Quatre dies de setembre de 1909, reconstruïts amb la crònica que el grup va escriure eixe mateix any i amb els dos diaris de la ciutat: l’arribada, la muralla de Sagunt que va caure damunt de cinc congressistes i una operació d’ulls de la qual n’hi ha quatre versions
Del 14 al 17 de setembre de 1909, L. L. Zamenhof —l’oculista de Varsòvia que havia publicat l’esperanto en 1887— va passar quatre dies a València, convidat pel grup esperantista de la ciutat. El relat que el moviment repetix des de fa un segle ve d’una compilació de 1959. Ací el contrastem amb les dues fonts de 1909: la crònica que el grup mateix va publicar en La Suno Hispana i el que van contar Las Provincias i La Correspondencia de Valencia dia a dia. Coincidixen en quasi tot i es corregixen en quatre punts: qui era l’alcalde, quanta gent va anar a Sagunt, qui era la valenciana que va parlar en la sessió i qui es va operar dels ulls.
«Notes sobre la visita del doctor Zamenhof a València»: la crònica que el Boletín de la Federación Española de Esperanto va compilar en 1959 de la revista La Suno Hispana de 1909, mig segle després dels fets.
Boletín de la Federación Española de Esperanto, núm. 118, novembre-desembre de 1959.
D’on ix cada cosa que es conta
Tres fonts, i convé saber què és cada una abans de llegir-les:
- La crònica del grup, «La Postkongreso en Valencio», publicada en La Suno Hispana núm. 71, de novembre de 1909 —dos mesos després—, firmada «Postkongresano» i amb un informe firmat a banda pel capità Perogordo. És la font més pròxima als fets, i és part interessada: la revista la dirigia Augusto Jiménez Loira, del grup mateix.
- Els dos diaris de la ciutat, Las Provincias i La Correspondencia de Valencia, del 14 al 18 de setembre. Escriuen l’endemà mateix i per a lectors que no saben què és l’esperanto.
- La compilació de 1959, «Notoj pri la vizito de D-ro Zamenhof al Valencio», en el Boletín núm. 118 de la Federació Espanyola d’Esperanto, que resumix La Suno Hispana mig segle després. És la versió que ha circulat des d’aleshores, i on s’han colat les errades.
Què hi feia Zamenhof a València
El 5é Congrés Universal d’Esperanto —la trobada anual del moviment, que cada any se celebra en un país diferent i reunix milers de persones— es va fer a Barcelona, del 4 a l’11 de setembre de 1909. Acabat el congrés, es va organitzar un postcongrés a València: una continuació de tres o quatre dies en una altra ciutat, cosa habitual en estes trobades.
L’excusa la posava la ciutat: València tenia oberta l’Exposició Regional de 1909, i el grup esperantista local hi tenia un saló de quaranta metres quadrats cedit per l’Ajuntament —la primera exposició d’esperanto que es va fer a Espanya—. Zamenhof va acceptar la invitació per a visitar-la.
El grup de València existia des de 1903 i estava presidit per Vicente Inglada Ors, capità d’Estat Major i sismòleg. El comité organitzador del postcongrés el presidia l’ex-regidor José Aguilar Blanch, oculista com Zamenhof, que havia sigut el delegat oficial de l’Ajuntament de València en el congrés de Barcelona. Las Provincias el descriu com «alma con el Sr. Inglada de la organización del Postkongreso».
El viatge: Tarragona, Benicarló, Sagunt
El viatge en tren des de Barcelona ja va ser part de l’acte. Segons la crònica de Las Provincias del 15 de setembre, a l’estació de Tarragona el grup esperantista local, amb l’alcalde al capdavant, va eixir a saludar Zamenhof i li va entregar un àlbum de fotografies de la ciutat. A Benicarló hi havia «la población en masa» a l’andana; van regalar un ram de flors a Klara Zamenhof i «lindos bouquets» a les altres senyores de l’expedició, i tots els qui hi havia van cantar La Espero —l’himne del moviment— al pas del tren. A Sagunt, els esperantistes del poble li van donar una capseta de taronges.
