb més de cent socis, on acaba de fundar-se el grup de la ciutat, continuen funcionant els cursos», amb excursions, visites i acollida d’esperantistes estrangers.
Els noms d’aquella etapa són els del doctor Rafael Herrero Arroyo, que fa cursos i conferències —una, al Col·legi de Metges, sobre l’esperanto com a llengua auxiliar per als estudis de medicina—, Juan Devís, el doctor Ernesto Tudela, Rafael Vizcaíno i el veterà Fernando Soler Valls, a qui els seus companys deien «mestre de mestres» i que va morir a València el 24 de març de 1956: va ser el doctor Herrero qui va llegir la seua necrològica a la ràdio. El novembre de 1956 es funda a més un Grup Esperantista dins de l’organització sindical «Educación y Descanso».
El 1952 València acull el 13é Congrés Espanyol d’Esperanto i l’emissora valenciana Radio Alerta cedix vint minuts per a emissions en esperanto. El 1953 els esperantistes valencians es reunixen a fer festa al carrer del Doctor Zamenhof. I el 27 de febrer de 1954 fan un homenatge a Hernández Lahuerta com a exredactor del Boletín.
1964: dos congressos alhora
El juliol de 1964 València va acollir alhora el 25é Congrés Espanyol d’Esperanto, que era el del jubileu, i el 30é Congrés de la Unió Internacional Catòlica Esperantista (IKUE), este del 23 al 29 de juliol. Hi va haver recepció a l’Ajuntament, sessió inaugural al carrer dels Trinitaris, misses a Sant Llorenç i a la Capella del Sant Calze de la Catedral. La Federació la presidia el doctor Sancho Izquierdo i el comité local, el doctor Herrero.
Font: Boletín núm. 145, setembre-octubre de 1964.
Els seixanta i els setanta: joves, ràdio i seu
Entre 1965 i 1968 hi ha a la ciutat un grup juvenil esperantista que fa classes, excursions, ràdio i teatre. En sabem el que ens ha contat un testimoni directe, i encara busquem els qui hi van participar: sis fotos i seixanta anys. Els cursos els va emetre durant anys Radio Juventudes de Valencia.
Els joves esperantistes de València saluden el públic al final d'una representació teatral, entre 1965 i 1968. Fotografia de Foto-Reportaje Badía (Pintor Gisbert, 8, València), cedida per Pedro García Domínguez.
Una junta d’aquells anys la formen Juan Devís Calpe com a president, Francisco Marco Máñez com a secretari, José Pérez Catalá com a tresorer i José Soler Semper com a bibliotecari. Devís va morir de sobte, d’una embòlia, el 6 de novembre de 1968; la notícia la va donar el programa «Esperantista Mikrofono» de La Voz de Levante i el va succeir al capdavant del grup Juan Bosch.
El 1969 el doctor Herrero fa un curs al qual s’apunten de colp cinc germans Casquero. D’aquella aula ix bona part del grup de les dècades següents.
Un 17 d’octubre s’inaugura la nova seu de la Gran Via de Ferran el Catòlic, 45, 3a, amb més de setanta-cinc assistents i amb un parlament d’Ada Fighiera-Sikorska, redactora d’Heroldo de Esperanto. Eixa adreça encara serà la del grup dècades després. La revista del grup és Valencia Luno, amb capçalera dibuixada per Monleón, i el grup continua editant-la.
Els huitanta: registre, carrer, ràdio i congrés
- 1980. Es registra l’Associació Cultural Grup Esperantista València, la personalitat jurídica del grup actual.
- 1984. Al gener, el president del grup, Pascual Pont Martínez, demana a l’Ajuntament un carrer per a Hernández Lahuerta; l’Ajuntament l’aprova el 9 de febrer.
- 1986. Comença el programa propi a Radio Klara, que encara continua.
- 14-18 de juliol de 1988. València organitza el 48é Congrés Espanyol d’Esperanto: «el primer congrés espanyol del segon segle del moviment», amb 170 inscrits. L’assemblea general de la Federació se celebra el dia 16 a la Facultat de Ciències Econòmiques i Empresarials, al carrer de Blasco Ibáñez, 30. El comité local es forma dins del grup: president Augusto Casquero; vicepresident Ramón Diago; secretari Juan Antonio Giménez; tresorer Ricardo Flores; relacions internes Félix Navarro; relacions externes Antonio León; publicacions José Pérez i Pascual Pont; excursions i banquet Manuel Gargallo.
Portada del Boletín de juliol-agost de 1988, dedicada al 48é Congrés Espanyol d'Esperanto celebrat a València. L'escaneig conserva el gra dur de la impressió de l'època.
Eixe juliol el diari Levante dedica un reportatge —«Esperanto: el tercer idioma de Valencia», 17 de juliol de 1988— a un grup de joves esperantistes decidits a recuperar l’arrelament que la llengua havia tingut a la ciutat. El seu president, Juan Fontecha, negociava aleshores amb la Generalitat la introducció de l’esperanto en una escola d’EGB pilot; l’associació tenia uns 400 socis, encara que només una cinquantena estaven disposats a fer classes.
I eixe mateix any, José Fernando Soler Sempere (València, 1913-1991), arquitecte tècnic i fill de Fernando Soler Valls, posa el seu patrimoni en una fundació dedicada a la difusió de l’esperanto i no la crea amb el seu nom, sinó amb el del seu pare: la «Fundació Esperanto Fernando Soler», constituïda el 18 d’abril de 1988 i inscrita aquell juny. El 2004 passaria a dir-se Fundació Esperanto de la Comunitat Valenciana, que té lloc web propi amb la seua història documentada.
1990: naix la Federació Valenciana
El 28 i 29 d’abril de 1990 se celebra a Benicàssim el primer congrés de la Federació Valenciana d’Esperanto (VEF), on Juan Antonio Jiménez fa una conferència sobre la història del moviment esperantista valencià. El segon congrés és a Alcantarilla (Múrcia) l’abril de 1991, i des d’aleshores els congressos se celebren junt amb Múrcia, cada any i canviant de ciutat: el Puig, Benidorm (1997), Castelló (1998, on s’inaugura la plaça Esperanto amb una escultura de Francisco Agut), Lorca (1999, on Augusto Casquero és elegit president de la VEF), Alacant (2001), la Vall d’Uixó (2002), Xest, Borriana…
1993: el Congrés Universal
El 78é Congrés Universal d’Esperanto es va fer a València del 24 al 31 de juliol de 1993, al Palau de la Música, amb el tema «Educació per al segle XXI». L’adreça del comité organitzador era la del grup mateix: Gran Via de Ferran el Catòlic, 45-A; el presidia Augusto Casquero. A finals de gener ja hi havia més de mil inscrits de cinquanta-huit països —Espanya (138), França (94), Alemanya (84), el Japó (79), Polònia (64), els Països Baixos…
La Federació va renunciar al congrés nacional aquell any: la seua assemblea general es va reunir dimecres 28 de juliol a l’Escola de Magisteri, al carrer de l’Alcalde Reig, 8, ben a prop del Palau.
Al congrés van ser premiats l’epopeia Poemo de Utnoa, d’Abel Montagut; la cantata La profil’ de viaj spuroj, amb orquestra simfònica, cor i solistes, fruit de la col·laboració entre Miguel Fernández i el músic Pedro Vilarroig; i el poemari col·lectiu Ibere libere, de Gonçalo Neves, Georgo Kamaĉo, Liven Dek i Miguel Fernández.
Un mes després, el 27 d’agost de 1993, el Consell de Ministres va declarar la Federació Espanyola d’Esperanto associació d’utilitat pública. El mateix butlletí atribuïx el desbloqueig de l’expedient a la impressió que va causar a un alt funcionari del Ministeri de Cultura, que el va visitar, el congrés de València.
I una nota de justícia que el butlletí va tindre cura de deixar escrita: sense Ada Fighiera-Sikorska i Gian Carlo Fighiera —els qui van sostindre la candidatura contra «les terribles dificultats posades per alguns»— el congrés de València no s’hauria fet mai.