Dimarts 14: l’Estació del Nord
El tràmit estava anunciat: el diari del dia 14 avisava que el ràpid de Barcelona arribava a les cinc i quaranta de la vesprada i donava el programa de la vetlada d’eixa nit. Va baixar del tren Zamenhof amb la seua dona, Klara, i 102 congressistes, entre ells el general Sébert, el magistrat Carlo Bourlet —director de la revista La Revuo—, el pintor anglés Felix Moscheles i el baró de Menil, autor de la música de La Espero.
La crònica del grup detalla qui hi havia a l’andana: l’alcalde amb els regidors Sempere, Aranda, Roig, Olsina i Cano i el secretari Jiménez Valdivieso; Tomás Trénor (marqués del Turia) com a president del Comité de l’Exposició, amb Ribera i Settier; José Martínez Aloy, cronista de València i ex-alcalde; tres professors del Conservatori, i el grup esperantista al complet —Aguilar Blanch, Inglada, Jiménez Loira, Marzal, Duyós, Bellido, Escuín, Novejarque, Anguiano, Pérez, Mateu…— més el capità Perogordo, president del grup de Madrid, el tinent coronel Ayza i el pare Guinart, que havia vingut d’Utiel. La Banda Municipal va tocar l’himne esperantista i l’alcalde va entregar un ram de flors a Klara, «kiu tuj ricevas alian» —que de seguida en va rebre un altre—.
Va ser Aguilar Blanch qui va fer les presentacions quan Zamenhof i la seua dona van baixar del vagó. La comitiva —batedors de la Guàrdia municipal, els macers de l’Ajuntament, els cotxes de la corporació, el de Klara, el de l’alcalde amb Zamenhof dins— va travessar la ciutat per Sagrari de Sant Francesc, Sang, Sant Vicent, plaça de la Reina i la Pau, fins al Palace Hotel. La plaça de l’Estació estava plena «hasta el punto de que mucho público se desparramaba por los jardines de San Francisco y calle de Lauria». Zamenhof va ocupar l’ala dreta del pis principal; al balcó van posar la bandera verda i dos tapissos de flors amb les divises «Vivu D-ro Zamenhof» i «Vivu Esperanto», i va haver d’eixir diverses vegades a saludar.
A les nou de la nit —«algo después de la hora anunciada»— es va obrir el postcongrés al Saló d’Actes de l’Exposició, amb els palcs plens i les baranes cobertes de banderes esperantistes. Va començar amb l’Himne de l’Exposició, tocat per la Banda Municipal i cantat pels orfeons de la Vega i del Micalet: és la peça que hui és himne oficial de la Comunitat Valenciana. Inglada va parlar en esperanto; Trénor, en castellà, traduït a l’esperanto per Ayza.
L’alcalde va fer una afirmació que val la pena guardar:
«pienso hablo en nombre del Ayuntamiento de Valencia, que, como recordó muy bien en el Congreso recientemente celebrado en Barcelona nuestro dignísimo representante el Dr. Aguilar Blanch, este Ayuntamiento ha sido el primero de España que ha dispensado su apoyo moral y material á aquellos que laboran en pró de la difusión de la lengua universal».
Zamenhof va tancar recordant que quan en el congrés de Dresden es va proposar Espanya per al següent, molts van dubtar que fóra el moment; que Barcelona havia superat les expectatives, i que amb València havia passat igual. Va acabar amb un visca que el diari reproduïx perquè el públic el contestara: «¡Viva Valencia!»
Quanta gent hi havia? Els diaris compten 102 congressistes arribats de Barcelona. A l’excursió a Sagunt, els diaris en compten 130 i la crònica del grup, «pli ol 200». Fernando Soler Valls, que hi era, recordava quaranta-dos anys més tard que a València se’n van rebre «300 gesamideanojn». Cap font del moment dona eixa xifra.
Dimecres 15: la ciutat, els retrats i la sessió única
Al matí, Inglada i Aguilar Blanch el van portar en carruatge a veure la Llotja, la Catedral i l’Audiència, i després la col·lecció paleontològica Botet, on —segons la crònica— es va quedar mitja hora mirant els esquelets. En l’Ajuntament es va quedar a veure l’Arxiu, del qual va fer notar l’orde i la quantitat de volums «como inteligente en la materia».
A les onze, el fotògraf valencià Novella el va convidar al seu estudi, al costat de l’oficina del postcongrés, i li va fer uns quants retrats; per desig de Zamenhof, un d’ells és amb Inglada. A la vesprada, en l’arena de l’Exposició, es va fer una fotografia de grup de tots els congressistes —Zamenhof no hi ix—.
Va visitar el capità general Jiménez Castellanos i l’alcalde; el governador civil no el va poder rebre perquè estava en una reunió sobre el port. L’alcalde el va rebre «plej afable» i va convidar tots els esperantistes al te de l’endemà a la nit. Mentre els altres recorrien els palaus de l’Exposició, Zamenhof i els Sébert es van asseure a la terrassa de la Font Lluminosa, on la senyoreta Lacruz —diu la crònica— li feia aire amb el ventall i feia riure tothom.
La sessió estava convocada a les sis i ningú es volia alçar de la cadira. Aguilar Blanch i Inglada no s’atrevien a dir-li-ho a Zamenhof, «ĉar li ŝajnas agrable ripozi sur la teraso» —perquè semblava que descansava a gust a la terrassa—. Va començar a les set i mitja.
La sessió única del postcongrés
La va obrir Aguilar Blanch, dient que era només una reunió íntima i que el que es pretenia era convéncer el públic que l’esperanto s’entén. Inglada va llegir les adhesions: dos telegrames del secretari de la societat espanyola, una carta del major Huecas de Girona i una del prevere Lorenzo G. Sempere, que es quedava a Xàtiva per obligacions religioses. I un telegrama de Ricardo Codorniu que diu, en la crònica de 1909, que el govern té la intenció de condecorar Zamenhof com a comanador d’Isabel la Catòlica — la mateixa cosa que els diaris publicaven com a «trabajos realizados cerca del gobierno». La compilació de 1959 ho convertix en un fet consumat; la història completa de la condecoració és una altra.
Van parlar, tots en esperanto: Moscheles pels anglesos; el doctor Talens, pels grups de Carcaixent i Tavernes; Ferri, de Dalmàcia; la senyoreta Lacruz; Bourlet; el pare Guinart; el doctor Mibs, president del congrés de Dresden; el capità Perogordo pel grup de Madrid; Douglas, per Irlanda; Alfonso Sabadell, vicepresident del congrés de Barcelona, i Tellini, per Itàlia.
De tres d’eixes intervencions val la pena saber més.
El regal de Talens. Els dos diaris diuen que va regalar a Zamenhof «una colección de fotografías de todos los cónsules de España», i la frase és estranya perquè no ho era. La crònica del grup explica què era de veres: una sola fotografia, feta per ell mateix, amb l’estrela de cinc puntes enmig dels núvols, la cara de Zamenhof dins de l’estrela i, formant un rectangle al voltant, els retrats de tots els cònsols esperantistes d’Espanya —els representants locals del moviment— amb el nom i la ciutat davall de cada u.
La senyoreta Lacruz. Els dos diaris la fan «de Oviedo». La revista imprimix el seu retrat amb el peu «F-ino Julia Lacruz — Utiel, (Valencia) Hispanujo»: era d’Utiel, i ja en 1907 la mateixa revista l’anomenava «nia klera samideanino» per uns articles seus en El Ideal d’Utiel. Va demanar a les valencianes que aprengueren esperanto, i a mitjan discurs es va travar:
«…pardonu, mi ne trovas la ĝustan vorton!»