Fonts: Boletín núm. 281, 297, 307, 310, 311, 312, 315, 317, 329 i 333.
Primer comunicat del congrés al Boletín de la Federació: «78ᵃ UK de Esperanto en Valencio, 24-31 julio 1993». L'adreça del comité organitzador és la seu del grup, Gran Via de Ferran el Catòlic, 45a.
1997-2000: el congrés de la Universitat i l’esperanto amb crèdits
El juliol de 1997 València torna a ser seu del 56é Congrés Espanyol d’Esperanto, junt amb el 7é Congrés Internacional d’Esperanto de Monda Turismo i el 7é Fòrum Europeu, sota la presidència d’honor de la reina Sofia. La seu va ser la Facultat de Filologia de la Universitat de València, que no només els va acollir sinó que també els va patrocinar, oferint gratuïtament tots els serveis; la degana, la doctora Carmen Morenilla, va participar en l’organització. Van coordinar Augusto Casquero, Ana Montesinos i Gian Carlo Fighiera. S’hi van inscriure 565 congressistes de 18 països i hi van participar més de 600.
L’any següent arriba una cosa que no s’havia fet mai a Espanya: el març de 1998 la Facultat de Filologia impartix un curs d’esperanto amb valor acadèmic reconegut, dos crèdits de lliure elecció. El professor és Augusto Casquero i la directora acadèmica, la doctora Berta Raposo, del Departament de Filologia Anglesa i Alemanya. Va desbordar-se: es va haver de retirar la publicitat per falta d’espai i, tot i això, cinquanta persones més es van quedar fora. El 1999 el curs passa a tres crèdits i 93 estudiants reben diploma de la Universitat; cap al 2000 hi havien passat prop de quatre-cents estudiants en quatre anys seguits.
En 1997 la Universitat de València va traure la portada del seu butlletí íntegrament en esperanto, mentres els cursos de la Facultat de Filologia estaven en marxa.
Que això passara es deu, segons el mateix butlletí, a les gestions de Jesús Raposo Montero, vicepresident del grup, que va morir el 16 de desembre de 1999.
Des d’aleshores
El grup no s’ha aturat: programa propi a Radio Klara, cursos cada any, congressos valencians, trobades i presència als mitjans. D’això ja en tenim testimoni directe i any rere any al blog i a la pàgina Als mitjans. I les persones que han fet tot això tenen pàgina pròpia: Biografies.
Advertiment sobre Xest
Bona part de la documentació d’on ix esta pàgina es va arreplegar investigant l’esperantisme de Xest, que és, de bon tros, el poble valencià amb més petjada esperantista. Ací hem buscat el contrari del que sol passar: que el material de Xest no s’hi cole com si fora de la capital. València i Xest tenen cadascuna el seu carrer del Doctor Zamenhof i el seu local, i les fonts —fins i tot les enciclopèdies— sovint els confonen. Quan una dada és de Xest, ho diem.
Fonts
- Premsa històrica digitalitzada (Las Provincias, La Correspondencia de Valencia, El Tiempo, Levante), a la Biblioteca Virtual de Prensa Histórica.
- La Suno Hispana (València, 1903-1927), Hispana Esperantisto i el Kongresa Bulteno de 1923.
- Hispana Esperanto-Gazeto (1931-1936), digitalitzada per la Biblioteca Nacional d’Espanya.
- Boletín de la Federación Esperantista Española / de la Federación Española de Esperanto, col·lecció de Gazetoteko.
- Fundació Esperanto de la Comunitat Valenciana, per a la família Soler i per a la seua pròpia història.
Esta pàgina substituïx un text anterior que reproduïa, sense més, la història publicada a Gazetoteko. S’ha reescrit a partir de les fonts originals i per això algunes dades no coincidixen amb la versió antiga; on hi ha discrepància, ho diem al text. Si hi trobeu un error o teniu documents d’aquells anys —sobretot del període 1939-1947, del qual no sabem quasi res—, escriviu-nos a valencia@esperanto.es.
Llegir en: Castellano · Esperanto