«…perdoneu, no trobe la paraula justa!»
La crònica conta que eixa naturalitat va entusiasmar el públic més que el discurs, i que els aplaudiments quasi no la deixaven continuar.
La gallina d’Iriarte. El pare Guinart va elogiar Zamenhof, però va recordar la faula d’Iriarte sobre els ous: en un país que no els coneixia, els van anar cuinant de moltes maneres i tothom lloava el cuiner de torn, fins que algú va protestar que s’oblidaven del qui havia portat les gallines. Guinart ho va dir per Jiménez Loira, «kiu alportis tien ĉi la esperantajn kokinojn» —qui va portar ací les gallines esperantistes—.
Inglada va tancar amb un poema propi, que va haver de recitar tres vegades —en esperanto, en castellà i altra volta en esperanto—:
En urb’ de la floroj, per lingv’ Esperanto, Regadas nun vera konsento, La homoj kunvivas kredante sin fratoj, Dum korojn batigas amsento.
A la ciutat de les flors, per mitjà de la llengua esperanto, regna ara un acord de veres: la gent conviu creient-se germans, mentre el sentiment d’amor els fa bategar el cor.
Va acabar Zamenhof, que va agrair a Alfons XIII «la protección que dispensa á la propagación del Esperanto» i, referint-se a una personalitat valenciana que havia dubtat públicament que els esperantistes s’entengueren entre ells, va dir: «Este acto le demostrará lo contrario». La sessió va acabar amb La Espero cantada dempeus, dirigida pel baró de Menil.
Eixos mateixos dies, un altre congrés. La Correspondencia de Valencia del 16 de setembre relata, en la mateixa pàgina que la sessió esperantista, la clausura d’un congrés obrer i mercantil que se celebrava també a València, presidit per Sanchis Tamarit. Entre els acords aprovats eixe dia hi ha el de «propagar por todos los medios posibles el Esperanto en las sociedades obreras como medio de entenderse con los obreros extranjeros». No consta que tinguera res a veure amb el postcongrés.
Dijous 16: la muralla de Sagunt
Zamenhof no va anar a Sagunt. La crònica és explícita: ell i els Sébert es van quedar a València i van passar el matí a l’Exposició amb Aguilar Blanch, Jiménez Loira i Inglada, perquè la pluja havia impedit l’excursió al port que tenien prevista.
A Sagunt hi van anar, a les set i vint-i-cinc del matí i pel ferrocarril Central d’Aragó, més de dos-cents excursionistes segons la crònica —els diaris en diuen 130—, amb Bourlet, Menil, Moscheles, Tellini, Mibs, Ayza, Perogordo, Duyós, Sabadell, Marzal i un bon grup de dones, entre elles la senyoreta Lacruz. A l’estació els esperaven l’alcalde Ramón López i el secretari Francisco Pizcueta, amb el poble aplaudint pels carrers.
Van pujar al castell i es van dividir en grups. El que va passar després ho conta el mateix capità Perogordo en un informe firmat a Madrid el 29 de setembre de 1909 que la revista reproduïx sencer:
«kaj terure ni vidis, ke la remparo falis trenante kvin; du virinojn kaj tri virojn, unu, S-ro Mattés, kuŝis sanganta apud la vojo inter grandaj ŝtonoj rulantaj kun li, virino estis ĉe la murkrutaĵo tute senmova ĉar kiu ajn moveto povus ruligi ŝin, la aliaj en la unua parto de la falinta muro.»
«i vam veure, esglaiats, que la muralla havia caigut arrossegant-ne cinc: dues dones i tres homes; un, el senyor Mattés, jeia sagnant vora el camí entre pedres grans que rodolaven amb ell; una dona estava al caire del precipici, immòbil del tot, perquè qualsevol moviment la podia fer rodar; els altres, a la primera part del mur caigut.»
En cinc minuts va arribar la Creu Roja de Sagunt amb lliteres. El ferit —«D. José Maties Llanos, natural de Barcelona», segons Las Provincias— va ser portat a la casa consistorial, i allí va passar una cosa que el moviment va contar durant dècades:
«tie, kiel la kuracisto ne parolis esperante, mi estis devigata traduki la paroladon inter la vundito, la kuracisto kaj la juĝisto, kiu faris juĝenketon; pro tio mi unuafoje kaj oficiale tradukis esperantan paroladon, ĉar mi subskribis mian deklaron kaj tiujn de la vundito kaj de tri virinoj kiuj akompanis lin.»
«allí, com que el metge no parlava esperanto, em vaig veure obligat a traduir la conversa entre el ferit, el metge i el jutge, que instruïa unes diligències; per això vaig traduir per primera vegada i oficialment una declaració en esperanto, perquè vaig firmar la meua declaració i les del ferit i de tres dones que l’acompanyaven.»
Perogordo afig que el metge —president de la Creu Roja local— i els seus van vore «materialment» per a què servia la llengua i van prometre aprendre-la. Al migdia van portar el ferit en llitera dins d’un vagó d’equipatges fins al seu hotel de València, amb Perogordo dins per a traduir-li el que demanara. I una nota final: «Mi faris ankaŭ raporton de tia okazintaĵo al Generalo Priou» —que també va informar del cas el general Priou—.
A València, la notícia va arribar abans que la gent: els veïns de Sagunt van vore caure el mur damunt de cinc persones i el núvol de pols, i el primer telegrama a València parlava d’un mort i diversos ferits. Zamenhof i els seus van anar directes a l’estació; allí ja hi havia el governador civil, la Creu Roja i mitja ciutat. Mattés va arribar pàl·lid en la llitera i Zamenhof el va consolar. Un germà seu va vindre de Barcelona i se’l va endur a casa uns dies després.
De nit, com que la pluja va obligar a suspendre la traca i el castell de focs, el que va quedar del programa va ser el te que l’Ajuntament va oferir al Palau Municipal de l’Exposició: menjar, gelats i xampany, brindis de Zamenhof, de l’alcalde i de Bourlet, i després ball al Gran Casino. Allí va passar una cosa petita i molt explicativa: els músics volien sorprendre els esperantistes tocant La Espero i no se la sabien; van trobar un llibre del congrés, que en porta la partitura, i la van traure.
I una conferència de farmacèutics. La nit del 16, mentre l’Exposició es quedava sense focs, el doctor Bartomeu —que havia arribat amb el grup de Barcelona— donava una xarrada al local del Col·legi de Farmacèutics de València sobre la Internacia Esperantista Farmacia Asocio, l’associació internacional de farmacèutics esperantistes. Las Provincias del 18 en dona la junta sencera: la presidia el doctor Levanzin, advocat i farmacèutic de Malta, amb Van-Schoor (Bèlgica), Bartomeu (Espanya), Rouseau (França) i Heiberg (Noruega), i tenia com a òrgan oficial Farmacia Stelo, dedicada «exclusivamente á dar á conocer los inventos y novedades científico-profesionales en idioma Esperanto». Va ser ovacionat, i allí mateix van acordar nomenar un delegat per a la regió.
Va ploure quatre dies. La crònica s’ho pren com una ofensa personal: els excursionistes «kiuj pensante pri Hispanujo revis pri lando sunriĉa» —que pensant en Espanya somiaven un país ple de sol— es van trobar a València un temps «indan je Londono», digne de Londres; i la revista fa notar que des del maig no havia caigut una gota.
Els ulls: quatre versions
De tot el que es conta de la visita, l’episodi més repetit és que Zamenhof, que era oculista, va operar algú a València. Les quatre fonts no diuen el mateix.
La crònica de 1909, la més pròxima, és també la més concreta. Situa l’escena el matí del 16, al Palace Hotel, mentre els altres eren a Sagunt:
«En la Palace Hôtel, kie loĝis D-ro Zamenhof, ia familio sin prezentis, kun la peto, ke la aŭtoro de Esperanto operaciu malsanulon je la okuloj, jam kuracitan sen sukceso de aliaj kuracistoj. […] Feliĉe D-ro Aguilar Blanch, kiu estas ankaŭ okulisto, proponis sian ĉambron kaj ilojn al D-ro Zamenhof, kiu en la domo de S-ro Aguilar kaj helpata de li, faris tre sukcese la petitan operacion.»
«Al Palace Hôtel, on s’allotjava el doctor Zamenhof, s’hi va presentar una família amb la petició que l’autor de l’esperanto operara dels ulls un malalt, ja tractat sense èxit per altres metges. […] Per sort el doctor Aguilar Blanch, que també és oculista, li va oferir la seua sala i els seus instruments, i Zamenhof, a casa del senyor Aguilar i ajudat per ell, va fer amb molt d’èxit l’operació demanada.»
La família va voler pagar; ell s’hi va negar; davant de la insistència va acceptar els honoraris i els va donar a la caixa del grup de València, per a propaganda. La crònica no diu ni el sexe ni l’edat del malalt, ni de què l’operava.
La compilació de 1959 repetix això mateix en resum, però perd la família i els metges anteriors, i diu que va ser «al la malsanulo» —al malalt—, immediatament després de contar l’accident de Sagunt, cosa que convida a llegir que el pacient era el ferit. No ho era: Mattés tenia ferides a la cama i al ventre.
El record de Soler Valls, en una entrevista del Boletín núm. 29 de 1951 —quaranta-dos anys després, i ell en tenia setanta-huit—, ho concreta molt més del que cap font permet:
«sin prezentis al li malriĉa virino petante, ke li operaciu ŝin pri katarakto, kion tre volonte li faris tre sukcese ĉe kliniko de lia samideano D-ro Aguilar Blanch».
«se li va presentar una dona pobra demanant-li que l’operara de cataractes, cosa que ell va fer de molt bon grat i amb molt d’èxit a la clínica del seu correligionari el doctor Aguilar Blanch.»
La premsa del dia (Las Provincias, 17 de setembre) no parla d’operació, sinó de consulta, i ni tan sols ho dona com a informació pròpia:
«A pesar de obedecer el viaje del Dr. Zamenhof á Valencia, exclusivamente al Congreso Esperantista que se está celebrando, dice un colega que no ha podido sustraerse á ejercer su profesión de médico y ayer actuó como tal reconociendo á una distinguida señorita, que deseaba consultar á dicho doctor, alentada por el renombre de éste como notable oculista».
Les quatre parlen del mateix dia. El que no quadra és què va passar: una operació a un malalt que altres metges ja havien tractat sense èxit, una operació de cataractes a una dona pobra, o un reconeixement a una senyoreta distingida que ho havia demanat. La font més antiga i més detallada és la primera, i és també la que menys diu sobre qui era el pacient.
Divendres 17: el comiat
El comiat va ser a l’Estació del Nord, cap a les nou del matí. Hi eren l’alcalde, Aguilar Blanch, representants del Comité de l’Exposició i de l’agrupació esperantista. Es van cantar vives i La Espero, i quan el tren va arrancar Klara Zamenhof va llançar una rosa per la finestreta a Inglada, que la va agarrar. La crònica del grup tanca eixa escena amb un vers: «Rozujo sovaĝa, simbolo de l’amo…» —roser silvestre, símbol de l’amor—.
Abans d’anar-se’n, Zamenhof va encarregar a Las Provincias que transmetera al poble valencià, a les autoritats i a la premsa el seu agraïment per com els havien tractat. El diari ho va publicar l’endemà.
No tots se’n van anar eixe dia. El 18 de setembre un grupet va embarcar cap a les Balears, i el pare Guinart, Ayza, Perogordo i Soler Valls es van quedar uns dies més: els valencians els van fer un sopar de comiat al Miramar, vora la mar.
L’alcalde no era Pedro Aliaga
La compilació de 1959 diu dues vegades que l’alcalde que va rebre Zamenhof a l’estació i que va parlar en la vetlada era «S-ro Pedro Aliaga». La crònica de 1909 no el nomena mai: diu sempre «la urbestro», «S-ro Urbestro», sense nom. El nom, per tant, l’afig el compilador mig segle després.
I és equivocat. Els dos diaris de la ciutat, els dies 15, 17 i 18, diuen sempre Maestre, i el del 15 reproduïx el discurs en què parla «en nombre del Ayuntamiento que me honro en presidir». L’alcalde de València en setembre de 1909 era José Maestre Laborde-Boix, que ho va ser des de 1907 i que va dimitir a la tardor de 1909. Pedro Aliaga Millán va ser alcalde de València uns mesos de 1910, segons la llista d’alcaldes de la ciutat: uns mesos després de la visita.
Qui ho havia contat abans
La visita no és inèdita. El blog Valencia en blanco y negro la va contar en abril de 2022, seguint la crònica de Las Provincias de l’arribada, i el periodista Luis Fernández li va dedicar una secció de Callejeando a Radio València (Cadena SER) el desembre de 2016, conservada a la Bitoteko. El que hi afegim ací és el contrast entre les tres fonts —la crònica del grup de 1909, els dos diaris i la compilació de 1959—, que és el que permet vore on s’han torçut les coses.
Vegeu també
- Història de l’esperanto a València, on la visita s’inserix en la resta del segle i es descriu l’estand de l’Exposició Regional.
- El carrer del doctor Zamenhof: la ciutat li va posar el seu nom a un carrer del barri de la Petxina en 1934.
- La protecció que dispensa: què hi havia darrere de l’agraïment de Zamenhof a Alfons XIII i què va passar amb la condecoració.
Fonts
Crònica del grup, 1909: «La Postkongreso en Valencio», La Suno Hispana, any VI, núm. 71 (novembre de 1909), pàgs. 150-162, firmada «Postkongresano», amb l’informe «Esperanto, Ruĝa-Kruco kaj ĝia enketo» firmat per Josefo Perogordo a Madrid el 29 de setembre de 1909. També a la Bitoteko. L’estand de l’Exposició, en el núm. 69 (setembre de 1909).
Premsa valenciana de 1909 (Biblioteca Virtual de Prensa Histórica): Las Provincias, 14 de setembre (anunci de l’arribada, programa i nota biogràfica); Las Provincias, 15 de setembre (el viatge, el recibiment, la comitiva i la vetlada); Las Provincias, 16 de setembre (el dia 15 i la sessió única); La Correspondencia de Valencia, 16 de setembre (la sessió única, l’excursió a Sagunt i el congrés obrer); Las Provincias, 17 de setembre (Sagunt, el te de l’Ajuntament i la consulta d’oculista); Las Provincias, 18 de setembre (el comiat i l’estat del ferit).
Compilació de 1959: «Notoj pri la vizito de D-ro Zamenhof al Valencio», Boletín de la Federación Española de Esperanto núm. 118 (novembre-desembre de 1959), compilat de La Suno Hispana; l’estand de l’Exposició, en el núm. 115 (maig-juny de 1959).
Record de Soler Valls: entrevista de J. Juan Forné en el Boletín núm. 29 (maig de 1951).
Julia Lacruz en 1907: La Suno Hispana núm. 48 (desembre de 1907).
Alcaldes de València: José Maestre Laborde-Boix i l’Annex: alcaldes de València.
Relats anteriors: Julio Cob, «El Dr. Zamenhof en Valencia», Valencia en blanco y negro, 7 d’abril de 2022; Luis Fernández, «El doctor esperanzado», Callejeando, Radio València (Cadena SER), 7 de desembre de 2016.
Llegir en:
Aquesta entrada encara no té cap comentari. Sigues la primera persona a comentar-la des del fedivers.